Un grup "d'intelectuals" li demana que boicotegi el guardó

Antonio Muñoz Molina: “No pienso rechazar el Premio Jerusalén”

“Piden el boicot para Israel en su conjunto, como país, y sostienen que si yo acepto la invitación, eso implica que apruebo la política del Gobierno israelí hacia los palestinos; todo esto me parece desmedido y, como escritor, me está afectando muchísimo: incluso he recibido anónimos, esto es increíble”. Tras la satisfacción inicial por el reconocimiento recibido, el Premio de Literatura Jerusalén le está costando un disgusto personal a Antonio Muñoz Molina. Ayer, ocho destacados intelectuales pedían por carta al autor de Sefarad y miembro de la RAE que cancelara su próximo viaje a Israel con motivo de la aceptación del galardón, que le fue concedido en enero por la Feria Internacional del Libro de Jerusalén.

Según ellos, la presencia de Muñoz Molina en el acto de entrega del premio constituiría un aval a la política del Gobierno israelí en relación a los territorios ocupados. La misiva estaba firmada por Stéphane Hessel (escritor y ensayista, autor del libro Indignaos), el músico Roger Waters, los cineastas Ken Loach y Paul Laverty, el poeta Luis García Montero, el dramaturgo y ensayista John Berger, la escritora Alice Walker y el poeta surafricano Breyten Breytenbach. Para ellos, el Ayuntamiento de Jerusalén, impulsor del premio, es “cerebro e instrumento de la colonización ilegal de Jerusalén Oriental”. Dos grupos propalestinos españoles, Red Solidaria contra la Ocupación de Palestina (RESCOP) y Campaña Palestina de Boicot Cultural y Académico contra Israel (PACBI) ya habían reclamado a Muñoz Molina el boicot contra el premio, según ellos una campaña de imagen del Gobierno israelí.

50 imams de França s'apleguena Drancy en memòria de l'Holocaust

Per primera vegada a França uns cinquanta imams, membres d'associacions musulmanes, representants d'altres religions i el ministre francès de l'Interior, Manuel Valls, es van reunir dilluns al vespre en el Memorial de l'Holocaust a Drancy.

Encapçalava el grup Hassen Chalghoumi, mediàticament conegut com l"imam de Drancy, fundador de la Conferència d'Imams de França, una institució no reconeguda pel Consell Francès del Culte Musulmà. Chalghoumi va prendre posició contra el vel integral a França i professa un Islam compatible amb la laïcitat. Aquestes preses de posició li ha valgut l'enemistat ferotge dels cercles salafistes, que l'han amenaçat de mort, per la qual cosa ha de portar protecció policial.

Barber, més sòlid que Dawkins

Por qué probablemente el ateísmo reemplazará a la religión

Profetizar el fin de la religión parece algo bastante audaz, habida cuenta de que otras expectativas similares se han visto notoriamente incumplidas en el pasado. El cristianismo no terminó en el siglo XIX, como pronosticó Voltaire, Nietzshe no mató realmente a Dios, y el socialismo nunca consiguió erradicar el “opio del pueblo”. Nigel Barber, también autor del blog The human beast, propone en este libro otro punto de vista sobre el fin de la religión centrado mucho más en los hechos, y en particular los hechos socioeconómicos.

Aunque la increencia es hoy mismo una fuerza demográfica global, la mayoría del mundo sigue siendo religioso. Pero según Barber, a medida que una mayoría de países graviten hacia las democracias de tipo europeo y escalen puestos en los índices del desarrollo humano, la secularización y el ateísmo avanzarán inevitablemente hasta sobrepasar a la religión. Para mediados de este siglo la mayoría del planeta habrá dejado de profesar su tradicional creencia en Dios.

Segiu llegint

Canya!

"Els productes ecològics no són ni més sans per a la salut ni millors per al medi ambient"

 Bjorn Lomborg, l'ecologista escèptic.

 (via)

Del matrimoni per tots al matrimoni per a ningú

Al voltant del matrimoni per a tots, gran troballa per definir el matrimoni gai, s'enfronten les dues Frances: no la de la dreta contra l'esquerra, sinó la França catòlica contra la França laica. És una vella enemistat que data de la Revolució Francesa. A l'autoritat del Rei i de l'Església s'hi va oposar una religió de substitució, el culte de la raó que va esdevenir d'immediat el cultre de la laïcitat. La laïcitat no és la neutralitat, com ho veiem en el cas del vel islàmic, sinó un ordre superior alternatiu al de l'Església Catòlica.

Entre aquestes dues religions, la violència ha estat sempre la norma, no el debat. Quan l'Estat se separa de l'Església el 1905, la Gendarmeria buida les esglésies sota el pretext de fer-ne inventari: els enfrontaments amb els fidels van fer centenars de víctimes. Els catòlics van prendre la revenja sota el règim de Vichy. Qui millor va encarnar i descriure aquèlla França va ser Charles Maurras: ell es deia catòlic, però no cristià, més aferrat a l'ordre que a la missa. Del costat dels republicans, hi ha un aferrament a un altra ordre, però igualment autoritari.

El matrimoni és un ostatge d'aquest enfrontament. Per què, en última instància, l'Estat ha d'intervenir en el matrimoni? Per què no concebre el matrimoni com un contracte civil entre adults que consenteixen o simplement com un acte religiós? La seva naturalesa no requereix la santificació per l'Estat, llevat del cas que l'Estat sigui sagrat: que és el que pretén ser a França. (...)

En resum, un govern veritablement compromès amb la llibertat del matrimoni hauria d'anunciar-ne la seva supressió com a acte administratiu per retornar-lo a l'esfera privada. Pel contrari, el que estem presenciant actualment és una batalla pel poder de l'Estat sobre els individus.

La meva manera de veure el tema apareixerà com el que és: ultra-liberal. Però com va dir Michael Foucault a la seva última conferència al Col·legi de França, el pensament liberal és una utopia, però és l'únic que ofereix un alliberament de l'individu en contra de les normes autoritàries que constantment estan tractant d'imposar-li tant l'esquerra socialista com la dreta conservadora. Caldria rellegir Foucault, en aquest precís moment. GUY SORMAN

Obama ha matat 2.300 persones amb avions no tripulats

El president dels Estats Units, Barack Obama, ha ordenat matar 2.300 persones durant els seus primers quatre anys de mandat. Ho ha fet a través dels drons o avions no tripulats, l'ús dels quals serà investigat per les Nacions Unides, segons notícia d'avui. El retorn a l'assassinat polític no sembla, però, molestar el més mínim a la correcció política. Mentre tothom repudia i fa escarafalls de les tortures, reals i imaginàries, de l'època Bush, ningú obra la boca per denunciar l'assassinat pur i dur, sense possibilitat d'apel·lació, de l'ídol Obama.

LONDON: At least 2,200 people, including women and children, have been reported killed in CIA drone strikes in Pakistan, according to a new study by the London-based Bureau of Investigative Journalism in conjunction with The Express Tribune.

The dead include up to 21 alleged militants that were killed in North Waziristan on Wednesday.

The fundamental reassessment of US drone strikes has revealed there have been many more CIA attacks on alleged militant targets than previously reported. At least 291 US drone strikes are now known to have taken place since 2004.

The Bureau’s analysis also reveals that at least 2,292 people are credibly reported to have died – some 40% more deaths than generally claimed.

The intended targets of the CIA campaign – militants in the tribal areas – appear to make up the largest proportion of those killed. There are 126 named militants among the dead since 2004. But as many as 168 children have also been killed among at least 385 civilians.

More than 1,100 people are also revealed to have been injured in the US drone attacks – the first time this number has been gathered.

A counter-terrorism official revealed to the Bureau that internal US government figures record an estimated 2,050 people killed by the drone strikes, of whom all but 50 were militants. No ‘non-combatants’ – civilians – have been killed in Pakistan in the last year, the US official claimed.

Els crims republicans a la guerra civil

Avui torna a ser notícia la guerra civil espanyola. Una guerra civil de mai no acabar perquè entre els que la van perdre encara n'hi d'entossudits a guanyar-la. Avui, l'Audiència de Barcelona ha ordenat obrir una investigació sobre els bombardejos italians de Barcelona entre 1937 i 1939.

Aquesta notícia no és inèdita, és un pas més d'un procés polític que va començar a finals dels anys noranta -localització de fosses, Memòria Històrica, cascada de pel·lícules pro-republicanes, instrucció de Garzón sobre els crims del franquisme, etc- que qüestiona la transició. És a dir, que qüestiona la reconciliació; que qüestiona el perdó mutu dels crims que cadascú va cometre.

Aquest procés polític es caracteritza per presentar una guerra de bons i dolents, en blanc i negre, sense ni una sola autocrítica respecte els crims comesos en la zona republicana.

Aquesta reflexió em ve suggerida  per la lectura d'una comunicació a la XXVIII SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS presentada pel Doctor en història Jordi Amat i Teixidó titulada CONSIDERACIONS SOBRE LA VIOLÈNCIA A LA REREGUARDA DEL MARESME (1936-1939), de la que en publico alguns fragments.

En aquesta comunicació, Amat ens recorda que hi va haver més víctimes a mans republicanes en sis mesos que víctimes a mans del franquisme en tres anys.

"La repressió a la rereguarda republicana (o roja) va ser netament superior a la franquista (nacional o feixista). Els primers van assassinar dues-centes quaranta-sis persones en uns sis mesos, els segons n’afusellaren vuitanta-cinc en dos o tres anys. Noteu doncs la diferència, que seria de tres a un a favor de la repressió republicana, expeditiva, calenta, immediata, sense judici i sense possibilitat de defensa. Brutal, sense motius, moltes vegades només pel fet de ser de dretes o anar a missa. Molts fejocistes –joves de la Federació de Joves Cristians de Catalunya– pagaren molt cara la seva condició; recordo el cas d’un jove del Masnou, el beat Joan Roig Digle, assassinat només amb dinou anys, o Antoni Giménez Mateu, de setze anys, assassinat en ple carrer d’aquella vila. 

No es tracta, però, d’analitzar les xifres per veure si són o no superiors, sinó de contemplar la injustícia, la immensa injustícia de l’assassinat de tants innocents. Considero innocents tots els sacerdots i religiosos, encara que haguessin acumulat enveges via herències pietoses i beneficis, innocents els burgesos o els postuladors polítics que per molt que s’haguessin significat sempre ho havien fet, si més no, durant els darrers cinc anys, seguint les lleis democràtiques de la República. Innocents els joves fejocistes que duien al cor l’esperit de la seva fe, però no feien cap mal a ningú. Cap de les futures víctimes era un enemic potencialment perillós, almenys en el 99% dels casos. Desarmats com estaven, atemorits i fora de joc econòmica i políticament, no representaven cap perill per als interessos dels revolucionaris. Aleshores, per què els assassinaren?"

La resposta oficial és: els incontrolats. Però Amat la desmunta.

"...també aquí sento ser dissident, afirmo categòricament que no es pot parlar genèricament d’incontrolats, primer, perquè no és veritat i, després, perquè avui sabem que hi hagué una autèntica planificació del terror, amb mètode, protagonistes, mitjans i estratègies:

a) Intercanvis de patrulles, els de la població «a» actuaven a la vila «c» i els de la «c» a la zona «a». Tenien cura de no fer-se notar a la mateixa població per tal de no ser reconeguts, una prova més de la consciència del delicte que estaven cometent.
b) Existència de presons locals (il·legals) comprovades a Premià de Mar, Canet de Mar, Calella o Pineda, per exemple. Amb torns de vigilància, horaris de visita, etc.
c) Reunions prèvies per assignar tasques. Coordinació, determinació, confecció de fulls de multes, aparició de bans, d’ordres per donar objectes religiosos particulars de tota mena, o bé per abatre tal o qual església.
d) Coordinació de detencions massives a altes hores de la nit, amb llistes i adreces on anar a buscar les víctimes. Això tindria lloc a algunes poblacions, com ara Calella, Arenys de Mar o Canet de Mar.
e) Existència de confidents, denúncies i «falsos amics».
f) Usos de determinats cotxes, amb conductors prèviament seleccionats.
g) Ràbia i persistència en la persecució de víctimes, algunes de ferides i rematades (Premià de Mar i Malgrat), altres de vigilades i rematades, malgrat haver-se intentat escapar (cas de Palafolls), assassinat de l’enterramorts (cas Palafolls).
h) Demanda de pics i pales per enterrar cadàvers que després tornarien ensangonats. Cas de Tordera.
i) Consciència que el que feien era normal i no punible, era fer justícia revolucionària. Comentari d’un conegut escopeter de Tordera quan el van detenir: «No, jo només n’he mort set, però no pas tots aquests altres».
j) Determinació clara de l’enemic a abatre, l’església, la dreta, però també sectors antifeixistes no domesticables, com ara el PSUC.
k) Trucades telefòniques.
l) Controls de carretera.
m) Burós (oficines) d’investigació per fer inventari de les propietats i dels objectes intervinguts. Pillatge i escorcolls a domicilis particulars.
n) Confecció d’informes de part de la població.
o) Imposició de multes.
p) Existència d’interrogatoris i de tortures. Assassinats i simulacres.
q) La brigada del tren. Sacerdots de Calella i d’altres poblacions van ser obligats a sortir el mateix dia i agafar el mateix tren. Dos milicians es col·locaven a les plataformes del vagó i, en arribar a l’estació prèviament acordada, es feien baixar les víctimes camí del sacrifici.
r) Mentides històriques significatives, com és el cas d’esmentar una presumpta resistència a la cartoixa de Montalegre.

Era pràcticament impossible que als comitès se’ls escapés res, així, durant les primeres setmanes de la revolució, algunes poblacions pogueren comptar amb petits exèrcits particulars".

Multiconsultes

Tercera Cultura publica aquest article del catedràtic de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, Adolf Tubeña, que el diari El País no ha volgut publicar.

Todo el mundo entiende que cuando se reclama el “derecho a decidir” lo que se persigue, en realidad, es la facultad de imponer un marco político con garantías legales inamovibles. Es decir, sin posibilidad de reclamaciones ulteriores. Esa es la esencia de la “rebelión catalana” lanzada, el once de setiembre de 2012, por una riada de manifestantes secesionistas y que el gobierno regional asumió, consagrándola como ariete de su programa para verla culminada, sí o sí, en 2014. Es decir, por las buenas o por las malas: con anuencia de partes y conforme a derecho, si es posible, o sin respetar esas formalidades, si no es así.

Amb Churchill, que no Cameron, a favor dels Estats Units d'Europa

Cada vegada que escolto parlar al primer ministre britànic, el conservador David Cameron, em pregunto què té a veure aquest home amb el també i gran conservador Wiston Churchill. Els conservadors britànics semblen anar ara de víctimes d’Europa, oblidant que va ser Churchill un dels primers líders europeus a proposar la creació dels Estats Units d'Europa. Una proposta que Winston Churchill va formular en el seu famós discurs "Steh auf Europa, Europe Arise" del 19 de setembre del 1947 a la Universitat de Zurich.

"Voldria parlar de la tragèdia d'Europa. Aquest noble continent, que comprèn gran part de les més belles i cultes regions de la terra, i que gaudeix d'un clima temperat i agradable, és la llar de tots els més importants pobles creadors del món occidental. És la font de la fe i de l'ètica cristiana. És l'origen de la principal part de la cultura, les arts, la filosofia i la ciència, tant en temps antics com moderns. Si Europa estigués unida i pogués compartir la seva herència comuna, no hi hauria límits a la felicitat, la prosperitat i la glòria que podria gaudir. Malgrat tot el que té, Europa ha originat tot un seguit de terribles lluites nacionalistes, provocades per les nacions teutones al fer-se poderoses, com hem viscut durant la nostra pròpia vida, destruint la pau i malbaratant el futur de tota la humanitat.

I quina és la situació en la qual Europa ha quedat reduïda? Alguns dels estats més petits s'’han recuperat sense problemes, però en àmplies zones una gran massa tremola turmentada, famolenca, exhausta i desconcertada, testimoni mut de les seves ciutats i les seves cases en runes, mirant l'’horitzó ennegrit per si arriba algun nou perill, tirania o terror. Cal recordar que si no fos pel fet que la gran República de l'’altra riba de l'Oceà Atlàntic se'n adonès més tard que d'’hora que la ruïna i esclavitud d'Europa afectaria el seu propi futur i per això ha estès la mà en socors i guia. Si no fos per ella la foscor de la Caiguda de l'’Imperi Romà hauria tornat amb tota la seva crueltat i misèria. Tot i això, sempre hem tingut a mà una solució que pot fer tota Europa lliure i feliç com Suïssa és avui.

Quina és aquesta solució màgica? Es tracta de tornar a crear la família europea, o la major part que puguem, facilitant una estructura sota la qual visqui en pau, seguretat i llibertat. Hem de construir una mena d'Estats Units d'Europa. Només així centenars de milions de persones que pateixen podran retrobar les senzilles alegries i esperances que fan que la vida valgui la pena viure-la. El procés és simple. Per què no ha d'haver-hi un grup d’europeus que tingui un sentit patriòtic obert a una ciutadania comuna per a una gent marejada per aquest continent poderós però turbulent? Per què no pot ocupar el lloc que li correspon entre les altres grans potències i col.laborar en donar forma al destí futur dels homes?

Per aconseguir-ho, cal un acte de fe on milions de famílies, que parlen moltes llengües, hi participin conscientment. Tots sabem que les dues guerres mundials que hem patit han sorgit de la vana pretensió d'una Alemanya acabada d’unificar per exercir un paper dominant al món. En la darrera lluita s'han comès crims i massacres per als quals no hi ha comparació des de la invasió dels mongols. Hi ha d'haver el que Mr Gladstone deia fa molts anys "un acte sant d'oblit». Tots hem de girar full als horrors del passat i mirar cap al futur.

Podran els pobles lliures d'Europa aconseguir la volada per arribar a l'alçada d'aquestes ambicions de l'ànima i dels instints espirituals de l'home? Fer justícia, misericòrdia i llibertat? Només cal que la gent ho vulgui i serà realitat tot el que seu cor desitgi.

I ara vaig a dir una cosa que us deixarà bocabadats. El primer pas per a recrear la família europea ha de ser la col.laboració entre França i Alemanya. No pot haver-hi un renaixement d'Europa sense una França gran d’esperit i una Alemanya gran d’esperit.

L'estructura dels Estats Units d'Europa, si es fa bé i sòlidament, serà tal que la força material d'un sol estat perdi importància. Les petites nacions comptaran igual que les grans i se sentiran orgulloses de la seva contribució a la causa comuna. Si aquesta és la voluntat dels europeus de tantes terres, no tenen més que dir-ho i trobarem sense dubte els mitjans per a fer-ho i crearem la maquinària per dur-la a bon terme.

Però he de fer un advertiment. No tenim massa temps. Actualment tenim una oportunitat perquè els canons han deixat de disparar. La lluita ha cessat, però els perills no. Si hem de formar els Estats Units d'Europa, o qualsevol nom que adopti, hem de començar ara. I si d’entrada no tots els estats d'Europa estan disposats o són capaços d'entrar-hi, la Unió ha de procedir acoblant i combinant els que volen i poden.

Cal establir sobre bases sòlides salvar el gruix de la gent de tota raça i de tota terra de la guerra i de la servitud, protegits per la disposició de tot home o dona de morir abans de sotmetre’s a la tirania. Gran Bretanya ha de ser l'amiga i patrocinadora de la nova Europa i liderar el seu dret a viure i brillar. Per això us dic: Europa aixeca't!"” (Resum i traducció de Josep C. Vergés)

El retorn de Ludovic Monnerat

Operació "SERVAL", reacció a l'episodi libi

Premièrement, les critiques que l'on pouvait entendre au milieu de la décennie précédente sur une militarisation du Sahel sous couvert de lutte fictive contre le terrorisme, et adressées aux États-Unis, montrent aujourd'hui l'aveuglement qui a longtemps abouti à ignorer la lutte engagée par l'islamisme au niveau planétaire. En réalité, le Sahel n'est qu'une case de l'échiquier mondial, une région de combat potentielle parmi d'autres à partir de l'instant où un vide sécuritaire permet l'arrivée de djihadistes en nombre important. C'est parce que les islamistes ont subi une déroute en Irak et encaissé des pertes importantes en Afghanistan que d'autres cases de l'échiquier, c'est-à-dire d'autres théâtres d'opération, ont gagné en importance - comme le Yémen, la Somalie, et donc le Sahel.

L'approche indirecte retenue par les États-Unis, passant par le développement des forces armées nationales, a montré ses limites avec l'effondrement de l'armée malienne sous les coups de boutoir des islamistes et de leurs alliés touaregs. La France, qui a également mis à profit de la discrétion et de la polyvalence de ses forces spéciales, a eu plus de succès en allant davantage dans le sens d'un engagement commun, par exemple en Mauritanie. L'opération "SERVAL" est aujourd'hui la concrétisation de cette démarche. Dans la perspective d'une interdiction stratégique, c'est-à-dire en vue d'empêcher le maintien d'un sanctuaire islamiste au Sahel, l'engagement des quelque 2500 militaires annoncés par Paris semble un bien meilleur investissement que celui fait depuis plus de 10 ans en Afghanistan, en essayant de transformer ce pays en un État moderne et démocratique au lieu simplement d'en déloger les djihadistes et d'en contenir les taliban les plus extrêmes.

Deuxièmement, l'escalade des hostilités au Mali rappelle que la montée en puissance des organisations non étatiques est immensément facilitée par le démantèlement des organisations étatiques. Personne ne regrettera le régime du colonel Kadhafi, qui a été longtemps un acteur important du terrorisme international et s'est investi dans le domaine des armes de destruction massive ; pas plus que le régime de Saddam Hussein ou, le cas échéant, celui du clan Assad. Mais ces régimes autocratiques exercent un contrôle de leur population comme de leur espace tellement orientée vers leur propre survie que leur chute rend particulièrement difficile la transition vers un autre gouvernement, et offre ainsi des opportunités aux mouvances idéologiques, aux réseaux criminels ou encore aux structures claniques pour prendre ou reprendre une portion du pouvoir.

En d'autres termes, les opérations militaires visant à renverser un régime établi doivent être conçues dans la perspective de l'établissement d'un gouvernement raisonnablement légitime aux yeux de ses administrés, au service d'un État raisonnablement uni, et disposant des moyens de garantir la sécurité et la stabilité sur son territoire. Il est dès lors frappant de constater que les erreurs commises par les États-Unis en Irak, après avoir sous-estimé l'ampleur et la difficulté de la phase succédant au conflit conventionnel, ont été largement reproduites par la France et par le reste de la communauté internationale dans le cas de la Libye. Les proportions ne sont pas les mêmes, et le Sahel n'est pas un objectif comparable à Bagdad dans l'imaginaire islamiste, mais les espaces sont gigantesques et les États qui les partagent sont d'une fragilité avérée.

Els republicans s'han d'espabilar

Obama: ¿hacia una hegemonía demócrata?

Álvaro Vargas Llosa

Obama cree que la puede lograr [la hegemonía política de los demócratas]. Su cálculo se apoya en dos datos clave. Uno es el crecimiento de grupos inmigrantes enemistados con los republicanos, como los hispanos y los asiáticos, que se suman en dicho rechazo a los afroamericanos (éstos nunca perdonaron que líderes importantes del partido que liberó a sus ancestros se opusieran a los derechos civiles en los 60). El otro dato es la renovación generacional en las urnas, que está inclinando la balanza hacia el liberalismo moral. Coincidiendo con las últimas elecciones vimos, por ejemplo, una serie de consultas populares que arrojaron resultados otrora impensables. Tres estados legalizaron mediante el voto popular el matrimonio gay, dos legalizaron la marihuana y en uno se votó en contra de prohibir el uso de fondos federales para que las empleadas públicas puedan abortar. Por último, en sondeos a pie de urna una mayoría de votantes en el país dijo estar a favor de legalizar a los inmigrantes indocumentados.

La oposición inflexible de los republicanos en todas estas cuestiones ha significado para Obama una gran oportunidad: le ha permitido descalificar al conjunto del Tea Party, base radical del Partido Republicano que tiene la llave de la elección de muchos congresistas conservadores, a pesar de que en varias cuestiones relacionadas con la economía (por ejemplo, el déficit y la deuda) tiene bastante razón. El presidente aspira a acorralar al Partido Republicano en un gueto social del que podría tardar décadas en salir.

Vergonyós

La Casa Reial prescindirà de 27 dels 

seus 72 cotxes oficials

EFE.- Des del passat 1 de gener la Casa del Rei té 27 cotxes oficials menys, dins de la política d'estalvi abordada per totes les institucions, de manera que ha tornat aquests vehicles al Parc Mòbil de l'Estat i s'ha quedat amb una flota de 45 cotxes per desplaçaments oficials. Es tracta d'una disminució del 37,5 per cent en el nombre d'automòbils assignats a la Prefectura de l'Estat. El nombre de conductors assignats, fins a 68, segueix sent el mateix que el 2012, tot i que està previst que a finals del 2013 aquesta xifra baixi a 61 xofers.

El govern Rajoy retira l'asil polític al paquistanès Imran Firasat per un "delicte" de llibertat d'expressió

El pakistanès Imran Firasat pot ser deportat al Pakistan en qualsevol moment després que el govern espanyol l'hi ha revocat la concessió d'asil polític. El motiu de la revocació és que ha realitzat un documental titulat The innocent prophet (El profeta inocente) on critica Mahoma i la religió musulmana. Un documental que el govern de Mariano Rajoy considera "altament preocupant" pel "risc real" d'atacs terroristes contra Espanya. Per aquest motiu, es disposa a castigar Imram Firasat lliurant-lo als seus botxins enlloc de defensar el seu dret a la llibertat d'expressió.

Per haver apostatat de la religió musulmana i viure amb una dona budista va ser detingut, torturat. i la seva dona violada, per la policia al Pakistan. Van matar al seu pare i li van cremar la casa. Per això va fugir del seu país i va obtenir l'asil polític a Espanya.

«Más que una religión, el Islam es un castigo», sentencia Imran con fimeza. «Pero no toda la gente en Pakistán es mala, ni todos los musulmanes lo son. Mi padre, al que mataron por mi culpa, era un hombre bueno. Pero Pakistán lleva un retraso de doscientos años respecto al resto del mundo, es una sociedad islámica estricta donde nadie puede hacer nada libremente. Antes de comenzar algo, debemos pensar cuidadosamente en la reacción de la gente. Y mantener relaciones prematrimoniales supone un delito castigado con el apedreamiento hasta la muerte», explica. Imran pidió a Jenny que se convirtiera al islam para poder casarse con ella, tal y como dicta la ley islámica. Pero Jenny ha visto morir a sus padres y a su primer marido a manos de los musulmanes indonesios. Convertirse al islam era superior a sus fuerzas, así que comenzaron a vivir juntos en casa de Imran, en espera de una solución. Pero los vecinos no lo permitieron.

A Imran fueron a buscarlo a casa y lo llevaron a la comisaría, donde le pegaron y le cortaron el pulgar de la mano izquierda en señal de castigo. A Jenny la encerraron en una habitación y la violaron varios policías. «Me dijeron que si yo podía dormir con ella sin estar casados, por qué no iban ellos a poder acostarse con ella», recuerda. Mataron a su padre en represalia y a ellos les quemaron la casa. Se salvaron saltando, con su hijo pequeño en brazos, por la ventana trasera. «Reniego del islam -afirma-, reniego de una religión que coarta mi libertad y mis derechos, que no entiende lo que es el amor, y además es hipócrita. ¿Por qué Mahoma se pudo casar once veces, y una de ellas con una niña, y a mi no me permiten hacerlo una con mi amor verdadero, solo porque la mujer a la que adoro es budista?», se pregunta.

Amenazas. «Si vuelvo, me condenarán por blasfemo. Me dicen que insulto al Profeta porque digo que se le permitieron cosas que el Islam no permite. Eso no es insultar, eso es decir la verdad. Pero los islamistas no tienen capacidad para soportar la verdad», asegura. «Estoy recibiendo amenazas de muerte por las críticas al islam que hago en los medios de comunicación. Son llamadas telefónicas imposibles de localizar, porque las hacen desde cabinas. La última fue el pasado 3 de marzo», recuerda [la entrevista es del 2010]. «No tengo miedo por mí, sino por mi familia», afirma Imran. «Si tengo que volver a Paquistán, sé que estoy en la lista negra. Me detendrán en el aeropuerto e iré a la cárcel. Jenny tendría que ir a Indonesia; mi hijo ingresará en un centro para menores en España. Al menos para la niña hemos conseguido la nacionalidad española…».

En defensa d'Imran, la diputada d'UPyD Irene Lozano ha formulat les següents preguntes al govern:

EXPOSICIÓN DE MOTIVOS

El ciudadano paquistaní Imran Firasat, autor de la película “The inoccent prophet” (El profeta inocente), corre peligro de ser expulsado de España. Firasat, que se declara exmusulmán, después de haber practicado esa religión durante más de 25 años, disfrutaba del estatuto de refugiado político en España desde 2005, así como de los permisos de residencia y trabajo. Sin embargo, a raíz del anuncio de su realización de la citada película, el Ministerio del Interior ha comenzado lo que se puede calificar de persecución por motivos de conciencia, privándole de los permisos de residencia y trabajo, y amenazándole con procedimientos judiciales que pueden acabar con su expulsión de España y la deportación a su país, donde correría graves peligros por sus opiniones críticas con la religión musulmana, ya que la blasfemia se castiga con la pena de muerte en Paquistán.

En la citada película, Firasat expone su punto de vista respecto al profeta de la religión islámica, con mayor o menor acierto, con mejores o peores formas, pero en ningún caso es necesario compartir su visión para defender su derecho a expresarla. En Europa son ya numerosos los casos en que autores, escritores, cineastas, dibujantes, han sido perseguidos, en algunos casos hasta la muerte, por haber criticado, satirizado, ridiculizado o insultado a Mahoma. Baste recordar el caso de Salman Rushdie, Ayyan Hirsi Ali o Theo Van Gogh. Las amenazas de muerte actúan sobre los críticos del Islam como una suerte de censura previa, encaminada a coartar la libertad de expresión de dichos autores, así como a extender la sacralización de ciertos aspectos o personajes relevantes de la religión musulmana y la veneración practicada por sus fieles a toda la sociedad. Una sociedad aconfesional y abierta como la española está en la obligación de defender a cuantos ejercen pacíficamente la crítica, por dura que sea y al margen de que se compartan o no los puntos de vista, pues una sociedad liberal se caracteriza precisamente por tolerar aquellas opiniones que le repugnan, y no aquellas que comparte.

En lugar de hacer suya la defensa de la libertad de expresión y de conciencia en la figura del refugiado Imran Firasat, el Gobierno ha tomado medidas claramente orientadas a disuadirle de su comportamiento, algo inaceptable en una democracia digna de tal nombre.

En relación a lo anterior se presentan las siguientes preguntas al Gobierno:

1.- ¿Existe un informe de la Subdirección General de Asilo (Ministerio del Interior) de fecha 3 de diciembre de 2012, que califica la realización de una película por parte de Imran Firasat de “actuaciones desestabilizadoras”? En caso afirmativo, ¿qué valor concede el Gobierno a dicho informe?

2.- ¿Qué motivos han llevado al Gobierno a privar a Firasat de la condición de refugiado político en nuestro país? ¿Considera el Gobierno que se ha dado algún cambio en la vida política o en la legislación paquistaní que justifique el final de la protección que nuestro país le otorgaba?

3.- ¿Tiene el Gobierno pensado utilizar en adelante la concesión de asilo político como instrumento de presión para reprimir las opiniones expresadas por ciudadanos libres afincados en nuestro país?

4.- ¿Qué medidas va a tomar el Gobierno para proteger a Firasat del riesgo de hacer públicas sus opiniones sobre el islam libremente?

5.- ¿Considera el Gobierno que las críticas a una religión constituyen un delito de incitación al odio?

Mujer-pez
Entrevista de AD al paquistaní Imran Firasat: “El Gobierno español se encuentra en manos del islam”
Mundo sin Islam (web d'Imran Firasat)
Wafa Sultan, Zakaria Botros, Imran Firasat: similitudes y diferencias
Deportation Papers Served on Imran Firasat
«Si vuelvo a Paquistán me espera la pena de muerte por blasfemia»

Per la reforma Constitucional i electoral

El Foro de la Sociedad Civil, que preside el exministro de la UCD Ignacio Camuñas, presentó ayer en público el “Manifiesto a favor de la Reforma de la Constitución y la Ley Electoral” que aboga por un Estado unitario con un solo Gobierno, un único Parlamento Nacional y un Tribunal Supremo para todo el país.

También propone un sistema electoral en el que 50 diputados sean elegidos en listas de partido a escala nacional conforme a un sistema de carácter proporcional. El resto, 300 diputados, sería elegido en circunscripciones uninominales de no más de 100.000 ciudadanos a través de un sistema mayoritario a doble vuelta. Si alguno de ellos alcanzara la mayoría absoluta, no tendría lugar la segunda vuelta. “España necesita renovar en profundidad su actual clase política y superar el régimen partitocrático en el que hemos sucumbido y que está asfixiando el progreso y desarrollo de nuestro país”, concluye el manifiesto.

De la misma forma, el Foro pretende también eliminar las subvenciones a los partidos políticos, sindicatos y organizaciones empresariales, “que deberían financiarse con las cuotas de sus miembros y los donativos regalados que reciban de sus simpatizantes”./ EL CONFIDENCIAL

Mali, l'Anglaterra d'Àfrica

La Carta Mandé -l'autenticitat de la qual ningú no posa en dubte, tot i no existir-ne cap registre escrit-  és un text oral contemporani del regnat del primer rei de Mali, Sundiata Keita, que va viure del 1190 al 1255. La Carta va ser proclamada solemnement el dia de la seva entronització com a emperador a finals de l'any 1222. El contingut de la carta el va escriure Wa Kamissoko a la dècada del 1970. Junt amb la Carta Magna d'Anglaterra, del 1215, la Carta Mande està considerada una de les primeres referències històriques en matèria de drets fonamentals. Per aquest motiu, la Unesco la va registrar l'any 2009 com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

La Carta Mandé declara el dret a la vida i els principis d'igualtat i no discriminació:

"Una vida no és més vella o més respectable que una altra vida, de la mateix amanera que una vida no és superior a una altra vida"

"Que ningú se les tingui sense motiu amb el seu veí, que ningú faci mal al seu proïsme, que ningú torturi als seus semblants".

"El perjudicat té dret a la reparació dels danys"

"Vetlleu pel país"

"La fam no és una cosa bona, l'esclavitud no és una cosa bona."

"La guerra mai més destruirà un poble per fer esclaus, és a dir que ningú no posarà brides a la boca dels seus companys per anar-los a vendre'ls, ningú no serà més apallissat a Mandé, i menys encara mort, per ser el fill d'un esclau".

La Carta recull també un principi modern de la llibertat: "Tothom és lliure d'actuar com vulgui, sempre que respecti les prohibicions de les lleis del seu país".

El mateix que els passava als EUA, però aleshores Cohn Bendit no obria la boca

Cohn Bendit: “Vosotros (UE) mandáis unas enfermeras, y a nosotros que nos maten”

Mirando hacia la desaparecida jefa de la inexistente diplomacia y seguridad europeas, Catherine Ashton, el eurodiputado verde franco-alemán Daniel Cohn-Bendit resumió el martes en el Parlamento Europeo el malestar de los partidos políticos franceses por la ausencia de aliados europeos en el conflicto de Malí. “Madame Ashton, usted ha dicho que (esta guerra) nos concierne a todos. Todo el mundo nos dice lo mismo. Pero no hay más que soldados franceses allí. Y lo que se dice a los franceses es: ‘Nosotros os mandamos unas enfermeras y a vosotros que os maten”.

Les "terrorífiques" presons israelianes

En aquest vídeo, aparentment filmat amb un telèfon mòbil de contraban a una presó israelina, es veuen diversos interns reunits en una cel·la al voltant de taules disposades amb begudes i aperitius, celebrant una festa per Samar Abu Kwick, que està complint tres cadenes perpètues a la presó Eshel per atacs terroristes contra israelians durant la Segona Intifada.

Vive la France!

On són els Estats Units en la lluita contra el terrorisme islamista? Creu Obama que amb matar amb ginys teledirigits n'hi ha prou? Creu que amb l'assassinat polític de Bin Laden s'ha acabat la feina? Això sembla. A Líbia es va limitar a fer de palanganer de Sarkozy, empès per Hillary Clinton, i a Síria no ha sigut capaç de moure ni un dit per aturar la pitjor matança en dècades (45.000 morts i 1,5 milions de despleçats i refugiats, en menys de 2 anys). Molt pitjor, proporcionalment, que la guerra de l'Irak (109.000 morts en 9 anys, segons els documents filtrats per Wikileaks).

Ara, els islamistes d'Al Qaeda s'han fet forts al nord de Mali, en una regió més gran que França, i amenacen de fer caure el govern de Bamako. Davant d'aquesta amença, Obama no només no ha fet res sinó que ni tant sol n'ha parlat. Té altres preocupacions domèstiques, certament.

La resposta a l'amenaça l'ha assumit França, que està utilitzant el seu poder militar per derrotar Al Qaeda a Mali. Probablement, amb el suport logístic d'alguns països europeus, París podria quedar com l'única potència occidental en la primera línia de la lluita contra l'extremisme islamista.

Però, té França les capacitats militars i econòmiques per assumir aquest paper?

Els atacs aeris poden bloquejar temporalment el poderós exèrcit dels rebels islamistes, però no poden derrotar-lo. La victòria requereix un desplegament militar terrestre durant un llarg període de temps. Un desplegament militar que comptarà amb uns 2.000 soldats africans de la CEDEAO i l'exèrcit de Mali, notòriament ineficaços sense una presència militar francesa i europea, o nord-americana, suficient.

Benhauradament, Hollande es beneficia, de moment, del suport mediàtic. Ningú no parla encara de les víctimes colaterals. Almenys 11 civils van morir i molts altres van resultar ferits a Konna, una ciutat del centre de Mali que ha sofert un intens bombardeig per avions francesos des de divendres, segons ha denunciat Metges sense Fronteres.

Fins quan París podrà mantenir l'esforç i les crítiques, si n'hi ha?

Dotze símptomes de la sortida del túnel, segons ABC

1/ La caiguda de la prima de risc

2/ Fi de la fuita de capitals

3/ Exportacions en augment

4/ Millora del finançament del deute públic

5/ Multinacionals tornen a invertir aquí

6/ El Turisme es revifa

7/ Inici d'estabilització de les empreses

8/ Constatació de la solvència, llastada encara per la falta de liquiditat

9/ Sistema financer ja pràcticament sanejat

10/ Menys dèficit fiscal i estructural

11/ Es torna a estalviar

12/ Força laboral més barata