Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 8 de setembre del 2006

Seminari sobre com apallissar la dona

A la convenció nacional de la Islamic Society of North America’s expliquen com s'ha de fer perquè l'apallissament sigui una protecció per a la dona i no un abús. (Via Little Green Footballs)
Sunday, 11:00-12:30 pm
Room 22
Session 9G: “...And Beat them Lightly”: An Analysis and In-Depth Discussion of Verse 4:34

This session will discuss the following: understanding the context of revelation (asbaab al nuzuul) for this verse. Emphasis will be focused on understanding the correct meaning of the verse, with specific attention given to the words qiwamah, nushuz, and daraba as well as to understand how this verse is to be applied as a protection for women, not as an abuse.

Speakers: Muzzamil Siddiqi, Rabia Karim Khan
Moderators: Mohamed Magid Ali
Al Paquistan, dones amb burka es manifesten per defensar el seu dret a ser apallissades.

Female activists from Pakistan's main fundamentalist party Jamaat-i-Islami, march in protest against amendments by the government to the country's Islamic laws, 'Hudood Ordinances,' on rape and adultery during a rally in Lahore. As Pakistan's President Pervez Musharraf tries to push through changes to Islamic rape laws, a groundbreaking television series has been credited for helping to open up the issue.(AFP/Arif Ali)

L'estat de l'opinió transatlàntica

Resultats de l'última enquesta internacional del Transatlantic Trends:



El 54% dels francesos, el 46% dels britànics, el 45% dels espnyols i el 40% dels alemanys acceptarien una solució militar a la crisi nuclear amb l'Iran, sempre i quan les altres vies no ho aconsegueixen. Els turcs s'inclinen més cap a l'Iran que cap a la UE.

Clinton i Osama ben Laden

L'Administració Clinton no va matar Bin Laden quan podia fer-ho perquè preferien tractar el cas no com una guerra sinó com un afer policial.

Excel·lent debat a la MSNBC sobre el tema.

Clinton's Won't Be Able to Hide This Damning 1998 Video of OBL

dimecres, 6 de setembre del 2006

Vine a Europa, Zapatero paga el viatge!




Vous ne devez en aucun cas prendre de papiers d'identité avec vous. N'être pas identifiable est la clé du succès !!! En effet, les polices fascistes européennes ne connaissent pas votre nationalité : elles ne peuvent donc évidemment pas vous expulser vers votre pays (puisqu'ils ne le connaissent pas, pour ceux qui n'ont pas encore compris). Même si 1500 Africains qui refont le débarquement de Normandie à la tombée de la nuit dans des pirogues peintes aux couleurs de Cheikh Amadou Bamba ont toutes les chances d'être sénégalais, il n'y a aucune preuve. Et grace à la Croix Rouge, Amnesty International ou la LIDH, si vous arrivez à tenir plusieurs jours sans dévoiler votre identité, vos chances de succès sont proches de 100% (attention, les polices fascistes européennes emploient différents stratagèmes pour essayer de vous pièger).
(...)
Une fois le débarquement effectué, vous êtes sur le territoire de la Communauté Européenne. La circulation y est libre. Vous pouvez choisir le pays dans lequel vous installer. Le seul risque étant de passer 24H dans une prison après un contrôle d'identité. Nous vous conseillons la France et la Belgique qui ont la chance d'être francophones (avantage décisif uniquement pour les migrants parlant français). Plusieurs centaines de milliers d'immigrants (> 1 millions) ayant comme vous pris un pack D-DAY pour les Canaries (ou un pack IRON CURTAIN du bon temps de Ceuta et Melilla) évoluent sans encombres dans ces deux pays.

En cas de D-DAY aux Canaries, l'étape suivante est l'Espagne. En effet, après un court séjour dans un asile de regroupement (vous y mangerez mieux qu'au Sénégal, serez soignés et hébergés gratuitement et pourrez même téléphoner !!!), vous aurez probablement un billet d'avion GRATUIT vers le continent (souvent vers la ville de Madrid) payé par Zapatero (son nom vient étymologiquement du mot savate, objet qu'il serait souhaitable de lui balancer dans sa sale gueule). Si vous souhaitez sortir de ce pays, la porte de sortie la plus pratique est la ligne de train Port-Bou-Montpellier. C'est également la solution la moins coûteuse. Entre Port-Bou (Espagne) et Cerbère (France) franchissez la frontière en passant sur la colline car les contrôles sont évidemment nombreux y compris dans le train.
(...)

Les contrôles d'identité sont rares et le pays détient le record mondial des régularisations massives: 700.000 en une journée. C'est un record mondial et une chance inesperée offerte par Al Qaeda qui a commis les attentats de Madrid la veille des élections. Sans ces attentats, les Espagnols n'auraient jamais été assez intelligents pour voter pour des gauchos dont la tête d'affiche du programme était l'adoption d'enfants par des couples interdits au Sénégal et tués d'une balle dans la nuque en Arabie Saoudite, en Iran, en Mauritanie, etc.... Avec Zapatero et ses lois progressistes encore quelques années à la tête du pays, peut-être pourrais-je réaliser mon rêve : enc*ler ma petite-soeur. Il ne faut pas arrêter le progrès en si bon chemin. Depuis cette régularisation massive, c'est l'hallali. En trois ans, plus 1.800.000 nouveaux migrants sont arrivés sur le sol espagnol en attendant la prochaine régularisation. >>> ATTENTION : assurément, les prochaines élections feront basculer l'Espagne dans le Franquisme pour les prochains siècles. Il faut donc augmenter la fréquence des débarquements AVANT LES ELECTIONS afin de bénéficier éventuellement d'une dernière régularisation avant l'apocalypse.

Per més informació, aquí.

El que s'ensenya a les escoles palestines de l'ONU



(Via "Le Mont de Sisyphe")

Patètic

Això és el que expliquen "off de record" sectors socialistes propers a Maragall:
Tras la renuncia de Diana Garrigosa a su militancia en el PSC, su entorno especula incluso con el abandono de su esposo, esto es, del propio Maragall. Algunos cercanos dicen que el presidente de la Generalitat catalana lo está meditando. "Se siente profundamente humillado por el presidente Zapatero", según aseguran esas fuentes. La realidad es que la jugada de póquer de Zapatero con el convergente Artur Mas ha convertido a los próximos a Pasqual Maragall en el seno del PSC en una especie de "sindicato de agraviados" dispuesto a resistir y amargarle la vida a un José Montilla condenado a mandar constantes mensajes de que nadie va a quedar marginado. En esa encrucijada, a nadie le sorprendería que Maragall, tan dado a ir por libre, decidiese quemar todas las naves ante Zapatero y anunciar su abandono del partido. Así de locas están las cosas en una formación donde lo que está en juego ya es la cohesión interna.

dimarts, 5 de setembre del 2006

Són els musulmans les principals víctimes de l'odi religiós als Estats Units?




Ara que s'acosta el cinquè aniversari dels atemtpats islamistes contra Nova York i Washington de l'onze de setembre del 2001, cal estar amatent a les interpretacions de la internacional mediàtica. Aquí al damunt hi ha dos quadres estadístics, tots dos de la mateixa font: l'FBI. El primer, és de la BBC i ens il·lustra sobre l'augment del nombre de víctimes d'actes violents contra musulmans als Estats Units, abans i després de l'11-S. El segon, és una part de l'informe del FBI que contextualitza els actes de violència per motius religiosos, racials o sexuals, en el seu conjunt.

La comparació de les dades per a l'any 2004 dóna un resultat sorprenent: malgrat l'augment d'actes violents contra els musulmans -156 a tot els EUA- el nombre d'atacs violents contra els jueus va ser sis vegades superior, fins a sumar-ne 954.

La comunitat religiosa, doncs, més atacada als EUA, tot i l'11-S, no són els musulmans sinó els jueus. Sorprenent? Només per aquells que es van creure que existia un autèntic "pogrom" antimusulmà.

(Via Gatewaypundit)

dilluns, 4 de setembre del 2006

Buscant culpables, desesperadament

“Es necesario hacer saber a los países de origen de los inmigrantes que estas semanas están arribando a nuestras costas que no vamos a tolerar que sigan llegando, que no vamos a seguir aceptando que se incumplan los acuerdos bilaterales y multilaterales alcanzados y que estamos dispuestos a actuar con toda firmeza”.

"Repito, que quede bien claro. Todo el que entra en España de manera irregular, más tarde o más temprano saldrá de España. Esto deben saberlo tanto los que llegan como los gobiernos de los países de los que llegan".


Les paraules de María Teresa Fernández de la Vega transpúen la irritació per la impotència del govern per pal·liar la immigració clandestina. El govern ja no sap que fer i busca culpables desesperadament. El PP, la UE i ara els governs africans. En lloc d’anar pel món buscant la solució faria millor de quedar-se a casa i reformar la irresponsable Llei d’Estrangeria que tan desencertadament va confegir.

Els immigrants que arriven a les Canàries no ho fan perquè ara passin més gana que fa dos, cinc, deu o vint anys, al seu país. Venen ara perquè la política del govern espanyol, la seva llei d’immigració i l’aplicació que fa de la mateixa, ho facilita. Dit d’una altra manera, perquè la realitat els confirma l’expectativa creada sobre la facilitat d’arribar i quedar-se a Espanya.

Si el govern no vol realment tolerar l’arrivada de més immigrants il·legals, enlloc d’amenaçar els governs africans el que hauria de fer és canviar la legislació vigent i desplegar l’armada espanyola entre la costa africana i les illes Canàries i el litoral andalús. Una gran part del mal ja està fet. Esborrar l’expectativa creada costarà temps, però quan més es trigui, pitjor.

Günter Grass vist per Vargas Llosa

No vaig fer cap anotació sobre la confessió que va fer aquest estiu Günter Grass reconeixent que havia format part de les Waffen-SS quan tenia 17 anys, per dues raons. La primera, perquè estava de vacances i no vaig poder seguir convenientment la informació. La segona, perquè una gran part de les crítiques que se li van adreçar em van provocar un cert malestar pel seu caràcter venjatiu i simplista. De totes les crítiques, només em va semblar justa i encertada la que li retreia el fet d’haver amagat precisament la mateixa part de la vida que tan ferotgement denunciava en els altres.

Ho faig ara perquè Mario Vargas Llosa m’ha donat les paraules per fer-ho:
Por qué calló? Simplemente porque tenía vergüenza y acaso remordimientos de haber vestido aquel uniforme y, también, porque semejante credencial hubiera sido aprovechada por sus adversarios políticos y literarios para descalificarlo en la batalla cívica y política que, desde los comienzos de su vida de escritor, Günter Grass identificó con su vocación literaria.

¿Por qué decidió hablar ahora? Seguramente para limpiar su conciencia de algo que debía atormentarlo y también, sin duda, porque sabía que tarde o temprano aquel remoto episodio de su juventud llegaría a conocerse y su silencio echaría alguna sombra sobre su nombre y su reputación de escritor comprometido, y, como suele llamársele, de conciencia moral y cívica de Alemania. En todo esto no hay ni grandeza ni pequeñez, sino, me atrevo a decir, una conducta impregnada de humanidad, es decir, de las debilidades connaturales a cualquier persona común y corriente que no es, ni pretende ser, un héroe ni un santo.

(...)

Tal vez el formidable escándalo que ahora rodea su figura tenga mucho que ver con esa función de "conciencia moral" de la sociedad que él se impuso y que ha mantenido a lo largo de toda su vida, a la vez que desarrollaba su actividad literaria. No me cabe duda de que Günter Grass es el último de esa estirpe, a la que pertenecieron un Victor Hugo, un Thomas Mann, un Albert Camus, un Jean-Paul Sartre. Creían que ser escritor era, al mismo tiempo que fantasear ficciones, dramas o poemas, agitar las conciencias de sus contemporáneos, animándolos a actuar, defendiendo ciertas opciones y rechazando otras, convencidos de que el escritor podía servir también como guía, consejero, animador o dinamitero ideológico sobre los grandes temas sociales, políticos, culturales y morales, y que, gracias a su intervención, la vida política superaba el mero pragmatismo y se volvía gesta intelectual, debate de ideas, creación.

Ningún joven intelectual de nuestro tiempo cree que ésa sea también la función de un escritor y la sola idea de asumir el rol de "conciencia de una sociedad" le parece pretenciosa y ridícula. Más modestos, acaso más realistas, los escritores de las nuevas generaciones parecen aceptar que la literatura no es nada más -no es nada menos- que una forma elevada del entretenimiento, algo respetabilísimo desde luego, pues divertir, hacer soñar, arrancar de la sordidez y la mediocridad en que está sumido la mayor parte del tiempo el ser humano, ¿no es acaso imprescindible para hacer la vida mejor, o por lo menos más vivible? Por otra parte, esos escritores que se creían videntes, sabios, profetas, que daban lecciones, ¿no se equivocaron tanto y a veces de manera tan espantosa, contribuyendo a embellecer el horror y buscando justificaciones para los peores crímenes? Mejor aceptar que los escritores, por el simple hecho de serlo, no tienen que ser ni más lúcidos ni más puros ni más nobles que cualquiera de los otros bípedos, esos que viven en el anonimato y jamás llegan a los titulares de los periódicos.

Tal vez sea ésa la razón por la que, con motivo de la revelación de su paso fugaz por la Waffen-SS cuando era un adolescente, haya sido llevado Günter Grass a la picota y tantos se encarnicen estos días con él. No es con él. Es contra esa idea del escritor que él ha tratado de encarnar, con desesperación, a lo largo de toda su vida: la del que opina y polemiza sobre todo, la del que quiere que la vida se amolde a los sueños y a las ideas como lo hacen las ficciones que fantasea, la del que cree que la del escritor es la más formidable de las funciones porque, además de entretener, también educa, enseña, guía, orienta y da lecciones. Esa era otra ficción con la que nos hemos estado embelesando mucho tiempo, amigo Günter Grass. Pero ya se acabó.

Sarkozy, la gran esperança blanca

Ahir diumenge, Nicolas Sarkozy va donar el tret de sortida a la seva cursa electoral a la presidència de la República francesa amb un acte públic a la ciutat de Marsella. Un acte dirigit a la joventut i en el que Sarkozy es va revelar com la gran esperança blanca per renovar la vida política francesa. Sarkozy va ser convincent, tan per les coses que va dir com per la manera de dir-les. Va fer un discurs que la premsa francesa ha qualificat de "revolucionari".

La veritat és que es tracata d'un discurs memorable, amb idees, amb energia, amb ganes de canviar les coses que van malament, amb il·lusió, substancialment diferent a la gastada i rovellada retòrica del conjunt de la classe política francesa. Un discurs obert i esperançat, sense receptes miraculoses ni noves utopies, que vol construir enlloc d'enderrocar, un discurs pensat per engrescar sense fer por a la conservadora, tan de dretes com d'esquerres, societat francesa.

Pels que ens ho mirem de fora, el discurs de Sarkozy es encara tímid, però li hem de reconèixer la valentia del pioner. De l'home que vol fer realment alguna cosa per canviar el seu país. Per endegar una sisena repùblica, menys "monàrquica", menys excepcional, però més oberta i més lliure.

Le Figaro resumeix l'acte amb aquest titular: "Sarkozy invita la joventut a la ruptura".

À MARSEILLE, hier, Nicolas Sarkozy ne parlait déjà plus en chef de parti. Pas même en prétendant à l'investiture de l'UMP, tant celle-ci, à l'issue de cette université d'été, ne paraît plus faire de doute. Dans ce long discours à «la jeunesse de France», le numéro deux du gouvernement s'est voulu déjà dans les habits d'un futur président. D'un homme d'État qui critique la «génération de mai 1968» pour mieux préparer «la France d'après», et rompre avec le cycle long de l'idéologie des années 1970. Devant huit mille militants réunis dans une salle au pied du Stade-Vélodrome de Marseille, et quinze ministres du gouvernement venus jouer la carte du «rassemblement», il a repris le registre épique qu'il a choisi d'adopter depuis son discours de Nîmes sur la nation.

«Vous êtes les enfants de la crise»

Conscient que son image de ministre de l'Intérieur le coupe d'une partie de la population, Nicolas Sarkozy n'a pas dit un mot sur la sécurité. Il n'a pas voulu non plus commenter la rentrée politique. Ni Ségolène Royal ni Jacques Chirac ne sont apparus à aucun moment dans son propos. Aucune mention explicite non plus de l'échéance de 2007. «Nous voulions rester concentrés sur l'essentiel de ce qui nous rassemble à droite : l'éducation, le respect, la transmission du savoir», a commenté l'une de ses plumes, Henri Guaino.

Après Nîmes et Agen, ce troisième discours dessine peu à peu le visage du «candidat» Sarkozy. L'entourage du futur candidat estime que la «mue» de Sarkozy passe par ce nouveau ton, plus lyrique et moins «terre à terre», qui déroule pour l'auditoire de véritables tableaux vivants de l'histoire de France.

Nicolas Sarkozy a voulu redire hier aux jeunes de l'UMP la nécessité d'une «rupture» pour que «les rêves et les désirs» de la jeunesse «se réalisent» : «Je veux une politique qui rende possible ce qui est nécessaire, je ne veux pas une politique qui explique que ce qui est nécessaire est impossible.» Mais cette rupture, leur a-t-il expliqué, est le retour aux éternelles valeurs de la République. Au coeur de son réquisitoire, le gâchis de la génération 1968, a-t-il expliqué dans un développement qui aurait pu être signé par Jean-Pierre Chevènement et Max Gallo. Citant notamment Jules Ferry, Jean Jaurès et Léon Blum, Nicolas Sarkozy a choisi d'aller chercher la gauche sur son terrain, elle qui brocarde si souvent son «infidélité au gaullisme».

Il a dressé un sombre bilan de ces années de «démocratisation de l'enseignement», symbolisées, selon lui, par les échecs de la méthode globale. «Vous êtes les enfants de la crise. Vos prédécesseurs ont vécu sans contraintes, et vous payez aujourd'hui la facture.» Plaidant pour une «école du respect», il a proposé de créer un «service civique dans lequel chaque Français entre 18 et 30 ans donnera aux autres six mois de son temps». «Il n'y a pas de République sans obligation envers tous», a-t-il proclamé.

Il a également multiplié les propositions en matière d'écologie. Au-delà du mot de «rupture», Nicolas Sarkozy a montré qu'il ne renonçait à rien de son programme égrené au fil des conventions thématiques de l'UMP, reprenant notamment son ambition de ramener «dans cinq ans» le taux de chômage à 5% de la population active. «Rupture» encore avec les débats du printemps sur les responsabilités historiques de la France. «Ne demandez pas aux enfants de se repentir des fautes des pères. Ne réécrivez pas l'histoire et ne jugez pas le passé avec le regard du présent.»
Text íntegre del discurs de Sarkozy, en format PDF, aquí.

També "El País" fot canya a Obrador

El candidato izquierdista a las elecciones presidenciales mexicanas Andrés Manuel López Obrador, no sólo ha perdido la cita con las urnas de julio, aunque por el muy estrecho margen de votos del 0,58%, sino también todo grado de mesura y madurez política y, cada vez con mayor seguridad, toda posibilidad de volver a ser candidato a la jefatura del Estado de un país serio con la historia, el peso y la dignidad de México.

El espectáculo ofrecido el viernes en el Parlamento mexicano por los miembros del Partido de la Revolución Democrática (PRD) de López Obrador al impedir físicamente al saliente presidente de la República, Vicente Fox, que leyera su informe anual del Gobierno es un paso más del líder izquierdista hacia su fracaso y automarginación de todo proceso democrático en el futuro. El daño que López Obrador está infligiendo a la izquierda democrática mexicana es incalculable. Las últimas encuestas revelan que de celebrarse hoy elecciones, aquel exiguo medio punto de ventaja obtenido por Felipe Calderón podría ser ahora de 12 o 13 puntos.

Quien, como hizo López Obrador el viernes, manda "al diablo las instituciones" y las tacha a todas de caducas, corruptas e inservibles, se descalifica para presidirlas, y no sólo en este mandato que el voto le ha negado, sino también en los futuros. México ha luchado mucho por el crecimiento, solidez y mejora de sus instituciones democráticas como para sacrificarlas por la obcecación de quien parece presa de puro resentimiento. Lo que intentó en un principio con concentraciones callejeras, bloqueos urbanos, amenazas a los jueces e intimidaciones a la junta electoral ha acabado, fatídicamente, en un acto de coacción contra la cámara parlamentaria y el presidente saliente. Ningún país democrático quiere ver su Parlamento, donde reside la soberanía popular, rodeado de miles de agentes de seguridad, como sucedió el viernes en previsión de incidentes, pero eso no justifica, como pretendieron los diputados del PRD, el boicoteo sufrido por el presidente Fox, que tuvo que abandonar la cámara sin poder ejercer su derecho y deber de exponer su último informe de Gobierno, algo insólito en la democracia mexicana.

La deriva antisistema a la que parece haberse entregado ya definitivamente López Obrador no puede poner en peligro las instituciones democráticas mexicanas ni la madurez de una ciudadanía volcada en la lucha por la modernidad, el progreso y el respeto a las leyes. Se equivoca el candidato izquierdista cuando intenta evocar fantasmas del pasado al sugerir tentaciones represivas del Ejército o la policía mexicanos. México quiere estar a años luz de aquellos escenarios. Precisamente el comportamiento -impecable en su eficiencia, moderación y criterio- en estos dos meses de todos los estamentos e instituciones, incluidas las armadas, revela lo inútil del insensato populismo radical de López Obrador. El Tribunal Electoral ha fallado que ha perdido las elecciones. Su desmesura está fuera de tiempo y de lugar en el México moderno.

diumenge, 3 de setembre del 2006

Ja són 700 les armes químiques trobades a l'Iraq des del 2003

Pajamas Media publica en exclusiva l'últim document parcialment desclassificat:
This now unclassified portion of the National Ground Intelligence Center (NGIC) report on pre-1991 Iraqi Chemical Weapons Recovered in Iraq reveals some chilling points concerning weapons not recovered but assessed to exist.* Munitions recovered - 500.* Some contained degraded mustard or sarin nerve agent.* Pre-Gulf War munitions are assessed to still exist outside of coalition control.* Remaining uncontrolled weapons could be sold on the black market.* Terrorist and Insurgent groups inside and outside of Iraq desire to acquire and use chemical weapons.* Condition of weapons uncertain. Some stilll potentially lethal. Many degraded.
The full 34-page NGIC Report was initially published on April 4 of this year, but partially declassified (The 7 pages available
HERE.) on July 31.
Subsequent to the publication of the NGIC report, PJM has learned the following. In early August on a patrol north of Baghdad, us soldiers made another startling and important discovery. Searching near an Iraqi construction site, the troops uncovered at least 240 chemical weapon shells. Although they had not been filled with any agents, they were still more remnants from Saddam’s WMD stockpiles.
For those keeping score, this most recent discovery raises the total number of chemical weapons found in Iraq since 2003 to more than 700.

dissabte, 2 de setembre del 2006

Als progres no els agrada "World Trade Center", l'última pel·lícula d'Oliver Stone

El director de cinema d'esquerres, Oliver Stone, amic de Fidel Castro i de totes les causes políticament correctes, ha caigut en desgràcia. La seva última pel·lícula, "World Trade Center", no ha agradat a la progresia militant. Creuen que la pel·lícula fa el joc a la política de Bush. I, naturalment, això és imperdonable. Ho escriu a El País, Enric González, en un article titulat "Oliver Stone sostiene la ecuación de Bush". (Via Barcepundit)
Como la trampa es de planteamiento, el desarrollo puede permitirse el lujo de la verdad. Es cierto que, en general, los policías y los bomberos de Nueva York fueron héroes en esa jornada apocalíptica. Y uno no puede dejar de conmoverse ante la peripecia de la escuadra policial atrapada bajo los escombros de las torres. Stone opta por comprimir la espectacularidad del evento en una situación claustrofóbica, y le funciona. Busca encoger el corazón del espectador, y lo consigue. Esas consideraciones técnicas y estéticas quedan invalidadas, sin embargo, por el mensaje subyacente.

Vaig anar a veure la pel·lícula aquest estiu mentre era de vacances a San Francisco -la pel·lícula no s'ha estrenat encara a Espanya- amb certa aprehesió, donats els antecedents ideològics d'Oliver Stone. Però he de reconèixer que la pel·lícula em va agradar. No és una pel·lícula política. Es un pel·lícula sobre la gent que ha d'afrontar un perill inesperat. Sobre la seva valentia i la seva por, el seu dolor i el seu sacrifici, sobre la capacitat humana per sobreviure i lluitar contra l'adversitat. Sobre l'esforç, la cooperació i el compromís.

Oliver Stone no fa un documental, però s'ajusta amb molta fidelitat a la realitat, física i espiritual, dels protagonistes, que no són personatges de ficció sinó persones reals, amb nom i congnom, que van sobreviure a la tragèdia. Stone mostra les seves emocions, les seves reaccions, sense jutjar-les, sense sotmetre-les a cap censura prèvia, a cap prejudi polític i ideològic. I això no agrada.

No agrada, per exemple, que un dels personatges tangencials de la pel·lícula, un jove que deixa la seva feina i torna a enrolar-se a l'exèrcit per considerar que el seu país ha entrat en guerra, que ajuda a salvar els dos policies enterrats sota la runa d'una de les torres, se'n vagi després voluntari a l'Iraq. Probablement, a Oliver Stone tampoc li agradi, però ha tingut l'honestedat de presentar el personatge perquè el personatge existeix i representa el que pensa i creu una bona part de la societat nord-americana. I això tampoc agrada.

Bolívia, comença la dictadura

No ho dic jo, ho explica El País:
En medio de graves incidentes tanto en el interior como en el exterior del edificio, la Asamblea Constituyente boliviana reunida en Sucre acordó ayer, con la ausencia de la oposición, dotar al organismo de carácter "originario", lo que en la práctica le otorga poderes absolutos y lo desvincula de toda la legislación existente desde la independencia de Bolivia, en 1825. En la misma votación se decidió que los artículos de la nueva Ley Fundamental sean aprobados por mayoría absoluta y no por dos tercios, tal y como establece la ley, y que el Movimiento al Socialismo (MAS) de Morales no alcanzaba.
(...)
Los incidentes de Sucre ponen el colofón a una convulsa semana marcada por importantes protestas y huelgas contra Evo Morales, tanto desde sectores que se oponen a las reformas que pretende llevar a cabo, como desde aquellos que le exigen el cumplimiento de sus promesas electorales.

Y todo ello salpicado por el escándalo en la petrolera estatal, Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos (YPFB), que culminó con la destitución el lunes de su presidente, Jorge Alvarado. Morales tiene el nivel de popularidad más bajo desde que llegó al poder en enero de este año, y sólo en agosto ha perdido siete puntos, aunque aún goza del apoyo del 61% de la población.

Morales se enfrenta al sector educativo -en huelga indefinida desde esta semana- que se opone a la reforma del sistema, que incluye la enseñanza obligatoria de lenguas indígenas, la eliminación de la asignatura de religión y un mayor control del Ministerio de Educación sobre los centros privados. En paralelo, transportistas de pasajeros de La Paz y de otras ciudades del país han paralizado sucesivamente varias ciudades por la falta de regulación del sector.

El Gabinete ha reiterado la idea de que la inestabilidad social viene dada desde sectores que quieren hacer fracasar la nacionalización de hidrocarburos.


La història es repeteix. Els mateixos errors, el mateix despreci per les institucions democràtiques, la mateixa ignorància econòmica, les mateixes justificacions conspiratives. No tenen solució.

A Can PSC, l'últim que tanqui la porta!

L'exalcaldessa de la Garriga, Núria Albó, també ha abandonat el PSC després de 20 anys de militància segons explica en una entrevista a l'Avui. La també escriptora afirma que va prendre la decisió "quan vaig saber que Pasqual Maragall no repetirà com a candidat del PSC. És una maniobra que interessava a Madrid, i des del seu punt de vista podria ser lògic, però que era del tot inacceptable. El PSC hauria d'haver dit que no, i oposar-se amb fermesa a la decisió". Amb Núria Albó també han plegat l'exdirigent del PSC a la Garriga (Vallès Oriental) i l'exregidora Mercè Hernàndez.

La decisió de Suècia

Suècia celebra eleccions legislatives el pròxim 17 de setembre. Són unes eleccions en les que pot guanyar l'aliança de centre-dreta i que pot significar un cop definitiu pel model suec. Un model, el de l'època del socialdemòcrata Olaf Palme que molta gent té encara a la retina, que ja no existeix, però del que encara en queden moltes coses. Especialment les seqüel·les negatives.

Pel Financial Times, aquestes eleccions poden significar un empenta per a les idees liberals a la resta dels països de la Unió Europea, especialment França i Alemanya.
If Sweden, the home of the welfare state, opts for a reformist party it will give heart to economic liberals who want to tackle the excesses of the welfare state in France, Germany and elsewhere in Europe.
It may also give pause to the many on the European centre-left who have got used to arguing that the "European social model" is alive and well and living in Sweden.
There is no doubt that Nordic countries such as Denmark, Finland and Sweden have managed to combine impressive rates of economic growth with a strong commitment to the welfare state.
The Swedish Social Democrats have done well over the past decade. They have reformed pensions, presided over some of the fastest economic growth in Europe and renewed public services: for example, introducing real parental choice in schools.
But the Swedish government is also vulnerable to criticisms of its labour-market policies. Although make-work schemes flatter the numbers, many young people cannot get jobs. The opposition has struck a chord with its complaints about high taxation and hidden unemployment. Even in Sweden, it seems, you can take the "European social model" too far.


"Entre el bikini y el burka hay términos medios"

Vía Neopàtria:
La mujer deberá esperar. La Alianza de Civilizaciones no incluirá en su plan de acción un capítulo específico sobre el colectivo femenino, pese a la discriminación que sufren las mujeres en buena parte del mundo musulmán. El borrador del texto planteará propuestas en cuatro áreas --juventud, cultura, medios de comunicación e integración-- y sugerirá que el tema de la mujer se trate de modo "transversal", es decir, como un ítem más. El temor a levantar ampollas en los sectores radicales del islam está en el fondo de la decisión, según han señalado fuentes próximas al proyecto.
(...)
El equipo de alto nivel es consciente de que la mujer ocupa un lugar de subordinación en casi todo el mundo islámico, muy especialmente en los países del Golfo, según señala la fuente consultada. Sin embargo, ha preferido, por el momento, abordar el debate sobre la situación del colectivo femenino en un contexto más global para no despertar suspicacias entre los sectores más conservadores del islam.

De lo que se trata, señala la citada fuente, es de conseguir la igualdad de género de un modo "acompasado" para que los ciudadanos musulmanes no perciban que Occidente les quiere imponer sus valores. El asesor de José Luis Rodríguez Zapatero en la Alianza de Civilizaciones, el embajador Máximo Cajal, argumentaba hace unos meses que "entre el bikini y el burka hay términos medios", para justificar la cautela del grupo de alto nivel a la hora de exigir a los firmantes de la alianza la plena igualdad de derechos para la mujer.
(Més al Diario Córdoba)

Pregunta: on són les feministes?


Indígenes, m'envia això:

Un líder musulmà de Zanzíbar exigeix la prohibició d'una festa en honor a Freddie Mercury porquè era homosexual

Una enorme fiesta en la playa en honor al desaparecido vocalista de Queen, Freddie Mercury, debe ser cancelada debido a que el astro del rock nacido en Zanzíbar era homosexual, dijo el jueves un líder musulmán.

Mercury, quien murió de sida en 1991, violó el islam con su estilo de vida extravagante, dijo Azan Khalid, de la Asociación por la Movilización y Propagación Islámica de Zanzíbar.

"Por eso lo tildaron de una 'reina'", dijo Khalid en referencia al nombre de la legendaria agrupación británica, reina en inglés, agregando que cualquier cosa que vincule a Mercury con la población musulmana de Zanzíbar es ofensiva.

El líder musulmán advirtió que los planes de un restaurante de honrar el cumpleaños del cantante el 2 de septiembre serán detenidos.

Sin embargo, el restaurante Mercury, nombrado en memoria del artista, no cancelará la celebración, aseguró su gerente, Simai Mohammed.

Pregunta: on són els gais?

divendres, 1 de setembre del 2006

Els jueus també ploren

De les víctimes del conflicte entre àrabs i israelians, sempre falten les imatges d'un cantó. Els morts i enterraments que surten a les pantalles de televisió o a les fotografies dels diaris són sempre àrabs i palestins. Rarament israelians. Aquesta absència se sol justificar dient que la relació de les dues cultures amb la mort és completament diferent. Que els jueus entenen el dol com una cosa privada, introvertida, mentre que els àrabs la consideren una cosa pública, extrovertida, gairebé un espectacle. Cosa que és bastant certa. Però això no vol dir que no hi hagi imatges de les víctimes israelianes i del dolor dels seus familiars i amics, ni que els israelians s'amaguin o les censurin. Vol dir simplement que no es veuen perquè els que poden fer-ho no les volen publicar.

Aquí teniu un vídeo que mostra que els jueus també ploren.

Un bon resum de l'afer Plame

Valerie Plame i el seu marit Joseph WilsonUn bon i alliçonador resum de l'afer Plame. Un afer del que se'n parlava continuament quan servia per erosionar el president Bush, però del que ja no se'n parla ni mica quan s'ha comprovat que la responsabilitat per la filtració de la identitat de Valerie Plame com a agent de la CIA no l'havia fet Dick Cheney sinó Richard Armitage, el número dos de l'aleshores secretari d'Estat, Colin Powell. (Vía Chroniques de l'Extrême-Centre)

...la première administration de George Bush était coupée en deux en ce qui concerne la politique à mener au Moyen Orient. D’un côté, Bush, Cheney et Rumsfeld, désireux de s’attaquer à Saddam Hussein, et de l’autre, Colin Powell et son second, le préposé aux coups fourrés de « Monsieur Propre Powell », Richard Armitage, porte-étendards des « modérés » et « réalistes » washingtoniens, ceux qui acceptent le grand « narratif » arabo-musulman selon lequel Israel est à l’origine de tous les maux du Moyen Orient. Un livre publié cette semaine par le journaliste de gauche du Time, Michael Isikoff, et le journaliste d’extrême gauche, David Corn, déjà nommé, établit avec certitude que la fuite était venue d’Armitage. Ce dernier avait, de plus, joué un rôle certain dans l’adjonction de la litigieuse phrase des 16 mots dans le discours de Bush. Armitage a gardé le silence alors que la réputation d’hommes intègres était traînée dans la boue à cause de lui. Powell n’a pas pipé mot, lui qui aime à poser en chevalier sans peur et sans reproche. Non seulement ces deux-là se comportent de fait en magouilleurs de bas étages – si Powell était en désaccord avec la politique de Bush, et il l’était, que n’a t-il démissionné ? – mais en hommes sans honneur. Bush a été trahi par ceux qu’il avait nommés. Il les a laissés mener leurs combines sans entraves. Il a toléré toutes leurs trahisons, leurs coups de Jarnac. Au nom de l’« esprit équipe », qu’il aura bien mal interprété, il a gardé tous les félons (Powell, Armitage), les nuls et les incompétents (Tenet à la CIA, Mueller au FBI), et ceux qui sont en profond désaccord avec sa politique (Condi Rice et Nick Burns). Fitzgerald-Torquemada, le procureur extraordinaire, sort de l’affaire comme un crétin accompli qui s’est acharné contre les moulins à vent pendant que les vrais coupables gloussaient. Il n’a ramené de sa pèche que des faux coupables dans sa gibecière. Il est probable que la belle carrière de Patrick Fitzgerald soit ruinée, et que les abus auxquels il s’est livré feront en sorte qu’aucun special prosecutor ne soit jamais plus nommé. Quant à la meute démocrate et médiatique, j’attends, sans impatience et sans aucun espoir, qu’elle présente ses excuses à Bush, à Cheney et à « Scooter » Libby ; qu’elle admette, ce serait bien là la moindre des choses, une certaine « imprudence », une certaine « légèreté », une « incapacité » à discerner le vrai du faux dès qu’elle aperçoit un Républicain. J’attends – et j’attendrai longtemps – l’autocritique de ces Narcisses, dont la rage écumante déborde depuis plus de six ans, et dont le souci du bien public s’efface toujours devant leurs haines idéologiques. Et la Gauche européenne, qui a fidèlement léché toutes les balivernes qui suintaient des égouts de Washington, dans laquelle quiconque n’est pas inconditionnellement islamophile est conséquemment et forcément au moins un menteur doublé d’un danger public – elle a à avaler ses chapeaux, ses casquettes, ses galures et ses bonnets. Mais n’est-il pas vain, dans ce cas, de faire appel à son sens de l’honneur et de la honte ? J’attends tout de même, ne serait-ce que pour la forme. Le jeu washingtonien, orchestré par une mafia politico-médiatique, incestueuse et convaincue de son droit inconditionnel à tout savoir, tout dicter et tout régenter, ne prendra pas fin pour autant. Les fuites instrumentées, les mensonges organisés, les saletés débitées par de grands journalistes véreux, par des politiciens éminents et jusqu’à des porteurs d’eau anonymes, en passant par les bancs de salonnards qui savent toujours tout, ce jeu ne cessera pas. Mais c’est ainsi, sous l’action des médiocrates, que ploient souvent les grands royaumes.
ADDENDA.- Avui, el Washington Post finalment posa el punt sobre la i amb un article editorial sobre l'afer Plame que titula "La fi d'un afer":
Nevertheless, it now appears that the person most responsible for the end of Ms. Plame's CIA career is Mr. Wilson. Mr. Wilson chose to go public with an explosive charge, claiming -- falsely, as it turned out -- that he had debunked reports of Iraqi uranium-shopping in Niger and that his report had circulated to senior administration officials. He ought to have expected that both those officials and journalists such as Mr. Novak would ask why a retired ambassador would have been sent on such a mission and that the answer would point to his wife. He diverted responsibility from himself and his false charges by claiming that President Bush's closest aides had engaged in an illegal conspiracy. It's unfortunate that so many people took him seriously.

A can PSC fan dissabte

La revolució es menja els seus fills i el PSC encara més. Després del desastre del tripartit, de l'absurda gestació de l'Estatut i de la raquítica participació en el referèndum, els socialistes han posat a la rentadora ideològica la samarreta social-nacionalista per poder presentar-se a les eleccions nets i polits de derives maragallianes.

Pel desguàs de la rentadora fins ara s'hi han escolat Pasqual Maragall, que anirà de pet al cementiri d'elefants, i Joan Clos, que li han donat la patada cap amunt i que deixarà d'existir políticament d'aquí divuit mesos.

A més a més, ara sabem, a través de La Vanguardia, que Diana Garrigosa, esposa de Maragall, se'n va del PSC abans que l'arraconin.

Una vez que Pasqual Maragall tomó la decisión de no volvera presentarse como candidato a la Generalitat, su esposa tomó otra: darse de baja como militante del PSC. Diana Garrigosa envió una carta al partido en la que solicitaba que se diera por finiquitada su afiliación en la federación de Barcelona. Aún no ha recibido respuesta
I encara no s'ha acabat tot. Espereu al pròxim capítol. Promet.