La primavera passada, abans de viatjar a Sudàfrica, vaig llegir el llibre de John Carlin sobre Nelson Madela "El factor humano". Ara, acabo de veure la pel·lícula "Invictus", que sobre el llibre de Carlin ha fet Clint Eastwood. Tant el llibre com la pel·lícula són, senzillament, excel·lents. I se m'acut que oportuns per als ciutadans d'aquest país.
Ara que està tant de moda frivolitzar amb la transició política espanyola i fins i tot es preconitza una segona transició que hauria de culminar no se sap ben bé què (com no sigui la perillosa fantasia d'alguns de guanyar la guerra civil d'una vegada per totes), el llibre i la pel·lícula sobre Mandela són d'un interès que gosaria qualificar d'imprescindibles.
Les transicions polítiques pacífiques d'una dictadura a una democracia homologable són rares a la història, però la segona meitat del segle XX n'ha vist dues de modèliques: l'espanyola i la sudafricana. I les dues es fonamenten en una pedra angular, la reconciliació, sense la qual les noves institucions democràtiques s'esfondrarien.
La lliçó de Mandela -i això és el que el fa universal- és que té clar que el seu enemic és l'apartheid, no els afrikaners. Que per derrotar el règim racista s'ha de guanyar el poble afrikaner, i que per aconseguir-ho s'ha de posar en el seu lloc. Curt i ras: que un país, una nació, un estat democràtic no es pot constituir imposant la diferència dels uns a la diferència dels altres sinó només sobre la indestriable igualtat de tots i cadascún dels ciutadans.
I això ho aconsegueix Mandela a través d'un partit de Rugby. Sembla un miracle, i potser en part ho sigui. Però sobre tot és el fruit de la capacitat d'un líder per portar un país a la concòrdia i no a la revenja. És, en definitiva, la victòria de la persona sobre la tribu.
Catalunya no és Sudàfrica. Vam viure una transició digna i responsable. Però pel que ara veiem, ens va faltar el líder que un dia ens digués que també era imprescindible saber donar suport al Reial Madrid en una final de la Copa del Món.
