Els secrets de la Reserva Federal

El Tribunal Suprem dels Estats Units ha obligat a la Reserva Federal a desclassificar tots els documents sobre els préstecs a entitats financeres l'any 2008 després del col·lapse de Lehman Brothers. El 70% dels bilions de dòlars prestats per la FED van ser a entitats estrangeres i van arribar a mans, fins i tot, de personatges de la calanya de Gaddafi.

El principal prestatario el 29 de septiembre fue Morgan Stanley con 61.300 millones de dólares. Ofreció garantías por valor de 66.500 millones, incluyendo 21.500 millones en acciones, 19.400 millones en activos de valoración desconocida y 6.700 millones en bonos basura y deuda impagada.

El segundo fue Merrill Lynch con 36.300 millones. Ofreció garantías por 39.100 millones que incluían 23.300 millones en acciones, 6.300 millones en activos de valoración desconocida y 3.000 millones en bonos basura o impagados.

Sin embargo, una de las sorpresas más sonadas de esta desclasificación ha sido que la mayoría de prestatarios no fueron bancos americanos sino extranjeros. Puesto que los préstamos se concedieron a filiales americanas de bancos extranjeros no se ha incumplido la ley a este respecto. Pero los críticos observan que, actuando así, la Reserva Federal se erige de facto en "el prestamista de última instancia" del mundo y no de Estados Unidos, es decir, en el banco central mundial.

Este tipo de préstamos de urgencia alcanzaron su punto álgido en octubre de 2008 con 111.000 millones. El 70% fue para bancos extranjeros. Concretamente, la mitad de dicha cuantía fue a parar a dos grandes bancos europeos: el belga Dexia y el irlandés Depfa. Otras entidades de la UE que recibieron préstamos ese mes fueron el alemán Deutsche Bank y el británico Barclays. De hecho, el Banco de China recibió más de 500 millones en un solo día.
(...)
Otro dato, cuanto menos sorprendente, es que el Arab Banking Corp. (ABC), con sede en Bahréin, se sirvió de una filial en Nueva York para hacerse con 73 préstamos de la FED por un total de 5.000 millones de dólares entre 2008 y 2009, momento en que un 29% de su capital estaba controlado por el Banco Central de Libia, en manos del dictador Gadafi, al que ahora la ONU (y por tanto EEUU) ha declarado la guerra.

En octubre de 2008, de los 111.000 millones de dólares que prestó la Reserva Federal mediante la llamada ventanilla de descuento, 1.100 millones fueron para ABC. En octubre del siguiente año obtuvo otros 4.000 millones.

Més informació, aquí.

Sobre l'article de Sostres

Arcadi Espada:

Sostres dice en su artículo que el asesinato tiene causas. Y señala que la causa es el adulterio de la mujer asesinada. Naturalmente se trata de una irresponsable osadía intelectual. Qué sabrá Sostres ni nadie sobre los porqués, a 24 horas del qué. Pero, en absoluto, es una irresponsabilidad moral, al margen del hablar sin saber. Todo ese griterío espeluznante que clama contra el columnista también cree que hay causas. Concretamente, y en el caso que nos ocupa, el sexo masculino y su inexorable deslizamiento hacia el crimen por causas de índole biológica y cultural. A mí me parece lamentable que el periódico incluya el epígrafe «Terrorismo doméstico» en sus informaciones sobre el crimen de pareja. A mí me parece inmoral que el léxico y las actitudes de buena parte del periodismo y de la sociedad contemporáneos criminalicen al conjunto de los hombres en cada asesinato que comete un hombre. Trato de combatir esos argumentos, y hasta con pasión; pero nunca se me ha ocurrido exigir que los prohíban. Del mismo modo me repugnan todos aquellos que aún con las vísceras calientes de la víctima condenan, por ejemplo, el terrorismo islamista, pero enseguida añaden que hay causas: la presión israelí, el hambre, el atraso. Y me repugnan porque causas suele ser un eufemismo de causas justas. Ni siquiera voy a negar que ese eufemismo pueda hallarse activo en el artículo de Sostres, a pesar de sus empalagosos y constantes recordatorios a cada línea del carácter injustificable del crimen. Pero lo cierto es que esa inmoralidad, de haberla, impregna cada día las páginas del periódico, de Hernani a Bagdad, pasando, de vuelta, por Bengasi y Grozni. Sostres dice que el adulterio es la causa. Como otros dicen que la miseria es la causa. Como otras dicen que es el hombre en sí. Habría que exigirles estudios, no hogueras.

ADDENDA.- Jutgeu vosaltres mateixos:

UN CHICO NORMAL

El chico rumano de 21 años que ha estrangulado a su novia embarazada, también rumana, de 19, “era un chico normal”, según han dicho de él sus vecinos y conocidos. “Discutían como cualquier pareja”, ha explicado la madre de la víctima. Después de cometer el crimen –o de presuntamente cometerlo, hasta que no se celebre el juicio- el chaval, horrorizado por lo que había hecho, telefoneó a su padre a Rumanía y le mostró el cadáver de su novia muerta a través de una webcam.

Porque un chico normal de 21 años que está enamorado de su novia embarazada, es normal que pierda el corazón y la cabeza, el sentido y el mundo de vista, si un día llega a casa y su chica le dice que le va a dejar y que además el bebé que espera no es suyo.

Ni puedo justificar ni justifico un asesinato, ni cualquier forma de maltrato tenga consecuencias más leves o más graves. No pienso que haya causas morales que puedan justificar matar a alguien, ni que puedan servir siquiera de atenuantes en el juicio. Digo que a este chico les están presentando como un monstruo y no es verdad. No es un monstruo. Es un chico normal que se rompió por donde todos podríamos rompernos.

Porque hay muchas formas de violencia, y es atroz la violencia que el chico recibió al saber que iban a dejarle y que el niño que creía esperar no era suyo. No te causa la muerte física pero te mata por dentro y aquel día algo de ti muere para siempre. No justifico lo que hizo, ni creo que se pueda justificar, pero no es un monstruo: es un chico normal sometido a la presión de una violencia infinita, una violencia que no por no ser física es menos violenta; un chico que luego tuvo una reacción terrible, inaceptable e inasumible, criminal, y que no sólo terminó con la vida de su novia y la de la criatura que esperaba sino que terminó, en cierto modo, con la suya propia.

Espero que si algún día me sucede algo parecido disponga del temple suficiente para reaccionar quemándome por dentro sin que el incendio queme a nadie más. Pero me reconozco en el dolor del chico, en su hundimiento, en su caída al fondo de sí mismo oyendo las explicaciones de su novia. Me reconozco en su desesperación, muy normal y nada monstruosa: en su herida, en su desgarro. Quiero pensar que no tendría su reacción, como también lo quieres pensar tú. Pero ¿podríamos realmente asegurarlo? Cuando todo nuestro mundo se desmorona de repente, cuando se vuelve frágil y tan vertiginosa la línea entre el ser y el no ser, ¿puedes estar seguro de que conservarías tu serenidad, tu aplomo?, ¿puedes estar seguro de que serías en todo momento plenamente consciente de lo que hicieras?

Que la justicia dicte su sentencia y que sea tan severa como tenga que ser. Ante un asesinato no hay causas morales. Pero este chico no es un monstruo. Es un chico normal disparado al centro de su querer, arrancado a la vez de su novia y de su hijo, sometido a una violencia brutal que al no ser física nunca se considera pero que ahoga y machaca lo mismo que cualquier otra violencia.

Hay muchas formas de violencia. La mayoría de los que escriben y leen sobre sucesos ignoran cómo a veces el amor se convierte en escoria y en desgracia y se abraza desesperadamente a la tragedia.

Jo també tinc necessitat objectiva de viatjar en "busines"

Vidal-Quadras: "La razón por la que viajamos en 'business' no son el lujo, el placer o el capricho, sino que responde a una necesidad objetiva de que personas que están obligadas por razón de su trabajo a estar en el aire 15 días completos -30 días en los casos máximos-, puedan viajar en unas condiciones de una cierta comodidad y no lleguen machacados al trabajo después de ir con las rodillas pegadas al asiento delantero".

Si Vidal Quadras, que és un home molt intel·ligent, dóna una justificació tan poc convincent sobre la classe en que la que han de volar necessàriament els eurodiputats, és que realment no n'hi deu haver. Certament, viatjar en avió en classe turista és bastant incòmode i més encara si després s'ha d'anar a pencar, però milers de ciutadans viatgen cada dia en metro, trens de rodalia o autobusos urbans, durant dues o tres hores per anar i tornar d'una sovint llarga, dura i cada vegada més mal pagada, jornada de treball, sense demanar per això que la resta de ciutadans els paguem un taxi.

Entenc que per als senyors eurodiputats treballar en una forneria, una perruqueria, un supermercat, un taller o un restaurant no tingui la transcendència ni la dignitat que imposa el ser representant del poble, encara que a l'hora de la veritat la feina de la gran majoria de les seves senyories es limiti a votar a toc de pito -pura "necessitat objectiva"?- el que el president del grup ordena.

En un moment com aquest, amb milions de persones a l'atur i amb una crisi aguditzada per polítiques públiques errònies que s'estan intentant encarrilar dramàticament tard i malament, els gestos, per més incòmodes i fins i tot injustos que siguin, ténen un gran valor. El valor de que no es perdi del tot la confiança al comprovar que realment tothom s'estreny -no només institucionalment sinó també personalment- el cinturó. El valor d'evidenciar que les retallades són iguals per a tothom sense excecpcions i no només pels tontos de sempre.

La solidaritat no funciona així a la UE

Die Welt:

"És incomprensible que la UE estigui disposada a ajudar a un país en què els partits no estan disposats a acceptar, en una situació difícil, prendre les mesures d'austeritat necessàries. Abans de demanar l'ajuda dels contribuents d'altres països, Lisboa hauria d'haver fet les seves tasques. Ens podem, des de ja, imaginar molt bé com els partits polítics portuguesos-quan s'aprovi el paquet d'ajuda-culparan de tot a la UE. Així no funciona la solidaritat dins d'una unió monetària."

(Via)

Imprescindible

Els Estats Units, pel camí de Grècia, Portugal o Irlanda

Bill Gross, fundador de Pimco, el fons d'inversió més gran del món, ha eleminat tots els bons del tresor americà del fons d'un bilió de dòlars que administra. Segons Gross, els EUA tenen un any o dos de marge per canviar de rumb o s'enfrontaran a una crisi del deute similar a la que Grècia, Portugal i Irlanda han experimentat.

En una entrevista al "The Washington Post", Gross explica que ha sortit del Tresor nord-americà abans que ningú perquè el benefici era massa petit en relació amb l'enorme risc que hi ha a l'horitzó. La Reserva Federal, diu, ha emmascarat el problema, perquè "la mà dreta compra de l'esquerra", en referència a la controvertida mesura de la Fed del novembre passat de participar en la compra de l'enorme deute dels EUA.

Un deute, la meitat del qual, està en mans estrangeres. Serà un tsunami polític si abandonen els bons del Tresor americà. Els inversors institucionals buscaran altres opcions si temen que els seus bons no mantindran el seu valor perquè els Estats Units imprimeixen bitllets per pagar el deute. Existeix, es pregunta el rotatiu nord-americà, cap pla per evitar que USA pateixi l'agonia de Grècia, Irlanda i ara Portugal?

El 63% dels egipcis volen mantenir els acords de pau amb Israel

Una enquesta feta per un think tank de l'ONU a la que ha tingut accés el diari "The Wall Street Journal" indica que el 63% dels egipcis volen mantenir el tractat de pau amb Israel i que hi ha menys entusiasme per un govern islamista del que molts analistes podrien pensar. Mentre que el 38% diu tenir una opinió favorable dels Germans Musulmans, gairebé el 50% es decanten pel secular Partit Wafd. El 82% desitja que continui la liberalització econòmica, tot i que una majoria vol que l'estat protegeixi els llocs de treball.

The new poll indicates that there is less enthusiasm for an Islamist government in Egypt than many analysts may have thought. While 38% said they had a favorable opinion of the Muslim Brotherhood, nearly 50% said they thought positively of the secular Wafd Party.

More than 60% of those polled wanted Egypt to honor its peace treaty with Israel, while ensuring the creation of an independent Palestinian state.

"Maintaining and advancing peace with Israel has far wider appeal than a rupture in relations," reads the report on the poll.

Pollsters surveyed by telephone 615 randomly chosen people from across Egypt. Of those, 80% said they had favorable impression of Mr. Moussa, compared with 10% for the leader of the Muslim Brotherhood, Mohammed Badie. The group has said it won't field a candidate for the presidential election, for which a date has yet to be set.

Mohamed ElBaradei, whose Nobel Prize as head of the U.N.'s nuclear watchdog makes him perhaps best known in the West among likely candidates, garnered support from just 2% of those polled. Wael Ghonim, the Google executive who played a central role in fomenting the uprising that drove Mr. Mubarak from power, also had 2%.

"Amr Moussa appears as the front-runner for the presidential election," the report said. "But competition will increase once the presidential campaign commences."

Egyptians also gave high ratings to the country's military and an amalgam of liberal organizations that drove the revolution against Mr. Mubarak.

Of those polled, 82% wanted Cairo to continue to pursue economic liberalization and an opening to foreign trade, though there was also a desire for the state to play a more central job in preserving jobs.

Obama, l'esperança de Gaddafi

Carta de Gaddafi a Baraka Hussein Abu Oumama:

Our son, Excellency,

President Obama

U.S.A

We have been hurt more morally that physically because of what had happened against us in both deeds and words by you. Despite all this you will always remain our son whatever happened. We still pray that you continue to be president of the U.S.A. We Endeavour and hope that you will gain victory in the new election campaigne. You are a man who has enough courage to annul a wrong and mistaken action. I am sure that you are able to shoulder the responsibility for that. Enough evidence is available, Bearing in mind that you are the president of the strongest power in the world nowadays, and since Nato is waging an unjust war against a small people of a developing country. This country had already been subjected to embargo and sanctions, furthermore it also suffered a direct military armed aggression during Reagan’s time. This country is Libya. Hence, to serving world peace … Friendship between our peoples … and for the sake of economic, and security cooperation against terror, you are in a position to keep Nato off the Libyan affair for good.

As you know too well democracy and building of civil society cannot be achieved by means of missiles and aircraft, or by backing armed member of AlQuaeda in Benghazi.

You — yourself — said on many occasions, one of them in the UN General Assembly, I was witness to that personally, that America is not responsible for the security of other peoples. That America helps only. This is the right logic.

Our dear son, Excellency, Baraka Hussein Abu Oumama, your intervention is the name of the U.S.A. is a must, so that Nato would withdraw finally from the Libyan affair. Libya should be left to Libyans within the African union frame. The problem now stands as follows:-

1. There is Nato intervention politically as well as military.

2. Terror conducted by AlQaueda gangs that have been armed in some cities, and by force refused to allow people to go back to their normal life, and carry on with exercising their social people’s power as usual.

Mu’aumer Qaddaffi

Leader of the Revolution

Tripoli 5.4.2011

La crisi del "socialisme de tots els partits"

L'anomenat model europeu no és altra cosa que el model del "socialisme de tots els partits", per dir-ho amb la coneguda expressió de Hayek. I és precisament aquest model, pactat fa dècades tàcitament entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana europees, el que s'està enfonsant per la crisi. Es el model de la despesa pública astronòmica, de la subvenció gratuita i permanent, de la irresponsabilitat econòmica i financera generada per l'Estat al pagar les pèrdues de bancs i caixes enlloc d'exigir responsabilitats als seus directius, de la corrupció moral que genera el subsidi permanent a tots aquells que no el necessiten, especialment el que s'atorga a tots els amiguets i companys empotrats no només en els Consells d'Adminsitració d'empreses públiques sinó també en el primer ERO que es té a la mà. Resulta curiós constatar que en aquesta hecatombe de l'estat del benestar els miops hi han vist no la crisi de l'estat intervencionista sinó la fi del capitalisme!

Cal fer notar que aquest model ha estat possible montant una estafa colossal a base de consumir recursos que es pagaran en el futur. Una piràmide gegantina que ha fet que diverses generacions de pares consumeixin el benestar dels seus fills. L'estafa funcionava mentre la natalitat hi ajudava i ara s'ha acabat. Aquesta bola inmensa de deute és el que anomenem socialisme.

De com els sindicats han fet fracassar l'estímul econòmic pels millors mestres

The Wall Street Journal:

In 2007, New York City and its teachers union launched an experiment to determine whether rewarding teachers with extra cash would boost student performance.

Four years and $57 million later, the answer appears to be no. Backers of incentive pay are blaming the way New York's program was structured, and school and union officials are pointing fingers at each other.

The hope was that the program would result in improved student test scores. But scores didn't budge, according to two studies, and the city recently suspended the program. The Department of Education is awaiting results of a RAND Corp. analysis of the program while still calling teacher incentives "critical."

The bonus program was billed as a test of a bold idea: Recognize and reward the best teachers beyond salaries set in a union contract.

But unlike traditional incentive programs, New York didn't identify stand-out teachers and shower them with money. Instead, in a compromise reached with the union, the city gave bonus pools to schools that had performed well.

Teachers could vote on whether to distribute the money evenly or to specific staffers. Most schools chose to distribute the money evenly, according to a Harvard University study. Backers of merit pay for teachers say that eliminated the direct link between individual performance and rewards.

Si l'OTAN no derroca Gaddafi deixarà el camp obert als islamistes

La gran majoria dels actuals líders occidentals no estan donant la talla, començant pel president dels Estats Units, Barack Obama. Van reaccionar tard i dubitativament davant les revoltes de Tunísia i Egipte, que en un temps récord van aconseguir foragitar els seus dictadors vitalicis. I quan, finalment, els líders mundials van pujar al carro dels canvis no van voler veure que les revoltes no tenien perquè seguir el mateix camí plàcid a tot arreu, ja que les realitats socials, econòmiques, polítiques, geogràfiques, demogràfiques, ètniques o històriques dels països contagiats son molt diferents.

Es per això que Líbia els va tornar a agafar per sorpresa. Gaddaffi, veient el poc futur que l'esperava si seguia les passes de Ben Ali i de Mubarak, va plantar cara, calcul·lant que la comunitat internacional no s’atreviria a intervenir militarment. I no es va equivocar del tot. Si no fós per la necessitat electoral de Sarkozy i per la ferma voluntat de les dames de ferro de l’administració nord-americana, ja se'n hauria sortit. El més calent, però, encara és a l'aigüera.

Tot i que la resolució 1973 permet fer, si es vol, gairebé qualsevol cosa, la manca d'objectius clars provoca la continencia aliada. El fet que s'hagi descartat explícitament el derrocament de Gadaffi ha convertit la intervenció en una pallassada. Però el que és més greu és que aquesta indecissió de la coalició està provocant el resentiment d'aquest pupurri de nacionalistes laics i islamistes que conformen l'oposició líbia. Si l'OTAN seguix així, enlloc d'apuntar-se un tanto i fer-se creditora de l'enderrocament del tirà, reforçant la seva influència en el canvi de règim, l'únic que aconseguirà és que l'ajuda als rebels acabi arribant de mans dels mujaidins, obrint la porta a Al Qaeda, que és el que més témen els aliats.

L'objectiu occidental hauria de ser la caiguda dels dictadors i la seva substitució per règims democràtics, quan es presenta l'ocasió. Probablement, en aquesta regió del món els nous règims democràtics seran d'inspiració islàmica -com Turquia, Indonèsia o Malaisia- però no islamistes. Seria paradoxal que la dreta conservadora, que sol ser religiosa, rebutgés els models democràtics musulmans inspirats en la democràcia cristiana, mentre que l'esquerra laica i sovint menjacapellans es convertís en el seu principal defensor.

The Economist ho explica d'una manera molt clara i entenedora:

Islam is bound to play a larger role in government in the Arab world than elsewhere. Most Muslims do not believe in the separation of religion and state, as America and France do, and have not lost their enthusiasm for religion, as many “Christian Democrats” in Europe have. Muslim democracies such as Turkey, Malaysia and Indonesia all have big Islamic parties.

But Islamic does not mean Islamist. Al-Qaeda in the past few years has lost ground in Arab hearts and minds. The jihadists are a small minority, widely hated by their milder co-religionists, not least for giving Islam a bad name across the world. Ideological battles between moderates and extremists within Islam are just as fierce as the animosity pitting Muslim, Christian and Jewish fundamentalists against each other. Younger Arabs, largely responsible for the upheavals, are better connected and attuned to the rest of the modern world than their conservative predecessors were.

Moreover, some Muslim countries are on the road to democracy, or already there. Some are doing well. Among Arab countries, Lebanon, with its profusion of religions and sects, has long had a democracy of a kind, albeit hobbled by sectarian quotas and an armed militia, Hizbullah. Iraq has at least elected a genuine multiparty parliament.

Outside the Arab world, in Turkey, Malaysia and Indonesia, Islam and democracy are cohabiting fairly comfortably. Many devout Muslims among the Arab protesters, including members of the Brotherhood, cite Turkey as a model. Its mildly Islamist government is showing worrying signs of authoritarianism these days, but it serves its people far better than the generals did. Iran, which once held so much sway, is not talked of as a model: theocracy does not appeal to the youngsters on the Arab street.

Still, Muslim countries may well make choices with which the West is not comfortable. But those inclined to worry should remember that no alternative would serve their interests, let alone the Arabs’, in the long run. The old autocrats deprived their people of freedom and opportunity; and the stability they promised, it is now clear, could not endure. Algeria’s civil war in the 1990s remains a horrible warning against depriving Islamists of power they have rightfully won.

Islam will never find an accommodation with the modern democratic world until Muslims can take responsibility for their own lives. Millions more have a chance of doing just that. It is a reason more for celebration than for worry.

El mapa de la corrupció a Espanya

Ver Mapa de Corrupción por Partidos Políticos en un mapa más grande

"Intifada" a Lampedusa

Goldstone es retracta del seu informe contra Israel

Se'n recorden del jutge Richard Goldstone? El seu nom va aparèixer durant setmanes als mitjans de comunicació pel seu informe per al Consell de Drets Humans de l'ONU sobre la guerra de Gaza del 2008-09. Un informe que acusava Israel, una vegada més, de crims de guerra i contra la humanitat. L'informe també acusava Hamàs dels mateixos crims, però això els mitjans de comunicació només ho deien a la lletra petita.

Ara, Richard Goldstone s'ha retractat d'aquell informe. Ho ha fet arran la publicació d'un contrainforme de la jutge Mary McGowan Davis, encarregat també per l'ONU atenent les queixes d'Israel sobre la parcialitat de l'informe inicial. Goldstone ho ha fet en un article publicat fa un parell de dies al "The Washington Post" i que, segons sembla, el "The New York Times" no va voler publicar.

A l'article, Goldstone diu que amb les dades que disposa avui l'informe hauria estat molt diferent. Asenyala que mentre Israel ha obert més de 400 investigacions per denúncies de suposada mala conducta operativa a Gaza, Hamàs no n'ha obert ni una pels atacs amb coets i morters contra Israel. Goldstone lamenta que la falta de col·laboració d'Israel dificultés l'objectivitat de l'informe, però reconeix que les prevencions de l'estat jueu estan justificades ja que "la història de parcialitat [del Consell de Drets Humans] contra Israel no pot posar-se en dubte".

As I indicated from the very beginning, I would have welcomed Israel’s cooperation. The purpose of the Goldstone Report was never to prove a foregone conclusion against Israel. I insisted on changing the original mandate adopted by the Human Rights Council, which was skewed against Israel. I have always been clear that Israel, like any other sovereign nation, has the right and obligation to defend itself and its citizens against attacks from abroad and within. Something that has not been recognized often enough is the fact that our report marked the first time illegal acts of terrorism from Hamas were being investigated and condemned by the United Nations. I had hoped that our inquiry into all aspects of the Gaza conflict would begin a new era of evenhandedness at the U.N. Human Rights Council, whose history of bias against Israel cannot be doubted.

ADDENDA.- Hasbara-ts!!!

En realitat, el que el jutge Goldstone "sap ara que no sabia abans" és que un comitè format per tres juristes de reconegut prestigi internacional qüestionaria públicament la veracitat i la imparcialitat del seu Informe infamant. Ara li tocava justificar-se, un vell costum seu. També va provar de fer-ho quan es va fer públic el seu passat sinistre com a jutge a la Sudàfrica de l'aparthaid, quan va afirmar que feia assotar i executar gent (només negres, naturalment) o que va condemnar a la presó un nen de 13 anys pel delicte d'haver dut al col·legi una cassette amb una entrevista clandestina a Nelson Mandela perquè "era la seva manera de lluitar des de dins contra el sistema". 

El magistrat Barreiro diu a Garzón que la recerca de la veritat no es pot fer a "qualsevol preu"

Madrid, 4 abr (EFE).- El magistrado del Tribunal Supremo (TS) instructor de la causa contra Baltasar Garzón por ordenar las escuchas entre los imputados en el "caso Gürtel" y sus letrados en prisión, Alberto Jorge Barreiro, cree que los ciudadanos no asumen que la verdad material de un proceso se busque "a cualquier precio".
Así lo indica en un auto, en el que rechaza el recurso del juez Garzón contra la resolución en la que el pasado mes de octubre acordó continuar este procedimiento y dar un plazo a las partes para que solicitaran la apertura del juicio oral formulando escrito de acusación o el archivo de la causa.
En la resolución que ahora confirma el Supremo Jorge Barreiro concluyó que había indicios para juzgar a Garzón por delitos de prevaricación y contra las garantías constitucionales.
Según el instructor, "en un Estado de Derecho el fin de la búsqueda de la verdad material no justifica cualquier medio, sino que son los medios normativizados con garantías constitucionales los que justifican y legitiman la verdad procesal obtenible".
"En los Estados constitucionales de derecho son los medios impregnados de garantías constitucionales los que legitiman los fines, y no a la inversa", puntualiza.
A su juicio, cualquier ciudadano que se viera en la situación de hallarse preso preventivo por haber sido encausado en un proceso penal y que, después de dos meses de instrucción, comprobara que las conversaciones privadas y profesionales que ha mantenido con su letrado han sido íntegramente grabadas por decisión del juez instructor "estimaría que no se hallaba en un Estado de Derecho".
Garzón ha defendido las escuchas recordando las ordenadas entre presuntos implicados y sus letrados en casos como los de Marta del Castillo, Pablo Vioque o Palma Arena y al respecto el Supremo argumenta que "ninguno de tales supuestos es asimilable al que ahora se dilucida".
En su recurso, Garzón criticó la extensión del auto que ahora es confirmado, a lo que el instructor contesta que su escrito no es desproporcionado teniendo en cuenta que las partes han presentado más de 300 folios tratando las cuestiones jurídicas que suscitan las escuchas que son objeto del proceso.
El instructor añade que la extensión se ha debido a la "singular posición jurídica" adoptada por la Fiscalía, que ha defendido una tesis "sustancialmente contraria a las garantías constitucionales y legales" al dar validez como fuente de prueba a las grabaciones realizadas a los letrados en la cárcel.
Garzón ha alegado que ordenar las escuchas era la única vía para evitar que ocultaran pruebas o se perdieran los fondos que manejaban los implicados, a lo que Jorge Barreiro contesta que "en un Estado de Derecho a un preso preventivo no puede privársele ni limitársele de forma sustancial su derecho de defensa por la posibilidad o probabilidad de que ponga a buen recaudo el fruto económico de su actividad delictiva".
Además, explica que dado el elevado número de delitos económicos que se enjuician en España y de delitos de otra índole que también generan ingresos ilícitos susceptibles de ser ocultados "el derecho de defensa quedaría excluido de facto o mermado de forma capital en un elevado número de procesos con presos preventivos".EFE

La carta que posa en evidència al PSC

La Vanguardia:

Este documento, que obra en poder de la Generalitat y también del Partit dels Socialistes (PSC) y al que ha tenido acceso La Vanguardia, pone en entredicho la polémica suscitada en Catalunya. El PSC, que ha abanderado las críticas al plan de austeridad anunciado por el Govern, pero apoya las políticas del Gobierno español, acusó al conseller de Economia de mentir cuando dijo que el Ministerio de Hacienda pretendía que la Generalitat practicara una reducción presupuestaria superior al 20%, lo que equivale a más de la mitad del presupuesto de Salut o a todas las obras públicas.

Qui és Khalifa Heft, el cap de l'Exèrcit Rebel libi?

El cap militar dels rebels de Líbia és un veterà guerriller nacionalista àrab enemic de Muammar Gaddafi i que en el pasat va tenir el suport de la CIA, segons la Fundació Jamestown. Khalifa Heft, seguidor de l'escola laica nasseriana, va recolzar el cop d'estat del 1969 que va portar Gaddafi al poder i es va convertir en un membre important del Consell del Comandament de la Revolució abans de trencar amb Gaddafi el 1987. Heft, que ha viscut durant els últims 20 anys als Estats Units, havia estat el comandant a l'exili de la Jamahiriya Exèrcit Nacional (LNA), el braç armat del Front Nacional per a la Salvació de Líbia (NFSL), un un grup d'exiliats de l'oposició.

Ron Paul, el que pensa el candidat més liberal (en el sentit europeu) dels EUA

Sensacional

El New York Times compara Catalunya amb Portugal

El  diari nord-americà "The New York Times" publica un article sobre la crisi econòmica de Catalunya i compara la seva economia a la de Portugal, a punt de ser intervinguda per la UE. El diari explica que "Catalunya s'enfronta a un dèficit de finançament", tot i "haver estat tradicionalment una de les regions més riques i industrialitzades d'Espanya".