El sou dels directius i consellers de Bankia

BANKIA
Circular del Banco de España 2011

BFA

Circular del Banco de España 2011

Per què va mentir Obama?

L'advocat d'Obama admet que el certificat de naixement del president penjat al web de la Casa Blanca és fals.

Obama va assegurar que era "una còpia legítima i veritable".

Les eleccions franceses les pot haver guanyat Rajoy

Segons el professor d'Economia Xavier Sala i Martín, qui pot treure més profit de l'elecció d'Hollande com a president de França és Mariano Rajoy. El programa d'Hollande, d'aplicar-se, serà catastròfic per a França, però podria ser beneficiós per a Espanya. Per què? Doncs perquè Merkel rebutjarà les propostes d'Hollande de relaxar les polítiques d'austeritat, però, per evitar una crisi de l'eix franco-alemany, podria cedir en altres aspectes, com ara que el fons de rescat es destini a salvar bancs enlloc de països, que surt més barat. Això permetria al govern espanyol redreçar Bankia sense haver d'augmentar el seu dèficit públic. La intervenció europea es limitaria al banc, cosa que sempre és millor que la intervenció de tot el país.

Podeu escoltar l'entrevista a XSM, aquí (en català).

Com de "salvatges" són les retallades a Europa?

Tot i la retòrica tremendista contra les retallades i les polítiques d'austeritat, el cert és que cap país s'ha situat per sota del seu nivell de 2004.

(Via)

Fer polítiques d'estímul i creixement vol dir que Alemanya pagui.

El millor gestor de la mentida

No sé qui assessora al PSOE en qüestions de propaganda, però sospito que és un pardillo -amb les rebaixes ja no poden pagar-se un professional- o un venut al PP. No puc explicar d'altra manera que un responsable d'imatge seriós pugui haver donat llum verda a aquest vídeo. Certament, el vídeo mostra a Rajoy afirmant que no farà coses que ja ha fet. Però això ja ho sabem tots. En canvi, el que no sabíem és que Rubalcaba hagués jugat tan descaradament amb les cartes marcades durant tot el cara a cara electoral.

Gràcies a la revisió del vídeo, t'adones que Rubalcaba sabia perfectament el que aleshores tots ignoravem: que el dèficit públic era molt més alt del que el govern socialista havia dit. Tant, que probablement les mesures proposades pel PP serien insuficients. Així, Rubalcaba, que ja sabia que perderia les eleccions, no es va concentrar tant en explicar el seu programa electoral com en fer dir i repetir a Rajoy que respectaria el seu, sabent que difícilment podria complir-lo. D'aquesta manera, el candidat socialista parava a Rajoy una trampa en forma de bomba de rellotgeria, que podria capitalitzar des de l'oposició en el moment oportú.

Alguns admiren aquesta manera de fer política i qualifiquen Rubalcaba d'hàbil o maquiavèlic. Jo prefereixo qualificar-lo simplement de mentider. Un mentider hàbil i maquivèlic, això sí. I és que Rubalcaba ha sigut sempre el millor gestor de la mentida de tota la política espanyola.

Baròmetre del CIS

Tot i les dures retallades, el PP només perd tres punts respecte al PSOE.

Els socialistes han recuperat 1,6 punts en estimació de vot respecte al gener, fins a arribar al 29,6 per cent, mentre que els populars perden 1,9 punts i es queden en el 40,6 per cent.

Rubalcaba guanya en valoració ciutadana a Rajoy, encara que tots dos baixen.

El 51% dels espanyols creu que la vaga general del 29M va ser un fracàs, mentre que el 21,4 % creu que va ser "més aviat un èxit".

Baròmetre d'abril.

Les víctimes no tenen dret a píxels

Arcadi Espada:

Leo con el natural sobrecogimiento las crónicas del asesinato de un chaval de 16 años en Madrid, en el Puente de Vallecas. De la primera a la última palabra sobrecogido, empezando por el lema que le costó la muerte, ese ¡Arriba la Patria! que se negó a gritar antes de caer desangrado por dos balas y tras dar los pasos del malherido. Entre los agresores, y contándose presuntamente entre ellos el que disparó, hay dos menores, de 12 y 13 años. Uno de esos menores, por ejemplo, que la repulsiva hipocresía al uso no quiere ver en las páginas de busca y captura de la policía catalana, porque ni siquiera los menores que destruyen escaparates, golpean a la policía o disparan a sus iguales pueden salir de su casa sin su píxel. Los periódicos respetan escrupulosamente la identidad de los sospechosos de Vallecas: no se conocerán ni su cara ni su nombre, ni siquiera al cauto nivel de sus iniciales. Pero tal privilegio no acompañará al muerto: ahí está el chavalito tendido, bajo la luz de bilis de la noche, con su brazo exangüe y sus calzones de topos. Muerto y sin píxeles.

Crisi i eleccions: fe contra raó

Ens agradi o no, la fe, l'esperit religiós, continua dominant el món. A Europa, preferim creure que vivim en una societat secularizada, basada en la raó, la ciència i el coneixement, hereva de les llums. Però, no. Vivim des de fa temps en un nou esclat de fe ideològica, política i romàntica. La fe tradicional ha deixat lloc a altres fes, tant o més irracionals. No sé que hi diran les neurociències, però sembla que els humans estem fets per creure. Potser perquè, com deia Pla, és més fàcil creure que saber.

Les eleccions franceses d'ahir en són un nou exemple. Sarkozy és, si no he perdut el compte, l'onzé governant que cau arrossegat per la crisi. Han caigut governs de dreta i governs d'esquerra, governs que creien que la sortida de la crisi s'havia de fer a base d'austeritat i retallades o, pel contrari, a través d'estímuls i més despesa pública. És a dir, que el vot dels ciutadans no s'ha fet racionalment sinó emocionalment. Ha primat castigar els governants abans que triar el millor programa. Segurament perquè també és més fàcil emprenyar-se que pensar.

Val a dir, però, que no és senzill saber quina és la millor opció quan la gran majoria de mitjans de comunicació, escorats ideològicament cap a un o altre bàndol, no ajuden gaire a que els ciutadans poguem formar-nos una opinió basada en dades empíriques i no en fantasies ideològiques.

Intentem, doncs, triar el gra de la palla.

1.- La primera crisi va ser la crisi de les subprime, que va començar als EUA però que no ha afectat Espanya. Una crisi hipotecaria que es va generar, no en la banca comercial com sovint es creu, sinó en les empreses semipúbliques Freddie Mac i Fannie Mae que, als EUA, són les que gestionen el mercat hipotecari.

2.- La causa d'aquèlla crisi -i de les que hi ha hagut després- no ha estat la desregulació del sector financer, com la majoria de la gent pensa, per la senzilla raó que no hi ha hagut en les últimes dècades cap llei o normativa que relaxés la regulació del sector bancari. Ronald Reagan va desregularitzar el sector industrial i de serveis, però no va tocar el sector financer. Qui si va tocar-lo va ser Bill Clinton, per forçar la concessió d'hipoteques i préstecs a les minories racials o als sectors més pobres. També va fer-ho el Comitè de Governadors dels principals bancs centrals del món, implementant noves disposicions regulatòries a la banca internacional a través dels acords de Basilea I, l'any 1988; Basilea II, l'any 2004 i Basilea III, el 2010-11.

3.- La segona crisi, és la crisi del deute. En el cas Espanyol, el seu detonant va ser l'escalt de la bombolla immobiliària, que havia estat finançada pels bancs però sobre tot per les caixes d'estalvis, la gran majoria d'elles controlades pel poder polític. Se sol atribuir l'orígen d'aquesta bombolla a les modificacions de la Llei del Sòl introduïdes per Aznar l'any 1998 i que es poden resumir en la simplificació dels tipus de sòl a tres: urbà, urbanitzable i no urbanitzable (aquest últim només per disposició jurídica expressa) i pel traspàs de les competències de planificació i ordenació urbanística a les Comunitats Autònomes. Unes modificacions que pretenien estimular l'oferta de sòl per així rebaixar-ne el preu. Però això no va arribar a passar perquè, tres anys després, la introducció de l'euro l'1 de gener del 2002 va generar un augment astronòmic de la demanda, gràcies a uns tipus d'interès molts baixos, convenients per Alemanya però artificialment baixos per a Espanya. Amb la integració a l'euro, els tipus d'interès hipotecaris van passar de l'11% el 1995 al 3,5% entre 2003-2005, uns tipus que sovint eren negatius després de descomptar la inflació.

4.- Els pressupostos públics es van fer partint dels astronòmics ingressos que generava la bombolla immobiliària, que va enriquir a molts promotors privats però també, i molt, a les administracions públiques, des dels ajuntaments fins a l'Estat central, passant per Diputacions i Comunitats Autònomes. A l'esclatar la bombolla, l'alta recaptació fiscal va desaparèixer. Però el govern de Zapatero, enlloc d'ajustar els comptes, es va dedicar a fer polítiques keynesianes d'estímul fiscal que van resultar tràgiques al disparar un dèficit públic que ja augmentava a causa de la caiguda de la recaptació i l'increment geomètric de les prestacions d'atur.


5.- La crisi del deute, però, no està provocada només per la bombolla immobiliària. Ho està també per una despesa pública descontrolada a la majoria de països de la UE a causa d'un model en excés intervencionista d'Estat del Benestar. Alguns replicaran que si aquesta fos la causa de la crisi actual, Suècia i Alemanya també haurien d'estar en crisi. Els que ho diuen ignoren que Suècia i Alemanya ja van reformar el seu estat del benestar fa alguns anys. Suècia arran la crisi de començaments dels anys noranta i Alemanya obligada pel cost de la reunificació, mentre que la resta de socis comunitaris dormia a la palla. Ara, a cuita  corrents, Espanya i Itàlia, així com Portugal, Grècia i altres països, han començat a retallar i fer reformes. Tots menys França, que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Sarkozy, tot i haver-se presentat fa cinc anys com a liberal, no ha fet cap reforma en profunditat. Diumenge, els francesos l'han castigat amb raó. Però ho han fet triant Hollande, un remei pitjor que la malaltia, llevat que acabi fent el contrari del que ha promès.

6.- Les polítiques d'estímul poden servir quan la crisi és de demanda, però són catastròfiques quan la crisi és de deute, com és el cas. D'on treurà els diners per estimular l'economia un govern que està endeutat fins el coll? Qui li deixarà els diners? I, en el cas que algú li deixi a interessos altíssims, com s'ho farà per tornar-los? D'aquesta manera l'únic que s'aconsegueix, com li va passar a Zapatero, és generar més deute i per tant augmentar el problema. Segons un estudi dels professors John B. Taylor (Stanford) i Larry Summers (Harvard), cap de les polítiques d'intervenció-estímul, des del 1970, han generat cap benefici a l'economia. 

Aquestes són només algunes de les dades empíriques de la crisi actual. Les podem mirar de cara intentant trobar sortides racionals o bé tirar pel dret deixant-nos portar per l'èpica i la utopia. Podem optar per la raó, sempre dura i prosaica i sotmesa a l'error, o per la fe, que ens ho dóna tot fet i mastegat. Lamentablement, qui serà el maco que tenint la certesa de la fe es decanti per la incertesa de la raó?

Ikea va utilitzar com a mà d'obra presos de Cuba i de l'Alemanya comunista a finals dels anys 80

EFE.-La cadena sueca de muebles para el hogar Ikea utilizó a finales de los 80 a presos de la Alemania del Este y también de Cuba para la producción de sus productos, informa en su edición de hoy el diario alemán "Frankfurter Allgemeine Zeitung" (FAZ).

Según ese medio, la compañía escandinava suscribió a finales de esa década un acuerdo con las autoridades de la extinta República Democrática Alemana (RDA), a raíz del cual intervinieron en la producción de sus artículos tanto prisioneros del territorio germano-oriental como de la isla caribeña.

El acuerdo fue suscrito en septiembre de ese 1987, dos años antes de la caída del Muro de Berlín, tras una visita a Cuba de una delegación del Comercio de Artes y Antigüedades (KuA) y Delta Export Import, dos empresas de la RDA.

Según las informaciones del diario alemán, la delegación, integrada por cinco personas, contactó con un representante de la firma cubana "Emiat", el teniente Enrique Sánchez, que producía muebles de jardín para la cúpula política cubana. Tal empresa estaba vinculada con centros penitenciarios del Ministerio del Interior, afirma "FAZ", que se remite a documentos de la RDA.

Un mes después de esa visita, se firmó en Berlín el acuerdo correspondiente con "Ikea Trading Berlín", una delegación de la empresa sueca en la entonces ciudad dividida. En el contrato se contemplaba la producción de sofás, así como unos 10.000 mesas infantiles y 35.000 mesas de comedor. La primera partida fracasó, por déficit de calidad, a lo que siguió una intervención directa de la empresa germano-oriental sobre sus socios cubanos para que se ciñeran a las "normas de Ikea".

La informaciones de "FAZ" siguen a las difundidas unos días atrás por medios suecos y alemanes, a partir de documentos contenidos en las actas de la Stasi -la policía política germanoriental- acerca de los contratos suscritos por la compañía sueca y la RDA. Ikea se comprometió entonces a investigar con meticulosidad ese caso que, de resultar cierto, "lamentaban profundamente".

L'oportunitat perduda de Sarkozy

Arcadi Espada:

Si yo hubiera sido Nicolas Sarkozy, lo que no me importaría pas du tout, habría dedicado mucho más tiempo y solemnidad al afer Dsk. Es más, lo habría introducido dirigiéndome a Hollande, señalándole incluso con el dedo, y preguntándole si acaso sabía cuál era la auténtica razón de que estuviera en aquel momento en un plató de televisión, compitiendo por la presidencia de Francia.

La razón era una camarera negra y el iceberg (nieve que quema) que reveló sobre la vida de Dsk.

¿Sucio? ¡Higiénico! Dsk no sólo es un miembro muy importante de la élite socialista francesa sino el candidato que esa izquierda había estado a punto de elegir para intentar la derrota del presidente. Y un clarísimo exponente, mucho antes del mediodía del Sofitel, de la doble moral socialdemócrata.

15 províncies superen el 30% d'atur

Quan els progres apliquen mesures d'austeritat

La llibreria Robafaves reduirà notablement la seva plantilla i podria reestructurar també l’espai de la seva botiga al Carrer Nou. Són dues de les mesures del pla de xoc “contundent” que la històrica cooperativa mataronina es veu obligada a dur a terme per poder assegurar la seva continuïtat.

(...)

La situació econòmica de Robafaves s’ha anat agreujant en els darrers anys a conseqüència, en primer lloc, d’una llarga sèrie d’inversions que no van donar els resultats esperats. Les aventures amb la llibreria Catalònia de Barcelona i amb la botiga Actua (oberta conjuntament amb l’Abacus), o la compra de la Casa del Bisbe per instal·lar-hi el Robafaves Jove, han estat “inversions sense rendabilitat”, expliquen. A això, s’hi suma una davallada creixent de les vendes, de prop del 30% des de l’any 2008, així com els efectes de la crisi econòmica general, que ha fet reduir el nombre de vendes que Robafaves feia a les administracions (en conceptes com ara els llibres per les biblioteques públiques). La crisi, a més, també ha afectat profundament a una altra de les activitats de Robafaves, la fabricació i instal·lació de mobles per a llibreries i biblioteques. Davant aquesta situació, “el més fonamental és poder tornar el deute”, insisteixen, i per això cal “ajustar l’estructura a les vendes". 

Recullo aquesta notícia relativa a la principal i, fins fa poc, gairebé única llibreria de Mataró. I ho faig perquè en les línies d'aquesta notícia està resumida perfectament la crisi actual.

Robafaves és una cooperativa. Durant molts anys ha actuat en règim de pràctic monopoli amb el suport de l'ajuntament, que en alguna ocasió ha fet tot el possible per protegir-la de la competència. Els seus directius són gent d'esquerres amb arrels en l'anarcosindicalisme. Gent que, políticament, estan en contra de les mesures d'austeritat del govern català i espanyol i que defensen la necessitat de mesures d'inversió pública per estimular l'economia. Just el contrari del que ells estan a punt de fer.

I estan a punt de fer-ho perquè no tenen altra alternativa. Perquè no hi ha una altra alternativa. Si no tinguéssin un deute tan elevat, potser podrien utilitzar part del patrimoni per endegar un nou projecte comercial -el que seria una política d'estímul a través de la inversió. Però com que l'únic que tenen són deutes i en aquesta situació és impossible que ningú els deixi els diners per a una nova aventura comercial, no els queda més remei que retallar. Només així aconseguiran, potser, salvar una part del negoci cooperatiu. I per fer-ho s'hauran d'acollir a la reforma laboral que els progres tant critiquen. Hauran de fer un ERO de la mateixa manera que també l'estan fent CC.OO. i UGT.

Però ja se sap que una cosa és una cooperativa o un sindicat, que són altruistes de natural, que una empresa capitalista en la que prima la cobdícia i l'egoïsme.

Mig PP està enxufat a Bankia

Santiago Alarcó Canosa. Consejero de Deoleo en representación de la Sociedad de Promoción y Participación Empresarial Caja Madrid. Alarcó es excuñado del presidente de Bankia, Rodrigo Rato y hermano de Ángeles, recientemente nombrada Presidenta de Paradores Nacionales.

Claudio Aguirre Pemán. Consejero de Caja Madrid. Primo de Esperanza Aguirre Fue el responsable de Merrill Lynch en España y Portugal.

Juan Chozas Pedreño. Director de Recursos de Bankia. Ex secretario general de Empleo y Relaciones Laborales durante los gobiernos de Aznar. Colaborador entusiasta de la FAES.

Jesús Pedroche Nieto. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Ex Presidente de la Asamblea de Madrid. Ex Consejero del Gobierno Regional de Madrid.

Ricardo Romero de Tejada.Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. ex Secretario General del PP en la Comunidad de Madrid. Ex Alcalde de Majadahonda.

Mayte Jiménez. Esposa de Salvador Victoria, Consejero de Asuntos Sociales del Gobierno de Esperanza Aguirre. Fue nombrada consejera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia, el 9 de junio de 2009.

Nieves Alarcón Castellanos. Esposa del ex Secretario General del PP madrileño, Francisco Granados y actualmente Senador. Fue nombrada en el año 2008 Consejera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia.

Ángel Acebes. Ex Ministro del Interior del Gobierno de Aznar. Ex Diputado por Ávila. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Acebes ha dimitido después de ser nombrado, hace unos días, consejero de Iberdrola.

Manuel Lamela. Consejero de Cibeles Corporación. Ex Consejero de Sanidad y de Transportes de Esperanza Aguirre. Ex Director de Gabinete de Rodrigo Rato en su etapa de Ministro de Economía. Presidente del Comité de Auditoría de Bankia.

Carmen Cavero Mestre. Cuñada de Ignacio González, Vicepresidente del Gobierno de Aguirre. Vocal del Consejo de Caja Madrid Cibeles. Consejera de Bankia. Mercedes de la Merced. Ex eurodiputada y ex Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Madrid. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

Estanislao Rodríguez- Ponga. Ex Secretario de Estado de Hacienda con Rodrigo Rato. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

José Manuel Fernández Norniella. Ex presidente del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Ex Secretario de Estado de Comercio y Turismo . Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

Mercedes Rojo Izquierdo. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.Ex asesora de Esperanza Aguirre.

Maria Zaplana Barceló. Hija de Eduardo Zaplana. Becaria en Caja Madrid.

Elena Pisonero. Consejera de Caja Madrid. Ex jefa de Gabinete de Rodrigo Rato. Ex Diputada y en la actualidad Presidenta de Hispasat.

Via

De Guindos anuncia una devaluació fiscal per al 2013

¿Forma parte de un plan inteligente diseñado para fomentar el crecimiento económico o simplemente es otro palo de ciego? (Xavier Sala i Martín)

Creixement o austeritat? El fals debat europeu

Per què Espanya no es reformarà

Wall Street Journal:

Of late Mr. Rajoy has been blaming Spain's regional governments for the country's deficit overruns, saying that wayward local spending had jeopardized the entire nation's creditworthiness. Madrid has threatened to intervene in the regional governments' budgets if they don't tidy their books on their own.

But according to Andreu Mas-Colell, Catalonia's economy minister, the real story is a little different. He explains that with the exception of the Basque Country, Spain's 17 regions enjoy spending autonomy but almost no revenue autonomy. It's up to the central government to decide how nationwide revenue gets distributed between regions, and there's no guarantee that what a region's citizens pay to Madrid is returned euro-for-euro in funding to that region.

That means the central government can make its own budget shortfalls look smaller—and the regional governments' look bigger—simply by keeping more of the revenue pot to itself.

The result? Catalonia is the seat of Spanish industry and one of the most important industrial districts in Europe, lagging only the likes of Italy's Lombardy and the German Ruhr in productivity. Yet each year since 1986, an average of 9% of Catalonia's GDP in net terms has left the region to be redistributed or spent by Madrid. In Spain, only the Balearic Islands surrender a larger share of their annual output. Nowhere else in Europe or North America do intra-national transfers of such size occur as a matter of course.

"In discretionary expenses we feel we have been historically shortchanged," Mr. Mas-Colell says. "We represent 15% of the population, and we represent close to 18% in terms of GNP. . . . In this year's budget, the investment in Catalonia is 11% of public investment in Spain."

"There are inefficiencies in the autonomous communities for sure," he adds. "But not to a larger extent than the inefficiencies in the central administration. . . . Spain in all its components has to gain on efficiency, on liberalization, on flexibility."

Seen this way, Madrid's threats to recentralize fiscal policy look like a political play that distracts from reforms that could actually help the regional governments close their budget gaps. Mr. Mas-Colell says that it's up to Madrid, for instance, to make regulatory changes that would enable hospitals to charge for prescriptions, meals and overnight stays, as his government is trying to do.

He also notes that Barcelona has cut government employees' wages. Madrid hasn't.

It's a little bewildering that Madrid would choose to inflame separatist feeling in Catalonia at a time of national crisis. More than 40% of Catalans now say they'd support seceding from Spain. But Madrid's centuries-long jiu-jitsu with the regions suggests something about the national character, according to Germà Bel, an economist at the University of Barcelona. Centralized control, Mr. Bel told me, is in "the genetics of the Spanish state."

L'espavilat

Josep Borrell va ser forçat a dimitir com a president de l'Institut Universitari Europeu (IUE) al descobrir-se que era conseller d'una empresa energètica

Josep Borrell, a former president of the European Parliament and an ex-minister in Spanish socialist governments, has been forced to resign as president of the European University Institute (EUI) in the face of allegations of a conflict of interest.

Borrell is being paid €300,000 a year as a board member of the Spanish sustainable-energy company Abengoa, a post he has held since July 2009, when he left the European Parliament. The EUI apparently only became aware of this in recent weeks, after comments in the Spanish press.

Under the rules of the EUI, a postgraduate research institute set up in the 1970s and now supported by 19 European national governments, Borrell should have declared his financial interest.

Els primers en parats i polítics

Tenemos 445.568 políticos empleados en la administración pública. Casi el doble del segundo país del ranking, que es Italia.

131.250 polítics estan col·locats en empreses públiques i empreses amb participació pública. 

Hi ha 8.260 polítics assignats al sistema sanitari i 9.320 a l'ensenyament. 

Els polítics col·locats en càrrecs de confiança són 40.000.


I per si tot això no fos poc, tambè tenim 65.130 alliberats sindicals i 31.210 "alliberats" empresarials.