Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 17 de juliol del 2009

Denúncies mediàtiques

Aquesta setmana, la internacional mediàtica s'ha tornat a posar les botes amb les denúncies d'una trentena de soldats israelians que acusaven els seus superiors d'haver-los ordenat accions que podrien ser considerades crims de guerra a Gaza. Suposem que les han presentat també a la justícia i que aquesta les investigarà. Cosa que no ha fet la premsa, que ha donat per bones unes denúncies que en altres circumstàncies no hauria publicat. Jorge Marirrodriga:
Si 25 testimonios anónimos, y uno solo que da la cara, sin datos exactos, ni fechas, ni nada de nada sirven para acusar a Israel (otra vez) de crímenes de guerra, es que esta profesión ha perdido la poca coherencia que le quedaba. Ningún responsable de un medio admitiría las mismas acusaciones con la misma fantasmagórica carga probatoria sobre cualquier otro tema. Pero Israel es diferente: es culpable de antemano.

Ehud Olmert cometió un gravísimo error al cerrar Gaza a los periodistas durante la Operación Plomo Fundido, porque liberados de la necesidad de transmitir información, con la excusa de que no veían, pudieron emitir día y noche opinión. La ideología al servicio del periodismo. Y la verdad a tomar por saco. ¿Queremos saber? ¿Queremos ver? Pues quien esté dispuesto que dé un paso adelante. El Ejército israelí debería llevar empotrados en sus filas a periodistas como hacen estadounidenses y británicos. Vamos a ver cuántos valientes enviados especiales de hotel se atreven.
L'antisemitisme a Espanya. N o us perdeu el vídeo:

La majoria dels models climàtics podrien estar equivocats

Ho diu un estudi que publica Nature Geoscience. (Via Barcepundit)

El nou finançament, un altre presa de pèl

Xavier Sala i Martín:
...se nos dice que el Estado aumentará los recursos que dedicará a la financiación de las comunidades autónomas. Muy bien. Me lo creo. La pregunta es: ¿y de dónde saldrá el dinero? Hay dos posibilidades: subidas de impuestos y reducciones de otro tipo de gastos. El documento no dice cómo lo harán. Dicho eso, déjenme que recuerde a quienes están celebrando el gran triunfo que, tanto si aumentan los impuestos como si se reducen los gastos, el déficit fiscal de Catalunya con España puede seguir siendo cercano al 10% del PIB. Y es que el déficit fiscal es la diferencia entre los impuestos pagados por los catalanes y el gasto realizado en Catalunya, que incluye el dinero que el Estado da directamente a la Generalitat, pero también los gastos que el Estado realiza directamente aquí. Si aumenta la financiación de la Generalitat a costa de que los catalanes paguemos más impuestos, el déficit fiscal de Catalunya no variará, y si se hace a costa de reducir el gasto en carreteras catalanas, tampoco. No sé si eso lo entienden los amigos de ERC que tanto se quejaban del déficit y que tanto pecho sacan ahora.

dijous, 16 de juliol del 2009

Què hi va a fer Human Rights Watch a l'Aràbia Saudita?

La resposta la té el Wall Street Journal:
A delegation from Human Rights Watch was recently in Saudi Arabia. To investigate the mistreatment of women under Saudi Law? To campaign for the rights of homosexuals, subject to the death penalty in Saudi Arabia? To protest the lack of religious freedom in the Saudi Kingdom? To issue a report on Saudi political prisoners?

No, no, no, and no. The delegation arrived to raise money from wealthy Saudis by highlighting HRW's demonization of Israel. An HRW spokesperson, Sarah Leah Whitson, highlighted HRW's battles with "pro-Israel pressure groups in the US, the European Union and the United Nations." (Was Ms. Whitson required to wear a burkha, or are exceptions made for visiting anti-Israel "human rights" activists"? Driving a car, no doubt, was out of the question.)

Apparently, Ms. Whitson found no time to criticize Saudi Arabia's abysmal human rights record. But never fear, HRW "recently called on the Kingdom to do more to protect the human rights of domestic workers.

"La civilització occidental ha alliberat l'ésser humà"

En una entrevista publicada el passat 23 d'abril en el diari saudita 'Okaz, el pensador reformista Ibrahim Al-Buleihi va expressar la seva admiració per la civilització occidental. L'entrevista va ser publicada el mateix dia en el portal Elaph. Al-Buleihi crida els àrabs a reconèixer la grandesa de la civilització occidental, i admetre les deficiències de la seva pròpia cultura. Declara que aquesta autocrítica és una precondició per a qualsevol canvi per a millor. Ibrahim Al-Buleihi és membre del Consell del Shura Saudita.

'Okaz: "Comienzo con el tema crucial que distingue su pensamiento y que sus oponentes siempre hacen traer a colación contra usted - a saber, el que usted este totalmente deslumbrado por Occidente, mientras pone por el suelo totalmente al pensamiento árabe. En realidad, éste es el rasgo más extraordinario de sus escritos. También existe la extrema auto-flagelación que muchos ven [en sus escritos]. Cual es la causa de esto?"

Buleihi: "Mi actitud hacia la civilización occidental es una actitud basada en hechos obvios y grandes logros; aquí hay una realidad llena de cosas maravillosas y asombrosas. [Reconocer] esto no significa que estoy ciegamente fascinado. Es lo opuesto a la actitud de aquéllos que niegan e ignoran las brillantes luces de la civilización occidental. Sólo echen una mirada alrededor… y notarán que todo lo hermoso en nuestra vida ha sido producido por la civilización occidental: incluso la pluma que usted tiene en su mano, el instrumento de grabación delante de usted, la luz en este cuarto y el diario en el que usted trabaja e innumerables conveniencias, que son como milagros para las civilizaciones antiguas.… Si no fuera por los logros de Occidente, nuestras vidas habrían sido estériles. Yo sólo observo objetivamente y valoro justamente lo que veo y expreso honestamente. Alguien que no admire una gran belleza es una persona que le falta sensibilidad, gusto y observación. La civilización occidental ha alcanzado el pináculo de la ciencia y la tecnología. Ha logrado el conocimiento, las habilidades y los nuevos descubrimientos, como ninguna civilización anterior antes que esta. Los logros de la civilización occidental cubren todas las áreas de la vida: los métodos de organización, de política, ética, economía y derechos humanos. Es nuestra obligación reconocer su asombrosa excelencia. De hecho, ésta es una civilización que merece admiración. … El horrible atraso en la cual algunas naciones viven es el resultado inevitable de su negativa a aceptar esta [abundancia de ideas y visiones occidentales] mientras se refugian en el rechazo y la arrogancia".

'Okaz: "Señor, usted puede admirar esta civilización tanto como quiera, pero no a expensas de otros, en especial nuestra propia civilización".

Buleihi: "Mi admiración por Occidente no es a expensas de otros; más bien, es una invitación a aquéllos otros a reconocer sus ilusiones e ir más allá de su inferioridad y se liberen del atraso. [Aquéllos otros] deberían admitir sus limitaciones, y hacer un esfuerzo por superarlos; deberían dejar de negar la verdad y cerrar sus ojos a la multitud de logros maravillosos. Deberían ser justos hacia esas naciones que lograron la prosperidad para si mismos pero no lo monopolizaron y en cambio le permitieron al mundo entero compartir los resultados de este progreso, para que otras naciones del mundo entero disfruten ahora estos logros. Además, la civilización occidental le ha dado al mundo el conocimiento y las habilidades que hicieron posible para ellas, las naciones no-occidentales, competir con esta en producción y compartir mercados con esta. Criticar las propias deficiencias de uno es una condición previa en auto-inducirse a cambiar para mejor. Recíprocamente, el glorificar el retrogrado ego apático es establecer y fortificar el atraso, fortalecer los grilletes de la apatía, y erradicar las capacidades de excelencia. El atraso es una realidad vergonzosa, del cual deberíamos resentirnos y del cual debemos auto-liberarnos".

La civilización occidental es la única civilización que liberó al hombre de sus ilusiones y de su grilletes; reconoció su individualidad y proporcionó con las capacidades y oportunidades de auto-cultivarlas y realizar sus aspiraciones"

'Okaz: "Esto puede ser así, y estoy con usted en esta exigencia pero, señor, resumiría usted para nosotros la razón de su admiración por la cultura occidental, para que podamos tener una base de discusión?"

Buleihi: "No existe razón, hay mil razones, las cuales todas me inducen a admirar a Occidente y enfatizar su absoluta excelencia en todos los asuntos de la vida. La civilización occidental es la única civilización que liberó al hombre de sus ilusiones y cadenas; reconoció su individualidad y le proporcionó con las capacidades y oportunidades para cultivarse a si mismo y realizar sus aspiraciones. [La civilización occidental] humanizó la autoridad política y estableció los mecanismos para garantizar una igualdad y justicia relativa y prevenir la injusticia y aliviar la agresión. Esto no significa que es una civilización sin fallas; de hecho, está llena de deficiencias. Aun así es lo más grande qué el hombre ha logrado a lo largo de la historia. [Antes del advenimiento de la civilización occidental], la humanidad estaba encadenada a los grilletes de la tiranía, la impotencia, la pobreza, la injusticia, la enfermedad y la miseria.

"Es una civilización extraordinaria, y no es una extensión de ninguna civilización antigua, con excepción de la civilización griega, la cual es la fuente de la civilización contemporánea. He terminado un libro sobre este gran salto civilizacional extraordinario, titulado Los Cambios Cualitativos en la Civilización Humana. La civilización occidental es su propio producto y no está en deuda con ninguna civilización anterior salvo la griega… Esta ha reavivado los logros griegos en los campos de la filosofía, ciencia, literatura, política, sociedad, dignidad humana y la veneración de la razón, mientras reconoce sus limitaciones e ilusiones y enfatiza su continua necesidad a la crítica, la revisión y la corrección".

'Okaz: "En sus palabras aquí, usted borra totalmente todos los esfuerzos y creatividad de las civilizaciones anteriores tales como la islámica, declarando que Occidente no le está agradecida a ella".

Buleihi: "De hecho, no lo esta, ni le adeuda a ninguna otra civilización anterior. La civilización occidental tiene su fundación en Grecia en los siglos sexto y quinto; luego se detuvo en la Edad Media, pero reasumió su progreso en los tiempos modernos, cuando sus beneficios han venido a incluir a todas las naciones. Es realmente extraordinario en todo sentido de la palabra - la excelencia, la singularidad y la novedad… esta tiene componentes y cualidades que la distinguen de todas las civilizaciones anteriores y subsiguientes. Es el producto del pensamiento filosófico inventado por los griegos. Los europeos se han basado a si mismos en este tipo de pensamiento, en especial su aspecto crítico, que desarrolló la capacidad de producir un conocimiento objetivo que siempre está abierto a la revisión, corrección y al progreso…"

dimarts, 14 de juliol del 2009

Els dolents de sempre

Ens han tornat a omplir els ulls i les orelles amb les suposades maldats de l'administració Bush. Ens han repetit aquests dies, una i altre vegada, que la CIA, per ordres del sinistre Cheney, tenia un pla secret per capturar i matar membres d'Al Qaeda. Un pla, però, que mai va ser operatiu i que mai es va elaborar a l'esquena del Congrés. Pel contrari, va tenir la seva autorització. Però d'això ja no en parlen, no fos cas que alguns demòcrates en sortíssin malparats.

(Via Garlic & oil)

dilluns, 13 de juliol del 2009

El "trilero" Zapatero

Acord de finançament. El País:
...la negativa del Gobierno a cuantificar la mejora de ingresos de cada comunidad, ardid que, en aras del consenso, anima a cada cual a presentar las cifras que más le plazcan aunque la resultante no sume cien.

divendres, 10 de juliol del 2009

Hondures, cop d'Estat?

El que ha passat a Hondures em recorda molt el que va passar a Xile l'any 1973, quan el parlament va decretar que el govern d'Allende havia trencat la legalitat i va demanar a l'exèrcit que retornès l'ordre constitucional. La diferència fonamental amb Hondures és que a Xile l'exèrcit es va quedar al poder i va exercir una forta repressió que, segons l'informe Rettig, va provocar la mort de dues mil trescentes persones i milers d'exiliats.

El règim de Pinochet, en plena guerra freda, va ser presentat per l'esqjuerra com el màxim exponent de la maldat. Sota la seva dictadura es van cometre certament crims horribles, però les dictadures comunistes van ser molt pitjors, en nombre de víctimes i en conseqüències, sense que se'n digués ni ase ni bèstia. Entre la legalitat democràtica -"burguesa", naturalment- i la utopia comunista d'Allende, es preferia aquesta última. Ara també. Entre el revolucionarisme "bolivarià" de Zelaya i les institucions democràtiques d'Hondures, s'aposta pel primer. Fins i tot Obama, que va justificar les seves reticències a donar suport als manifestants iranians per respecte als afers interns d'un país sobirà, ha donat suport a Zelaya.

Cal dir-ho clar i català: a Hondures no hi ha hagut cap cop d'Estat. Elegit per a un sol mandat, Zelaya va convocar un referèndum que li permetés ser reelegit, però el Tribunal Suprem el va declarar inconstitucional i va prohibir als militars participar en els seus preparatius. Enfurismat, Zelaya, l'amic del goril·la Chávez, va ordenar als seus seguidors assaltar una caserna militar per segrestar les paparetes del referèndum. A conseqüència de tot plegat, el parlament hondureny va votar la destitució del president per violació de la Constitució i va nomenar en el seu lloc Roberto Micheletti. Per al món, però, Micheletti es poc menys que un altra Pinochet i Zelaya gairebé l'Allende del segle XXI.

Poden continuar detinguts indefinidament, tot i ser absolts

Ho veig al blog de Barcepundit i no m'ho crec. Però, sí. Sembla que es veritat. L'administració Obama va més enllà que la de Bush i afirma que es reserva el dret de mantenir detinguts indefinidament tots aquells ciutadans no nord-americans absolts pels tribunals de càrrecs de terrorisme, si creu que encara poden ser un perill.
WASHINGTON -- The Obama administration said Tuesday it could continue to imprison non-U.S. citizens indefinitely even if they have been acquitted of terrorism charges by a U.S. military commission.

Jeh Johnson, the Defense Department's chief lawyer, told the Senate Armed Services Committee that releasing a detainee who has been tried and found not guilty was a policy decision that officials would make based on their estimate of whether the prisoner posed a future threat.

Like the Bush administration, the Obama administration argues that the legal basis for indefinite detention of aliens it considers dangerous is separate from war-crimes prosecutions. Officials say that the laws of war allow indefinite detention to prevent aliens from committing warlike acts in future, while prosecution by military commission aims to punish them for war crimes committed in the past.
No espereu que els nostres media diguin una sola dels milers de paraules que dirien si això ho fés Bush. Ah! què fràgil és la defensa dels drets humans...

Menjar uigur no és pecar contra l'islam


Mentre la dictadura comunista xinesa continua reprimint brutalment l'ètnia uigur, amb centenars de morts i milers de ferits, encara és hora que algú surti al carrer a cremar banderes xineses o a manifestar-se davant les ambaixades de Pequín. I no ho dic només pels nostres progres, disposats sempre a mobilitzar-se dia i nit contra Bush i contra Israel, sinó pels musulmans. Els uigurs són una ètnia d'ascendència turca i de religió musulmana. Però ni això mobilitza als islamistes moderats de Turquia ni tampco als islamistes radicals d'Al Qaeda, de Hamàs o de l'Iran. El que els mola de veritat no és que els xinesos es mengin uns quants uigurs, sinó que l'Assemblea francesa vulgui legislar sobre el burka o que un dibuixant de còmics danès faci un acudit sobre Mahoma.

Dies Irae

L'amic Francesc Costa em fa arribar un article de Xavier Roig, publicat a l'Avui d'avui, d'una contundència magistral. Diria més, d'una brutalitat necessària per saccejar tanta amnèsia selectiva sobre la memòria històrica.
Com a familiar d’un lluitador antifeixista i presoner de Mauthausen, els dic que és un insult haver encarregat les activitats de la memòria històrica a determinades persones partidàries de la facció totalitària dels que van perdre la guerra. Oi que posar al senyor Manuel Fraga encarregat de la memòria històrica hauria estat un escàndol majúscul? Doncs resulta que la gran diferència entre Fraga i determinats elements que corren pel govern és que, mentre Fraga caçava amb Franco, els altres caçaven amb Ceaucescu.

Llegiu-lo tot. Val la pena. Com val la pena llegir també aquest article de Francesc Costa, historiador i rellotger, sobre el tema. D'articles com aquest se n'han escrits molts, sobre tot fora d'aquí. Però aquest té el mèrit d'haver-se escrit al nostre país l'any 1991. Com que no es troba per internet em permeto publicar-lo íntegrament.

Dies Irae
Mataroescrit (Octubre, 1991)

Ho va dir Gorby la nit del fracàs dels colpistes, la reforma ha triomfat perquè la societat ja no és la mateixa i ha reaccionat contra els aventurers que volien dur el país a la catàstrofe. Persona ben intencionada, el president soviètic, home decisiu en el camí d'assentar la dignitat de l'home. La catàstrofe, però, comença l'any 1917 quan un escamot d'aventurers comanats per Lenin instaura la dictadura comunista a Rússia.

La seqüència és coneguda: revolta contra l'autocràcia zarista i formació del govern provisional. Al cap d'uns mesos cop de força bolxevic contra aquest govern, i dues setmanes després eleccions que perden els homes de Lenin amb un 24% dels vots. Com que aquest resultat no els va convenir fan un cop d'estat i liquiden l'assemblea constituent, el primer i darrer parlament lliure de la història d'aquest país. I ben aviat prohibició dels partits polítics i de la llibertat d'expressió.

El lema de «tot el poder pels sòviets» és el crit de guerra contra un intent de democràcia que tot just iniciava el seu camí, i no va ser possible per què uns quants fanàtics moguts pels aspectes totalitaris de la doctrina marxista, sota el rètol de la dictadura del proletariat construeixen el règim de supressió de les llibertats més dur patit per qualsevol poble. Ni a l'època tzarista s'havia arribat mai a un projecte d'opressió tant acabat i global, el fonament del qual era l'experiment econòmic més al.lucinant de la història moderna, que, sota l'esquema de la socialització dels mitjans de producció, suposa instaurar una metodologia econòmica aberrant en la qual la rígida planificació centralista, amb una assignació de recursos surrealista, esdevé la causa d'un subdesenvolupament crònic i recurrent.

Estructura econòmica que a nivell social es concreta en la implantació a uns nivells sense precedents de l'esclavisme, fins i tot arribant a l'adscripció de la persona a una residència i lloc de treball, sota la jurisdicció d'un feudal del partit. I es que la dominació de tot un poble no es podia fer sense la repressió més absoluta de la gent. Així, amb el suport de la teoria de la lluita de classes, s'inicia la liquidació física de milions de soviètics, i la dissidència econòmica, política, racial, cultural, i de tota mena, cau víctima d'execucions en massa.

Ara els pobles soviètics recuperen la memòria de més de setanta anys d'opressió, i descobreixen amb horror els cementiris amagats on l'herba verda cobreix el crim, a Bielorrússia un quart de milió de cadàvers només en un bosc, centenars de milers a Moscou, i a tants llocs. Amb els bolxevics la violència contra les masses i el terror
esdevenen els principis fonamentals de la política de l'Estat, i certament hom compta la campanya de terror de Lenin en gairebé trescents mil assassinats. Aquest benefector de la classe obrera inaugura les purgues polítiques com a mètode de control del poder, i obra els primers camps de concentració de la història, anys abans que ho fessin els nazis. Però no es va oblidar dels camarades fidels a la línea del Partit, ja que d'ell va ser la idea d'obrir botigues especials pels líders del proletariat. Tota la seva obra la presideix la follia de la raó. Màxim Gorki ho va dir ben clar: «Lenin i els seus còmplices es consideren autoritzats a cometre tots els delictes». Del seu successor, l'home de ferro, ja no cal ni parlar-ne perquè té un lloc d'honor en la història criminal de la infàmia.

Pels historiadors del futur, el moviment comunista obra unes possibilitats d'anàlisi d'allò més interessants, hi ha tants aspectes a investigar i a intentar compendre. Ressaltem, per exemple, la consideració que el cop d'estat i les decisions polítiques i econòmiques dels bolxevics varen suposar un procés revolucionari, un canvi decisiu a favor dels sectors socials populars. Vet aquí un dels misteris que la hagiografia comunista ha convertit en dogma, i que ha produït milions de llibres i d'articles lloant els grans beneficis de l'acció de l'escamot colpista. Beneficis que, és clar, els treballadors del país només han pogut llegir a «Pravda», i que s'han realitzat més plenament a les «caduques democràcies burgeses».

De fet, l'única novetat de tan impresentable sistema ha estat l'aplicació constant de mètodes policíacs extrems a tot el teixit social, fins i tot als àmbits més privats de la persona. La delació, la detenció sense garanties, la tortura, els judicis de farsa on persones que no havien fet res es declaraven culpables d'atrocitats, la desaparició física, l'assassinat, el mercadeix amb organs humans per assortir els dirigents, i altres accions de mèrit proletari, configuren una bogeria impensable. En definitiva, que l'Espanya de Franco era un oasi democràtic al costat del país dels camarades.

També serà de gran interès analitzar la vessant cultural del poder soviètic, perquè certament el comunisme va bastir una xarxa d'intel.lectuals que amb llibres, diaris, cançons, poemes, assajos i tota mena d'activitats «revolucionàries» varen establir un autèntic terror cultural per tal d'imposar la seva ideologia, i intentar amagar una veritat senzilla, l'opressió de l'home per l'home en una escala desconeguda en la història universal. El descrèdit s'abatia sobre els que s'atrevien a dubtar, als dissidents se'ls acusava de tot, denunciar la veritat suposava l'ostracisme, i la premsa «progressista» feia el joc. Ara oblidem els noms de tants teòrics enmirallats per l'Absolut i els deixem descansar en pau, però cal recordar que varen crear l'infern a Paul Nizan, a Solzenitzin, a Evtuchenko, a tanta gent. I potser quedaran astorats d'aquí cent anys amb un dels espectacles més lamentables: l'exportació de la ideològia sota les necessitats estratègiques soviètiques. Una de les fites de les quals va ser la batalla política dels comunistes occidentals contra la defensa militar de les democràcies. Quan la follia armamentista soviètica duu a la resposta aliada d'instal.lar els míssils Pershing, neixen els moviments pacifistes, quinta-columna contra les democràcies, que es manifesten per la pau, callant que les noves armes eren una resposta a la provocació soviètica. Però això ja forma part de la història, d'una història miserable sense hereus, que va reblar Havel quan en la seva visita a la seu de l'OTAN va agrair l'existència de l'organització militar que havia garantit la democràcia europea.

El cert és que les denúncies d'aquest sistema totalitari i la descripció precisa del mateix han estat des de 1917 amb nosaltres, per què qui volgués saber sabés. Russell els anys vint, Gide els anys trenta, i molts d'altres visiten l'URRS i expliquen el què ara ja tothom accepta. Però massa gent ha girat els ulls davant les atrocitats genocides de Pol Pot, Kadar, Ho Chi Minh, Gomulka, Husak, Kim il Sung, Honnecker, Rakosi, Mao, Ceaucescu, Giskov, Tito, Ulbrich, Hoxa, Breznev i de Castro.

Ara en aquests dies de la ira mor el comunisme, un malson històric que ha costat la vida a milions d'éssers humans i ha provocat la misèria crònica de tots els països que han practicat l'economia planificada. I el segle vint es despedeix amb aquesta lliçó ben apresa, que encara que no tots els anticomunistes han estat demòcrates, tots els demòcrates són anticomunistes.

El segon estímul


Via Extrême-Centre.

dijous, 9 de juliol del 2009

La religió del canvi climàtic

Mentre els caps d'estat i de govern del G8 passen uns dies a Itàlia fent-se una foto amb Berlusconi i dient al món no el que fa falta sinó el que aquest vol escoltar, ens arriba aquest llibre en edició castellana de Nigel Lawson sobre la religió del canvi climàtic. 

El Semanal digital:

No es la primera vez que alguien alude al carácter "religioso", es decir, de fe y no de demostración empírica, que adquiere en nuestros días la cuestión del cambio climático. Y Nigel Lawson lo ha experimentado en sus carnes.Siendo un político de larga trayectoria y bien conocido en el Reino Unido, miembro de la Cámara de los Lores, ex ministro de Margaret Thatcher prácticamente durante todo su mandato (en las áreas de Energía y de Economía), y con tres libros publicados que habían encontrado editor incluso antes de ser escritos, quiso lanzar al mercado un cuarto: Una mirada fría al calentamiento global. Y ahí tropezó con un muro: como él mismo cuenta, "no pocos" editores británicos lo rechazaron por contrario a la "ortodoxia imperante", hasta que uno de ellos usó de todo su "coraje" para romper el estricto círculo "del fundamento ecológico y el calentamiento global" y su "intolerancia a la disensión y al argumento razonado". Que es lo que nos encontramos en estas páginas, que lanzan bien fundamentadas advertencias.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Thatcherisme a la sueca

Víctor Lapuente Giné:
En tiempos de escasez, los ciudadanos no se sienten atraídos por partidos que simplemente ofrecen más gasto público, o más Estado, en educación. Además, mayor gasto no garantiza siempre mejor educación ni promueve siempre la igualdad de oportunidades educativas. El innovador modelo sueco se ha basado en la progresiva introducción de competencia en la prestación de una educación universal y equitativa. En primer lugar, con un rechazo a la figura del profesor-funcionario, lo que aumenta la flexibilidad y la competición interna dentro de la escuela pública. Y en segundo lugar, con la implantación de un sistema radical de “cheques escolares”, lo que incrementa la competición externa.

En este sistema, el Gobierno paga la misma cantidad por alumno a cada escuela -ya sea pública o privada- que cumpla unos criterios básicos de calidad. Dos requisitos garantizan que todos los padres, independientemente de sus recursos económicos, puedan elegir la mejor escuela posible para sus hijos. Las escuelas privadas que quieran entrar en este sistema no pueden solicitar dinero a los padres y no pueden discriminar en función de habilidad o de origen étnico.

Es importante puntualizar que esta reforma no representa una tercera vía como el Nuevo Laborismo británico. Por ejemplo, la política educativa de Blair o Brown limita la competencia a unas instituciones educativas muy determinadas e impide, además, que puedan hacer negocio. En Suecia, por el contrario, las escuelas pueden obtener beneficio económico de su actividad, lo que puede actuar como un incentivo para aumentar la calidad de la educación y reducir los costes. Irónicamente, el modelo de cheques escolares, ideado por algunos de los pensadores más neoliberales, como Milton Friedman, ha alcanzado su máximo esplendor precisamente en uno de los países con mayor tradición socialdemócrata del mundo.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Gentussa

Remenant entre el que s'ha publicat en aquests dies repesco, via Barcepundit, aquesta opinió de Pérez-Reverte (que m'ha acompanyat literàriament en el viatge):
Paso a menudo por la carrera de San Jerónimo, caminando por la acera opuesta a las Cortes, y a veces coincido con la salida de los diputados del Congreso. Hay coches oficiales con sus conductores y escoltas, periodistas dando los últimos canutazos junto a la verja, y un tropel de individuos de ambos sexos, encorbatados ellos y peripuestas ellas, saliendo del recinto con los aires que pueden ustedes imaginar. No identifico a casi ninguno, y apenas veo los telediarios; pero al pájaro se le conoce por la cagada. Van pavoneándose graves, importantes, seguros de su papel en los destinos de España, camino del coche o del restaurante donde seguirán trazando líneas maestras de la política nacional y periférica. No pocos salen arrogantes y sobrados como estrellas de la tele, con trajes a medida, zapatos caros y maneras afectadas de nuevos ricos. Oportunistas advenedizos que cada mañana se miran al espejo para comprobar que están despiertos y celebrar su buena suerte. Diputados, nada menos. Sin tener, algunos, el bachillerato. Ni haber trabajado en su vida. Desconociendo lo que es madrugar para fichar a las nueve de la mañana, o buscar curro fuera de la protección del partido político al que se afiliaron sabiamente desde jovencitos. Sin miedo a la cola del paro. Sin escrúpulos y sin vergüenza. Y en cada ocasión, cuando me cruzo con ese desfile insultante, con ese espectáculo de prepotencia absurda, experimento un intenso desagrado; un malestar íntimo, hecho de indignación y desprecio. No es un acto reflexivo, como digo. Sólo visceral. Desprovisto de razón. Un estallido de cólera interior. Las ganas de acercarme a cualquiera de ellos y ciscarme en su puta madre.

Faltava aquesta


A la nova campanya de la International Society for Human Rights hi faltava aquesta fotografia. Penúltimos Días l'ha afegida.

Història del temps

Antón Uriarte ha començat a publicar a internet la seva "Historia del Tiempo de la Tierra". No us la perdeu.

La carta a Carod que no llegireu ni a l'Avui ni a La Vanguardia

Teresa Amat ha escrit una carta oberta al vicepresident Carod-Rovira amb motiu del viatge que farà aviat a Cuba. La carta, que demana a Carod una actitud fermament democràtica davant la dictadura castrista, no ha estat publicada ni per l'Avui ni per La Vanguardia. Una vergonya que, gràcies a internet, ja no pot censurar l'expressió dels ciutadans.

Sant Tornem-hi!

Després d'uns dies de vacances al Canadà, reprenc les anotacions. Espero que tots estigueu tan bé com jo.