diumenge, 29 novembre de 2009

El canvi climàtic, el pitjor escàndol científic de la nostra generació


La premsa espanyola continua sense parlar del "Climagate", l'escàndol provocat per la publicació d'e-mails extrets del Climatic Research Unit que revelen la maquinació per exagerar l'existència, les causes i el perill de l'escalfament global. Els maquinadors són els principals científics que han difós la teoria de l'escalfament global. Els seus e-mails demostren com han vulnerat la llei de llibertat d'informació per impedir la publicació de les seves dades o les seves pressions a les revistes científics perquè no acceptin estudis d'escèptics climàtics. Més informació sobre el tema al Telegraph britpanic:

The senders and recipients of the leaked CRU emails constitute a cast list of the IPCC's scientific elite, including not just the "Hockey Team", such as Dr Mann himself, Dr Jones and his CRU colleague Keith Briffa, but Ben Santer, responsible for a highly controversial rewriting of key passages in the IPCC's 1995 report; Kevin Trenberth, who similarly controversially pushed the IPCC into scaremongering over hurricane activity; and Gavin Schmidt, right-hand man to Al Gore's ally Dr James Hansen, whose own GISS record of surface temperature data is second in importance only to that of the CRU itself.

There are three threads in particular in the leaked documents which have sent a shock wave through informed observers across the world. Perhaps the most obvious, as lucidly put together by Willis Eschenbach (see McIntyre's blog Climate Audit and Anthony Watt's blog Watts Up With That), is the highly disturbing series of emails which show how Dr Jones and his colleagues have for years been discussing the devious tactics whereby they could avoid releasing their data to outsiders under freedom of information laws.

They have come up with every possible excuse for concealing the background data on which their findings and temperature records were based.

This in itself has become a major scandal, not least Dr Jones's refusal to release the basic data from which the CRU derives its hugely influential temperature record, which culminated last summer in his startling claim that much of the data from all over the world had simply got "lost". Most incriminating of all are the emails in which scientists are advised to delete large chunks of data, which, when this is done after receipt of a freedom of information request, is a criminal offence.

But the question which inevitably arises from this systematic refusal to release their data is – what is it that these scientists seem so anxious to hide? The second and most shocking revelation of the leaked documents is how they show the scientists trying to manipulate data through their tortuous computer programmes, always to point in only the one desired direction – to lower past temperatures and to "adjust" recent temperatures upwards, in order to convey the impression of an accelerated warming. This comes up so often (not least in the documents relating to computer data in the Harry Read Me file) that it becomes the most disturbing single element of the entire story. This is what Mr McIntyre caught Dr Hansen doing with his GISS temperature record last year (after which Hansen was forced to revise his record), and two further shocking examples have now come to light from Australia and New Zealand.

In each of these countries it has been possible for local scientists to compare the official temperature record with the original data on which it was supposedly based. In each case it is clear that the same trick has been played – to turn an essentially flat temperature chart into a graph which shows temperatures steadily rising. And in each case this manipulation was carried out under the influence of the CRU.

What is tragically evident from the Harry Read Me file is the picture it gives of the CRU scientists hopelessly at sea with the complex computer programmes they had devised to contort their data in the approved direction, more than once expressing their own desperation at how difficult it was to get the desired results.

The third shocking revelation of these documents is the ruthless way in which these academics have been determined to silence any expert questioning of the findings they have arrived at by such dubious methods – not just by refusing to disclose their basic data but by discrediting and freezing out any scientific journal which dares to publish their critics' work. It seems they are prepared to stop at nothing to stifle scientific debate in this way, not least by ensuring that no dissenting research should find its way into the pages of IPCC reports.

divendres, 27 novembre de 2009

Dirigents del PSC van impulsar l'editorial de la premsa catalana

Cadena SER:

El editorial en defensa del Estatut que publicaron los periódicos de ámbito catalán fue impulsado por el director de El Periódico, Rafael Nadal con la colaboración de Joaquim Nadal, dirigente del PSC, consejero de obras públicas del Gobierno Catalán y hermano del director de ese periódico.

Según ha podido saber la CADENA SER, el texto obtuvo también el visto bueno del PSC y fue trasladado a la dirección de La Vanguardia y al resto de los periódicos de ámbito catalán.

Via ElRadar.info

dimarts, 24 novembre de 2009

Obama, un miratge que s'esvaeix ràpidament


Samarretes com aquestes s'estan venent als EUA.

Un president elegit sense sufragi universal

La setmana passada els 27 van nomenar Herman van Rompuy i lady Ashton com a president i cap de la diplomàcia de la UE, respectivament. La majoria de mitjans van destacar que es tractava de dos desconeguts, com si a tota la patuleia de funcionaris, polítics i eurodiputats que pul·lulen per Brussel·les els conegués tothom. Certament, es tracta de dues persones de perfil baix, fruit de les transaccions polítiques i probablement també del desig de Sarkozy i de Merkel de no tenir ningú que els pugui eclipsar en l'escena internacional. Però si això és cert també ho és el que la història de la construcció europea és la crònica de les formiguetes i no la de les cigales, la de les "solidaritats concretes" i no la dels líders mesiànics. Com diu Guy Sorman, Europa és un projecte ambiciós que només progressa quan és modest:

L’Europe progresse quand elle est modeste. Elle n’est pas un empire, pas une puissance, mais un objet politique radicalement neuf. Elle fut fondée par des prophètes modestes, Jean Monnet, négociant en Cognac ou les discrets Robert Schuman, Konrad Adenauer et De Gasperi. Le choix de représentants modestes à la Présidence du Parlement, de l’Union, des Affaires étrangères, de la Commission s’inscrit dans cette continuité historique. Il est consternant que les médias l'ignorent et regrettent qu'on ne leur ait pas donné une star en pâture. Valéry Giscard d' Estaing lui-même , c'est dommage , fait état de sa déception personnelle ( évidemment ) et regrette que "l'Europe ne se soit pas dotée d'un George Washington".
Probablement, aquesta elecció de "perfil baix" sigui més bona que dolenta, però el problema no és tant qui representa a la UE i ostenta els nous -encara que limitats- poders d'un president i una cap de la diplomàcia, sinó com han assolit els seus càrrecs. El tema no és si eren coneguts o no, sinó com han estat elegits. Perquè a aquestes alçades de la pel·lícula no es acceptable que la democràtica Europa inauguri la seva nova arquitectura institucional -basada en un camuflat Tractat Constitucional- ignorant la pedra angular del sufragi universal. 

Desinformació


Acabo de llegir a la portada de l'edició digital del diari "El Mundo" el següent titular:

Bush ya barajaba derrocar a Sadam en el otoño de 2001

Els dos primers paràgrafs de l'article firmat pel corresponsal del diari a Londres, Eduardo Suárez, diuen això:
Elementos de la Administración Bush barajaron la posibilidad de propiciar un cambio de régimen en Irak al menos dos años antes de la invasión. El detalle lo ha desvelado esta mañana Peter Ricketts, director general de política del Foreign Office y el primero en comparecer en la comisión que analiza el papel del Gobierno británico durante la guerra y cuyas sesiones públicas se han inaugurado en Londres esta mañana.

Lo que también ha explicado Ricketts es que ésa no era la voz dominante en Washington. Entre otras cosas porque el moderado Colin Powell, entonces secretario de Estado, estaba "completamente al mando de la situación". Un extremo que cambió después de los atentados del 11 de Septiembre, a partir de los cuales el Pentágono empezó a desempeñar un papel mucho mayor.

De tot plegat, un lector poc avesat en treu la impressió que molt abans de l'11 de setembre l'administració Bush ja feia plans per derrocar Saddam Hussein, donant a entendre que hi havia raons ocultes més enllà de la guerra contra el terrorisme islamista en la decissió d'envair l'Iraq.

En realitat, però, el titular només reflexa la incompetència del seu redactor, ja que la tardor del 2001 no és abans sinó després dels atemptats contra les Torres Bessones, que van ser a finals d'estiu. En un primer moment, la resposta dels EUA es va focalitzar a l'Afganistan, però ja durant aquests primers mesos es van publicar diverses informacions sobre el risc que comportava Saddam Hussein en un situació com aquèlla. Els detalls sobre les deliberacions de l'equip de Bush en aquells primers moments, inclosa la possibilitat d'un atac a l'Iraq, s'han publicat a bastament, no només als mitjans de comunicació sinó en informes oficials del Cambra de Representants o el Senat.

És a dir, que la informació no ofereix cap dada nova que no es conegués, però la combinació d'ignorància i atreviment la converteix en una mostra més del periodisme de desinformació que tant sembla agradar per aquestes contrades.

Així funciona la gran mentida

La notícia d'aquests dies al món informativament civilitzat ha estat la publicació de correus electrònics hackejats al centre britànic Climate Research Unit, nucli dur de l'arlamisme climàtic junt amb el centre nord-americà Goddard Institute of Space Studies o GISS. Els mails interceptats posen de manifest la falta d'imparcialitat, la superficialitat i el prejudici ideològic dels gurus de l'escalfament global. La notícia ha ocupat llocs destacats en els diaris més importants del món, excepte aquí, on la premsa es més papista que el Papa. Antón Uriarte ho ha seguit i ens ofereix una selecció de fonts que val la pena llegir:
Hide the decline -- PlazaMoyua.org

El CRU (Climate Research Unit) de la Universidad de East Anglia, HACKEADO-Foro Meteored.

El Watergate climático: la farsa del calentamiento global, al descubierto - Libertad Digital

Buscando con la ceja levantada :-) | Valdeperrillos.com


El escándalo del siglo! CRU sufre ataque hacker - Desde el Exilio

Todos los emails robados pueden encontrarse aquí: 

Alleged CRU Emails - Searchable


y una selección aquí:

- Bishop Hill blog - Climate cuttings 33


Com dèiem, gairebé la pràctica totalitat dels nostres mitjans de comunicació no n'ha publicat ni una línia. Pel contrari, per escalfar l'ambient davant el probable fracàs de la cimera climàtica de Copenhaguen del mes que ve, han començat a publicar el que serà un allau d'informacions catastrofistes per estobar encara més l'opinió pública i intentar forçar un acord. Així, han començat a publicar "informacions" amb titulars com aquests:

La concentración de gases causantes del cambio climático aumenta a ritmo exponencial

El Ártico podria fundirse por primera vez en 15 millones de años

Prepareu-vos que això tot just comença!

ADDENDA.- No han passat ni 24 hores que ja tornen a la càrrega. 

El calentamiento aumentará un 54% las guerras en África

La concentración de gases alcanza su máximo

dilluns, 23 novembre de 2009

La responsabilitat de Krugman en la bombolla immobiliària

En aquest blog ens vam fer ressò, en el seu dia, d'un article de l'any 2002 de l'actual premi Nobel d'Economia, Paul Krugman, en que instava la Reserva Federal a promoure una bombolla immobiliària per sortir de la recessió provocada per l'esclat de la bombolla tecnològica. Ara, l'Institut Ludwig von Mises publica una selecció de cites de Krugman que posen en evidència que no és que tingués un mal dia quan va publicar aquell article al New York Times, sinó que hi va apostar i promoure premeditadament i amb tota consciència. Ve't aquí algunes:

8 de agosto de 2001: "Los tipos de interés a largo plazo no han caído lo suficiente como para provocar un boom en el mercado de la vivienda"

14 de agosto de 2001: "Los consumidores, que tienen escaso ahorro y endeudamiento elevado, probablemente no pueden contribuir mucho. Pero la vivienda, que es muy sensible a los tipos de interés, podría ayudar a generar una recuperación".

7 de octubre de 2001: "Los tipos de interés bajos, que promueven el gasto en vivienda y otros bienes duraderos, son las principales respuestas" a la crisis.

dijous, 19 novembre de 2009

El gest d'Obama

Obama ha fet un gest cap a la dissidència cubana a l'acceptar i respondre un qüestionari de la blogger Yoani Sánchez. Un qüestionari que la internauta havia enviat també al president cubà, Raúl Castro, i que encara no ha contestat. I dic encara perquè potser acabi fen-t'ho, ja que queda fatal que qui respongui a un ciutadà cubà sigui el president dels Estats Units i no el president del propi país.

A l'entrevista, Obama deixa clar que l'objectiu de la política nord-americana cap a Cuba és la democràcia, les llibertats i el respecte als drets humans. També queda clar que no hi haurà bel·ligerància, ja que diu explícitament que els que han de fer els canvis són els mateixos cubans, sense ingerències externes. No queda clar si això vol dir que la política d'Obama cap a Cuba serà de "wait and see", inhibida i poc compromesa, o no. Tot i que és això primer el que sembla. Una política apolítica a l'estil Moratinos, que amb una mica de mala sort encara el tindrem de cap de la diplomàcia comunitària.

Ja ho veurem. De moment, però, amb el gest cap a la dissident Obama s'ha marcat un punt. Que en prengui bona nota el nostre Miguel Ángel, si es que un dia vol pintar alguna cosa.


dimarts, 17 novembre de 2009

L'alliberament de l'Alakrana al minut

El Radar.info

Llibertat d'escollir

Xavier Sala i Martín:
La opinión pública mayoritaria española no acepta que las decisiones sobre salud las tomen los ciudadanos sino que piensa que debe ser el Estado. Y así es como está organizado el sistema sanitario público. El problema es que, dado que el Estado debe pagar la factura de todos (con nuestros impuestos, eso sí), a menudo el mejor tratamiento es financieramente inviable: las gotas mágicas que sueldan el hueso en cuestión de horas y el tratamiento de radioterapia de dosis única son demasiado caros para administrarlos a todos los ciudadanos, por lo que todos acaban con el tratamiento de menos calidad. ¿Todos? ¡No! El sistema español permite que los ricos paguen de su bolsillo (o del bolsillo de su mutua) otros médicos y otros tratamientos más caros en clínicas y hospitales privados o del extranjero. Es decir, el sistema sanitario español garantiza una calidad mínima para todos y deja que los ricos elijan libremente el tratamiento.

¿Por qué les explico todo esto? Pues porque el Senado norteamericano está debatiendo la propuesta de Obama de reforma del sistema sanitario. En la actualidad, en EE. UU. existen dos sistemas de sanidad pública: el primero, llamado Medicaid, es para los ciudadanos con rentas bajas y al que están acogidos 40 millones de personas. El segundo, llamado Medicare, es para los jubilados y a él se acogen otros 41 millones de norteamericanos. El resto de las familias puede contratar voluntariamente seguros privados. De hecho, la mayoría de las empresas ofrece seguros médicos como parte de la compensación a sus trabajadores. Al ser voluntario, hay unos 47 millones de personas que deciden no comprar seguro. Una parte importante de ellos son jóvenes de entre 18 y 35 años que renuncian al seguro de la empresa a cambio de un salario más alto. Ya se sabe: los jóvenes piensan que ellos nunca estarán enfermos y prefieren utilizar el dinero en coches o casas. Dicho esto, también existe una bolsa de ciudadanos de rentas bajas que no son suficientemente pobres para poder acogerse a Medicaid pero que no tienen suficiente dinero para comprar un seguro privado. Y ese es el principal problema que el plan Obama intenta solucionar. Para ello, propone dos cosas. Primera, un sistema de subsidios para que las familias de menos rentas puedan comprar un seguro privado. Segunda, un seguro público que, al competir con las aseguradoras privadas, contribuya a reducir precios y a permitir que los pobres tengan acceso a algún tipo de seguro. Una tercera propuesta del plan intenta impedir que los ciudadanos enfermos que cambien de aseguradora pierdan la cobertura que tenían con la aseguradora anterior.

No sabemos cómo será la ley que finalmente apruebe el Senado ni las distorsiones que los subsidios y los seguros públicos van a crear. Lo que sí sabemos es que el sistema sanitario norteamericano no será como el español, donde el Estado decide por los pobres mientras que los ricos deciden por sí mismos. La propuesta de Obama es parecida a la que los españoles tienen para alimentos o vivienda: primero el Gobierno redistribuye rentas y da subsidios y, después, todos los ciudadanos, pobres y ricos, tienen libertad de elegir.

dilluns, 16 novembre de 2009

Manifest contra la SGAE i pel plaer de la lectura

La SGAE pretén ara obligar a les biblioteques públiques a cobrar 20 cèntim per cada llibre en préstec, en concepte de canon a compte dels drets d'autor. Per oposar-s'hi, s'ha endegat una campanya que ha obtingut el suport de l'escriptor José Luis Sampedro que ha redactat el següent text promocional de la campanya:
Cuando yo era un muchacho, en la España de 1931, vivía en Aranjuez un Maestro Nacional llamado D. Justo G. Escudero Lezamit. A punto de jubilarse, acudía a la escuela incluso los sábados por la mañana aunque no tenía clases porque allí, en un despachito que le habían cedido, atendía su biblioteca circulante. Era suya porque la había creado él solo, con libros donados por amigos, instituciones y padres de alumnos. Sus 'clientes' éramos jóvenes y adultos, hombres y mujeres a quienes sólo cobraba cincuenta céntimos al mes por prestar a cada cual un libro a la semana. Allí descubrí a Dickens y a Baroja, leí a Salgari y a Karl May.

Muchos años después hice una visita a una bibliotequita de un pueblo madrileño. No parecía haber sido muy frecuentada, pero se había hecho cargo recientemente una joven titulada quien había ideado crear un rincón exclusivo para los niños con un trozo de moqueta para sentarlos.

Al principio las madres acogieron la idea con simpatía porque les servía de guardería. Tras recoger a sus hijos en el colegio los dejaban allí un rato mientras terminaban de hacer sus compras, pero cuando regresaban a por ellos, no era raro que los niños, intrigados por el final, pidieran quedarse un ratito más hasta terminar el cuento que estaban leyendo. Durante la espera, las madres curioseaban, cogían algún libro, lo hojeaban y a veces también ellas quedaban prendadas.

Tiempo después me enteré de que la experiencia había dado sus frutos: algunas lectoras eran mujeres que nunca habían leído antes de que una simple moqueta en manos de una joven bibliotecaria les descubriera otros mundos. Y aún más años después descubrí otro prodigio en un gran hospital de Valencia. La biblioteca de atención al paciente, con la que mitigan las largas esperas y angustias tanto de familiares como de los propios enfermos, fue creada por iniciativa y voluntarismo de una empleada. Con un carrito del  supermercado cargado de libros donados, paseándose por las distintas plantas, con largas peregrinaciones y luchas con la administración intentando convencer a burócratas y médicos no siempre abiertos a otras consideraciones, de que el conocimiento y el placer que proporciona la lectura puede contribuir a la curación, al cabo de los años ha logrado dotar al hospital y sus usuarios de una biblioteca con un servicio de préstamos y unas actividades que le han valido, además del
prestigio y admiración de cuantos hemos pasado por ahí, un premio del gremio de libreros en reconocimiento a su labor en favor del libro.

Evoco ahora estos tres de entre los muchos ejemplos de tesón bibliotecario, al enterarme de que resurge la amenaza del préstamo de pago. Se pretende obligar a las bibliotecas a pagar 20 céntimos por cada libro prestado en concepto de canon para resarcir -eso dicen- a los autores del desgaste del préstamo.

Me quedo confuso y no entiendo nada. En la vida corriente el que paga una suma es porque:

a) obtiene algo a cambio.

b) es objeto de una sanción.

Y yo me pregunto: ¿qué obtiene una biblioteca pública, una vez pagada la adquisición del libro para prestarlo? ¿O es que debe ser multada por cumplir con su misión, que es precisamente ésa, la de prestar libros y fomentar la lectura?

Por otro lado, ¿qué se les desgasta a los autores en la operación?.¿Acaso dejaron de cobrar por el libro?. ¿Se les leerá menos por ser lecturas prestadas?.¿Venderán menos o les servirá de publicidad el préstamo como cuando una fábrica regala muestras de sus productos? Pero, sobre todo: ¿Se quiere fomentar la lectura? ¿Europa prefiere autores más ricos pero menos leídos? No entiendo a esa Europa mercantil. Personalmente prefiero que me lean y soy yo quien se siente deudor con la labor bibliotecaria en la difusión de mi obra.

Sépanlo quienes, sin preguntarme, pretenden defender mis intereses de autor cargándose a las bibliotecas. He firmado en contra de esa medida en diferentes ocasiones y me uno nuevamente a la campaña.

¡NO AL PRÉSTAMO DE PAGO EN BIBLIOTECAS!

José Luis Sampedro

dilluns, 9 novembre de 2009

El nou parenostre ecològicament correcte

El nou parenostre segons Dominic Lawson:

Al Gore Nostre....

que estàs en els cels en el teu jet privat,

santificat sigui el teu Nobel,

vingui a nosaltres el teu Regne sense CO2,

dóna'ns l'aliment vegetarià de cada dia

al nostre planeta Gaia abans anomenat Terra

perdona les nostres emissions de CO2 encara que nosaltres

no perdonem als grassos ianquis que les emeten

contra Nosaltres

no ens deixis caure en la temptació de negar

el canvi climàtic

i lliura'ns del carbó

Amén

Vint anys de la fi d'una Il·lusió

Avui fa 20 anys del principi de la fi d'una fantasia: la fantasia del comunisme. Es bo recordar que, en aquells moments i durant bastant temps després, alguns van voler veure en la demolició del Mur no el triomf del capitalisme democràtic sinó l'inici d'una tercera via que legitimés el comunisme, el "comunisme democràtic" o amb rostre humà que semblava encarnar Gorbatxòv. Molts intel·lectuals alemanys, entre ells Günter Grass, no volien la reunificació, com tampoc la volia Miterrand. La il·lusió de la possibilitat d'un "comunisme autèntic" va revifar per un moment de les cendres del comunisme burocràtic soviètic. Però aviat es va difuminar, doncs el comunisme democràtic és un oximoron. Una contradicció. Una utopia. Una fantasia.

Ho explica magistralment Guy Sorman en un article amb motiu de l'aniversari de la fi del Mur de Berlín.
Avoir attendu la destruction du Mur, pour conclure que l’idéologie communiste n’avait jamais été autre chose qu’un maquillage de l’occupation militaire, aura témoigné d’une certaine bêtise à l’Est et à l’Ouest. Cette vraie nature du communisme aurait dû s’imposer comme évidence universelle, non pas à la destruction du Mur, mais dès son édification, en août 1961. Car l’Histoire est parsemée de murs, enceintes et murailles : tous n’ont jamais eu pour objet que d’interdire aux barbares l’entrée dans la Cité. Un Mur pour empêcher d’en sortir, cela ne s’était jamais vu. Le Mur de Berlin, de surcroît, devait interdire de quitter une société présumée idéale vers un capitalisme supposé haïssable. L’objet était aussi incongru que les arguments pour le justifier : les dirigeants communistes, en 1961, avaient emprunté au vocabulaire de la prophylaxie, pour protéger la pureté communiste des « miasmes » capitalistes. Comment put-on croire à l’Ouest, après 1961, que le communisme sans l’Armée rouge fut jamais une alternative au capitalisme ? Cette illusion n’avait pas confondu que la Gauche : Raymond Aron, philosophe libéral mais pessimiste par tempérament, dans les années 1960, envisageait une « convergence » entre les systèmes économiques communistes et libéraux. Il est désormais accepté de comparer l’illusion communiste à l’Ouest avec une sorte de foi religieuse qui rendait imperméable à la réalité. Certes. Mais ce serait sous estimer l’efficacité de la propagande soviétique, les complicités politiques et intellectuelles et le rôle de la corruption financière dans cet amour excessif de l’intelligentsia de gauche européenne pour l’URSS. Ce serait sous estimer, aussi, que la passion pour l’URSS fut indissociable de l’autre passion, négative celle-là, qui infecte en permanence l’intelligentsia européenne, je veux parler de l’anti-américanisme.

Peut-être le communisme n’a-t-il jamais existé que dans l’imagination, les désirs et l’esthétisme de ceux qui ne vivaient pas dans un régime communiste ? Le communisme comme illusion lyrique , mais à l’Ouest, pas à l’Est ! En 1990, lors d’une conversation avec Lech Walesa, alors leader du syndicat Solidarité à Gdansk, il m’assura n’avoir jamais rencontré un seul communiste polonais : « des opportunistes oui, des apparatchiks aussi, mais un communiste jamais ! ». L’observation ironique et profonde de Walesa valait pour l’ensemble du monde soviétique comme elle s’applique encore aux peuples emmurés de la Chine et de la Corée du Nord. Rappelons que tous les murs ne sont pas abattus ! Les Chinois, les Nord-Coréens, les Cubains, les Vietnamiens ne sont toujours pas libres de sortir comme ils l’entendent de leur paradis communiste. Ces murs-là ne sont plus en béton : le contrôle des frontières, la censure d’internet sont des alternatives plus sophistiquées que ne fut le Mur primitif de Berlin. Mais le principe est le même : l’enfermement reste indissociable de tout régime communiste, tandis qu’aucun pays capitaliste ne s’est jamais emmuré. On m’objectera les murs qui séparent Israël et la Cisjordanie et celui qui coupe le Mexique des Etats-Unis. On peut, on doit regretter leur existence mais leur fonction est sécuritaire, pas idéologique : le Mur de Berlin et ceux qui lui ressemblent encore, sont uniques et sont seuls à symboliser une idéologie. Le choix ultime pour l’humanité est donc le suivant : vivre dans « l’enfer » capitaliste mais avec le droit d’en sortir ou dans le « paradis » communiste, avec l’obligation d’y rester. Dante n’avait pas imaginé cette Comédie-là.

divendres, 6 novembre de 2009

La ministra, Mozart i l'SGAE

La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, va voler defensar l’activitat de la SGAE  afirmant que Mozart va viure a la misèria per no cobrar drets d’autor. “Si els hagués tingut –va dir la ministra- ell i la seva família haurien viscut millor i ell hauria sigut més lliure per crear”.
La ministra no podria haver triat pitjor exemple, ja que Mozart és l’autor d’un dels més cèlebres actes de pirateria intel·lectual de la història, com recorda Enric González.

“El asunto es bastante conocido. En el siglo XVIII, el Miserere mei, Deus de Gregorio Allegri (1582-1652) sólo se interpretaba en la basílica de San Pedro y los palacios contiguos. Los Papas tenían la propiedad de la partitura y la guardaban en los archivos vaticanos, para preservar el misterio de la exquisita composición coral: su publicación estaba penada con la excomunión. Sólo existían tres copias, en manos del emperador del Sacro Imperio, del rey de Portugal y del padre Martini, un músico franciscano. En 1770, con 14 años, Mozart visitó Roma y acudió a la Capilla Sixtina, donde escuchó el Miserere. A la salida, de memoria, reprodujo con exactitud la partitura. Regresó unos días después para corregir algunos detalles y al cabo de poco tiempo regaló su copia al historiador británico Charles Burney, quien en 1771 la publicó en Londres.

Si hablamos de piratería musical y de sus posibles ventajas (el Miserere se difundió rápidamente por Europa), no podemos encontrar mejor ejemplo. Mozart, en efecto, pasó apuros económicos en sus últimos años (murió a los 35), pero eso parece más relacionado con sus depresiones que con la falta de derechos de autor. En cuanto al papa Clemente XIV, no actuó como habría hecho la SGAE: hizo como que no se enteraba del robo del Miserere para no tener que excomulgar a nadie.”

Obama, una bombolla político-mediàtica que es desinfla

Un any després de la seva elecció, presentada com l’inici mesiànic d’una nova era, Obama ha sofert una contundent derrota en la primera confrontació electoral des que ocupa la Casa Blanca. El mite es desinfla. I es desinfla perquè tot va ser una bombolla político-mediàtica que ara esclata. Pel columnista conservador nord-americà, Charles Krauthammer, l’elecció d’Obama el 2008 va ser una anomalia històrica. “Competia en un moment de profund cansament per la guerra de l’Irak, amb un president republicà molt impopular, un adversair polític incompetent i en mig del més gran col·lapse financer des de la Gran Depressió. I tot i així va guanyar per només 7 punts”.

No us perdeu la resta, aquí.

El vídeo d'en Millet

dimecres, 4 novembre de 2009

Pressumptes

No sé, com no ho sap ningú, si cap dels detinguts en l'operació Pretòria són culpables, com tampoc sé si ho són els imputats en la trama Gürtel. Han estat detinguts seguint els procediments legals establerts en el nostre ordenament jurídic. I aquest ordenament, com correspon a un Estat de Dret, preveu,  si es creu que ha existit vulneració de drets per part de la policia o d'algun jutge donat als excessos, procediments suficients per a fer-hi front.

No comparteixo, per hipòcrita, l'escàndol generat pel fet que hagin sortit algunes imatges dels detinguts emmanillats, ja que això passa cada dia amb altres persones i ningú no diu res. En canvi, si que comparteixo l'escàndol -aquest, però, més silenciat- que comporta la promulgació de facto de veredictes de culpabilitat per part dels mitjans de comunicació. 

És per això que es bo recordar que va passar en casos anteriors de "linxament mediàtic" de delinqüents pressumptes, paraulota que utilitzen els periodistes com a talismà per evitar-se la mala consciència.

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol defensa en les seves memòries la tasca de l'aleshores conseller Jaume Roma i, de retruc, fa una crítica a la premsa pel que fa a casos sota investigació judicial. Roma era un alt càrrec de Xavier Trias a Sanitat -juntament amb Josep Maria Via, que va arribar a Secretari del Govern- i va ser nomenat titular de Política Territorial després de la dimissió de Josep Maria Cullell per l'anomenat 'cas Cullell'. Però pocs mesos després va haver també de deixar el càrrec per informacions segons les quals havia rebut un tracte de favor del constructor que li va edificar la seva casa a Granollers a canvi de contractes de Sanitat.

Pujol recorda ara a les seves memòries que "en contra del meu criteri, en Roma va dimitir, a la vegada que, fastiguejat, decidia deixar la política. Al cap de tres anys, va ser absolt i vam treure l'entrellat de tot. El constructor de la torre d'en Roma devia diners als altres dos i aquests es van imaginar que podrien cobrar si amenaçaven la Generalitat".

L'expresident explica que "quan li vaig trucar per felicitar-lo, en Roma em va dir: "Gràcies, president, però et demano només set minuts perquè em rebis; només set". Va venir al despatx. Em va agrair el suport que havia rebut de mi durant tot el temps i va afegir "Et vull fer un regal". Va posar al meu davant un volum que aplegava 397 informacions i articles publicats pels diaris sobre el seu cas durant aquells tres anys".

Aquest articles "parlaven del Roma prevaricador, del Roma que licitava obres per al departament a canvi de favors personals... Alguns ocupaven mitges planes dels diaris, d'altres, planes senceres. En Roma va anar passant les pàgines del volum fins arribar a la del final. Una gasetilla minúscula, gairebé un breu, deia: "L'exconseller Roma ha estat exonerat de tots els càrrecs".

Claude Lévi-Strauss i l'Islam

Claude Lévi-Strauss ha mort, però ens deixa la seva obra que, en molts aspectes, és d'una gran actualita. Per exemple, quan parla de l'Islam. 
Sur le plan esthétique, le puritanisme islamique, renonçant à abolir la sensualité, s’est contenté de la réduire à ses formes mineures: parfums, dentelles, broderies et jardins. Sur le plan moral, on se heurte à la même équivoque d’une tolérance affichée en dépit d’un prosélytisme dont le caractère compulsif est évident. En fait, le contact des non-musulmans les angoisse. Leur genre de vie provincial se perpétue sous la menace d’autres genres de vie, plus libres et plus souples que le leur, et qui risquent de l’altérer par la seule contiguïté. Plutôt que parler de tolérance, il vaudrait mieux dire que cette tolérance, dans la mesure où elle existe, est une perpétuelle victoire sur eux-mêmes. En la préconisant, le Prophète les a placés dans une situation de crise permanente, qui résulte de la contradiction entre la portée universelle de la révélation et l’admission de la pluralité des fois religieuses. Il y a là une situation “paradoxale” au sens pavlovien, génératrice d’anxiété d’une part et de complaisance en soi-même de l’autre, puisqu’on se croit capable, grâce à l’Islam de surmonter un pareil conflit. En vain, d’ailleurs: comme le remarquait un jour devant moi un philosophe indien, les Musulmans tirent vanité de ce qu’ils professent la valeur universelle de grands principes: liberté, égalité, tolérance; et ils révoquent le crédit à quoi ils prétendent en affirmant du même jet qu’ils sont les seuls à les pratiquer.

(…) Tout l’Islam semble être, en effet, une méthode pour développer dans l’esprit des croyants des conflits insurmontables, quitte à les sauver par la suite en leur proposant des solutions d’une très grande (mais trop grande) simplicité. D’une main on les précipite, de l’autre on les retient au bord de l’abîme. Vous inquiétez-vous de la vertu de vos épouses ou de vos filles pendant que vous êtes en campagne? Rien de plus simple, voilez-les et cloîtrez-les. C’est ainsi qu’on en arrive au burkah moderne, semblable à un appareil orthopédique, avec sa coupe compliquée, ses guichets en passementerie pour la vision, ses boutons-pression et ses cordonnets, le lourd tissu dont il est fait pour s’adapter exactement aux contours du corps humain tout en le dissimulant aussi complètement que possible. Mais, de ce fait, la barrière du souci s’est seulement déplacée, puisque maintenant il suffira qu’on frôle votre femme pour vous déshonorer, et vous vous tourmenterez plus encore. (Pages 463-5)

(…) si un corps de garde pouvait être religieux, l’Islam paraîtrait sa religion idéale: stricte observance du règlement (prières cinq fois par jour , chacun exigeant 50 génuflexions), revues de détails et soins de propreté (les ablutions rituelles); promiscuité masculine dans la vie spirituelle comme dans l’accomplissement des fonctions organiques; et pas de femmes. (…) Grande religion qui se fonde moins sur l’évidence d’une révélation que sur l’impuissance à nouer des liens au-dehors. En face de la bienveillance universelle du bouddhisme, du désir chrétien du dialogue, l’intolérance musulmane adopte une forme inconsciente chez ceux qui s’en rendent coupables; car s’ils ne cherchent pas toujours, de façon brutale, à amener autrui à partager leur vérité, ils sont pourtant (et c’est plus grave) incapables de supporter l’existence d’autrui comme autrui. Le seul moyen pour eux de se mettre à l’abri du doute et de l’humiliation consiste dans une “néantisation” d’autrui, considéré comme témoin d’une autre foi et d’une autre conduite. La fraternité islamique est la converse d’une exclusive contre les infidèles qui ne peut pas s’avouer, puisque en se reconnaissant comme telle, elle équivaudrait à les reconnaître eux-mêmes comme existants. (Pages 466-7)

Les hommes ont fait trois grandes tentatives religieuses pour se libérer de la persécution des morts, de la malfaisance de l’au-delà et des angoisses de la magie. Séparés par l’intervalle approximatif d’un demi-millénaire, ils ont conçu successivement le bouddhisme, le christianisme et l’Islam ; et il est frappant de marquer que chaque étape, loin de marquer un progrès sur la précédente, témoigne plutôt d’un recul. Il n’y a pas d’au-delà pour le bouddhisme ; (….) Cédant de nouveau à la peur, le christianisme rétablit l’autre monde, ses espoirs, ses menaces et son dernier jugement. Il ne reste plus à l’Islam qu’à lui enchaîner celui-ci : le monde temporel et le monde spirituel se trouvent rassemblés. L’ordre social se pare des prestiges de l’ordre surnaturel, la politique devient théologie. En fin de compte on a remplacé des esprits et des fantômes auxquels la superstition n’arrivait tout de même pas à donner la vie, par des maîtres déjà trop réels, auxquels on permet en surplus de monopoliser un au-delà qui ajoute son poids au poids déjà écrasant de l’ici-bas. (Pages 471-2)
Extractes de "Tristes Tropiques" d'Éditions Plon, 1955. Via Extreme-centre.