Les eleccions franceses d'ahir en són un nou exemple. Sarkozy és, si no he perdut el compte, l'onzé governant que cau arrossegat per la crisi. Han caigut governs de dreta i governs d'esquerra, governs que creien que la sortida de la crisi s'havia de fer a base d'austeritat i retallades o, pel contrari, a través d'estímuls i més despesa pública. És a dir, que el vot dels ciutadans no s'ha fet racionalment sinó emocionalment. Ha primat castigar els governants abans que triar el millor programa. Segurament perquè també és més fàcil emprenyar-se que pensar.
Val a dir, però, que no és senzill saber quina és la millor opció quan la gran majoria de mitjans de comunicació, escorats ideològicament cap a un o altre bàndol, no ajuden gaire a que els ciutadans poguem formar-nos una opinió basada en dades empíriques i no en fantasies ideològiques.
Intentem, doncs, triar el gra de la palla.
1.- La primera crisi va ser la crisi de les subprime, que va començar als EUA però que no ha afectat Espanya. Una crisi hipotecaria que es va generar, no en la banca comercial com sovint es creu, sinó en les empreses semipúbliques Freddie Mac i Fannie Mae que, als EUA, són les que gestionen el mercat hipotecari.
2.- La causa d'aquèlla crisi -i de les que hi ha hagut després- no ha estat la desregulació del sector financer, com la majoria de la gent pensa, per la senzilla raó que no hi ha hagut en les últimes dècades cap llei o normativa que relaxés la regulació del sector bancari. Ronald Reagan va desregularitzar el sector industrial i de serveis, però no va tocar el sector financer. Qui si va tocar-lo va ser Bill Clinton, per forçar la concessió d'hipoteques i préstecs a les minories racials o als sectors més pobres. També va fer-ho el Comitè de Governadors dels principals bancs centrals del món, implementant noves disposicions regulatòries a la banca internacional a través dels acords de Basilea I, l'any 1988; Basilea II, l'any 2004 i Basilea III, el 2010-11.
3.- La segona crisi, és la crisi del deute. En el cas Espanyol, el seu detonant va ser l'escalt de la bombolla immobiliària, que havia estat finançada pels bancs però sobre tot per les caixes d'estalvis, la gran majoria d'elles controlades pel poder polític. Se sol atribuir l'orígen d'aquesta bombolla a les modificacions de la Llei del Sòl introduïdes per Aznar l'any 1998 i que es poden resumir en la simplificació dels tipus de sòl a tres: urbà, urbanitzable i no urbanitzable (aquest últim només per disposició jurídica expressa) i pel traspàs de les competències de planificació i ordenació urbanística a les Comunitats Autònomes. Unes modificacions que pretenien estimular l'oferta de sòl per així rebaixar-ne el preu. Però això no va arribar a passar perquè, tres anys després, la introducció de l'euro l'1 de gener del 2002 va generar un augment astronòmic de la demanda, gràcies a uns tipus d'interès molts baixos, convenients per Alemanya però artificialment baixos per a Espanya. Amb la integració a l'euro, els tipus d'interès hipotecaris van passar de l'11% el 1995 al 3,5% entre 2003-2005, uns tipus que sovint eren negatius després de descomptar la inflació.
4.- Els pressupostos públics es van fer partint dels astronòmics ingressos que generava la bombolla immobiliària, que va enriquir a molts promotors privats però també, i molt, a les administracions públiques, des dels ajuntaments fins a l'Estat central, passant per Diputacions i Comunitats Autònomes. A l'esclatar la bombolla, l'alta recaptació fiscal va desaparèixer. Però el govern de Zapatero, enlloc d'ajustar els comptes, es va dedicar a fer polítiques keynesianes d'estímul fiscal que van resultar tràgiques al disparar un dèficit públic que ja augmentava a causa de la caiguda de la recaptació i l'increment geomètric de les prestacions d'atur.
5.- La crisi del deute, però, no està provocada només per la bombolla immobiliària. Ho està també per una despesa pública descontrolada a la majoria de països de la UE a causa d'un model en excés intervencionista d'Estat del Benestar. Alguns replicaran que si aquesta fos la causa de la crisi actual, Suècia i Alemanya també haurien d'estar en crisi. Els que ho diuen ignoren que Suècia i Alemanya ja van reformar el seu estat del benestar fa alguns anys. Suècia arran la crisi de començaments dels anys noranta i Alemanya obligada pel cost de la reunificació, mentre que la resta de socis comunitaris dormia a la palla. Ara, a cuita corrents, Espanya i Itàlia, així com Portugal, Grècia i altres països, han començat a retallar i fer reformes. Tots menys França, que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Sarkozy, tot i haver-se presentat fa cinc anys com a liberal, no ha fet cap reforma en profunditat. Diumenge, els francesos l'han castigat amb raó. Però ho han fet triant Hollande, un remei pitjor que la malaltia, llevat que acabi fent el contrari del que ha promès.
6.- Les polítiques d'estímul poden servir quan la crisi és de demanda, però són catastròfiques quan la crisi és de deute, com és el cas. D'on treurà els diners per estimular l'economia un govern que està endeutat fins el coll? Qui li deixarà els diners? I, en el cas que algú li deixi a interessos altíssims, com s'ho farà per tornar-los? D'aquesta manera l'únic que s'aconsegueix, com li va passar a Zapatero, és generar més deute i per tant augmentar el problema. Segons un estudi dels professors John B. Taylor (Stanford) i Larry Summers (Harvard), cap de les polítiques d'intervenció-estímul, des del 1970, han generat cap benefici a l'economia.
Aquestes són només algunes de les dades empíriques de la crisi actual. Les podem mirar de cara intentant trobar sortides racionals o bé tirar pel dret deixant-nos portar per l'èpica i la utopia. Podem optar per la raó, sempre dura i prosaica i sotmesa a l'error, o per la fe, que ens ho dóna tot fet i mastegat. Lamentablement, qui serà el maco que tenint la certesa de la fe es decanti per la incertesa de la raó?
