Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 30 de novembre de 2011

A les portes de l'infern

Relata al seu bloc Antón Uriarte que una expedició de 14 dones del govern de Zapatero s'ha desplaçat a Sud-àfrica per assistir al concili climàtic de Durban. En total, uns 20.000 delegats oficials i uns 50.000 feligresos de per lliure de tot el món assisteixen a l'esdeveniment político-religiós.

Diuen que aquesta conferència, com totes, també és transcendental per frenar les emissions de CO2 i evitar que el planeta segueixi escalfant-se i acabi socarrimant-nos a tots d'aquí a quatre dies. Diuen que estem a les portes de l'infern, que la situació ja és gairebé irreversible i que cal actuar amb urgència.

Això no obstant, les dades estadístiques no semblen estar a la vora d'un atac de nervis. La temperatura mitjana del segle XX va ser de 13,9 º C, mentre que la mitjana de la primera dècada del XXI se situa entre els 14,4 i els 14,5, un augment de més o menys mig grau.

En paraules d'Antón:
"De repetir-se l'evolució ocorreguda des del 1880 fins al 2010, s'assoliran els 16ºC -dos fatídics graus d'increment que cal evitar a tota costa segons la propaganda del règim-, més o menys cap a l'any 2330. Que poc que queda."

ADDENDA.- El dispendi astronòmic del concili no sembla preocupar gaire als seus organitzadors, tot i els temps de crisi que s'arrosseguen. En canvi, si que diuen que els preocupa el dispendi en CO2 que comporta la conferència, que han quantificat en 15.000 tones. Però no es preocupin, perquè ja hi han trobat la solució. Saben quina és? Posar a la venda bons d'emissions entre els assistents a la cimera i amb el que recaptin reforestar una àrea propera de la ciutat. Més bonic, impossible.

Respiro tranquil





dimarts, 29 de novembre de 2011

Hispantv es retrata



Hispantv, el canal en espanyol del règim iranià, ha ignorat els tres assalts que estudiants islamistes han fet contra l'ambaixada britànica a Teheran. En el seu twitter s'han limitat a dir que uns estudiants s'han reunit, com aquell que va de costellada, davant l'ambaixada.

divendres, 25 de novembre de 2011

UE, la nomenklatura contra els pobles

Guy Millière per a www.Dreuz.info
Quan es va crear l'euro, vaig publicar diversos articles explicant per què la decisió que s'havia pres només podia tenir resultats tràgics i conduir a un cataclisme. En aquests moments estem en el cataclisme. Vaig dir que podria trigar deu anys a arribar. El calendari s'ha complert.

He escrit moltes vegades, igual com molts economistes competents, que l'euro és una moneda que s'ha imposat en un conjunt de països que no tenen ni la mateixa estructura econòmica, ni iguals guanys de productivitat, ni el mateix sistema social, ni la mateixa història, ni la mateixa cultura. Llevat de creure que aquestes diferències poden desaparèixer per art de màgia, les disfuncions no podien trigar a aparèixer i créixer.

Les disfuncions ja són aquí. les economies grega, portuguesa, espanyola, italiana, irlandesa, francesa, no han pogut seguir el ritme de l'economia alemanya i han patit greument l'augment dels desavantatges competitius que podrien haver resolt amb devaluacions successives: al no poder jugar la devaluació el seu paper de variable d'ajustament, s'ha fet a través de la desocupació i el deute. Els tipus d'interès vàlids per Alemanya no ho són per als països en què les tendències inflacionistes es manifesten, cosa que s'ha traduït en bombolles especulatives, que van afectar sobretot a Irlanda i Espanya.

Alemanya i els països nòrdics poden aparèixer com els principals beneficiaris a una mirada superficial, però en realitat no ho són: Alemanya, en particular, no té més remei que pagar diners pel dèficit dels països més afectats, sense que aquest pagament pugui remeiar en res a la demanda, i si deixa de pagar (que és el que el poble alemany voldria), s'enfrontarà a la fallida dels països afectats que des d'aleshores deixaran de comprar productes alemanys, i deixaran, en els balanços bancaris, un gran forat.

El fons dissenyat per evitar els forats i la fallida dels països afectats és molt insuficient i s'assembla a un montatge digne de Bernard Madoff: a més d'Alemanya, els paissos ja fortament endeutats s'endeuten per prestar diners a països encara més a prop de l'abisme, i, al fer-ho, s'endeuten encara més, acostant-se ells mateixos al seu propi abisme.

Les solucions plantejades no són dignes de dir-se solucions: redimir el deute dels països més afectats pel Banc Central Europeu seria l'inici d'un procés inflacionari del que no se'n veuria el final i no seria altre cosa que un expedient, crear bons del tresor europeu amb l'objectiu de mutualitzar els deutes no aturaria l'endeutament i no posaria remei a la situació, simplement posposaria l'explosió final.

Crear un govern únic europeu confiat a la tecnoestructura i sota direcció alemanya seria posar en pràctica el que es va planejar originalment durant la creació de l'euro i que va ser rebutjat per molts països, que no tenien ganes de passar completament sota el control de Brussel·les sense tenir-hi veu ni vot, i que posaria en pràctica el que s'havia previst inicialment en un context on, sí, hi ha un mal funcionament.

Per una mena de diktat, el primer ministre grec va ser substituït per un home de la tecnoestructura, el primer ministre italià també. El que la tecnoestructura pot prometre a la gent dels països més afectats és el sofriment i la recessió, i més enllà del sofriment i la recessió cap més sortida que els aldarulls i els atacs de nervis col·lectius.

Els membres de la tecnoestructura europea cerquen fora d'Europa qui els pot ajudar i semblen disposats a vendre's: la Xina serà la compradora? el capital de les petromonarquies hi estarà interessat? La Xina i les petromonarquies posaran, si es dóna el cas, les seves condicions, i no és segur que estiguin disposades a comprar un vehicle que amb vicis ocults i no ocults. El fet que la mateixa Alemanya no hagi pogut vendre els últims dies els seus propis títols de deute és molt significatiu de l'augment de la desconfiança.

Els advertiment de l'administració Obama en contra d'Europa dient, correctament, que el seu col·lapse afectaria als cinc continents, són certs, però l'administració Obama no està precisament en bona posició per donar consells en matèria financera, vist el que ha fet als Estats Units des de gener del 2009.

Els polítics europeus i els seguidors de l'analfabetisme econòmic clamen de totes bandes que el que passa és culpa dels mercats financers i que l'especulació no s'emportarà el gat a l'aigua, oblidant que els financers solen fer càlculs racionals, igual com els especuladors, i que la irracionalitat està en els polítics europeus que actuen cada dia, al cap i a la fi, com a lladres.

Com acabarà tot plegat? No ho puc dir exactament. Però puc dir, sense por equivocar-me, que això acabarà malament, molt malament.

La construcció europea, fins i tot abans de la introducció de l'euro, ja era portadora d'un problema esencial: era un projecte absolutista, en el sentit en que es parlava de monarquia absoluta en el passat europeu. Era un projecte constructivista: un intent de fer "tabula rasa" del passat i de remodelar les societats amb idees abstractes existents en els caps d'una elit que s'autoproclamava il·lustrada. Es basava en la desconfiança respecte les normes de l'economia de mercat i en la voluntat de substituir els dirigents, cosa que, com ha explicat Friedrich Hayek en el llibre que porta aquest nom, és una "fatal arrogància ".

Es basava en la desconfiança respecte la democràcia i ha substituït la sobirania del poble sota l'imperi de la llei natural a un poder absolut que s'ha donat a poc a poc a una nomenklatura.

Ha pretès fer "tabula rasa" del passat, reescriure la història, reformular els éssers humans per fer-los bons "ciutadans europeus". Igual que tots aquells que volen modificar la naturalesa humana, ha creat circuits de dependència que han acabat costant més i més cars. Han pres la forma d'Estats del benestar que tenen cura d'un nombre creixent de persones a les que acaben tancant en la passivitat. Per pagar aquesta passivitat, els circuits de dependència han expremut tant els més actius, els més dinàmics i creatius fins a dissuadir-los i fer que marxin. La recaptació ja no és suficient, els estats del benestar s'han endeutat fins el coll, d'aquñi el "deute sobirà" actual.

Els ben educats ciutadans europues ja no entenen res dels principis bàsics de l'economia. I aquells que els han comprès i els comprenen encara ja han marxat o s'estan anant.

Els que es queden ho esperen tot del govern, com els drogoaddictes a l'espera de la dosi promesa pel distribuïdor. Els cervell se'n van. Hi ha encara moltes cames i braços paralitzats pel xec de final de mes. Tot això va acompanyat per un descens de la natalitat i un envelliment accelerat. Va acompanyat d'un canvi en la població on l'Islam està jugant un paper cada vegada més rellevant.

Voldria creure en un final feliç. Però no ho aconsegueixo, senzillament perquè no em situo en el terreny de les creences i perquè ja sóc massa vell per llegir contes de fades.

Aquesta no seria la primera vegada en la història d'una civilització que s'esfondra i mor.

Davant el col·lapse i l'agonia d'una civilització, es poden tancar els ulls o es poden mantenir oberts i viure el que passa amb tota lucidesa. He optat per mantenir els ulls oberts.

Fa uns anys, Vladimir Bukovsky va publicar un llibre comparant la Unió Europea i la Unió Soviètica ("La Unió Europea, una nova URSS?"). De fet, les similituds són moltes. Abans he parlat de la nomenklatura. He parlat del remodelatge de les societats a partir d'idees abstractes provinents del cap d'una elit autoproclamada. He parlat del poder atorgat a la nomenklatura de forma gradual.

La diferència és que la Unió Soviètica va escollir la força militar i Europa la debilitat, que la reformulació dels éssers humans ha adoptat a Europa unes formes més suaus i de vegades imperceptibles.

La diferència és que la Unió Soviètica es trobava clarament fora de l'economia de mercat, havia optat pel partit, per una moneda no convertible, per una censura fèrria i per la prohibició als seus súbdits de sortir del país.

La Unió Europea ha trencat l'economia de mercat des de dins, i ha optat per una gamma de pensament únic que abasta diversos partits polítics esdevinguts impotents, ja que és la nomenklatura la que governa. La UE s'ha dotat d'una moneda convertible que s'assembla a una bomba de rellotjeria col·locada en els mercats financers, practica una censura camuflada i els que volen poden sortir de les seves fronteres.

La diferència és la que separa el totalitarisme dur del totalitarisme tou. La Unió Soviètica, era el 1984 de George Orwell. La Unió Europea és una barreja del 1984 i d'Un món feliç d'Aldous Huxley. Som més feliços en una barreja de 1984 i d'Un món feliç? Jo no ho crec, o en tot cas de manera molt passatjera. Tot i les prescripcions massives d'ansiolítics, la pobresa augmenta a Europa i l'esperança és a mig pal. I amb raó.

dimecres, 23 de novembre de 2011

L'estafa climàtica, de nou al descobert

CLIMAGATE.TV ha començat a publicar la segona tanda de correus electrònics que revelen la gran estafa del canvi climàtic. Aquí van els primers:
1939 -  Thorne/MetO:
Observations do not show rising temperatures throughout the tropical
troposphere unless you accept one single study and approach and discount a
wealth of others. This is just downright dangerous. We need to communicate the
uncertainty and be honest. Phil, hopefully we can find time to discuss these
further if necessary [...]
             3066 - Thorne:
I also think the science is being manipulated to put a political spin on it
which for all our sakes might not be too clever in the long run.
            1611 - Carter:
It seems that a few people have a very strong say, and no matter how much
talking goes on beforehand, the big decisions are made at the eleventh hour by
a select core group.
           2884 - Wigley:
Mike, The Figure you sent is very deceptive [...] there have been a number of
dishonest presentations of model results by individual authors and by IPCC [...]

Exclusiva de Vanity Fair



Els honestos dónen la cara


Josef Ackermann, el president del Deutsche Bank, va dir amb aplom als "indignats" que el van interrompre en un acte públic a Hamburg que estava disposat a debatre amb ells, allà mateix i el temps que fes falta, amb l'única condició que donessin la cara i es treguessin la màscara.
I els molt covards no ho van fer.


El 60% dels assalariats ja cobren menys de 1.000 euros al mes



Gairebé sis de cada deu assalariats perceben menys de 1282,80 euros bruts al mes, el que situa els seus ingressos per sota de la barrera del 'mileurisme' després de pagar impostos i cotitzacions socials.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Climagate, segona part

Una nova tongada de 5.000 correus electrònics privats intercanviats entre experts del canvi climàtic han estat penjats avui a internet. La primera entrega de correus electrònics, que va donar lloc a l'escàndol Climagate, es va publicat la vigília de la cimera climàtica de Copenhaguen, a finals del 2009. Ara, més.

The Guardian
Watts Up With That?

Una lliçó de dignitat que commou














Una mare d'una família pobre de l'Índia prepara la seva filla, encara mig endormiscada, per anar a l'escola. Foto de Gautam Basu. (Via)

Artur Mas anuncia un nou pla de xoc pel 2012

Reforçat per la victòria electoral de diumenge, el president de la Generalitat, Artur Mas, acaba d'anunciar un nou pla de xoc per sanejar les finances públiques i reduir el dèficit l'any 2012.

Aquestes són les principals mesures anunciades:

S'introduirà una taxa sobre les receptes mèdiques per desincentivar abusos
S'estudiarà imposar un recàrrec al preu de la gasolina, excepte la destinada a usos industrials
S'apujaran les matrícules universitàries, però s'implementarà un sistema de beques "potent"
S'apujarà el preu del transport públic, en especial a l'àrea Metropolitana de Barcelona
Es continuaran apujant les tarifes de l'aigua, excepte per a les rendes més baixes.
No s'apujaran els impostos però s'aplicarà l'impost sobre el Patrimoni si el PP no el suprimeix.
Es reduirà el sou a tots els funcionaris de la Generalitat. Els alts càrrecs perdran també una paga extra.


La UNESCO accepta Síria com a membre de la comissió de Drets Humans

Mentre la comunitat internacional està denunciant les gravíssimes violacions dels drets humans a Síria, la UNESCO accepta que s'incorpori a la comissió de Drets Humans en representació dels països àrabs.

La decisió es va prendre a començaments de la setmana passada, però pels mitjans de comunicació d'aquest país no devia ser notícia.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Així quedaria el Congrés si tots els vots valguessin el mateix


(Via)

Preguntes al geòleg d'Amaiur

Antón Uriarte:
Iñaki Antiguedad hizo su tesis doctoral sobre aguas subterráneas en Bizkaia y dirigió otra tesis sobre el acuífero cuaternario de Alava. Bueno, Iñaki, ¿qué vais a decir en el Parlamento español sobre la explotación del shale gas de Álava? ¿Vais a decir que se prohíba como hizo el Parlamento en Francia? O al contrario, ¿vais a decir que se comience a explotar al máximo y cuanto antes -y no sólo en Alava, también en el norte de Bizkaia-, como están haciendo los americanos en Ohio, en Texas, en Dakota, en Pensilvania? ¿Vais a informar a la población y formarla con un poco de estratigrafía, o vais a asustarla con lo de los acuíferos, terremotos y cambios climáticos, promoviendo el crecimiento cero hasta nueva orden, el desempleo, Gamesa y la parálisis?

L'última oportunitat

Espanya té ara l'oportunitat d'evitar la vergonya de tenir un govern de tecnòcrates imposat pel poder europeu. Mariano Rajoy té l'oportunitat de demostrar que un govern d'ampli suport popular és capaç de portar a terme les reformes que el sistema necessita per sortir de la crisi sense haver d'erosionar la legitimitat democràtica.

Un govern de tècnics pot substituir la incompetència dels polítics, però no podrà evitar la confrontació amb el carrer quan apliqui les retallades que els anteriors governants no s'havien atrevit a fer. I en aquesta confrontació, uns dirigents que no tenen cap majoria parlamentària, cap partit al darrera i, sobre tot, que no han sigut elegits a les urnes per ningú, són políticament molt febles. Només podran aplicar el seu programa amb molta mà dura. I si aquesta duresa depassa determinats límits, el mal que es pot fer a la democràcia pot ser letal.

Rajoy té, doncs, el repte de demostrar -una vegada evaluada de primera mà la situació- que un govern democràtic és capaç d'explicar i aplicar totes les mesures necessàries. I de fer-ho amb el suport d'una majoria dels ciutadans. La prova la té amb CiU, que ha guanyat vots tot i les retallades.

Però el que hagi de fer ho ha de fer depressa. En els primers cent dies de govern s'han de posar en marxa les mesures estructurals fonamentals, com la reforma laboral, la reducció de l'administració pública i la implementació de la regla constitucional que imposa un límit màxim a la despesa pública proporcional a la riquesa nacional.

Si, per les raons que sigui, això no es fa, aquest país perdrà la seva última oportunitat.
4.315.455 espanyols han deixat de votar PSOE

diumenge, 20 de novembre de 2011


ELS SOCIALISTES PERDEN A TOT ARREU. 


CiU DERROTA EL PSC A CATALUNYA. 


EL PP CONFIRMA UNA ÀMPLIA MAJORIA ABSOLUTA.


AMAIUR, L'ESQUERRA ABERTZALE, ENTRA AL CONGRÉS AMB 7 DIPUTATS, PER DAVANT DEL PNB QUE EN PERD UN I ES QUEDA AMB 5.

UPyD, AMB 5 DIPUTATS, FREGA EL GRUP PARLAMENTARI.




dissabte, 19 de novembre de 2011

Avui és el dia de passar factura als resposables de la crisi

El sistema democràtic és imprescindible no perquè ens permet elegir els governants sinó perquè ens permet treure'ls del poder sense violència. Avui, potser per primera vegada, milions de ciutadans anirem a votar sobre tot per fer fora els que ho han fet tan malament. No votarem com a consumidors, en funció de les millors ofertes polítiques pagades a costa de la caixa pùblica, sinó com a ciutadans que han fet balanç d'una gestió i han decidit castigar-la.

El govern del PSOE, de la mateixa manera que la majoria de governs europeus de dreta o d'esquerra, és responsable d'una política de despesa gairebé il·limitada que tenia per objectiu no l'estimulació de l'economia sinó la compra del vot dels electors. Una política de viure del crèdit, amb enormes dèficits públics i un deute galopant. Una política que va continuar aplicant-se incomprensiblement després d'esclatar la crisi financera als EUA l'any 2008.

Una crisi que no era comparable ni a la del 1930 ni a la del 1974, però que s'ha agreujat pels remeis desproporcionats que s'han aplicat, primer als Estats Units i després a Europa. S'ha volgut curar una crisi de deute amb medicines per a una crisi de demanda. És a dir, amb més deute. Els keynessians asseguren que les mesures de rellançament han evitat una catàstrofe pitjor, però l'única realitat comprobable és que el seu cost ha sobrepassat astronòmicament els recursos públics disponibles, generant una crisi molt més greu.

Avui és el dia de passar factura als responsables de la mateixa.

divendres, 18 de novembre de 2011

Xavier Sala i Martín formula la pregunta tabú





Dues visions del món i de la vida

Es manté la bretxa entre els Estats Units i l'Europa occidental, segons el Pew Reaserch Center.



Pot la crisi portar a una guerra?

L'any 1910, el que va ser premi Nobel de la Pau britànic, Sir Ralph Norman Angell, va publicar un best-seller titulat "The Great Illusion" en el que afirmava que la integració de les economies dels països europeus havia arribat a un punt tan elevat d'interdependència que la guerra entre ells era totalment impossible. Quatre anys més tard esclatava la primera guerra mundial.

Ara, cent anys més tard i després de dues guerres brutals, els països europeus han anat molt més lluny en la seva integració, fins el punt de crear una Unió política i monetària que es comporta en molts aspectes com un estat federal europeu. El desenvolupament d'aquesta Unió Europea, segons s'ha dit i repetit, hauria permès desterrar el perill d'una nova gran guerra. Una afirmació que avui difícilment ningú s'atreviria a negar.

Històricament, però, l'economia no ha aturat les guerres sinó més aviat el contrari. Les crisis econòmiques provoquen misèria, por i desesperació; generen protestes i enfrontaments que si no se saben canalitzar i donar-los una resposta culminen en esclats de violència o en la guerra pura i dura. Les crisis econòmiques profundes són el caldo de cultiu de tots els extremismes, de totes les utopies i de totes les demagògies.

Estem vacunats a Europa contra tots aquests perills?

Aparentment, sí; però no es pot estar del tot segur. Si la incapacitat política continua donant pals de cec, anant a remolc dels esdeveniments i adoptant mesures insuficients i contradictòries, allargant la sortida de la crisi, la situació pot arribar a esclatar per l'espurna menys pensada. I no necessàriament només des de l'interior.

L'afebliment d'Europa fa que el vell continent estigui probablement en el seu moment més vulnerable des de la fi de la segona guerra mundial. Vulnerable econòmicament, vulnerable políticament i vulnerable militarment.

Vulnerable econòmicament per la magnitud d'una crisi que ha deixat les arques buides i endeutades. Vulnerable militarment pel replegament dels Estats Units que ha passat a centrar la seva prioritat en el Pacífic i vulnerable políticament pel descrèdit de la classe dirigent. Un descrèdit que ha forçat Itàlia i Grècia a substituir la incompetència per la il·legitimitat. L'elecció de Monti i Papadimos, contràriament al que s'afirma, ha estat, des del punt de vista d'una democràcia parlamentària, perfectament legal, però difícilment podrà ser percebuda com a legítima ja que comportarà un canvi copernicà de política sense que estigui avalada pel sufragi ciutadà. I això provoca impotència i frustració democràtica.

Es donen, doncs, bastantes de les condicions, internes i externes, que en altres moments del passat han acabat en un conflicte violent. La història, certament, no està escrita per avançat, però si deixem que la pluja esdevingui riuada aleshores serà impossible de contenir o desviar. No caiguem en el parany de Sir Norman Angell, doncs l'excés de confiança sol ser la pitjor de les il·lusions.

dijous, 17 de novembre de 2011

"The Times" publica un enquesta que dóna 200 escons al PP i 100 al PSOE

A Espanya, com tots sabem, estan prohibits els sondeigs electorals una setmana abans de les eleccions, però el diari britànic The Times, al que la prohibició no l'afecta, n'acaba de publicar un fet per SigmaDos:

PP: 48% dels vots - entre 195-200 escons
PSOE: 29% dels vots - 107 escons


IU: 6.7% - 11 escons
UPyD: 3.8% - 4 escons
CIU: 3.1% - 12 escons
PNV: 6 escons
Amaiur: 4 escons
ERC: 2 escons
BNG: 2 escons
CC: 2 escons

dilluns, 14 de novembre de 2011

Itàlia i Grècia han patit "un cop d'estat"

Itàlia i Grècia han patit "un cop d'estat", segons l'eurodiputat britànic del partit conservador Daniel Hannan. En una entrada al seu blog del diari 'The Telegraph', Hannan, que és diputat a Brussel·les des del 1999, assegura que "primers ministres elegits han estat derrocats per euròcrates". Segons ell, els governs de concentració nacional d'Atenes i Roma, liderats per Lukàs Papadimos i Mario Monti, "s'han fet amb l'únic objectiu d'implementar mesures que es rebutjarien en unes eleccions generals". "Com molts antic imperis, la UE està aplicant les lliçons apreses a través de l'administració colonial", diu Hannan, que titlla el projecte europeu "d'antidemocràtic" i acusa Brussel·les "d'excloure el poble".

dissabte, 12 de novembre de 2011

La UPF acomiada Arcadi Espada

Després de 18 anys donant classes a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Arcadi Espada ha estat acomiadat. Segons sembla, per no fer "toc, toc" a la porta del degà.

divendres, 11 de novembre de 2011

Si vis pacem, para bellum; si vols més ingressos, baixa els impostos

Entrevista al premi Nobel d'Economia, Robert Aumann:
¿Cuál es la lección en teoría de juegos? La misma que hizo de Roma un imperio: si vis pacem, para bellum. Si quieres la paz, prepara la guerra. Y no me refiero sólo a tener tanques, ¡sino a tener la mente dispuesta a usarlos... ya! Sólo si percibe eso, tu adversario no te ataca. La decisión obvia conduce a menudo al objetivo opuesto al deseado. Y eso sirve para toda la economía.

Usted lo tiene teorizado en fórmula. Y demostrado con mi vida. La guerra fría fue en realidad una paz fría de 60 años.

Gracias a Dios. ¿Y sabe por qué no acabó con el planeta? Porque durante casi medio siglo vivimos en alerta nuclear permanente y había aviones con bombas atómicas sobrevolando el planeta. Y el presidente de Estados Unidos llevaba siempre el maletín nuclear.

Estuve con Madueño en la base de Griffis el día final de la alerta (La Vanguardia, 9/XI/1991). Pues ese maletín nos salvó de la hecatombe, porque enviaba la señal correcta a los soviéticos: estoy dispuesto a ir a la guerra... ya. Si Moscú no hubiera percibido esa disposición, hoy ni usted ni yo ni nadie existiríamos.

¿Trabajó para el Departamento de Estado de EE.UU.? Formé parte de su equipo científico. Y tal vez tuvimos alguna influencia.

Sabemos que sí: y ganó usted el Nobel. Hoy sé que fueron esas bombas dispuestas a estallar y no los pacifistas del 68 quienes lograron la paz.

Y usted no es popular por decirlo. Esa lógica resuelve muchas tomas de decisiones, pero no te hace popular. Porque la respuesta en apariencia obvia a un conflicto no conduce al fin deseado, sino al opuesto.Lo obvio te lleva al error: si necesitas más ingresos para el Estado, no subas el porcentaje de los impuestos... ¡Bájalo!

¿Por qué? Si subes el porcentaje de los impuestos, lograrás dos cosas: incentivas al contribuyente para que engañe a Hacienda y desincentivas su actividad. Si tienes que pagar en impuestos la mitad de lo que ganas, lo lógico es que trabajes menos y gastes menos.

¿Eso sirve para todos los impuestos? Y al revés: si bajas el porcentaje de cada impuesto, animas a la gente a trabajar y gastar. Y el paradójico efecto final –teoría de juegos– es que, como hay más actividad, el Estado obtiene más ingresos y los ciudadanos pagan menos impuestos.

Solana me dijo que la UE está en crisis porque Alemania ha olvidado la guerra. Al contrario, Alemania está ayudando demasiado a Grecia, Italia, España, Irlanda y Portugal. Les está enviando el mensaje equivocado: "Te puedes endeudar y vivir por encima de lo que ganas. que yo ya pagaré tus deudas después".

dijous, 10 de novembre de 2011

Els mitjans progres dels EUA linxen els negres quan fugen de la plantació demòcrata

Lloyd Markus:
"L'advocada feminista Gloria Allred ha donat una roda de premsa on la seva clienta Sharon Bialek plantejava greus acusacions gràfiques d'assetjament sexual contra Herman Cain. Els políticament correctes exigeixen que provi que no és culpable, però el pes de la prova ha de recaure sempre sobre l'acusadora, que ha de demostrar el que diu. L'esquerra diu que els fets no importen -només importa la gravetat de les acusacions. Qualsevol que s'atreveixi a questionar l'acusadora és atacat d'estar a favor de l'assetjament sexual i d'odiar les dones. L'arrogància i hipocresia em deixa bocabadat. Totes les dones que acusaren Bill Clinton d'assetjament sexual foren etiquetades de mentideres i meuques. Paula Jones va demandar Bill Clinton per assetjament sexual. El conseller de Clinton James Carville va dir: "Rastreja bitllets de $100 per càmpings -i no saps el que trobaràs." Gloria Allred mai va sortir en defensa de Paula Jones o cap de les nombroses acusadores de Clinton. Clinton va ser protegit perquè era d'esquerres. El 1991 els demòcrates varen promoure les acusacions d'assetjament sexual contra el conservador negre Clarence Thomas, en un esforç coordinat per impedir que Thomas obtingués la nominació al Tribunal Suprem americà. Fracassaren, però la batalla fou brutal. Els mitjans burxaren a fons la vida de Thomas, fins i tot les pel.lícules que llogava. Buscaven com bojos trobar alguna cosa que pogués destruir la reputació de Thomas. La gràfica descripció d'Anita Hill d'un pel púbic en un refresc quedarà gravat per sempre en els anals de la infàmia. L'atac entusiasta dels mitjans intentant destruir Cain és un déjà vu de sant tornemi. El moment d'aparèixer aquest escàndol és molt sospitós. Just quan Cain deixa de pedra les forces vives en posar-se capdavanter, aquestes dones decideixen donar-se a conèixer amb vagues al.legacions d'anys remots. I després, just quan fa falta, surt Sharon Bialek al.legant que Cain no és només un assetjador sexual passiu, sinó un abusador. Evidentment l'exagerada acusació de Bialek estava dissenyada per a ser l'estocada de gràcia a la campanya de Cain."
Text traduït per Josep C. Vergés

Contra els referèndums

Arcadi Espada:
Cuando el que gobierna ha calculado mal llama al pueblo para que le ayude a corregir sus errores, incluso sus errores más profundos, como de naturaleza. Felipe González necesitó al pueblo para que lo convirtiera en un hombre nuevo, incrustado en la Otan, en un ejemplo clásico sobre el torvo carácter instrumental de las llamadas consultas populares. El referéndum pretende conseguir por la adhesión lo que el gobierno no supo o no pudo conseguir por la razón. Es significativo que, a diferencia de las elecciones libres, el referéndum conviva plácidamente con las dictaduras. Franco fue un experto feliz en consultar al pueblo. Como tantos otros de su estilo, solo concebía el gobierno por adhesión, en un sentido casi etimológico. Todos los nacionalismos sueñan con un referéndum llorón y victorioso. No debe extrañar, porque el referéndum solo es la continuación de la guerra civil por otros medios. Nada divide a una comunidad como ese estúpido binario si/no con que el nacionalista cree colmadas sus fantasías

dimecres, 9 de novembre de 2011

Un vídeo electoral del PSC fa servir la mort d'un pacient per denunciar les retallades

El cul del G-20

Stephen Harper (Canadà) no s'hi fixa, ocupat en sortir bé a la foto. Obama (EUA), sempre tan políticament correcte, s'esforça per no mirar. Sarkozy (França) i Berlusconi (Itàlia) miren el cul de la noia sense complexos.
ADDENDA.- Alguns dels punts clau de l'informe:

7. Contrary to the relevant resolutions of the Board of Governors and the Security Council, Iran has not suspended its enrichment related activities in the following declared facilities, all of which are nevertheless under Agency safeguards.
27. The Agency is still awaiting a substantive response from Iran to Agency requests for further information in relation to announcements made by Iran concerning the construction of ten new uranium enrichment facilities, the sites for five of which, according to Iran, have been decided, and the construction of one of which was to have begun by the end of the last Iranian year (20 March 2011) or the start of this Iranian year… As a result of Iran’s lack of cooperation on those issues, the Agency is unable to verify and report fully on these matters.
29. Contrary to the relevant resolutions of the Board of Governors and the Security Council, Iran has not suspended work on all heavy water related projects, including the construction of the heavy water moderated research reactor, the Iran Nuclear Research Reactor (IR-40 Reactor), which is subject to Agency safeguards.
31. Since its visit to the Heavy Water Production Plant (HWPP) on 17 August 2011, the Agency, in a letter to Iran dated 20 October 2011, requested further access to HWPP. The Agency has yet to receive a reply to that letter, and is again relying on satellite imagery to monitor the status of HWPP. Based on recent images, the HWPP appears to be in operation. To date, Iran has not provided the Agency access to the heavy water stored at the Uranium Conversion Facility (UCF) in order to take samples.
32. Although it is obliged to suspend all enrichment related activities and heavy water related projects, Iran is conducting a number of activities at UCF and the Fuel Manufacturing Plant (FMP) at Esfahan which, as described below, are in contravention of those obligations, although both facilities are under Agency safeguards.
38. Previous reports by the Director General have identified outstanding issues related to possible military dimensions to Iran’s nuclear programme and actions required of Iran to resolve these. Since 2002, the Agency has become increasingly concerned about the possible existence in Iran of undisclosed nuclear related activities involving military related organizations, including activities related to the development of a nuclear payload for a missile, about which the Agency has regularly received new information.
43. The information indicates that Iran has carried out the following activities that are relevant to the development of a nuclear explosive device:
  • Efforts, some successful, to procure nuclear related and dual use equipment and materials by military related individuals and entities (Annex, Sections C.1 and C.2);
  • Efforts to develop undeclared pathways for the production of nuclear material (Annex, Section C.3);
  • The acquisition of nuclear weapons development information and documentation from a clandestine nuclear supply network (Annex, Section C.4); and
  • Work on the development of an indigenous design of a nuclear weapon including the testing of components (Annex, Sections C.5–C.12).
44. While some of the activities identified in the Annex have civilian as well as military applications, others are specific to nuclear weapons.
45. The information indicates that prior to the end of 2003 the above activities took place under a structured programme. There are also indications that some activities relevant to the development of a nuclear explosive device continued after 2003, and that some may still be ongoing.
53. The Agency has serious concerns regarding possible military dimensions to Iran’s nuclear programme. After assessing carefully and critically the extensive information available to it, the Agency finds the information to be, overall, credible. The information indicates that Iran has carried out activities relevant to the development of a nuclear explosive device. The information also indicates that prior to the end of 2003, these activities took place under a structured programme, and that some activities may still be ongoing.

dimarts, 8 de novembre de 2011

L'ONU veu indicis d'un programa militar nuclear a l'Iran

IRAN CARRIED OUT WORK RELEVANT FOR DEVELOPING NUCLEAR ARM - UN REPORT SAYS, CITING "CREDIBLE" INFO

IRAN 'S WEAPONS-RELEVANT WORK TOOK PLACE IN "STRUCTURED PROGRAM" UNTIL 2003 - IAEA REPORT

IRAN MAY STILL BE CARRYING OUT SOME WEAPONS-RELEVANT ACTIVITIES - IAEA REPORT

IRAN HAS WORKED ON DEVELOPING NUCLEAR WEAPON DESIGN, INCLUDING COMPONENTS TESTING - IAEA REPORT

IAEA SAYS HIGH EXPLOSIVES EXPERIMENTS IN IRAN "STRONG INDICATORS OF POSSIBLE WEAPONS DEVELOPMENT"

IRAN HAS STARTED TRANSFER OF NUCLEAR MATERIAL TO FORDOW UNDERGROUND BUNKER
Doncs, ni el debat ha guanyat Rubalcaba

dilluns, 7 de novembre de 2011

Rubalcaba guanyarà el debat i Rajoy les eleccions

Jordi Barbeta:
"El debate lo ganará Rubalcaba, lo cual no va a impedir que Mariano Rajoy gane las elecciones por mayoría absoluta. Ganará Rubalcaba porque es un especialista de la esgrima parlamentaria, pero también porque a parte de las elecciones no tiene nada que perder. Y como sabe que no va a gobernar podrá defender todo lo que suene bien a la mayoría de la audiencia y evitar todo lo que suene mal. Mariano Rajoy, no tendrá más remedio que nadar y guardar la ropa y contrarrestar la imagen de ahogapobres que le va a procurar el rival. La táctica del aspirante favorito no puede ser otra que la de jugar a no perder. Ni siquiera le conviene ganar y menos por goleada porque con ello sólo conseguiría movilizar a las huestes adversarias."

La veritable història del Comunisme

En aquests temps en que, amb l'excusa de la lluita contra la crisi i els seus culpables, el neoromanticisme comença a reciclar velles ideologies polítiques i socials, com l'anarquisme o el comunisme en la seva versió 2.0, val la pena recordar de quina tràgica manera s'ha concretat la utopia en la història recent de la humanitat.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Com l'Escola de Frankfurt es va consolar del fracàs del comunisme ficant-nos en el laberint del pensament políticament correcte

Luis M. Linde:
La expresión «corrección política» se generalizó en Estados Unidos y en otros países a partir de los años setenta del siglo pasado, pero lo que esa expresión denota empieza a extenderse antes. Por ejemplo, en 1948, Richard Weaver (1910-1963), un «medio olvidado sabio conservador» (algunos dirían reaccionario) norteamericano, escribía en su libro más famoso, Las ideas tienen consecuencias: «Desde que el progresismo se convirtió en una especie de doctrina oficial de partido, se nos ha advertido que conviene no afirmar nada acerca de razas, religiones o entidades nacionales, visto que, después de todo, no hay afirmación categórica que esté desprovista de suposiciones de valor y que los valores fomentan las divisiones entre los hombres. Hemos de abstenernos de definir, subsumir y juzgar. En su lugar, conviene que nos instalemos en la periferia de las cosas y desde allí hagamos gala de sensibilidad hacia la expresión cultural de todas las tierras y pueblos». Esta descripción se queda, hoy, muy corta, porque desde 1948 ese «hacer gala» relativista se ha extendido a terrenos que Weaver no pudo ni imaginar.

Durante las últimas décadas la «corrección política» (en adelante omitimos las comillas) ha ido colonizándolo todo. Sabemos de qué se alimenta y cómo devasta el paisaje allí por donde pasa, pero, aunque puede observarse casi cada día en las más variadas situaciones, describir el animal no es fácil: no está claro si es molusco o mamífero, su piel es tan viscosa como resbaladiza, tiene conchas y escamas de color cambiante, mil caras, mil patas, ojos y rabos por todas partes. Con frecuencia se comporta como el bufón del circo cultural y político, pero no se rían ustedes, porque ataca, muerde y mata. Está en todas partes, aunque en algunos lugares abunda más que en otros; en el Reino Unido, uno de sus territorios favoritos, la fiera se ha hecho, además, omnívora. Vean si no.

A comienzos de 2010, una pacífica ciudadana, de sesenta y seis años de edad, dueña de una tienda de animales, fue condenada a una fuerte multa, a cumplir una especie de toque de queda durante siete semanas (para asegurar lo cual tuvo que llevar durante ese tiempo una pulsera telemática, como la que se coloca a algunos peligrosos criminales y acosadores sexuales) y a cumplir, además, ciento veinte horas de trabajo comunitario, todo ello por el delito de haber vendido un pez de colores a un menor, un chico de catorce años, sin preguntarle la edad y sin instruirlo acerca de los cuidados que el pez necesitaba. Poco después, en Londres, un predicador baptista fue detenido y conducido a una comisaría por afirmar en un sermón que, según la carta de san Pablo a los corintios, «la homosexualidad es pecado». Y, también en 2010, el blog de un conocido columnista de The Spectator fue censurado por la Comisión de Quejas de la Prensa –una entidad no gubernamental de autorregulación– por afirmar que «la sobrecogedora mayoría de los delitos callejeros, apuñalamientos, tiroteos y crímenes sexuales en Londres son perpetrados por jóvenes de la comunidad afrocaribeña», lo que es una evidencia estadística perfectamente conocida por la policía y los medios de comunicación.

LAS VISIONES DEL ANIMAL
La bestia se ha reproducido con éxito en Europa, en Canadá han aparecido ejemplares extraordinarios, pero Estados Unidos ha sido y sigue siendo su gran hábitat, como señalaba, hace ya unos cuantos años, Fernando Díaz-Plaja, buen conocedor de la corrección política en su salsa original: los medios universitarios norteamericanos.

En un libro publicado en 2006, The Professors, David Horowitz, uno de los más conocidos escritores «antiprogresistas» de Estados Unidos, que en su juventud y primera madurez militó en la extrema izquierda, recogió, con la ayuda de estudiantes, las opiniones, principios docentes y actuaciones académicas de cien profesores «radicales» alineados con la corrección política. Sobreponiéndonos al’embarras du choix, porque hay muchos ejemplos fantásticos, vean solo los tres siguientes, que pueden considerarse «clásicos»:

1) Regina Austin, profesora en la Escuela de Leyes de la Universidad de Pensilvania, es defensora de lo que se denomina «Teoría Racial Crítica». Estima que la distinción entre comportamientos acordes con la ley y comportamientos no acordes tiene su origen en la sociedad de los blancos, es un instrumento de opresión de los blancos sobre los negros, por lo que la idea de una ley igual para todos resulta inadmisible. En su opinión, la comunidad de los afroamericanos necesita una fuente de legalidad diferente a la de los blancos. La señora Austin y otros profesores estiman que las violaciones de la ley que podemos considerar «no graves» (por ejemplo, hurtos en supermercados) pueden ser, según las circunstancias, incluso, aceptables o convenientes si se cometen por grupos oprimidos, como los afroamericanos, porque pueden entenderse como «compensaciones» de las injusticias del sistema; en todo caso, su castigo no puede ser el mismo que si se cometen por blancos.

2) Miriam Cooke, que enseña Lengua y Literatura Asiática y Africana en la Duke University (Carolina del Norte), es defensora del «feminismo islámico»: su idea fundamental es que Occidente debe entender positivamente, con simpatía, la opresión bajo la que viven las mujeres en el mundo islámico como expresión del ser de las mujeres precisamente en ese entorno cultural, aceptando que carecemos de legitimidad para criticar esa situación o proponer cambios inspirados en la cultura occidental.

3) Joe Feagin, profesor de Sociología de la Universidad de Texas, sostiene que Estados Unidos debe pagar una indemnización a todos sus ciudadanos afroamericanos para compensarles por el sufrimiento de sus antepasados esclavos, y esta indemnización ascendería a unos tres billones latinos, es decir, tres millones de millones de dólares (el 25% del PIB de Estados Unidos).

Fuera de los medios universitarios, los ataques terroristas de septiembre de 2001 en Nueva York y Washington excitaron a la bestia de modo extraordinario y fueron circunstancia propicia para observarla aún mejor. En su Diccionario políticamente incorrecto, publicado en 2004, Carlos Rodríguez Braun registró algunos de sus más escalofriantes gruñidos. Escuchen los dos siguientes: 1) La actriz Susan Sarandon, tan famosa y admirada, declaró en 2003 que estaba muy preocupada porque «tras el 11-S o estabas en contra de los atentados o estabas a favor»; 2) David Westin, presidente de ABC News, la gran cadena de televisión «liberal» (de izquierdas) de Estados Unidos, prohibió a sus empleados lucir la bandera norteamericana en los días que siguieron al 11-S porque ello podía significar «tomar partido» en la guerra contra el terrorismo, y en una conferencia en la Escuela de Periodismo de la Universidad de Columbia manifestó que «su objetividad le impedía formular un juicio sobre si estrellar un avión contra el Pentágono era bueno o malo».

¿De dónde viene todo esto? ¿Cómo se ha llegado hasta aquí?
Seguiu llegint, aquí.

divendres, 4 de novembre de 2011

Grècia no té una Antígona que li digui la veritat

Guy Sorman
Il existe derrière cette crise grecque un sous-texte, un non-dit, qui éclaire à la fois le projet avorté de référendum et la tolérance des autres Européens envers les comportements irrationnels des Grecs. La Grèce, en vérité, est en permanence menacée par la violence politique de courants extrêmes, une extrême droite nationaliste et une extrême gauche révolutionnaire et marxiste. La guerre civile de 1947-1949, qui fut étouffée par une intervention militaire anglo-américaine, est un fantôme qui hante la société grecque ; la dictature militaire de 1967-74 est un autre fantôme. Tout gouvernement grec et toute la communauté politique européenne sont hantés par ces deux spectres. La Grèce n’est pas seulement une menace sur la stabilité de la zone euro, elle l’est tout autant sur la nature en principe irréversiblement démocratique de l’Europe. La réduction de la dette tout comme le référendum sont, en grande partie, des tentatives pour tuer dans l’œuf la tentation de la révolution marxiste et la tentation autoritaire. Cela suffira-t-il à ré-ancrer la Grèce dans le camp démocratique ? Pas certain du tout.

Le référendum, s'il avait eu lieu, se serait joué sur le fil du rasoir, ce qui aurait perpétué les non réformes si le Oui l’ avait emporté. Ou il aurait fait sortir la Grèce de l’Eurozone, voire de l’Union européenne si le Non avait gagné.

Il manque à la Grèce d’aujourd’hui, une Antigone qui dirait la vérité : Antigone inviterait les Grecs à débattre publiquement de leur passé qui ne veut pas passer et elle leur expliquerait combien restaurer le drachme raménerait la Grèce au tiers monde. Antigone expliquerait que remplacer la démocratie imparfaite par un régime autoritaire ou révolutionnaire viderait la Grèce de ses habitants les plus éclairés. Antigone il est vrai, finit pendue.

De com Obama ha perdut la guerra guanyada de l'Iraq

Charles Krauthammer
Barack Obama was a principled opponent of the Iraq war from its beginning. But when he became president in January 2009, he was handed a war that was won. The surge had succeeded. Al-Qaeda in Iraq had been routed, driven to humiliating defeat by an Anbar Awakening of Sunnis fighting side-by-side with the infidel Americans. Even more remarkably, the Shiite militias had been taken down, with U.S. backing, by the forces of Shiite Prime Minister Nouri al-Maliki. They crushed the Sadr militias from Basra to Sadr City.

Al-Qaeda decimated. A Shiite prime minister taking a decisively nationalist line. Iraqi Sunnis ready to integrate into a new national government. U.S. casualties at their lowest ebb in the entire war. Elections approaching. Obama was left with but a single task: Negotiate a new status-of-forces agreement (SOFA) to reinforce these gains and create a strategic partnership with the Arab world’s only democracy.

He blew it. Negotiations, such as they were, finally collapsed last month. There is no agreement, no partnership. As of Dec. 31, the U.S. military presence in Iraq will be liquidated.

And it’s not as if that deadline snuck up on Obama. He had three years to prepare for it. Everyone involved, Iraqi and American, knew that the 2008 SOFA calling for full U.S. withdrawal was meant to be renegotiated. And all major parties but one (the Sadr faction) had an interest in some residual stabilizing U.S. force, like the postwar deployments in Japan, Germany and Korea.

dijous, 3 de novembre de 2011

Preparant l'atac contra l'Iran

El Regne Unit ha començat a confeccionar plans de contingència militar davant l'eventualitat d'un atac contra objectius nuclears iranians. Aquests plans es fonamenten en proves i indicis recollits pels serveis secrets occidentals i pels inspectors de les Nacions Unides en els últims temps. Proves i indicis que seran publicats la setmana vinent per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica i que donaran un tomb a les especulacions per posar en evidència que l'Iran disposa d'un programa nuclear militar. Entre altres dades, l'informe donarà proves sobre el projecte de construcció d'un cap nuclear. Un projecte que l'Iran va endegar a principis del nou mil·leni i que a partir del 2003, quan la invasió nord-americana de l'Irak, es va fer virtual per evitar ser detectat.

Les noves dades han coincidit, els últims mesos, amb un canvi en l'actitud iraniana, que s'ha tornat més arrogant i agressiva. Això ha fet sospitar que Teheran se sent militarment més segur. Segons algunes filtracions, l'Iran disposa ja de 70 kg d'urani enriquit al 20%, una quinta part del necessari per a una bomba nuclear convencional, però el suficient per a tres o quatre bombe brutes. Tot i que l'atac informàtic amb el virus Stuxmet -que es creu va ser activat per Israel i/o els EUA- va deshabilitar la meitat de les centrifugadors d'urani, l'Iran s'hauria recuperat d'aquest atac i hauria traslladat les centrifugadores més eficients de Natanz a Fordow, a sota d'una muntanya prop de Qom, invulnerable als míssils. Els especialistes creuen que en el termini d'un any, tot el programa nuclear iranià podria estar enterrat sota una muntanya inexpugnable. D'aquí la urgència d'un atac preventiu.

El pla de contingència que elaboren els britànics, contempla una campanya principalment aèria, amb alguna partipació naval, basada en míssils Tomahawk de 1.287 km d'abast. No contempla invasió terrestre, encara que sí el desplegament de grups de "forces especials". Tot i que els britànics saben que Obama no està interessat en una nova campanya militar i menys tan a prop de les eleccions, creuen que s'hi pot veure abocat després de la publicació dimecres o dijous de l'informe de l'AIEA. Israel, per la seva banda, pressiona també en el mateix sentit i, si l'informe respon realment a les expectatives creades, Moscou i Pequín es podrien quedar sense gaires arguments per evitar una acció contra els aiatolàs.

Els tambors de guerra tornen redoblar al Pròxim Orient.

La gent és el pitjor

Salvador Sostres:
El mundo ha avanzado en progreso y libertad a través de las democracias modernas en las que la voluntad popular está debidamente canalizada y encauza-da, y su expresión es en el fondo una pura formalidad. Cuando los cauces se desbordan lo primero que corre peligro es la libertad; y el caos extiende su mancha.

Los indignados, con su reclamada democracia real, son un peligro para la convivencia, para el respeto de la ley y el orden, para cualquier garantía de los demás. Sólo hace falta ver cómo se han comportado, con qué diligencia atendieron las indicaciones de la Junta Electoral, con qué ternura trataron a los peregrinos durante la visita del Santo Padre a Madrid, con qué delicadeza cuidaron los espacios públicos que ocuparon y qué consideración demostraron hacia los tenderos de Sol, que en plena crisis se vieron durante días y semanas privados de su actividad comercial.

Europa se ha echado a temblar con el anuncio de Papandreu de que someterá a referendo el rescate griego. Todo el mundo contiene la respiración porque cuando la gente decide siempre ocurre lo peor. En España, socialistas y populares se dicen de todo y es verdad que los socialistas son realmente nefastos, pero también lo es que los dos partidos comparten unos mínimos y hay retrocesos que nunca se van a producir y ni siquiera van a ser una opción votable. Hete aquí los cauces, los canales por los que todo fluye: gracias a ellos la libertad, el orden y el progreso están asegurados. Si Zapatero hubiera convocado un referendo para aplicar sus tímidas e insuficientes medidas económicas, estaríamos ya fuera del euro. Los líderes políticos están para tomar decisiones, y para asumir el desgaste de haberlas tomado: luego, la turba se calma cuando vota cada cuatro años pero el sistema permanece, atado y bien atado.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Rick Perry, begut?

Foc contra llibertat



Blanc com la cera

Manuel Bran, primo político de José Blanco, hizo una llamada desde su móvil al ministro de Fomento el pasado 5 de febrero para comunicarle que estaba reunido con el empresario Jorge Dorribo en la gasolinera Galp de Guitiriz (Lugo). Poco después, el portavoz del Gobierno y número dos del PSOE llegó a la estación de servicio y recogió en su vehículo oficial al industrial gallego. La juez Estela San José, que tiene en el punto de mira a Blanco, conoció ese y otros detalles no sólo por el testimonio de Dorribo, principal imputado en la Operación Campeón contra el fraude en la concesión de ayudas públicas en Galicia, sino también a través de las conversaciones telefónicas intervenidas a Bran, que ella mismo ordenó.