Cal aixecar l’embargament contra l’Iraq? És l’embargament el responsable de la mort i la penúria de milions d’iraquians? Cal acabar amb la política d’embargaments?
L’embargament, com qualsevol mesura política aplicada contra un país, no és bona ni dolenta per ella mateixa. Depèn de com s’apliqui i contra que s’apliqui. I això provoca opinions contraposades. Per exemple, molts dels que s’oposen a l’embargament americà contra l’Iraq serien favorables a l’embargamentd’ armes contra Israel. Els que ara consideren un genocidi l’embargament contra l’Iraq eren els primers en reclamar-lo, per boca de Julio Anguita, quan Saddam va ocupar Kuwait. Els que estan contra l’embargament americà respecte Cuba havien estat els grans defensors de l’embargament econòmic contra el règim racista de Sudàfrica.
En els exemples anteriors queda palesa una veritat eterna: que ningú vol l’embargament quan s’aplica als seus, però que tothom el vol quan s’aplica als altres.
Però, a la pràctica, com han funcionat els embargaments que s’han aplicat?
La veritat és que, en general, els embargaments per si sols no han sigut gaire efectius. En primer lloc perquè sempre hi ha manera de violar-los i, en segon lloc, perquè des del punt de vista de la propaganda política sempre han servit de coartada als dictadors, que atribueixen els problemes del país no a la seva mala gestió sinó a causes externes.
Aquests inconvenients també existeixen en el cas de l’Iraq. El que no existeix, però, són totes les catàstrofes que se li atribueixen.
Sobre els efectes de l’embargament a l’Iraq hi ha també més mite que realitat. Repasem els 5 mites més generalitzats.
1.- L’embargament ha privat el poble iraquià d’un subministrament adequat de medicines i ha destruït l’economia del país.
La realitat és que les sancions de les Nacions Unides mai han prohibit ni limitat la importació de medicines. De fet, l’ONU ha urgit reiteradament Saddam Hussein perquè demani més medicines bàsiques, però curiosament Bagadad s’ha negat gairebé sempre a fer-ho. És més, l’ONU té proves que el règim iraquià emmagatzema grans quantitats de medicines enlloc de repartir-es ràpidament entre la població civil. Pel que fa a l’economia, només cal recordar que era una de les més importants de la regió abans de l’arribada al poder de Saddam, però que es va anar arruinant gràcies a les dues guerres iniciades pel dictador, contra l’Iran el 1980 i contra Kuwait el 1990.
2.- El programa “petroli per aliments” no permet satisfer les necessitats bàsiques del poble iraquià.
La realitat és la següent. Saddam va trigar gairebé 6 anys en acceptar aquest programa, jugant amb la penúria de la seva població. Finalment, el va acceptar a finals de 1995. Des d’aleshores, el desenvolupament del programa ha permès a Bagdad augmentar els seus ingressos econòmics, que han passat de 4.000 milions de dòlars l’any 1996 a 20.400 milions enguany. Però el més rellevant és que en el Nord de l’Iraq, on l’ONU controla els programes d’ajuda humanitària, els índexs de mortalitat infantil són més baixos que abans de la guerra del Golf, mentre que en el centre i el sud de país, on la distribució de l’ajuda la controla el govern de Saddam Hussein, efectivament els índexs de mortalitat s’han duplicat.
3.- Les sancions prohibeixen l’enviament d’ajuda humanitària, l’actuació de les ONG i fins i tot l’enviament de llàpissos, llibre i pupitres d’escola.
La realitat és que cap resolució de l’ONU prohibeix cap de les coses anteriors. Pel contrari, l’ONU ha distribuït material educatiu per valor de 64 milions de dòlars, amb la inclusió de fotocopiadores, i equipaments d’impremta i laboratori. Les limitacions a l’ajuda humanitària o escolar i a l’actuació de les ONG han estat sempre decisió de Saddam Hussein.
4.- Les sancions han disminuït la capacitat de l’Iraq d’exportar petroli i per tant la seva capacitat per intercanviar-lo per aliments.
La realitat és que les exportacions de petroli de l’Iraq estan gairebé al mateix nivell d’abans de la guerra. Aleshores, l’Iraq exportava un 2,6 milions de barrils diaris. En aquest moment, n’exporta 2,2 milions de barris, però les previsions són que arribi al 2,7 milions a finals d’any. A més a més, l’ONU calcula que l’Iraq ven de contraban uns 2,8 milions de barrils al mes.
5.- Que les mercaderies obtingudes a través del programa “petroli per aliments” són de qualitat inferior.
Aquesta acusació és encara més absurda que les anteriors, perquè el programa “petroli per aliments” preveu que és l’Iraq i no l’ONU qui tria el proveïdor. Per tant, és Saddam Hussein el que decideix a qui es compra i a qui no. La prova més clara d’això és que més d’un terç dels contractes s’han concedit als tres països que més defensen l’Iraq en el Consell de Seguretat: la Xina, Rússia i, significativament, els nostres amics francesos.
dimecres, 27 de novembre del 2002
divendres, 22 de novembre del 2002
El bilingüisme és feixisme
“El bilingüisme és feixisme”. Així ho assegura una pintada dels Maulets que es pot contemplar en un accés de l’Illa Diagonal de Barcelona. He de reconèixer que la simplicitat i contundència del missatge m’ha impactat. Abans de topar-me amb aquest prodigi publicitari creia que feixista era l'haver imposat el castellà com a llengua única de Catalunya, de la mateixa manera que seria feixista imposar el català com a llengua única a un país plurilingue com el nostre. Ingenu de mi, considerava que l’actitud més democràtica era l’acceptació de la pluralitat lingüística -amb totes les inicials discriminacions positives que féssin falta- i la preservació de la llibertat dels ciutadans de parlar i comunicar-se amb la llengua que escullin a cada moment.
Però, no. Estava equivocat i el feixista era jo. El bilingüisme, efectivament, contamina l’oïda dels catalans de socarrel que es veuen sotmesos, en el seu propi territori, a la insuportable opressió d’haver d’escoltar com altres ciutadans parlen entre ells en una llengua forastera i amenaçadora. El bilingüisme és un cavall de Troia que pretén minar el català i impedir que assoleixi la normalitat, és a dir, que esdevingui la llengua exclusiva i excloent del nostre país. El bilingüisme és feixista perquè impedeix els nacionalistes crear un país a la seva imatge i semblança.
Que la llengua materna de la meitat o més dels ciutadans de Catalunya sigui el castellà, no té cap mena d'importància. Que coneguem per experiència pròpia el que vol dir que a l'escola no puguis parlar en la teva llengua, no té cap mena de valor. El que de veritat interessa a un Maulet no és la llengua que parlen les persones sinó la llengua que suposadament parla la nació. I jo que em creia que això era el feixisme!
Però, no. Estava equivocat i el feixista era jo. El bilingüisme, efectivament, contamina l’oïda dels catalans de socarrel que es veuen sotmesos, en el seu propi territori, a la insuportable opressió d’haver d’escoltar com altres ciutadans parlen entre ells en una llengua forastera i amenaçadora. El bilingüisme és un cavall de Troia que pretén minar el català i impedir que assoleixi la normalitat, és a dir, que esdevingui la llengua exclusiva i excloent del nostre país. El bilingüisme és feixista perquè impedeix els nacionalistes crear un país a la seva imatge i semblança.
Que la llengua materna de la meitat o més dels ciutadans de Catalunya sigui el castellà, no té cap mena d'importància. Que coneguem per experiència pròpia el que vol dir que a l'escola no puguis parlar en la teva llengua, no té cap mena de valor. El que de veritat interessa a un Maulet no és la llengua que parlen les persones sinó la llengua que suposadament parla la nació. I jo que em creia que això era el feixisme!
dijous, 21 de novembre del 2002
La desaparició de Saddam Hussein podria ajudar a resoldre el conflicte israeliano-palestí
Amram Mitzna serà el candidat del partit laborista d’Israel a primer ministre en les eleccions legislatives del mes de gener. Mitzna és un desconegut, fins i tot per molts dels militants laboristes que l’han elegit. Però ho han fet precisament per això, perquè està desvinculat de les esferes de poder del partit i no està compromès en la col.laboració amb el govern conservador d’Ariel Sharon. És saba nova, però sobre tot és saba regeneradora. Mitzna significa un retorn a les posicions d’esquerra del partit laborista, una esquerra “askenazi i elitista” segons el “Jerusalem Post”, que constitueix el bloc israelià de la pau, del que era i continua sent figura emblemàtica l’assassinat Yitzak Rabin. L’opció per Mitzna ha de permetre els laboristes retrobar-se a ells mateixos després d’haver-se confós excessivament amb la dreta del Likud, però aquesta opció és també, per alguns, una condemna a una cura de quatre anys d’oposició.
Les propostes de Mitzna poden semblar noves després de la tragèdia dels dos últims anys, però en realitat no ho són del tot. La retirada dels territoris i la negociació amb Arafat són tan velles com el procés de pau acordat a Oslo el 1994. La diferència és que abans la retirada formava part del procés de negociació dels acords de pau i ara Mitzna la vol aplicar unilateralment amb l’esperança que això rebaixi la tensió i faciliti l’obtenció d’acords sòlids.
La idea pot semblar bona, però el problema és que ignora deliberadament que aquesta opció ja ha fracassat. El fracàs dels acords d’Oslo és el fracàs de les concessions territorials, polítiques i econòmiques a canvi d’una seguretat que Arafat mai no ha volgut ni pogut garantir.
Sobre el paper, la solució al problema tothom la té clara: els israelians han d’acceptar la creació d’un Estat palestí viable territorialment, s’han de retirar dels territoris ocupats i han de desmantellar la pràctica totalitat dels assentaments jueus a Cisjordania i Gaza; a canvi, els palestins s’han de comprometre a garantir efectivament la seguretat d’Israel i impedir els atacs terroristes des del seu territori, així com a renunciar al retorn a Israel de la gran majoria de refugiats, que s’haurien d’assentar dins les fronteres del nou estat palestí. Dit d’una altra manera: territori a canvi de seguretat i colons a canvi de refugiats.
Però això és precisament el que no ha estat possible aconseguir entre l’any 1994 i el 2000. I no ha sigut possible perquè els palestins mai no han acabat d’acceptar que han de reprimir la violència antijueva i que els seus refugiats han de retornar a Palestina i no a Israel. És més, molts palestins encara pensen que l’objectiu és acabar amb Israel. Evidència que reforça el seu simètric entre els jueus.
I en aquí rau el fons del problema. Al Pròxim Orient es viuen dues guerres: una per la independència i una altra per la liquidació d’Israel i la instauració d’un poder islàmic. Una laica i una altra de religiosa. Una en declivi i una altra en ascens. Dues guerres que se superposen i on mai no s’acaba de saber on està cadascú ni les complicitats que s’estableixen. És per això, que no hi ha possibilitat, ara per ara, d’una entesa.
El sis anys del procés de pau són clarificadors. L’escalada d’atemptats ha anat creixent a mesura que hi havia qualsevol avanç en el procés de pau i no al revés. Això ha desesperat la població jueva, que mai en les cinc guerres anteriors contra els àrabs s’havia sentit tant vulnerable, atemorida i insegura, com ara. La por l’ha radicalitzada, fins el punt de rebutjar el procés de pau. D’aquesta manera, els terroristes palestins han aconseguit la seva primera gran victòria: matar qualsevol possibilitat d’acord.
Així les coses, la negociació ha esdevingut impossible i l'opció de la repressió en legítima defensa s'ha demostrat insuficient si no es vol traspassar el límit que una democràcia no pot acceptar: el genocidi. Aleshores, què fer?.
En aquests moments, l'esperança pel conflicte israeliano-palestí sembla que només pot venir de l’exterior, de la mateixa manera que va passar l'any 1999 quan la pressió del govern del pare Bush va forçar la convocatòria de la Conferència de Pau de Madrid. Ara, l'actual president Bush ha deixat clara la seva posició a favor de la creació d'un Estat palestí en breu termini. A la posició de la Casa Blanca s'hi ha sumat la formació de l'anomenat quartet (EUA-ONU-UE-Rússia) que ha creat una instància específica per abordar el conflicte d'una manera multilateral i efectiva. Però si aquesta és la condició necessària, encara falta la condició suficient: que els països àrabs donin suport a la negociació i deixin de promoure, aquells que ho fan, el terrorisme islàmic. Això vol dir modificar la correlació de forces al món àrab, desactivar el suport econòmic, militar i logístic als grups terroristes i permetre l'emergència d'aquells palestins que sí volen un acord amb Israel. Un canvi de règim en un sentit democràtic i pro-occidental a l’Iraq -que fins fa poc subvencionava les famílies dels kamikazes amb 25.000 dòlars i que ara ha pujat fins el mig milió- podria ser el començament de la fi dels obstacles actuals. Una raó més per acabar amb Saddam Hussein.
Les propostes de Mitzna poden semblar noves després de la tragèdia dels dos últims anys, però en realitat no ho són del tot. La retirada dels territoris i la negociació amb Arafat són tan velles com el procés de pau acordat a Oslo el 1994. La diferència és que abans la retirada formava part del procés de negociació dels acords de pau i ara Mitzna la vol aplicar unilateralment amb l’esperança que això rebaixi la tensió i faciliti l’obtenció d’acords sòlids.
La idea pot semblar bona, però el problema és que ignora deliberadament que aquesta opció ja ha fracassat. El fracàs dels acords d’Oslo és el fracàs de les concessions territorials, polítiques i econòmiques a canvi d’una seguretat que Arafat mai no ha volgut ni pogut garantir.
Sobre el paper, la solució al problema tothom la té clara: els israelians han d’acceptar la creació d’un Estat palestí viable territorialment, s’han de retirar dels territoris ocupats i han de desmantellar la pràctica totalitat dels assentaments jueus a Cisjordania i Gaza; a canvi, els palestins s’han de comprometre a garantir efectivament la seguretat d’Israel i impedir els atacs terroristes des del seu territori, així com a renunciar al retorn a Israel de la gran majoria de refugiats, que s’haurien d’assentar dins les fronteres del nou estat palestí. Dit d’una altra manera: territori a canvi de seguretat i colons a canvi de refugiats.
Però això és precisament el que no ha estat possible aconseguir entre l’any 1994 i el 2000. I no ha sigut possible perquè els palestins mai no han acabat d’acceptar que han de reprimir la violència antijueva i que els seus refugiats han de retornar a Palestina i no a Israel. És més, molts palestins encara pensen que l’objectiu és acabar amb Israel. Evidència que reforça el seu simètric entre els jueus.
I en aquí rau el fons del problema. Al Pròxim Orient es viuen dues guerres: una per la independència i una altra per la liquidació d’Israel i la instauració d’un poder islàmic. Una laica i una altra de religiosa. Una en declivi i una altra en ascens. Dues guerres que se superposen i on mai no s’acaba de saber on està cadascú ni les complicitats que s’estableixen. És per això, que no hi ha possibilitat, ara per ara, d’una entesa.
El sis anys del procés de pau són clarificadors. L’escalada d’atemptats ha anat creixent a mesura que hi havia qualsevol avanç en el procés de pau i no al revés. Això ha desesperat la població jueva, que mai en les cinc guerres anteriors contra els àrabs s’havia sentit tant vulnerable, atemorida i insegura, com ara. La por l’ha radicalitzada, fins el punt de rebutjar el procés de pau. D’aquesta manera, els terroristes palestins han aconseguit la seva primera gran victòria: matar qualsevol possibilitat d’acord.
Així les coses, la negociació ha esdevingut impossible i l'opció de la repressió en legítima defensa s'ha demostrat insuficient si no es vol traspassar el límit que una democràcia no pot acceptar: el genocidi. Aleshores, què fer?.
En aquests moments, l'esperança pel conflicte israeliano-palestí sembla que només pot venir de l’exterior, de la mateixa manera que va passar l'any 1999 quan la pressió del govern del pare Bush va forçar la convocatòria de la Conferència de Pau de Madrid. Ara, l'actual president Bush ha deixat clara la seva posició a favor de la creació d'un Estat palestí en breu termini. A la posició de la Casa Blanca s'hi ha sumat la formació de l'anomenat quartet (EUA-ONU-UE-Rússia) que ha creat una instància específica per abordar el conflicte d'una manera multilateral i efectiva. Però si aquesta és la condició necessària, encara falta la condició suficient: que els països àrabs donin suport a la negociació i deixin de promoure, aquells que ho fan, el terrorisme islàmic. Això vol dir modificar la correlació de forces al món àrab, desactivar el suport econòmic, militar i logístic als grups terroristes i permetre l'emergència d'aquells palestins que sí volen un acord amb Israel. Un canvi de règim en un sentit democràtic i pro-occidental a l’Iraq -que fins fa poc subvencionava les famílies dels kamikazes amb 25.000 dòlars i que ara ha pujat fins el mig milió- podria ser el començament de la fi dels obstacles actuals. Una raó més per acabar amb Saddam Hussein.
dissabte, 9 de novembre del 2002
EUA-Iraq: els tòpics antiamericans
L’interès dels Estats Units per acabar amb el perill real i potencial de Saddam Hussein va esdevenir una prioritat nacional després dels atemptats de l’11 de setembre i de la guerra a l’Afganistan. Però aquesta prioritat no és compartida ni per l’esquerra ni per una majoria de governs europeus. Especialment per França, que gràcies a una calculada política antinordamericana i al dret de veto en el Consell de Seguretat pot mantenir un artificial protagonisme internacional que d’altra manera hauria perdut fa molts anys.
L’antiamericanisme europeu, de dreta i d’esquerra, oposa diversos arguments a la voluntat de Washington d’acabar d’una vegada per totes amb el dictador de Bagdad. Analitzem-ne tres:
1er.- Que George W. Bush vol fer aquesta guerra per venjar el seu pare.
Només algú que desconegui totalment el sistema polític americà pot fer una afirmació com aquesta. Cap president dels Estats Units té el poder suficient per embarcar el seu país en una guerra per caprici personal. El sistema polític americà bascula en un equilibri de poders entre el president i el Congrés, que obliga a l’existència d’amplis consensos.
L’any 1991, amb la realitat d’un Kuwait ocupat per l’Iraq, George Bush pare només va obtenir el suport de 250 dels 435 diputats de la Cambra de Representants i de 52 dels 100 senadors. Onze anys després, George Bush fill ha obtingut el suport de 296 representants i 75 senadors. Algú pot creure que aquests 371 parlamentaris volen defensar l’honor de la família Bush? En un sistema polític com l’americà en que la disciplina de partit és pràcticament inexistent i on el diputat està molt vinculat a la seva circumscripció, hi hauria algú disposat a jugar-se el càrrec enviant a la guerra els fills dels seus electors per satisfer els interesos familiars del president?
Si George Walker Bush ha obtingut aquest ampli suport és perquè després de l’11 de setembre la majoria dels americans creuen que la permanència de Saddam Hussein en el poder és una amenaça.
2on.- Que els Estats Units van a la seva i no escolten ningú.
I què voleu que facin?. Durant 50 anys, gràcies a l’OTAN, els Estats Units s’han arriscat al suïcidi nuclear per protegir Europa d’un atac. Paradoxalment, la primera nació en ser atacada han estat els Estats Units. I quina ha estat la resposta dels seus aliats de l’OTAN?. Llevat dels britànics, la majoria de països europeus s’han fet l’orni. Els alemanys, els francesos, els holandesos o els belgues semblen haver oblidat els centenars de milers de joves nordamericans, pagesos, ramaders, botiguers, obrers, que van venir de remots estats de la immensitat continental americana per morir a les platges de Normandia o a les muntanyes de Montecassino. Han oblidat que per poder pagar la guerra contra Hitler i el Japó imperial van haver de gastar milers de milions de dòlars, sortits de les butxques dels contribuents americans pocs anys després de la Gran Depressió. Han oblidat també els milers de milions de dòlars més que els americans van haver d'invertir en el Pla Marshall, primer, i en l’OTAN, després, per ajudar a la reconstrucció d’Europa i a garantir la seva seguretat. Han oblidat fins i tot les crisis de Berlín de 1949 i de 1961.
Ara, quan els Estats Units necessiten del suport generós dels seus aliats europeus, aquests només hi posen pegues. I això que es tracta només d'un suport polític, econòmic i moral, perquè l'ajuda militar que podrien donar els europeus és pura anècdota. El sentiment dels americans és, doncs, de decepció i d’indignació. No és estrany que per primera vegada l’opinió pública americana es mostri crítica amb Europa i es pregunti: així ens ho paguen? Si no es poden refiar dels seus aliats és normal que els americans optin per tirar pel dret.
3r.- Que la guerra es fa només pel petroli
Aquest tòpic és el més estès però no per això el més encertat. Els Estats Units no tenen problemes petrolers. És el país que té més energia i el que la té més barata del món occidental pels seus consumidors. Des de la crisi de l’any 1973, l’accés als recursos petrolers no ha estat mai en perill i tampoc ho està actualment. La despesa petrolera americana ha passat del 8% del PIB el 1973 al 3,5% ara, per un ús més efecient de l'energia, i la dependència americana respecte el petroli de la zona del Golf s'ha reduit al 10% del consum intern gràcies a la diversificació del seus proveïdors, que ara són l'Amèrica Llatina, Canadà, Noruega, Rússia i cada vegada més l'Àfrica. Actualment, els EUA consumeixen 20 milions de barrils diaris, dels quals 9 milions són d'importació i només 1,5 milions provenen de l'Aràbia Saudita. El petroli del Golf, si bé continua sent necessari ja no és tant imprescindible pels Estats Units com fa 30 anys, cosa que els productors de la zona saben prou bé. El petroli ja no és pels països àrabs l'arma política que va ser el 1973. Tant l'Aràbia Saudita com Saddam Hussein el que volen és vendre més petroli i no menys. En aquestes circumstàncies, ningú no té cap interés en un innecessari conflicte petroler, començant pel lobby americà del petroli al qual ja li va bé que les coses segueixin com estan al Pròxim Orient, és a dir, que la família reial de l’Aràbia Saudita continui ben apoltronada en el poder.
Però si la necessitat de subministrament de petroli no és la causa de la guerra si que ho és, diuen alguns, l'interès dels Estats Units per controlar les seves fonts i aconseguir uns preus reventats i citen Henry Kissinger quan va dir: "el petroli és una cosa massa important per deixar-la en mans dels àrabs". En conseqüència, del que es tracta és d’envair l’Iraq, ocupar els pous, augmentar la producció i fer caure el preu del barril entre 12 i 15 dòlars, molt per sota dels 25-30 actuals. Però aquesta hipòtesi és insostenible perquè tindria per conseqüència l’aturada d’una gran part de la producció petrolera als Estats Units, que amb aquest preu per barril esdevindria no competitiva. Els Estats Units passarien a dependre molt més que ara de les importacions de petroli. És a dir, passarien de menys de la meitat actual als dos terços o als tres quarts del seu consum. D'altra banda, aconseguir que l'Iraq augmenti l'extracció de cru fins els 5 milions de barrils al dia és una tasca impossible perquè la infraestructura petrolera actual no ho permet. Segons especialistes del sector citats per "The Economist", caldria entre 5 i 10 anys per assolir aquest nivell de producció. Segons Yussef Ibrahim, un dels grans especialistes americans del Pròxim Orient, només per evitar que s'esfondri l'actual infraestructura petrolera iraquiana caldrien dos anys de feina i una inversió entre 6 i 10 mil milions de dòlars. Per arribar als 5 milions de barrils diaris caldrien entre 6 i 8 anys i una inversió superior als 40 mil milions de dòlars.
Tot i això, els entusiastes de l'argument del petroli no defalleixen i aporten una última raó: Washington fa la guerra perquè les companyies petroleres americanes obtinguin uns bons contractes i puguin fer un bon negoci. L’any passat, Saddam Hussein va oferir a les empreses russes contractes plurianuals per un valor de 40 mil milions de dòlars. Uns contractes que podrien anar a les empreses americanes si hi hagués un altra govern a Bagdad. Però, en aquest cas, la pregunta és: per què el govern americà s’hauria d’emmerdar en un guerra que costarà uns 120 mil milions de dòlars per guanyar-ne només 40 mil? és a dir, una quantitat en prou feines superior a la meitat del PIB de l’Estat d’Arkansas. Si realment aquest fos l'objectiu seria molt més econòmic i senzill atacar Angola que l’Iraq.
La guerra no es fa pel petroli. La guerra es fa per evitar un altra onze de setembre, per erradicar o reduïr a la impotència el terrorisme islàmic i els seus aliats reals i potencials. Per primera vegada, Washington ha entès que en aquesta guerra, a més a més de fer servir la força, cal promoure la democratització de les societats àrabs. Si els Estats Units aconsegueixen democratitzar un estat com l’Iraq posaran contra la pared no només a la família reial saudita i al clan Mubarak sinó també a tota l’elit dirigent del món àrab. Els Estats Units saben prou bé que molts milionaris àrabs, especialment saudites, paguen de grat o per por, l’impost revolucionari a Al Qaeda i que la familia reial saudita promou el wahabbisme, que és la base religiosa d’Ossama bin Laden, a tot el món. Un canvi democràtic a l'Iraq seria com l'activació d'una bomba de rellotgeria a les portes d'aquests estats semifeudals. És cert que no és fàcil consolidar una democràcia en un país musulmà, però l'Iraq és probablement una de lles nacions més secularitzats de la regió, tot i el procés d'islamització a marxes forçades que ha endegat Saddam Hussein, i per tant el lloc amb més possibilitats d'aconseguir-ho.
Després de l’onze de setembre, els Estats Units semblen disposats a dir prou d’una vegada per totes, mentre Europa segueix amagant el cap sota l'ala. La impotent Europa continua parlant de "diàleg" -amb Bin Laden?-, defensant el pluralisme cultural -amb els que volen tornar a implantar el vel a Turquia, Algèria o el Marroc?-, comparant Bush amb Hitler i criticant la política americana al Pròxim Orient. Europa oblida, una vegada més, que el Pròxim Orient modern és un invent de britànics i francesos i que quan eren una potència colonial ho van fer molt pitjor que els americans.
L’antiamericanisme europeu, de dreta i d’esquerra, oposa diversos arguments a la voluntat de Washington d’acabar d’una vegada per totes amb el dictador de Bagdad. Analitzem-ne tres:
1er.- Que George W. Bush vol fer aquesta guerra per venjar el seu pare.
Només algú que desconegui totalment el sistema polític americà pot fer una afirmació com aquesta. Cap president dels Estats Units té el poder suficient per embarcar el seu país en una guerra per caprici personal. El sistema polític americà bascula en un equilibri de poders entre el president i el Congrés, que obliga a l’existència d’amplis consensos.
L’any 1991, amb la realitat d’un Kuwait ocupat per l’Iraq, George Bush pare només va obtenir el suport de 250 dels 435 diputats de la Cambra de Representants i de 52 dels 100 senadors. Onze anys després, George Bush fill ha obtingut el suport de 296 representants i 75 senadors. Algú pot creure que aquests 371 parlamentaris volen defensar l’honor de la família Bush? En un sistema polític com l’americà en que la disciplina de partit és pràcticament inexistent i on el diputat està molt vinculat a la seva circumscripció, hi hauria algú disposat a jugar-se el càrrec enviant a la guerra els fills dels seus electors per satisfer els interesos familiars del president?
Si George Walker Bush ha obtingut aquest ampli suport és perquè després de l’11 de setembre la majoria dels americans creuen que la permanència de Saddam Hussein en el poder és una amenaça.
2on.- Que els Estats Units van a la seva i no escolten ningú.
I què voleu que facin?. Durant 50 anys, gràcies a l’OTAN, els Estats Units s’han arriscat al suïcidi nuclear per protegir Europa d’un atac. Paradoxalment, la primera nació en ser atacada han estat els Estats Units. I quina ha estat la resposta dels seus aliats de l’OTAN?. Llevat dels britànics, la majoria de països europeus s’han fet l’orni. Els alemanys, els francesos, els holandesos o els belgues semblen haver oblidat els centenars de milers de joves nordamericans, pagesos, ramaders, botiguers, obrers, que van venir de remots estats de la immensitat continental americana per morir a les platges de Normandia o a les muntanyes de Montecassino. Han oblidat que per poder pagar la guerra contra Hitler i el Japó imperial van haver de gastar milers de milions de dòlars, sortits de les butxques dels contribuents americans pocs anys després de la Gran Depressió. Han oblidat també els milers de milions de dòlars més que els americans van haver d'invertir en el Pla Marshall, primer, i en l’OTAN, després, per ajudar a la reconstrucció d’Europa i a garantir la seva seguretat. Han oblidat fins i tot les crisis de Berlín de 1949 i de 1961.
Ara, quan els Estats Units necessiten del suport generós dels seus aliats europeus, aquests només hi posen pegues. I això que es tracta només d'un suport polític, econòmic i moral, perquè l'ajuda militar que podrien donar els europeus és pura anècdota. El sentiment dels americans és, doncs, de decepció i d’indignació. No és estrany que per primera vegada l’opinió pública americana es mostri crítica amb Europa i es pregunti: així ens ho paguen? Si no es poden refiar dels seus aliats és normal que els americans optin per tirar pel dret.
3r.- Que la guerra es fa només pel petroli
Aquest tòpic és el més estès però no per això el més encertat. Els Estats Units no tenen problemes petrolers. És el país que té més energia i el que la té més barata del món occidental pels seus consumidors. Des de la crisi de l’any 1973, l’accés als recursos petrolers no ha estat mai en perill i tampoc ho està actualment. La despesa petrolera americana ha passat del 8% del PIB el 1973 al 3,5% ara, per un ús més efecient de l'energia, i la dependència americana respecte el petroli de la zona del Golf s'ha reduit al 10% del consum intern gràcies a la diversificació del seus proveïdors, que ara són l'Amèrica Llatina, Canadà, Noruega, Rússia i cada vegada més l'Àfrica. Actualment, els EUA consumeixen 20 milions de barrils diaris, dels quals 9 milions són d'importació i només 1,5 milions provenen de l'Aràbia Saudita. El petroli del Golf, si bé continua sent necessari ja no és tant imprescindible pels Estats Units com fa 30 anys, cosa que els productors de la zona saben prou bé. El petroli ja no és pels països àrabs l'arma política que va ser el 1973. Tant l'Aràbia Saudita com Saddam Hussein el que volen és vendre més petroli i no menys. En aquestes circumstàncies, ningú no té cap interés en un innecessari conflicte petroler, començant pel lobby americà del petroli al qual ja li va bé que les coses segueixin com estan al Pròxim Orient, és a dir, que la família reial de l’Aràbia Saudita continui ben apoltronada en el poder.
Però si la necessitat de subministrament de petroli no és la causa de la guerra si que ho és, diuen alguns, l'interès dels Estats Units per controlar les seves fonts i aconseguir uns preus reventats i citen Henry Kissinger quan va dir: "el petroli és una cosa massa important per deixar-la en mans dels àrabs". En conseqüència, del que es tracta és d’envair l’Iraq, ocupar els pous, augmentar la producció i fer caure el preu del barril entre 12 i 15 dòlars, molt per sota dels 25-30 actuals. Però aquesta hipòtesi és insostenible perquè tindria per conseqüència l’aturada d’una gran part de la producció petrolera als Estats Units, que amb aquest preu per barril esdevindria no competitiva. Els Estats Units passarien a dependre molt més que ara de les importacions de petroli. És a dir, passarien de menys de la meitat actual als dos terços o als tres quarts del seu consum. D'altra banda, aconseguir que l'Iraq augmenti l'extracció de cru fins els 5 milions de barrils al dia és una tasca impossible perquè la infraestructura petrolera actual no ho permet. Segons especialistes del sector citats per "The Economist", caldria entre 5 i 10 anys per assolir aquest nivell de producció. Segons Yussef Ibrahim, un dels grans especialistes americans del Pròxim Orient, només per evitar que s'esfondri l'actual infraestructura petrolera iraquiana caldrien dos anys de feina i una inversió entre 6 i 10 mil milions de dòlars. Per arribar als 5 milions de barrils diaris caldrien entre 6 i 8 anys i una inversió superior als 40 mil milions de dòlars.
Tot i això, els entusiastes de l'argument del petroli no defalleixen i aporten una última raó: Washington fa la guerra perquè les companyies petroleres americanes obtinguin uns bons contractes i puguin fer un bon negoci. L’any passat, Saddam Hussein va oferir a les empreses russes contractes plurianuals per un valor de 40 mil milions de dòlars. Uns contractes que podrien anar a les empreses americanes si hi hagués un altra govern a Bagdad. Però, en aquest cas, la pregunta és: per què el govern americà s’hauria d’emmerdar en un guerra que costarà uns 120 mil milions de dòlars per guanyar-ne només 40 mil? és a dir, una quantitat en prou feines superior a la meitat del PIB de l’Estat d’Arkansas. Si realment aquest fos l'objectiu seria molt més econòmic i senzill atacar Angola que l’Iraq.
La guerra no es fa pel petroli. La guerra es fa per evitar un altra onze de setembre, per erradicar o reduïr a la impotència el terrorisme islàmic i els seus aliats reals i potencials. Per primera vegada, Washington ha entès que en aquesta guerra, a més a més de fer servir la força, cal promoure la democratització de les societats àrabs. Si els Estats Units aconsegueixen democratitzar un estat com l’Iraq posaran contra la pared no només a la família reial saudita i al clan Mubarak sinó també a tota l’elit dirigent del món àrab. Els Estats Units saben prou bé que molts milionaris àrabs, especialment saudites, paguen de grat o per por, l’impost revolucionari a Al Qaeda i que la familia reial saudita promou el wahabbisme, que és la base religiosa d’Ossama bin Laden, a tot el món. Un canvi democràtic a l'Iraq seria com l'activació d'una bomba de rellotgeria a les portes d'aquests estats semifeudals. És cert que no és fàcil consolidar una democràcia en un país musulmà, però l'Iraq és probablement una de lles nacions més secularitzats de la regió, tot i el procés d'islamització a marxes forçades que ha endegat Saddam Hussein, i per tant el lloc amb més possibilitats d'aconseguir-ho.
Després de l’onze de setembre, els Estats Units semblen disposats a dir prou d’una vegada per totes, mentre Europa segueix amagant el cap sota l'ala. La impotent Europa continua parlant de "diàleg" -amb Bin Laden?-, defensant el pluralisme cultural -amb els que volen tornar a implantar el vel a Turquia, Algèria o el Marroc?-, comparant Bush amb Hitler i criticant la política americana al Pròxim Orient. Europa oblida, una vegada més, que el Pròxim Orient modern és un invent de britànics i francesos i que quan eren una potència colonial ho van fer molt pitjor que els americans.
dilluns, 4 de novembre del 2002
Hi pot haver islamistes moderats?
Els islamistes moderats guanyen les eleccions a Turquia. Aquest ha estat el titular de la gran majoria de mitjans de comunicació occidentals. Però, què vol dir islamistes moderats? Els membres del Partit de la Justícia i el Desenvolupament són islamistes moderats? Més encara, hi pot haver realment islamistes moderats?. La veritat és que és difícil de creure. Tant difícil com creure que hi pot haver nazis o estalinistes moderats.
Alguns analistes han dit que, de la mateixa manera que a occident hi ha partits d’inspiració cristiana, també hi pot haver a orient partits d’inspiració musulmana. Això seria cert si l’entorn polític fos similar. A Occident, la separació de l’Església i de l’Estat i la seva definició com a laic o no confessional, comporta que un partit, per més cristià que es defineixi, no pugui imposar la seva religió a la resta de ciutadans encara que guanyi unes eleccions per majoria absoluta. És més, un partit amb aquests objectius, clarament anticonstitucionals, no podria existir legalment a molts països. En el món musulmà, pel contrari, aquesta separació no només no existeix sinó que és un objectiu a abolir, perquè és incompatible amb els seus principis. Es per això, que la comparació no és vàlida, lamentablement.
Tot i això, Turquia és probablement l’únic estat del món de majoria musulmana que, gràcies a la separació entre l’Estat i la religió que en els anys 20 va fer Mustafà Kemal “Ataturk”, es podria considerar un estat mulsulmà modern i moderat. És a dir, un país on la pràctica de la religió musulmana és compatible amb la laicitat i amb altres religions, en una tolerant coexistència pacífica. Tolerància que contrasta amb la intransigència amb les minories ètniques.
Però és precisament aquest model el que no agrada els islamistes, per més moderats que se’ls adjectivi. És cert que l’actual líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, Recep Tayyip Erdogan, ha fet declaracions sorprenents en un islamista. Els últims mesos, Erdogan s’ha convertit en un defensor de la integració a la UE, de la que abans n’era contrari. Ha dit, fins i tot, que la UE representa la democràcia, l’Estat de Dret i el reconeixement dels drets humans.
Però fins a quin punt són sinceres aquestes declaracions? Fins a quin punt són compartides pels seus seguidors?.
Per alguns analistes, es tracta d’un reconeixement pragmàtic de la realitat política turca i el seu context internacional. Per altres, es tracta d’un simple oportunisme per part d’una persona sense principis que l’únic que vol és arribar al poder i mantenir-s’hi. Segons aquests analistes, Erdogan pensa que un eventual ingrés de Turquia a la UE blindaria el seu govern respecte els militars, que ho tindrien més difícil per fer un altra cop d’estat.
Sigui com sigui, s’ha d’estar amatent a l’evolució política de Turquia. Una evolució que estarà molt condicionada per la resistència a la islamització que presenti la societat turca i les seves institucions. De la mateixa manera que les democràcies occidentals han resistit el nazisme, el feixisme o el comunisme, hem d’esperar que la societat turca se’n sortirà i evitarà seguir el camí de l’Iran. La fortalesa de la seva societat civil és l’única esperança i no la suposada moderació dels islamistes.
Només aquesta fortalesa civil és la que pot fer que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament no s’atreveixin a travessar el Rubicó que separa una societat cada dia més oberta i moderna d’una societat tancada i medieval.
Alguns analistes han dit que, de la mateixa manera que a occident hi ha partits d’inspiració cristiana, també hi pot haver a orient partits d’inspiració musulmana. Això seria cert si l’entorn polític fos similar. A Occident, la separació de l’Església i de l’Estat i la seva definició com a laic o no confessional, comporta que un partit, per més cristià que es defineixi, no pugui imposar la seva religió a la resta de ciutadans encara que guanyi unes eleccions per majoria absoluta. És més, un partit amb aquests objectius, clarament anticonstitucionals, no podria existir legalment a molts països. En el món musulmà, pel contrari, aquesta separació no només no existeix sinó que és un objectiu a abolir, perquè és incompatible amb els seus principis. Es per això, que la comparació no és vàlida, lamentablement.
Tot i això, Turquia és probablement l’únic estat del món de majoria musulmana que, gràcies a la separació entre l’Estat i la religió que en els anys 20 va fer Mustafà Kemal “Ataturk”, es podria considerar un estat mulsulmà modern i moderat. És a dir, un país on la pràctica de la religió musulmana és compatible amb la laicitat i amb altres religions, en una tolerant coexistència pacífica. Tolerància que contrasta amb la intransigència amb les minories ètniques.
Però és precisament aquest model el que no agrada els islamistes, per més moderats que se’ls adjectivi. És cert que l’actual líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, Recep Tayyip Erdogan, ha fet declaracions sorprenents en un islamista. Els últims mesos, Erdogan s’ha convertit en un defensor de la integració a la UE, de la que abans n’era contrari. Ha dit, fins i tot, que la UE representa la democràcia, l’Estat de Dret i el reconeixement dels drets humans.
Però fins a quin punt són sinceres aquestes declaracions? Fins a quin punt són compartides pels seus seguidors?.
Per alguns analistes, es tracta d’un reconeixement pragmàtic de la realitat política turca i el seu context internacional. Per altres, es tracta d’un simple oportunisme per part d’una persona sense principis que l’únic que vol és arribar al poder i mantenir-s’hi. Segons aquests analistes, Erdogan pensa que un eventual ingrés de Turquia a la UE blindaria el seu govern respecte els militars, que ho tindrien més difícil per fer un altra cop d’estat.
Sigui com sigui, s’ha d’estar amatent a l’evolució política de Turquia. Una evolució que estarà molt condicionada per la resistència a la islamització que presenti la societat turca i les seves institucions. De la mateixa manera que les democràcies occidentals han resistit el nazisme, el feixisme o el comunisme, hem d’esperar que la societat turca se’n sortirà i evitarà seguir el camí de l’Iran. La fortalesa de la seva societat civil és l’única esperança i no la suposada moderació dels islamistes.
Només aquesta fortalesa civil és la que pot fer que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament no s’atreveixin a travessar el Rubicó que separa una societat cada dia més oberta i moderna d’una societat tancada i medieval.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)