Al Qaeda prepara atacs contra la UNIFIL al sud del Líban

According to some Western and Lebanese intelligence sources, al Qaeda has named veteran Abu Rush al-Miqati, 56, an old Middle East hand, to organize the attack. Lebanese interior minister Ahmad Fatfat reports 13 al Qaeda cells are operating in Lebanon and are being mustered for the attack.
The Italian defense minister Arturo Parisi, who visited Italian forces at Ras a Maroun in South Lebanon, reminded them that al Qaeda’s Ayman Zawahiri this week stated that UNIFIL forces in Lebanon faced attack as “enemies of Islam.”
Parisi said he was not surprised by al Qaeda’s message and warned the soldiers their mission could be “long, risky, costly and difficult.” But we are here, he said, to defend the security of Israel and strengthen Lebanon’s ability to control its territory. “We know the terrorists are not on our side.”

Més informació, aquí.

La decapitació d'Al Qaeda a l'Iraq continua

Aquí podeu trobar la llista completa de dirigents d'Al Qaeda morts o capturats a l'Iraq. Senzillament, impressionant.

Els que fan possible un món diferent

A l'obertura de la cimera de Països no Alinetats, celebrada a l'Havana, Hugo Chávez va dir que els que estaven allà creien que un món diferent és possible. Chávez tenia tota la raó, la majoria dels països allà representats eren una bona prova que un món diferent al de la democràcia, la llibertat i el benestar, és possible. Dràmaticament possible.

Aquesta era la fauna aplegada a l'Havana:

D'esquerra a dreta, l'abraçada dels presdients de Zimbabwe, Robert Mugabe, de Bielorússia, Aleksander Lukashenko, i de Veneçuela, Hugo Chavez. La flor i la nata de la democràcia mundial.

El president iranià Mahmoud Ahmadinejad, al centre, encaixa la mà del número 2 de Corea del Nord, Kim Yong Nam. La flor i la nata del pacifisme internacional.

En defensa del ciutadà Ratzinger

Jo, que ni crec en Déu ni combrego amb els preceptes de cap religió, vull sortir en defensa del Papa Benet XVI. I ho faig, en el dia de la mort d’Oriana Fallaci, no perquè el Pontífex necessiti el meu suport -"!doctores tiene la Iglesia¡"- sinó perquè la crisi que ara comença, i que continuarà incansablement les properes setmanes i mesos, no té fonament en les paraules del Papa sinó en l’estratègia islamista de fer posar de genolls Occident i els seus valors. Exactament la mateixa que van fer servir en la crisi de les caricatures de Mahoma. Un estratègia que comença amb la queixa i el victimisme i acaba amb l’amenaça, el boicot i l’agressió. Però aquesta vegada serà pitjor, perquè la suposada ofensa no té l’orígen en uns insignificants caricaturistes danesos sinó en el cap de l’Església catòlica, el cap dels croats que a l’edat mitjana van conquerir la terra santa a l’islam. En aquests moments, i no exagero, ja estan cremant les primeres esglésies.

De la mateixa manera que la publicació de les caricatures de Mahoma permetia veure l’exagerada irracionalitat de la resposta musulmana, la lectura de la classe magistral de Joseph Ratzinger posa en evidència el fanatisme i les limitacions intel·lectuals d’aquells que diuen sentir-se ofesos i escandalitzats. Benet XVI no va fer un míting antimusulmà sinó que va impartir una classe de filosofia sobre la relació entre la fe i la raó. Una reflexió que va encetar amb una referència a un llibre del professor Theodore Khoury sobre un diàleg que van tenir, l’any 1391, l’emperador bizantí Manuel II Paleòleg i un erudit persa sobre la relació entre religió i violència. El Papa, per entrar en matèria, va citar textualment les paraules que l'emperador bizantí va dirigir al seu interlocutor persa: "mostra'm també allò que Mahoma ha portat de nou, i trobaràs només coses dolentes i inhumanes, com la seva directiva de difondre a través de l'espasa la fe que ell predicava". Aquesta referència permet a Benet XVI entrar en el nus de la serva lliçó: que la imposició de la fe mitjançant la violència és una cosa irracional. És a dir, "que no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu", mentre que per a l'islam "Déu és absolutament transcendent. La seva voluntat no està lligada a cap de les nostres categories, fins i tot a la de la racionalitat".

Els advocats del Vaticà defensaran la institució. Els teòlegs defensaran la doctrina. Jo em limito a solidaritzar-me amb el ciutadà Ratzinger, el professor que amparat en la llibertat de càtedra en una universitat sobirana té dret a exposar lliurement els seus raonaments i opinions sense ser víctima de l'insult i l'amenaça.

ADDENDA.- Acabo de veure en el Telediario del migdia de TVE el titular de la primera notícia: "Mea culpa" del papa Benet XVI. Després d'escoltar l'insert del Papa ja m'ha semblat que de "mea culpa" res de res, però he volgut comprovar-ho anant a la pàgina web del Vaticà per localitzar el text de l'alocució del Pontífex. Efectivament, Benet XVI lamenta que hagi pogut ofendre la sensibilitat dels creients musulmans però no s'excusa i menys encara fa un "mea culpa". Aquest és el fragment textual. A la web vaticana la trobareu també en anglès i italià.

En ce moment, je désire seulement ajouter que je suis vivement attristé par les réactions suscitées par un bref passage de mon discours à l’Université de Ratisbonne, considéré comme offensant pour la sensibilité des croyants musulmans, alors qu’il s’agissait d’une citation d’un texte médiéval, qui n’exprime en aucune manière ma pensée personnelle. Hier, Monsieur le Cardinal Secrétaire d’État a rendu publique, à ce sujet, une déclaration dans laquelle il a expliqué le sens authentique de mes paroles. J’espère que cela contribuera à apaiser les esprits et à clarifier le sens véritable de mon discours, qui, dans son ensemble, était et est une invitation au dialogue franc et sincère, avec un grand respect réciproque.

Els que ni s'excusen ni lamenten res són aquests:

Una religiosa italiana assassinada a Somàlia
http://permanent.nouvelobs.com/etranger/20060917.FAP2207.html?1333

Bombes incendiàries contra 5 esglésies cristianes a Nablus
http://www.lexpress.fr/info/infojour/reuters.asp?id=27504&1736

Oriana Fallaci, el corcó de la consciència occidental

La mort d’Oriana Fallaci servirà perquè tothom parli, si més no durant un dia, del seu combat contra l’islamisme. Un combat compromès, enèrgic, sense concessions, que l’ha mantinguda al peu del canó fins a la seva mort, aquesta matinada, als 77 anys, en un hospital de Florència.

Com que suposo que es faran moltes cites sobre el que pensava de l’Islam, prefereixo retre-li aquest petit homenatge citant altres aspectes del seu combat contra el totalitaris-me, contra el relativisme, el multiculturalisme papanates o la correcció política que fan el joc a aquest nou feixisme o bolxevisme musulmà.

“Derecha y Izquierda son ya las dos caras de la misma moneda. Cuando hablo de Derecha e Izquierda no me refiero a dos entidades opuestas y enemigas, una símbolo de la involución y la otra de progreso. Me refiero a dos formaciones que como dos equipos de fútbol persiguen la pelota del Poder y que por eso parecen realmente dos entidades opuestas y enemigas. Sin embargo, al examinarlas de cerca, te das cuenta de que a pesar del diverso color de los calzoncillos y de las camisetas forman un bloque homogéneo: un único equipo que lucha contra sí mismo. La Derecha obscena, la Derecha reaccionaria y obtusa, feudal, en Occicdente ya no existe. O existe sólo en el Islam. Es el Islam”.



“Me gustaba Berliguer, porque era un gran señor. Un aristócrata en el mejor sentido de la palabra. Un hombre serio, que razonaba, elegante y, además, atento. El tipo que si tienes fiebre te llama para desearte que te cures cuanto antes. Una vez tuve un fuerte ataque de malaria. Lo supo y me telefoneó. “También yo la tuve, y es un tormento. Pero yo sé que usted es una estoica. Siga siendo así. En la vida el estoicismo es una necesidad”. (…) Había un fondo de liberalismo en su psique. (…) Además no era vanidoso, ni era presuntuoso. Virtud rara entre los comunistas. Los comunistas piensan siempre que son dioses, a los demás los miran siempre con un estupidísimo aire de superioridad. ¿Quiere saber hasta que punto era diferente Berlinguer, incluso en este sentido? Un par de años antes de que muriese lo entrevisté para el Corriere y para el Washington Post, y en un momento determinado le dije: “Durante la Guerra Fría un periodista le planteó a Tito: ¿Si en vez de haber nacido en Yugoslavia, hubiese nacido en Anérica, qué seria hoy? Y Tito le respondió: Un multimillonario americano, naturalmente”. Señor Berlinguer, le hago a usted la misma pregunta con la palabra Italia en vez de Yugoslavia. Se quedó calado un buen rato y después respondió: “Un sencillo profesor, por ejemplo un profesor de filosofía, en un pequeño Collage de una pequeña ciudad americana”.



“En el Comité de Liberación Nacional dirigido por Ferruccio Parri, hombre de Justicia y Libertad es decir del Partido de Acción no del partido comunista, estábamos también nosotros los des Justicia y Libertad. En gran número, por dios. Estaban también los partisanos democristianos como los dirigidos por Enrico Mattei. Estaban también los partisanos liberales y monárquicos como los liderados por Edgardo Sogno. Un hombre que en la Resistencia se batió como pocos. Y en señal de agradecimiento, los comunistas lo enfangaron, denigraron, persiguieron y arrestaron como un criminal. ¡estaban incluso varios carabineros y varios militares del ejército que se deshizo el 8 de septiembre, ignorante! Vete a hablar mejor de las fosas comunes. ¡O vete a hablar de los partisanos no comunistas a los que los partisanos comunistas fusilaban en Toscana y en el Piamonte y en Lombardía! (…) En Florencia, el 11 y el 12 y el 13 de agosto de 1944 mi tarea era llevar municiones a los partisanos que desde Di Là d’Arno ayudaban a los Aliados a eliminar las retaguardias alemana y de la República Social. (…) Yo no era una partrisana comunista. Era una partisana de Justicia y Libertad. Incluso los partisanos a los que entregaba les municiones no eran partisanos comunistas. Eran partisanos de Justicia y Libertad. Y los muertos que al tercer viaje encontré en Lugano, lo mismo. (…) Me enfado, sí, me enfado. Porque hace medio siglo que los comunistas intentan apoderarse en exclusiva de la Resistencia, hacer creer que la hicieron sólo ellos. Y cuando se la celebra en la s plazas se permiten incluso echar fuera a los que no enarbolan la bandera roja”.




“El terrorismo intelectual que, aplicando la misma estrategia que la utilizada para apoderarse de las Resistencias, utiliza esa Izquierda desde hace sesenta años. El lavado de cerebro al que ha sometido a la gente dándole a entender que el que no juega en su equipo de fútbol es un cretino y un retrógrado, un reaccionario, una persona despreciable y destinada al Infierno. Después, la hegemonía cultural que gracias a ello estableció la Izquierda en todos los ganglios de la sociedad. En las escuelas, en la universidad. En los periódicos en las televisiones. En las editoriales, en el mundo e la música, en el cine. (…) Válgame Dios, sólo la Iglesia Católica habia conseguido imponer tal hegemonía cultural. Hay que volver a la tiranía con la que la Iglesia Católica nos ha atontado y atemorizado durante siglos, a sus lavados de cerebro, a sus Inquisiciones, para encontrar algo parecido a lo que estamos viendo desde hace sesenta años en toda Europa, sí, pero sobre todo en Italia”.

El nou afer Dreyfus

A partir d’avui se celebraran a Paris succesivament tres judicis sobre la veracitat del reportatge emès el 30 de setembre del 2000 per la televisió pública francesa "France 2" que mostrava la suposada mort per trets israelians d'un nen palestí, Mohammed al-Durah, mentre s'abraçava al seu pare en un carrer de Netzarim, a la banda de Gaza. Aquelles imatges, que van donar la volta al món i que van servir per tornar a posar Israel contra lescordes, es considera que van ser un dels detonants de la segona Intifada.

El judici sobre la manipulació d'aquelles imatges comença en un moment molt oportú, just després dels escàndols que han afectat els gran mitjans de comunicació i les principals agències internacionals de notícies durant la recent guerra del Líban per la falsificació de fotografies i l'emissió de reportatges controlats pels milicians de Hezbollah.

Per aquest motiu, alguns analistes dónen a aquests judicis de París una importància parl·lela a la que va tenir en el seu moment l'afer Dreyfus. Uns judicis en el que s'enfronta el dret dels ciutadans a una informació veraç i el més objectiva possible dels fets amb al periodisme "interpretador" que justifica la manipulació perquè "la imatge correspon a la realitat del conjunt, potser no pertany a l'esdeveniment concret però és versemblant perquè correspon a la realitat de la situació a Cisjordània i Gaza". (Paraules de Charles Enderlin, autor del reportage sobre la mort d'Al-Durah).

Una de les personalitats que ha estudiat a fons aquest afer és el medievalista nord-americà, Richard Landes, membre del departement d’historia de la Universitat de Boston. Landes és especialista en els orígens de la societat europeu a finals del primer mil·leni. Us reprodueixo la primera part d'un article escrit amb motiu de l'inici dels judicis pel seu interès i pels nombrosos enllaços que proporciona:

Deux de ces procédures ont été initiées par France 2 et Charles Enderlin fin 2002, quand sont apparues les premières preuves de grave négligence ou de manipulation criminelle, entraînant des manifestations autour de l’affaire. Ces éléments de preuve étaient un court documentaire de l’agence Mena et le reportage, plus long, d’Esther Schapira Trois balles et un enfant mort. La troisième, mais qui sera jugée en premier, a débuté deux ans plus tard et concerne un article de Philippe Karsenty, sur son site de surveillance des médias, Media Ratings, dans lequel il affirme explicitement que le reportage Al-Durah est une mise en scène et que des têtes [à la direction de France 2] devraient tomber. Les poursuites ont été lancées à une époque où la version de France 2 était pratiquement admise par tous, y compris par les Juifs. En ce temps-là, France 2 pouvait compter sur un large soutien des autres journalistes. Les plaignants tentent de s’appuyer sur la loi de 1881, conçue pour empêcher les journalistes d’abuser de la liberté de la presse pour diffamer des personnes, pour réprimer la critique publique d’une négligence journalistique qui diffame tout un peuple.
Mais depuis, bien des choses ont changé. Le texte de Fallow dans Atlantic Monthly, de nombreux articles sur le Web et le billet de Nidra Poller dans Commentary ont ébranlé les milieux informés. Seuls ceux qui n’ont pas eu connaissance des éléments apparus adhèrent encore à la thèse 1 (le petit Mohammed tué délibérément par les Israéliens) même si la plupart des autres n’osent envisager la thèse 5 (mise en scène). De plus, les documents publiés sur le site Second Draft permettent à tout un chacun de se faire sa propre opinion, et le terme Pallywood s’est non seulement répandu, mais a encouragé un regard sceptique sur les efforts palestiniens et aujourd’hui libanais de produire de nouvelles images emblématiques de sympathie et de haine.
Mais cette évolution va bien plus loin, jusqu’à toucher la crème des médias français. En novembre 2005, le scandale a failli éclater quand deux journalistes indépendants, Daniel Leconte, d’Arte et Denis Jeanbar, de l’Express, ont visionné les rushes du caméraman palestinien Talal Abou Rahmeh, filmés dans la demi-heure précédant l’affaire. Leur embarras était palpable. Apparemment, Denis Jeanbar et Daniel Leconte ont été aussi surpris que je l’avais été [en découvrant ces rushes en octobre 2003], et ont exprimé leur sentiment sur ces mises en scène à répétition. Le patron d’Enderlin leur fit la même réponse qu’Enderlin m’avait faite : « Oh, ils font ça tout le temps. » À quoi Denis Jeanbar répondit « peut-être que vous, vous le savez, mais pas les téléspectateurs. »
Et ils ne le savent toujours pas. Les mécanismes qui préservent les médias d’avoir à admettre leur erreur dans cette affaire se sont déployés. Des gens influents n’ont pas ménagé leurs efforts pour détourner les deux journalistes indépendants du dossier. Si le public pouvait voir ces rushes, ce trouble privé pourrait se transformer en catastrophe fatale pour France 2.
En fin de compte, les enjeux ne résident pas dans les subtilités des méandres de la justice française, mais dans l’aptitude de la France à faire face aux défis du XXI e siècle. C’est une affaire Dreyfus à l’échelle internationale ; un succès ou un échec auront des conséquences mondiales.

Un ministre holandès defensa l'acceptació democràtica la sharia

Ho diu el ministre de Justícia holandès, Piet Hein Donner:

"For me it is clear: if two-thirds of the Dutch population should want to introduce the Sharia tomorrow, then the possibility should exist," according to Donner. "It would be a disgrace to say: 'That is not allowed!'."

AI acusa ara Hezbollah de crims de guerra

Finalment, després de dos informes acusant Israel, Amnistia Internacional publica un tercer informe acusant també Hezbollah de crims de guerra. Segons Amnistia, dels 4.000 coets que la milícia xiïta libanesa va disparar contra Israel, mil van anar dirigits directament contra zones urbanes. "El balanç d'aquests atacs -43 morts i 33 ferits- hauria estat molt més alt si centenars de milers de jueus no haguessin fugit dels seus pobles o no haguessin tingut refugis antiaeris eficaços". Segons Amnistia Internacional, Hezbollah va fer servir especialment projectils katiuixes que havia modificat amb la introducció de milers de boles metàl·liques, dissenyades per augmentar la mortalitat. Un d'aquests projectils va provocar la mort de 8 ferroviaris israelians.

Entitats com AI fan, sens dubte, una bona feina i centenars de persones els poden estar agraïdes. Però AI no està per sobre del bé i del mal. Durant molts anys, s'ha guanyat el qualificatiu d'Amnèsia Internacional pels oblits flagrants de la repressió en els països comunistes durant al guerra freda, per la tardana acusació contra del terrorisme d'ETA i d'altres molt més recents. Amb la complicitat dels mitjans de comunicació que accepten acríticament qualsevol cosa que diguin les ONG, especialment AI, aquestes entitats acaben tenint un pes desproporcionat en l'escena internacional, fins el punt de condicionar moltes vegades l'opinió pública i les decissions dels governs.

En el recent conflicte del Líban ho hem pogut comprovar. Dels tres informes fets fins ara per AI, els dos primers van ser acusatoris -amb raó o sense- contra Israel. I es van publicar en un moment de màxima atenció internacional, cosa que els va donar més ressó i va ajudar a reforçar la parcialitat que Israel era el principal culpable i malfactor d'aquest conflicte. En realitat, el conflicte el va començar Hezbollah amb el segrest de dos soldats i que va atacar, utilitzant la població civil libanesa com a escut humà, la població civil israeliana. Però pràctidament totes les imatges dels morts, de destrucció i de desplaçats, van ser fonamentalment libaneses, i moltes falsificades.

En aquesta situació, el "tempo" de publicació dels informes no és innocent. Per què AI no va publicar primer l'informe sobre Hezbollah que, al cap i a la fi, era el principal responsable el conflicte?

AI ha tornat a mostrat la seva parcialitat. Potser caldria que les ONG es vinculessin a un protocol d'actuació per evitar esdevenir jutge i part d'un conflicte i adoptéssin el compromís de publicar les seves conclusions després de la batalla, sense precipitacions que poden fer pensar en parcialitats inconfessables o oportunismes polítics.

El reclutament militar als Estats Units supera els objectius fixats

Malgrat la "catàstrofe iraquiana", l'exèrcit dels EUA no té problemes reclutament:

Five years after military recruiting hit the ceiling after the Sept. 11, 2001, terror attacks, recruiting remains solid, with every service meeting its active-duty recruiting goal for the 15th consecutive month. Recruiting and retention statistics for August, just released by the Defense Department, show the Army, Navy, Marine Corps and Air Force all meeting or exceeding both their monthly as well as year-to-date recruiting goals for the year. At the same time, retention remains solid across the board, with all services expected to meet their retention goals for the fiscal year, officials said. During August, the Army recruited almost 10,500 soldiers, 104 percent of its goal, and the Marine Corps signed on more than 4,300 Marines, 107 percent of its goal. The Navy and Air Force both met their August goals, recruiting almost 4,100 sailors and almost 3,200 airmen, respectively.

Suècia o com gastar deu vegades més que Bush

No ho dic jo, ho diu Johan Norberg, comentant la campanya electoral d'uns comicis en els que la socialdemocràcia pot perdre el govern.

Do you wonder why few Swedish politicians dare to suggest deregulation of the labour market to create more jobs?

According to Carl B Hamilton´s calculations, the trade union LO spends around 825 million SEK to get the social democrats elected this year. That is around 91.7 SEK per Swede.

In 2002, Bush´s presidential campaign cost 2.8 billion SEK. That is 9.5 SEK per American.

Per capita, LO´s campaign costs almost ten times more than Bush´s campaign.

Després de l'11-S

(Ara que ja ha passat l'aniversari de l'11-S, Amèrica ha de tornar a concentrar-se en els seus enemics. Ja sabeu... Bush, Cheney, Rumsfeld.)

Els que ho saben perfectament són els iranians. En un reportatge amb motiu del cinquè aniversari de l'11-s, emès el passat 10 de setembre pel canal 2 de la televisió iraniana, diversos "experts" continuen explicant que els atemptats contra Nova York i Washington van ser organitzats per l'administració Bush per poder justificar la guerra contra el terrorisme islamista.
Ho podeu veure en un vídeo del MEMRI amb subtítols en anglès.

Ramadan nuclear?

Al Qaeda hauria planificat un atac nuclear als Estats Units durant el proper Ramadan. Ho diu Hamid Mir, el periodista paquistanès que va entrevistar Osama bin Laden i Ayman al Zawahiri, segons recull "The Jawa Report":

A Pakistani journalist says that his sources in al Qaeda and the Taliban are claiming that nuclear material has already been smuggled across the Mexican border into the U.S. and that an operation bigger than 9/11 will be carried out during Ramadan--which begins later this month.
Hamid Mir, who is the only journalist ever to interview both Osama bin Laden and Ayman al Zawahiri, claims that he learned this information on a recent trip to Afghanistan last month.
So, the guy does have a track record, but considering that he got the information from al Qaeda and the Taliban....well, these guys aren't exactly reliable sources. So, yeah the headline is alarmist, but blame my editor and not me.
A man called Adnan Al-Shukri Jumaa (Juma, Jumah) is presently in the U.S. and has been assigned the task of detonating the nuclear material. The report does not say whether an actual nuclear bomb was smuggled in or only material to be used for a 'dirty bomb'.
Reports about Jumaa have been circulating for years. His real name is Adnan G. El Shukrijumah and he is wanted by the FBI. Shukrijumah has long been rumored to be inside the U.S. awaiting orders to detonate a dirty bomb.

La doble mesura

Hi ha bastanta gent a Catalunya que, per exemple, troba normal que es boicotegi l'Arcadi Espada o l'Albert Boadella, ja sigui en un acte polític o en un acte acadèmic. Troba normal, i fins i tot heroic i patriòtic, reventar una conferència de Fernando Savater o Goitzone Mora. I això, sense que aquestes persones hagin insultat a ningú. Però considera escandalós que un ajuntament no vulgui pagar amb diners públics l'obra d'un artista que va insultar molta gent. I no només s'escandalitza sinó que fins i tot una força política converteix l'injuriador en víctima i, a sobre, diu que tots som ell.

No vull ni imaginar que hauria passat en aquesta civilitzada pàtria si a la televisió de Madrid un farandulero hagués dit això:

“A mi la nación catalana me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a Cataluña en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando como en los campanarios. Que vayan a cagar a la puta playa, con la puta Cataluña, que llevo des de que nací con la puta Cataluña. Que vayan a la mierda con el país este y dejen de tocar los cojones”.

ADDENDA.- Els socialistes justifiquen la samarreta "Tots som Rubianes" com un acte en defensa de la llibertat d'expressió. M'ho creuria si també s'en haguéssin posat una dient "Tots som Espada", quan aquest va ser agredit a Girona. Però com que no és el cas, he de continuar pensant en la doble mesura i en la doble moral. I és que ja ho deia Trotsky, "la nostra moral és aquèlla que està al servei de la lluita de classes".

El camp de batalla és Europa

Acostumada a viure en els llimbs de la història des del final de la segons guerra mundial, Europa no vol veure que ja s'estan pintant les línies del futur camp de batalla.

BRUXELLES, 12 sept 2006 (AFP) - Les néo-nazis arrêtés par la police belge jeudi dernier projetaient l'assassinat de Filip Dewinter, figure de proue du parti flamand d'extrême droite Vlaams Belang, et de l'imputer ensuite aux fondamentalistes musulmans, rapporte la chaîne de télévision VTM mardi soir.
Dans la foulée, le groupuscule BBET (Sang, Terre, Honneur et Fidélité) prévoyait de tuer Abou Jajah, une personnalité controversée de la communauté immigrée d'Anvers et assez populaire auprès des jeunes, selon la chaîne flamande, qui cite des sources judiciaires.
Dans ce scénario, l'organisation néo-nazie prévoyait ensuite des affrontements entre l'extrême droite et la communauté musulmane pour créer le chaos et favoriser la création d'une Flandre fasciste.
La justice belge a confirmé mardi les mandats d'arrêt décernés à l'encontre de 12 personnes, dont la plupart sont militaires. Les douze avaient été arrêtés jeudi et vendredi dernier, parmi 19 personnes interpellées au total.

Però, té alguna cosa de liberal Sarkozy?

Al país dels cecs, el borni és rei. Guy Sorman fa una radiografia detallada del producte Sarkozy:

L’Etat, pour Sarkozy comme pour la totalité de la classe politique française, c’est le Bien : il n’est pas de tâches nobles que l’Etat, s’il est bien dirigé, ne puisse accomplir. Sarkozy est là aux antipodes du libéralisme anglo-saxon à la Thatcher ou à la Reagan pour qui l’Etat était, en soi, le problème. Il existe bien en France une réflexion générale sur la taille de l’Etat, la bureaucratie, la décentralisation, mais Sarkozy n’y fait pas allusion soit parce que lui-même aime l’Etat dont il souhaite s’emparer, soit parce qu’il sait que la plupart des Français attendent tout de l’Etat.
Sarkozy ne se réfère pas non plus aux critiques, de droite comme de gauche, sur la nature monarchique de l’Etat français. En France, le Parlement n’est pas un contre-pouvoir, la Justice à peine plus ; le Président peut nommer, sans contrôle, plusieurs milliers de fonctionnaires et autres personnes de son choix à des postes clé de la société française, y compris dans le monde de la culture et de l’économie. Mais Sarkozy, tout comme sa concurrente socialiste, n’envisage que de perpétuer cette étrange monarchie républicaine ; l’opinion publique en France est dans l’ensemble façonnée, conditionnée, pour attendre de l’élection présidentielle, un sauveur façon De Gaulle ou Jeanne d’Arc.
Peu libéral sur l’Etat, Sarkozy l’est-il plus en économie ? Ce n’est pas parfaitement clair. Certes, il est le candidat préféré des patrons, en particulier parce qu’il s’engage à libéraliser les lois sur le travail . Mais, par-delà cette approche généraliste en faveur d’un marché du travail plus flexible, Sarkozy reste flou dans son analyse économique. S’il se dit favorable à l’économie du marché, pas hostile au capitalisme américain, ni à la mondialisation, il n’exclut pas pour autant l’intervention de l’Etat à l’appui des « champions nationaux », les grands groupes qui constituent, selon lui, le moteur de l’économie française. Cette approche bigarrée, mixte de l’économie, le classe plutôt dans la tradition gaulliste et dans la continuité de Jacques Chirac que dans l’hémisphère libérale ; si, d’aventure, il devenait Président, nul doute que le patronat français serait quelque peu déçu. Celui-ci, sans trop d’illusions sans doute, ne le soutient que parce qu’un socialiste leur semblerait pire encore que Sarkozy ; mais nul n’attend de celui-ci une rupture à la Thatcher.

11-S, les reaccions dels musulmans cinc anys després

Vídeo reportatge del MEMRI: 1era part — 2a part — 3era part

L'ONU, la pitjor organització del món

Prendre el diner dels pobres dels països més rics per donar-lo als rics dels països més pobres. Aquesta és el principi sobre el que es fonamenta el finaçament de la pitjor organització del món: les Nacions Unides:

Les finances des Nations Unies sont la seule application concrète de la description que fait Karl Marx de l’Utopie communiste «de chacun selon ses moyens, à chacun selon ses besoins». C’est ainsi que les États-Unis paient 22% de la note de l’ONU, le Japon 19,6%, l’Allemagne 9,82%, la France 6,5%, le Royaume Uni 5,5%, l’Italie 5, 09%, le Canada 2,57%, l’Espagne, 2,53% et le Brésil 2,39% – ce qui signifie que 9 pays représentant 4,7% du total des membres paient 76% du budget de l’ONU. Les USA et le Japon (ce dernier n’étant même pas membre permanent du Conseil de Sécurité) paient plus de 40% des coûts (si vous habitez New York, sachez que les employés de l’ONU doivent à la ville dix neuf millions de dollars en contraventions de stationnement). À noter que la Chine et la Russie paient respectivement 2,053% et 1,1%. Au total, tout le système de financement de l’ONU n’est qu’une forme globale de redistribution des richesses qui vise, comme le soulignait un observateur, à prendre de l’argent aux pauvres des pays les plus riches pour le donner aux plus riches des pays pauvres.

Al Qaeda recluta terroristes suïcides a Catalunya

Al Qaeda necesita kamikazes para la yihad (guerra santa) en Irak y Cataluña es uno de los lugares donde los recluta. Todos los meses, una media de tres jóvenes musulmanes nacidos o criados en España, la mayoría en Cataluña, abandonan el país para cometer ataques suicidas en Irak o recibir entrenamiento terrorista en Afganistán, Bangladesh, Pakistán, Yemen y Somalia, según revelan Antonio Baquero y Jordi Corachan en un largo y meticuloso reportaje, que publica El Periódico de Catalunya.

Barcepundit posa en evidència "La Vanguardia"

La Vanguardia va publicar ahir una entrevista amb l'exmarine Jimmy Massey, que ha publicat un llibro, Cowboys del infierno, que relata les suposades atrocitats comeses per ell i altres soldats nord-americans a l'Iraq. El problema, com diu Barcepundit, és que

desde noviembre del año pasado se sabe que Massey es un fraude, un tipo con problemas psiquiátricos que inventó todo.

La impostura de Massey quedó en evidencia en un artículo de Ron Harris en el Saint Louis Post-Dispatch. Ha pasado a sus archivos de pago, por lo que enlazo con el Seattle Times que lo republicó el 10 de noviembre de 2005:
For more than a year, former Marine Staff Sgt. Jimmy Massey has been telling anybody who would listen about the atrocities that he and other Marines committed in Iraq.

In scores of newspaper, magazine and broadcast stories, at a Canadian immigration hearing and in numerous speeches across the country, Massey told how he and other Marines recklessly, sometimes intentionally killed dozens of innocent Iraqi civilians.

Among his claims:

• Marines fired on and killed peaceful Iraqi protesters.

• Americans shot a 4-year-old Iraqi girl in the head.

• Tractor-trailers were filled with the bodies of civilian men, women and children killed by American artillery.

Massey's claims have gained him celebrity. Last month, Massey's book, "Kill, Kill, Kill," was released in France. His allegations have been reported in nationwide publications such as Vanity Fair and USA Today, as well as numerous broadcast reports.

This year, he joined the anti-war bus tour of Cindy Sheehan and he's spoken at Cornell and Syracuse universities, among others.

News organizations worldwide published or broadcast Massey's claims without any corroboration and in most cases without investigation. Outside of the Marines, almost no one has seriously questioned whether Massey, a 12-year veteran who was honorably discharged, was telling the truth.

He wasn't.

Each of his claims is either demonstrably false or exaggerated — according to his fellow Marines, Massey's own admissions and the five journalists who were embedded with Massey's unit, including a reporter and photographer from the St. Louis Post-Dispatch and reporters from the Associated Press and the Wall Street Journal.

Per més inforamció, aquí.

La tirania que tant van estimar

Avui es compleixen 30 anys de la mort de Mao. Un aniversari que la maolatria europea supervivent celebra encara a través d'un reportatge de 4 hores a la cadena europea Arte.

Aquest és el comentari de Guy Sorman:

Il y a trente ans disparaissait Mao : la chaîne de télévision franco-allemande Arte , cette semaine, lui consacre un film trés élogieux en accord total avec la ligne officielle du Parti communiste chinois . Mais comment , diable , en Europe ( les Chinois eux , n'avaient pas le choix ) put -on être maoïste et pour certain le rester?

Car Mao Tsé-Tung, tout de même, combien de morts ? Entre guerre civile, famine organisée, purges et révolution culturelle : quarante millions de victimes, soixante millions ? Impossible de prétendre que l’on ne savait pas. Dès 1971, l’écrivain Simon Leys ( Les habits neufs du Président Mao ) publié par René Viénet ( par ailleurs, auteur du film culte « Chinois , encore un effort pour devenir révolutionnaires ») révèlent à l’Occident les massacres de la révolution culturelle. Il n’empêche, c’est inexplicable, que la même année, Maria-Antonietta Macchiocchi, philosophe italienne qui fait autorité à Paris autant qu’à Rome, publie un ouvrage à la gloire de Mao. Dans De la Chine, on lit « la révolution culturelle inaugurera mille ans de bonheur » , tout un programme. Mao ? Macchiocchi le trouve « génial ». Forcément génial . Comme Staline, qualifié lui aussi , par Louis Aragon, en 1953 , de génial. D’une génération l’autre, une certaine intelligentsia ne se refait pas , comme s’il était essentiel de ne voir rien, ou feindre de ne voir rien, de manière à se tromper d’avenir, toujours.
En 1974, Roland Barthes, grand maître des lettres françaises, se rend en Chine. Et en revient enthousiaste, c’est inévitable ; dans ses bagages, deux grands écrivains, Philippe Sollers et Julia Kristeva. Eux aussi enthousiastes, évidemment . Sollers,retour de Pékin, déclare avoir vu la « vraie révolution anti-bourgeoise ». De ses propres yeux . Dans sa narration de voyage intitulée Des Chinoises, Kristeva écrit : « Mao a libéré les femmes » et « résolu la question éternelle des sexes ». La violence ? Elle-même « n’a constaté aucune violence ». À sa décharge, en 1974, les corps qui pendaient aux arbres de Canton avaient été décrochés ; mais le laogaï, ce goulag chinois, affichait complet. Soixante millions de morts donc , « pas constatés » : de si discrètes victimes. On s’en voudrait d’oublier les nouveaux philosophes médiatiques de l’époque, Christian Jambet et Guy Lardreau : Mao, déclarent-ils en 1972, est la « résurrection du Christ » et Le petit livre rouge, « la réédition des évangiles ».
1976, Mao disparaît : les troupes de Jean-Paul Sartre placardent sur les monuments de Parsi son portrait voilé de noir . Sartre, directeur du journal La Cause du peuple, maoïste sans même qu’il lui fut nécessaire de se rendre en Chine.
Comment des intellectuels remarquables, Sartre, Barthes Kristeva et d’autres - ce n’est pas insignifiant - purent-ils ne rien constater, ou le prétendre, ne pas être solidaires des victimes, ne pas voir le peuple chinois ? Comment et pourquoi crurent-ils possible ou nécessaire de pactiser avec Mao le bourreau ? Il y a là un grand mystère. Ou un amoralisme sans faille . Ce qui a lié une certaine intelligentsia aux tyrans, Staline, Mao, Castro, on doutera que ce fut la quête de la liberté, de la justice, de la démocratie ; ces valeurs-là n’étaient proclamées qu’à l’usage des gogos. Au-dessus de la liberté, de la justice, etc.... notre certaine intelligentsia a adoré la violence révolutionnaire, l’esthétique de la violence .N’est-ce pas le spectacle de la révolution qui plut aux Sartre, Barthes et compagnie ? Les rouges et les gris de la Cité interdite. Quand Macchiochi annonce que Mao « fonde, enfin, un communisme non bureaucratique », elle est assez fine pour savoir que c’est faux. Tous ont obligatoirement lu Simon Leys ; ils n’ont pu ignorer Alain Peyrefitte. Peyrefitte fonde un culte révérencieux de la Grande Chine et de son Grand Timonier ; mais en 1973, dans Quand la Chine s’éveillera, il fait état de cadavres que la Rivière des Perles charrie vers Hong Kong. Il eut été impossible à nos maoïstes de n’en rien savoir .

Seguiu llegint.