Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 24 de maig de 2012

Vacuna contra l'estupidesa



Algú ha manipulat el clip de Tv3 de la Marató per la pobresa amb una cua que provoca vergonya aliena per la demagògia i la insolvència intel·lectual que manifesta. El seu missatge és tant patètic, ignorant, mesiànic i violent que esdevé un paradigma de la manera de pensar de molts antisistema. Difoneu-lo. Estic convençut que no trobareu una vacuna tan eficaç contra l'estupidesa com aquesta.

dimecres, 23 de maig de 2012

Antífrasi

Arcadi Espada:
...hay algo que no se debe ocultar: la intervención de la presidenta estuvo perfectamente preparada. Alrededor de las ocho de la mañana, uno de los participantes en el programa, cuyo nombre por el momento voy a callarme, recibió una llamada de la señora Aguirre. Dios sabe cuanto me repelen los diálogos en el periodismo, pero está vez tengo íntimas razones para hacerlo.

--Oye, que esta mañana voy a estar donde Herrera.

--Qué ilusión, yo también, presidenta.

--Ya lo sé. Que me preguntes por el fútbol y lo que preparan los nacionalistas, por favor.

--No tenías ni que decírmelo, presidenta. Bueno soy yo.

--Hala, hasta luego.

--Hasta luego, presidenta.

Y así se hizo. La antífrasis.

dimarts, 22 de maig de 2012

El nacionalisme no és una exclusiva de la "perifèria"

En aquest país anomenat Espanya semblava que només hi havia nacionalismes "perifèrics", però no és així. El nacionalisme "central" també existeix. I no em refereixo als residus franquistes, sinó a un nacionalisme espanyol similar al nacionalisme català o basc, però que només es diferencia d'aquests en que no es fa explícit.

Les declaracions d'Esperanza Aguirre proposant suspendre el partit de la final de la Copa del Rei o celebrar-lo a porta tancada per evitar una xiulada a la família reial, només es poden fer des d'una mentalitat nacionalista. És cert que poden haver existit altres motivacions circumstancials, com ara desviar l'atenció d'altres problemes que assetgen la presidenta madrilenya (Bankia, dèficit...), però aquestes no modifiquen la "lògica" nacionalista de la seva argumentació.

Amb aquestes declaracions Esperanza Aguirre es posa al mateix nivell dels nacionalistes "perifèrics" que tant critica. Es posa al mateix nivell dels que van posar el crit al cel perquè un grapat de "periquitos" van xiular "Els Segadors" al començament del partit de la final de la Copa Catalunya entre el Barça i l'Espanyol, celebrat a Tarragona poc abans de l'inici de la lliga 2011-2012.

Les manifestacions polítiques a l'esport no m'agraden i els polítics se'n haurien d'abstenir, però els ciutadans tenen tot el dret a la llibertat d'expressió i manifestació pacífica, encara que la utilitzin per a coses estúpides, banals o irrellevants.

El nacionalisme no és una exclusiva de la "perifèria".

dimarts, 15 de maig de 2012

ES pot ser més incompetent?

Xavier Sala i Martín:
En su día ya expliqué que el programa LTRO (créditos a 3 años del Banco Central Europeo a los bancos privados a un 1%) estaba siendo utilizado por los bancos españoles para comprar deuda pública española a los bancos extranjeros. De esta manera, los bancos alemanes y franceses se sacaban de encima la deuda española y se desentendían del problema español (mirad el último párrafo de este post donde explico lo que está pasando y como el LTRO hará que los europeos se desentiendan de España).

Esto quiere decir que ahora la deuda pública española está en manos de los bancos españoles... y que los incentivos de las autoridades europeas a ayudar a España, han disminuido ya que SUS bancos ya no corren peligro si España hace una quita o quiebra.

La nacionalización de Bankia la semana pasada y la creación de una especie de banco malo ha dado la señal de que los rescates de los bancos españoles se hará con dinero del contribuyente español. Y eso no va a costar 5% del PIB como sugiere de Guindos sino un número todavía desconocido pero más cerca del 30% que del 5%. Es decir, sin la ayuda del EFSF que pedía hace unos días desde este blog, España se convertirá en Irlanda (que tuvo que ser rescatada por salvar a sus bancos sin tener el dinero para ello).

Conclusión: gracias al programa LTRO y a la “reforma financiera del PP”, se ha conseguido “salvar” a los bancos europeos que estaban metidos en deuda soberana española y se ha traspasado el problema al sistema financiero español... que a su vez, va a ser rescatado con dinero del contribuyente español y de los pequeños inversores españoles a los que se engaño con el cuento de las Participaciones Preferentes. Es decir, los contribuyentes españoles y los pequeños inversores han acabado salvando a los bancos alemanes y franceses.

¿Se puede ser más incompetente? Seguramente sí, pero es difícil de imaginar cómo

dilluns, 14 de maig de 2012

La fi de la història retrocedeix a Europa

Està en risc el model liberal i la democràcia europees? 
Qui les qüestiona en la dreta política i per què?
Qui en l'esquerra i per què? 
Quines seran les conseqüències a llarg termini de la crisi?

Guy Sorman respon aquestes preguntes en un article de lectura imprescindible.
Tras la caída del Muro de Berlín, el economista y politólogo estadounidense Francis Fukuyama capturó el espíritu de la época anunciando el fin de la historia. Su tesis, a menudo malinterpretada, no excluía los conflictos locales ni los sobresaltos en la democracia. Pero Fukuyama pensaba que tras la caída del comunismo solo sobreviviría un modelo de referencia: la democracia liberal, tal como la definía Occidente. Todas las naciones, explicaba, tendrían la democracia liberal como objetivo, lo que no implicaba necesariamente que todas llegaran a alcanzarla. Su fin de la historia significaba por tanto el fin de la competencia entre las ideologías, porque solo quedaría una viva. Pero, con justificada prudencia, no excluía que el juego de las pasiones humanas produjera en un futuro lejano la aparición de una nueva ideología alternativa a la democracia liberal: esa alternativa todavía no se había inventado, carecía de nombre y parecía lejana.

De hecho, después de 1989 hemos visto en las civilizaciones más diversas el progreso de la idea liberal, que ha transformado la forma de los gobiernos y los modos de gestión de la economía: el capitalismo de Estado retrocedía en todas partes –en América Latina, en África, en la India–, en beneficio de un capitalismo de mercado que podríamos llamar democapitalismo, frente al capitalismo de Estado u ordocapitalismo. China resiste prácticamente en solitario ante la llamada de la democracia liberal y el democapitalismo. Pero vemos cómo en esa China surge con fuerza una sociedad civil para la que la democracia de influencia occidental encarna el fin de la historia. Los países árabes oscilan entre su tradición autoritaria y autárquica y la tentación democrática y democapitalista.

Desgraciadamente, en el interior del mundo occidental, e incluso en su misma cuna, no asistimos a la aparición de la ideología alternativa desconocida que señalaba Fukuyama, sino al regreso a formas de pensamiento muy antiguas: el nacionalismo agresivo, la xenofobia, la autarquía económica, el despotismo más o menos ilustrado. Reuniremos todas esas tendencias bajo el término de “tentación autoritaria”. La tentación autoritaria afecta al Estado democrático, a la constitución europea, a la globalización entendida como civilización y al democapitalismo.



L'Armagedón del Euro


Xavier Sala i Martín
La rotura del euro no solo corre peligro por abajo, por la zona de Grecia. También corre peligro por arriba y por el medio. Por la parte del medio, la salida de Grecia del euro daría una señal clara a los mercados de que salir del euro ya es posible. Hasta ahora nadie había pensado que eso era posible. Si Grecia se sale del euro, los especuladores van a preguntarse: ¿podrían salirse también otros países? Eso pondría enormes presiones financieras. La gente intentaría sacar el dinero de esos países para llevarlo a Alemania, Reino Unido o Estados Unidos cosa que los descapitalizaría. Para evitarlo, las auroridades introducirían corralitos que obligarían a los despistados a mantener sus ahorros en el banco mientras éstos se devalúan. Habría ataques especulativos contra Portugal, Italia, España e incluso Francia, ataques parecidos a los que sufrió el Reino Unido aquel viernes negro de 1979, ataques que sacaron a la libra británica del sistema monetario europeo e impidieron que el Reino Unido pasara a formar parte del euro. Lógicamente, la tragedia que acabo de describir para Grecia (con fugas masivas de capitales, corralitos, cercos financieros, paro, inflación, depresión y emigración) se repitiría en cada país afectado. Éste es, desde mi punto de vista, el mayor coste de la salida de Grecia del euro: los efectos colaterales que tendría en los países de la periferia del euro.

Por la parte de arriba, existe una creciente corriente entre los contribuyentes alemanes, austríacos, holandeses y finlandeses que dice que, efectivamente, la eurozona ha representado para ellos un gran mercado del que se han beneficiado significativamente. Y por eso están dispuestos a ayudar y rescatar a los países amigos. No porqué sean amigos (al fin y al cabo, ellos llaman despectivamente a los países de la periferia PIGS, o cerdos -PIGS sale de poner juntas las iniciales de Portugal, Italia, Grecia y Spain) sino porque son un mercado lucrativo. Pero como en todo cálculo económico, llega un momento que uno valora los costes y los beneficios de la unión. Y los costes para ellos son cada día más grandes. Porque una cosa es rescatar a Grecia, Irlanda o Portugal. Otra cosa es rescatar, además, a Italia o España. Y otra cosa es añadir el rescate de Francia a la factura. Dada la incapacidad de España e Italia de solucionar sus problemas y dada la deriva que puede tomar Francia si Hollande trata de implementar sus carísimas promesas electorales, no es descabellado empezar a pensar que quien ha encargado secretamente la impresión de un nuevo marco para los países del norte sean los alemanes.

Si eso sucediera, podríamos acabar, como la bíblica Babilonia después de sufrir las siete plagas de la ira de Dios, con un euro dividido en tres: Grecia, los EuroPIGS y los primos ricos del norte. Esto... o la vuelta a las 17 monedas orginales, con episodios cataclísmicos en cada vez que uno de ellos abandona la eurozona.

La experiencia de Argentina e Islandia demuestra que, a la larga, el abandono del tipo de cambio fijo puede ser una buena idea (aunque a Argentina le tocó la lotería porque las subidas del precio de la soja le han permitido mostrar unos números que, sin la soja, no serían tan positivos). El problema es que los enormes costes de la transición hacia la nueva moneda son tan grandes que es posible que no valgan la pena. A pesar de que en teoría sea bueno tener una moneda propia, una vez se ha construido el euro, romperlo puede ser demasiado costoso.


divendres, 11 de maig de 2012

Perquè no ens creiem el que diu la ciència sobre el canvi climàtic?

La Fundació Miguel Torres celebrarà dilluns vinent al matí a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona una jornada titulada "Perquè no ens creiem el que diu la ciència sobre el canvi climàtic?". Entre els cinc ponents hi ha l'amic i escèptic Antón Uriarte, que presentarà la ponència següent:


Per què dubtem?

Antón Uriarte
Permetin-me, amb perdó, que comenci parlant de la meva experiència personal. Sóc de Sant Sebastià i he viscut tota la meva vida sobre la sorra, gairebé a la platja, en una casa construïda a l'arena, en un barri que originalment era un sorral, cosa que en basc es diu "Ondarreta".

Quan jo era petit i havia marees vives, l'aigua del mar convertia en un aiguamoll l'entorn de casa meva. Hi havia un petit riu pel qual, de vegades, l'aigua, en lloc de baixar, pujava. De vegades, gairebé ens inundávem amb la pujada del mar. Això ja no passa des de fa anys perquè aquell camp que existia darrera de casa s'ha urbanitzat, el riu ha desaparegut i el mar, no només no ha guanyat terreny, sinó que l'ha perdut. Crec que això que he vist amb els meus ulls, al meu barri i en altres de la meva ciutat, és el que ha passat en gairebé totes les costes habitades, no només on jo visc sinó a tot el món.

A part d'aquesta experiència sensorial, que em fa dubtar sobre l'escalfament catastròfic, el consegüent desglaç i la pujada alarmant de la mar, he dedicat molt de temps de la meva vida professional a estudiar i fer classes a la universitat sobre les investigacions científiques dels canvis climàtics del passat. Això m'ha permès saber que la ciència té molts dubtes respecte als canvis climàtics que han afectat el planeta. Per exemple no se sap ben  bé encara per què i com comença una glaciació, o per què i com acaba.

Fins no fa gaire ni tan sols es considerava la possibilitat que el clima de la Terra hagués tingut una història de canvis continuats des de molt abans que la humanitat existís.

Si això és així, si tenim dubtes dels canvis climàtics del passat, tot i que cada vegada tenim més mètodes i dades empíriques per conèixer-los, com no tindrem dubtes de l'evolució climàtica del futur?

Fa pocs dies, James Lovelock, que va ser l'autor de la teoria Gaia, una teoria essencial de l'ecologisme, va comunicar per telèfon, gairebé clandestinament, a una cadena de televisió nord-americana el següent:

"He estat un alarmista respecte al canvi climàtic".


"El problema és que no sabem el que el clima està fent. Crèiem que ho sabíem fa 20 anys. El que va motivar llibres alarmistes-inclòs el meu - perquè semblava molt clar, però no és això el que ha succeït".


"D'acord, vaig cometre una falta"

De què parlem específicament quan parlem d'escalfament global? Parlem de que la temperatura mitjana de l'aire en superfície, combinada amb la temperatura mitjana de l'aigua de la superfície dels mars, està augmentant en conjunt.

La temperatura mitjana global durant el segle XX, calculada pel Centre Nacional de dades Climàtics de la NOAA va ser d'uns 13,9 º C.

La temperatura del segle XX va pujar des d'uns 13/06 º C al principi fins a uns 14.5 º C al final, però no ho va fer d'una forma regular.

La pujada va començar bastant abans que se li pogués atribuir al CO2 l'increment, cap al 1910, i la temperatura va pujar fins al 1945. Després hi va haver un llarg període de estabildad fins al 1975, i del 1975-1998 va pujar de nou.

Per tant, estem des de fa un segle en el més alt. Però en els dotze anys que portem d'aquest segle XXI, malgrat l'increment de CO2, la temperatura no ha pujat.

Aquesta temperatura actual de 14,5 º C té una variació estacional important, d'uns 4 º C. Varia entre uns 12.5 º C al gener, que sol ser el mes més fred a escala global i uns 16/05 º C al juliol, que sol ser a escala global el mes més calorós, hemisferi nord i hemisferi sud inclosos.

Com es veu a la figura són ja bastants cicles anuals, des que va començar el segle, sense que aparegui cap escalfament global, ni accelerat, ni catastròfic.

El IPCC (Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic) va publicar el 1990 el seu primer informe. En una de les pàgines del resum inicial es vaticinava que la temperatura el 2025 haurà pujat probablement 1 º C respecte a la de 1990.

Ja han passat 22 anys des que es fes aquella predicció. Queden 13 anys per al 2025. Com va el pronòstic?

A la figura mostro amb la línia trencada en blau l'evolució de les temperatures mensuals globals des de gener del 1990 fins a març del 2012 i amb la línia recta vermella mostro la pujada pronosticada com més probable per l'IPCC (uns 0,3 º C per dècada, 1 º C de pujada en el 2025).

És obvi que la predicció no s'està complint.

Realment hi ha encara moltes incerteses en les prediccions, especialment pel que fa al paper del vapor d'aigua i dels núvols i també pel que fa a la variabilitat interna i natural del sistema climàtic, tant per canvis en l'activitat solar, que poden afectar la radiació còsmica i la formació de núvols, com per variacions en els corrents profunds dels oceans.

Tanmateix, tot i aquests dubtes i malgrat els beneficis que un augment moderat de les temperatures i l'increment del CO2 reportaria a la humanitat, especialment per la intensificació de la fotosíntesi, que és la reacció química essencial de la vida terrestre, domina en la nostra societat el pensament pessimista i autoculpatori, tal com manifesta aquesta portada de Nature d'abril del 2009, en què es mostra un enorme pes d '"un bilió de tones de carboni" a punt d'aixafar la Terra.

Per molts escarafalls que la ciència oficial faci, en els propers anys continuaran augmentant les emissions globals de CO2. Xina, l'Índia i altres països emergents, fonamentalment d'Àsia, no renunciaran al gas, el petroli, al carbó, l'acer i al ciment. Tots aquests sectors industrials que emeten CO2 continuen sent fonamentals.

És cert que a Europa en els últims anys s'ha produït una tendència a la baixa en les emissions procedents de la indústria pel fet que els avenços tecnològics permeten que cada vegada s'utilitzi menys energia per unitat de valor produït.

Si a més, amb el comerç de quotes d'emissió de CO2 establert pel Protocol de Kyoto, els governs permeten a les empreses europees que no utilitzin totes les quotes assignades i que venguin les quotes que els sobren, se'ls convida a la pràctica a què es deslocalitzin i marxin amb la seva activitat i els seus llocs de treball a un altre lloc. Un exemple és el que va passar amb l'empresa més beneficiada a Europa pel Protocol de Kyoto, el gegant siderúrgic Arcelor Mittal, que ha venut en el mercat de quotes diversos centenars de milions d'euros de CO2 sobrant, no emès, que li van ser adjudicades gratis. Al govern espanyol li ha costat el Protocol de Kyoto, uns 750 milions d'euros i a les empreses espanyoles no els ha costat gens. Al contrari, amb les quotes no utilitzades han pogut fer caixa.

De qualsevol manera, la principal proposta per evitar les emissions de CO2 és la substitució dels combustibles fòssils per altres fonts d'energia. D'aquesta manera a Europa el lobby nuclear, molt influït per l'empresa estatal francesa Areva, ha fet tot el possible aquests anys per demonitzar el CO2, per contrarestar el fet que l'energia nuclear té seriosos inconvenients, pels seus riscos d'accident com s'ha comprovat a Fukushima, per la gestió dels residus radioactius i, sobretot, crec jo, per l'enriquiment de l'urani que pot anar lligat, si no es controla internacionalment, a la proliferació de les armes nuclears.

Finalment, unit al paradigma vigent de que els combustibles fòssils són dolents, la ciència ens ha vingut amenaçant amb el paradoxal advertiment que a més de ser dolents, s'acaben.

Fins fa un parell d'anys era gairebé un dogma el creure que els recursos de gas i de petroli s'esgotarien amb rapidesa, però als Estats Units, aquests últims cinc anys, d'una forma callada i silenciosa, noves tècniques de perforació horitzontal dels estrats i de fracturació hidràulica de les roques del subsòl (l'anomenat "fracking", tan odiat pels ecologistes) han permès un boom en la producció dels anomenats gas i petroli no convencionals.

De fet, als Estats Units, els més de 25.000 pous perforats aquests quatre últims anys, que utilitzen la tècnica del fracking, han fet que aquest país es converteixi en el primer país productor de gas natural del món, superant a Rússia, i que els preus del gas hagin baixat dràsticament fins a ser en l'actualitat cinc vegades més barats allà que a Europa.

En gairebé tot el món aquestes tècniques d'explotació van sent acceptades políticament. Un dels casos recents més destacats és el del govern peronista de l'Argentina, que ha mostrat la seva alegria per la possibilitat d'explotar amb aquestes tècniques de "fracking" els esquists del jaciment de Vaca Morta, expropiat a Repsol.

Però a Europa, el pessimisme dominant i les traves ecologistes ha aconseguit frenar fins ara aquestes explotacions de gas i petroli no convencionals. El país que més s'oposa a les prospeccions és, naturalment, França, el parlament del qual va votar fa un any un acord en contra. "França no té gas", li vaig sentir dir textualment a Sarkozy en un debat televisat. Però se sap que " haberlo, haylo", tant a la conca de París com a la regió del sud-est de França.

A part de gas no convencional, aquestes noves téniques han permès als Estats Units augmentar també la producció de petroli, especialment a Texas i a Dakota del Nord.

En altres parts del món, per mètodes més clàssics, s'han descobert noves bosses al subsòl marí, com és el cas del Brasil i ha augmentat l'explotació de crus pesants i de sorres bituminoses en països políticament molt diferents com el Canadà o Veneçuela.

Finalment, el carbó, igual que va ser fonamental en el desenvolupament d'Europa durant el segle XX ho està sent ara al desenvolupament de països com la Xina o l'Índia. Les reserves globals són molt importants, suficients per a ser explotades durant segles, i la seva producció augmenta cada any.

En conclusió i en resum: si dubto de la ciència quan la ciència parla del canvi climàtic és perquè tinc la sospita que la ciència és parcial i a més exagera. No nego que les molècules de CO2 absorbeixin la radiació infraroja i escalfin l'atmosfera. El que no crec és que l'increment del CO2 estigui produint un escalfament catastròfic. Crec que el pessimisme sobre la humanitat i sobre el clima ven bé i que la demonització del CO2, al qual es tracta falsament de principal contaminant de l'aire, ha obtingut tant d'èxit perquè aquesta idea de la catàstrofe climàtica ha anat acompanyada d'interessos econòmics i polítiques egoistes, que han manipulat la presentació al públic de les dades.

dimecres, 9 de maig de 2012

Les eleccions franceses les pot haver guanyat Rajoy

Segons el professor d'Economia Xavier Sala i Martín, qui pot treure més profit de l'elecció d'Hollande com a president de França és Mariano Rajoy. El programa d'Hollande, d'aplicar-se, serà catastròfic per a França, però podria ser beneficiós per a Espanya. Per què? Doncs perquè Merkel rebutjarà les propostes d'Hollande de relaxar les polítiques d'austeritat, però, per evitar una crisi de l'eix franco-alemany, podria cedir en altres aspectes, com ara que el fons de rescat es destini a salvar bancs enlloc de països, que surt més barat. Això permetria al govern espanyol redreçar Bankia sense haver d'augmentar el seu dèficit públic. La intervenció europea es limitaria al banc, cosa que sempre és millor que la intervenció de tot el país.

Podeu escoltar l'entrevista a XSM, aquí (en català).

Com de "salvatges" són les retallades a Europa?



Tot i la retòrica tremendista contra les retallades i les polítiques d'austeritat, el cert és que cap país s'ha situat per sota del seu nivell de 2004.

(Via)



dimarts, 8 de maig de 2012

El millor gestor de la mentida



No sé qui assessora al PSOE en qüestions de propaganda, però sospito que és un pardillo -amb les rebaixes ja no poden pagar-se un professional- o un venut al PP. No puc explicar d'altra manera que un responsable d'imatge seriós pugui haver donat llum verda a aquest vídeo. Certament, el vídeo mostra a Rajoy afirmant que no farà coses que ja ha fet. Però això ja ho sabem tots. En canvi, el que no sabíem és que Rubalcaba hagués jugat tan descaradament amb les cartes marcades durant tot el cara a cara electoral.

Gràcies a la revisió del vídeo, t'adones que Rubalcaba sabia perfectament el que aleshores tots ignoravem: que el dèficit públic era molt més alt del que el govern socialista havia dit. Tant, que probablement les mesures proposades pel PP serien insuficients. Així, Rubalcaba, que ja sabia que perderia les eleccions, no es va concentrar tant en explicar el seu programa electoral com en fer dir i repetir a Rajoy que respectaria el seu, sabent que difícilment podria complir-lo. D'aquesta manera, el candidat socialista parava a Rajoy una trampa en forma de bomba de rellotgeria, que podria capitalitzar des de l'oposició en el moment oportú.

Alguns admiren aquesta manera de fer política i qualifiquen Rubalcaba d'hàbil o maquiavèlic. Jo prefereixo qualificar-lo simplement de mentider. Un mentider hàbil i maquivèlic, això sí. I és que Rubalcaba ha sigut sempre el millor gestor de la mentida de tota la política espanyola.



Baròmetre del CIS

Tot i les dures retallades, el PP només perd tres punts respecte al PSOE.

Els socialistes han recuperat 1,6 punts en estimació de vot respecte al gener, fins a arribar al 29,6 per cent, mentre que els populars perden 1,9 punts i es queden en el 40,6 per cent.

Rubalcaba guanya en valoració ciutadana a Rajoy, encara que tots dos baixen.

El 51% dels espanyols creu que la vaga general del 29M va ser un fracàs, mentre que el 21,4 % creu que va ser "més aviat un èxit".

Baròmetre d'abril.

Les víctimes no tenen dret a píxels

Arcadi Espada:
Leo con el natural sobrecogimiento las crónicas del asesinato de un chaval de 16 años en Madrid, en el Puente de Vallecas. De la primera a la última palabra sobrecogido, empezando por el lema que le costó la muerte, ese ¡Arriba la Patria! que se negó a gritar antes de caer desangrado por dos balas y tras dar los pasos del malherido. Entre los agresores, y contándose presuntamente entre ellos el que disparó, hay dos menores, de 12 y 13 años. Uno de esos menores, por ejemplo, que la repulsiva hipocresía al uso no quiere ver en las páginas de busca y captura de la policía catalana, porque ni siquiera los menores que destruyen escaparates, golpean a la policía o disparan a sus iguales pueden salir de su casa sin su píxel. Los periódicos respetan escrupulosamente la identidad de los sospechosos de Vallecas: no se conocerán ni su cara ni su nombre, ni siquiera al cauto nivel de sus iniciales. Pero tal privilegio no acompañará al muerto: ahí está el chavalito tendido, bajo la luz de bilis de la noche, con su brazo exangüe y sus calzones de topos. Muerto y sin píxeles.

dilluns, 7 de maig de 2012

Crisi i eleccions: fe contra raó

Ens agradi o no, la fe, l'esperit religiós, continua dominant el món. A Europa, preferim creure que vivim en una societat secularizada, basada en la raó, la ciència i el coneixement, hereva de les llums. Però, no. Vivim des de fa temps en un nou esclat de fe ideològica, política i romàntica. La fe tradicional ha deixat lloc a altres fes, tant o més irracionals. No sé que hi diran les neurociències, però sembla que els humans estem fets per creure. Potser perquè, com deia Pla, és més fàcil creure que saber.

Les eleccions franceses d'ahir en són un nou exemple. Sarkozy és, si no he perdut el compte, l'onzé governant que cau arrossegat per la crisi. Han caigut governs de dreta i governs d'esquerra, governs que creien que la sortida de la crisi s'havia de fer a base d'austeritat i retallades o, pel contrari, a través d'estímuls i més despesa pública. És a dir, que el vot dels ciutadans no s'ha fet racionalment sinó emocionalment. Ha primat castigar els governants abans que triar el millor programa. Segurament perquè també és més fàcil emprenyar-se que pensar.

Val a dir, però, que no és senzill saber quina és la millor opció quan la gran majoria de mitjans de comunicació, escorats ideològicament cap a un o altre bàndol, no ajuden gaire a que els ciutadans poguem formar-nos una opinió basada en dades empíriques i no en fantasies ideològiques.

Intentem, doncs, triar el gra de la palla.

1.- La primera crisi va ser la crisi de les subprime, que va començar als EUA però que no ha afectat Espanya. Una crisi hipotecaria que es va generar, no en la banca comercial com sovint es creu, sinó en les empreses semipúbliques Freddie Mac i Fannie Mae que, als EUA, són les que gestionen el mercat hipotecari.

2.- La causa d'aquèlla crisi -i de les que hi ha hagut després- no ha estat la desregulació del sector financer, com la majoria de la gent pensa, per la senzilla raó que no hi ha hagut en les últimes dècades cap llei o normativa que relaxés la regulació del sector bancari. Ronald Reagan va desregularitzar el sector industrial i de serveis, però no va tocar el sector financer. Qui si va tocar-lo va ser Bill Clinton, per forçar la concessió d'hipoteques i préstecs a les minories racials o als sectors més pobres. També va fer-ho el Comitè de Governadors dels principals bancs centrals del món, implementant noves disposicions regulatòries a la banca internacional a través dels acords de Basilea I, l'any 1988; Basilea II, l'any 2004 i Basilea III, el 2010-11.

3.- La segona crisi, és la crisi del deute. En el cas Espanyol, el seu detonant va ser l'escalt de la bombolla immobiliària, que havia estat finançada pels bancs però sobre tot per les caixes d'estalvis, la gran majoria d'elles controlades pel poder polític. Se sol atribuir l'orígen d'aquesta bombolla a les modificacions de la Llei del Sòl introduïdes per Aznar l'any 1998 i que es poden resumir en la simplificació dels tipus de sòl a tres: urbà, urbanitzable i no urbanitzable (aquest últim només per disposició jurídica expressa) i pel traspàs de les competències de planificació i ordenació urbanística a les Comunitats Autònomes. Unes modificacions que pretenien estimular l'oferta de sòl per així rebaixar-ne el preu. Però això no va arribar a passar perquè, tres anys després, la introducció de l'euro l'1 de gener del 2002 va generar un augment astronòmic de la demanda, gràcies a uns tipus d'interès molts baixos, convenients per Alemanya però artificialment baixos per a Espanya. Amb la integració a l'euro, els tipus d'interès hipotecaris van passar de l'11% el 1995 al 3,5% entre 2003-2005, uns tipus que sovint eren negatius després de descomptar la inflació.

4.- Els pressupostos públics es van fer partint dels astronòmics ingressos que generava la bombolla immobiliària, que va enriquir a molts promotors privats però també, i molt, a les administracions públiques, des dels ajuntaments fins a l'Estat central, passant per Diputacions i Comunitats Autònomes. A l'esclatar la bombolla, l'alta recaptació fiscal va desaparèixer. Però el govern de Zapatero, enlloc d'ajustar els comptes, es va dedicar a fer polítiques keynesianes d'estímul fiscal que van resultar tràgiques al disparar un dèficit públic que ja augmentava a causa de la caiguda de la recaptació i l'increment geomètric de les prestacions d'atur.


5.- La crisi del deute, però, no està provocada només per la bombolla immobiliària. Ho està també per una despesa pública descontrolada a la majoria de països de la UE a causa d'un model en excés intervencionista d'Estat del Benestar. Alguns replicaran que si aquesta fos la causa de la crisi actual, Suècia i Alemanya també haurien d'estar en crisi. Els que ho diuen ignoren que Suècia i Alemanya ja van reformar el seu estat del benestar fa alguns anys. Suècia arran la crisi de començaments dels anys noranta i Alemanya obligada pel cost de la reunificació, mentre que la resta de socis comunitaris dormia a la palla. Ara, a cuita  corrents, Espanya i Itàlia, així com Portugal, Grècia i altres països, han començat a retallar i fer reformes. Tots menys França, que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Sarkozy, tot i haver-se presentat fa cinc anys com a liberal, no ha fet cap reforma en profunditat. Diumenge, els francesos l'han castigat amb raó. Però ho han fet triant Hollande, un remei pitjor que la malaltia, llevat que acabi fent el contrari del que ha promès.

6.- Les polítiques d'estímul poden servir quan la crisi és de demanda, però són catastròfiques quan la crisi és de deute, com és el cas. D'on treurà els diners per estimular l'economia un govern que està endeutat fins el coll? Qui li deixarà els diners? I, en el cas que algú li deixi a interessos altíssims, com s'ho farà per tornar-los? D'aquesta manera l'únic que s'aconsegueix, com li va passar a Zapatero, és generar més deute i per tant augmentar el problema. Segons un estudi dels professors John B. Taylor (Stanford) i Larry Summers (Harvard), cap de les polítiques d'intervenció-estímul, des del 1970, han generat cap benefici a l'economia. 

Aquestes són només algunes de les dades empíriques de la crisi actual. Les podem mirar de cara intentant trobar sortides racionals o bé tirar pel dret deixant-nos portar per l'èpica i la utopia. Podem optar per la raó, sempre dura i prosaica i sotmesa a l'error, o per la fe, que ens ho dóna tot fet i mastegat. Lamentablement, qui serà el maco que tenint la certesa de la fe es decanti per la incertesa de la raó?

dijous, 3 de maig de 2012

Ikea va utilitzar com a mà d'obra presos de Cuba i de l'Alemanya comunista a finals dels anys 80


EFE.-La cadena sueca de muebles para el hogar Ikea utilizó a finales de los 80 a presos de la Alemania del Este y también de Cuba para la producción de sus productos, informa en su edición de hoy el diario alemán "Frankfurter Allgemeine Zeitung" (FAZ).

Según ese medio, la compañía escandinava suscribió a finales de esa década un acuerdo con las autoridades de la extinta República Democrática Alemana (RDA), a raíz del cual intervinieron en la producción de sus artículos tanto prisioneros del territorio germano-oriental como de la isla caribeña.

El acuerdo fue suscrito en septiembre de ese 1987, dos años antes de la caída del Muro de Berlín, tras una visita a Cuba de una delegación del Comercio de Artes y Antigüedades (KuA) y Delta Export Import, dos empresas de la RDA.

Según las informaciones del diario alemán, la delegación, integrada por cinco personas, contactó con un representante de la firma cubana "Emiat", el teniente Enrique Sánchez, que producía muebles de jardín para la cúpula política cubana. Tal empresa estaba vinculada con centros penitenciarios del Ministerio del Interior, afirma "FAZ", que se remite a documentos de la RDA.

Un mes después de esa visita, se firmó en Berlín el acuerdo correspondiente con "Ikea Trading Berlín", una delegación de la empresa sueca en la entonces ciudad dividida. En el contrato se contemplaba la producción de sofás, así como unos 10.000 mesas infantiles y 35.000 mesas de comedor. La primera partida fracasó, por déficit de calidad, a lo que siguió una intervención directa de la empresa germano-oriental sobre sus socios cubanos para que se ciñeran a las "normas de Ikea".

La informaciones de "FAZ" siguen a las difundidas unos días atrás por medios suecos y alemanes, a partir de documentos contenidos en las actas de la Stasi -la policía política germanoriental- acerca de los contratos suscritos por la compañía sueca y la RDA. Ikea se comprometió entonces a investigar con meticulosidad ese caso que, de resultar cierto, "lamentaban profundamente".

L'oportunitat perduda de Sarkozy

Arcadi Espada:
Si yo hubiera sido Nicolas Sarkozy, lo que no me importaría pas du tout, habría dedicado mucho más tiempo y solemnidad al afer Dsk. Es más, lo habría introducido dirigiéndome a Hollande, señalándole incluso con el dedo, y preguntándole si acaso sabía cuál era la auténtica razón de que estuviera en aquel momento en un plató de televisión, compitiendo por la presidencia de Francia.

La razón era una camarera negra y el iceberg (nieve que quema) que reveló sobre la vida de Dsk.

¿Sucio? ¡Higiénico! Dsk no sólo es un miembro muy importante de la élite socialista francesa sino el candidato que esa izquierda había estado a punto de elegir para intentar la derrota del presidente. Y un clarísimo exponente, mucho antes del mediodía del Sofitel, de la doble moral socialdemócrata.

15 províncies superen el 30% d'atur




dimecres, 2 de maig de 2012

Quan els progres apliquen mesures d'austeritat

La llibreria Robafaves reduirà notablement la seva plantilla i podria reestructurar també l’espai de la seva botiga al Carrer Nou. Són dues de les mesures del pla de xoc “contundent” que la històrica cooperativa mataronina es veu obligada a dur a terme per poder assegurar la seva continuïtat.

(...)

La situació econòmica de Robafaves s’ha anat agreujant en els darrers anys a conseqüència, en primer lloc, d’una llarga sèrie d’inversions que no van donar els resultats esperats. Les aventures amb la llibreria Catalònia de Barcelona i amb la botiga Actua (oberta conjuntament amb l’Abacus), o la compra de la Casa del Bisbe per instal·lar-hi el Robafaves Jove, han estat “inversions sense rendabilitat”, expliquen. A això, s’hi suma una davallada creixent de les vendes, de prop del 30% des de l’any 2008, així com els efectes de la crisi econòmica general, que ha fet reduir el nombre de vendes que Robafaves feia a les administracions (en conceptes com ara els llibres per les biblioteques públiques). La crisi, a més, també ha afectat profundament a una altra de les activitats de Robafaves, la fabricació i instal·lació de mobles per a llibreries i biblioteques. Davant aquesta situació, “el més fonamental és poder tornar el deute”, insisteixen, i per això cal “ajustar l’estructura a les vendes"

Recullo aquesta notícia relativa a la principal i, fins fa poc, gairebé única llibreria de Mataró. I ho faig perquè en les línies d'aquesta notícia està resumida perfectament la crisi actual.

Robafaves és una cooperativa. Durant molts anys ha actuat en règim de pràctic monopoli amb el suport de l'ajuntament, que en alguna ocasió ha fet tot el possible per protegir-la de la competència. Els seus directius són gent d'esquerres amb arrels en l'anarcosindicalisme. Gent que, políticament, estan en contra de les mesures d'austeritat del govern català i espanyol i que defensen la necessitat de mesures d'inversió pública per estimular l'economia. Just el contrari del que ells estan a punt de fer.

I estan a punt de fer-ho perquè no tenen altra alternativa. Perquè no hi ha una altra alternativa. Si no tinguéssin un deute tan elevat, potser podrien utilitzar part del patrimoni per endegar un nou projecte comercial -el que seria una política d'estímul a través de la inversió. Però com que l'únic que tenen són deutes i en aquesta situació és impossible que ningú els deixi els diners per a una nova aventura comercial, no els queda més remei que retallar. Només així aconseguiran, potser, salvar una part del negoci cooperatiu. I per fer-ho s'hauran d'acollir a la reforma laboral que els progres tant critiquen. Hauran de fer un ERO de la mateixa manera que també l'estan fent CC.OO. i UGT.

Però ja se sap que una cosa és una cooperativa o un sindicat, que són altruistes de natural, que una empresa capitalista en la que prima la cobdícia i l'egoïsme.

dimarts, 1 de maig de 2012

Mig PP està enxufat a Bankia

Santiago Alarcó Canosa. Consejero de Deoleo en representación de la Sociedad de Promoción y Participación Empresarial Caja Madrid. Alarcó es excuñado del presidente de Bankia, Rodrigo Rato y hermano de Ángeles, recientemente nombrada Presidenta de Paradores Nacionales.

Claudio Aguirre Pemán. Consejero de Caja Madrid. Primo de Esperanza Aguirre Fue el responsable de Merrill Lynch en España y Portugal.

Juan Chozas Pedreño. Director de Recursos de Bankia. Ex secretario general de Empleo y Relaciones Laborales durante los gobiernos de Aznar. Colaborador entusiasta de la FAES.

Jesús Pedroche Nieto. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Ex Presidente de la Asamblea de Madrid. Ex Consejero del Gobierno Regional de Madrid.

Ricardo Romero de Tejada.Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. ex Secretario General del PP en la Comunidad de Madrid. Ex Alcalde de Majadahonda.

Mayte Jiménez. Esposa de Salvador Victoria, Consejero de Asuntos Sociales del Gobierno de Esperanza Aguirre. Fue nombrada consejera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia, el 9 de junio de 2009.

Nieves Alarcón Castellanos. Esposa del ex Secretario General del PP madrileño, Francisco Granados y actualmente Senador. Fue nombrada en el año 2008 Consejera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia.

Ángel Acebes. Ex Ministro del Interior del Gobierno de Aznar. Ex Diputado por Ávila. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Acebes ha dimitido después de ser nombrado, hace unos días, consejero de Iberdrola.

Manuel Lamela. Consejero de Cibeles Corporación. Ex Consejero de Sanidad y de Transportes de Esperanza Aguirre. Ex Director de Gabinete de Rodrigo Rato en su etapa de Ministro de Economía. Presidente del Comité de Auditoría de Bankia.

Carmen Cavero Mestre. Cuñada de Ignacio González, Vicepresidente del Gobierno de Aguirre. Vocal del Consejo de Caja Madrid Cibeles. Consejera de Bankia. Mercedes de la Merced. Ex eurodiputada y ex Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Madrid. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

Estanislao Rodríguez- Ponga. Ex Secretario de Estado de Hacienda con Rodrigo Rato. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

José Manuel Fernández Norniella. Ex presidente del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Ex Secretario de Estado de Comercio y Turismo . Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

Mercedes Rojo Izquierdo. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.Ex asesora de Esperanza Aguirre.

Maria Zaplana Barceló. Hija de Eduardo Zaplana. Becaria en Caja Madrid.

Elena Pisonero. Consejera de Caja Madrid. Ex jefa de Gabinete de Rodrigo Rato. Ex Diputada y en la actualidad Presidenta de Hispasat.
Via