Amb tot a favor i encara predran la guerra

Ténen una resolució de l'ONU, ténen el suport de gairebé tots els mitjans de comunicació i ténen els carrers muts sense manifestacions contra la guerra. Què més volen? Per què tants dubtes? Que la resolució 1973 és ambigüa? Com si no fóssin ambigües la majoria de les resolucions del Consell de Seguretat! El problema no és la resolució, el problema és que no s'aclaren. La coalició és una olla de grills que oscil·la entre les erupcions incontinents del milhomes Sarkozy i la mandra del cagadubtes d'Obama al que només sembla preocupar-li que el confonguin amb un cowboy. Però quan un conflicte és políticament i/o moralment inevitable el lideratge és imprescindible. Es pot estar d'acord o no amb la guerra de l'Iraq, però és un fet que Bush va assumir la seva responsabilitat amb totes les conseqüències i la va mantenir fins al final. A què espera Obama per fer el mateix? O és que, per no semblar-se a Bush, està disposat a perdre la guerra malgrat, a diferència dels seu predecesor, tenir-ho tot a favor?

I les balances fiscal entre Barcelona i Lleida?

Les balances fiscals han estat, gairebé des del començament del període democràtic, una de les obsessions més recurrents del nacionalisme català. CiU i ERC (amb el suport en els últims anys del PSC) han assegurat per activa i per passiva que Espanya sotmet a un "espoli fiscal a Catalunya" i que la publicació de les balances fiscals és el primer pas per acabar amb aquesta "injustícia" històrica. Finalment, aquest dimarts, el Congrés ha aprovat la iniciativa d'ERC, amb el suport del PSOE, CiU, IU i ICV, de publicar cada tres anys aquestes balances. Només UPyD hi va votar en contra, mentre que el PP es va abstenir.

Des Libre Mercado s'ha qüestionat l'actual esquema de finançament autonòmic, que permet a les regions endeutar-se i posar en perill, fins i tot, els comptes de l'Estat. Però, no és aquesta l'argumentació que s'utilitza des del nacionalisme català. Del que es parla és d'una distribució injusta de les despeses del Govern central. Però els mateixos arguments servirien per dir que la Generalitat està robant a Barcelona per beneficiar Girona, Tarragona o Lleida.

Això no obstant, l'obsessió nacionalista només mira a Madrid, oblidant-se del que tenen més a prop. Per què els diputats per Barcelona al Parlament català no protesten? Tenen alguna cosa a dir Xavier Trias o Jordi Hereu, candidats a alcalde de Barcelona? O és que després de la pantalla de les balances només s'amaga la intenció de sembrar la discòrdia en el conjunt del país i la recerca de beneficis polítics, i no una preocupació veritable pels contribuents catalans.

Una qüestió estadística
L'estudi més conegut i exhaustiu publicat fins ara sobre balances fiscals el va publicar el BBVA a finals del 2007. Els autors, professors universitaris, van fer una bona feina, recopilant els impostos pagats a cada territori i comparant-los amb les despeses de l'Estat. És una qüestió estadística que pot ajudar a l'hora de prendre decisions tècniques, De fet, els resultats són bastant lògics: les regions més densament poblades i més riques -Madrid, Catalunya i Balears- aportarien més que el que reben i en les més despoblades i més pobres -Extremadura, Astúries, les dues Castelles- passaria el contrari. És una cosa habitual en pràcticament tots els països del món.

Això no obstant, els nacionalistes l'han agafat com un dels arguments clau del seu programa polític. És una qüestió fàcil de vendre -"Espanya ens roba"-, a un electorat que veu que Catalunya, la regió més rica del país fa unes dècades, perd pes relatiu en relació a altres comunitats com Madrid. A més, d'aquesta manera, la culpa de la decadència catalana no seria ni de Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla, sinó dels malvats polítics centralistes que xuclen la sang als seus soferts contribuents.

1. Un debat fals: Per què Espanya sí i Catalunya no?
La primera pregunta és senzilla. Després de tants anys d'esforç, sent les balances fiscals un tema clau en els programes dels principals partits catalans i ja que la seva publicació suposaria "acabar amb l'opacitat" i tindria un "caràcter pedagògic innegable", per què no fan el mateix allà on poden fer-ho?

Al Parlament català, CiU, PSC i ERC tenen una comodíssima majoria absoluta. Podrien publicar demà mateix les balances fiscals de Barcelona, ​​Girona, Tarragona i Lleida. Així, seria fàcil comprovar si les províncies menys poblades s'estan aprofitant fiscalment de Barcelona. És gairebé segur que en aquesta província es generen al voltant del 90% dels impostos que cobra la Generalitat. Això no obstant, aquesta administració no es gasta aquest percentatge en aquest territori. Seria un "espoliació" fiscal de manual. Aleshores, per què no ho denuncien aquests partits, tan preocupats pels diners dels seus contribuents?

2. Les muntanyes no paguen, ho fan els ciutadans
Quan Joan Ridao o Josep Antoni Duran i Lleida asseguren que Catalunya dóna molt més del que rep, s'obliden d'una qüestió bàsica: les regions no paguen, ho fan els seus ciutadans. Ni Monterrat, ni el riu Ter, ni tan sols el delta de l'Ebre paguen un duru, ho fan els individus que hi viuen. En aquest sentit, l'Estat cobra el mateix a un català que guanyi 100.000 euros que a un extremeny. Potser hi hagi més catalans rics (com madrilenys), però això és el màxim que es pot dir. Després, serà qüestió d'analitzar si l'actual sistema tributari és just o injust, però el que paga és el contribuent, no el solar sobre el que viu.

Per això, la taula 1 mostra que catalans i madrilenys han estat els que més han pagat entre 1991 i 2005 a l'Administració Pública Central (APC), el que correspon amb el seu alt nivell de renda per càpita.

3. De Castella a Lleida
Com dèiem abans, els resultats de l'estudi del BBVA són bastant lògics. Els ciutadans de Catalunya, Madrid i Balears paguen més del que l'Estat es gasta en les seves províncies. Les dues Castelles o Extremadura estan en el lloc oposat.

Tant Barcelona com Madrid són territoris molt rics en termes de renda per càpita, tenen molta indústria i estan molt poblats. Això implica tres coses: d'una banda, els seus habitants paguen alts tipus d'IRPF, de l'altra banda, hi ha moltes companyies que tenen allí la seva seu social (paguen l'IVA que cobren en tot el territori), finalment, es beneficien dels costos d'escala associats a l'acumulació de població.

Això últim vol dir que és més barat subministrar un servei a un barri de Madrid de 100.000 habitants, que a 100 pobles de Castella de 1.000 veïns. Amb una sola canonada, una carretera o una via de tren es pot cobrir Chamartín, però no s'arriba a diverses comarques disseminades. Fer una carretera fins a una localitat de 5.000 habitants costa el mateix per quilòmetre que fer-la en la capital d'Espanya. Però la divisió despesa/veïns beneficiats, donarà un resultat molt més alt en el primer cas. El mateix passa a Lleida o Tarragona: estan advocant CiU o ERC per deixar sense serveis públics aquestes províncies perquè aporten menys a la caixa comuna que Barcelona?

En el gràfic 2 es pot veure que la despesa per càpita de l'Administració central ha estat força homogeni entre totes les regions (només sobresurt una mica Astúries, segurament pel seu alt percentatge de població d'avançada edat).

4. Empreses: on venen, on paguen?
En relació amb els dos apartats anteriors, hi ha el tema de les empreses. Les companyies paguen impostos allà on estan radicades les seves seus centrals, però generen la seva activitat allà on estan els seus clients. D'aquesta manera, una companyia amb seu a Madrid o Barcelona que vengui el 80% de la producció a la resta d'Espanya, apareix com a contribuent a la seva ciutat d'origen, i genera en aquest territori uns grans ingressos a Hisenda, encara que tingui altres seus i els seus treballadors estiguin escampats per diverses províncies. Això distorsiona encara més el càlcul d'aquestes balances. Evidentment, com s'explicava en l'apartat anterior, aquest exemple és també bastant comú.

5. Més diners per a Pedralbes i menys per al Raval?
De fet, portant al límit l'argumentació de Ridao o Duran o Lleida, no hauríem de quedar-nos en la balança fiscal de Catalunya respecte a Espanya, ni la de Barcelona respecte a Catalunya. Els habitants del barri de Pedralbes paguen molt més, des de fa moltes dècades, que els del Raval. Segons aquest criteri, és un altre espoli fiscal bastant clar. Significa això que cal tractar pitjor als veïns del Raval que als primers? Cal tancar les escoles públiques dels barris desfavorits perquè costen més del que tributen els seus habitants? És això el que vol ERC?

En el gràfic 3, es pot veure el resultat lògic dels dos anteriors. Si els ciutadans d'algunes regions han pagat més (per raó dels seus ingressos) i la despesa per càpita ha estat similar, aquestes regions tenen balances fiscals negatives.

6. Un instrument insuficient: un resultat gens fiable
Però potser el principal argument contra les balances fiscals és que, es facin com es facin, els seus resultats no són fiables. L'estudi del BBVA presenta una metodologia prou correcta (enfocament càrrega-benefici) i és un intent apreciable. Però des del dia de la seva publicació ha estat criticat perquè hi ha altres possibilitats.

Per exemple, com es mesura l'impacte de l'obra de l'AVE Madrid-Barcelona? La despesa s'ha fet a Guadalajara o Saragossa, províncies per on passa el tren. Però potser el benefici se l'emporten fonamentalment les dues grans capitals. I l'autovia entre Madrid i La Corunya, en quant beneficia la despesa del Ministeri de Foment a les ciutats intermèdies? Quant s'imputa a Madrid, a La Corunya, a Valladolid? I a Salamanca, ciutat que està a uns 50 quilòmetres d'aquesta carretera?

Res d'això es pot explicar per les balances fiscals que, per començar, ni tan sols són balances perquè no mesuren elements equiparables, encara que aquest nom tingui molt ressò en el discurs nacionalista: remet a la igualtat, a la imatge de la justícia, etc.

Com argumentava ja el 2004 Alberto Recarte, "Espanya és una nació des de fa molt segles i les decisions polítiques, amb repercussions econòmiques i fiscals, s'han pres pels successius governs nacionals amb criteris nacionals, tot i saber que en algunes ocasions s'estava beneficiant a algunes regions sobre altres però, sempre -esperem que hagi estat així- sobre la base dels interessos generals a llarg termini ".

7. Una imatge que ho resumeix gairebé tot
De fet, l'estudi del BBVA mostra que hi ha una correlació negativa que es correspon amb la lògica del sistema: una altra cosa és que no agradi l'actual model impositiu, però criticar-lo embolicats en una bandera sembla una mica demagògic.

Segons es pot veure en el gràfic 4, les regions més riques reben menys i les més pobres, al contrari. Es podria traçar una línia gairebé recta entre el quadrant I i el III del gràfic sense que cap regió s'allunyés molt. Només País Basc i Navarra, per l'especial naturalesa del seu règim foral, escapen a aquesta tendència.

(Traducció al català de l'article original publicat a Libre Mercado)

Com van les coses per Egipte

Al setembre se celebraran eleccions legislatives i a l'octubre o novembre, presidencials

El nou parlament serà constituent

Com a molt tard, Egipte celebrarà eleccions presidencials abans de final d'any, probablement a l'octubre o novembre. Fins aleshores, el consell militar en el poder exercirà les funcions de cap d'estat. Mamdouh Shaheen, membre del Consell Suprem de les Forces Armades, ha dit que el consell militar cedirà les competències legislatives al nou parlament, que s'elegirà definitivament al setembre, i farà el mateix amb les competències presidencials, que cedirà al nou president una vegada assumeixi el càrrec. Fins al moment, dos aspirants a la presidència han anunciat que presentaran candidatura: el secretari general de Lliga Àrab, Arm Mussa, i l'exsecretari general de l'Agència Internaciona de l'Energia Atòmica, Mohamed el-Baradei.

El consell militar ha fet pùblic el decret constitucional pel que entren en vigor les esmenes introduïdes a la Constitució que van ser aprovades en el ferèndum del passat 19 de març. Aquestes esmenes, que han modificat set articles (el 75, 76, 77, 88, 93, 139 i 148) i n'ha derogat un (el 179), permeten la celebració d'una elecció presidencial competitiva, restringeixen el mandat del futur president a dos períodes de 4 anys i restauren la supervisió judicial de les eleccions.

Fins i tot el NYT troba ressons de Bush en el discurs d'Obama sobre Líbia

The Caucus:

In his speech, Mr. Obama also made a philosophical case for military intervention by the United States in support of democratic movements in the Middle East, North Africa and elsewhere around the world.

In doing so, the Democratic president echoed the language of his Republican predecessor while offering a more constrained view of America’s role in helping to sweep away the world’s dictators.

Like former President George W. Bush, Mr. Obama said it could be in the interests of the United States to exercise the military power that it alone possesses in the advancement of freedom. But far more than Mr. Bush, Mr. Obama stressed the need to use that power in the context of multilateralism and cooperation.

(Via Barcepundit)

Musulmans per Israel

Al Regne Unit s'ha creat un grup anomenat "British Muslims for Israel". En aquest vídeo de la televisió israeliana, els seus membres afirmen, entre altres coses, que els musulmans d'Israel són molt més lliures que en qualsevol país islàmic. (Via Simy Benarroch)

La majoria d'espanyols creu tan justificat atacar l'Iraq com Líbia (ABC)

Sala i Martín: "Cal una revolució mental"

50 antiliberals es manifesten a Barcelona

"L'Europa liberal ens porta a l'era preindustrial"

2011, l'any dels tsunamis

Acudit de Hassan Bleibel per al periòdic Al Mustakbal del Liban. (Via)

Les Valquíries s'imposen a Obama

Maureen Dowd ha publicat al New York Times un revelador article titulat "La lluita de les Valquíries" on explica com les dones han derrotat els homes a l'administració Obama, empenyent-los a plantar cara a Gaddafi. Explica com la secretària d'Estat, Hillary Clinton, l'ambaixadora nord-americana a l'ONU, Susan Rice, i les assesores de seguretat nacional Samantha Power i Gayle Smith, s'han imposat davant el cagadubtes d'Obama i les especulacions estratègiques de Robert Gates. Dowd diu que ens trobem ben lluny dels estereotips feministes sobre l'aggressivitat del mascle i la conciliació femenina. "Al llarg de la història -escriu- hem vist dones que han trencat els esterotips de gènere, des de Cleopatra a Golda Meir o la Dona de Ferro Margaret Thatcher, que els crítics de l'esquerra menystenien dient que no era realment una dona. Madeleine Albright va empenyer la intervenció als Balcans i Condi Rice la invasió de l'Iraq". Seguiu llegint:

There is something positively mythological about a group of strong women swooping down to shake the president out of his delicate sensibilities and show him the way to war. And there is something positively predictable about guys in the White House pushing back against that story line for fear it makes the president look henpecked.

It is not yet clear if the Valkyries will get the credit or the blame on Libya. But everyone is fascinated with the gender flip: the reluctant men — the generals, the secretary of defense, top male White House national security advisers — outmuscled by the fierce women around President Obama urging him to man up against the crazy Qaddafi.

How odd to see the diplomats as hawks and the military as doves.

“The girls took on the guys,” The Times’s White House reporter, Helene Cooper, said on “Meet the Press.”

Rush Limbaugh mocked the president and his club of “male liberals,” saying: “Of course the males were opposed. It’s the new castrati. ... They’re sissies!”

Susan Rice, the U.N. ambassador and former Clinton administration adviser on Africa, was haunted by Rwanda. Samantha Power, a national security aide who wrote an award-winning book about genocide, was thinking of Bosnia. Gayle Smith, another senior national security aide, was an adviser to President Clinton on Africa after the Rwandan massacre. Hillary Clinton, a skeptic at first, paid attention to the other women (putting aside that tense moment during the ’08 primaries when Power called her “a monster”). She also may have had some pillow talk with Bill, whose regrets about Rwanda no doubt helped shape his recommendation for a no-fly zone over Libya.

How odd to see Rush and Samantha Power on the same side.

We’ve come a long way from feminist international relations theory two decades ago that indulged in stereotypes about aggression being “male” and conciliation being “female.” And from the days of Helen Caldicott, the Australian pediatrician and nuclear-freeze activist who disapprovingly noted the “psychosexual overtones” of military terminology such as “missile erector” and “thrust-to-weight ratio.” Caldicott wrote in her book “Missile Envy:” “I recently watched a filmed launching of an MX missile. It rose slowly out of the ground, surrounded by smoke and flames and elongated into the air — it was indeed a very sexual sight, and when armed with the ten warheads it will explode with the most almighty orgasm.”

There have been women through history who shattered gender stereotypes, from Cleopatra to Golda Meir to the “Iron Lady” Margaret Thatcher, whose critics on the left sniffed that she was not really a woman. As U.N. ambassador, Madeleine Albright pushed back against Colin Powell on a Balkans intervention — “What’s the point of having this superb military that you’re always talking about if we can’t use it?” she asked him — and Condi Rice pushed ahead with W. and Dick Cheney on invading Iraq.

WebIslam adverteix Zapatero que tindrà el seu 11-M per atacar Gaddafi

Ho escriu el president de la Junta Islàmica de Catalunya, Abdennur Prado, a la pàgina 'Webislam', sobre la decisió del Govern espanyol de participar en la coalició contra el règim de Gaddafi.

Adéu, Liz!

Guillermo Toledo, sobre la intervención en Libia : “Zapatero es un criminal de guerra”

Faran de Gaddafi el nou Saddam?

El que s'anomena legalitat internacional té poc a veure amb la formalitat jurídica o amb l'imperatiu moral. La legalitat internacional és una ficció política que depèn de la correlació de forces en els organismes multilaterals, on les grans potències són jutge i part en totes les decissions que s'adopten.

Si l'any 2002, a més a més dels EUA i el Regne Unit les altres potències permanents del Consell de Seguretat haguéssin tingut el mateix interès en derrocar la dictadura criminal de Saddam Hussein, la guerra per fer-lo fora hauria estat cnsiderada justa, legal i legítima. Però n'hi va haver prou que França trenqués la solidaritat occidental, liderant l'eterna oposició de Rússia i la Xina, perquè la guerra fos considerada tot el contrari: injusta, il·legal i il·legítima.

De la mateixa manera, si ara el Consell de Seguretat de l'ONU no hagués aprovat la resolució 1973 pel veto d'algun dels membres permanents, els atacs aeris actuals serien als ulls de tothom injustos, il·legals i il·legítims. És a dir, que  el veto d'un sol Estat hauria col·locat fora de la suposada legalitat a tots aquells que estan complint amb el deure de socors a les víctimes.

No es tracta, doncs, de decissions jurídiques sinó de decissions polítiques. La legalitat o no d'una acció no depen d'una llei que obliga per igual a tothom sinó de l'interès polític nacional de les potències a cada moment. Saddam Hussein s'havia convertit en un perill imprevisible especialment per als Estats Units en el nou context internacional creat pels atemptats de l'11-S, de la mateixa manera que Gaddafi s'ha convertit ara en un perill inacceptable, especialment per a Europa, en el context de les revoltes en el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient..

Però mentre que al 2003, George W. Bush va tenir clar l'objectiu i va actuar en conseqüència, al 2011 Barack Obama no sembla tenir clara ni una cosa ni l'altra. Seguint la tradició demòcrata posterior a Vietnam, Obama opta per disparar de lluny i que els morts els possin els altres. Prefereix la hipocressia dels conflictes continguts, però irresolts, que s'allarguen indefinidament i que enverinen fins a la gangrena diverses generacions, que una confrontació contundent que acabi el més ràpidament possible amb un vencedor i un derrotat clars i inequívocs. Si hi ha una cosa pitjor que la guerra és eternitzar-la impedint que cicatritzi.

Si no enderroquen Gaddafi i es limiten a mantenir 'sine die' zones d'exclusió aèria i generar contínues resolucions de l'ONU que ni Trípoli aplicarà ni ningú imposarà, acabaran aconseguint el que més els espanta: convertir Gaddafi en un nou Saddam i Líbia en un altre Iraq.

La fal·làcia del vidre trencat

Per a tots aquells que creuen encara que les catàstrofes generen riquesa

(via Extremecentre)

El que pensen els partits d'esquerra sobre la intervenció a Líbia

La cara bruta de l'energia neta

This toxic lake poisons Chinese farmers, their children and their land. It is what's left behind after making the magnets for Britain's latest wind turbines... and, as a special Live investigation reveals, is merely one of a multitude of environmental sins committed in the name of our new green Jerusalem.

Més informació, aquí.
(Via Barcepundit)

Si no és fer caure Gaddafi, quin és l'objectiu?

L'operació militar internacional a Líbia no només s'ha fet esperar massa sinó que tot just començada fa aigues per diversos costats. Tot plegat dóna la impressió d'una gran xapussa, feta a base d'improvització i sense un lideratge clar. Un lideratge que, agradi o no, només poden tenir encara els Estats Units. Però Obama no vol. Hillary Clinton ho ha intentat. Gràcies a la iniciativa de França i el Regne Unit i a la feina de l'ambaixadora dels EUA a l'ONU, Susan Rice, que depèn del Departament d'Estat, s'aconseguia vèncer les reticències dels membres permanents del Consell de Seguretat i fer aprovar una resolució que ho permet gairebé tot, inclosa la caiguda de Gaddafi; una opció que Clinton va avalar. Però immediatament va ser desmentida des del seu govern i des del Pentàgon: l'objectiu no és derrocar Gaddafi, han dit i repetit. Doncs, si no és acabar amb el dictador, quin és l'objectiu? N'hi ha algun altra? Contenir-lo fins que un dia recapaciti i decideixi, com una germaneta de la caritat, compartir el poder amb els rebels? O el que es pretén és simplement equilibrar els bàndols enfrontats i deixar que es matin en una llarga i cruel guerra civil?

L'objectiu de les revoltes de Tunísia i Egipte va ser la caiguda dels autòcrates Ben Alí i Mubarak, com a primer pas cap a un canvi polític democràtic. Masses pacífiques i desarmades ho van aconseguir. Per què no pot fer el mateix a Líbia un potent dispositiu militar internacional beneït per l'ONU?

Sense un objectiu clar, qualsevol operació militar està destinada al fracàs. No és estrany, doncs, que ja hagin sorgit les primeres divisions. Dins la UE, Alemanya i Itàlia, que ja eren reticents, cada vegada ho veuen menys clar. Més enllà de la comunitat, Noruega ha suspès la seva participació en l'operatiu fins que no s'aclareixen les coses i la Lliga Àrab s'ha vist obligada a desmentir, després de fer-se pública l'existència de discrepàncies internes, que hagi canviat d'opinió.

Però el problema no està en l'heterogènia coalició d'aliats contra no se sap ben bé qui. El problema està a Washington. A la Casa Blanca. On un president irresponsable saboteja la feina feta per Hillary Clinton i decideix, en ple inici d'una nova guerra, anar-se'n de passeig, amb la dona i els nens, a l'Amèrica Llatina. Com si la guerra fos una frivolitat. No es estrany que, en aquestes circusmtàncies, Hillary hagi deixat clar que no pensa seguir en el govern d'Obama en un hipotètic segon mandat, ni de secretària d'Estat ni en qualsevol altra càrrec.

Molares do Val s'equivoca

M'ha sorprès que Manuel Molares do Val -un bloger que sovintejo perquè solen agradar-me els seus comentaris- estigui tan desinformat respecte el referèndum constitucional a Egipte.

Molares do Val escriu:

"Pronto veremos los frutos de la nueva Constitución alumbrada por la Revolución egipcia, tan aplaudida en Occidente: menos libertades públicas e imposición de la reaccionaria y preilustrada sharia como base legislativa.

Los desengañados añorarán entonces al corrupto dictador Hosni Mubarak, mucho menos brutal que las leyes y costumbres islamistas , sabiendo que islam significa sumisión, no al razonamiento, sino a los dictados de Alá.
(...)
Ahora, el Artículo 2 de la nueva Constitución egipcia preparada por la Junta militar presidida por Mohamed Hussein Tantawi, impondrá la sharia como fuente de justicia, como exigen los integristas Hermanos Musulmanes."

Tot això és fals.

La revolució egípcia no ha donat a llum cap nova Constitució. El text constitucional continua sent el del 1971, obra d'Anwar el Sadat i que Mubarak va modificar en dues ocasions (el 2005 i el 2007), entre altres coses per mantenir l'estat d'emergència promulgat el 1981.

Dels 126 articles de la Constitució egípcia, el referèndum de dissabte passat s'ha limitat a modificar-ne set (el 75, 76, 77, 88, 93, 139 i 148) i n'ha derogat un (el 179), per tal de canviar, entre altres coses, la durada del mandat del cap d'Estat i els requisits per ser candidat presidencial. Modificacions imprescindibles per garantir que tots els partits puguin presentar-se a les eleccions de setembre amb un mínim d'igualtat jurídica.

El famós article 2 -l'Islam és la religió de l'Estat- ja hi era. Ni s'ha modificat ni se n'ha fet un de nou. És el que estava vigent des del 1971 i sota el qual Mubarak ha governat durant 30 anys. Per tant, no es veritat que el Consell Militar hagi preparat l'article 2 a exigència dels Germans Musulmans.

Ni l'article 2 ni l'article 1 -que defineix Egipte com un estat socialista- han estat inclosos en la reforma constitucional. Per què? Perquè aquests articles afecten a la naturalesa del règim, que només pot canviar legítimament una assemblea constituent.

Esdevindrà constituent el parlament després de les eleccions de setembre? Aquesta és la gran qüestió. Els sectors més democràtics se'n malfien i per això van demanar el "No" en el referèndum de dissabte, però tots es presentaran a les eleccions amb el ferm propòsit d'intentar que el parlament redacti una nova constitució. Serà aleshores quan sabrem per on aniran les coses. Sabrem si hi haurà o no nova Constitució i, s'hi n'hi ha, sabrem si aquesta serà una constitució democràtica homologable o si tot quedarà en unes modificacions cosmètiques.

Es pot ser pessimista, però això no justifica explicar coses que no són veritat.

L'emperador està nu: mentre el món crema, toca la lira

Mentre el Japó pateix la catàstrofe més gran de la seva història, el Pròxim Orient està revoltat de nord a sud i d'est a oest, el preu de la gasolina està pels núvols i el govern dels Estats Units és a punt de suspendre pagaments per falta de pressupost, Obama està "missing". En ple inici de l'operació militar "Odissea a l'Alba" contra Gaddafi, Obama s'en va de viatge a l'Amèrica Llatina.Veklerov Eugene, a "American Thinker", es pregunta: Què ha sigut d'aquell gegant que es passejava per sobre del món durant la campanya electoral? On han anat a parar totes les flors? On és el colós dotat de capacitats i poders sobrehumans? I conclou: Obama no hi és. El seu defecte més preocupant és la passivitat. Li agrada jugar i filosofar però no gaire treballar i tocar de peus a terra. El que veiem és tot el que hi ha. A Obama el persegueix la seva pròpia incompetència, en plena retirada, desinteressat i despreocupat.

Amid all the turmoil,  he discusses an apparently world historical issue of school bullying; honors the 2009-10 Stanley Cup Champion Chicago Blackhawks; delivers a radio address on another all-important subject, "Women's History Month;"  attends a fund-raiser;  goes golfing (that darned weather: it was just too nice for the President to resist the temptation of hitting the links -- for the 61th time in his two plus years in office); yuks it up with the Washington press corps (pronounced "k-o-r", not "k-o-r-p-s," try to remember this, Mr. President) at the annual Gridiron Dinner. And to top it all off, the crowning event in Barack Obama's busy schedule -- drum roll, please! -- videotaping his NCAA tournament bracket picks. (Think about it: Obama discusses basketball with authority, which means that he must be spending a lot of time watching the games and listening to sports commentators. Exactly what he was elected for, wasn't he?) While Rome burned, Nero fiddled. While the world burns, Obama ponders the outcome of a college basketball tournament.

Faced with this blatant display of indolence and indomitable refusal to fulfill the duties of his office, Obama's supporters are puzzled: What happened to the giant who bestrode the world during the election campaign? Where have all the flowers gone? Something is definitely amiss.  But what? Muses NYT putative conservative David Brooks, he of the creased pant leg fame,  "All in all, President Obama is an astoundingly complicated person. During the 2008 presidential campaign, and during the first two years of his term, I would have said that his troubling flaw was hubris -- his attempts to do everything at once. But he seems to have an amazing capacity to self-observe and adjust. Now I'd say his worrying flaw is passivity."  Maybe he is saving his extraordinary talents for a really monumental task deserving his undivided attention -- perhaps making bracket picks come NBA playoff time?

Gairebé com Zapatero.