L'única manera que ha trobat l'esquerra per minimitzar o dissimular els seus crims ha estat maximitzar i mantenir permanentment d'actualitat els crims de la dreta. La seva obsessió en focalitzar constantment la barbàrie nazi no és tan un exercici de memòria històrica com una manera de mantenir a l'ombra els crims dels nombrosos Gulags comunistes. A casa nostra, la insistència en nazificar el franquisme, en voler convertir una guerra civil en un genocidi, respòn a la mateixa necessitat: minimitzar o ocultar les responsabilitats criminals de l'esquerra abans i durant la guerra civil.
Aquesta és una reflexió recurrent sempre que llegeixo o visiono una obra sobre la guerra civil espanyola i la dictadura posterior. L'última va ser ahir a la nit amb la pel·lícula que va emetre TVE sobre la vida del cardenal Tarancón. Una pel·lícula lloable en molts aspectes, especialment pel fet de mostrar una cosa tan òbvia però tan poc reconeguda pel pensament dominant com que la dreta, l'església o fins i tot part de l'exèrcit no eren tots una banda de feixistes. "Tarancón", com fa dies l'estrena d'"El Ángel de Budapest", són positives en la mesura que trenquen la imatge en blanc i negre, de bons i dolents, de la nostra història recent. Lamentablement, però, els autors semblen donar-se per satisfets amb el reconèixement de l'excepcionalitat, sense atrevir-se a anar més enllà.
A la pel·lícula sobre Tarancón es mostra molt clarament la crueltat del bàndol nacional, mentre que la crueltat del bàndol republicà apareix únicament com a rerafons, a contrallum. Un desenfoc que, contràriament al que se seuposa pretén la pel·lícula, difumina el desgarrament interior del jove Tarancón que havia viscut el trauma de la persecució i la mort dels seus companys pel fet de ser sacerdots i que, tot i això, va ser capaç d'enfrontar-se al règim que l'havia salvat quan aquest actuava també de manera cruel i injusta. Si el Front Popular era bo i el franquisme dolent no té gaire mèrit intel·lectual estar-hi en contra, més enllà de la valentia física. Pel contrari, el gran mèrit de Tarancón i de molts altres espanyols com ell va ser precisament superar el seu desgarrament interior per bastir el pont de la reconciliació, assumint amb llum i taquígrafs que ningú no tenia l'exclusiva ni de les víctimes ni dels botxins.
(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
divendres, 30 de desembre del 2011
Sala i Martín creu que part de les mesures de Rajoy seran contraproduents
Tal como había previsto en este artículo escrito ANTES DE LAS ELECCIONES, el nuevo gobierno del PP anuncia que “la situación económica es mucho peor de lo que esperábamos y el déficit es mucho mayor de lo que esperábamos”. ¡Qué previsible! A la vista de ello “se han visto obligados” (ellos no querían, pero se han visto obligados) a tomar una serie de medidas que han anunciado hoy.
Algunas de esas medidas me parecen bien. Por ejemplo, está bien que se obligue a los funcionarios a trabajar más horas, que se reduzcan los obscenos subsidios a instituciones privadas como asociaciones de empresarios, partidos políticos o sindicatos (el recorte aquí debería haber sido superior al 20%, especialmente para los partidos políticos que hacen campañas electorales que no sirven para informar sino engañar al electorado) y que se recorte el gasto en 8900 millones, aunque se debería concretar un poco más. En principio se deberían mantener las inversiones productivas que pueden revitalizar el crecimiento y eliminar los gastos corrientes improductivos.
Para solucionar lo que Soraya ha calificado de problema “temporal, grave e inesperado” se han tomado decisiones “temporales, graves e inesperadas” (traducción para inexpertos e ilusos que todavía confían en el sistema político español: se han tomado decisiones EXACTAMENTE CONTRARIAS a las que se prometieron durante la campaña electoral). Ya estamos acostumbrados a que lo que se dice en las campañas electorales tenga valor cero (aunque estaría bien que alguien, algún día, castigara a los mentirosos compulsivos y quizá la mejor manera de hacerlo es quitarles no sólo el 20% sino el 100% de la subvención estatal). Ese no es el problema de los anuncios de hoy. El problema es que estas soluciones que se proponen no van a funcionar. Es más, van a ser contraproducentes. ¿Por qué?
Primero, aumentar el IRPF va a reducir el crecimiento y va a fomentar la economía sumergida.
Segundo, anunciar que el aumento es de carácter temporal es especialmente pernicioso puesto que tanto las rentas de capital como las rentas del trabajo elevadas SON FUNGIBLES EN EL TIEMPO, es decir, se pueden posponer dos años para que vuelvan a tributar a tipos reducidos. Eso reducirá la actividad económica, la inversión y el empleo en el corto plazo (los que seáis economistas, analizad las consecuencias de un aumento temporal de impuestos según la teoría Q de la inversión, por ejemplo). Dentro de lo malo, hubiera sido menos malo decir que los aumentos eran permanentes y supongo que no lo han hecho para disimular un poco el hecho de que lo que hacen contradice tanto la filosofía del PP como el programa electoral.
Tercero, como consecuencia del punto anterior, la recaudación fiscal que predice el ministro Montoro NO se va a cumplir.NO se van a recaudar los 6.000 millones de euros adicionales como consecuencia de estas medidas. Vistos estos tres primeros puntos, la impresión es que el PP ha tomado esta medida para poder ponerse una medalla “redistributiva” (es decir, para poder decir que los ricos pagan más), lo cual puede ser una buena idea desde el punto de vista de implementación de recortes. Subir el IVA hubiera sido más eficiente, pero no hubiera permitido decir que se hace pagar a los ricos y hubiera sido difícil implementar temporalmente.
Y cuarto, el gobierno se ha vuelto a equivocar con los subsidios fiscales a la compra de viviendas para revitalizar el sector inmobiliario. Es necesario que el sector inmobiliario reduzca su tamaño y gastar dinero en su revitalización no solo es una desviación de dinero que se podría dedicar a cosas útiles sino que va en la dirección exactamente contraria a la necesaria.
Yo sigo insistiendo en la conclusión del artículo que he mencionado arriba: si el PP no hace las cosas bien, este gobierno puede seguir los pasos del de Papandreu y, tras hundir todavía más la economía española, durar solamente dos años. Los primeros pasos parecen ir en esa dirección.
Publicat amb autorització de l'autor.
Les primeres mesures de Rajoy
Zapatero deixa un dèficit del 8% en lloc del 6% previst
Això obliga el nou govern a un augment temporal d'impostos-IRPF i IBI-durant 2 anys.
L'IRPF augmentarà entre un 0,75 i un 7%, segons la renda.
Les pensions s'actualitzaran segons l'IPC, que el 2011 es preveu sobre un 1%. Es prorroga a partir de febrer l'ajuda de 400 euros als aturats.
Es congela el salari mínim.
Es recupera la desgravació per compra d'habitatge habitual.
Es redueix en un 19% el segon esglaó de l'adminsitración estatal. Se suprimeixen 30 direccions generals.
Es redueixen un 20% les subvencions a partits, sindicats i patronals.
S'aprova un acord de no disponibilitat 8.900 milions
Es congela la tarifa de llum al gener i eleva un 0,5% el gas
Se suprimeix el cànon digital i regula la llei antidescàrregues
Això obliga el nou govern a un augment temporal d'impostos-IRPF i IBI-durant 2 anys.
L'IRPF augmentarà entre un 0,75 i un 7%, segons la renda.
Les pensions s'actualitzaran segons l'IPC, que el 2011 es preveu sobre un 1%. Es prorroga a partir de febrer l'ajuda de 400 euros als aturats.
Es congela el salari mínim.
Es recupera la desgravació per compra d'habitatge habitual.
Es redueix en un 19% el segon esglaó de l'adminsitración estatal. Se suprimeixen 30 direccions generals.
Es redueixen un 20% les subvencions a partits, sindicats i patronals.
S'aprova un acord de no disponibilitat 8.900 milions
Es congela la tarifa de llum al gener i eleva un 0,5% el gas
Se suprimeix el cànon digital i regula la llei antidescàrregues
2012: Any de la fi del catalanisme?
Antoni Puigverd:
En el resto de comunidades los recortes apenas han empezado y, puesto que Mariano Rajoy quiere culminar su periplo con un triunfo andaluz, no se realizarán de veras hasta pasada la primavera. Entonces, bastantes autonomías descubrirán que no pueden hacer frente a sus deudas. Y devolverán competencias al Estado. En realidad, nunca desearon ciertas complejas competencias, pero no querían ser menos que Catalunya. El tremendo agujero lo tendremos que pagar a escote, catalanes incluidos. Haberse adelantado un año no servirá de excusa: habrá que cerrar el agujero entero. Catalunya, en esta hipótesis, dispondrá de menos dinero para pagar los servicios básicos, pero la Generalitat no podrá permitirse la solución de devolver competencias.
Este es el nudo gordiano que nos deja el año que acaba. Estamos descubriendo que la Generalitat tiene más simbolismo que poder. No tiene ni dinero para mantener los servicios básicos que el Estado le deja administrar. Artur Mas no puede devolver las competencias, porque sería como rendirse, pero no puede ir más allá porque, como ya evidenció la aventura del Estatut, el catalanismo es la fuerza más dinámica (manifestación de julio del 2010) pero muchos catalanes no participan de su lógica. El primer año de Mas ha sido el del fin de la ilusión de la riqueza catalana. Y el año que viene puede ser el del fin de las fantasías del catalanismo
dijous, 29 de desembre del 2011
Última enquesta Rasmussen
Mitt Romney has now jumped to his biggest lead ever over President Obama in a hypothetical Election 2012 matchup. It’s also the biggest lead a named Republican candidate has held over the incumbent in Rasmussen Reports surveying to date.
The latest national telephone survey finds that 45% of Likely U.S. Voters favor the former Massachusetts governor, while 39% prefer the president. Ten percent (10%) like some other candidate in the race, and six percent (6%) are undecided. (To see survey question wording, click here.)
A week ago, Romney trailed Obama 44% to 41%. The week before that, he held a slight 43% to 42% edge over the president. The two candidates have been essentially tied in regular surveys since January, but Romney remains the only GOP hopeful to lead Obama in more than one survey. Despite Romney’s current six-point lead, his latest level of support is in line with the 38% to 45% he has earned in matchups with the president this year. However, Obama’s 39% is a new low: Prior to this survey, his support has ranged from 40% to 46% in matchups with Romney.
"El Pròxim Orient camina cap a una guerra civil de cent anys"
Robert Baer, exagent de la CIA:
On s’inquiète en Europe de voir que le printemps arabe a débouché sur l’arrivée au pouvoir des islamistes. Faut-il s’en inquiéter?
C’était totalement prévisible ! On a parlé de révolution "Twitter" ou "Facebook", mais il y a une totale incompréhension de cette partie du monde de la part des Etats-Unis.
Nous sommes en train de voir l’émergence d’une sorte de califat. La force dominante dans ces pays sont les Frères musulmans. Ils sont organisés. Ils promettent de combattre la corruption, une promesse qui n’a pas encore été testée.
Les Frères musulmans sont comme Alexandre Kerensky, lors de la révolution russe. Ils disent tout ce qu’il faut dire. L’étape suivante risque de voir émerger les salafistes, les plus cohérents et les plus engagés (NdlR, Kerensky fut l’un des avocats de la lutte contre le régime tsariste, mais fut balayé ensuite par les bolcheviques).
Pour en revenir à la Syrie, est-ce que les Russes peuvent trouver un dénouement diplomatique ?
Non. Tout ce qu’ils peuvent faire, c’est postposer une décision des Nations unies. Mais il n’y a rien que puisse faire l’Onu. C’est comme en Libye. On a pu précipiter la chute de Kadhafi, mais je ne vois pas d’autre solution en Libye que les Frères musulmans. Et même avec eux au pouvoir, il y aura des divisions entre Tripoli et Benghazi. Vous pouvez détruire un pouvoir centralisé, mais au bout du compte, vous vous retrouverez avec les mêmes divisions ethniques qui existaient auparavant. Ce sera la même chose en Syrie.
L’Egypte reste-t-elle un pays central dans le monde arabe ?
Oui, ce qui s’y passe est important. L’Egypte pourrait être un modèle. Les militaires vont tenter de se maintenir au pouvoir le plus longtemps possible, mais finalement, ils devront céder. Par ailleurs, je ne vois pas comment la monarchie jordanienne pourra se maintenir si nous avons une vraie révolution dans une Egypte dirigée par les Frères musulmans, en Syrie et avec un Irak divisé.
Sommes-nous en train d’assister à une révolution ?
Oui. Il suffit que l’un de ces pays réussisse. Mais, pour le moment, c’est plus vers une guerre civile régionale que l’on tend, comme la guerre de cent ans. Les frontières de la région ont été fixées arbitrairement. Et au milieu de tout cela, vous avez cette chose étrange qu’est Israël. On l’ignore pour le moment. Mais si j’étais israélien, je serais terrifié.
El rebuig a Amaiur no s'ha de fer a costa de l'Estat de Dret
ETA ens manté en llibertat vigilada amb una pistola de la que, diu, n'ha tret les bales. Però mentre no es dissolgui i lliure totes les armes, qualsevol dia la pot tornar a carregar. És per això que reventa veure els seus mermessors polítics seure tan amples al Congrés dels Diputats. Però que ens reventi no vol dir que Amaiur no tingui dret, després de les resolucions judicials que van permetre la seva legalització, a tenir grup parlamentari propi. La interpretació que la mesa ha fet del reglament, en contra de tots els precedents, s'assembla més una violació de l'Estat de Dret que una mesura en la seva defensa. Ho explica molt clarament el catedràtic de Dret Consitucional de la UAB, Francesc de Carreras:
El precedente, sin duda, no vincula y la interpretación de una norma puede cambiar, pero entonces hay que argumentar el motivo. Ningún motivo ha suministrado la Mesa, con lo cual, en virtud del derecho a la igualdad de trato (artículos 14 y 23 de la Constitución), la resolución, además de jurídicamente infundada, resulta discriminatoria y sólo cabe esperar que sea corregida por el Tribunal Constitucional en el recurso de amparo que previsiblemente interpondrá Amaiur.
Porque, además, desde un punto de vista político, saltarse la legalidad es el mejor favor que se le puede hacer a ETA, que, recordemos, todavía no se ha disuelto. Al terrorismo sólo se le combate con los instrumentos del Estado de derecho: leyes, jueces y policía. Cuando no se hizo así, y me refiero a los GAL, se dio aire a ETA durante bastante tiempo. Asimismo, el gran beneficiado por resoluciones como esta es Amaiur, cuyos dirigentes son tan escasamente demócratas que consideran las leyes, a los jueces y a la policía, en definitiva el Estado de derecho, instrumentos de violencia contra el País Vasco. Ahora tendrán motivo para hacerse las víctimas.
La fantasia socialdemòcrata
Arcadi Espada:
No hay una salida de izquierdas a la crisis. Si la hubiese, nuestro primer izquierdista la habría aplicado porque no era un hombre que se arredrase fácilmente: ahí está la Alianza de Civilizaciones y el ministerio del Concepto. Su farsa máxima, que ahora pretenden proseguir los laboriosos, fue que sí la había, pero le obligó la realidad teutona. Farsa y socialdemocracia, y pleonasmo, todo en estado puro, que prueba que la oposición es el lugar preferido de la izquierda para pasar una crisis.
dimecres, 28 de desembre del 2011
Les víctimes del terror "montonero" no compten a l'Argentina
"Per defensar els que va atacar la guerrilla, ens posem en perill
i ens diuen feixistes"
Més clar, l'aigua
"L'objectiu final és reconquerir Palestina, des de la mar Mediterrània fins al riu Jordà". Ho ha repetit davant milers de persones el primer ministre de Gaza, el líder de Hamas Ismail Haniyeh. També ha dit que l'aliança amb els Palestins de Fatah en cap cas pot comportar una renúncia a aquest objectiu ni a la lluita armada. Algú creu encara que és possible negociar quelcom amb aquesta gent?
dimarts, 27 de desembre del 2011
Les guerres de l'any que ve
Els 10 països que ténen més números
SÍRIA
IRAN / ISRAEL
AFGANISTAN
PAKISTAN
IEMEN
ÀSIA CENTRAL
BURUNDI
REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO
KENYA / SOMÀLIA
VENEÇUELA
No tot està perdut
Álvaro Varga Llosa:
...había algo parcialmente engañoso en las revueltas de la “primavera árabe”: en ellas, los grupos de inclinación liberal y secular adquirieron un protagonismo que parecía anunciar una mayoría. No eran mayoría. Eran una sociedad civil emergente pero no emergida. Es lógico.Lo impresionante es que gracias a la era informática y la globalización tantos jóvenes árabes sean tan liberales y seculares.
¿Está todo perdido? Claro que no. La batalla cultural en favor de sociedades libres y laicas será larga, como lo es en América Latina la batalla contra el populismo (allí sigue el peronismo, la religión argentina). Pero hay síntomas de que los islamistas van a actuar dentro de un cierto pluralismo y moderación. Los tres grupos islamistas que han encabezado los resultados en Túnez, Marruecos y Egipto así lo han dicho una y otra vez. En la primera ronda de las elecciones en Egipto, no es tanto el triunfo del partido Libertad y Justicia (los Hermanos Musulmanes) lo que asustó a las minorías liberales, sino el segundo lugar, con un 20 por ciento, de los salafistas de al-Nour. Los primeros han mantenido un discurso prudente.
¿Mera táctica? No parece. Los fanáticos son astutos pero no hipócritas. Hay al interior del islamismo un debate -que se remonta a los años 20,cuando nacieron los Hermanos Musulmanes- sobre la separación entre Estado y religión. En todos los grupos que han ganado las elecciones hay por lo menos una tendencia hacia una versión más actualizada y secularizada del Islam que convive con la otra.
A ello se suma que los grupos liberales, por minoritarios que sean, fueron los artífices de la caída de varios tiranos. Ese antecedente es un poder que debería servir para prevenir desde ahora, mediante constituiones e instituciones, cualquier tentación teocrática. No me extrañaría que acabemos viendo una alianza táctica de los liberales y los ejércitos (lo cual, vaya ironía, podría ayudar con el tiempo a democratizar a los segundos, grandes cupables del crecimiento del islamismo). Numerosas encuestas muestran que amplios sectores de la sociedad musulmana quieren democracia. La base moral de los liberales es bastante superior a su base electoral.
dissabte, 24 de desembre del 2011
divendres, 23 de desembre del 2011
La parida mental de les ambaixades catalanes
Pilar Rahola
¿Tienen lógica estas embajadas y más cuando ya tenemos las oficinas del Copca (ahora con otro nombre) que hacen las funciones de ayuda comercial al extranjero? Personalmente creo que fueron un disparate que llegó al paroxismo con la oficina de Nueva York, donde literalmente el tripartito se volvió loco y echó la casa por la ventana. Sólo la inauguración, con el viaje oficial de una nutrida comitiva de amigos y adosados, ya costó más de 80.000 euros. Y ya había empezado la crisis que ahora nos tenemos que comer en términos de una deuda pública astronómica. Sobra decir que el resultado de estas delegaciones, con respecto a los objetivos, es indescriptible y llega a la misma altura que la preparación diplomática que tenía el hermano de Carod para dirigir la lujosa sede de París: cero al cuadrado. Es una vergüenza mantenerlas abiertas, primero porque se están reduciendo gastos básicos para la asistencia a la gente, y es imposible explicar por qué tenemos oficina en la Quinta Avenida y suprimimos a los profesores para sordos de las escuelas. Y segundo porque no responde a ninguna estrategia nacional inteligente, sino a la afición a montarnos paridas mentales cuando nos sentimos frustrados.
En cualquier caso, prefiero que le den el dinero a Bonaventura Clotet para que continúe su investigación sobre el sida –eso sí que es proyección internacional– que no que lo gasten en montajes de nuevo ricos que sólo responden a la megalomanía de políticos caducados. Y que, además, no nos podemos pagar.
Iraq o com perdre una guerra guanyada
Charles Krauthammer:
Barack Obama was a principled opponent of the Iraq War from its beginning. But when he became president in January 2009, he was handed a war that was won. The surge had succeeded. Al-Qaeda in Iraq had been routed, driven to humiliating defeat by an Anbar Awakening of Sunnis fighting side-by-side with the infidel Americans. Even more remarkably, the Shiite militias had been taken down, with American backing, by the forces of Shiite prime minister Nouri al-Maliki. They crushed the Sadr militias from Basra to Sadr City.
Al-Qaeda decimated. A Shiite prime minister taking a decisively nationalist line. Iraqi Sunnis ready to integrate into a new national government. U.S. casualties at their lowest ebb in the entire war. Elections approaching. Obama was left with but a single task: Negotiate a new status-of-forces agreement (SOFA) to reinforce these gains and create a strategic partnership with the Arab world’s only democracy.
He blew it. Negotiations, such as they were, finally collapsed last month. There is no agreement, no partnership. As of December 31, the American military presence in Iraq will be liquidated.
And it’s not as if that deadline snuck up on Obama. He had three years to prepare for it. Everyone involved, Iraqi and American, knew that the 2008 SOFA calling for full U.S. withdrawal was meant to be renegotiated. And all major parties but one (the Sadr faction) had an interest in some residual stabilizing U.S. force, like the postwar deployments in Japan, Germany, and Korea.
Three years, two abject failures. The first was the administration’s inability, at the height of American post-surge power, to broker a centrist nationalist coalition governed by the major blocs — one predominantly Shiite (Maliki’s), one predominantly Sunni (Ayad Allawi’s), one Kurdish — that among them won a large majority (69 percent) of seats in the 2010 election.
Vice President Joe Biden was given the job. He failed utterly. The government ended up effectively being run by a narrow sectarian coalition where the balance of power is held by the relatively small (12 percent) Iranian-client Sadr faction.
The second failure was the SOFA itself. The military recommended nearly 20,000 troops, considerably fewer than our 28,500 in Korea, 40,000 in Japan, and 54,000 in Germany. The president rejected those proposals, choosing instead a level of 3,000 to 5,000 troops.
A deployment so risibly small would have to expend all its energies simply protecting itself — the fate of our tragic, missionless 1982 Lebanon deployment — with no real capability to train the Iraqis, build their U.S.-equipped air force, mediate ethnic disputes (as we have successfully done, for example, between local Arabs and Kurds), operate surveillance and special-ops bases, and establish the kind of close military-to-military relations that undergird our strongest alliances.
The Obama proposal was an unmistakable signal of unseriousness. It became clear that he simply wanted out, leaving any Iraqi foolish enough to maintain a pro-American orientation exposed to Iranian influence, now unopposed and potentially lethal. Message received. Just this past week, Massoud Barzani, leader of the Kurds — for two decades the staunchest of U.S. allies — visited Tehran to bend a knee to both Pres. Mahmoud Ahmadinejad and Ayatollah Ali Khamenei.
It didn’t have to be this way. Our friends did not have to be left out in the cold to seek Iranian protection. Three years and a won war had given Obama the opportunity to establish a lasting strategic alliance with the Arab world’s second most important power.
He failed, though he hardly tried very hard. The excuse is Iraqi refusal to grant legal immunity to U.S. forces. But the Bush administration encountered the same problem, and overcame it. Obama had little desire to. Indeed, he portrays the evacuation as a success, the fulfillment of a campaign promise.
But surely the obligation to defend the security and the interests of the nation supersede personal vindication. Obama opposed the war, but when he became commander-in-chief the terrible price had already been paid in blood and treasure. His obligation was to make something of that sacrifice, to secure the strategic gains that sacrifice had already achieved.
He did not, failing at precisely what this administration so flatters itself for doing so well: diplomacy. After years of allegedly clumsy brutish force, Obama was to usher in an era of not hard power, not soft power, but smart power.
Which turns out in Iraq to be . . . no power. Years from now we will be asking not “Who lost Iraq?” — that already is clear — but “Why?”
Genocidi armeni: França no pot donar lliçons a Turquia
Ivan Rioufol:
Guerra i genocidi de la "Vendée" per la República Francesa
Entrevista als historiadores Reynald Sécher i Stéphane Courtois al programa "Forum de l’Histoire". (Via)
C'est pour un mauvais prétexte que la France semble vouloir se fâcher avec la Turquie. S'il s'agit de lui refuser l'entrée en Europe, autant le lui dire clairement et tout de suite. Mais le contentieux qui risque de s'ouvrir à l'occasion de l'examen, demain à l'Assemblée nationale, d'une proposition de loi visant à réprimer pénalement (un an de prison, 45.000 euros d'amende) la négation des génocides reconnus, dont le génocide arménien commis par les Turcs en 1915, manque d'arguments sérieux. Il est certes détestable de voir la Turquie refuser ne serait-ce que d'admettre la réalité de l'épuration ethnique et religieuse qu'elle a menée contre plus d'un million d'Arméniens : ce déni devrait être un argument suffisant pour lui refuser de rejoindre l'Union européenne. Cependant, ce n'est pas au parlement de faire l'histoire. Mon opposition constante à la loi Gayssot sanctionnant le négationnisme dans la contestation de la Shoah est identique pour cette autre loi mémorielle qui revient, une fois de plus, à limiter la liberté d'expression et à pénaliser un délit d'opinion.
Mais il y a surtout, dans l'attitude morale de la France, une énorme hypocrisie. Car l'Etat français se comporte en fait comme l'Etat turc, en refusant de reconnaître et en contestant même la réalité du génocide vendéen de 1793. La proposition de loi du député des Alpes maritimes, Lionel Luca, invitant la République "à reconnaître le génocide vendéen de 1793-1794", déposée en 2007, n'a jamais été examinée.
Guerra i genocidi de la "Vendée" per la República Francesa
Entrevista als historiadores Reynald Sécher i Stéphane Courtois al programa "Forum de l’Histoire". (Via)
dijous, 22 de desembre del 2011
Els catalans passen de "pacte fiscal"...
...continuen sentint-se majoritàriament tant catalans com espanyols...
...la seva principalíssima preocupació és l'atur i la crisi econòmica...
...i, tot i les retallades sense precedents, la meitat dels catalans no desaprova el govern
Gràfiques del CEO
Baròmetre complet
dimecres, 21 de desembre del 2011
Els ministres de Rajoy
Ministra de presidència i vicepresidenta primera del govern: Soraya Saénz de Santamaría
Ministre d'Economia i Competitivitat: Luis de Guindos
Ministre d'Hisenda: Cristóbal Montoro
Ministre d'Afers Exteriors i Cooperació: José Manuel García Margall.
Ministre de Justícia: Alberto Ruíz Gallardón
Ministre d'Interior: Jorge Fernández Díaz
Ministre d'Agricultura: Miguel Arias Cañete
Ministre d'Indústria, Energia i Turisme: José Manuel Soria
Ministra de Sanitat: Ana Mato
Ministra de Foment: Ana Pastor
Ministre de Defensa: Pedro Morenés
Ministre d'Educació, Cultura i Esports: José Ignacio Wert
La batalla per la democràcia àrab encara no ha acabat
La batalla per la democràcia àrab es continua lliurant a la plaça Tahrir. Però, lamentamblement, ja no sembla interessar-li a gairebé ningú. La crisi econòmica absorveix lògicament les preocupacions, però ignorar les revoltes àrabs com si fossin una cosa molt llunyana a nosaltres és un error. El terratrèmol polític no està passant a les nostres antípodes sinó a l'altra banda de les nostres costes, que en el seu punt més proper amb prou feines té 15 kilòmetres de separació.
Europa està dividida en dues posicions contraposades, la progressista i la conservadora, que han limitat la seva intervenció al cas libi, que ha acabat sense que se'n hagi tret l'aigua clara després d'una guerra que ha fet proporcionament més morts en sis mesos que la guerra de l'Irak en nou anys.
Així, mentre el pensament progressista creu que la "primavera àrab" és una revolució inequívocament democràtica, el pensament conservador opina exactament el contrari. Mentre els progressistes recolzen el seu suport en poca cosa més que el look modern i cosmopolita que internet i les xarxes socials han donat a les revoltes, els conservadors creuen que el pes de la història fa impossible, ara per ara, una transformació democràtica d'aquests estats.
El punt de vista progressista, certament, s'aguanta sobre unes bases que semblen molt febles i relativament minoritàries. Tot i que la demografia anota que es tracta de països amb molta gent jove, només unes minories urbanes i relativament benestants tenen accés a internet i a una visió del món més cosmopolita. Però cal tenir present que el paper de les minories il·lustrades més d'una vegada a la història ha jugat un paper decisiu com advanguarda de revolucions mes profundes.
Pel contrari, el pensament conservador sembla tenir bases més sòlides que el progressista on recolzar el seu escepticisme. I els esdeveniments posteriors a la primavera àrab semblen donar-los la raó. L'aliança tàcita o explícita, especialment a Egipte, entre les restes del nasserisme panàrab i l'islamisme dels Germans Musulmans sembla funcionar sense massa problema, alterada només per la resistència dels grups que reclamen una democràcia real i els drets de les dones.
Es probable que els resistents de la plaça Tahrir tinguin els dies comptats, especialment si ningú mou un dit al seu favor. Sigui el dit d'Obama o el dels conservadors europeus, que des del primer dia ja van donar per perduda la partida. Fins ara, però, els demòcrates àrabs no han donat mostres de refluxe, ni de tirar la tovallola. Esperem que la rigidesa de les nostres opinions no els deixi de nou a l'estacada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





