La prova irrefutable de l'escalfament global

(Via ExtremeCentre)

Religió i escola, o quan els socialistes encara tenien seny

El debat sobre la religió a l'escola em treu de pollaguera. Jo, que sóc ateu i crec en un Estat laic i/o secular, no entec ni la condescendència de certs progres amb la religió islàmica ni el seu revifat anticlericalisme respecte la religió catòlica. El laicisme -així l'entenc jo, si més no-, no vol dir imposar una educació contra la religió, sinó al marge de la religió. L'Estat laic no és aquell que pretén aconseguir una societat no religiosa o antireligiosa -això seria un estat ateu-, sinó aquell que, renunciant a imposar o promoure una determinada religió, es compromet a garantir el dret de tots els ciutadans a exercir lliurement la seva fe. Com a contrapartida, l'Estat laic només imposa una condició: que totes les religions (o ideologies) siguin compatibles amb la tolerància, la llibertat política i personal i la democràcia.

Una part de la nostra progressía, que encara no ha paït la caiguda del mur de Berlín que l'ha deixat orfe d'alternativa, sembla haver trobat refugi en la radicalitat antisistema, en l'embadaliment davant el nihilisme revolucionari. De la mateixa manera que utilitza la mala consciència pels reals i suposats excessos del colonialisme europeu per justificar tots els atacs contra el capitalisme i la globalització, la condescendència -quan no l'admiració- per l'Islam revolucionari els porta a ser encara més intransigents respecte el cristianisme. Però no es tracta tan d'una qüestió intel·lectual o política com d'un problema personal, d'allò que Pascal Bruckner va definir com "Le sanglot de l'homme blanc". És a dir, de la deserció definitiva de la intel·ligència i la honestedat.

Per això, val la pena llegir una carta que el dirigent socialista francès, Jean Jaurès, va escriure al seu fill respecte al tema de la religió a l'escola. Una carta que desconeixia i a la que he tingut accés gràcies a un mail que m'ha enviat el meu amic Toni A.

Hay que confesarlo: la religión está íntimamente unida a todas las manifestaciones de la inteligencia humana; es la base de la civilización; y es ponerse fuera del mundo intelectual y condenarse a una manifiesta inferioridad el no querer conocer una ciencia que han estudiado y que poseen en nuestros días tantas inteligencias preclaras. Ya que hablo de educación: ¿para ser un joven bien educado, es preciso conocer y practicar las leyes de la Iglesia? Sólo te diré lo siguiente: nada hay que reprochar a los que las practican fielmente y con mucha frecuencia hay que llorar por los que no las toman en cuenta. No fijándome sino en la cortesía, en el simple «savoir vivre», hay que convenir en la necesidad de conocer las convicciones y los sentimientos de las personas religiosas.

Si no estamos obligados a imitarlas, debemos, por lo menos, comprenderlas, para poder guardarles el respeto, las consideraciones y la tolerancia que les son debidas. Nadie será jamás delicado, fino, ni siquiera presentable sin nociones religiosas. Querido hijo: convéncete de lo que te digo: muchos tienen interés en que los demás desconozcan la religión; pero todo el mundo desea conocerla. En cuanto a la libertad de conciencia y otras cosas análogas, eso es vana palabrería que rechazan de consuno los hechos y el sentido común. Muchos anti-católicos conocen por lo menos medianamente la religión; otros han recibido educación religiosa; su conducta prueba que han conservado toda su libertad.

Espanya participa d'amagat en operacions vinculades a l'Iraqi Freedom

Felicito al govern espanyol del Sr. Zapatero i del ministre Bono per tornar a participar, encara que sigui d'amagatotis, en l'operació "Iraqi Freedom". Les informacions, facilitades per la US Navy, semblen inequívoques:

ABOARD USS THEODORE ROOSEVELT (NNS) -- USS Theodore Roosevelt (CVN 71) Operations Specialist 2nd Class Keison Hunt reenlisted aboard the Spanish ship Alvaro de Bazan (F 101) in the Persian Gulf Oct. 2. Hunt is currently part of the U.S. Communications Assistance Team (CAT) that has been assigned in the integration of Bazan into the Theodore Roosevelt Carrier Strike Group (TRCSG).Bazan is the first European ship with the Aegis weapons system and is assisting the TRCSG with Maritime Security Operations in the Gulf.

Tot i que incialment es tractava d'una participació en exercicis tècnics i doctrinals a l'Atlàntic, a la base de Norfolk, a partir de l'1 de setembre va esdevenir una participació en una operació directament vinculada a l'Iraqui Freedom, com la mateixa US Navy explica:

The USS Theodore Roosevelt (CVN 71) Carrier Strike Group (TRCSG), along with Carrier Air Wing (CVW) 8, has been deployed in support of Operation Iraqi Freedom (OIF) and Maritime Security Operations (MSO) for more than two months, and continues to make a positive impact on the Gulf region. Since departing Naval Station Norfolk, Va., Sept 1., the nearly 7,500 Sailors who make up TRCSG and CVW-8, have used teamwork to successfully support Iraqi oil platform security; Visit, Board, Search and Seizure (VBSS) operations; and provide support to coalition troops in Iraq.(...)
The Theodore Roosevelt Carrier Strike Group includes the Norfolk-based aircraft carrier Theodore Roosevelt, with its embarked air wing, CVW-8; the Norfolk-based guided-missile cruiser San Jacinto; the Norfolk-based guided-missile destroyers Oscar Austin and Donald Cook; the Spanish frigate SPS Alvaro de Bazan (F101); and the combat logistics ships USNS Mount Baker (T-AE 34) from Naval Weapons Station Earle, N.J., and USNS Kanawha (T-AO 196) from Norfolk.

El govern d'Aznar, davant la decissió americana de derrocar Saddam Hussein, va haver de triar entre l'ètica dels principis i l'ètica de la responsabilitat. És a dir, entre fer el que creia que era correcte o optar per desentendre's com li demanava la majoria de l'opinió pública espanyola. Va triar per donar suport als EUA i, per a molts, es va equivocar. Però no va enganyar a ningú.
Ara, el govern de Zapatero, una vegada pagat el seu deute amb l'ètica dels principis pacifistes sembla haver retornat a l'ètica de la responsabilitat. Felicitacions sinceres. Pèro, a diferència del dimoni d'Aznar, ho fa d'amagat, com aquell que no vol la cosa, buscant excuses per eludir la realitat quan algun periodista s'atreveix a caure en la incorrecció política.
(Via Barcepundit)

Eleccions a l'Iraq: discreció mediàtica contra apoteosi democràtica

Les eleccions d’ahir a l’Iraq han estat un èxit que ha desbordat les previsions més optimistes. La participació, segons els observadors, ha superat la de les dues anteriors convocatòries electorals –les eleccions de gener i el referèndum d’octubre- situant-se probablement bastant per sobre del 61%. Una de les causes d’aquest augment ha estat la participació dels sunnites, que han rectificat la seva política de boicot electoral, davant l’evidència que el procés democràtic i de reconstrucció era irreversible, per més terror que les diferents faccions baazistes i islamistes hi hagin posat. En alguns col•legis electorals de Fallujah, per exemple, es van acabar les paperetes electorals.

En les eleccions d’ahir els iraquians han elegit un parlament de 275 membres per quatre anys, tancant així el període constituent. El parlament designarà un Consell presidencial –un president i dos vice-presidents- i el President demanarà la formació de govern al partit o coalició que hagi obtingut més escons, que haurà de triar un primer ministre i els membres del nou govern.

La discreció amb que la majoria de mitjans han tractat la informació és, una vegada més, inversament proporcional a l'èxit democràtic i a la trascendència política del que va passar ahir a l'Iraq. Però, lamentablement, les coses són així. Per a una gran part de mitjans, tot allò que no quadra amb el pensament únic políticament correcte s'ignora, i, quan això no és possible, es minimitza.

Benhauradament, avui disposem de mitjans alternatius per acostar-nos a la realitat. Un d'aquests mitjans són els blogs, com ahir ho van demostrar Pajamas Media i Iraq The Model.

ADDENDA.- Mentre els propagandistes continuen parlant del "fracàs" de Bush a l'Iraq i es dediquen a destacar suposats plans de retirada per minimitzar l'èxit de les eleccions i les seves causes, altres -en un mena de pseudorectificació implícita- parlen de que per fi les coses comencen a anar bé després, això sí, del desastre de dos anys d'ocupació militar. El problema és que aquests últims no saben com explicar perquè si totes les coses havien anat tan malament, de cop i volta ara puguin anar tan bé.

L'explicació és tan senzilla com inasumible per a certs mitjans. Les coses van bé perquè mai havien anat tan malament com ells les pintaven. Per demostrar-ho només cal fer un petit repàs a les coses que han passat en aquests dos anys:

derrocament de Saddam Hussein en 3 setmanes de combats,
represa de l'economia iraquiana,
instauració de les llibertats individuals,
refundació de les forces armades,
formació d'un govern provisional,
mandat de l'ONU legitimant la presència internacional a l'Iraq,
organitació de les primers eleccions a una Assemblea constituent,
repressió del terrorisme sunnita i islamista,
redacció i aprovació d'una Constitució,
superació del boicot sunnita,
eleccions generals per a la formació d'un govern definitiu.

Tots aquests, entre altres, són els "errors" que expliquen perquè les coses estan anat raonablement bé.

La jubilació russa de "tovarich" Schröder

Divendres passat, l'excanceller alemany, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, va ser nomenat conseller assessor de relacions internacionals de l'empresa petrolera i gasística russa de propietat estatal Gazprom i president del consell d'administració de la NEGP, North European Gas Pipeline Company, que ha de construir una conducció de gas de la mar Bàltica a Alemanya. La NEGP és una joint-venture entre Gazprom, que controla el 51% de les accions, i les empreses alemanyes BASF i E.ON, que en tenen el 24,5% cadascuna. Coincidències de la vida, els acords bilaterals entre Alemanya i Rússia els van firmar Schröder i Putin el passat 8 de setembre, deu dies abans de les eleccions anticipades que el canceller socialdemòcrata va perdre. S'estava assegurant la jubilació?.
La notícia gairebé ha passat desapercebuda. Però si el seu protagonista hagués estat George Bush o Dick Cheney els puc assegurar que seria tema de portada un dia si i un altra també.

No emmoïnem Fidel més del compte

Fidel Castro, l'amic encara de molts progres europeus, ha prohibit que una delegació de les "Damas de Blanco", col·lectiu que aplega mares i dones de presos polítics cubans (aquells que no existeixen al paradís del marxisme tropical), viatgés a Strasbourg per rebre el premi Sajarov 2005 del Parlament Europeu. L'acte es va celebrar ahir en absència de les guardonades. En el seu nom hi va assistir Blanca Reyes, esposa del dissident recentment alliberat, el periodista Raúl Rivero. Blanca Reyes va demanar que una representació del Parlament Europeu es traslladés a Cuba per lliurar el premi, però el president de la magna institució democràtica, Pepe Borrell, li va contestar que no hi havia precedents, ja que la Cambra no tenia per costum desplaçar-se als països d'orígen dels guardonats, però que ho estudiaria. Borrell va donar així llargues a l'assumpte, no fos el cas que Fidel s'emmoïnés més del compte.

De drets i de "matons"

En aquest país fa massa temps que l'exercici de la llibertat d'expressió i manifestació dels més enfervorits sembla estar per sobre dels drets i llibertats de les altres persones. I el que és pitjor, els governs acomplexats que tenim no fan res per impedir-ho. Els que es creuen investits amb el dret de limitar els drets dels seus conciutadans per fer escoltar la seva veu actuen amb tota impunitat, mentre que la resta han de suportar resginadament les seves "matonades", ja sigui perquè boicotegen un acte acadèmic, cultural o polític -com va passar ahir a Girona en la presentació de la plataforma "Ciutadans de Catalunya"-, o perquè impedeixen cada dimecres la lliure circulació de milers de persones a la ronda de Dalt de Barcelona.
Un Estat de Dret no pot tolerar aquests comportaments. Els que boicotegen una conferència no estan fent us d'un dret a la llibertat de manifestació, estan delinquint. Perquè impedir l'exercici dels drets civils i polítics dels altres és un delicte. A que espera, doncs, la consellera Tura per actuar? A que espera la fiscalia?

Per a més informació, aquí.

Els 30.000 morts de Bush

Soposo que han llegit i escoltat la notícia: Bush reconeix la mort de 30.000 civils iraquians des del començament de la guerra. El problema pels mitjans que l'han publicada és que Bush no va dir això. La transcripció literal de la pregunta del periodista i de la resposta de Bush ho deixa clar:

Pregunta: "Since the inception of the Iraqi war, I’d like to know the approximate total of Iraqis who have been killed. And by Iraqis I include civilians, military, police, insurgents, translators.”

Resposta:“How many Iraqi citizens have died in this war? I would say 30,000, more or less, have died as a result of the initial incursion and the ongoing violence against Iraqis. We’ve lost about 2,140 of our own troops in Iraq.”

La llibertat obstaculitza la integració?

Ayaan Hirsi Ali, la diputada liberal d’origen somalí i autora del guió del documental “Submissió” de l’assassinat Theo Van Gogh, ha provocat la polèmica a Holanda al demanar l’abolició de l’article 23 de la Constitució holandesa que garanteix la llibertat d’educació religiosa. Segons Hirsi Ali, aquest article obstaculitza la integració dels joves musulmans perquè tots acaben en escoles islàmiques i demana que l’Estat eduqui tots els nens i nenes en escoles públiques per garantir que aprenguin la tolerància.

Aquesta presa de posició ha provocat una divisió en el partit liberal, entre els que donen suport a la proposta de la diputada i els que s’hi oposen. Cal suprimir la llibertat per evitar que alguns n’abusin? Es perillós l’Islam perquè és una religió? Els valors musulmans difereixen dels europeus per les arrels cristianes d’aquests últims o perquè són laics?

Val la pena afegir-se a la polèmica perquè afecta a l’educació, un dels pilars de les societats modernes. Coincideixo amb Hirsi Ali en que s’ha de prohibir la creació d’escoles que transmetin valors incompatibles amb els valors seculars de la democràcia, la tolerància i la llibertat, tant si són religioses com si no. Però no hi estic d’acord en que això s’hagi de fer necessàriament retornant al monopoli estatal. No perquè cregui que aquest monopoli hagi sigut històricament dolent en països democràtics –als Estats Units, paradigma de societat liberal, tota l’educació primària i secundària és pública, llevat de rares excepcions- sinó perquè s’ha de retornar als pares la responsabilitat de triar l’educació que volen pels seus fills, com s’ha fet a Suècia on s’ha implantat els últims anys el xec escolar. El cas suec mostra que la llibertat no és incompatible amb el control democràtic de les escoles.


Altres informacions dels amics de l'islam

GRUPS MUSULMANS S'OPOSEN A LA REPRESENTACIÓ D'UNA OBRA DE VOLTAIRE A FRANÇA

ELS 12 ACUDITS QUE L'ONU I LA CONFERÈNCIA ISLÀMICA VOLEN CENSURAR

Els iraquians més optimistes que nosaltres

El 68% espera una situació millor o molt millor en el termini d'un any.
Enquesta de la BBC a tres dies de les eleccions. El contingut íntegre de l'enquesta en pdf, aquí. Veure més gràfiques, aquí.

Mont-real i el fantasma del canvi climàtic

Si vostès han seguit la informació de la cimera de Mont-real sobre el canvi climàtic que han donat els principals mitjans de comunicació catalans hauran pogut observar dues coses. La primera, que els Estats Units continuen sent els dolents de la pel•lícula. Fins aquí, res de nou. I la segona -i aquí si que hi ha novetat- que han modificat de manera subliminal el seu discurs sobre les causes del canvi del clima.

Davant la impossibilitat d’ignorar permanentment els fets, ara ja no parlen de responsabilitat exclusiva o principal de l’activitat humana en el suposat escalfament global, sinó que, dissimuladament i sense la més mínima autocrítica, ara diuen que el canvi climàtic és possiblement un fenomen natural que l’activitat humana accentua. Però si ara creuen això, com és possible que segueixin defensant el protocol de Kyoto i atacant els que s’hi oposen?.

Els que s’oposen a Kyoto, tant els Estats Units com una bona part de la comunitat científica, inclòs l’ecologista escèptic Bjorn Lomborg, el que diuen és que gastar quantitats ingents de diner per reduir mínimament l’augment de la temperatura no té cap justificació i que la millor manera de fer front a un escalfament natural del planeta –si és que es produeix- és ajudar a que els països en desenvolupament prosperin perquè, si tenen més recursos, podran gestionar millor els efectes que l’hipotètic canvi climàtic els pugui ocasionar.

Si els media fóssin conseqüents això seria el que haurien de deduir, però no poden fer-ho perquè molts perderien la seva raó d'existir, que no és tant la d'informar com la de predicar, especialment contra els Estats Units i el capitalisme salvatge (no s’oblidin salvatge, com recorda sempre Sala-i-Martin). Si realment els preocupés l’escalfament global, la bronca se l’haurien d’haver clavat a països com Espanya, Portugal, Grècia, Canadà, Nova Zelanda, Irlanda o Finlàndia, que han augmentat les emissions de gasos d’efecte hivernacle entre 1990 i el 2003 en percentatges que oscil•len entre el 41 i el 21%, mentre que en el mateix període els Estats Units ho han fet només un 13%. Però això seria demanar massa.

Optimisme a l'Afganistan quatre anys després de l'enderrocament dels talibans

Després d'una setmana sense poder fer anotacions, aprofito per recuperar algun tema i deixar-ne constància. El primer, l'enquesta de l'ABC News sobre la situació a l'Afganistan quatre anys després de la caiguda dels talibans. El resultat de l'enquesta no podria ser més positiu: Four Years After the Fall of the Taliban, Afghans Optimistic About the Future. L'enquesta, en pdf, aquí.

Com diu Barcepundit

Y luego pensad si esto es lo que se nos cuenta de Afganistán, o si hay alguien que considere la posibilidad de que algo parecido acabe ocurriendo en Iraq; al fin y al cabo, hasta hace poco todos los afganos rechazaban a los malditos invasores, ¿no?

El llibre negre de Saddam Hussein

Seguint la saga dels llibres negres, que va començar amb "El llibre negre del comunisme", arriba ara el "Livre Noir de Saddam Hussein" un llibre col·lectiu, coordinat i dirigit pel periodista Chris Kutschera, amb el prefaci de Bernard Kouchner.
Un llibre que no agradarà gaire als sectaris de la correcció política que tant es van oposar a l'enderrocament de Saddam Hussein, però que servirà sinó per justificar si per explicar la necessitat d'una intervenció exterior per acabar amb la brutalitat d'una de les pitjors dictadures del nostre temps.

Castelldefels

Espada la clava:

Un editorial de la prensa socialdemócrata clama contra la política de reinserción social. Porque dos asesinos que ayer apuñalaron a una familia en Castelldefels no habían sido reformados con éxito. Ser socialdemócrata es realmente maravilloso. A cada conflicto su causa y su inmediata comisión creada. El hombre es bueno y (sobre todo) raso y es esta pútrida asistencia social la que lo empeora. El despotismo con que las teorías estrictamente culturalistas de la conducta ejercen su dominio en los medios es grotesco

Seguiu llegint.

Calendari

L'últim refugi dels que han perdut bous i esquelles oposant-se a l'alliberament de l'Iraq i al derrocament de Saddam Hussein és ara la demanda d'un calendari de retirada. Oblidant que el calendari ja existeix i que l'última paraula la té el poble iraquià, volen salvar el que puguin del seu naufragi polític. Ho explica amb pèls i senyals Amir Taheri:

Aquellos políticos Demócratas de Washington que habían respaldado la guerra con tanto entusiasmo como George W Bush utilizan ahora el tema de la retirada como medio de distanciarse de sus posiciones iniciales. Los reaccionarios árabes que se estremecieron de emoción ante el pensamiento de un déspota derrocado por la intervención exterior se aferran ahora al lema de la retirada, con la esperanza de sabotear el proceso de democratización en Irak. En Europa, los antiamericanos profesionales de todo pelaje intentan ocultar su desnudez política con la hoja de parra de "la retirada".

La verdad sin embargo es que ha existido en vigor un calendario desde el primer día de la guerra que puso fin a la tiranía ba´azista en el 2003. En ese calendario, la presencia militar de la coalición en Irak está vinculada al programa de reconstrucción política de la nación, como debería ser. En otras palabras, las fuerzas de la coalición están en Irak con el fin de lograr una tarea política precisa, y no para proporcionar a Estados Unidos o a cualquier otra potencia extranjera una plataforma de expansión en Oriente Medio.

El gran objetivo de esa tarea era arrancar el poder de las manos de un exclusivo grupo liderado por Saddam Hussein para entregarlo de nuevo al pueblo de Irak. La idea no era imponer la democracia sobre Irak, como afirman algunos círculos anti-liberación. La idea era eliminar los obstáculos a la democratización de Irak. Los iraquíes no son forzados hoy a crear una democracia. Pero tienen la oportunidad de hacerlo, si quieren. La tarea de la coalición consistía en proporcionarles la oportunidad. Y en ese sentido, el proyecto de Irak ha sido un tremendo éxito.

No Yankee Cars

N'hi ha uns que fan boicot al cava català i n'hi ha d'altres que el fan als cotxes americans. Perjudicar el cava català no està bé, però fer-ho amb els cotxes d'importació dels EUA mola d'allò més. Mola tant, que fins i tot ho fa un govern de la UE, el govern socialista de Bèlgica. Això sí, ho fa per la nostra seguretat i no per cap prejudici políticament incorrecte!:

Car dealers importing American cars in Belgium are on the brink of bankruptcy. For the past three months the Belgian government has been refusing to deliver the required safety certificates for the cars. Since 1 September companies importing non-European cars must be able to show European certificates guaranteeing the safety of the cars.

The Belgian authorities are making no problems for Japanese, Korean or other non-American cars, but are refusing to give safety certificates for Dodges, GMCs, Chevrolets, Chryslers, Lincolns and other American car brands. Belgian dealers can import the cars via Germany, where the certificates are delivered without any fuss, but this costs them up to an additional 3,000 euros per car – a surplus which they do not like to inflict on their customers.

La resta de l'article, aquí.

Les fogueres de l'odi

Magnífic, com sempre, André Glucksmann.

El diagnóstico es el mismo en todas partes: fracaso de la integración. ¿Y si fuese lo contrario? Los inmigrantes de primera generación no le prendían fuego a sus chabolas, mucho más sórdidas. Sus hijos son franceses y se comportan como franceses, incluso cuando, con otros franceses "de pura cepa", tienen la cerilla rápida. No son, como se les hace creer por racismo compasivo, los condenados de la tierra. La quema de los suburbios es una prueba de que la integración se ha llevado a cabo: todo depende de cómo y a qué se integre uno.

Déjà vu

El final d'una il·lusió

Au revoire, Libération:

Libération, el viejo sueño rancio y elitista de Sartre y de July quiere morir matando: la culpa es del capitalismo. Ellos hacen un producto demasiado bueno, demasiado elegante, demasiado chic. La gente, que es tan vulgar, tan masa, ahora lee periódicos gratuitos llenos de anuncios estridentes donde Sarkozy promete mano dura con los quemacoches; ya no les interesan las tendencias, el estilo, los sueños. Se adocenan, se rinden. Son libres. Libertad ¿para qué?

Libération, el achacoso sueño totalitario de Sartre, que se propuso hacer hombres mejores, porque los hombres reales no le gustábamos, sobre las ruinas humeantes del Mayo parisino, nos mira con severidad desde las profundidades de sus pérdidas millonarias y nos desprecia: la culpa de todo, de las pérdidas, de las tiradas menguantes, de los redactores y los fotógrafos que se van a quedar en la puta calle, en realidad es nuestra. Somos demasiado bobos, demasiado ignorantes como para captar el hálito sutil del estilo y de las tendencias. Será que nos embota el olfato el olor a goma quemada de los coches que todavía crepitan en las madrugadas parisinas de este extraño siglo. Libération nos desprecia, sí, y nosotros nos vengamos de la única, de la mejor forma que podemos: ya no lo compramos.

Grève à Libération | La tirada de Libération, segons l'OJD | La versió de Le Monde

El final d'aquesta il·lusió forma part d'allò que explica François Furet en aquell magnífic llibre titulat "El pasado de una ilusión" i que arrenca amb aquestes paraules:

Para comprender la fuerza de las mitologías políticas que han dominado el siglo XX, hay que detenerse en el momento de su nacimiento o al menos en su juventud; es el único medio que nos queda para percibir un poco del esplendor que tuvieron. Antes de deshonrarse por sus crímines, el fascismo constituyó una esperanza. Sedujo no sólo a millones de hombres sino a muchos intelectuales. En cuanto al comunismo, aún podemos avistar sus mejores días, ya que como mito político y como idea social sobrevivió largo tiempo a sus fracasos y a sus crímines, sobre todo en los países europeos que no sufrieron directamente su opresión: muerto entre los pueblos de la Europa del Este desde mediados de los años cincuenta, aún florecía 20 años después en Italia o en Francia, en la vida política e intelectual. Supervivencia que nos da la medida de su arraigo y de su capacidad de resistir a la experiencia, y que forma como un eco de sus mejores años, en la época de su expansión triunfante.

El model europeu de desinformació

L'atenció mediàtica sobre els "banlieues" ha deixat d'existir. El retorn a "la normalitat", és a dir, a l'incendi d'un centenar de cotxes per nit ja no es notícia, com no ho era abans que els noticiaris de la nit se'n féssin ressò, fa tres setmanes, "gràcies" a l'electrocució de dos joves delinquents quan intentaven amagar-se de la policia. L'evolució dels fets, i les evidències que aquests manifestaven, no anaven en la línia de la correccció política i mediàtica. Per tant, s'ha imposat el sentit de la "responsabilitat", fins i tot del "patriotisme", en una gran part dels mitjans francesos. Així doncs, el silenci informatiu, entès com un acte de resposabilitat política, és l'evidència notòria de la connivència entre el poder polític i el poder mediàtic. Es tracta d'una autèntica "omertà" de la violència, com ho qualifica Monnerat en aquesta anotació.

En France, un cordon sanitaire physique et sémantique a été replacé autour des zones de non-droit où vit et se multiplie un véritable ennemi intérieur. Cette segmentation du territoire et des esprits ne rend pas moins inévitable un conflit qu'il sera impossible de taire par une omerta consensuelle et injustifiable.