Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 28 de juny del 2007

Un miler de persones defensen el dret d'Israel a existir davant l'ambaixada iraniana a Madrid

Representants de més de 50 organitzacions -entre elles el Grupo de Estudios Estratégicos (GEES), les Nuevas Generaciones del PP, la Unión Democrática Estudiantil (UDE), la Confederación Española de Lesbianas, Gays, Bisexuales y Transexuales (Colega)- i personalitats com Fernando Savater, Gotzone Mora, Pilar Rahola, Rosa Montero, Serafín Fanjul, Horacio Vázquez-Rial o Florentino Portero, es van concentrar ahir davant l'ambaixada de l'Iran a Madrid sota el lema: "Por el derecho de Israel a existir. No a la agresión iraní. Por los derechos humanos en Irán". El periodista Hermann Tertsch va llegir aquest manifest:
Los aquí reunidos queremos expresar nuestro apoyo al estado y al pueblo de Israel ante la nueva amenaza del Presidente de Irán en la que afirma que "ha empezado la cuenta atrás" para la destrucción de Israel. Consideramos que todos los países tienen derecho a vivir en paz. La amenaza del régimen iraní acentúa las dudas de la comunidad internacional sobre la naturaleza pacífica de su programa nuclear, un programa que, de acuerdo a las NacionesUnidas, viola el Tratado de No Proliferación.

La comunidad internacional y la opinión pública española deben condenar sin paliativos la amenaza del Presidente de Irán, un líder fanático y teocrático, de cuya intolerancia es también víctima el pueblo iraní. El llamamiento del mandatario iraní es, además, un aliento a quienes practican el terrorismo. Sólo con la firmeza y la determinación de todos los que creemos en la paz y la libertad podremos hacer frente a los extremistas.

La amenaza de destruir un país miembro de la ONU por parte de un jefe de estado es contraria a la Carta de las propias Naciones Unidas. Hacemos un llamamiento a la Comunidad Internacional para que frene el programa nuclear de Irán, para que condene de forma clara e inequívoca la amenaza de destruir Israel, para que exija el cumplimiento de los derechos humanos en Irán.

En este sentido queremos hacer público nuestro reconocimiento por el apoyo recibido por todas las organizaciones a este manifiesto y seguimos demandando al pueblo y al gobierno español firmeza en la condena de las agresiones del presidente de Irán contra Israel.

Ante las amenazas del Presidente de Irán, nosotros proclamamos el derecho de Israel a existir y manifestamos nuestros deseos de paz para todos.

Ante la amenaza de destrucción, hoy, todos somos Israel.

Por la libertad, los derechos humanos y la democracia en Irán.

Més sobre el despotisme europeista

Florentino Portero a l'ABC:
Angela Merkel ha trabajado duro, hasta el punto de que antes de entrar en la Cumbre los aspectos más importantes estaban cerrados. Ante el mensaje que la ciudadanía les había enviado con su «no» al Tratado nuestros gobernantes, tras mucho reflexionar, han concluido que el problema son los ciudadanos. ¿Qué necesidad hay de tenerlos en consideración? ¿Quiénes son ellos para ocasionarles tamaño trastorno? Al fin y al cabo, el ciudadano de a pie no está preparado para juzgar problemas de tal complejidad y, sobre todo, no es quién para poner en peligro un proceso de tanta trascendencia histórica. Tan Tratado es el que resultó fallido como el naciente, pero uno pasó por las urnas y el otro seguirá el trámite parlamentario.

Sin lugar a dudas el logro más importante de la Cumbre de Bruselas ha sido sacar adelante casi todo lo incluido en el difunto Tratado de la Constitución, que fue rechazado por la ciudadanía, pero ahora sin contar con la participación directa de la población. Toda una lección de cómo en Bruselas se interpreta la democracia. Y eso que los sondeos de opinión recogían el deseo de la gente de ir a votar. Como ya apuntamos desde estas páginas días atrás, un estudio realizado por la firma Harris concluía que el 75 por ciento de los españoles, el 71 por ciento de los alemanes, el 69 por ciento de los británicos y el 64 por ciento de los franceses considera que la importancia del nuevo tratado requiere ser aprobado en referendo.

El rechazo al Tratado de la Constitución suponía un fracaso de los federalistas, que tendrían que ceder posiciones: y, efectivamente, no hay «Constitución» sino reforma de tratados; se pospone la aplicación de la reforma del sistema de votación de Niza; no hay ministro de Asuntos Exteriores... pero, lo fundamental se mantiene. Los británicos han resuelto sus diferencias mediante un mecanismo de no vinculación.

España partía desde una posición complicada. Por una parte nuestro gobierno se sitúa entre los más europeístas. Cuando no se cree demasiado en el propio estado hay que recurrir a estructuras exteriores, por muy en ciernes que se encuentren. Pero esa posición ya había sido derrotada. Por otra parte, el prestigio de nuestro presidente en Bruselas está por los suelos. La secretaría de Estado para Asuntos Europeos ha realizado un trabajo profesional, tratando de situarnos en una posición realista. Algo que en circunstancias normales no hubiera llamado la atención. Es lo que se espera de ella. Sin embargo, ante los bandazos dados por La Moncloa, cediendo en todas direcciones para hacerse perdonar desplantes, opas, regularizaciones de emigrantes, política antiterrorista... la secretaría nos ha permitido mantener la figura compuesta. Llegamos a Bruselas con todo entregado, en un nuevo ejemplo de rendición preventiva. Al final, los polacos defendieron nuestros intereses allí donde nuestro presidente los había abandonado.

El espectáculo de querer presentar a Zapatero como el hombre providencial que supo encauzar la cumbre cuando parecía abocada al fracaso es patético. Fiel a sí mismo, llegó sin saberse la lección, no tuvo intervenciones significativas, vendió su voto a cambio de que le dejaran salir en la foto y luego se prestó a participar en un montaje ridículo sobre su relevante papel en la política europea.

dimecres, 27 de juny del 2007

Iran, la revolta de la gasolina

La violència i les protestes a l’Iran contra la instauració del racionament de gasolina i la disminució de la seva subvenció –el règim teocràtic suma a la seva incompetència econòmica la necessitat de quantitats ingents de diners pel seu projecte nuclear- és una prova de l’èxit de la política nord-americana d’estrangulament econòmic del règim iranià, de “l'approche indirecte” definida per Ludovic Monnerat.

ADDENDA 1.- Milers d'iranians han calat foc a diverses gasolineres de Teheran. Algunes fonts parlen de 15 gasolineres incendiades, xifra que altres augmenten fins a 50. Els aldarulls se centren a la capital del país, però sembla que s'han estès a altres ciutats. Fotografies i vídeos de la revolta, aquí.

Imaz: la treva es va trencar pel "xantatge a punta de pistola" d'ETA

ABC:

El presidente del PNV, Josu Jon Imaz , afirmó hoy que las negociaciones entre su partido, los socialistas y Batasuna se rompieron por el "chantaje a punta de pistola" que ETA realizó a los socialistas para que cambiaran sus convicciones y defendieran una institución común para Euskadi y Navarra.

En una entrevista en Radio Euskadi, Imaz subrayó que él mismo participó en la reunión negociadora en la que la izquierda abertzale "dijo al Partido Socialista que, o defendía activa y públicamente conformar un único espacio de autogobierno (entre Navarra y el País Vasco), o todo se rompe".

"Yo dije que como demócrata y abertzale no puedo aceptar el chantaje a punta de pistola a un partido para que cambie sus convicciones, además de que violentar la voluntad de los navarros (con un acuerdo de ese tipo) supondría un alejamiento para dos generaciones" entre ambas comunidades, agregó el presidente del PNV.

Bouza, candidat alternatiu a Rivera

Albert Boadella, Arcadi Espada, Xavier Pericay y Teresa Giménez Barbat, cuatro de los intelectuales que promovieron la creación de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's), han expresado hoy públicamente su apoyo a la candidatura de Luis Bouza-Brey a la dirección de esta formación política.

En declaraciones a Efe, la escritora Teresa Giménez Barbat, presidenta de la asociación Ciutadans de Catalunya, ha explicitado, en nombre de los cuatro intelectuales, su aval a la lista de Bouza, profesor de Ciencia Política en la Universidad de Barcelona, que competirá con la candidatura oficialista que encabeza Albert Rivera, actual presidente de C's y que aspira a revalidar su mandato en el congreso que celebrará el partido este fin de semana.

Según Giménez Barbat, en un momento "tan delicado" como el que deberá afrontar Ciutadans, al plantearse su fusión con el proyecto político que impulsan Fernando Savater y Rosa Díez para el conjunto de España es necesario situar al frente del partido a una figura "con la experiencia y la preparación de Bouza" para llevar a buen puerto el proceso.

Més informació, aquí i aquí.

dimarts, 26 de juny del 2007

Si condueixes depressa és que la tens petita

Amb l’eslògan Speeding. No one thinks big of you el govern d’Austràlia pretén reduir la mortalitat a les carreteres.

Aquí podeu veure el vídeo de la campanya que està fent furor a tot el món a través de YouTube.

Les infermeres lesbianes violen els drets humans dels musulmans


El clerge musulmà Abu Hamza que predicava a la mesquita londinenca de Finsbury Park i que va ser condemant l’any passat a set anys de presó per incitació a l’assassinat i a l’odi racial ha rebutjat l’infermera que fins ara el vestia, el rentava i el cuidava a la presó pel fet de ser lesbiana. Segons el clerge, posar-li aquesta infermera ha estat una greu vulneració dels drets humans i un atac a la seva religió.


HATE preacher Abu Hamza has refused any more treatment from his prison nurse after finding out the man is gay.The nurse, nickname Queenie, has been helping to wash and dress the convicted terrorist for more than two years. A prison source told the Mirror the full-time staffer is openly gay and has a camp voice.Officers at Belmarsh jail are said to be surprised Hamza, 48, has not noticed before.

Now the cleric is claiming it is against his religion and human rights to be treated by a homosexual. The source said Hamza's solicitor wrote to the governor demanding his client is given a new regular nurse.

L'ONU confirma la porositat de la frontera siriano-libanesa

La frontera del Líbano amb Síria està oberta al contraban d'armes i altres productes, segons un informe especial presentat avui pel secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon.
Lebanese Army patrols along the border are ineffective, the probe concluded.

It added that Lebanon's security forces lack training carrying out anti-smuggling missions and its deployment is not aimed at stemming such activity.

"The lookout points and checkpoints are spread out according to traditional military doctrine and their aim is to provide territorial defense, not check smuggling," the report read.

Massa espabilat pels talibans

El nen afganès Juma Gul s'ha convertit en un petit heroi. Fa unes setmanes un grup de talibans el van intentar convèncer perquè fés un atemptat suïcida contra les tropes nord-americanes a l'Afganistan. Li van posar una bomba en una armilla embolicada al cos amb un cable de control a la mà i li van dir que s’acostés a un grup de soldats nord-americans i que premés el botó. Quan va preguntar que passaria a l’apretar el botó li van dir que li sortirien flors per tot arreu. Juma es va adonar que l’enganyaven i quan va arribar amb el cinturó-bomba a la l’oficina militar del seu districte va demanar ajuda. Els talibans s’han afanyat a dir que és mentida i que es tracta d’una muntatge propagandístic, però el cert és que no seria la primera vegada que els islamistes utilitzen nens petits en atemptats suïcides.

Kaczynski compara l’Alemanya d’avui a la dels anys 30

En un nou estirabot, els primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski ha comparat implícitament l’Alemanya d’avui amb l’Alemanya dels anys trenta que va portar Hitler al poder.


"En Allemagne, quelque chose de très négatif se produit. Comme à une époque qui est déjà révolue, la grande majorité des Européens n'avait pas le courage d'en parler, il en est de même aujourd'hui", a dit Jaroslaw Kaczynski à la radio publique. "Je mets donc en garde -et je m'adresse aux autorités allemandes en tant que Premier ministre polonais-, ne tolérez pas ce genre de choses, ce genre de déclarations, car cela mène au pire, aux malheurs qui peuvent arriver en Europe, mais qui en touchant l'Europe toucheront aussi les Allemands".

(...)

"En raison d'une politique allemande préméditée, il n'est pas correct en Europe de parler des victimes et des coupables de la Seconde guerre mondiale", a encore dit Jaroslaw Kaczynski. "On peut en revanche parler des "camps de concentration polonais", ou de la co-responsabilité de la Pologne ou même de sa responsabilité tout court pour l'Holocauste", a-t-il déclaré. "C'est une situation absolument incroyable, qui part du postulat que les nazis n'auraient pas du tout de nationalité", a-t-il dit. (belga)

El Gran Muftí d’Egipte rebutja l’ablació

Egypt's state-appointed Grand Mufti said today female genital cutting is forbidden by Islam. His pronouncement came after an 11-year-old girl died while undergoing the procedure at a private medical clinic in southern Egypt.

Genital cutting of girls, often referred to as female genital mutilation or circumcision, is banned in Egypt although the practice remains widespread as a rite of passage for girls and is often viewed as a way to protect their chastity.

"The harmful tradition of circumcision that is practised in Egypt in our era is forbidden," Mufti Ali Gomaa was quoted as saying by the Egyptian state news agency MENA.

The statement was the strongest yet against the practice by the Mufti, who is the government's official arbiter of Islamic law. The Grand Sheikh of Cairo's prestigious al-Azhar mosque, Mohamed Sayed Tantawi, had previously described the practice as un-Islamic, although some other clerics have supported it.

Both Tantawi and Coptic Pope Shenouda, the leader of Egypt's minority Christian community, have said that neither the Koran nor the Bible demand or mention female circumcision, which is usually performed on pre-pubescent girls.

Més informació, aquí.

El 13% dels joves d’Espanya són d’orígen estranger

El número de jóvenes extranjeros en España representa ya el 13 por ciento del total por el "importante fenómeno migratorio", principalmente procedentes de Marruecos (16 por ciento), Rumanía (14 por ciento), Ecuador (12 por ciento) y Colombia (6 por ciento), según el Informe Anual Jóvenes 2006, presentado hoy por el Instituto de la Juventud. Este hecho ha suavizado la pérdida de peso demográfico de la juventud respecto al conjunto de la población española.

Més informació, aquí.

Occident hauria d’exigir excuses als musulmans per l’afer Rushdie

L’expolítica holandes i militant dels drets de les dones, Ayaan Hirsi Ali, ha sortit en defensa de l’escriptior de nou amençat Salman Rushdie i ha demanat que Occident exigeixi excuses als musulmans per haver criticat el seu ennobliment per la reina d’Anglaterra.

“L’écrivain nigérian Wole Soyinka a raison : l’Occident fait une erreur fatale lorsqu’il laisse l’intolérance prendre le dessus. L’Occident doit monter la garde. En faisant Salman Rushdie chevalier, la Reine honore la liberté artistique et de conscience chère à l’Europe. Au lieu d’en faire le symbole du pouvoir royal perdu, elle l’érige en symbole de la liberté. Longue vie à la Reine !”

The Nigerian playwright Wole Soyinka is absolutely right: It is a fatal mistake for the West to let the forces of intolerance "define the territory of insult." The West must stand its ground. By knighting Salman Rushdie, the queen has honored the freedom of conscience and creativity cherished in the West, making her a symbol of the essence of our way of life.

diumenge, 24 de juny del 2007

UE: Tot pel poble però sense el poble

Si el procés de construcció europea fos realment democràtic seria encara més intervencionista del que és perquè la majoria de l’opinió pública continua sent essencialment antiliberal. I si en els últims anys, davant l’amenaça de col·lapse de l’Estat del Benestar, la UE ha introduït algunes polítiques liberals, sobre tot en el mercat interior i de la competència, ha estat perquè era més fàcil abordar-ho a nivell comunitari que nacional, ja que molts governs prefereixen fer a través de Brussel·les el que no s’atreveixen al seu país per por al preu electoral. Aquest i no altra és el nus principal de l’intríngulis comunitari, que afecta tant a federalistes com a confederals. Els primers, xoquen amb l’oposició dels identitarismes nacionals a perdre més competències mentre que els segons no volen cedir identitat però alhora tampoc volen perdre beneficis i subvencions ni la coartada europea per fer o no fer, segons convingui. És per això que la construcció europea sembla condemnada, ara per ara, al “despotisme europeista”, aquesta versió contemporània del despotisme il·lustrat.

divendres, 22 de juny del 2007

Gaza, les raons de la violència

Article de lectura imprescindible. Publicat a Le Monde i escrit per Gunnar Heinsohn, director de l’Institut Raphael-Lemkin de la Universitat de Bremen, el primer institu europeu consagrat a l’estudi comparat dels genocidis.

Le 11 septembre 2005, Israël évacuait la bande de Gaza. Le lendemain, quatre synagogues y étaient incendiées. Une foule enthousiaste de jeunes du Hamas et du Fatah applaudirent à ces profanations, qu’ils célébrèrent comme des feux de joie annonçant l’avenir d’une Palestine indépendante.

Dix-huit mois plus tard, les combattants des deux organisations mènent toujours des attaques conjointes contre leur voisin détesté. De septembre 2005 à juin 2007, leurs fusées Kassam ont tué 11 Israéliens. Mais, durant la même période, quelque 600 Palestiniens sont morts dans les affrontements entre factions rivales. Des milliers d’autres ont été blessés et la moitié de la population traumatisée par une spirale sans fin de meurtres et de représailles. On voit même des frères, le visage dissimulé sous des cagoules, qui cherchent à s’égorger entre eux.

Qui est responsable de cette violence et de ces conflits ? Il y a beaucoup de réponses à cette question, mais il est intéressant de noter qu’Ahmed Youssef, haut responsable du Hamas et conseiller politique d’Ismaïl Haniyeh, le premier ministre palestinien (limogé le 14 juin), ne met pas les troubles en cours à Gaza sur le dos des “Juifs” ni sur le manque de dévotion religieuse de ses adversaires du Fatah. En mai, il a déclaré au journal cairote Al-Ahram que le principal problème résidait dans l’incapacité du Fatah comme du Hamas à “contrôler leurs hommes dans les rues”. Mais pourquoi donc la violence a-t-elle pu échapper à tout contrôle dans une culture où l’obéissance est une vertu cardinale ? La réponse est à chercher du côté d’une explosion d’une autre nature.

Gaza est submergée par un boom démographique, qui ne montre pas le moindre signe de ralentissement. Entre 1950 et 2007, sa population est passée de 240 000 à près de 1,5 million d’habitants. Comment une croissance aussi rapide a-t-elle été possible dans un territoire d’une telle exiguïté et privé d’une économie digne de ce nom ? Cet exploit insigne a été réalisé par l’United Nations Relief and Works Agency for Palestine Refugees in the Near East (Office de secours et de travaux des Nations unies pour les réfugiés de Palestine dans le Proche-Orient). En vertu du droit international, l’UNRWA considère en effet tout résident de Gaza comme un réfugié. L’organisme fournit donc un logement et assure les frais de scolarité et de santé à tout nouveau-né - que celui-ci soit le premier ou le dixième enfant d’une famille.

Résultat de la politique et des programmes de l’UNRWA, la majorité juive qui prévalait en Israël et dans les territoires occupés est devenue minoritaire. Dans la tranche d’âge des plus de 60 ans, les Juifs sont trois fois plus nombreux que les Palestiniens. Mais ils sont minoritaires dans les générations plus jeunes, où se recruteront les combattants des guerres des décennies à venir. En 2005, on comptait 640 000 garçons juifs de moins de 15 ans, contre 1,1 million d’enfants mâles du même âge dans la partie arabe. Beaucoup de jeunes Juifs sont des fils uniques qui se consacrent avant tout à leur future carrière professionnelle. En face, plus des deux tiers des garçons arabes ont deux, trois ou quatre frères. Ni leurs pères ni l’UNRWA ne leur laisseront le moindre bien ni ne leur prépareront une place décente dans la vie.

M. Haniyeh, par exemple, est né en 1962 et a été élevé grâce à l’argent de l’aide occidentale. Il est le père de 13 enfants. En cette année, Gaza compte 46 000 hommes dans la tranche d’âge des 45-59 ans, à laquelle appartient M. Haniyeh. Dans la tranche des 0-14 ans, on dénombre 343 000 garçons. Aux Etats-Unis, pour 1 000 hommes âgés de 45 à 49 ans, on ne compte que 945 garçons âgés de 0 à 4 ans. Chez les Juifs israéliens, le rapport est d’environ 1 500 pour 1 000. A Gaza, en revanche, pour 1 000 hommes de 45 à 49 ans, on compte près de 6 200 garçons entre 0 et 4 ans.

JEUNES GENS EN COLÈRE

Si la population américaine avait suivi le même taux de croissance que celle de Gaza, les Etats-Unis seraient passés d’une population de 152 millions en 1950 à 945 millions en 2007, soit près du triple de son chiffre actuel, de 301 millions. Les hommes de 15 à 29 ans, qui sont ceux traditionnellement en âge de combattre, seraient non pas 31 millions comme c’est le cas, mais 130 millions. Confrontés à une telle explosion démographique, les institutions culturelles et les politiciens américains seraient-ils en mesure de “contrôler leurs hommes dans les rues” ?

Au cours des quinze prochaines années, un nombre toujours croissant de jeunes gens en colère vont écumer les rues de la Palestine en raison d’une faille originelle dans le processus de paix Arafat-Rabin. Une promesse occidentale d’aider tous les enfants déjà nés mais de supprimer les aides internationales à ceux venus au monde après 1992 et, en même temps, de stopper toute nouvelle installation de colonie israélienne, aurait dû être le premier pas du processus d’Oslo. Comme en Algérie ou en Tunisie, où le taux de fécondité est tombé de 7 à moins de 2 et où le terrorisme a cessé, Gaza, en 2007, aurait vu la quasi-totalité de ses garçons atteindre l’âge de 15 ans en tant que fils uniques. Ils n’auraient dès lors guère eu de raisons de tuer leurs concitoyens ou des Israéliens. Aujourd’hui, pourtant, le taux de fécondité à Gaza est toujours proche de 6. Cette démographie galopante continuera de produire en grand nombre des jeunes hommes sans perspective d’emploi ni aucune place dans la société, et dont l’unique espoir sera de se battre pour s’assurer l’une et l’autre.

2008, la intifada americana

Com en un relat de ciència ficció, Daniel Pipes recrea en el seu últim article l’explosió d’una intifada islamista als Estats Units (versió en anglès, aquí), que situa en el 19 de juny del 2008. L’article detalla les seves dramàtiques conseqüències, recorda la subestimació dels seus símptomes precedents i vaticiana un final dramàticament previsible. Val la pena llegir-lo.
La surprise a donc été très grande, en juin 2008, quand 51 bombes explosèrent en l’espace de quelques heures, réparties dans les 50 États américains plus le district de Columbia, tuant plus de 800 personnes dans des écoles, des magasins et des stations de métro. De telles prouesses terroristes avaient déjà eu lieu auparavant, mais en des lieux éloignés – 500 bombes en une journée au Bengladesh en 2005, 50 en une journée en Thaïlande du Sud en 2006 – et le monde extérieur ne leur avait prêté que peu d’attention.

Comme dans le cas du Bengladesh, des tracts ont été retrouvés près de chacun des lieux d’attentat. Signés par les Djihadistes pour la Justice, un groupe encore inconnu, les tracts appelaient à remplacer la Constitution par le Coran et à aligner la politique étrangère nationale sur celle de Téhéran. Plagiant le
Hamas, les Djihadistes pour la Justice justifièrent leurs crimes en affirmant que le règne musulman profiterait aux Juifs et aux Chrétiens: «Quand nous parlons de la mission de restauration de l’Islam à sa place naturelle [de domination mondiale], c’est pour demander la justice, la bienfaisance, l’amour universel (…) de sorte que les Chrétiens vivront en paix et que même les Juifs vivront en paix et en sécurité.»
Prenant exemple sur les manifestations
pro-Hamas et pro-Hezbollah de l’été 2006, les islamistes et les membres de l’extrême-gauche apportèrent leur soutien à l’intifada américaine, rythmant leur glorification de ses «martyrs» par le slogan «Mort à l’Amérique» de l’ayatollah Khomeiny. Ces messages trouvèrent un écho sur les campus canadiens, notamment à l’université Concordia de Montréal et l’université York de Toronto.

Comme l’avaient révélé les attentats à la bombe du 7 juillet 2005 en Grande-Bretagne, des taupes islamistes vivaient en grands nombres, tranquillement et discrètement, aux États-Unis. La violence devint quotidienne, omniprésente, endémique, routinière, se manifestant dans les bourgades rurales comme dans les banlieues haut de gamme et les centres urbains, visant des maisons de particuliers, des restaurants, des bâtiments universitaires, des stations-service et des réseaux électriques. À mesure que la fréquence des attentats augmentait, les terroristes devenaient moins prudents, ce qui entraîna une forte augmentation des arrestations et un engorgement des prisons. Certains terroristes préféraient éviter cette ignominie en perpétrant des attentats-suicide, le plus souvent accompagnés de vidéos ronflantes diffusées sur Internet. Dans l’ensemble, les quelque 100.000 incidents répertoriés ont représenté une moyenne de 10.000 morts et plusieurs fois autant de blessés par an.

Les Djihadistes pour la Justice ont fait le siège du Capitole et de la Maison Blanche, inspirés par des attaques antérieures contre d’autres symboles de souveraineté comme la Maison rouge de
Trinidad en 1990, le Palais du Parlement en Inde en 2001 et le projet avorté de prendre d’assaut le Parlement d’Ottawa en 2006. En dépit des mesures de sécurité massives prises à Washington, des tireurs isolés parvinrent à abattre quelques membres du corps législatif et des consultants de la Maison Blanche. Les Djihadistes pour la Justice ont pu compter sur le parrainage iranien et saoudien, mais les États-Unis n’ont pas riposté car, avant d’agir, le président Obama exigea de disposer de moyens de preuve équivalents à ceux devant être présentés devant un tribunal américain, ce que les agences de renseignement ne pouvaient pas fournir.

Contra la nova FEN

Jo també estic en contra de l’assignatura obligatòria d’Educació per a la Ciutadania. I des de la meva solitud atea i liberal he de dir que no em fa res coincidir, encara que només sigui per una vegada, amb l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, que com tothom sap no és ni atea ni liberal. Tot i que en aquesta lluita contra la intromissió de l’Estat en les consciències m’hauria agradat coincidir amb l’Església molt abans, per exemple quan ens imposaven a totes les escoles la Formación del Espíritu Nacional, no sortiré ara amb un ciri trencat. Benvinguda, doncs, al territori de la lluita per la llibertat, que espero i desitjo que els bisbes ampliin a altres aspectes de la vida i la societat.

I ha moltes raons per estar en contra d’aquesta assignatura –per inútil i moltes vegades contraproduent, perquè cap país democràtic en té cap de semblant, etc- però la raó fonamental és perquè comporta la demolició de la pedra angular que sustenta l’edifici de les democràcies liberals i que no és altra que la renúncia de l’Estat a l'adoctrinament ideològic, ja sigui filosòfic, polític o religiós. La moral no és una competència de l’Estat sinó un dret de les persones que l'Estat ha de protegir.

Val la pena recordar que l’Estat democràtic modern neix de la Reforma posterior a les guerres de religió europees. La "Carta sobre la tolerància" de Locke il·lustra perquè les diferents sectes religioses, davant la impossibilitat que una convenci a l’altra de la seva veritat, acaben acceptant conviure sense matar-se i que les disputes es resolguin per la llei al marge de la “veritat”. És a dir, d’una banda es va separar la religió del dret positiu i es va circumscriure a l’esfera privada. D’altra banda, es va substituir la lleialtat als valors religiosos compartits per la lleialtat a un ordre civil comú regit per normes iguals per a tothom i esporgades de cap vinculació religiosa concreta.

Els Estats democratico-liberals actuals -permeteu-me la comoditat de l'autocita- es fonamenten en aquest escepticisme epistemològic, "en aquesta ignorància voluntària de la veritat davant l’evidència que les persones sempre pensarem diferent i tindrem pluralitat de creences -polítiques, econòmiques, morals o religioses- sobre com hem de viure o cercar la felicitat. És per això, que la missió de l’Estat i dels governs no ha de ser altra que garantir de manera imparcial les regles del joc perquè ningú imposi a ningú la seva “veritat”, el seu model de vida, i permetre que tothom pugui viure, en la mesura del possible, segons les seves conviccions. Això implica una concepció procedimental i no teleològica de la resolució dels conflictes".

Es per aquesta raó que assignatures amb els continguts antropològics que contempla l’Educació per a la Ciutadania –més enllà de la difusió dels valors democràtics i de l'explicació de les institucions polítiques de la llibertat- resulten inacceptables.

Els "danys col•laterals" de l’efecte Ciutadans

La iniciativa intel·lectual i política que encarna Ciutadans –a la que he manifestat en diverses ocasions el meu suport i simpatia- pretenia, al meu entendre, un doble objectiu: plantar cara al “nacionalisme de tots els partits” i crear un espai de centreesquerra no antiliberal a l’estil del Manifest d’Euston. És aviat encara per saber si aquest projecte reixirà o no i, sobre tot, si Ciutadans serà la seva expressió definitiva, però els seus primers efectes ja són avaluables. I he de dir que em semblen contradictoris.

Més enllà de la memorable victòria de les eleccions autonòmiques –una victòria contra el silenci mediàtic, el menyspreu polític i l’”statu quo” dominant, que no és poca cosa!- a les eleccions municipals l’efecte Ciutadans ha resultat paradoxal. Integrada per un bon grapat de militants provinents de la dissidència socialista i de l’esquerra antinacionalista, Ciutadans ha erosionat més a la dreta constitucionalista, el PP, que a les forces nacionalistes (CiU, PSC, ERC i ICV).

Si l’objectiu era el nacionalisme, i de manera especial el nacionalisme d’esquerres, l’efecte Ciutadans ha provocat "danys col·laterals" en la trinxera equivocada.

dijous, 21 de juny del 2007

Mitja Catalunya a Frankfurt

Francesc de Carreras avui a "La Vanguardia":
El tripartito que nos gobierna dice que propugna un catalanismo social, un nacionalismo inclusivo. Dice, dice. Palabras, palabras. Ante casos así, mi piedra de toque es siempre aquella frase evangélica: "Por sus obras los conoceréis". Efectivamente, los conocemos, desde hace tiempo, mucho tiempo, los conocemos por sus obras, no por sus palabras. Simbólicamente, media Catalunya no irá a Frankfurt. Así lo lamentaba ayer Paco González Ledesma, viejo periodista de La Vanguardia,que ha novelado Barcelona desde todos los ángulos: "Yo quiero a mi país, pero mi país no me quiere a mí y, además, piensa que no formo parte de él. Esto me llena de perplejidad y de dolor". Catalanismo inclusivo, catalanismo social. Palabras, palabras.

¿Tiene todo esto mucha importancia? La verdad es que, según parece, estos homenajes a culturas minoritarias pasan casi desapercibidos en Frankfurt. La feria es un acontecimiento comercial y los actos de este género sólo sirven para dar un barniz cultural a la compraventa de derechos de autor y de edición. Pero esta decisión política que comentamos es una piedra más de una construcción - ¿reconstrucción?- nacional excluyente, un retroceso en el camino de una Catalunya abierta, una mala imagen exterior de nuestro país de la que ya ha comenzado a hacerse eco el Frankfurter Allgemeine.Y, además, todo ello cuesta un pastón: India, hace unos pocos años, envió a 22 escritores, nosotros 101. Así somos de nuevos ricos.

La burla

Tots els governs de la democràcia espanyola van tenir contactes amb ETA, però mai van arribar a compromisos d'amagat i, menys encara, a negociar res sense la condició prèvia de la renúncia total i definitiva a la violència, com ha passat amb el govern de Zapatero. La coartada que també Aznar s'havia reunit amb ETA era tan perversament infantil que només se la podien creure els hipòcrites o els desinformats, que pel que sembla són molts, mitjans de comunicació inclosos.

Que el camí emprès per Zapatero -de "victòria" en "victòria" a la derrota final- no tenia precendents ni justificació es va saber gairebé des del primer moment. I el pas del temps no va fer res més que confirmar-ho. Avui, GARA publica una nova entrega de les factures d'ETA i explica el que ja era pràcticament una evidència: que el govern i ETA van decidir conjuntament l'abast de l'alto el foc i el contingut de la declaració de Zapatero. Dit en plata: que el president del govern va prendre el pèl al parlament -que és com dir a tots els ciutadans d'aquest país- fent-lo avalar una declaració que havia estat prèviament consensuada amb els assassins.
Ni el alto el fuego permanente proclamado por ETA el 22 de marzo de 2006 ni la declaración efectuada por el presidente español, José Luis Rodríguez Zapatero, el 29 de junio del mismo año fueron iniciativas unilaterales. Ambas cuestiones habían sido largamente debatidas, maduradas y consensuadas por interlocutores de ambas partes entre julio y noviembre de 2005. Se pactaron también las llamadas «garantías» y las condiciones para las siguientes fases.