dissabte, 7 de maig del 2011
divendres, 6 de maig del 2011
La crisi de l'euro
Der Spiegel informa que Grècia està considerant retirar-se de l'euro i que els ministres de finances de la UE es reuniran en secret aquesta nit per estudiar la situació.
ACTUALITZACIÓ 1
Le gouvernement grec dément catégoriquement tout projet de sortie de l'euro.
ACTUALITZACIÓ 2
ACTUALITZACIÓ 1
Le gouvernement grec dément catégoriquement tout projet de sortie de l'euro.
ACTUALITZACIÓ 2
Com haurien cobert la mort de Hitler els mitjans que han cobert la mort de Bin Laden
Aquest és el Servei de la BBC de l'1 maig del 1945. La confusió segueix envoltant els últims moments d'Adolf Hitler, que va morir ahir en el seu búnquer a Berlín. Increiblement, l'home més buscat del món vivia al cor de la capital del III Reich, a la vista de milions d'alemanys que asseguren que no eren partidaris dels nazis i que desconeixien els crims contra la humanitat del Fuhrer. Les primeres informacions suggereixen que Hitler ha mort d'un tret al cap quan les forces especials de l'Exèrcit Roig van irrompre a l'edifici. També diuen que va agafar la seva amant de molts anys Eva Braun, amb qui s'havia casat en una cerimònia secreta, utilitzant-la com escut humà.
Declaracions posteriors del Comandament Suprem Aliat indiquen que el Fuhrer podria haver ingerit un verí abans de suicidar-se amb un tret entre els ulls. Els informes contradictoris s'atribuiexen a la "boira de la guerra". El cos de Hitler ha estat cremat al jardí de la Cancelleria del Reich, però els aliats es neguen a publicar les fotos perquè són "massa horribles". Les tropes russes van filmar el cadàver, però es tem que la seva publicació pogués encendre el "carrer", ferint la sensibilitat nazi i donant lloc a atacs de represàlia. (...)
El primer ministre Mr. Churchill està convençut que era Hitler. (...) Els aliats diuen que les despulles de Hitler s'han acomiadat d'acord amb la pràctica cristiana establerta, però els apologistes de Hitler i els quintacolumnistes es queixen que no ha rebut un enterrament digne, amb tots els honors cermimonials nazis, i que ha estat tirat a la part posterior d'un camió de l'Exèrcit Roig. També hi ha preocupació sobre la legitimitat de l'operació militar que ha portat a la mort de Hitler. Els pacifistes volen saber perquè el Fuhrer no ha estat capturat viu i portat a judici. Alguns han afirmat que la invasió d'Alemanya era una clara violació del dret internacional. El mariscal Pétain, excap del govern de Vichy, ha protestat perquè les forces aliades havien violat il.legalment les fronteres de França, Itàlia, Alemanya i Holanda en la seva recerca durant sis anys del líder nazi.
Un destacat advocat dels drets humans, Sir Geoffrey Robertson QC, ha dit que la mort d'Hitler marca un precedent perillós. Si un dèspota notori, amb la sang de milions de persones a la seves mans, pot ser "assassinat" envoltat de la seva família en el comfort del seu propi búnquer, aleshores ningú pot estar segur. Sir Oswald Mosley, líder de la Unió Britànica de Feixistes, ha qualificat la mort de Hitler de "crim de guerra". Ha dit que les proves contra el Führer, incloent l'assassinat de sis milions de persones en camps de concentració, ha estat fabricat per la "conspiració internacional sionista" com a part de la seva campanya per establir un estat jueu a Palestina. Sir Oswald també ha al.legat que els bombardejos de Coventry, Plymouth i l'East End de Londres els va organitzar l'MI5 per ordre de Churchill, simplement per desacreditar els nazis. Per tot plegat, ha fet una crida a tots els nazis perquè es revengin.
Mentrestant, els Aliats tenen previst demolir el búnquer del Fuhrer per evitar que es converteixi en una atracció turística i un santuari. També s'han fet preguntes sobre la font d'informació que va conduir als aliats a l'amagatall de Hitler. (...) En qualsevol cas, queda clar que la mort de Herr Hitler ha donat a Mr. Churchill un impuls considerable en les enquestes d'opinió i està en camí d'una victòria aclaparadora en les properes eleccions generals.
Kaplan: «Ha estat un acte legítim de revenja"
Robert D. Kaplan:
—¿Qué significado tiene para EE.UU. la aniquilación de Bin Laden?
—En un sentido simbólico y filosófico permite a EE.UU. poner fin a la guerra contra el terrorismo. Esto no significa que no vaya a haber nuevos riesgos o atentados, pero desde el punto de vista estructural la política exterior de EE.UU. puede centrarse ahora en cuestiones más tradicionales: China, progresos en Oriente Próximo, Rusia,...
—La que parecía misión imposible fue alcanzada por un presidente del Partido Demócrata...
—Sí. Eso ayudará mucho a la democracia en EE.UU., es importante que lo entiendan en Europa. Desde las elecciones de 1972 —con el candidato George McGovern— el Partido Demócrata ha sido considerado como un partido sospechosamente débil en cuestiones de seguridad nacional. Ahora, por primera vez en décadas, el Partido Demócrata aparece como una formación fuerte en seguridad nacional. Este hecho permitirá que ambos partidos tengan enfoques más profundos en política exterior.
—¿Entiende el debate suscitado en Europa sobre los derechos no respetados a Bin Laden?
—No lo entiendo. Creo que nadie debería llorar su muerte. Ha sido un acto legítimo de venganza. Bin Laden era un asesino de masas, mató a miles de personas. Además el equipo de los Navy Seals que llevó a cabo la misión, en la que las decisiones se toman en cuestión de segundos, no tenía ni idea de si Osama Bin Laden tenía un cinturón bomba u otras armas consigo.
—¿Fue una acción militar de guerra o una ejecución en otro país?
—Fue una acción militar legítima contra un enemigo de EE.UU. que perpetró la mayor matanza de civiles.
dijous, 5 de maig del 2011
"La CIA el crea, la CIA el mata"
La mort de Bin Laden ha acabat amb líder d'Al Qaeda però no amb les fantasies conspiranoiques sobre el terrorista saudita. El més greu, però, és que aquestes fantasies -"La CIA el crea, la CIA el mata"- se les creguin persones aparentment solvents i que les diguin i expliquin com si fossin veritats incontrovertibles. Antoine Vitkine, a "Les Nouveaux imposteurs", els dónava una resposta.
Bin Laden seria un exagent de la CIA, o, en versió més edulcordada, un líder creat i finançat pels Estats Units que al final es torna contra els seus amos. Aquestes idees les he sentit repetir una i mil vegades i no només en els rengles de l'extrema esquerra. Ja no és només una teoria de la conspiració, és un clixé, una veritat establerta, escrita en marbre.
Aquesta fantasia s'ha de respondre amb els fets. Bin Laden mai va ser, ni de prop ni de lluny, un agent de la CIA. Els Estats Units no li van donar diners perquè reclutés voluntaris àrabs per a la jihad contra els soviètics. Considerablement ric, en aquells moments no ho necessitava. Pel contrari, era ell qui recaptava diners i oferia suport logísitc als mujahidins i els jihadistes. Pel que fa als seus vincles amb la CIA, el cert és que són molt tènues.: Ben Laden treballava amb el príncep Turki bin Faisal, cap d'intel·ligència de l'Aràbia Saudita, que el va posar en contacte amb l'ISI, la intel.ligència pakistanesa.
Per descomptat, hi ha una convergència momentània d'interessos entre Bin Laden i lels EUA: expulsar els soviètics de l'Afganistan. Per descomptat, agents nord-americans es van poder reunir amb Bin Laden, ja que la feina de tots els agents secrets és fer contactes amb tot tipus de persones, i intentar utilitzar-les. Però no van ser els Estats Units els que van crear Bin Laden, sinó que es va crear a ell mateix. (...)
La teoria de la conspiració es nodreix d'una gran mandra intel.lectual, d'una crassa ignorància de la història i del funcionament de la política internacional. Fins i tot, si Bin Laden hagués cooperat amb els nord-americans a l'Afganistan a principis del 1980, la convergència temporal d'interessos no es traduiria en una visió comuna, i, en qualsevol cas, els nord-americans no tenien cap raó per creure que quinze anys després Ossama bin Laden atacaria els Estats Units. La ceguesa de la CIA respecte l'islam radical no amaga cap secret. La història n'és plena d'aquests errors però també d'atzars, canvis sobstats, incerteses. La història no està predeterminada com creuen els conspiracionistes, sords i cecs a la intel.ligència, només preocupats per demostrar que els Estats Units son necessàriament culpables del naixement de Bin Laden perquè són culpables dels bombardejos a l'Iraq.
A què vé tot aquest jesuïtisme, on es pregunta verinosament "a qui beneficia el crim", i tota aquesta enrevessada sofisticació per dir que Bin Laden va ser "creat" pels Estats Units? Tot plegat per dir què? Que el mal absolut son els Estats Units. Així que el terrorisme, Bin Laden, els islamistes, son, en el millor dels casos, un producte derivat de l'opressió d'Amèrica i, en el pitjor, una creació dels Estats Units, si no és pura invenció.
dimarts, 3 de maig del 2011
La tercera (i probablement definitiva) derrota d'Al Qaeda
La majoria d'analistes prediuen que la mort d'Ossama bin Laden no comportarà la desaparició d'Al Qaeda. Segons expliquen, sobreviurà perquè no es tracta d'una organització clandestina tradicional, que quan s'escapça deixa d'existir, sinó d'una invisible comunió de voluntats disposades a l'acció al marge de qualsevol centralització política. Però sobre tot, argumenten, Al Qaeda continuarà existint, d'una forma o altra, perquè continuen existint les causes que la van engendrar: la misèria i l'opressió de milions de musulmans.
Que la violència política organitzada és el fruit de la pobresa i de la injustícia és un dels tòpics més persistents de l'imaginari socialdemòcrata. En realitat, la violència organitzada, provingui del poder o de l'oposició, és gairebé sempre el resultat d'un projecte ideològic que la justifica i li dóna coartada moral. Aquesta violència política podrà ser legítima o no, legal i il·legal, però poques vegades és només el fruit espontani d'un impuls irracional.
La demostració més palesa de la falsedat d'aquesta equació ens l'acaben de donar els milions de ciutadans àrabs que, des de Tunísia a Egipte, s'han rebelat pacíficament i democràtica contra la misèria i l'opressió. Cap de les revoltes, reixides o encara incertes, ha optat pel terrorisme, pels atemptats suïcides o el segrest i la decapitació d'ostatges per aconseguir els seus objectius.
Pel contrari, han estat precisament les revoltes pacífiques, reclamant llibertat per poder viure i conviure amb dignitat, les que han estès l'acta de defunció d'Al Qaeda i del terrorisme islamista, i amb ells la del romanticisme de la violència revolucionària que encara batega en el cor de tants analistes, professors o periodistes progressistes, europeus i nord-americans.
Al Qaeda va ser derrotada militarment a l'Irak el 2008; políticament, el 15 de gener a la plaça Tahrir d'El Caire i corporativament el diumenge 1 de maig amb la mort física d'Ossama bin Laden. Dífícilment, podrà sobreviure a aquestes derrotes. El model organitzatiu és important, però no tan decisiu com sembla. Quan més fanàtic és un moviment més important és el culte al líder, a qui es considera com un déu. I sense un déu viu o ressuscitat no hi ha església. És el cas, a escala local, del líder de Sendero Luminoso, Abimael Guzmán, o del cap del Partit del Treballadors del Kurdistan, Abdullah Öcalan.
Certament, d'entre la munió d'orfes que ha deixat Bin Laden n'hi ha que intentaran la revenja. Durant un temps, difícil de predir, encara poden fer molt de mal, i fins i tot poden desestabilitzar l'Afganistan o el Pakistan. El cant del signe pot ser tràgic, però és el preludi de la fi. Si Al Qaeda existia com amença global és perquè existia Bin Laden. Sense ell, els grups jihadistes són poca cosa més que amenaces locals. Difícilment Al Qaeda sobreviurà al fantasma d'Ossam bin Laden.
Que la violència política organitzada és el fruit de la pobresa i de la injustícia és un dels tòpics més persistents de l'imaginari socialdemòcrata. En realitat, la violència organitzada, provingui del poder o de l'oposició, és gairebé sempre el resultat d'un projecte ideològic que la justifica i li dóna coartada moral. Aquesta violència política podrà ser legítima o no, legal i il·legal, però poques vegades és només el fruit espontani d'un impuls irracional.
La demostració més palesa de la falsedat d'aquesta equació ens l'acaben de donar els milions de ciutadans àrabs que, des de Tunísia a Egipte, s'han rebelat pacíficament i democràtica contra la misèria i l'opressió. Cap de les revoltes, reixides o encara incertes, ha optat pel terrorisme, pels atemptats suïcides o el segrest i la decapitació d'ostatges per aconseguir els seus objectius.
Pel contrari, han estat precisament les revoltes pacífiques, reclamant llibertat per poder viure i conviure amb dignitat, les que han estès l'acta de defunció d'Al Qaeda i del terrorisme islamista, i amb ells la del romanticisme de la violència revolucionària que encara batega en el cor de tants analistes, professors o periodistes progressistes, europeus i nord-americans.
Al Qaeda va ser derrotada militarment a l'Irak el 2008; políticament, el 15 de gener a la plaça Tahrir d'El Caire i corporativament el diumenge 1 de maig amb la mort física d'Ossama bin Laden. Dífícilment, podrà sobreviure a aquestes derrotes. El model organitzatiu és important, però no tan decisiu com sembla. Quan més fanàtic és un moviment més important és el culte al líder, a qui es considera com un déu. I sense un déu viu o ressuscitat no hi ha església. És el cas, a escala local, del líder de Sendero Luminoso, Abimael Guzmán, o del cap del Partit del Treballadors del Kurdistan, Abdullah Öcalan.
Certament, d'entre la munió d'orfes que ha deixat Bin Laden n'hi ha que intentaran la revenja. Durant un temps, difícil de predir, encara poden fer molt de mal, i fins i tot poden desestabilitzar l'Afganistan o el Pakistan. El cant del signe pot ser tràgic, però és el preludi de la fi. Si Al Qaeda existia com amença global és perquè existia Bin Laden. Sense ell, els grups jihadistes són poca cosa més que amenaces locals. Difícilment Al Qaeda sobreviurà al fantasma d'Ossam bin Laden.
L'independentisme francòfon del Canadà s'esfondra
L'independentisme francòfon ha desaparegut pràcticament del mapa polític del Canadà. Una mica més i esdevé extraparlamentari. A les eleccions d'ahir, en les que el Partit Conservador del primer ministre, Stephen Harper, va aconseguir la majoria absoluta, el Bloc Quebequès ha passat de tenir 49 diputats a tenir-ne només 4. La patacada ha estat tan monumental que fins i tot el líder del Bloc, Gilles Duceppe, ha perdut el seu escó. Els grans vencedors a la província francòfona han estat els socialdemòcrates del Nou Partit Democràtic.
Amb 14,3 milions de vots escrutats dels 24 milions del cens, l'Oficina Electoral del Canadà ha publicat que el Partit Conservador compte amb el 39,7% dels vots el que li atorgarà 166 dels 308 diputats de la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc. El socialdemòcrata Nou Partit Democràtic (NPD) ha aconseguit un total de 102 diputats (en tenien 37), el Partit Liberal 35 (en tenien 70), el Bloc Quebequès 4 (en tenia 49) i el Partit Verd, un.
Amb 14,3 milions de vots escrutats dels 24 milions del cens, l'Oficina Electoral del Canadà ha publicat que el Partit Conservador compte amb el 39,7% dels vots el que li atorgarà 166 dels 308 diputats de la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc. El socialdemòcrata Nou Partit Democràtic (NPD) ha aconseguit un total de 102 diputats (en tenien 37), el Partit Liberal 35 (en tenien 70), el Bloc Quebequès 4 (en tenia 49) i el Partit Verd, un.
Kill i no murder
Arcadi Espada:
En cualquier caso, y como cualquier día grande, hay que celebrar aquí la coincidencia entre los reaccionarios de la derecha y de la izquierda.
Todos, por una razón u otra, incapaces de enfrentarse al arduo problema de la justificación moral del asesinato. Negando la mayor para sufrir el menor de los daños.
Bin Laden, un titella dels serveis secrets pakistanesos
Guy Sorman:
Ben Laden est mort deux fois : il a été tué par des soldats américains, au Pakistan, le 1er mai, mais l'avait déjà été, symboliquement, le 15 janvier au Caire.
Que nous avaient signifié alors les rebelles de la Place Tahrir ? La révolution égyptienne, comme la révolution tunisienne avant elle, annonçaient aux Arabes et au monde que, dans leur longue quête de la dignité et de la modernité, les Arabes ne souhaitaient pas restaurer le Califat, ni revenir à la Charia. Entre le retour au Temps du Prophète préconisé par Ben Laden, par la violence, et l'entrée dans le monde de la démocratie libérale, par le pacifisme, le 15 janvier, les Arabes avaient choisi. Tous les autres peuples musulmans, qui vivent encore en tyrannie, n'aspirent eux aussi qu'à cette "Fin de l'histoire" que leur paraît être la démocratie libérale.
Ben Laden, qui avait donc perdu la croisade pour l'avenir musulman, conservait une certaine utilité, locale, pour les militaires pakistanais : ceux qui le protégeaient. Le Pakistan, en effet, est un pays qui n'existe pas, mais une vague confédération de peuples à peine réunis par l'islam : un Pakistanais est avant tout un Sindhi, un Pendjabi, un Baloutche, ensuite musulman et, à la rigueur, citoyen du Pakistan. Le seuls vrais Pakistanais sont les militaires et les services secrets (généralement Pendjabi), dont la seule raison d'être est la guerre contre l'Inde, le frère ennemi séparé à la naissance, la Partition de 1949.
Sans Inde, plus de Pakistan et surtout plus d'armée pakistanaise. Celle-ci recourt à toutes les armes possibles, du nucléaire au soutien aux Talibans et au terrorisme. Ben Laden était capable de déclencher une attaque terroriste en Inde-même, où vivent plus de musulmans qu'au Pakistan : à plusieurs reprises, l'Inde a été déstabilisée par des attentats à caractère islamiste. Ben Laden, devenu un pion pakistanais, permettait aussi de tenir en échec l'armée américaine, en la clouant au sol en Afghanistan. Ben Laden était enfin une bombe à retardement dans les mains des Services secrets pakistanais. Dans l'hypothèse où les Etats-Unis se rapprocheraient trop de l'Inde, au détriment du Pakistan, il était possible d'activer le réseau Ben Laden : ce Ben Laden valait plusieurs bombes atomiques.
Le pion a été capturé, mais l'armée pakistanaise ne l'est pas : la partie continue.
Una predicció clavada
D'articles advertint dels greus problemes que podria provocar una moneda única en una comunitat de països amb economies i polítiques diferents i desiguals n'hi va haver molts, però el tsunami de l'eufòria europeísta ho va ofegar tot. Ara m'he topat amb un article publicat pel Financial Times el 20 de febrer del 1978 que prediu, fil per randa, la crisi que actualment està patint Espanya.
Suppose a country, which we arbitrarily call Spain, experiences a boom which is stronger than in the rest of the euro-area. As a result of the boom, output and prices grow faster in Spain than in the other euro-countries. This also leads to a real estate boom and a general asset inflation in Spain. Since the ECB looks at euro-wide data, it cannot do anything to restrain the booming conditions in Spain. In fact the existence of a monetary union is likely to intensify the asset inflation in Spain. Unhindered by exchange risk vast amounts of capital are attracted from the rest of the euro-area. Spanish banks that still dominate the Spanish markets, are pulled into the game and increase their lending. They are driven by the high rates of return produced by ever increasing Spanish asset prices, and by the fact that in a monetary union, they can borrow funds at the same interest rate as banks in Germany, France etc. After the boom comes the bust. Asset prices collapse, creating a crisis in the Spanish banking system.
dilluns, 2 de maig del 2011
Quant més s'acosta a Bush, millor és Obama
Al darrera de la mort d'Ossama bin Laden hi ha anys i panys d'investigacions dels serveis secrets nord-americans i d'altres països. No es tracta del resultat d'un canvi de política a la Casa Blanca, sinó de l'èxit d'haver mantingut la política anterior. De fet, l'operació que ha portat a la liquidació de Bin Laden es va iniciar l'any 2007, sota la presidència de Bush. Obama, que s'ha retirat de gairebé tots els fronts internacionals on els EUA estaven a primera línia, ha mantigut l'objectiu i les operacions per abatre el cap d'Al Qaeda. I a l'hora de la veritat, no li ha tremolat el pols. Decididament, quant més s'acosta a Bush, millor és Obama.
ADÉU I NO TORNIS
Altres 4 persones van morir, entre ells un fill adult del terrorista
Una dona va ser utilitzada per Osama com a "escut"
Obama va parlar amb Bush i Clinton abans d'anunciar-ho per TV
Una prova d'ADN confirma la mort d'Osama Bin Laden
Subscriure's a:
Missatges (Atom)