El veritable fracàs escolar

Xavier Sala I Martín:

Se imaginan que Rafa Nadal hubiera nacido en un país en el que su talento hubiera pasado desapercibido? O peor aún: ¿se imaginan que se hubiera descubierto su talento pero que en aquel país no existieran ni los centros de alto rendimiento (CAR), ni los maestros, ni los médicos, ni las instalaciones, ni los mecanismos que le han permitido desarrollarse hasta convertirse en el mejor jugador de tenis del mundo? ¿Y se imaginan si hubiera pasado lo mismo con Xavi, Iniesta, Pau Gasol o todos los campeones del mundo en las diversas disciplinas individuales o de equipos?

No hace mucho, los triunfos internacionales de los deportistas españoles eran escasos. Todavía recuerdo a los comentaristas de TVE explicando que España no había conseguido medallas, pero había obtenido cuatro diplomas olímpicos, “que son casi como medallas…”. Una manera burda de disfrazar la realidad cuando se cosechan fracasos. Una manera que ya no es necesaria porque hoy se consiguen medallas en múltiples disciplinas. ¿Qué ha cambiado? ¿El talento innato? ¡No!: desde un punto de vista genético, los españoles de ahora son casi idénticos a los de entonces (digo casi porque la inmigración ha aportado savia distinta). Lo que ha cambiado es que ahora existe un sistema que identifica a los jóvenes de más talento y se han construido centros – llámense CAR deportivos o Masías-donde los deportistas que más prometen tienen acceso a los mejores entrenadores, médicos especialistas, tecnologías superiores y becas. El éxito de esta política deportiva es innegable.

Al mismo tiempo que nuestros jóvenes deportistas triunfan en todo el mundo, nuestros jóvenes no deportistas se enfrentan a una situación trágica, con tasas de paro de hasta el 50%, salarios ínfimos, productividad bajo mínimos, precariedad extrema y una manifiesta incapacidad de innovar, investigar o competir en el mercado laboral internacional. Claramente el sistema educativo no funciona para ellos y yo me pregunto: ¿Cuántos de estos jóvenes que hoy día están en el paro o trabajan a cambio de un salario ridículo tenían el talento innato para ser un Rafa Nadal oun Xavi de las ciencias, las matemáticas, las artes, la economía, la medicina, la informática o la ingeniería? La verdad es que sólo de pensar en la respuesta me entran escalofríos.

La comparación entre los éxitos deportivos y el fracaso educativo nos lleva a pensar en una posible solución: imitando lo que se ha hecho en el mundo del deporte, ¿por qué no crear centros de alto rendimiento científico para los jóvenes de más talento? Esa es, precisamente, la idea que tuvo la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, cuando propuso la creación de un centro de excelencia al que acudirían los jóvenes con mejores notas de su comunidad. ¡Bravo, presidenta!

Esa es una de las cosas que se necesitan.

No hace falta decir que la guardia pretoriana del papanatismo progresista español no tardó en saltar a la yugular de la presidenta con su tradicional letanía de simplezas populistas y acusó a doña Esperanza de ser una clasista, de querer introducir un sistema de castas, de perpetuar las desigualdades sociales… y toda una constelación de tonterías que repiten cada vez que alguien propone soluciones al problema de la educación en España. Curiosamente, toda esa gente que detesta la idea de los CAR educativos acepta sin rechistar los CAR deportivos. ¿Por qué? Pues supongo que deber de ser porque la educación de los jóvenes les importa un comino y lo único que importa es… ¡el deporte! Eso, o bien porque su ideología igualitarista que prima la igualdad por encima de todo les impide ver que sólo se puede conseguir que los niños más lentos corran al mismo ritmo que los más rápidos reduciendo la velocidad de todos y, por lo tanto, impidiendo que los rápidos desarrollen todo su potencial.

Crear centros de alto rendimiento para matemáticas, ciencias o arte no significa que los jóvenes con menos talento sean dejados de la mano de Dios. No. A esos también hay que ayudarlos a desarrollar todo su potencial. Pero lo cierto es que eso no se puede lograr a base de frenar el progreso de los jóvenes con más talento.

Los críticos dicen que los CAR perpetuarían las diferencias sociales. Eso no es verdad porque los niños con más talento no son los más ricos. Nolo son en el fútbol y tampoco lo son en las ciencias o las artes. Si los CAR educativos se modelan a imagen de los deportivos, la entrada se regulará basándose en el talento del joven y no en el estatus social o económico de los padres. De hecho, es la situación actual la que perpetúa las diferencias sociales: los niños pobres van a las escuelas públicas igualitarias donde no pueden desarrollar todo su potencial mientras que los niños ricos con talento pueden desarrollarlo estudiando en EE. UU. ¡El mundo al revés!

El problema de fondo es que el sistema educativo español persigue unos objetivos equivocados. El objetivo no debería ser que todos los jóvenes completen los estudios y los completen al mismo ritmo sino el que todos los jóvenes puedan desarrollar todo su potencial. Nuestros líderes hablan constantemente de fracaso escolar refiriéndose a los jóvenes que no completan los estudios. Nadie piensa nunca en los miles de Rafa Nadal o Xavi de las ciencias y las artes que tienen la mala suerte de haber nacido en un país que no ha sabido detectar su talento. O lo que es peor, que viven en un país que ha sabido detectarlo pero no ha hecho nada para desarrollarlo. Ese es el verdadero fracaso escolar.

Massacre de Rio de Janeiro: Wellington Menezes de Oliveira, el zombi d'Al·là

(Via)

Gadafi ataca Misrata con bombas de racimo fabricadas en España en 2007

La pobresa extrema mundial es reduirà a gairebé la meitat

La pobresa extrema mundial baixarà fins als 883 milions d'persones el 2015, segons un informe conjunt del Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI). Això significa que, d'acord a les estimacions, el 14,4% de la població mundial viurà amb menys de 1,25 dòlars al dia el 2015, enfront del 25,2% que ho feia el 2005.

El ridícul

Barack Obama, 28 de març del 2011, explicant la participació dels Estats Units a la guerra a Líbia:

Per descomptat, no hi ha dubte que Líbia - i el món - seria millor sense Gaddafi en el poder. Jo, juntament amb molts altres líders mundials, hem adoptat aquest objectiu, que perseguirem activament a través de mitjans no-militars. No obstant això, l'ampliació de la nostra missió militar per incloure el canvi de règim seria un error.

Barack Obama, David Cameron, Nicolas Sarkozy, ahir:

El bombardeig continuarà fins que Gaddafi se'n vagi. El nostre deure i el nostre mandat en virtut de la Resolució 1973 és protegir els civils, i estem fent això. No és treure Gaddafi per la força... No obstant això, mentre que Gaddafi estigui en el poder, l'OTAN i els seus socis de la coalició han de mantenir les seves operacions perquè els civils estiguin protegits i la pressió sobre el règim continui. Després, una autèntica transició de la dictadura a un procés constitucional podrà realment començar, dirigit per un nova generació de líders. Perquè la transició tingui èxit, el coronel Gaddafi se'n ha d'anar, marxar per sempre.

(Via)

L'Iran ajuda en secret a Síria a reprimir les protestes

Els palestins assassinen els seus partidaris

L'assassinat a Gaza de l'italià propalestí Vittorio Arrigoni per un grup salafista no és el primer d'aquesta naturalesa. Fa pocs dies, les Brigades dels Màrtis d'Al Aqsa van matar a trets l'artista israelià propalestí Juliano Mer Khamis i l'agost del 2006 la Jihad Islàmica apunyalava a Jerusalem Est al també italià Angelo Frammartino.

Tot i que els periodistes no són activistes, la majoria d'ells són propalestins. Però aquest biax anti-isralià tampoc els ha estalviat de ser víctimes de l'epidèmic fanatisme palestí. L'últim cas va ser el segrest, el 12 de març del 2007, del corresponsal de la BBC a Gaza, Alan Johnston, per l'Exèrcit de l'Islam.

Per Daniel Pipes, la societat palestina està tan malalta -amb el seu culte a la mort, la seva fàbrica de suïcides i la santificació dels terroristes- que també devora als seus admiradors.

La Segona República tampoc no va respectar la llibertat de premsa

Israel Viana:

«La suspensión gubernativa de ABC ha durado nada menos que tres meses y medio, ¡quince semanas! Ni en los tiempos de Calomarde, ni en los de Narváez, ni en los de Primo de Rivera; durante todos los gobiernos de seis reinados y de dos Repúblicas se aplicó jamás a un periódico una sanción gubernativa tan dura sin justificación legal». Este editorial del 30 de noviembre de 1932 era la respuesta de ABC a uno de los golpes más duros que ha recibido la libertad de prensa durante el siglo XX: la suspensión e incautación de más de 100 publicaciones, de un solo golpe, y en un solo día, por parte del Gobierno de Azaña tras la sublevación del general Sanjurjo.

Una medida que no era ni la primera ni la última de las que se establecieron durante la Segunda República contra los periódicos que alzaban la voz contra el nuevo régimen establecido hace 80 años. Porque, más allá del paraíso de libertad de expresión que pueda suponerse para un régimen democrático y constitucional -entre dos dictaduras donde no existió la prensa libre- lo cierto es que la Segunda República (1931-1936) estuvo plagado de amenazas gubernamentales a periodistas, multas económicas a los órganos de prensa que no eran afines al régimen, cierres por semanas e incluso meses de cabeceras importantes, secuestro de ejemplares, encarcelamiento de directores, censura previa y todo tipo de presiones y actuaciones que rozaban a veces el absurdo.

Vargas Llosa reclama un "suport actiu" a les revoltes del Pròxim Orient

El Premi Nobel de Literatura peruà Mario Vargas Llosa va reclamar als països d'Occident que donin suport de forma activa als ciutadans de l'Orient Mitjà en les seves revoltes contra els règims autoritaris de la regió. Ho ha dit durant la lectura inaugural del curs lectiu de la Universitat Catòlica, que va dictar a invitació del centre docent.

"Es indispensable que las democracias occidentales muestren su solidaridad y su apoyo activo a quienes hoy en día en todo el Oriente Medio luchan o mueren por vivir en libertad". Las revueltas en esa zona del mundo han devuelto el "entusiasmo" al mundo porque demuestran "que la cultura de la libertad está viva y es capaz de dar a la historia un vuelco radical en una región en que aquello parecía poco menos que imposible".

"El alzamiento de los pueblos árabes contra las corrompidas satrapías que los explotaban y mantenían en el oscurantismo" ha "derribado ya a dos tiranos, el egipcio Mubarak y el tunecino Ben Alí", y está "a punto de acabar con el régimen de Gadafi".

"Todo el resto de regímenes autoritarios de la región se encuentra amenazado por el despertar de millones de hombres y mujeres que aspiran a salir del autoritarismo, la censura, el saqueo de las riquezas, vivir sin miedo, encontrar trabajo y vivir en paz y libertad aprovechando la modernidad".

Para Vargas Llosa se trata de "un movimiento generoso, idealista, antiautoritario, popular y profundamente democrático". "Es por lo menos, hasta ahora, laico y civil, y no ha sido liberado ni fracturado por los sectores integristas que quisieran reemplazar las dictaduras militares por dictaduras religiosas".

Vargas Llosa habló también del periodismo y sus efectos en la sociedad, especialmente en la devaluación de la política. Como ejemplo de ello puso los cables secretos de la diplomacia estadounidense revelados por Wikileaks. "La frivolidad, la frenética busca del escándalo, la chismografía barata con la que se encarniza a los políticos ha tenido como consecuencia en muchas democracias que lo que mejor conozca de ellos el gran público sea lo peor que puedan exhibir".

Vargas Llosa calificó este fenómeno de "problema sin solución" y recalcó que es una "realidad de la civilización de nuestro tiempo, ante la cual no hay escapatoria". "El periodismo escandaloso es un perverso hijastro de la cultura de la libertad" y "hay que soportarlo como un tumor en un enfermo que no se extirpa por el miedo a que el paciente fallezca".

Egipte, entre Facebook i la mesquita

Guy Sorman (traduit del francès)

Vuit anys després de publicar la biografia de Rifà El Tahtawi, escriptor i estadista egipci ("Els Fills de rifa. Musulmans i moderns), finalment he pogut parlar en públic al Caire i Alexandria. Durant la dictadura de Mubarak, la repressió intel.lectual no l'havia permès: Rifa, a partir de la dictadura de Nasser, va ser censurat en tots els llibres d'història per haver anat a l'escola francesa (en 1830!), al costat dels colonitzadors, i perquè estava a favor d'una constitució que limités els poders de l'Estat (limitació inacceptable tant per Nasser com per Mubàrak, a diferència del que havia estat amb Mohamed Ali al segle XIX), que estava a favor d'un Islam moderat (així doncs un apòstata per als barbuts d'Al Azhar , seu dels conservadors). Heus aquí que Rifa tornin a Egipte, tant la seva memòria com el seu present perquè el seu descendent, Mihama Rifa, antic ambaixador a Líbia, s'ha unit a la revolució! Sí, una rifa en la Plaça Tahrir. És un signe feliç entre molts altres que alguna cosa va sortir bé el 25 de gener a la plaça Tahrir al Caire, i després en altres ciutats, Alexandria en particular. Però, què és el que va passar exactament?

"Hem fet una revolució o no?", Aquesta va ser la pregunta que més sovint em van fer al final de les meves conferències. Els egipcis volen estar segurs que el que han fet ha estat una revolució i que han entrat en una nova era de llibertat política, d'equitat social, d'interrupció de la brutalitat policial i de progrés econòmic. Alguns comentaristes cínics o obsolets, especialment l'ambaixador de França, estimen que no hi ha hagut revolució popular, només una revolució de palau que permet als militars mantenir el seu poder efectiu i la seva riquesa mal adquirida. Certament, l'exèrcit és present i visible. Mentre la odiada policia abandonava els espais públics, els militars fortament equipades i amb els seus tancs (de fabricació israeliana, es diu) ocupa les cruïlles estratègiques del Caire i Alexandria. Quan, el 8 d'abril, manifestants al Caire van demanar una transició més ràpida del poder dels militars als civils, la substitució dels buròcrates de l'antic règim i el judici dels ex dirigents més corruptes, l'exèrcit va colpejar a aquests "republicans "amb extrema violència.

Però, això no impedeix que la revolució sigui una revolució, perquè ha canviat la societat egípcia de manera irreversible. L'aixecament va demostrar que els egipcis no són ni seran una nació de bens terroritzats per un perdonavides: la llibertat d'expressió que han conquerit, no la cediran mai. Per silenciar, els hauran de colpejar però ni això serà suficient. El poble egipci es va treure de sobre, per si mateix, els estereotips de passivitat que li havien penjat tant els seus dirigents com la diplomàcia occidental. Els dèspotes d'Egipte-i això és general en el món àrab-desitjaven creure que el poble estimava el despotisme. A França, un cert relativisme cultural (un racisme de facto rebautizao com "respecte a la diversitat cultural") també deixava entendre que el despotisme responia a les expectatives del món àrab. Aquest "orientalisme", avatar del neocolonianismo, justament denunciat pel filòsof palestí Edward Said, ha mort i no ressuscitarà de nou, sigui quina sigui la forma dels futurs règims polítics. Flota clarament en l'ambient i en els rostres una mena de felicitat refrescant, que els confereix la dignitat restaurada. Això és la Revolució Àrab.

Els governs occidentals, en particular França, hauran doncs de renunciar al seu Realpolitik, als meus ulls, vergonyosa, que només dialogava amb els tirans, com si el poble no existís: una certa política àrab de França s'haurà de reformular per complet, allà on la revolució s'ha fet i en tots els llocs on, inevitablement, es farà.

Per què aquesta ceguesa? Tant a Tunísia, bressol d'aquesta "primavera àrab", com a Egipte, els poderosos no van veure res del que s'acostava. Sens dubte, la complicitat política i els negocis en els cercles de poder els van tornar estúpids. I l'obsessió amb l'islamisme, compartida a banda i banda de la Mediterrània, va impedir veure que la gent no estava més enamorada de l'Islam que de la tirania. L'aparició d'una nova generació, occidentalitzada, sinó americanitzada, va passar tan desapercebuda com l'aparició dels nous mitjans de comunicació social, l'existència debian ignorar tant Mubarak com els diplomàtics occidentals. De fet, els estudiants del Caire que es van donar cita a la Plaça Tahir el 25 gener, a través de Facebook, no esperaven trobar més d'uns pocs centenars de manifestants per mostrar el seu suport a la Revolució de Tunísia. Ells van ser els primers sorpresos per l'efecte de masses d'aquesta mobilització "virtual" i més encara pel suport popular, que van donar suport el seu moviment i ho van fer triomfar. Quan al govern de Mubarak no se li va ocórrer res millor que enviar camells armats amb garrots per dispersar els manifestants, ja no eren dos Egiptes què enfrentavan sinó dues èpoques: el tirà i els seus camells, contra els internautes. Igual que tots nosaltres, els egipcis no només són egipcis: són de la seva terra però són també ciutadans del seu temps. Descendint dels seus camells, els egipcis s'han unit al seu temps i al món: el nostre.

En aquesta revolució, l'Islam no va jugar el paper que alguns a Egipte ia Occident temien o esperava, però l'Islam no ha estat del tot absent. A El Caire, els manifestants es van mobilitzar per Facebook, però a Alexandria es va respondre a la convocatòria de la Germandat Musulmana i les prèdiques dels imams a les mesquites. Assistim a la mateixa Alexandria a un enfrontament entre diversos islams, recordant que aquesta religió és diversa: la Germandat Musulmana, hostil al règim, va cridar al seu enderrocament, mentre que les mesquites d'obediència sufí, mimat per Mubarak, va romandre en silenci. A Alexandria, els sufís es van incorporar a la Revolució després que va quedar clar que aquesta revolució era popular.

La revolució, doncs, s'ha fet, s'ha aconseguit de manera pràcticament irreversible, però la nova societat encara no s'ha inventat. No serà tan "republicana" com desitgen els revolucionaris: les forces armadasno tornaran del tot a les seves casernes. Però, certament, el nou règim es semblarà més a una autèntica república amb un govern més limitat, amb autèntics partits i una justícia més independent. El judici per corrupció contra els anteriors líders ho testifica. L'economia serà sens dubte més liberal, perquè hi ha unanimitat entre els revolucionaris en l'eficiència del mercat i en la necessitat de posar fi al "capitalisme de amiguets" que va caracteritzar el vell règim. Els monopolis estatals i les prebendes recularà per donar pas a veritables empresaris: d'aquests empresaris del futur, que traguessin a Egipte de la misèria, havia molts a la Plaça Tahrir. Serà possible obrir una fleca al Caire sense haver d'esperar dos anys ni haver de pagar un sens fi de suborns als buròcrates corruptes: aquestes reformes portessin temps, però aquesta serà la tendència i en l'economia és la "tendència" el que importa, el que fa voler invertir i retorna l'esperança. Tots els egipcis estan a favor del lliure mercat, em va dir Hisham Murad, director de la revista Hebdo El Abram, perquè el comerç té les seves arrels en la civilització musulmana. "El socialisme?-Em va dir-," està equiparat amb l'ateisme: per a la majoria dels egipcis, és inacceptable. "

I l'Islam polític? Preocupa menys a Egipte que a Europa. Els islamistes han tingut un paper menor en la Revolució, el que ha avidenciado seu "retard" respecte la societat egípcia. Els Germans Musulmans apareixen com un moviment arcaic, ancorat encara en la dècada de 1920, amb els seus orígens feixistes (els estatuts del Moviment van ser copiats dels del feixisme italià, que en el seu moment, semblava progressista i efectiu). Els actuals Germans Musulmans estan dividits entre una vella guàrdia que encara vol "islamitzar" la societat i una generació jove que es reclama del liberalisme econòmic: el programa econòmic dels Germans, escrit per Sameh Al-Barquier, sembla tret de la Universitat de Chicago , encara que acompanyat de consideracions piadoses sobre la importància de la justícia social en l'Islam. Probablement, el partit que crearà la Germandat Musulmana, tindrà una important representació en el futur Parlament: ¿i per què no si la República compta amb institucions sòlides? La islamització de la societat, que, a més, compta amb un 10% de cristians, no és l'aspiració dominant dels egipcis que mayoritariament solen distingir entre vida pública i religió privada. Observarem que el model que inspirarà als partits musulmans serà l'AKP de Turquia: un AKP que maneja molt bé l'economia turca, aspirant a unir-se aviat a la Unió Europea.

En un escenari optimista, però avui en dia realista, la futura República d'Egipte restiuirá al poble egipci la dignitat i la prosperitat: servirà de model per al món àrab i dispersarà els temors infundats que els europeus tenen sobre l'Islam. La combinació de Facebook i la mesquita secular és rostre futur del món àrab-musulmà.

Desmontant les Cassandres

Bernard-Henri Lévy desmonta una per una les objeccions de les Cassandres de sempre a la intervenció a Líbia.

Le Conseil national de transition. Que sait-on, après tout, de ce Conseil aux contours "nébuleux" ? Et la France, en le reconnaissant, n'est-elle pas allée trop vite en besogne ? Là encore, on se moque du monde. Et il y a, dans cette manière de dépeindre je ne sais quel pouvoir occulte, une Angkar comme au Cambodge, la boîte noire d'une Libye moins libre qu'elle ne le dit, il y a dans cette manière de semer le doute et d'insinuer, en réalité, le pire, quelque chose de profondément pervers. Car les membres de ce Conseil sont connus. Leurs biographies sont transparentes. Ce sont tantôt des ralliés dont la tête a été mise à prix par Tripoli et dont chacun connaît l'itinéraire, tantôt des hommes neufs mais qui parlent à qui veut et à visage découvert. Mais il est vrai qu'il faut, pour lever le prétendu mystère, prendre la peine d'aller jusqu'à Benghazi...

Et puis Al-Qaeda... Ah ! Al-Qaeda... Sous prétexte que, parmi les djihadistes étrangers partis, jadis, se battre en Irak, une petite majorité était libyenne, on en déduit qu'il y aurait, au sein de la Libye libre d'aujourd'hui, une majorité de djihadistes. Le sophisme, là, n'est pas seulement pervers, il est abject. Et c'est l'abjection même, par parenthèse, qui, voilà quinze ans, à Sarajevo, inférait de la présence d'une poignée d'Iraniens au sein du 7e corps de l'armée bosniaque, à la probable naissance, au coeur de l'Europe, d'un Etat fondamentaliste - et à la nécessité, donc, de laisser mourir la Bosnie tout entière. La vérité, en la circonstance, est simple. Qu'il y ait quelques djihadistes infiltrés à Derna ou Benghazi, c'est possible. Que ce type d'agents dormants profitent du désordre de la guerre pour renforcer leurs positions, c'est probablement la règle. Mais qu'ils aient un rôle significatif dans les rangs des insurgés est un mensonge que n'accréditent, pour l'heure, que d'insaisissables témoignages commandités par un kadhafisme à bout d'arguments et aux abois.

J'ajoute que la meilleure manière de livrer la Libye au chaos serait d'abandonner au milieu du gué ceux que nous avons encouragés et, à la dernière minute, de céder aux sirènes qui voudraient nous convaincre de sauver ce qui peut l'être du régime de Kadhafi. Lui, pour le coup, est non seulement un massacreur de civils, un haïsseur patenté de l'Occident et des valeurs démocratiques, l'ennemi déclaré du printemps arabe et, demain, africain - mais l'un des champions du monde, toutes catégories confondues, du terrorisme. Plus que jamais, cet homme-là doit dégager.

Què s'ha fet dels 50 milions de refugiats climàtics? Una altra predicció fallida

L'any 2005, les Nacions Unides per al Medi Ambient va fer la següent predicció: que l'escalfament global crearia 50 milions de refugiats climàtics per a l'any 2010. Aquests refugiats fugirien d'una sèrie de desastres que anaven des de l'augment del nivell del mar a l'increment del nombre i severitat dels huracans, passant per la interrupció de la producció d'aliments. El PNUMA, fins i tot va proporcionar un mapa dels llocs on la possibilitat de catàstrofe era més imminent. Doncs, bé, superat amb escreix el termini de la predicció, es pot comprovar que a tots els llocs seleccionats no només no han perdut població sinó que en molts casos estan entre les regions de més ràpid creixement del món.

(Via Barcepundit)

Retallar provoca càncer

A ningú no ens agrada perdre la feina o que ens retallin el sou. Però quan no hi ha diners, no es poden mantenir els beneficis i els privilegis socials. Beneficis i privilegis que històricament l'esquerra ha elevat a la categoria de drets, amb la finalitat de relativitzar la vulneració dels drets humans fonamentals als països on havia fet la revolució i "demostrar" que les democràcies liberals també els vulneren.

Aquests dies, a Catalunya, mestres i personal sanitari han sortit al carrer per manifestar el seu desacord amb les retallades que el govern de torn es veu obligat a aplicar després d'anys i panys de tirar de beta, especialment durant els anys del Tripartit. La malaltia, però, vé de més lluny. Es remunta a la fi de la transició, quan no només els partits sinó també una gran part de la ciutadania es va apuntar a la moda molt progressista de la reivindicació permanent, de la queixa contínua, de l'exigència que l'administració pública ho pagués i ho subvencionés tot.

Durant molts anys, treballar al sector públic havia estat un privilegi. Un feina i un sou, fins fa poc, segur i unes condicions laborals sovint envejables en comparació amb una gran part del sector privat. Ara, quan els deutes ofeguen l'estat i les famílies, els que més es van destacar per inflar el sector públic, per exigir una despesa il·limitada, tenen la poca vergonya de sortir a liderar l'oposició a les retallades i la contenció.

El personal del sector públic afectat té, com qualsevol altre ciutadà, tot el dret a fer-se escoltar, a fer propostes alternatives per millorar l'estalvi i fer més eficient el servei, a esmenar possibles errors en els plans governamentals i a identificar els platejaments desencertats del govern, però el que no pot fer és demagògia, catastrofisme i tirar pel dret creient que la fi -que mai identifiquen amb els seus interessos particulars sinó amb una suposada defensa del servei públic- justifica els mitjans. No es pot col·lapsar tota una ciutat per criticar el govern i no es pot fer demagògia amb la salut dels ciutadans com a palanca contra la política d'austeritat, com palesa la pancarta de la foto.

No n'hem tingut prou de patir governs irresponsables, que ara hem de patir la irresponsabilitat i la demagògia de la claca. Gastar és saludable. Retallar provoca càncer.

Impressionant!

"Servim la carn halal per respecte a la diversitat, però no peix els divendres per respecte a la lacitat"

Roland Ries, senador socialista i alcalde d'Estrasburg

Sense precedents en el món musulmà

Túnez opta por la paridad en sus primeras elecciones

El fiscal ordena el encarcelamiento durante quince días de Mubarak

Sus dos hijos también han sido detenidos

Se resquebraja la misión de la Alianza Occidental en Libia

L'ecologista radioactiu

Des d'aquest bloc he criticat la cobertura mediàtica de l'accident nuclear de Fukushima pel seu catastrofisme, sovint interessat. La demagògia va arribar al punt que les hipotètiques morts per radiació de la central nuclear van desbancar a les desenes de milers de víctimes reals del terratrèmol i el tsunami. S'ha jugat amb la por irracional d'un altre Txernòbil -encara que les seves conseqüències van ser molt baixes i astronòmicament allunyades de les del tsunami- per portar l'aigua al molí de l'ecologisme polític.

Curiosament, però, mentre la denúncia de l'energia nuclear era pràcticament unànime en els mitjans de comunicació, la divisió es feia palesa en els rengles del moviment ecologista. La causa d'aquesta divisió és l'escalfament global. Mentre alguns ecologistes, com el de l'entrevista de La Vanguardia, creuen que la fi justifica els mitjans i que, per tant, és millor optar per l'energia nuclear que per la dels combustibles fòssils, la vella guàrdia verda no vol saber res ni d'una ni d'una altra.

Els neo-ecologistes consideren dogmàtics i anti-científics als seus progenitors intel.lectuals, però no per això són més autocrítics. Ni per un moment han posat en dubte si la seva posició sobre l'origen humà de l'escalfament global no és també dogmàtica, més ideològica que científica. De la mateixa manera que per l'ecologisme originari les centrals nuclears era el més dolent que es podia imaginar, per als seus cadells el més dolent és ara el carbó i el petroli.

De sobte, tots els perills i condicionants del règim nuclear denunciats durant dècades pel moviment ecologista han desaparegut de l'agenda dels nous verds. Certament, la lletania ecologista sobre la maldat intrínseca de l'àtom no només era exagerada sinó també falsa en molts dels seus plantejaments. Però no per això, l'energia nuclear ha passat a ser una cosa de nens, una indústria trivial i innòcua sense transcendentals conseqüències econòmiques, polítiques i militars. El problema de l'energia nuclear no són tant els accidents o els residus radioactius, com la fabricació de l'urani enriquit i el que això comporta: la proliferació. O si ho prefereixen: la bomba atòmica. La crisi internacional provocada pel programa nuclear iranià ho exemplifica clarament.

L'entusiasme beatífic de l'ecologisme radioactiu en substitució del ranci ecologisme anti-nuclear no només no resol res sinó que crea nous fantasmes. Abans, demonitzaven l'àtom, ara, calumnien al carbó.

Però la defensa del carbó és millor deixar-la en mans de l'amic Antón Uriarte. Ningú com ell, que jo sàpiga, sap tant sobre el tema ni ha escrit tant reclamant la seva rehabilitació. Us recomano algunes de les seves anotacions al respecte: "Centralismo nuclear", "La tontería de Garoña", "Perjudicar al carbón" o "Carbón limpio", entre altres.

200 anys de prediccions catastrofistes i cap encert

El professor expert en l'anàlisi de prediccions J. Scott Armstrong i dos companys seus van comparèixer recentment davant d'una comissió del Congrés nord-americà per donar als diputats el seu punt de vista respecte l'escalfament global. La seva intervenció i la dels seus col·legues va ser durament ridiculitzada pel Nobel d'Economia, Paul Krugman, en la seva columna al New York Times. Scott va respondre Krugman en una carta al mateix diari adreçant-lo al seu estudi sobre prediccions catastrofistes. Un estudi que identifica 26 situacions anàlogues a la de l'actual escalfament climàtic i que en el seu moment van provocar l'alarma mundial i la intervenció pública en la majoria d'elles. Ni una va resultar correcte.
Sóns aquestes:

1798 Creixement de població i fam de Malthus
1865 Escassetat de fusta
1883 Eugenèsia
1923 Danys als òrgans per la gasolina amb plom
1934 erosió del sòl
1939 L'amiant i les malalties pulmonars
1945 L'aigua potable amb fluor
1962 DDT i càncer
1968 Creixement de població i fam (Ehrlich)
1970 El refredament global
1970 Vols supersònics, forat d'ozò i càncer de pell
1971 Fumadors passius
1972 Creixement de la població i fam (Meadows)
1974 Producció industrial i pluja àcida
1976 Intoxicació per plaguicides i organofosforats
1979 Cablejat elèctric i càncer
1985 CFC, forat ozó i càncers cutanis
1985 Listèria
1985 El radó i el càncer de pulmó
1988 Salmonel·la als ous
1990 Toxines ambientals i càncer de pit
1996 Vaques boges
1999 Dioxines en pollastres belgues
2004 Mercuri en els peixos i efectes sobre el desenvolupament del sistema nerviós
2055 Mercuri en vacunes infantils i l'autisme
2008 Torres de telefonia mòbil i el càncer

El suport a Zapatero passa factura a CC.OO. i UGT

Els sindicats d'Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez han pagat cara la seva política de pactes amb el Govern Zapatero, obtenint els pitjors resultats electorals de la seva història. CCOO i UGT han vist reduïts els seus suports en les Juntes de Personal Funcionari, on han perdut un important nombre de delegats pel que fa a 2007. Quan falten per elegir 847 representants més en uns nous comicis el 28 d'abril, el sindicat liderat per Toxo ha passat de 679 delegats a 388, i la central de Cándido Méndez, de 551-337.