Eleccions anticipades a la tardor?

Una comisaria europea advierte a Grecia de que acabará volviendo al dracma

Si aquest error l'hagués comès Bush sortiria a cada telenotícies

L'anècdota -sense més transcendència que un error de protocol- ha estat poc difosa pels mitjans políticament correctes. Els mateixos mitjans que si hagués estat Bush el que hagués comès l'error ens l'estarien repetint sense parar.

El perquè d'aquests diferència de tracte és simple: l'error d'Obama és un error humà i es mereix la pressumpció d'innocència; l'error de Bush és l'error d'un garrulo, que es mereix ser escampat urbi et orbe.

El fracàs de les tres versions del socialisme al segle XX

Ignacio Sotelo:

El socialismo no tiene la menor posibilidad de sobrevivir, si no reconoce el fracaso de las tres versiones que ha puesto en marcha en el siglo XX. El modelo estatal colectivista de la revolución bolchevique naufragó a lo más tardar en 1990, dejando tan solo una pesadilla en la que se combina la ineficacia con el terror, pero 20 años antes ya había empezado a desmoronarse el modelo socialdemócrata keynesiano, que por la vía democrática aspiraba a lograr una sociedad en la que estuvieren garantizados la igualdad de oportunidades y un nivel de vida digno para todos. La crisis actual ha hundido la última versión “débil” de la socialdemocracia, la tercera vía británica, que en un mundo globalizado había aceptado el neoliberalismo como última expresión de la racionalidad económica, con la pretensión ilusoria de poder frenar el desmantelamiento del Estado social.

El desmoronamiento se explica por los cambios socioeconómicos que han dejado a las tres versiones del socialismo sin base social. La impotencia creciente del Estado -en España aún mayor por su desmembración interna- elimina no ya tan solo el modelo estatal colectivista, que muestra otros fallos de mucho mayor calado, sino también el socialdemócrata keynesiano, al que todavía se remiten flecos de una izquierda residual. El hecho fundamental de que el trabajo haya dejado de ser el eje central que articula la vida de amplias capas sociales ha significado un golpe definitivo a la socialdemocracia, incluso en su última versión débil

L'altra cara del nacionalisme

El líder de PxC a Salt va militar abans a la CUP, ERC i les JNC

L'ADN inculpa Dominique Strauss-Kahn

Més informació, aquí, aquí i aquí

El PP arrasa, el PSOE s'enfonsa i les acampades s'eclipsen en la seva irrellevància

L'extinció de les espècies no és tan greu, segons Nature

Els científics poden estar sobreestimant la crisi fins a un 160%

Són del PSOE

Jordi Barbeta:

... no deberían preocuparse tanto los socialistas, puesto que los jóvenes de la Puerta del Sol son l'avanzadilla del PSOE del futuro. Salvando las distancias, buena parte de los líderes del mayo del 68 han acabado integrados en el establihsment político de la izquierda francesa. Es natural, porque la función social primordial de la izquierda es dar credibilidad al sistema a base de alimentar la esperanza de la gente. Zapatero levantó tantas expectativas que la caída ha dejado al PSOE sin utopía, pero la gente de la Puerta del Sol se la proporcionará.

...o més exactament, SOLecistas

El Solecismo ha sido una creación de los medios, y el periódico, en especial en su web noticiosa, ha dado a la acampada un eco insólito, donde no ha sobrado el rigor. La explicación de una actitud semejante es diversa; pero sobresale la presunta confluencia del movimiento con las nuevas tecnologías, la modernidad y la juventud, que son tres imbatibles complejos para los acomplejados. Y para el complejo principal, que es el de envejecer. Por si fuera poco está el negocio. Los medios viven bajo la amenaza de que las redes sociales, por así llamarlas, les quiten el pan de cada día. Aún no han percibido que, sin medios, de las redes sociales sólo quedan los agujeros. El pasado fin de semana las convocatorias de los indignantes, con toda su enfática patulea de tuentis, no habían reunido más de cinco mil personas, bien contadas, en diversas ciudades españolas. Pero a partir del lunes todo cambió: una campaña electoral baja y absurda, la tentación imitativa (Tahrir de El Cairo, Perla de Manama, Reloj de Damasco: sólo soy capaz de escribir estas analogías tapándome la boca para no vomitar, hoy por ejemplo, después de que hayan matado a cuarenta y cuatro personas en Siria) y el vicioso fulgor de la novedad llevaron el Solecismo a la portada de los dos principales digitales españoles. Y ya no ha salido de allí, relegando la anodina información partidista a los escalones inferiores. Es sangrante que el año en que la Junta Electoral ha impuesto cuotas grotescas de tratamiento informativo, los periódicos hayan dedicado su máxima cobertura a un movimiento minoritario, excéntrico y fiestero. Sangrante, pero periodístico: el oficio siempre se mueve en el ácido filo de lo interesante y lo importante.

Por supuesto que los tuentis tratarán de convencernos en los pr

Imprescindible

El corresponsal d'El Mundo a París ha trobat a la xarxa un vídeo d'un 'sketch' humorístic emès el febrer del 2009 per France Inter, minuts abans d'una entrevista amb Dominique Strauss-Kahn amb motiu de la seva elecció com a nou director-gerent del Fons Monetari Internacional. L'autor de l'sketch és Stéphane Guillon i el monòleg porta per títol: "Arriba DSK. Totes al refugi!". Al juny del 2010, Stéphane Guillon va ser acomiadat de Ràdio France. Alguns van veure en aquesta decisió la llarga mà de Strauss-Kahn. Resulta obvi que una paròdia com aquesta només era possible perquè tothom a França estava al corrent de les "matxades" del Dominique. Tot i això, el 57% dels francesos creuen ara que ha estat víctima d'una conspiració.

Obama trenca amb dècades de diplomàcia nord-americana al Pròxim Orient

Si hi ha un concepte angular per entendre la política d'Israel i el conflicte àrabo-israelià aquest és: seguretat, i més concretament "seguretat defensable". Es podrà considerar que l'obsessió israeliana per la seguretat és exagerada i que el poble jueu està ara més segur que mai a la seva història dins les fronteres del seu estat. Certament, els jueus estan més segurs a Israel que a l'Alemanya nazi. Però la major o menor seguretat que tenen ara se l'han guanyada a pols, lluitant contra unes amenaces que mai no han desaparegut i que els han fet aprendre amargament que no poden baixar la guàrdia.

La "mania" per la seguretat no és el fruit de cap neurosi freudiana, sinó de l'experiència històrica del poble jueu. Raça maleïda a l'haver-los considerat responsables de la mort de Crist, perennes caps de turc dels poders terrenals i espirituals, víctimes recurrents de tota mena de "pogroms" i candidats a l'extermini total a l'Holocaust nazi, el poble jueu va veure la salvació en l'obtenció d'un estat propi. Un estat creat en una històrica votació del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en la més estricta legalitat internacional.

Però el nou Estat no va garantir als jueus la desitjada seguretat perquè els estats àrabs no van volen acceptar la seva existència. Des del 1948 fins al 1993, quan es firmen els acords de pau d'Oslo amb els palestins, Israel lliura 5 guerres contra els àrabs, la majoria començades o incitades pels seus enemics. En tots aquests conflictes, Israel comprova la seva vulnerabilitat geogràfica, delimitada pels acords de partició. Aquesta vulnerabilitat, difícil de percebre amb paraules, és molt fàcil de comprobar quan es visita Israel. Si descomptem la zona desèrtica del Neguev, Israel s'estén en una estreta franja entre el mar i el riu Jordà amb prou feines supera les 70 milles, els 112 km, en el seu punt més estret, totalment a l'abast de qualsevol bombardeig, per més rudimentari que sigui.

Aquesta vulnerabilitat manifesta va empènyer Israel, al comprovar que l'obstinació àrab contra Israel no desapareixeria fàcilment, a dotar-se d'un coixí territorial de seguretat que permetés una defensa efectiva d'Israel. Un coixí que només abandonarà si hi ha unes garanties absolutes de seguretat, pau i bon veïnatge amb els palestins i els països àrabs.

És per això que Israel, quan parla de fronteres, no parla tant de fronteres "segures" com de fronteres "defensables", posició que fins ara també compartien els EUA. I dic compartien perquè els Estats Units han deixat de fer-ho. Obama va anunciar ahir que les fronteres que han de delimitar l'actual estat jueu i el futur estat palestí hauran de ser, amb petites modificacions negociades, les anteriors a la guerra de 1967. La guerra que va fer palès que la seguretat real d'Israel només es podia garantir amb unes fronteres que els permetin defensar al seu territori.

Obama ha abandonat el concepte de fronteres "defensables" pel de fronteres simplement "segures", ignorant la història, abonant la posició palestina i desmarcant-se d'Israel. I això, en un moment en que l'acord entre Hamàs i Fatah, lluny de ser una esperança per a la pau, esdevé una nova amenaça per a Israel.

Obama, com els palestins, no perd mai l'oportunitat de perdre una oportunitat.

ADDENDA.- Per a una informació gràfica de la vulnerabilitat del territori israelià no deixeu de veure aquest vídeo.

Sense novetats

Arcadi Espada:

Sólo allí, entre la graciosa solemnidad de la adolescencia, se comprende hasta qué punto el ennoblecimiento de la sórdida realidad es una de las principales, y más inadvertidas, funciones de los medios. La única conclusión razonable de la asamblea de Sol es que la juventud debería derogarse. Pero, obviamente, eso no aparece en los medios. Entre otras razones porque la juventud, tan llena de defectos, tiene la inmensa virtud de ser muy fotogénica. Y aun otra virtud, muy periodística, tiene: la bendita providencia de que todas sus ideas quepan holgadamente en 140 caracteres.

Lectures per a indignats desorientats

Los tres consejos de un economista a los ‘indignados’: contrato único, fin de las viviendas vacías y educación global.

¡Democracia real, ya! ¡Libertad real, ya!

Vet aquí la Spanish Revolution

Quim Monzó:

Fa dos dies, un diari madrileny publicava un reportatge amb el titular Cap a on va la #spanishrevolution? Vaig contemplar el hashtag i de seguida vaig tenir clara la resposta: la Spanish Revolution no va gaire enlloc. Per començar, perquè, més que no pas una revolució, de moment és una acampada. Fer acampades està molt bé, però una revolució és tota una altra cosa. Expliquen els diaris que, diumenge, 150.000 persones es van manifestar a Espanya. Si, tal com diu el cens, hi ha 47.021.031 ciutadans, la xifra de manifestants (150.000) suposa només el 0,037 per cent de la població. Dubto que amb un 0,037 per cent es faci mai cap revolució.

Més que en un canvi dràstic de les institucions polítiques i socials i de les estructures econòmiques, aquesta presumpta revolució espanyola que n'enarbora el nom en anglès - Spanish Revolution - fa pensar més aviat en els enrotllats que van al restaurant a menjar noodles perquè, dient-ne noodles , dels fideus, es pensen que són supercosmopolites. Necessitats d'una causa per la qual lluitar, els campistes es veuen com a revolucionaris, sense adonar-se que el mateix nom en anglès denota submissió a tot un sistema de valors; no sols lingüístics. No seré jo qui defensi els polítics amb poltrona, que en general em fan venir ganes de perbocar. Que els campistes diguin que lluiten contra el bipartidisme queda ben bufó, però per a això hi ha les urnes: per votar altres partits que no siguin els dos que remenen les cireres. La torrada mental que els campistes exhibeixen és tan grossa que és difícil saber què volen. Que, diumenge que ve, la gent no vagi a votar? Executar González Sinde? Enterrar el capitalisme? Molt bé, però per posar-hi què? I, quan parlen d'acabar amb la partitocràcia, què demanen exactament? Que no hi hagi partits? Malament, perquè quan no hi ha partits és que hi ha un partit únic.

Nafissatou Diallo no és una conspiració, és la víctima de Dominique Strauss-Kahn

(Via)

Paraula de dona

Arcadi Espada:

Después de una larga lucha periodística, política y jurídica han conseguido que, en la mayoría de delitos sexuales, baste la palabra de la mujer. No solo para fundamentar una opinión, sino para legalizar una sentencia. Su presión ha tenido una doble cara: ha permitido castigar a los culpables, pero también ha arruinado la vida de algunos inocentes. No es hora de evaluarla. Es hora de decirles a esas mujeres, de París o de Madrid, que en la habitación del Sofitel tambien ellas, y no solo DSK como parece, dejaron muestras envilecedoras de su verdadero ADN.

Ha arribat l'hora de castigar l'euroincompetència

DSK ha fet un FMI a la mida de les seves ambicions

Oblidem-nos de la situació personal de DSK i fixem-nos en el que ha fet al capdavant de l'FMI. En general, se l'ha elogiat per haver revitalitzat la institució i haver-la col.locat en el cor de la crisi financera mundial des del 2008. Aquest activisme, que ha servit a la seva notorietat personal, contrasta amb la discreció dels seus predecessors en el càrrec, especialment de Michel Camdessus i Jacques de Larosière. Gent que va reorientar l'FMI de la seva antiga funció com a creditor d'estats a punt de la fallida cap a una nova tasca de consell i assessorament als governs. Abans de DSK, l'FMI havia deixat de ser el bomber encarregat de l'extinció d'incendis i de prestar diners generalment a fons perdut: inspirant-se en les teories monetaristes, els economistes de l'FMI havien anat convencent de mica en mica els líders dels països pobres de gestionar millor les seves finances, especialment a través de la creació de bancs centrals independents. El creixement dels països pobres, inclosa l'Àfrica, en la dècada de 1990, deu molt a aquells bons consells que van aconseguir pràcticament fer desaparèixer la hiperinflació del nostre planeta. Després de ser qüestionat pel seu paper de prestador d'última instància a caps d'estat i de govern poc fiables (Borís Ieltsin, Mubarak), l'FMI s'havia guanyat l'estima general en aquest nou paper d'assessor. Per desesperació, però, d'un gran nombre de funcionaris del FMI, gairebé deu mil, privats d'utilitat real. Kenneth Rogoff, que va ser economista en cap del FMI, abans de l'era DSK, estima que l'organització, en realitat, només té necessitat, com a molt, d'uns tres-cents economistes.

DSK, pel contrari, va optar per tornar al passat. D'aquesta manera es guanya l'afecte dels funcionaris al restaurar l'FMI com una gran burocràcia internacional. Amb crisi o sense, és un polític abans que res. La crisi va ser un regal del cel que DSK ha aprofitat per intentar posicionar l'FMI com a govern econòmic mundial. Bloquejat pels nord-americans, els xinesos i els alemanys, no va tenir èxit, però gràcies a una gran activitat de lobbying obté un augment dels seus recursos financers. Amb DSK, l'FMI prospera. A benefici de qui? De la institució i del seu Director Gerent. Pero ajudarà això a resoldre, o a limitar, la crisi financera global? DSK hauria volgut repartir diners a tots els països amb dificultats: amb l'excepció dels països petits com Hongria, el G8 i el G20 ho van rebutjar. Els governs van recordar oportunament que els crèdits de l'FMI poques vegades són reemborsats i que sovint perpetuen els vicis i les causes de la fallida.

Davant la impossibilitat de prestar directament, DSK ha encoratjat els governs i bancs centrals a ajudar els països mal administrats, Grècia en particular. Però l'FMI sabia des de fa anys que els comptes grecs estaven falsejats: inflar els Estats tramposos amb préstecs favorables, aquesta va ser la política del FMI a la dècada de 1980, a la que ara curiosament DSK volia tornar. És cert que l'FMI va endurir les condicions (i les endureix encara) dels seus préstecs, però aquestes condicions mai es respectaven (llevat del cas de governs seriosos com els de Corea del Sud i Turquia) i l'FMI no tenia cap manera d'imposar-se

En resum, s'entén com la gestió de l'FMI per DSK servia a DSK i la seva burocràcia: no es veu per enlloc que la seva gestió conduís cap a un règim financer mundial més racional. DSK mai es va atrevir a fer front a la manipulació del Yuan pel govern xinès, tot i tractar-se d'un factor essencial dels desequilibris mundials.

Si Milton Friedman estigués encara amb nosaltres, recordaria, com ja ho va fer en els anys 1970, que l'FMI va ser creat el 1945 per evitar les devaluacions competitives dels anys 1930: gairebé un segle després, aquest problema ja no existeix i l'FMI és sobretot una burocràcia a la recerca desesperada d'una missió. Després de DSK, dubtem que el FMI sigui reduït als tres-cents economistes desitjats per Rogoff, però esperem que aquesta granota deixi d'inflar-se d'una vegada.

Guy Sorman (text original en francès)

Assange, l'abusador (post recuperat)

El New Statesman ha obtingut una còpia de la mordassa jurídica que ha imposat Julian Assange als treballadors de Wikileaks. Anomenada “pacte de confidencialitat (pdf)”, preveu multes de 20 milions de dòlars (més de 14 milions d'euros) tant per "la pèrdua d'oportunitat de vendre la informació a les emissores de notícies i editorials" com per la "pèrdua de valor de la informació." Assange, el mite dels progres més progres del món, no és res més que un mercader d'informació confidencial que la ven al millor postor. Suposo que a partir d'ara el denunciaran per ser un “capitalista salvatge”, no?

De la incontinència a la repressió

La presidenta de la Federació de Dones Progressistes, Yolanda Besteiro, ha recordat avui que en l'acusació contra el director de l'FMI, Dominique Strauss-Kahn, per un delicte sexual "regeix la presumpció d'innocència, igual que per a tot el món" i ha rebutjat les crítiques de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, que ha denunciat que s’està defensant Strauss-Kahn "per ser socialista" i s'ha preguntat on éren les feministes en aquest cas.

La prudència de les declaracions de Besteiro contrasten amb les que va fer, ara fa tres mesos, respecte el primer ministre italià, Sílvio Berlusconi. Aleshores, la presidenta de les dones progressistes va declarar sense prudència ni pressumpció que "el que fa Berlusconi és un atac a la dignitat de totes les dones, ja que amb els seus comportaments ens redueix a la consideració d'objectes de luxe". Besteiro va afegir que Berlusconi “fa temps ja que va passar la línia vermella" i va qualificar d’"intolerable" la seva actitud, que "suposa un retrocés en la lluita per la igualtat de tants homes i dones".

Què no hauria de dir ara amb l'agressió violenta i criminal d'Strauss-Kahn! Llàstima que una sobrevinguda preocupació per la pressumpció d'innocència l'hagi obligat a reprimir-se.