Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 29 de juny de 2005

Bush no baixa la guàrdia

Our mission in Iraq is clear. We're hunting down the terrorists. We're helping Iraqis build a free nation that is an ally in the war on terror. We're advancing freedom in the broader Middle East. We are removing a source of violence and instability, and laying the foundation of peace for our children and our grandchildren.

The work in Iraq is difficult and it is dangerous. Like most Americans, I see the images of violence and bloodshed. Every picture is horrifying, and the suffering is real. Amid all this violence, I know Americans ask the question: Is the sacrifice worth it? It is worth it, and it is vital to the future security of our country. And tonight I will explain the reasons why.

Some of the violence you see in Iraq is being carried out by ruthless killers who are converging on Iraq to fight the advance of peace and freedom. Our military reports that we have killed or captured hundreds of foreign fighters in Iraq who have come from Saudi Arabia and Syria, Iran, Egypt, Sudan, Yemen, Libya and others. They are making common cause with criminal elements, Iraqi insurgents, and remnants of Saddam Hussein's regime who want to restore the old order. They fight because they know that the survival of their hateful ideology is at stake. They know that as freedom takes root in Iraq, it will inspire millions across the Middle East to claim their liberty, as well. And when the Middle East grows in democracy and prosperity and hope, the terrorists will lose their sponsors, lose their recruits, and lose their hopes for turning that region into a base for attacks on America and our allies around the world.

Some wonder whether Iraq is a central front in the war on terror. Among the terrorists, there is no debate. Hear the words of Osama Bin Laden: "This Third World War is raging" in Iraq. "The whole world is watching this war." He says it will end in "victory and glory, or misery and humiliation."
Discurs íntegre de Bush a Fort Bragg.

dimarts, 28 de juny de 2005

Bush pot estar bastant tranquil


Com podeu veure, l'enquesta del "Washington Post-ABC News", prèvia al discurs que ha de fer avui Bush un any després del traspàs de la sobirania al govern provisional iraquià, no és tan dolenta com podria semblar. Tenint en compte que els media prioritzen les males notícies, que són les que més venen, i que bastants d'ells són obertament contraris a la política de l'actual inquil·lí de la Casa Blanca, la veritat és que Bush pot estar bastant tranquil.

dilluns, 27 de juny de 2005

El NO francès és aquest

Aquest reportatge de France Press mostra clarament les motivacions i les idees que hi han al darrera de la major part d ela gent que va votar NO a la Constitució europea a França.
A Martigues, petite ville du sud de la France, les militants de gauche qui ont mené campagne contre la Constitution européenne veulent, un mois après la victoire du non, continuer sur leur lancée et fourbissent leurs armes contre "l'Europe ultralibérale" et Tony Blair.
Au moment o¨ le Premier ministre britannique prend la présidence tournante européenne pour six mois, ces militants tentent de mobiliser pour une "autre Europe", et pour une alternance politique en France, en 2007.
"Blair, je lui fais pas confiance, c'est pas la gauche, il vient pas du peuple. Son idée derrière la tête c'est d'imposer le libéralisme à l'américaine", explique Eric Durand, un fonctionnaire de 35 ans, qui se décrit comme "communiste post-moderne".
Dans la région de Marseille, la grande métropole du sud de la France frappée de plein fouet par la désindustrialisation, le non l'a emporté largement, avec plus de 60% des suffrages lors du référendum du 29 mai sur la Constitution européenne.
A Martigues, une municipalité communiste de 45.000 habitants, le non a atteint 71%.
"Blair veut produire un +discours moderne+. Mais sa logique n'est pas européenne, elle est capitaliste et financière", explique Fabrice Aubert, un économiste de 47 ans militant de l'organisation altermondialiste Attac.
Autour de lui sont réunis ce jour là une poignée de militants de Martigues, communistes, écologistes, issus du milieu associatif, qui veulent poursuivre sur la lancée de la victoire "historique" du 29 mai.
Leur objectif est de "construire une alternative antilibérale en France et en Europe". On y évoque pêle-mêle Blair "l'ultra-libéral", la spéculation immobilière des fonds de pension américains, et surtout la fête locale à organiser à la rentrée o¨ l'on discutera encore d'Europe.
A l'image de celui de Martigues, plusieurs centaines de collectifs de ce type ont vu le jour en France. Leurs animateurs promettent une "mobilisation" exceptionnelle pour les prochains sommets européens
"Pour le moment, les opposants du non ne présentent pas un programme commun", reconnaît le maire communiste de Martigues, Paul Lombard. "Il faut pousser l'avantage, et arriver à des Etats généraux de ce que les gens veulent".
A quelques kilomètres de là, à Port-de-Bouc (18.000 habitants), une des villes les plus pauvres de la région, le non a atteint 85%.
La fermeture des chantiers navals en 1966 a porté un coup terrible à cette ville ouvrière, bastion du parti communiste. Quelques affiches appelant à voter non achèvent de se délaver au pied d'immeubles défraichis, entre une voie ferrée et une autoroute.
Les rues et les bÔtiments portent les noms de poètes ou de héros du Panthéon communiste. C'est dans la salle Youri Gagarine qu'a été lancée, lundi, une "assemblée communale" pour continuer la mobilisation du 29 mai.
"Je suis européenne, mais pour une autre Europe, pas une Europe à la Blair", explique la jeune maire communiste -elle à 33 ans-, Patricia Fernandez.
"Ici nous voyons une accélération de cette Europe marchande qui oublie les plus faibles. Il faut résolument réorienter l'Europe en écoutant ce que dit le peuple".
"L'Europe, à ma petite échelle, je vois pas ce que ça a appporté de bon ici", explique Paul, un retraité de 68 ans en train de pêcher.
"Les fils du pays, qu'est-ce qu'ils ont? Le chômage, des boulots de merde, de l'intérim, des emplois de caissières de supermarché à mi-temps, dit-il. Et maintenant, ca va être pire, avec Blair et ces gars des pays de l'est qui bossent pour que dalle. Moi je dis qu'il faut changer tout ce système pendant qu'il est encore temps".

dijous, 23 de juny de 2005

Blair, directe a la diana

So what would a different policy agenda for Europe look like? First, it would modernise our social model. Again, some have suggested that I want to abandon Europe’s social model. But tell me, what type of social model is it that has 20 million unemployed across Europe; that has productivity rates falling behind those of the United States; that is allowing more science graduates to be produced by India than by Europe; and that on any relative index of a modern economy – skills, research and development, patents, information technology – is going down and not up? India will expand its biotechnology sector fivefold in the next five years. China has trebled its spending on research and development in the last five years. Of the top 20 universities in the world today, only two are now in Europe.
Discurs de Blair davant el Parlament Europeu.

dimarts, 21 de juny de 2005

Més sobre la crisi de la UE

Interessant article d'Emiliano García Coso, professor "Jean Monnet" de Dret de la UE, sobre els responsables del fracàs de la cimera de Brussel·les i sobre el que hauria de canviar a la comunitat.
La clave no es el mantenimiento de los niveles de subvención de la política agrícola común. La clave del crecimiento europeo es la inversión en investigación, desarrollo e innovación. Que Blair apueste por estas partidas ayuda a toda Europa en dos vertientes. La primera, en incardinar a Europa en la globalización mediante el incremento de su competitividad económica y tecnológica frente a los procesos de deslocalización empresarial. Europa no puede competir en costes laborales pero sí en tecnología. La segunda, un replanteamiento del sistema de subvenciones agrícolas contribuiría al crecimiento y mejora de los países en vías de desarrollo, con economías basadas en la agricultura, que no pueden competir con las subvenciones europeas. Este replanteamiento de las subvenciones sería una muestra palpable de la lucha de Europa contra la pobreza en el tercer mundo.

Per un nou partit polític a Catalunya

Avui s'ha fet la presentació pública del manifest "Per un nou partit polític a Catalunya". Un manifest que en la seva part final declara:
Com que les forces polítiques representades avui al Parlament de Catalunya es mostren insensibles davant d’aquest estat de coses, els sotasignats no se senten representats pels actuals partits i manifesten la necessitat que un nou partit polític corregeixi el dèficit de representativitat del Parlament català. Aquest partit, identificat amb la tradició il·lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els drets socials, hauria de tenir com a propòsit immediat la denúncia de la ficció política instal·lada a Catalunya. Oposar-se als intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l’equitat entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en el ple desenvolupament de l’actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978.
La reacció testicular que aquest manifest ha provocat en la classe políticament correcte de Catalunya, delata les limitacions intel·lectuals i les inseguretats polítiques de molta gent. Seria més sensat i més útil per a tots els catalans obrir un debat franc i sense prejudicis sobre les qüestions plantejades pel manifest. Pilar Rahola ho ha fet, pasionalment ì amb arguments discutibles, però amb voluntat d'obrir i no de tancar un debat tan necessari com imprescindible. Segons Rahola, els firmants del manifest són deshonestos i fan trampa perquè la seva crítica al nacionalisme català es fa des del bàndol del nacionalisme espanyol, cosa que traeix el seus referents il·lustrats i liberals.
No només no emeten cap preocupació pel nacionalisme espanyol que es vehicula, també a Catalunya, des de tots els àmbits de prestigi, sinó que l'ignoren com si no fos problema. Primera traïció, doncs, a l'herència il·lustrada: només els incomoda un tipus d'irredemptisme nacional, i no és pas el que té el beneplàcit de l'Estat.(...)
Però encara és més rellevant la segona traïció a l'herència liberal, que entreveig en la prioritat del manifest. ¿Com és possible que uns liberals il·lustrats arribin a la frustració amb els seus partits polítics només per una qüestió simboliconacional? A la Catalunya on es tapa el 3%, a la mateixa on no s'aconsegueix una política mediambiental, on els purins ens destrueixen el subsòl, la depredació urbanística ens destrossa les ciutats i no tenim una política cultural seriosa, els nostres intel·lectuals només es preocupen per la barretina que es posa Maragall els diumenges.
Entre altres coses, discrepo de Rahola quan classifica de liberals els firmants del manifest. El que els uneix, crec, no és el liberalisme sinó la crítica al nacionalisme i especialment al nacionalisme extens que uniformitza la política catalana. Una crítica d'esquerres però no exactament liberal, tot i que molts liberals puguin compartir el seu diagnòstic. Els firmants del manifest em semblen més aviat social-liberals o socialdemòcrates cosmopolites que promouen, amb tota legitimitat i en coherència amb el seu prevalent ideològic, la formació d'un partit d'esquerres però no d'un partit liberal. Aquesta iniciativa per l'esquerra hauria d'estimular els liberals catalans a sortir de la discreció i a elaborar també el seu propi manifest per a un nou partit polític a Catalunya.

diumenge, 19 de juny de 2005

Futur sense passat

Resulten sorprenents i sospitoses algunes incoherències polítiques. D'una banda, alguns partits justifiquen la reforma constitucional no nomès per l'aparició de noves necessitats polítiques i socials sinó també i sobre tot perquè consideren que la transició política de finals dels anys setanta no va ser una autèntica ruptura ja que, segons ells, no va passar comptes amb el passat. D'altra banda, alguns d'aquests mateixos partits demanen oblidar el passat i mirar cap el futur per a resoldre el "conflicte" d'Euskadi. Segons Otegui, el seu processament és el passat mentre que la proposta feta per Batasuna a Anoeta és el futur. Aleshores, en què quedem? Cal tenir o no en compte el passat alhora de construir el futur?
Sospito que si el passat són els crims del franquisme endosats al PP, sí; però si són els gairebé mil morts d'ETA, no.
Ho explica de manera magistral Joseba Arregui a "El correo vasco" en un article titulat "Futuro sin pasado".
Otegi y muchos nacionalistas no pueden vivir sin la separación clara entre método y fines políticos. Necesitan esa separación para no enfrentarse a sus responsabilidades históricas. Quieren hacer política no sólo 'etsi ETA non daretur', como si no existiera ETA, sino como si ETA nunca hubiera existido. Pero ETA ha existido y nada podrá borrar su huella, porque ETA misma la ha inscrito en sus casi mil asesinados. Y desde el momento en que ETA ha matado en nombre de lo que está recogido en su acrónimo, en nombre de Euskadi y su libertad, que me imagino que ahora se leerá Euskal Herria y su libertad, el contenido de esa leyenda ha quedado contaminado por la forma en que ETA ha cargado sobre ella la razón de sus asesinatos.

Que Otegi quiera separar pasado y futuro porque así consolida la separación entre el método de la violencia y el terror de ETA, se libera de sus responsabilidades históricas, y le permite apostar por la política en el futuro sin haber tenido que condenar nunca la violencia de ETA, no es aceptable, pero se entiende. Lo que ya es mucho más difícil de entender es que el resto del nacionalismo, especialmente el nacionalismo tradicional del PNV, nacionalista mucho antes de la existencia de ETA, haya caído en las redes del nacionaismo de ETA y no sea capaz de librarse de ellas, no sea capaz de decir nacionalismo sabiendo el uso que de él ha hecho ETA y lo que ese uso de violencia y terror le ha hecho al nacionalismo. Lo que es incomprensible es que el nacionalismo tradicional no haya sido capaz de formular su nacionalismo trazando un línea radical de separación no sólo con respecto a los métodos de ETA, sino también respecto de los fines de ETA. No haya sido capaz de formular su nacionalismo sabiendo que ETA ha existido, que ETA existe, y lo que ETA supone para el nacionalismo. Que no haya hecho ningún esfuerzo por rescatar el nacionalismo, reformularlo, reescribirlo para liberarlo de la derrota que le ha inflingido ETA, y se haya limitado a decir que sin violencia todo es posible: como si ETA no hubiera existido.

De la teoria conspirativa de la història i les seves paranoies

Els deixebles de la teoria conspirativa de la història, igual com els vells rockers, mai no moren. Durant el segle XX, a Europa n'hi va haver un munt. Ara, n'hi ha menys o dissimulen. Però, en el món àrab, aquesta mena d'"intel·lectuals" estan en plena apoteosi. Les seves elucubracions ens poden fer riure, però estan fent molt de mal. Un exemple: la professora i historiadora egipcia Zaynab Abd Al-Aziz va afirmar, en una entrevista a la cadena de televisió saudita Iqra Tv, el passat 26 de maig, que el concili Vaticà segon de 1965 va decidir acabar amb l'Islam i cristianitzar tot el món de cara al tercer mil·leni. Com que no ho van aconseguir, el gener del 2001 el Consell Mundial d'Esglésies va encarregar aquesta missió als Estats Units, els qual van fabricar els atemptats de l'onze de setembre per a justificar una nova creuada contra els musulmans amb l'excusa d'una guerra contra el terrorisme d'Al Qaeda.
Las decisiones del Concejo Vaticano de 1965 incluyeron, en primer lugar, absolver a los judíos de la sangre de Cristo. Esta decisión es bien conocida y fue la base para el reconocimiento de la entidad sionista ocupante - Israel. La segunda decisión fue erradicar a la izquierda por los años ochenta. Yo creo que todos presenciamos esto. La tercera decisión fue erradicar al Islam, para que el mundo fuese cristianizado para el tercer milenio".
(...)
Juan Pablo II preparó un plan de 5 años, en la víspera del tercer milenio, cristianizaran al mundo. Su discurso en 1995 estaba basado sobre la presunción que para el año 2000, el mundo entero estaría cristianizado. Ya que el plan no fue cumplido, el Concejo Mundial de Iglesias asignó esta misión a los Estados Unidos en enero del 2001, ya que los Estados Unidos es el poder militar sin rivales en el mundo. Ellos nombraron la década entre el 2001-2010 "la edad de la erradicación del mal" - "maldad" refiriéndose al Islam y a los musulmanes.
(...)
Y cómo pueden los Estados Unidos ganar legitimidad por esto sin que alguien diga que están perpetrando masacres y emprendiendo una guerra de Cruzadas? Este fabricó el show del 11 de Septiembre. Yo lo llamo una fabricación porque mucho se ha escrito sobre esto. Nosotros también somos los de culpar. ¿Por qué aceptamos una sola perspectiva? Innumerables libros fueron escritos, algunos de los cuales incluso se tradujeron al árabe tales como el de Thierry Meyssan 11/09 - El Fraude Espantoso [2] y Pentagate. "Pentagate" como Watergate… Él trae a colación los documentos para demostrar que el método usado en destruir a las tres torres fue una demolición controlada. Ésta es una teoría de ingeniería arquitectónica, la cual fue inventada por los americanos. Ellos la enseñan en sus universidades. Hacen películas y documentales sobre esta. La incorporaron en los escenarios de las películas y luego la llevaron a cabo en la vida real.
No es tracta d'un cas aïllat de paranoia. Lamentablement, aquesta sol estar bastant generalitzada, com ho confirma, per exemple, un editorial del passat 15 de juny del diari governamental egipci Al-Akbar's titulat:"Totes les evidències proven que Al-Zarqawi treballa pels Estats Units".
"All the evidence proves that Abu Mus'ab Al-Zarqawi is working for America, because his victims are Iraqis and not [members of] the coalition forces under the command of the American occupation forces in Iraq. Abu Mus'ab Al-Zarqawi's official title is 'leader of Al-Qa'ida's faction in Iraq.' Osama bin Laden is the commander of the Al-Qa'ida organization, and this proves that [Al-Zarqawi's commander,] bin Laden, has [also] been an American agent ever since he operated against the USSR forces in Afghanistan in favor of the Americans!
Són dos exemples, però cada dia n'hi ha de nous. La teoria conspirativa de la història és falsa, però, com totes les falses teories de la història, es fecunda engendrant tragèdies.

dissabte, 18 de juny de 2005

Chirac aconsegueix fer creure que la culpa és de Blair

Els partidaris d'una Europa liberal continuen atrapats en el somni que el "no" francès comportarà la fi d'una UE intervencionista. Es per això que interpreten el fracàs de la cimera de Brussel·les com una confirmació de les seves il·lusions: l'actual model europeu està ferit de mort. Certament, aquesta és la crisi més important de la història de la comunitat europea i també és cert que moltes coses hauran de canviar. És a dir, hauran de canviar totes aquelles coses que calgui perquè assegurar que res no canviï. Al final, potser la UE no quedarà intacta, però mentre la correlació de forces continui sent majoritàriament intervencionista i federalista en els països membres, el model no experimentarà canvis substancials.
Només cal observar com Chirac va aconseguir convertir la crisi constitucional en una crisi pressupostària i carregar-li el mort a Tony Blair. Una maniobra recollida i amplificada per una gran majoria de mitjans de comunicació europeus. El missatge és clar: el culpable de la crisi d'Europa és el model liberal anglosaxó; reforcem, doncs, el model intervencionista davant la por que ens fa el futur.

dijous, 16 de juny de 2005

La desesperació d'Al Zarqawi

Tornem a tenir una nova tongada d'atemptats a l'Iraq. Senyal que hi ha coses que no els agraden als terroristes, especialment la progressiva integració dels sunnites a les institucions democràtiques iraquianes. Una integració que avui ha fet història.
La Commission parlementaire chargée de rédiger une constitution permanente pour l'Irak est parvenue jeudi à un accord garantissant aux Arabes sunnites d'y participer à hauteur de 15 membres flanqués de 10 conseillers, a-t-on appris de diverses sources politiques.
Si l'Iraq estigués ja en els inicis d'una guerra civil, com asseguren els apocalíptics, resultaria incomprensible la voluntat d'un ampli sector dels sunnites d'embarcar-se en un vaixell que s'enfonsa. Més encara, resultaria absurd que els grups armats sunnites estiguéssin negociant amb el govern de Bagdad l'abandonament de les armes. Al Zarqawi s'està quedant més sol que la una i per aìxò ha amenaçat de mort a "la resistència" sunnita.
Le réseau d'Al-Qaida en Irak, dirigé par Abou Moussab Al-Zarqaoui, a menacé de mort tous les membres de la résistance armée sunnite qui seraient en train de négocier avec le gouvernement irakien, rapporte le quotidien panarabe édité à Londres. Cette mise en garde, diffusée dans un communiqué sur Internet, survient après que des informations, circulant depuis le week-end dernier, ont fait état d'éventuels pourparlers entre des groupes sunnites de la résistance et des responsables irakiens afin de faire cesser les violences.(Asharq Al Awsat)
Per si això no fós poc, avui ha estat capturat un dels lloctinents d'Al Zarqawi, el responsable d'Al Qaeda a Mossul, al nord de l'Iraq, Abu Talha també congut per Muhammad Khalaf Shakar. N'hi ha per estar desesperat.

dimecres, 15 de juny de 2005

Indefensos pel nostre bé

Fa temps que volia fer una anotació sobre el tema del dret dels ciutadans a tenir armes per a la seva autodefensa. Un dret que sempre m'havia semblat exòtic i injustificable, però que després d'haver-ne parlat amb bastanta gent als Estats Units, fa ja alguns anys, crec que el tema és de molta més profunditat que la pura i simple desqüalificació políticament correcte. Com en moltes altres coses, el tema de les armes està carregat de tòpics, de desinformació i, sobre tot, de prejudicis ideològics i polítics. He dit al principi que volia escriure sobre el tema, però no ho faré perquè l'Albert Esplugas i el José Carlos Rodríguez ho han fet ja i molt millor. Llegiu-los sense prejudicis per poder-ho debatre amb arguments a la mà.

L'Albert escriu:
Anualmente se cometen en Estados Unidos cerca de medio millón de delitos con armas de fuego. El otro dato a destacar, abandonado con frecuencia en el tintero, es que en más de dos millones de casos se da a dichas armas un uso defensivo, lo que significa que con éstas se previenen muchos más delitos de los que se cometen. De acuerdo con el exhaustivo estudio de Klerk y Getz, en 1993 hubo 39.595 muertes por arma de fuego en Estados Unidos (incluyendo suicidios, accidentes y víctimas de la actuación de la policía). Paralelamente se estima que el uso defensivo de las armas de fuego salvó la vida a 340.000 - 400.000 personas. También cabe apuntar los 280.000 casos en los que se ha hecho un uso defensivo de las armas con respecto a animales agresivos (serpientes, perros, zorros, osos...).
(...)Las armas de fuego no matan a la gente, lo hacen las personas. Su tenencia no viola per se la libertad de nadie. Se trata de simples instrumentos, especialmente útiles para defenderse. Y los individuos tienen derecho a defenderse. Restringir la libertad de armas supone condenar a las personas a una auto-defensa más precaria y riesgosa, en beneficio de los agresores. Teniendo el individuo derecho a emplear la fuerza para preservar su integridad física y salvaguardar su propiedad, ¿de dónde se sigue la ilegitimidad de hacer un uso defensivo de las armas de fuego? Resulta de todo punto inaceptable que se apele a la irresponsabilidad de algunos para, con carácter preventivo, despojar a todos de un objeto útil para la auto-defensa y la disuasión. O que se apele a los accidentes y al peligro que las armas suponen para los pequeños cuando son 15 veces más los niños que mueren en accidentes de tráfico y 5 veces más los que fallecen en accidentes de piscina.
José Carlos Rodríguez explica:
Cuando hablamos de legislaciones de control de armas, nos referimos hoy a problemas muy diferentes de los suscitados en épocas precedentes. Últimamente ha surgido una contradictoria posición favorable a dicha restricción desde posturas democráticas, centradas en la reducción de los crímenes y de las muertes por accidente, que se suma a las tradicionales posturas colectivistas que han protagonizado siempre los ataques a la libertad individual, también en el uso de las armas de fuego. En los Estados Unidos ha sido la ideología racista, que negaba la condición de personas a los negros y por tanto les privaba de su derecho a portar armas, la que constituye la práctica totalidad de las proposiciones de control hasta el último medio siglo. Históricamente, es la ideología de poder, la contraria a la libertad del individuo, la que ha atentado contra esta libertad, dado su carácter de valuarte del resto de derechos y libertades.

dimarts, 14 de juny de 2005

La fatalitat i no la conspiració

Primera cita:
"al principi vaig sentir ràbia quan es va confirmar que havien estat les tropes nord-americanes, però un temps després vaig tornar al lloc i vaig pensar que va ser fruit de la fatalitat, ja que es va produir el pitjor dia de la guerra, quan queien bombes de tots els costats i seria un error pensar en una conspiració". (Es refereix a la mort del periodista espanyol José Couso i un periodista de Reuters a l'Hotel Palestina de Bagdad)
Segona cita:
"seria una negligència moral encara més gran, una vegada que s'ha obert la capsa de Pandora, i amb una guerra civil ja en marxa, si les tropes s'anessin avui, demà les carnisseries humanes es multiplicarien per deu". (Es refereix a la petició de retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq)

Tot això no ho diu un periodista de dretes, neocon i militarista, sinó John Lee Anderson, col·laborador del setmanari de la intel·lectualit d'esquerres nord-americana "The New Yorker".

dijous, 2 de juny de 2005

Si la llibertat et fa por, vota no

Amb la victòria del "no" a França, l'auroescepticisme s'ha convertit en euronihilisme, afirma el filòsof francès André Glucksmann. Amb el seu rebuig a la Constitució europea, el que han fet els francesos ha estat rebutjar retrospectivament l'ampliació de 15 a 25 membres. El "no" és el reflexe de la por a la llibertat, de l'odi al liberalisme, del retorn al nacionalisme més tronat, a la xenofòbia i el conservadurisme més immobilista. Una deriva reaccionària que ara lidera l'esquerra europea.
Al no no le preocupan sus divisiones internas, le une lo que tiene enfrente. Parte de cero. Antiliberal, antinorteamericano, antiinmigrantes del Sur y, sobre todo, del Este, asqueado por la burocracia cosmopolita de Bruselas, declara la guerra a la competencia polaca, los depredadores bálticos y -no nos olvidemos- los futuros invasores turcos. El no protege las fronteras de la antigua Comunidad. Y así, como quien no quiere la cosa, el referéndum oficial sobre la Constitución se ha convertido en un referéndum oficioso y retrospectivo sobre la ampliación de 15 a 25 miembros. Los franceses que solían abstenerse en masa en las elecciones al Parlamento Europeo se consideraban euroescépticos. El 29 de mayo, al asestar sin contemplaciones el golpe del no, se han convertido en euronihilistas. Se acabó el tiempo de la fraternidad.(...)
La libertad asusta. En Francia, liberal ha pasado a ser el máximo insulto. ¿La Constitución? Unos grilletes liberales según los defensores del no, una barrera contra el liberalismo según los partidarios del sí. ¡Abajo Spinoza, Kant, Adam Smith o Popper! Estamos pagando decenios de mentiras y fantasías. Francia vive en una economía de mercado globalizada pero habla en tono socialista y nacional. Es normal que el elector siga el camino que le indican los discursos. Hace poco, Chirac declaró: "El liberalismo es una ideología tan nociva como el comunismo, y, como el comunismo, acabará fracasando". La Francia de los de arriba, tanto el sí como el no, llama a la resistencia contra el ogro liberal. El pueblo se arma de valor, decide abatir al monstruo y sacrifica el sí de las clases dirigentes en el altar de su inconsecuencia.
No entenc com alguns liberals es poden sentir cofois d'haver fet de llevadores del monstre.