Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de desembre del 2011

Tarancón

L'única manera que ha trobat l'esquerra per minimitzar o dissimular els seus crims ha estat maximitzar i mantenir permanentment d'actualitat els crims de la dreta. La seva obsessió en focalitzar constantment la barbàrie nazi no és tan un exercici de memòria històrica com una manera de mantenir a l'ombra els crims dels nombrosos Gulags comunistes. A casa nostra, la insistència en nazificar el franquisme, en voler convertir una guerra civil en un genocidi, respòn a la mateixa necessitat: minimitzar o ocultar les responsabilitats criminals de l'esquerra abans i durant la guerra civil.

Aquesta és una reflexió recurrent sempre que llegeixo o visiono una obra sobre la guerra civil espanyola i la dictadura posterior. L'última va ser ahir a la nit amb la pel·lícula que va emetre TVE sobre la vida del cardenal Tarancón. Una pel·lícula lloable en molts aspectes, especialment pel fet de mostrar una cosa tan òbvia però tan poc reconeguda pel pensament dominant com que la dreta, l'església o fins i tot part de l'exèrcit no eren tots una banda de feixistes. "Tarancón", com fa dies l'estrena d'"El Ángel de Budapest", són positives en la mesura que trenquen la imatge en blanc i negre, de bons i dolents, de la nostra història recent. Lamentablement, però, els autors semblen donar-se per satisfets amb el reconèixement de l'excepcionalitat, sense atrevir-se a anar més enllà.

A la pel·lícula sobre Tarancón es mostra molt clarament la crueltat del bàndol nacional, mentre que la crueltat del bàndol republicà apareix únicament com a rerafons, a contrallum. Un desenfoc que, contràriament al que se seuposa pretén la pel·lícula, difumina el desgarrament interior del jove Tarancón que havia viscut el trauma de la persecució i la mort dels seus companys pel fet de ser sacerdots i que, tot i això, va ser capaç d'enfrontar-se al règim que l'havia salvat quan aquest actuava també de manera cruel i injusta. Si el Front Popular era bo i el franquisme dolent no té gaire mèrit intel·lectual estar-hi en contra, més enllà de la valentia física. Pel contrari, el gran mèrit de Tarancón i de molts altres espanyols com ell va ser precisament superar el seu desgarrament interior per bastir el pont de la reconciliació, assumint amb llum i taquígrafs que ningú no tenia l'exclusiva ni de les víctimes ni dels botxins.