Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 13 de març del 2008

La victòria de la por

Xavier Pericay:
...para muchos ciudadanos de Cataluña, que el AVE no llegara a Barcelona cuando se le esperaba no era un problema imputable a la gestión del Gobierno socialista, sino a España.Y, para muchos del País Vasco, que ETA y todo su entramado camparan a sus anchas pese a la existencia de un Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo y de un marco jurídico que los ponía a todos inequívocamente fuera de la ley, tampoco era un problema imputable a la política del Gobierno socialista, sino a España. ¿Y qué era, qué es España, tal vez se pregunten ustedes? Muy simple: en la periferia nacionalista, España era y es la derecha, o sea, el Partido Popular.

Por eso una de las primeras medidas del Gobierno socialista en 2004, con su presidente al frente, fue la apertura del debate sobre la famosa «ley de la memoria histórica». No tanto por lo que la ley pudiera aportar, como por lo que podía aportar, a lo largo de cuatro años, el propio debate. Un enconamiento, una resurrección de las viejas rencillas, una división maniquea entre buenos y malos -eso es, entre presuntos vencidos y presuntos vencedores-. Por supuesto, quien se opusiera al recorrido de la ley -decían sus valedores: socialistas, comunistas e independentistas republicanos- no merecía consideración alguna. Peor aún: es que algo tenía que esconder. De ahí que el Partido Popular, por el mero hecho de negarse a secundar semejante iniciativa, quedara estigmatizado como el heredero de la dictadura, mientras que la izquierda y el nacionalismo gobernantes, por el mero hecho de promoverla, se convirtieran de facto en los reales herederos de la democracia.

Lo demás ha sido tirar de la cuerda. El pasado da para mucho. Y, a medida que se acercaba la cita con las urnas, el recurso al fantasma del franquismo, al peligro de que volviera la derecha de siempre, la tan sobada «derechona», ha bastado para movilizar en torno a la única opción con posibilidades de victoria a todo el conglomerado de izquierda y nacionalista. Así pues, que nadie se llame a engaño: lo que ganó el pasado domingo no fue el socialismo, sino un remedo bastante patético del antifranquismo.

(Via E.G.P.)

Al Qaeda vol tornar al prime time

Les restes del jihadisme i el saddamisme estan intentant retornar l'Iraq al clima de violència de temps passats. L'objectiu d'Al Qaeda és posar pals a les rodes en les negociacions actualment en curs entre Washington i Bagdad, però el que sobre tot pretenen és posar morts en el prime time nord-amerincà, ara que s'enfila la recta final de la campanya presidencial i que cada vegada hi ha més nord-americans que dónen suport a la guerra.

dimecres, 12 de març del 2008

Els secrets d'un ordinador portàtil

La revista colombiana Semana publica fragments de 16 documents trobats a l’ordinador portàtil del número dos de les FARC, Raúl Reyes, mort en una intervenció militar colombiana contra el seu campament a la selva equatoriana.

En aquests documents es mostren les vinculacions de la guerrilla amb els narcotraficans, Veneçuela, l’Equador, Gaddafi, els terroristes kurds i també amb Gabriel García Márquez i els demòcrates nord-americans.

Aliances amb els narcotraficants
Noviembre 23 de 2006
Camaradas Secretariado: los saludo cordialmente y a la vez para comentarles lo siguiente:
...Las elecciones en Ecuador gane Correa o no, ganamos nosotros porque nos acercamos a un movimiento con alternativa de poder con el cual mantendremos relaciones políticas con sus dirigentes. Con respecto a la propuesta de los narcotraficantes hay que indagar si son de la antigua generación o son de la nueva que ha surgido para reemplazar la primera, porque según información de Raúl piden albergue y ofrecen ayuda económica y de ser realista la propuesta podemos examinar cómo centralizar el trabajo en cabeza de un miembro del Estado Mayor Central para darle un manejo adecuado, de tal manera que, 5, 10 o 20 narcos se comprometan entre todos a reunir los 230 millones de dólares para el plan estratégico para evitar que nos engañen con migajas como antes y quedemos nosotros colgados de la brocha... Sin más.
JE. (‘Tirofijo’)

La mediació de Gabriel García Márquez i la posició dels demòcrates nord-americans
Agosto 23 de 2007
Camaradas del Secretariado. Mi saludo.
El ELN está muy interesado en terminar la guerra con las Farc y quiere empezar solicitando información acerca de que unidades del ELN están aliadas con los paramilitares contra las Farc, para el Coce dar las instrucciones y órdenes que posibiliten terminar esas alianzas. A pesar que las conversaciones que tuvo el ELN con Iván Márquez, no fue muy fraterna ni fluida, el ELN quiere que las Farc sepan que el ELN no será nunca martillo, ni ariete contra las Farc. Que lo mejor que puede ocurrir es un camino unido entre las dos organizaciones para una negociación política. ...Los demócratas de USA, en Colombia, que antes estaban en Venezuela, dicen tener una clara postura hacia una negociación política con las Farc. García Márquez está a cargo de esa intermediación con las Farc por cuenta de USA y estos quieren que Panamá sea el país a través del cual se hable con las Farc. Para ello, García Márquez ya le transmitió esa solicitud a Torrijos y este aceptó. Clinton le dijo a García Márquez, en Cartagena “quiero tener una tarea personal. Quiero ayudar a Colombia. Hay que buscar un acuerdo con las Farc”. El senador McGovern le dijo a García Márquez que: Bush quiere hacer de Colombia lo que era Alemania occidental frente a la Europa socialista y hay que impedirlo. Dice además que el analista político especialista en Colombia de los demócratas es Adam Isackson. Alfonso Cano.

Els vincles de les FARC amb Rafeal Correa
Octubre 12 de 2006
Camarada Raúl:
Lo saludo cordialmente deseándole buena salud y a la vez aprovecho parar comunicarle lo siguiente.
El Secretariado está de acuerdo en proporcionarles la ayuda a los amigos del Ecuador. La propuesta mía fue la suma de 20.000 dólares, Jorge (‘Jojoy’) propone 100.000 dólares y ofrece 50.000 y me autorizó para conseguirlos con Joaquín y hacérselos llegar donde usted. El camarada Alfonso está de acuerdo. La misma manifestación la hizo el camarada Timo.
...Si usted tiene la posibilidad de conseguirlos prestados con un frente mientras comenzamos a hacerlos llegar para reembolsarlos, mejor. A los amigos les puede hacer saber inmediatamente antes que sea tarde la cuantía de la ayuda y con esta noticia ellos pueden trabajar consiguiendo un préstamo mientras llega lo de nosotros para cancelar el préstamo.
Sin más. JE (Tirofijo)

Les relacions amb Gaddafi
Enero 18 de 2006
Camarada Raúl. Cordial saludo.
...Hablé con los turcos. Son militantes del TKP (Partido Comunista de Turquía). Tienen guerrilla (15.000). Han hablado en Suiza con Lucas y Héctor (Orlando). Son aliados de los kurdos y chechenos. En Turquía hay 40 nacionalidades. Nos hablaron del galimatías, de su lucha y del actual papel del imperio y de la UE en la península de Anatolia. Vienen en plan de intercambio de experiencias, de misiles y otros insumos, QAP, es decir, van a averiguar. Se ven serios y buena gente. Es todo. Iván.

L’aliança bolivariana
Marzo 13
Camarada Manuel.
Cordial saludo
Luego de su visita a Timo (Timochenko) recibimos por aquí al general Rangel Silva, jefe de la Disip (Policía política de Venezuela) y al parlamentario Oréstedes Leal (Diputado venezolano). Manifestó que su visita estaba debidamente autorizada por Chávez. ...Fue reiterativo al afirmar que éste no ve con malos ojos a la insurgencia colombiana. “Es la misma lucha”, habría expresado, y le entendimos que solicitan ayuda para contrarrestar la amenaza paramilitar... Dice que los compromisos son formales: usted me informa, yo le informo. “Chávez no confía en Uribe”, nos dijo. Del embajador venezolano en Bogotá nos dijo que se había metido en política interna y que habló no como embajador sino como ministro de Uribe... Aprovechamos para insinuar la importancia de las relaciones secretas reservadas o el establecimiento de canal directo de comunicación. A través del general enviamos un saludo fraternal al Presidente
Att., Iván n

El harakiri d’ERC

Pilar Rahola:
Gracias al proceso de disolución de Terra Lliure, que consiguieron Colom y Carod, y que fue un hito histórico para Catalunya, ERC engrosó sus filas con muchos militantes que venían de la cultura antisistema. Estos sectores, con alguna excepción notable, se organizaron como un partido dentro del partido, ejercieron su dominio de forma implacable bajo la tutela de Xavier Vendrell y dieron a Joan Puigcercós un poder específico, más allá del poder natural de los líderes de ERC. Ese mismo ejército ha actuado como un solo hombre cada vez que se ha abierto una lucha interna.

El desafiament de Rajoy

Enric Juliana:
La decisión de Mariano Rajoy de competir por el liderazgo del centroderecha en el próximo congreso del Partido Popular es de gran importancia. Con cuatro años de retraso, Rajoy se atreve a dar el paso de luchar por su autonomía política. El mismo paso que dio José Luis Rodríguez cuando en el 2001 ganó el XXXV congreso del PSOE por sólo nueve votos.

Rajoy ha decidido enfrentarse al conglomerado madrileño que tiene como cabeza visible a Esperanza Aguirre y como motor de tracción el poderoso aparato político de la Comunidad de Madrid. En la reunión de ayer del comité ejecutivo del PP se produjo una escena significativa. Tras haber anunciado su deseo de continuidad con un nuevo equipo, distintos miembros del ejecutivo tomaron la palabra para dar su apoyo a Rajoy. Todos ellos, incluido el alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, fueron aplaudidos. La última en tomar la palabra fue Esperanza Aguirre, quien, con estudiada formalidad, saludó la decisión. "Apoyo a mí líder", dijo. Un silencio sepulcral se produjo en la sala.

dimarts, 11 de març del 2008

La cara i la creu del 9-M

ERC i ICV-Izquierda Unida han sigut víctimes dels seus propis fantasmes. Com escolanets, han participat activament en la campanya socialista de demonització absoluta del PP, sense voler adonar-se’n que si la por calava en l’electorat el vot útil el capitalitzaria el PSOE. Incapaços de trencar amb aquesta dinàmica maniquea –quan mès en contra del PP estàs, més d’esquerres ets- han ajudat a inflar el Frankenstein que ha acabat mentjant-se’ls.

No han sapigut veure que el PP, si més no en relació a Catalunya, mai ha perdut l’oportunitat de perdre una oportunitat, i que en té prou amb que alguns dels seus dirigents parlin més del compte per perdre les eleccions tot solet. Però tenir una determinada biografia política té el seu cost. I si, a més a més, no t’entens amb la dona, pots arribar a l’extrem d’haver de posar el pis a la venda. Aquesta ha estat, per a mi, la part més positiva de les eleccions de diumenge.

L’altra part positiva, la derrota del PP, encara està per veure. Servirà la derrota electoral perquè el PP renovi la majoria dels seus líders, la seva imatge i algunes de les seves polítiques? Desplaçarà el seu centre de gravetat del conservadurisme ranci cap a un liberalisme modern, que no ens controli la cartera però tampoc la bragueta? Necessitaran una tercera derrota electoral per adonar-se’n que no n’hi ha prou amb dir que són el centre polític per estar-hi realment? Veurem.

La part negativa, no cal dir-ho, ha estat la victòria de Zapatero. Sobre tot, perquè la manera com ha guanyat -gràcies als vots del PSC i el PSE, és a dir, gràcies als vots de Catalunya i Euskadi- fa témer una reedició de les pitjors polítiques del seu primer mandat: la negociació política amb ETA i el redisseny unilateral de l’estructura territorial de l'estat. L'única avantatge és que no caldrà esperar gaire per saber-ho. El referèndum d'autodeterminació d'Ibarretxe està a la cantonada i ETA no sembla disposada ha deixar de posar morts sobre la taula.

ADDENDA.- Una altra cosa positiva de les eleccions de diumenge és la presència paralmentària d’UPyD, a través de la seva líder Rosa Díez, al Congrés dels Diputats. Una victòria aparentment petita, però d’una gran magnitut perquè ha pogut aconseguir allò gairebé impossible: trencar la barrera del silenci mediàtic i la muralla de l’exclusió institucional.

divendres, 7 de març del 2008

ETA tanca la campanya amb un tret al clatell

L'11-M d'ETA:



ADDENDA.- Comunicat d'UPyD sobre l'atemptat:
Limitarse a condenar otro asesinato de ETA ni disuade a los asesinos, ni tranquiliza a los ciudadanos ni consuela a los familiares del asesinado. Debe condenarse también la complicidad de quienes directamente apoyan la barbarie terrorista incluso desde las instituciones públicas vascas y de cuantos con necia tolerancia defienden legalizar la acción política de estos cómplices. Y hay que llamar, en fin, a la reflexión de los que comparten en gran medida los principios últimos que alientan sin duda a los criminales y los objetivos políticos por los que éstos no dejan de asesinar. No caben falsas expectativas ni indebidas concesiones. Tras cuarenta años de terror, sólo la unidad ciudadana y las razones democráticas pueden derrotar a ETA y a su mundo.

dijous, 6 de març del 2008

El rector de la Complutense tracta d'impedir un acte de Rosa Díez

El País:
El rector de la Universidad Complutense, Carlos Berzosa, ha tratado de impedir la celebración de la conferencia-coloquio que finalmente este mediodía pronunció la líder de Unión, Progreso y Democracia (UPyD), Rosa Díez, en la Facultad de Derecho, según ha asegurado su decano, José Iturmendi.
Berzosa, la llarga mà del PSOE.

L'os de la memòria

N’hi ha que creuen que només hi ha una memòria històrica: la seva. I quan arriben al poder fan lleis que la consagran. Abans, d’això se’n deia reescriure la història. Ara, prefereixen l’eufemisme de dir-ne recuperació de la memòria.

Una recuperació de la memòria que no només exclou la de molts altres sinó que ni tan sols es capaç de recuperar la integralitat de la seva. Una memòria anèmica i amnèsica, on les zones fosques han quedat pudorosament estalviades.

Aquesta entronització de la memòria selectiva ha portat a buscar uns ossos i ha deixar-ne enterrats uns altres. Però els ossos que no es busquen també tenen memòria. I de tant en tant, com els cadàvers de l’armari, apareixen en el moment menys oportú.

Aquesta setmana, just al final de la legislatura que ha consagrat una determinada versió de la memòria històrica, s’ha trobat per casualitat una fossa que podria contenir les restes del líder trotskysta català, Andreu Nin.

Nin va ser segrestat a Barcelona i traslladat a la zona d’Alcalá de Henares l’any 1937, on va ser torturat per agents soviètics. Els mètodes de tortura, habituals a moltes txeques, solien ser brutals. En el cas de Nin el van escorxar, li van arrencar la pell a tires perquè confessés ser un espia de Franco. Nin va resistir i finalment el van liquidar d’un tret al cap. Per dissimular, van fer córrer la versió que havia aconseguit escapolir-se amb l’ajuda dels “seus amics de la Gestapo”. Una versió que va defensar personalment el cap de govern de la República, Juan Negrín. El cap d'un govern que en cap moment, tot i tenir coneixement de la seva detenció, va fer res efectiu per impedir-ho.

Els que volen ser els hereus de la República han ensopegat amb l'os de la memòria.

dimecres, 5 de març del 2008

Fascinant

Barcepundit:
...hace unos días muchos políticos criticaban a la Iglesia católica por meterse en política, diciendo que hay que separar lo de Dios y lo del César, y preguntándose retóricamente qué pasaría si ellos se metieran en asuntos religiosos. Pocos días más tarde, esos mismos políticos se meten en la elección que han hecho los obispos para presidir su conferencia.

Política exterior

Chávez comprant armes a RússiaArcadi Espada:
¿Es concebible un país sin política exterior? Sí, España. Cuatro horas de debate entre los dos únicos candidatos que pueden llegar al Gobierno arrojaron una conclusión que yo no creo, francamente, que tenga precedente alguno: ni una sola palabra sobre política exterior. Ni una sola, y no me olvido de Irak, mero asunto interno y otra variante del obsceno juego con los muertos. Un país que, negándose absurdamente a reconocer a Kosovo, ha dado razones a los delirantes que piensan que Kosovo es el País Vasco o Cataluña. Un país callado y estrábico ante la última audacia de Sarkozy, esa Unión Mediterránea que acaba de obtener el decisivo reconocimiento de Merkel y de la que ninguno de los dos candidatos dijo nada porque no sabían qué. Un país, por llegar al fin de este recorrido coyuntural, inmediato, que yace en una asombrosa inactividad, en un pastoso desconcierto ante la crisis más grave que ha vivido Latinoamérica después de la guerra de las Malvinas, es decir, el enfrentamiento entre Colombia y Venezuela a propósito de la legitimidad del terrorismo, que no otro es el asunto central de la crisis.

Esta desaparición de España de la crisis, y su derivada incapacidad para arrastrar a la Unión Europea a desempeñar algún papel es especialmente dramática. Durante muchos años, en el franquismo y en la democracia, España ha sufrido las consecuencias de la incomprensión (y hasta el desprecio) de sus vecinos respecto a los crímenes del terrorismo, que hasta hace un par de días consideraron un asunto interno. Y no sólo eso: España sufrió la organización de un santuario terrorista en su frontera, a la manera cómo la está sufriendo Colombia en sus fronteras con Venezuela y Ecuador.


dimarts, 4 de març del 2008

La declaració de Manhattan sobre el Canvi Climàtic

Aquesta és una d'aquelles notícies que vostè no llegirà a la premsa de casa nostra. Primer, perquè no han tingut cap mena d'interès en assabentar-se'n i, segon, perquè si han arribat a mirar-s'ho han extret ràpidament la conclusió que no valia la pena.

Quin interès pot tenir que un grapat de científics escèptics sobre l'orígen humà del canvi climàtic, probablement untats per la indústria petrolera o del carbó, publiquin un manifest demanant als governs que no gastin ni un euro en reduïr les emissions de CO2? Qui són aquests bojos que s'atreveixen a trencar el consens científic sobre l'escalfament global? Com pot un periodista honest publicar teories falses que només serveixen als interessos de les grans corporacions i a les ideologies conservadores i reaccionàries?

És per això que demà ningú no publicarà res del Congrés sobre el Canvi Climàtic que se celebra a Nova York. Si el Congrés tingués la benedicció d'Al Gore no només en parlarien a tort i a dret, obriria portades i informatius, sinó que fins i tot l'últim mono mediàtic hi tindria un eviat especial.

Com que no és així, publico el text íntegre de l'anomenada Declaració de Manhattan sobre el Canvi Climàtic:

We, the scientists and researchers in climate and related fields, economists, policymakers, and business leaders, assembled at Times Square, New York City, participating in the 2008 International Conference on Climate Change,

Resolving that scientific questions should be evaluated solely by the scientific method;

Affirming that global climate has always changed and always will, independent of the actions of humans, and that carbon dioxide (CO2) is not a pollutant but rather a necessity for all life;

Recognising that the causes and extent of recently observed climatic change are the subject of intense debates in the climate science community and that oft-repeated assertions of a supposed 'consensus' among climate experts are false;

Affirming that attempts by governments to legislate costly regulations on industry and individual citizens to encourage CO2 emission reduction will slow development while having no appreciable impact on the future trajectory of global climate change. Such policies will markedly diminish future prosperity and so reduce the ability of societies to adapt to inevitable climate change, thereby increasing, not decreasing, human suffering;

Noting that warmer weather is generally less harmful to life on Earth than colder:

Hereby declare:

That current plans to restrict anthropogenic CO2 emissions are a dangerous misallocation of intellectual capital and resources that should be dedicated to solving humanity's real and serious problems.

That there is no convincing evidence that CO2 emissions from modern industrial activity has in the past, is now, or will in the future cause catastrophic climate change.

That attempts by governments to inflict taxes and costly regulations on industry and individual citizens with the aim of reducing emissions of CO2 will pointlessly curtail the prosperity of the West and progress of developing nations without affecting climate.

That adaptation as needed is massively more cost-effective than any attempted mitigation and that a focus on such mitigation will divert the attention and resources of governments away from addressing the real problems of their peoples.

That human-caused climate change is not a global crisis.

Now, therefore, we recommend --

That world leaders reject the views expressed by the United Nations Intergovernmental Panel on Climate Change as well as popular, but misguided works such as "An Inconvenient Truth."

That all taxes, regulations, and other interventions intended to reduce emissions of CO2 be abandoned forthwith.

Agreed at New York, 4 March 2008
El New York Times, que no és tan sectari com la premsa espanyola ha escrit un parell d'articles, aquest i aquest.

Abans de Castro

Pels que encara justifiquen la revolució cubana creient que abans de Castro la situació a Cuba era encara pitjor, que mirin les estadístiques de les Nacions Unides: abans de 1959, Cuba tenia més metges per càpita que el Regne Unit, una mortalitat infantil inferior a la de França i l'Alemanya Occidental, més cotxes que els japonesos i més televisions que a l'Europa occidental.

Les dades, ja conegudes, les ha recopilades ara el Departament d'Estat nord-americà per a tots aquells que vulguin consultar-les. (Via Johan Norberg)

Els models climàtics s'equivoquen



Mares de la mort

A banda de l'antiamericanisme i de la passió per la desmesura -allò que Camus definia com "l'amor pel patetisme i l'exaltació"-, les informacions de la internacional mediàtica sobre el conflicte israeliano-palestí pateixen també d'una concepció errònia sobre la naturalesa actual del conflicte.

Fins fa poc, els conflictes bèl·lics enfrontaven contendents que lluitaven per vèncer, és a dir, per sobreviure a la derrota de l'enemic. En l'actual conflicte amb l'islamisme, hi ha un bàndol que considera que morir és ja una victòria. Que tot si val per obtenir una victòria pòstuma. És per això que no estableixen cap distinció entre soldats i civils, entre posicions militars i zones urbanes. I també per això és tan difícil combatrel's, especialment si l'adversari té escrúpols morals i dóna un valor diferent a la vida.

Un exemple d'aquesta filosofia de la mort és el de Zahra Maladan, que li diu al seu fill que si no és un màrtir no l'estimarà. Ho explica el Wall Street Journal:

Zahra Maladan is an educated woman who edits a women's magazine in Lebanon. She is also a mother, who undoubtedly loves her son. She has ambitions for him, but they are different from those of most mothers in the West. She wants her son to become a suicide bomber.

At the recent funeral for the assassinated Hezbollah terrorist Imad Moughnaya -- the mass murderer responsible for killing 241 marines in 1983 and more than 100 women, children and men in Buenos Aires in 1992 and 1994 -- Ms. Maladan was quoted in the New York Times giving the following warning to her son: "if you're not going to follow the steps of the Islamic resistance martyrs, then I don't want you."


Zahra Maladan represents a dramatic shift in the way we must fight to protect our citizens against enemies who are sworn to kill them by killing themselves. The traditional paradigm was that mothers who love their children want them to live in peace, marry and produce grandchildren. Women in general, and mothers in particular, were seen as a counterweight to male belligerence. The picture of the mother weeping as her son is led off to battle -- even a just battle -- has been a constant and powerful image.

Now there is a new image of mothers urging their children to die, and then celebrating the martyrdom of their suicidal sons and daughters by distributing sweets and singing wedding songs. More and more young women -- some married with infant children -- are strapping bombs to their (sometimes pregnant) bellies, because they have been taught to love death rather than life. Look at what is being preached by some influential Islamic leaders:

"We are going to win, because they love life and we love death," said Hassan Nasrallah, the leader of Hezbollah. He has also said: "[E]ach of us lives his days and nights hoping more than anything to be killed for the sake of Allah." Shortly after 9/11, Osama bin Laden told a reporter: "We love death. The U.S. loves life. That is the big difference between us."

"The Americans love Pepsi-Cola, we love death," explained Afghani al Qaeda operative Maulana Inyadullah. Sheik Feiz Mohammed, leader of the Global Islamic Youth Center in Sydney, Australia, preached: "We want to have children and offer them as soldiers defending Islam. Teach them this: There is nothing more beloved to me than wanting to die as a mujahid." Ayatollah Ali Khamenei said in a speech: "It is the zenith of honor for a man, a young person, boy or girl, to be prepared to sacrifice his life in order to serve the interests of his nation and his religion."

How should Western democracies fight against an enemy whose leaders preach a preference for death?

The two basic premises of conventional warfare have long been that soldiers and civilians prefer living to dying and can thus be deterred from killing by the fear of being killed; and that combatants (soldiers) can easily be distinguished from noncombatants (women, children, the elderly, the infirm and other ordinary citizens). These premises are being challenged by women like Zahra Maladan. Neither she nor her son -- if he listens to his mother -- can be deterred from killing by the fear of being killed. They must be prevented from succeeding in their ghoulish quest for martyrdom. Prevention, however, carries a high risk of error. The woman walking toward the group of soldiers or civilians might well be an innocent civilian. A moment's hesitation may cost innocent lives. But a failure to hesitate may also have a price.

Late last month, a young female bomber was shot as she approached some shops in central Baghdad. The Iraqi soldier who drew his gun hesitated as the bomber, hands raised, insisted that she wasn't armed. The soldier and a shop owner finally opened fire as she dashed for the stores; she was knocked to the ground but still managed to detonate the bomb, killing three and wounding eight. Had the soldier and other bystanders not called out a warning to others -- and had they not shot her before she could enter the shops -- the death toll certainly would have been higher. Had he not hesitated, it might have been lower.

As more women and children are recruited by their mothers and their religious leaders to become suicide bombers, more women and children will be shot at -- some mistakenly. That too is part of the grand plan of our enemies. They want us to kill their civilians, who they also consider martyrs, because when we accidentally kill a civilian, they win in the court of public opinion. One Western diplomat called this the "harsh arithmetic of pain," whereby civilian casualties on both sides "play in their favor." Democracies lose, both politically and emotionally, when they kill civilians, even inadvertently. As Golda Meir once put it: "We can perhaps someday forgive you for killing our children, but we cannot forgive you for making us kill your children."

Civilian casualties also increase when terrorists operate from within civilian enclaves and hide behind human shields. This relatively new phenomenon undercuts the second basic premise of conventional warfare: Combatants can easily be distinguished from noncombatants. Has Zahra Maladan become a combatant by urging her son to blow himself up? Have the religious leaders who preach a culture of death lost their status as noncombatants? What about "civilians" who willingly allow themselves to be used as human shields? Or their homes as launching pads for terrorist rockets?

The traditional sharp distinction between soldiers in uniform and civilians in nonmilitary garb has given way to a continuum. At the more civilian end are babies and true noncombatants; at the more military end are the religious leaders who incite mass murder; in the middle are ordinary citizens who facilitate, finance or encourage terrorism. There are no hard and fast lines of demarcation, and mistakes are inevitable -- as the terrorists well understand.

We need new rules, strategies and tactics to deal effectively and fairly with these dangerous new realities. We cannot simply wait until the son of Zahra Maladan -- and the sons and daughters of hundreds of others like her -- decide to follow his mother's demand. We must stop them before they export their sick and dangerous culture of death to our shores.

Jo tampoc

Xavier Sala i Martín:
La verdad por delante: ICV nunca me ha gustado. Pienso que es un partido repleto de soldados derrotados del marxismo con antifaz ecologista, dispuestos a seguir luchando contra un sistema económico que ha logrado que miles de millones de ciudadanos de todo el planeta hayan escapado de la pobreza. Un sistema que, para ellos, representa una dolorosa derrota intelectual difícil de olvidar.

Una de sus armas actuales es la peculiar utilización de las palabras “nueva cultura”. Hablan de nueva cultura del agua, nueva cultura de la vivienda, nueva cultura de la energía, nueva cultura de paz, nueva cultura de residuos y de infinidad de nuevas culturas más. ¿Por qué quieren culturas nuevas? Pues porque piensan que los ciudadanos somos malos, egoístas o ignorantes y tomamos decisiones equivocadas. Ellos, que son buenos, generosos y sabios, están ahí para protegernos de nuestros propios errores y la manera de hacerlo es darnos una “nueva cultura”: cuando no les gusta que gastemos agua, nos dicen que necesitamos una nueva cultura del agua; cuando no les gusta que cojamos el coche, quieren que cambiemos a una nueva cultura del transporte.

Todo esto sería una anécdota grotesca sino fuera porque, cuando llegan al poder, las nuevas culturas acaban siendo implementadas con regulaciones, prohibiciones, multas, límites de velocidad, coerciones, cánones, impuestos, sanciones y castigos.

El disfraz verde queda muy moderno, pero la nomenklatura que se esconde debajo, sigue representado una amenaza para nuestra libertad. No votaré ICV.

dilluns, 3 de març del 2008

ZP guanya per punts

Si el primer debat Rajoy el va guanyar per punts, ara el que l'ha guanyat per punts ha estat Zapatero. En el primer, ZP estava a la defensiva, mentre que en el segon ha aconseguit imposar-se i portar la iniciativa. Rajoy va ser víctima de l'efecte COPE pel que fa a l'Iraq i l'11-M i Zapatero es va fer l'orni en el fracàs de la negociació amb ETA i en la política autonòmica.

Més clar, l'aigua

Hugo Chávez: "El gobierno de Colombia se ha convertido en el Israel de América Latina".

diumenge, 2 de març del 2008

La història de sempre

Israel es va retirar de Gaza unilateralment davant la impossibilitat d’arribar a acords de pau fiables amb els palestins. La retirada del territori ocupat no va ser aprofitada pels palestins per començar a construir el seu estat, sinó que va derivar, d’una banda, en una plataforma per incrementar els atacs amb coets contra les poblacions israelianes frontereres i, de l’altra, en una lluita aferrissada pel poder entre faccions palestines, especialment entre Hamas i Fatah. La major part de les bases de llançament dels cohets i, sobre tot, les instal•lacions on es fabriquen, estan ubicats al bell mig de la població de civil, que és utilitzada per Hamàs com autèntics escuts humans. D’aquesta manera, qualsevol resposta militar israeliana contra l’hostigament constant i diari dels projectils Qassam o Katiusha sobre les poblacions jueves esdevé pràcticament impossible de portar a terme sense hi hagi indesitjats efectes col•laterals. Sense eufemismes, sense que hi hagi víctimes civils innocents.

Israel ha intentar respondre amb tancaments episòdics de la frontera o retallant alguns subministraments d’energia en moments crítics. Aquestes accions han provocat un gran desplegament mediàtic anunciant catàstrofes humanitàries que després mai s’han arribat a consumar.

Davant la ineficàcia d’aquestes mesures, Israel ha optat finalment per operacions militars de més alta intensitat. Unes operacions que, com sempre, comporten una derrota mediàtica del govern israelià.

Els mitjans de comunicació occidentals, sempre disposats a creure qualsevol cosa que vagi contra Israel, s’empassen la propaganda islamista sense la més mínima reflexió crítica. Especialment, quan es tracta de tocar la fibra sensible dels espectadors, orfes de “Aquí hay tomate”.

Aquest és el cas de la nena de 13 mesos, Malak Karfaneh, morta per Israel segons els islamistes però que no està tan clar. Fins el punt que una agència tan poc sospitosa com Associated Press recull –això sí, de passada i perdut al mig d’una extensa crònica- que podria haver mort per projectils palestins.

GAZA CITY, Gaza Strip (AP) — Palestinians threatened Saturday to call off peace talks with Israel after 45 Gazans, at least half of them civilians, were killed in pitched battles between Israeli troops and rocket squads that escalated sharply.
The deaths pushed the Palestinian death toll to 75 since fighting flared Wednesday — some of the fiercest clashes in Gaza since Islamic Hamas militants seized control there in June. More than half of those killed were civilians.

Israeli troops, backed by tanks and aircraft, went after militants who bombarded southern Israeli communities near Gaza with rockets and mortars.

The spike in violence came as Israel was threatening to launch a broad invasion of Gaza, and just days before Secretary of State Condoleezza Rice was to arrive in the region on her latest peacekeeping mission.

Chief Palestinian negotiator Ahmed Qureia said Palestinian leaders, including President Mahmoud Abbas, recommended suspending peace talks at a meeting Saturday in the West Bank town of Ramallah.

"I think it will be suspended," Qureia said. "What is happening in Gaza is a massacre of civilians, women and children, a collective killing, genocide," Qureia added. "We can't bear what the Israelis are doing, and what the Israelis are doing doesn't led the peace process any credibility."

In Syria, exiled Hamas leader Khaled Mashaal denounced Israeli attacks against civilians in Gaza, describing them as "the real Holocaust."

Israeli officials also met Saturday to discuss the Gaza violence and its implications for peacemaking. Foreign Ministry spokesman Arye Mekel said as far as Israel was concerned, talks are "based on the understanding that when advancing the peace process with pragmatic (Palestinian) sources, Israel will continue to fight terror that hurts its people."

Three children were among those killed in some of the fiercest fighting in the Gaza Strip since Islamic Hamas militants seized control there in June. Palestinian fighters bombarded Israel with more than 40 rockets and mortar rounds by early afternoon, undeterred by Israeli troops backed by tanks and attack aircraft.

The bloodletting began before midnight Friday in the northern town of Beit Hanoun, where a 13-month-old girl, Malak Karfaneh, was killed by shrapnel. Hamas blamed Israel, but residents said a militant rocket fell short and landed near the baby's house.

Before dawn Saturday, the battleground shifted to Jebaliya, a center of militant activity in northern Gaza. Palestinian rocket fire earlier in the week also killed an Israeli man. The rocket assaults grew more ominous when a projectile struck closer to Israel's heartland. On Friday, Israeli Deputy Defense Minister Matan Vilnai renewed a threat to invade Gaza to crush militant rocket squads that attack southern Israel daily.

Israeli-Palestinian talks resumed in November after a seven-year breakdown at a U.S.-sponsored conference. At the gathering, the two sides pledged to try to reach an accord by the end of this year. In recent weeks, negotiators have met almost daily.

But the rising tide of violence was overshadowing peace efforts.
Not all of the Gazans killed on Saturday were immediately identified, but at least 13 militants and 16 civilians died. The civilians included an unidentified child, a 17-year-old girl and her 16-year-old brother, a 45-year-old man and his 20-year-old son, and two sisters thought to be in their early 20s.