Pels lectors de la meva generació, aquesta situació els recordarà paral·lelismes amb el que va passar a Europa els anys 70 i 80 amb l'eurocomunisme. Aleshores, el mur de Berlín era encara el teló d'acer i no el pedrot amb coloraines on els turistes s'hi fan fotografies i ningú creia ni remotament que el sistema comunista podia caure en pocs anys. Pel contrari, després de la saccejada del maig del 68, els EUA. la CEE i l'OTAN veien amb molta preocupació la creixent influència social i electoral dels grans partits comunistes d'Itàlia -on el PCI va obtenir a les legislatives del 1976 el 34,4% dels vots- i de França -on el PCF va assolir el 21,5% dels vots el 1973, sent encara el primer partit de l'esquerra per davant dels socialistes. Uns partits que no només tenien milions de vots sinó també un gran nombre de militants, amb actives organitzacions dins de tots els moviments socials i professionals, des dels sindicats o els barris fins a la policia o la magistratura.
Aquells partits -més el PCE, que a les eleccions del 1977 va obtenir el 10% dels vots- van renunciar públicament i explícita a la dictadura del proletariat i es van desmarcar d'una manera més contundent de la Unió Soviètica. Ho van fer, sobre tot, per aconseguir vèncer les resistències dels altres partits i de la majoria de l'electorat a que els comunistes entressin al govern. Però també perquè els temps, una vegada més, estaven canviant. El fracàs de la Unió Soviètica era una evidència, que amb prou feines podia amagar la nostàlgia dels militants més veterans. La joventut reclamava, tot i les contradiccions i les incoherències, més llibertat personal. El model totalitari i purità del comunisme rus ja no seduïa ningú. Sorgien noves forces polítiques i socials, especialment els verds i els moviments feministes radicals o d'alliberament gai que, tot i considerar-se d'esquerres, no cabien en el motlle del comunisme tradicional.
La societat estava dividida entre els que creien que tot era un parany i els que donaven una oportunitat als eurocomunistes. Però el cert és que ni ells mateixos ho tenien clar. La vella guàrdia roja no es rendia, esperant de derrota en derrota la victòria final, mentre els teòrics de l'eurocomunisme divagaven entre els que acceptaven un model socialdemòcrata i els que insistien en que l'accés democràtic al govern era només el primer pas per a la ruptura amb l'estat capitalista. Mentre uns acceptaven les regles del joc de les democràcies liberals els altres, tot i renunciar a la via armada, no volien limitar-se a gestionar el capitalisme com feia la socialdemocràcia. El debat era tan intens com demolidor, però el comunisme seguia fent molta por. Tanta, que ningú se'n va adonar que ja tenia data de caducitat.
No vull establir paral·lelismes impossibles entre el declivi del comunisme i el declivi de l'islamisme. Les dues ideologies i les tradicions que les sustenten (o sustentaven) són radicalment diferents, però les persones que les suporten no ho son tant de diferents. I en un moment donat poden començar a relativitzar-les, a perdre-hi la por o el respecte i a sentir que volen ser protagonistes de la seva vida sense imposicions.
La progressiva destrucció de la uniformitat, el contrast ja inamagable de la pròpia misèria econòmica, política i social en comparació amb altres realitats cada dia més properes i el contagi de llibertat han creat en el món àrab una nova situació que no es pot avaluar només amb exemples pretèrits. Els Germans Musulmans són encara un perill, sí, però potser ja tenen també data de caducitat.
Washington Post:
CAIRO - With President Hosni Mubarak gone, the Muslim Brotherhood is finding the prospect of democracy here a mixed blessing.
After decades of fighting for the right to participate openly in politics, Egypt's largest opposition movement soon will face competition from emerging political factions, led by tech-savvy young Egyptians, as the country gears up for what could be its first fair election.
The Islamist group also is facing internal discord, with a handful of young members breaking away. Some say they disapprove of its rigid top-down leadership structure and its politics.
The organization, which has social and political wings, has the support of an estimated 20 percent of Egypt's mostly Muslim population. Until now it has been the only counterweight to Mubarak's ruling party.
"In light of the oppression of Mubarak, the group was cohesive, one body," said Abdel Moneim Mahmoud, a former member and Egyptian journalist who writes about Islamic politics. "Now there is freedom. Many ideas will come to the surface and break some of that cohesion."
Secular Egyptians and many in the West view the Brotherhood warily because it seeks to deepen the role of Islam in people's lives. Deeply religious Egyptians, meanwhile, view it as too liberal.
The foray of the Brotherhood and other Islamist groups into mainstream politics, and the competition among them, is certain to stoke debate about the intersection between religion and governance in a country that has been ruled in a secular way for decades.
Since Mubarak's ouster, the Brotherhood has offered few signs that it aspires to transform Egypt into a repressive Islamic state. The group bills itself as a moderate movement that seeks to broaden the appeal of Islam from the ground up. It also has long lobbied for a democratic system that ensures freedom of expression and term limits.
Brotherhood leaders say that they will not field a candidate for the presidency this year, and that they intend to compete for no more than a quarter of the seats in the next parliament.
"It's not our aim to take power, it is just to participate," said Abdel Moneim Abou el-Fotouh, a prominent member of the Brotherhood who is regarded as progressive.
Members and political analysts say the Brotherhood is deliberately keeping a low profile because its leaders are concerned that showing more ambition could backfire by stirring fear in the West and among secular Egyptians.
"You don't know if what they say is what they want, and that's the big concern," a Western diplomat said, speaking on condition of anonymity to voice an emerging concern.
