Per què Obama no guanyarà la reelecció el 2012

En un article publicat a Forbes, el professor Merrill Matthews explica les raons per les quals creu que Obama no serà reelegit president dels Estats Units per a un segon mandat. Entre totes elles en destaca les econòmiques, que sempre solen ser determinants en les eleccions nord-americanes.

Matthews explica que des de l'any 1940 cap president dels Estats Units ha estat reelegit amb un índex d'atur per sobre de 7.5 per cent. En l'actualitat és del 8,8 per cent. Però hi ha estats, com ara Califòrnia, Nevada, Michigan, Oregon i Florida, entre altres, que tenen un atur per sobre del 10 per cent. Aquests estats són essencials per a la reelecció d'Obama. Tot i que Califòrnia i Oregon difícilment canviaran de color polític, Michigan, Nevada i Florida podrien expressar el seu descontentament votant republicà. Tot i que l'economia probablement remuntarà en els propers 18 mesos, ho farà, segons les previsions, molt lentament. Això vol dir que milions de famílies en dificultats aniran a les urnes i votaran en conseqüència.

El preu dels carburants és també, segons Matthewss, un factor electoral important. En les últimes dècades hi ha hagut als Estats Units tres grans pujades del preu del petroli: a mitjans de la dècada de 1970, quan Gerald Ford era president; seguit per un repunt encara més gran quan Jimmy Carter va ocupar la Casa Blanca, i finalment a l'any 2008, quan el petroli va superar els 100 dòlars el barril entre gener i setembre, just abans de les eleccions presidencials. No cal dir que Gerald Ford va perdre la seva reelecció, igual que Jimmy Carter. Buish no podia perdre perquè ja no podia presentar-se a la relecció, però si que ho va fer el candidat republicà John McCain.

Per si tot això no fos poc en la percepció popular, l'astronòmic dèficit públic és un altra factor que treballa en contra de la reelecció d'Obama. Tot i queixar-se del dèficit heredat de la presidència Bush, Obama l'ha duplicat fins a 1,4 bilions de dòlars el 2009 i 1,29 bilions el 2010, segons dades de l'Oficina del Pressupost del Congrés (CBO), que preveu que pel 2011 el dèficit sigui d'1,43 bilions i d'1,16 bilions pel 2012.

Després d'examinar les enquestes i les promeses incomplertes (i que ja difícilment podrà complir), Matthews conclou que Obama no pot guanyar la reelecció.

Escuchar

Per què Grècia sortirà de l'euro

Mark Weisbrot:

SOMETIMES there is turmoil in the markets because a government threatens to do what is best for its citizens. This seemed to be the case in Europe last week, when the German magazine Der Spiegel reported that the Greek government was threatening to stop using the euro. The euro suffered its worst two-day plunge since December 2008.

Greek and European Union officials denied the report, but a threat by Greece to jettison the euro is long overdue, and it should be prepared to carry it out. As much as the move might cost Greece in the short term, it is very unlikely that such costs would be greater than the many years of recession, stagnation and high unemployment that the European authorities are offering.

The experience of Argentina at the end of 2001 is instructive. For more than three and a half years Argentina had suffered through one of the deepest recessions of the 20th century. Its peso was pegged to the dollar, which is similar to Greece having the euro as its national currency. The Argentines took loans from the International Monetary Fund, and cut spending as poverty and unemployment soared. It was all in vain as the recession deepened.

Then Argentina defaulted on its foreign debt and cut loose from the dollar. Most economists and the business press predicted that years of disaster would ensue. But the economy shrank for just one more quarter after the devaluation and default; it then grew 63 percent over the next six years. More than 11 million people, in a nation of 39 million, were pulled out of poverty.

Within three years Argentina was back to its pre-recession level of output, despite losing more than twice as much of its gross domestic product as Greece has lost in its current recession. By contrast, in Greece, even if things go well, the I.M.F. projects that the economy will take eight years to reach its pre-crisis G.D.P. But this is likely optimistic — the I.M.F. has repeatedly lowered its near-term growth projections for Greece since the crisis began.

The main reason for Argentina’s rapid recovery was that it was finally freed from adhering to fiscal and monetary policies that stifled growth. The same would be true for Greece if it were to drop the euro. Greece would also get a boost from the devaluation’s effect on the trade balance (as Argentina did for the first six months of recovery), since its exports would be more competitive, and imports would be more expensive.

Press reports have also warned of a sharp increase in Greek debt from devaluation if it were to leave the euro zone. But the fact is that Greece would not pay this debt, as Argentina did not pay two-thirds of its foreign debt after its devaluation and default.

Portugal just concluded an agreement with the I.M.F. that projects two more years of recession. No government should accept this kind of punishment. A responsible leader would point out to the European authorities that they have the money to support Greece with countercyclical policies (like fiscal stimulus), though they are choosing not to.

From a creditors’ point of view, which the European Union authorities have apparently adopted, a country that has accumulated too much debt must be punished, so as not to encourage “bad behavior.” But punishing an entire country for the past mistakes of some of its leaders, while morally satisfying to some, is hardly the basis for sound policy.

There is also the idea that Greece — as well as Ireland, Spain and Portugal — can recover by means of an “internal devaluation.” This means increasing unemployment so much that wages fall enough to make the country more internationally competitive. The social costs of such a move, however, are extremely high and it rarely if ever works. Unemployment has doubled in Greece (to 14.7 percent), more than doubled in Spain (to 20.7 percent) and more than tripled in Ireland (to 14.7 percent). But recovery is still elusive.

You can be sure that the European authorities would offer Greece a better deal under a credible threat of leaving the euro zone. In fact, there are indications that they may have already moved in response to last week’s threat.

But the bottom line is that Greece cannot afford to settle for any deal that does not allow it to grow and make its way out of the recession. Loans that require what economists call “pro-cyclical” policies — cutting spending and raising taxes in the face of recession — should be off the table. The attempt to shrink Greece’s way out has failed. If that’s all that the European authorities have to offer, then it is time for Greece, and perhaps others, to say goodbye to the euro.

Sobre la sentència de Bildu

Joaquín Leguina:

Y yo me pregunto: ¿qué interés tienen los socialistas (incluidos los vascos) en que los batasunos estén en los ayunta- mientos? Y por lo tanto, ¿qué ventaja va a sacar el PSOE de semejante engaño? ¿Acabar con el pacto antiterrorista y con la Ley de Partidos? ¿Poner en peligro al Gobierno vasco? ¿Enseñar el trasero en vísperas electorales ante una ciudadanía española que -en más del 80 por ciento- está en contra de la legalización de partidos próximos a ETA?

Por eso me resisto a creer en ese doble juego, pero he de admitir que en contra de mi resistencia juegan, al menos, dos factores: 1) la odiosa politización de la que han dado muestra no pocos magistrados del TC y muy claramente su presidente, Pascual Sala, y 2) el conocido zigzagueo con el que suele abordar Zapatero cualquier objetivo político, empeñado, al parecer, en demostrar que el camino más corto entre dos puntos nunca es la línea recta.

Mas, aunque ese engaño fuera cierto, me cuesta entender tanta estupidez. Claro que ya Hanna Arendt nos advirtió escribiendo: "La maldad es plana, carece de profundidad".

Obama, atrapat en els seus fantasmes

Tot i el respir que li ha donat a Obama l'èxit de l'operació contra Bin Laden, la política exterior de la seva administració continua absent de l'escenari mundial. L'estancament de la situació a Líbia, l'apatia davant la repressió a Síria, la inexistència d'un pla actiu de suport a la democràcia als països del nord d'Àfrica per evitar que la seva primavera esdevingui una tardor anticipada o la falta de resposta fàctica, més enllà d'algunes declaracions, a l'acord entre l'Autoritat Palestina i Hamàs, així ho testifiquen. Obama continua al marge, atenallat pels seus fantasmes.

Però el més preocupant no és la paràlisi sinó la incapacitat que sembla existir per superar-la. Quan l'administració Obama, davant d'un èxit indubtable com és la mort de Bin Laden, manifesta més dubtes, contradiccions i incerteses que unitat, coherència i convicció, és que alguna cosa falla en l'epicentre de les seves concepcions polítiques. Un epicentre buit, que no va gaire més enllà de fer el contrari de Bush.

Obama voldria exhibir la mort de Bin Laden com un èxit personal, però li molesta que sigui en gran part també l'èxit de la política que ell sempre ha criticat (derrocament de Saddam Hussein, Guantánamo...). El problema per Obama és que la seva crítica a Bush era una crítica cega, “ad hominem”, una crítica a la totalitat; i ara no pot acceptar res que se'n desprengui sense entrar en contradicció.

Resulta curiós observar com davant la reivindicació que fan sectors republicans de l'eficiència de les anomenades ”tècniques d'interrogatori millorades” la resposta de l'administració demòcrata sigui tan confusa. El mateix cap de la CIA, León Panetta, ha acceptat implícitament que aquestes tècniques van servir també per localitzar Bin Laden però es nega a dir-ho explícitament. Vostès creuen que si sabessin realment que aquestes tècniques “millorades” no han tingut res a veure amb la captura del cap d'Al Qaeda no ho haurien explotat?

Això demostra la desorientació i falta de solidesa del titular de la Casa Blanca i el seu equip. Perquè si hi ha un punt realment inacceptable en tota la política de Bush contra el terrorisme és precisament aquest: que les ”tècniques d'interrogatori millorades” hagin estat un eufemisme de tortura, encara que aquesta hagi estat aplicada d'una manera limitada i selectiva (una trentena dels milers de detinguts)..

Es pot reconèixer l'eficiència d'aquests mètodes d'interrogatori i no estar-hi d'acord. Aleshores, perquè tanta ambigüitat? O és que els demòcrates dubten del principi "la fi no justifica els mitjans" quan els mitjans són efectius? O és, potser, que no tenen clar si les "tècniques d'interrogatori millorades" eren alguna cosa més que un maltractament o alguna cosa menys que una tortura? O és, en última instància, que aquesta ambigüitat els serveix de coartada per justificar la seva decissió de tornar als "assassinats selectius"?

El "submarí", no; però matar, sí. Obama continua atrapat pels seus fantasmes.

El nuevo plan de rescate a Grecia choca con fuertes divisiones dentro de la UE

Reaganomics vs. Obamanomics: Dades i xifres

Ja son caricatura

Al Qaeda amenaza a la abuela de Obama en Kenia

Era veritat

Ministros de Francia, Italia, Alemania y España trataron anoche la crisis griega

La crisi de l'euro

Der Spiegel informa que Grècia està considerant retirar-se de l'euro i que els ministres de finances de la UE es reuniran en secret aquesta nit per estudiar la situació.


ACTUALITZACIÓ 1
Le gouvernement grec dément catégoriquement tout projet de sortie de l'euro.

ACTUALITZACIÓ 2

El eurogrupo desmiente una cita para tratar la salida de Grecia.

Al-Qaeda confirma la mort d'Osama bin Laden

Com haurien cobert la mort de Hitler els mitjans que han cobert la mort de Bin Laden

Richard Littlejohn:

Aquest és el Servei de la BBC de l'1 maig del 1945. La confusió segueix envoltant els últims moments d'Adolf Hitler, que va morir ahir en el seu búnquer a Berlín. Increiblement, l'home més buscat del món vivia al cor de la capital del III Reich, a la vista de milions d'alemanys que asseguren que no eren partidaris dels nazis i que desconeixien els crims contra la humanitat del Fuhrer. Les primeres informacions suggereixen que Hitler ha mort d'un tret al cap quan les forces especials de l'Exèrcit Roig van irrompre a l'edifici. També diuen que va agafar la seva amant de molts anys Eva Braun, amb qui s'havia casat en una cerimònia secreta, utilitzant-la com escut humà.

Declaracions posteriors del Comandament Suprem Aliat indiquen que el Fuhrer podria haver ingerit un verí abans de suicidar-se amb un tret entre els ulls. Els informes contradictoris s'atribuiexen a la "boira de la guerra". El cos de Hitler ha estat cremat al jardí de la Cancelleria del Reich, però els aliats es neguen a publicar les fotos perquè són "massa horribles". Les tropes russes van filmar el cadàver, però es tem que la seva publicació pogués encendre el "carrer", ferint la sensibilitat nazi i donant lloc a atacs de represàlia. (...)

El primer ministre Mr. Churchill està convençut que era Hitler. (...) Els aliats diuen que les despulles de Hitler s'han acomiadat d'acord amb la pràctica cristiana establerta, però els apologistes de Hitler i els quintacolumnistes es queixen que no ha rebut un enterrament digne, amb tots els honors cermimonials nazis, i que ha estat tirat a la part posterior d'un camió de l'Exèrcit Roig. També hi ha preocupació sobre la legitimitat de l'operació militar que ha portat a la mort de Hitler. Els pacifistes volen saber perquè el Fuhrer no ha estat capturat viu i portat a judici. Alguns han afirmat que la invasió d'Alemanya era una clara violació del dret internacional. El mariscal Pétain, excap del govern de Vichy, ha protestat perquè les forces aliades havien violat il.legalment les fronteres de França, Itàlia, Alemanya i Holanda en la seva recerca durant sis anys del líder nazi.

Un destacat advocat dels drets humans, Sir Geoffrey Robertson QC, ha dit que la mort d'Hitler marca un precedent perillós. Si un dèspota notori, amb la sang de milions de persones a la seves mans, pot ser "assassinat" envoltat de la seva família en el comfort del seu propi búnquer, aleshores ningú pot estar segur. Sir Oswald Mosley, líder de la Unió Britànica de Feixistes, ha qualificat la mort de Hitler de "crim de guerra". Ha dit que les proves contra el Führer, incloent l'assassinat de sis milions de persones en camps de concentració, ha estat fabricat per la "conspiració internacional sionista" com a part de la seva campanya per establir un estat jueu a Palestina. Sir Oswald també ha al.legat que els bombardejos de Coventry, Plymouth i l'East End de Londres els va organitzar l'MI5 per ordre de Churchill, simplement per desacreditar els nazis. Per tot plegat, ha fet una crida a tots els nazis perquè es revengin.

Mentrestant, els Aliats tenen previst demolir el búnquer del Fuhrer per evitar que es converteixi en una atracció turística i un santuari. També s'han fet preguntes sobre la font d'informació que va conduir als aliats a l'amagatall de Hitler. (...) En qualsevol cas, queda clar que la mort de Herr Hitler ha donat a Mr. Churchill un impuls considerable en les enquestes d'opinió i està en camí d'una victòria aclaparadora en les properes eleccions generals.

Una bona notícia

Uns 300 islamistes es manifesten al Caire per denunciar la mort de Bin Laden

Safe House, el "Wikileaks" del Wall Street Journal

Kaplan: «Ha estat un acte legítim de revenja"

Robert D. Kaplan:

—¿Qué significado tiene para EE.UU. la aniquilación de Bin Laden?

—En un sentido simbólico y filosófico permite a EE.UU. poner fin a la guerra contra el terrorismo. Esto no significa que no vaya a haber nuevos riesgos o atentados, pero desde el punto de vista estructural la política exterior de EE.UU. puede centrarse ahora en cuestiones más tradicionales: China, progresos en Oriente Próximo, Rusia,...

—La que parecía misión imposible fue alcanzada por un presidente del Partido Demócrata...

—Sí. Eso ayudará mucho a la democracia en EE.UU., es importante que lo entiendan en Europa. Desde las elecciones de 1972 —con el candidato George McGovern— el Partido Demócrata ha sido considerado como un partido sospechosamente débil en cuestiones de seguridad nacional. Ahora, por primera vez en décadas, el Partido Demócrata aparece como una formación fuerte en seguridad nacional. Este hecho permitirá que ambos partidos tengan enfoques más profundos en política exterior.

—¿Entiende el debate suscitado en Europa sobre los derechos no respetados a Bin Laden?

—No lo entiendo. Creo que nadie debería llorar su muerte. Ha sido un acto legítimo de venganza. Bin Laden era un asesino de masas, mató a miles de personas. Además el equipo de los Navy Seals que llevó a cabo la misión, en la que las decisiones se toman en cuestión de segundos, no tenía ni idea de si Osama Bin Laden tenía un cinturón bomba u otras armas consigo.

—¿Fue una acción militar de guerra o una ejecución en otro país?

—Fue una acción militar legítima contra un enemigo de EE.UU. que perpetró la mayor matanza de civiles.

"La CIA el crea, la CIA el mata"

La mort de Bin Laden ha acabat amb líder d'Al Qaeda però no amb les fantasies conspiranoiques sobre el terrorista saudita. El més greu, però, és que aquestes fantasies -"La CIA el crea, la CIA el mata"- se les creguin persones aparentment solvents i que les diguin i expliquin com si fossin veritats incontrovertibles. Antoine Vitkine, a "Les Nouveaux imposteurs", els dónava una resposta.

Bin Laden seria un exagent de la CIA, o, en versió més edulcordada, un líder creat i finançat pels Estats Units que al final es torna contra els seus amos. Aquestes idees les he sentit repetir una i mil vegades i no només en els rengles de l'extrema esquerra. Ja no és només una teoria de la conspiració, és un clixé, una veritat establerta, escrita en marbre.

Aquesta fantasia s'ha de respondre amb els fets. Bin Laden mai va ser, ni de prop ni de lluny, un agent de la CIA. Els Estats Units no li van donar diners perquè reclutés voluntaris àrabs per a la jihad contra els soviètics. Considerablement ric, en aquells moments no ho necessitava. Pel contrari, era ell qui recaptava diners i oferia suport logísitc als mujahidins i els jihadistes. Pel que fa als seus vincles amb la CIA, el cert és que són molt tènues.: Ben Laden treballava amb el príncep Turki bin Faisal, cap d'intel·ligència de l'Aràbia Saudita, que el va posar en contacte amb l'ISI, la intel.ligència pakistanesa.

Per descomptat, hi ha una convergència momentània d'interessos entre Bin Laden i lels EUA: expulsar els soviètics de l'Afganistan. Per descomptat, agents nord-americans es van poder reunir amb Bin Laden, ja que la feina de tots els agents secrets és fer contactes amb tot tipus de persones, i intentar utilitzar-les. Però no van ser els Estats Units els que van crear Bin Laden, sinó que es va crear a ell mateix. (...)

La teoria de la conspiració es nodreix d'una gran mandra intel.lectual, d'una crassa ignorància de la història i del funcionament de la política internacional. Fins i tot, si Bin Laden hagués cooperat amb els nord-americans a l'Afganistan a principis del 1980, la convergència temporal d'interessos no es traduiria en una visió comuna, i, en qualsevol cas, els nord-americans no tenien cap raó per creure que quinze anys després Ossama bin Laden atacaria els Estats Units. La ceguesa de la CIA respecte l'islam radical no amaga cap secret. La història n'és plena d'aquests errors però també d'atzars, canvis sobstats, incerteses. La història no està predeterminada com creuen els conspiracionistes, sords i cecs a la intel.ligència, només preocupats per demostrar que els Estats Units son necessàriament culpables del naixement de Bin Laden perquè són culpables dels bombardejos a l'Iraq.

A què vé tot aquest jesuïtisme, on es pregunta verinosament "a qui beneficia el crim", i tota aquesta enrevessada sofisticació per dir que Bin Laden va ser "creat" pels Estats Units? Tot plegat per dir què? Que el mal absolut son els Estats Units. Així que el terrorisme, Bin Laden, els islamistes, son, en el millor dels casos, un producte derivat de l'opressió d'Amèrica i, en el pitjor, una creació dels Estats Units, si no és pura invenció.

La tercera (i probablement definitiva) derrota d'Al Qaeda

La majoria d'analistes prediuen que la mort d'Ossama bin Laden no comportarà la desaparició d'Al Qaeda. Segons expliquen, sobreviurà perquè no es tracta d'una organització clandestina tradicional, que quan s'escapça deixa d'existir, sinó d'una invisible comunió de voluntats disposades a l'acció al marge de qualsevol centralització política. Però sobre tot, argumenten, Al Qaeda continuarà existint, d'una forma o altra, perquè continuen existint les causes que la van engendrar: la misèria i l'opressió de milions de musulmans.

Que la violència política organitzada és el fruit de la pobresa i de la injustícia és un dels tòpics més persistents de l'imaginari socialdemòcrata. En realitat, la violència organitzada, provingui del poder o de l'oposició, és gairebé sempre el resultat d'un projecte ideològic que la justifica i li dóna coartada moral. Aquesta violència política podrà ser legítima o no, legal i il·legal, però poques vegades és només el fruit espontani d'un impuls irracional.

La demostració més palesa de la falsedat d'aquesta equació ens l'acaben de donar els milions de ciutadans àrabs que, des de Tunísia a Egipte, s'han rebelat pacíficament i democràtica contra la misèria i l'opressió. Cap de les revoltes, reixides o encara incertes, ha optat pel terrorisme, pels atemptats suïcides o el segrest i la decapitació d'ostatges per aconseguir els seus objectius.

Pel contrari, han estat precisament les revoltes pacífiques, reclamant llibertat per poder viure i conviure amb dignitat, les que han estès l'acta de defunció d'Al Qaeda i del terrorisme islamista, i amb ells la del romanticisme de la violència revolucionària que encara batega en el cor de tants analistes, professors o periodistes progressistes, europeus i nord-americans.

Al Qaeda va ser derrotada militarment a l'Irak el 2008; políticament, el 15 de gener a la plaça Tahrir d'El Caire i corporativament el diumenge 1 de maig amb la mort física d'Ossama bin Laden. Dífícilment, podrà sobreviure a aquestes derrotes. El model organitzatiu és important, però no tan decisiu com sembla. Quan més fanàtic és un moviment més important és el culte al líder, a qui es considera com un déu. I sense un déu viu o ressuscitat no hi ha església. És el cas, a escala local, del líder de Sendero Luminoso, Abimael Guzmán, o del cap del Partit del Treballadors del Kurdistan, Abdullah Öcalan.

Certament, d'entre la munió d'orfes que ha deixat Bin Laden n'hi ha que intentaran la revenja. Durant un temps, difícil de predir, encara poden fer molt de mal, i fins i tot poden desestabilitzar l'Afganistan o el Pakistan. El cant del signe pot ser tràgic, però és el preludi de la fi. Si Al Qaeda existia com amença global és perquè existia Bin Laden. Sense ell, els grups jihadistes són poca cosa més que amenaces locals. Difícilment Al Qaeda sobreviurà al fantasma d'Ossam bin Laden.

L'independentisme francòfon del Canadà s'esfondra

L'independentisme francòfon ha desaparegut pràcticament del mapa polític del Canadà. Una mica més i esdevé extraparlamentari. A les eleccions d'ahir, en les que el Partit Conservador del primer ministre, Stephen Harper, va aconseguir la majoria absoluta, el Bloc Quebequès ha passat de tenir 49 diputats a tenir-ne només 4. La patacada ha estat tan monumental que fins i tot el líder del Bloc, Gilles Duceppe, ha perdut el seu escó. Els grans vencedors a la província francòfona han estat els socialdemòcrates del Nou Partit Democràtic.

Amb 14,3 milions de vots escrutats dels 24 milions del cens, l'Oficina Electoral del Canadà ha publicat que el Partit Conservador compte amb el 39,7% dels vots el que li atorgarà 166 dels 308 diputats de la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc. El socialdemòcrata Nou Partit Democràtic (NPD) ha aconseguit un total de 102 diputats (en tenien 37), el Partit Liberal 35 (en tenien 70), el Bloc Quebequès 4 (en tenia 49) i el Partit Verd, un.

Kill i no murder

Arcadi Espada:

En cualquier caso, y como cualquier día grande, hay que celebrar aquí la coincidencia entre los reaccionarios de la derecha y de la izquierda.

Todos, por una razón u otra, incapaces de enfrentarse al arduo problema de la justificación moral del asesinato. Negando la mayor para sufrir el menor de los daños.

Bin Laden, un titella dels serveis secrets pakistanesos

Guy Sorman:

Ben Laden est mort deux fois : il a été tué par des soldats américains, au Pakistan, le 1er mai, mais l'avait déjà été, symboliquement, le 15 janvier au Caire.

Que nous avaient signifié alors les rebelles de la Place Tahrir ? La révolution égyptienne, comme la révolution tunisienne avant elle, annonçaient aux Arabes et au monde que, dans leur longue quête de la dignité et de la modernité, les Arabes ne souhaitaient pas restaurer le Califat, ni revenir à la Charia. Entre le retour au Temps du Prophète préconisé par Ben Laden, par la violence, et l'entrée dans le monde de la démocratie libérale, par le pacifisme, le 15 janvier, les Arabes avaient choisi. Tous les autres peuples musulmans, qui vivent encore en tyrannie, n'aspirent eux aussi qu'à cette "Fin de l'histoire" que leur paraît être la démocratie libérale.

Ben Laden, qui avait donc perdu la croisade pour l'avenir musulman, conservait une certaine utilité, locale, pour les militaires pakistanais : ceux qui le protégeaient. Le Pakistan, en effet, est un pays qui n'existe pas, mais une vague confédération de peuples à peine réunis par l'islam : un Pakistanais est avant tout un Sindhi, un Pendjabi, un Baloutche, ensuite musulman et, à la rigueur, citoyen du Pakistan. Le seuls vrais Pakistanais sont les militaires et les services secrets (généralement Pendjabi), dont la seule raison d'être est la guerre contre l'Inde, le frère ennemi séparé à la naissance, la Partition de 1949.

Sans Inde, plus de Pakistan et surtout plus d'armée pakistanaise. Celle-ci recourt à toutes les armes possibles, du nucléaire au soutien aux Talibans et au terrorisme. Ben Laden était capable de déclencher une attaque terroriste en Inde-même, où vivent plus de musulmans qu'au Pakistan : à plusieurs reprises, l'Inde a été déstabilisée par des attentats à caractère islamiste. Ben Laden, devenu un pion pakistanais, permettait aussi de tenir en échec l'armée américaine, en la clouant au sol en Afghanistan. Ben Laden était enfin une bombe à retardement dans les mains des Services secrets pakistanais. Dans l'hypothèse où les Etats-Unis se rapprocheraient trop de l'Inde, au détriment du Pakistan, il était possible d'activer le réseau Ben Laden : ce Ben Laden valait plusieurs bombes atomiques.

Le pion a été capturé, mais l'armée pakistanaise ne l'est pas : la partie continue.