Fascinar l'Iran

La nova estratègia d'Obama a l'Afganistan: fascinar a l'Iran i els talibans bons, igual com ha fascinat a una majoria de nord-americans.

The incoming Obama administration plans to explore a more regional strategy to the war in Afghanistan -- including possible talks with Iran -- and looks favorably on the nascent dialogue between the Afghan government and "reconcilable" elements of the Taliban, according to Obama national security advisers.

L'Audi-6 del diputat comunista Miralles és "transport públic"

El diputat comunista i membre de la mesa del Parlament de Catalunya, Jordi Miralles, considera que l' "Audi-6" que li han adjudicat com a cotxe oficial és també "transport públic". En una entrevista al Canal Parlament, Miralles diu "fins ara feia servir el tren; el que passa és que des que sóc membre de la Mesa del Parlament també faig servir el servei públic, que és el cotxe oficial". I es queda tan ample.

Moralitzar el capitalisme?

Jean-Louis Caccomo:

Aucun système ne peut fonctionner si l’homme perd le sens des valeurs morales. Ce n’est pas le capitalisme qu’il faut moraliser, c’est l’homme moderne lui-même qui a trop vite oublié que la liberté n’est pas l’absence de contrainte, qu’il n’y a pas de droits sans devoirs, que l’on ne peut consommer des richesses sans participer à leur production et reproduction, que l’endettement est une fuite en avant s’il ne donne pas lieu à un investissement, donc une production de richesse future.

(...)

L’économie ne se réduit pas à des chiffres ou des flux financiers. La finance et le commerce reposent sur la confiance en l’autre, d’où peuvent naitre les relations d’échange sans lesquelles aucune prospérité n’est possible. Mais cette société de confiance a progressivement disparu sous l’effet d’une fuite en avant consistant à confondre la liberté avec la satisfaction immédiate des pulsions consuméristes. On consomme pour avoir, pour posséder en oubliant que personne ne peut s’épanouir dans la consommation. Etre ou avoir, telle est la question !

(...)

La philosophie libérale, qui nous vient de l’époque des Lumières, avant d’être une apologie aveugle du marché, est d’abord justement un ensemble de valeurs morales fondées sur l’équilibre toujours délicat mais indispensable entre les droits et les devoirs, entre l’effort et la récompense, entre revenu et rendement, entre salaires et productivité. La société moderne a précisément voulu tourner le dos à toutes ses contraintes. Pour peu que ces équilibres ne soient plus respectés, à force de multiplier des droits en exonérant les devoirs correspondants, à force de distribuer du revenu sans contrepartie en termes de production de richesse, les bulles nous éclatent toujours à la figure.

Il est certain que les gouvernements ne peuvent pas rester sans rien faire devant la situation actuelle. Cependant, il faut veiller à ne pas renforcer les causes du mal. C’est donc l’interventionnisme lui-même qu’il faut repenser car la crise mondiale n’éclate pas nécessairement du fait d’une absence de gouvernance mondiale ou de la dérégulation, mais de l’accumulation dans tous les pays de réglementations inadaptées aux enjeux de l’économie moderne. Loin d’être une « jungle libérale », le monde moderne est de plus en plus réglementé. Chacune des réglementations considérées isolément a sans doute des intentions louables et des motivations légitimes (protéger la santé des consommateurs, protéger l’environnement, respecter des normes de qualité, lutter contre les discriminations…), mais l’accumulation des réglementations se traduit par une charge financière qui pèse en dernière instance sur les entreprises.

Ponts

Un líder sunnita i un altra xiïta s'abracen després de l'obertura del pont Al-Aimah de Bagdad, tancat des de l'any 2005. L'obertura del pont, que uneix els barris d'Adhamiyah i Kazimiyah, és un símbol més de la reconciliacíó entre sunnites i xiïtes i de la progressiva normalització de l'Iraq. Una guerra guanyada per George W. Bush i que Barack Obama hauria d'ajudar a consolidar.

El partit de Rosa Díez frena el creixement del PP

Els peperos estan preocupats per l'estancament del partit, tot i la crisi econòmica i el retard de Zapatero en reconèixer-la. També estan preocupats per l'erosió que els provoca el partit de Rosa Díez, UPyD, que segons l'últim baròmetre del CIS ja fregava el 3% en la intenció de vot.

...la polaridad existente entre PP y PSOE hace difíciles los trasvases entre una y otra formación; en cambio, UPyD, considerada centrista por la opinión pública, no genera apenas rechazo alguno ni a babor ni a estribor, lo que le facilita la captación de votos. Y no sólo de socialistas defraudados por la acción del Gobierno sino también de liberales y conservadores descontentos con la oposición que realizan Rajoy y sus más estrechos colaboradores.

En definitiva, si el PP pensó en algún momento que la ex socialista Rosa Díez le beneficiaría, erró en la hipótesis. Es más: si no cambian los términos de los equilibrios políticos, Rosa Díez puede poner en peligro el liderazgo de Rajoy.

Embrions congelats: nadons més sans

BBC:

No se sabe con claridad a que se deben estos resultados pero estudios previos han sugerido que podría deberse a que los embriones más fuertes son los que sobreviven el proceso de congelamiento.

Mandat pel canvi?

He rebut aquest mail de Josep C. Vergés amb la seva anàlisi dels resultats de les eleccions americanes.

Obama ha aconseguit una victòria remarcable amb més de 65 milions de vots, però són només 5% més que Bush guanyà el 2004. McCain va treure un resultat sorprenentment bo, 8% menys vots que Bush al 2004, però amb més de 57 milions de vots, només 3% menys que Kerry al 2004 i considerablement més que els vots presidencials recents de guanyadors i perdedors. McCain va guanyar 11% o 6 milions més vots que Gore, 12% o 7 milions vots més que Bush 2000, 18% o 10 milions vots més que Clinton 1996 i 22% o 12,5 milions vots més que Clinton 1992.

La meva lectura:

1) Obama no ha aconseguit portar l'electorat decisivament a l'esquerra amb només un 5% de guany sobre Bush.

2) Els republicans han mantingut el seu vot, perdent 8% comparat amb la darrera elecció al mig de la pitjor crisi des de la Gran Depressió, i guanyant 12% sobre Bush 2000.

3) Eleccions 2012: Obama corre el risc d'una seriosa competència de Palin amb el vot republicà bàsicament intacte si gira a l'esquerra amb només el 52% del país al darrere.

El món recorda avui la fi de la Primera Guerra Mundial

De com Europa va resoldre el seu conflicte racial

Un magnífic article de l'Arcadi Espada que cal llegir sencer, aquí:

Hace menos de setenta años Europa empezó a practicar el acto de racismo más abominable de que da cuenta la historia. En ese acto fueron asesinados más de seis millones de europeos. Europeos, aunque murieran por judíos. Ningún judío se ha levantado jamás en Europa para decir: «Si aún queda alguien que dude que Europa es un lugar donde todo es posible.» ¡Quiá! Los judíos siguen siendo gentes profundamente desagradables a ojos de los europeos. El paradigma del avaro judío de ayer es hoy un tipo armado hasta los dientes que dispara sobre niños palestinos. Ninguna simpatía. Sólo ceremonias macilentas de respeto a las víctimas. Europa y sus europeos judíos. ¿Qué ha hecho realmente por ellos? Si es que los hijos deben pechar con la culpa de sus padres (a mí que no me busquen), ¿cuándo han empezado estos hijos de mala Europa a avergonzarse y a darse golpes de pecho? El racismo norteamericano… ¡Pero cómo tienen vergüenza? La tarea de ocultación europea ha sido un prodigio desde la primera hora. Su principal mérito ha sido el de fracturar la sinécdoque, atribuyendo el genocidio a los alemanes, y ya en los alemanes, a un pequeño grupo criminal. Los criminales eran europeos, y el antisemitismo que les dio sentido era europeo. Pero también podemos recorrer las ramas de la sinécdoque. Basta con la historia objetivamente narrada. Puede concretarse en el célebre ensayo de Arendt sobre el juicio a Eichmann. Allí se ve muy bien cómo actuaron las distintas sinécdoques. Francia, la primera. Fueron franceses quienes llevaron a sus judíos (¡a sus niños judíos de los que no volvería uno solo vivo!) a Drancy, al Vel d’Hiv, estaciones de paso hacia Auschwitz. Franceses, polacos, austríacos, griegos, rumanos, checos, belgas, húngaros, holandeses. Europeos. En uno de los fragmentos más turbadores de Eichamnn en Jerusalén Arendt cuenta cómo, incluso en los días más terribles, fue posible decir no a los exterminadores nazis. Así lo hizo Dinamarca, abiertamente, anunciando su Rey que él sería el primero en prenderse la estrella amarilla. Y así lo hizo también Bulgaria, país de ejemplo silenciado, heroico con sus judíos, donde nació aquel Dimitrov de nuestros días pasionarios, que después de enfrentarse al nazi Göring en el juicio por el incendio del Reichstag, del que saldría absuelto, provocaba la admiración de las gentes alemanas a su paso: «En Alemania tan sólo queda un hombre de veras, y es búlgaro». Y la propia Italia, incluso, aunque fuera practicando el engatusamiento, su célebre fare finta, logró también proteger a sus judíos. Fue posible decir no. Pero la mayoría de europeos asintió ante los planes criminales de un escogido grupo de europeos.

Rahm Emanuel va ser directiu de Freddie Mac

Obama ha nomenat com a cap de gabinet, un lloc clau en l'administració presidencial, a Rahm Israel Emanuel. Un home que no és precisament un pro-palestí. Pel contrari, Emanuel és un jueu ortodoxe, proper de l'AIPAC, el principal lobby pro-israelià de Washington, i un defensor a capa i espasa de l'estat jueu. Va servir com a voluntari civil de l'exèrcit israelià durant la guerra del Golf de 1991 i se'l considera un dels cervells dels acords de pau d'Oslo. Per si tot això no fos poc, el seu pare és un heroi nacional d'Israel per haver militat durant el mandat britànic en l'organització terrorista Irgun, igual com Menájem Beguin. Un perfil que entusiasmarà a la progressia internacional.

Però aquesta radicalitat no es limita al seu sentiment prosionista, sinó que és, pel que sembla, consubstancial a la seva personalitat i al seu caràcter. En el món polític de Washington se'l considera un sectari i un partidista fanàtic. L'any 1996, va qualificar de "traidors"tots aquells demòcrates que no van votar per Bill Clinton. En un sopar de celebració de la victòria, la nit després de les eleccions, Emanuel es va aixecar de la cadira, va prendre el ganivet de tallar carn i va començar a recitar la llista de traidors a Clinton, cridant després de cada nom: Mort!, mort!, mort!... i clavant el ganivet a la taula. Aquesta actuació li va valer el sobrenom de "Rahm-bo."

Però tan significatiu o més que tot això, ho és el fet que Rahm Israel Emanuel havia estat directiu de Freddie Mac, una de les institucions que estan a l'orígen de la crisi de les hipoteques subprime.

President-elect Barack Obama's newly appointed chief of staff, Rahm Emanuel, served on the board of directors of the federal mortgage firm Freddie Mac at a time when scandal was brewing at the troubled agency and the board failed to spot "red flags," according to government reports reviewed by ABCNews.com.

According to a complaint later filed by the Securities and Exchange Commission, Freddie Mac, known formally as the Federal Home Loan Mortgage Corporation, misreported profits by billions of dollars in order to deceive investors between the years 2000 and 2002.

Emanuel was not named in the SEC complaint (click here to read) but the entire board was later accused by the Office of Federal Housing Enterprise Oversight (OFHEO) (click here to read) of having "failed in its duty to follow up on matters brought to its attention."

Més sobre la victòria d'Obama

Tot i que encara falta decidir l'estat de Missouri i un districte de Nebraska, l'anàlisi més detallada dels resultats confirma que la victòria d'Obama no ha estat excepcional.

Pel que fa la participació, tot i que encara no està tancat el recompte definiu, aproximadament uns 124.200.000 americans van anar a votar el 4 de novembre. L'any 2004 ho van fer 122.267.553 milions. Poca diferència per tractar-se d'una elecció "històrica".

Si comparem els resultats dels vencedors a les eleccions del 2008 i el 2004, Barack Obama i George W. Bush, observarem que les diferències tampoc no són tan grans. Fa quatre anys, un Bush impopular per la guerra de la l'Irak obtenia 62,040,606 vots, mentre que Barack Obama amb tot el suport mediàtic a favor n'ha sumat 65,412,231. Tampoc no sembla una victòria per noquejada.

Més encara. Si ens fixem més atentament en els estats clau que aquesta vegada s'han decantat per Obama veurem que la victòria d'Obama tampoc no ha sigut res d'exepcional. En el cas de l'estat d'Ohio, per exemple, George W. Bush va aplegar fa 4 anys 2.858.000 vots, mentre que ara Barack Obama n'ha obtingut 2.708.988, menys que el malvat republicà. En la majoria dels estats clau, llevat d'un parell, la victòria ha estat molt ajustada.

Si enfoquem la lupa sobre el mapa dels estats i ens acostem als resultats per comptats, veurem més clarament encara que la diferència és mínima. Els mapes són del Washington Post.


En vermell els comptats on ha guanyat McCain. Cliqueu sobre elmapa per ampliar-lo.



En blau els comptats ho ha guanyat Obama i en la columna la proporció de vot urbà. Cliqueu sobre el mapa per ampliar-lo.

Si fem una comparativa dels resultats d'Obama amb els obtinguts per altres presidents els últims 100 anys, observarem que es tracta d'una victòria normaleta .


Via Gateway.

112

Ignacio Camacho:

NO es el número del teléfono de emergencias; es la cifra de delegados y delegadas provinciales con que el virrey Chaves administra su vasto imperio de funcionarios y funcionarias. (El plural de género lo impone el manual corporativo de la Junta de Andalucía, para cuya aplicación literal se organizan frecuentes cursillos de reciclaje). Ciento doce. Uno por cada provincia (ocho) y consejería (catorce), porque al Gobierno andaluz no le basta con un procónsul provincial, que también lo tiene, y necesita uno por cada departamento, más los de algunas empresas públicas y organismos autónomos, que también se derraman por sedes territoriales. Cada uno dispone de coche oficial, con chófer, y secretarias, y varios asesores (o asesoras) externos a la plantilla orgánica. Qué sería de un señor delegado provincial si no tuviese asesores para ayudarle en el desempeño de su ardua tarea. Pobre hombre, o pobre mujer, perdido/a en el magma administrativo sin brújula con que orientar su servicio a los ciudadanos y ciudadanas.

Se lo conté una vez, en la antesala del Patio de los Naranjos del Palacio de San Jaime, a Jordi Mercader, el hombre que dirigía la comunicación institucional de Pasqual Maragall -eso sí que era una tarea complicada-, y alucinaba en colores. Con toda su potente parafernalia, de la que los camisas grises de Esquerra sacan bastante para desclasarse en sus audis con escabel y sus embajadas de la señorita Pepis, y toda su retórica nacionalista, la Generalitat tiene un delegado por provincia: cuatro en total. Y dicen que son una nación. Je, je, eso ni es nación ni es nada. Para medio parecer una nación, hay que tener por lo menos 112 tíos (y tías, por supuesto) en primera posición de saludo, dispuestos a cuadrarse en cuanto aparezca por el confín de su respectiva provincia el presidente autonómico en visita ad limina. Los catalanes se equivocan de táctica por su proverbial victimismo: primero se proclaman nación y luego lloriquean para tratar de constituirse en Estado. Con astucia meridional, Chaves construye su espacio de poder al revés; empieza por levantar un miniestado a escala, y luego ya ni siquiera necesita hacer ruido doctrinal. (...)

Gràcies, Leonor.

Obama promourà el voluntariat obligatori

Segons publica a la seva pàgina de president electe, Obama promourà un pla per exigir 50 hores de servei a la comunitat als estudiants d'ensenyament primari i secundari i 100 hores pels estudiants universitaris cada any. Ja saben, allò que feien els cubans o els xinesos d'enviar els estudiants al camp, a la zafra o a l'arròs, perquè no s'aburgessesin, però en versió pijoprogre. No sé perquè serà, però aquestes brigades de "les joventuts d'Obama" em recorden el "Servicio Social" franquista però amb embolcall políticament correcte i unisex.

No és un progre europeu

Fundació Catalunya Oberta:

L’eufòria pel triomf rotund d’Obama i el seu projecte de canvi ha portat a alguns polítics i intel.lectuals europeus a confondre desig i realitat. Dimecres passat, per exemple, Gaspar Llamazares va fer unes declaracions on només hi faltava el tractament de ‘camarada Obama’. Després, com ja va passar amb Clinton, vindran les falses decepcions, igualment desmesurades. Obama no és un progre europeu, i el Partit Demòcrata nord-americà té ben poc a veure amb el socialisme d’aquesta banda de l’Atlàntic. El futur president vol corregir les desigualtats amb programes puntuals; els socialistes europeus, en canvi, volen un Estat-Providència. No parlen pas del mateix.

ADDENDA.- Alguns titulars d'aquest matí:

"Rahm Emanuel, un defensor de la guerra de Iraq, nuevo jefe de gabinete"

"Un asesor de Obama dice que ahora su prioridad no es España".

Les borses reben Obama amb una caiguda

La caiguda de les borses ahir va ser atribuïda, si més no en els mitjans espanyols, a una conseqüència de la retallada dels tipus per part del BCE, a la realització de beneficis o la desconfiança en les mesures polítiques anticrisi. Raons que, sens dubte, també van pesar. Però a ningú se li va ocórrer incloure l'explicació més senzilla: que era una resposta a l'elecció d'Obama. Una explicació que hagués estat la primera si haugés guanyat McCain. O no?

Els discursos finals

Text íntegre del discurs d’Obama:

Hola, Chicago! Si todavía queda alguien por ahí que aún duda de que Estados Unidos es un lugar donde todo es posible, que todavía se pregunta si el sueño de nuestros fundadores sigue vivo en nuestros tiempos, que todavía cuestiona la fuerza de nuestra democracia, esta noche es su respuesta.

Text íntegre del discurs de McCain

Senator Obama has achieved a great thing for himself and for his country. I applaud him for it, and offer in my sincere sympathy that his beloved grandmother did not live to see this day, though our faith assures us she is at rest in the presence of her creator and so very proud of the good man she helped raise.

Les promeses impossibles d'Obama

Edward N. Luttwak:

Cuando el presidente es un político imperfecto y corriente, las decepciones ante sus decisiones presupuestarias se ven atenuadas por el realismo; es lo que ocurre en política. Sin embargo, no es lo que ocurre en el caso de Obama. Obama no sólo ha prometido mejorar la educación, sino también cambiarla de arriba a abajo con objeto de proporcionar escuelas de gran calidad para todos. No sólo ha prometido mejorar la asistencia sanitaria, sino cambiarla de arriba abajo para proporcionar el mayor nivel de servicios médicos para todos. Estas promesas no son difíciles de cumplir, son imposibles. Las escuelas estadounidenses están controladas por las autoridades locales, no por la Casa Blanca; y, con un gasto médico que ya alcanza un fabuloso 17% del PIB, lo que se avecina es menos gasto, no más.

Por otra parte, no son estos los mejores tiempos, sino los peores para un presidente activista. De haber vencido en el 2001, cuando existían un superávit presupuestario y unos crecientes ingresos fiscales procedentes de una economía en alza, Obama podría haber iniciado muchos programas sociales nuevos para cumplir sus promesas. Sin embargo, con un déficit estimado para el 2009 de más de un billón de dólares, incluidos los 700.000 millones inyectados a Wall Street, ni siquiera un Congreso dominado por los demócratas financiará un aumento neto del gasto. El riesgo esta vez no es sólo la inflación, sino un derrumbe catastrófico de la moneda. Además, la actual recesión no es el preludio de una recuperación rápida: fácilmente puede durar otros cuatro años o incluso más.

Y está, por supuesto, la política exterior, en la que los presidentes estadounidenses gozan de una libertad de acción mucho mayor. Obama ha prometido una retirada gradual de las tropas de Iraq; y, paradójicamente, puede hacerlo gracias a la estrategia del "refuerzo" de McCain. Ahora bien, Obama también ha prometido enviar dos brigadas más a Afganistán, de manera que en el 2010 podría haber más soldados estadounidenses combatiendo que ahora. Obama ha declarado muchas veces que pondrá fin al intento iraní de conseguir armas nucleares, hablando con los dirigentes de Irán y por la fuerza si es necesario. Quizá logre hechizar a los iraníes como ha hechizado a sus conciudadanos, pero si no lo consigue tendrá que sacrificar su credibilidad o sus credenciales antibelicistas. También en este caso, los políticos imperfectos y corrientes pueden sacrificar una cosa o la otra, o las dos; pero es mucho más lo que se espera de Obama.

Obama, sí; matrimonis gays, no

La Califòrnia que ha donat el 61% dels seus vots a Obama ha aprovat una esmena a la Constitució de l’estat, coneguda com a Proposició 8, que prohibeix els matrimonis homosexuals. Una esmena a la que s’oposaven el partit demòcrata, Holliwood i els grans mitjans de comunicació. Com ha estat possible? Doncs, perquè la majoria dels negres i llatins que han votat en massa per Obama a Califòrnia s’oposa al matrimoni gay.

Les xifres, políticament incorrectes, són aquestes:

Negres : 70% a favor de l’esmena i 30% en contra.
Llatins : 51% a favor i 49% en contra.
Blancs : 48% a favor i 52% en contra.
Asiàtics: 47% a favor i 53% en contra.

Poesia i prosa

Fundació Catalunya Oberta:

“Es fa campanya en poesia, però es governa en prosa”. Aquesta vella dita americana la va utilitzar Hillary Clinton per atacar Barack Obama durant les primàries. No va fer forat: l’electorat demòcrata es delia per la poesia i va donar la seva confiança a Obama. Ahir, va ser la gran massa dels ciutadans que es va decantar pel poètic eslògan “Yes, we can”. Barack Obama iniciarà el mandat amb un plus d’il·lusió i de carisma com ja no es recordava. Però compte: el més difícil per a un polític no és fer versos rimats, sinó prosa administrativa. Tant de bo se’n surti. Tan de bo la relació entre la poesia i la prosa d’Obama no sigui la relació entre la poesia i la prosa del nostre Tripartit.