Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

0,00



Portem gairebé vuit anys de segle XXI i el càlcul del canvi mitjà de la temperatura mundial en aquest període dóna un resultat per a l'hivern de 0,00. Ho diu Antón Uriarte, que explica com s'ho ha fet per treure les dades i calcular-ho.

divendres, 17 d’octubre del 2008

L'esquerra i els seus fantasmes

Si alguna virtut ha tingut la crisi financera ha estat l’ha de posar en evidència, una vegada més, la pulsió anti-sistema que conserva en el seu pap l’ensucrada socialdemocràcia d’aquest país. En un tres i no res, han recuperat de l’abocador de la història el rosari d’anatemes contra el mercat, la banca i el capitalisme que el mur de Berlín havia enterrat sota les seves runes.

Segons ells, la culpa de la crisi seria un excés de llibertat. Perquè, com tothom sap, una cosa és la llibertat ben entesa i una altra, molt diferent, el llibertinatge. I per salvar-nos d’aquests excessos, ens anuncien més regulació, més Estat i més polítics foten-t’hi cullerada.

A diferència del pensament liberal, l’esquerra encara pensa en termes decimonònics com més estat contra menys estat o més regulació contra menys regulació. Una contraposició que, de fa temps, cap pensador liberal formula d’aquesta manera.

El pensament liberal clàssic considera l’estat un mal necessari, i per això defensa la divisió de poders i el control estricte del poder polític. Als liberals sempre els ha fet angúnia la seva desmesura. Però també han tingut clar que hi ha funcions que només l’Estat pot fer, o fer d’una manera més efectiva. És per això que els liberals no parlen tant d’estat mínim com d’estat òptim, ni de més o menys regulació, sinó de quina és la regulació adeqüada.

Si la crisi de les subprimes es mira sense les ulleres de l’antiliberalisme, es pot veure com en el seu orígen no hi ha tant una insuficiència de regulació com una mala regulació. Però l'esquerra no vol sentir ni a parlar d'anar a l’oculista sinó de tornar a intentar l’assalt al Palau d’Hivern. L’hora del retorn de l’Estat –com si mai se’n hagués anat- ha arribat. I l'esquerra nostra de tota la vida no pensa desaprofitar-ho per una qüestió de dioptries.

Ara que s’acosta una nova apoteosi de l’estat i de la seva bondat intrínseca, val la penar mirar les maravelles que la seva intervenció provoca, per exemple, en el mercat del petroli. En plena crisi financera, però també energètica i alimentària, bastants governs dels països membres de l’OPEP ja han anunciat que pensen retallar la producció perquè torni a pujar el preu del petroli. Tot un exemple dels beneficis que comporta el control polític dels bens econòmics.

Garzón i Franco

El problema que sigui el jutge Garzón el que porti el sumari sobre les fosses de la Guerra Civil és que al final s'absolgui a Franco per una mala instrucció.

dijous, 16 d’octubre del 2008

La vida dels altres, versió francesa

Després dels cuaderns negres del general Rondot, en mans de la justícia des de fa dos anys, l'última brutícia de l'era Chirac arriba ara amb els cuaderns de l'antic cap dels serveis secrets francesos, Yves Bertrand. S'espiava tot, especialment el llit, de gairebé tothom. Ho publica Le Point:
Yves Bertrand, l’homme qui a dirigé les Renseignements généraux pendant douze ans, notait tout dans ses carnets. Le Point a eu entre les mains les 23 cahiers à spirale qui courent de 1998 à 2003. Coups tordus, déstabilisation politique, indiscrétions sur le tout-Paris... Un voyage sous les jupes de la République.

Lundi 27 janvier 2003, d’une écriture ronde et en soulignant certains noms propres, le patron des Renseignements généraux, Yves Bertrand, relate en détail dans un carnet à spirale qui ne le lâche jamais les conditions de la séparation de Nicolas Sarkozy de sa première femme, sur fond d’adultère. Le tout complété de renseignements sur Cécilia, ses parents et son ex-mari, Jacques Martin. A cette époque, Bertrand collectionne toutes les informations, même anciennes, susceptibles de pouvoir déstabiliser son ministre de l’Intérieur, futur candidat à la présidentielle.

Le Point a pu consulter dans leur intégralité le contenu de ce carnet et des vingt-deux autres, saisis le 16 janvier 2008, au domicile de celui qui a dirigé près de douze ans les RG. La justice n’en a extrait que ce qui concernait l’affaire Clearstream. Depuis, des centaines de pages noircies à la main par Yves Bertrand dorment sous scellés au palais de justice de Paris.

On y trouve, pêle-mêle, le nom de ses informateurs, le compte rendu de ses conversations, ses rendez-vous, les enquêtes secrètes qu’on lui commande, avec l’identité des donneurs d’ordre, les promotions ou les renvois d’ascenseur à tel syndicaliste. Bertrand prend également soin d’amasser du « biscuit » sur ses concurrents place Beauvau. Tel directeur général de la police se retrouve ainsi dans les carnets, impliqué dans un achat d’or au Liban. Au fil des pages apparaît une certaine Henriette, la fonctionnaire qui distribuait l’argent secret du ministère de l’Intérieur. Et au milieu les rendez-vous d’Yves Bertrand chez le dentiste, le relevé de ses comptes bancaires, la liste des courses ou la litière du chat à changer. Les carnets, qui courent de mai 1998 à novembre 2003, dévoilent aussi le travail de basse police orchestré par « YB ». Manipulations, coups tordus, renseignements d’alcôve, tuyaux percés. Avec quelques bouffées délirantes, lorsque le patron des RG consigne que tel chef d’Etat africain est « marabouté ». Tout ce qui a récemment nourri la polémique sur Edvige, le fichier de police qui prévoyait d’indiquer l’orientation philosophique, religieuse, les préférences sexuelles ou les informations sur la santé des personnalités publiques, se trouvait déjà dans les carnets d’Yves Bertrand. La bisexualité de tel ministre, la consommation de cocaïne ou les problèmes fiscaux de tel autre, l’ardoise laissée par un ancien Premier ministre dans un grand hôtel parisien... tout y est. C’est pour avoir tenté de dénoncer ces dérives, avec trois autres policiers, en 1995, que l’ancien commissaire des RG Patrick Rougelet s’est fait révoquer. « J’ai vu des gens craquer parce qu’on leur demandait de faire des choses inavouables », raconte l’auteur de « RG, la machine à scandales ».

L'efecte Bradley

La correcció política ha fet créixer el vot ocult als Estats Units. Fins el punt, que hi ha molts nord-americans que tenen més por a ser acusats de racisme que a patir un atac terrorista. És per això que sovint menteixen a les enquestes. És el que es coneix com l'efecte Bradley.

For most Americans, there is nothing more terrifying than the prospect of being called a racist. It’s scarier than flood or famine, terrorist attacks or flesh-eating bacteria. To some, it’s even scarier than “food insecurity.”

Political correctness has taught people to lie to pollsters rather than be forced to explain why they’re not voting for the African-American.

This is how two typical voters might answer a pollster’s question: “Whom do you support for president?”

Average Obama voter: “Obama.” (Name of average Obama voter: “Mickey Mouse.”)
Average McCain voter: “I’m voting for McCain, but I swear it’s just about the issues. It’s not because Obama’s black. If Barack Obama were a little more moderate — hey, I’d vote for Colin Powell. But my convictions force me to vote for the candidate who just happens to be white. Say, do you know where I can get Patti LaBelle tickets?”

In addition to the social pressure to constantly prove you’re not a racist, apparently there is massive social pressure to prove you’re not a Republican. No one is lying about voting for McCain just to sound cool.

Reviewing the polls printed in The New York Times and The Washington Post in the last month of every presidential election since 1976, I found the polls were never wrong in a friendly way to Republicans. When the polls were wrong, which was often, they overestimated support for the Democrat, usually by about 6 to 10 points.

La fi de la superpotència americana?

Les pèrdues de les borses en els últims tres mesos:

Estats Units ha perdut un 25%.
Alemanya un 28%
La Xina un 30%
El Japó un 37%
El Brasil un 41%
Rússia un 61%

Els diners que els diferents països posaran pel rescat financer:

Estats Units: 700.000 milions de dòlars, poc més de 5% del seu PIB.
Alemanya: Entre 400.000 i 536.000 milions, és a dir entre el 12 i 16% del seu PIB.
Regne Unit: 835.000 milions, el 30% dels seu PIB.

D'això alguns en diuen la fi de la superpotència americana.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

diumenge, 12 d’octubre del 2008

El "New Deal" va perllongar 7 anys la gran depressió

Dos economistes de la UCLA afirmen haver descobert perquè la Gran Depressió es va perllongar durant gairebé 15 anys. Segons Harold L. Cole y Lee E. Ohanian, les politiques del "New Deal" aplicades pel president Franklin D. Rossevelt van frustrar la recuperació durant 7 anys.
Why the Great Depression lasted so long has always been a great mystery, and because we never really knew the reason, we have always worried whether we would have another 10- to 15-year economic slump," said Ohanian, vice chair of UCLA's Department of Economics. "We found that a relapse isn't likely unless lawmakers gum up a recovery with ill-conceived stimulus policies."

In an article in the August issue of the Journal of Political Economy, Ohanian and Cole blame specific anti-competition and pro-labor measures that Roosevelt promoted and signed into law June 16, 1933.

"President Roosevelt believed that excessive competition was responsible for the Depression by reducing prices and wages, and by extension reducing employment and demand for goods and services," said Cole, also a UCLA professor of economics. "So he came up with a recovery package that would be unimaginable today, allowing businesses in every industry to collude without the threat of antitrust prosecution and workers to demand salaries about 25 percent above where they ought to have been, given market forces. The economy was poised for a beautiful recovery, but that recovery was stalled by these misguided policies."

Using data collected in 1929 by the Conference Board and the Bureau of Labor Statistics, Cole and Ohanian were able to establish average wages and prices across a range of industries just prior to the Depression. By adjusting for annual increases in productivity, they were able to use the 1929 benchmark to figure out what prices and wages would have been during every year of the Depression had Roosevelt's policies not gone into effect. They then compared those figures with actual prices and wages as reflected in the Conference Board data.

In the three years following the implementation of Roosevelt's policies, wages in 11 key industries averaged 25 percent higher than they otherwise would have done, the economists calculate. But unemployment was also 25 percent higher than it should have been, given gains in productivity.

Meanwhile, prices across 19 industries averaged 23 percent above where they should have been, given the state of the economy. With goods and services that much harder for consumers to afford, demand stalled and the gross national product floundered at 27 percent below where it otherwise might have been.

"High wages and high prices in an economic slump run contrary to everything we know about market forces in economic downturns," Ohanian said. "As we've seen in the past several years, salaries and prices fall when unemployment is high. By artificially inflating both, the New Deal policies short-circuited the market's self-correcting forces."

Via Johan Norberg.

El dia que McCain va perdre

M'he permès traduir aquesta articlet de Guy Sorman, amb el que no puc estar-hi més d'acord:
Cada dia està més clar que el pla Paulson és inútil: les sumes injectades pel Tresor americà no tenen cap efecte sobre la crisi financera. Aquesta s'aturarà ella sola quan els preus dels immobles hauran retornat al seu just nivell i quan els bancs insolvents hauran desaparegut.

A força de voler salvar tothom, els Estats no salven ningú. En una economia mundial on els capitals circulen, no pot ser d'una altra manera.

El poble americà, hostil al salvament dels bancs amb els seus impostos, ha tingut la intuició correcta.

Si McCain, assumint aquesta onada popular i en coherència amb les seves conviccions liberals, s'haugés oposat al pla Paulson i a Obama -el qual, lògicament, dóna suport a la nacionalització dels bancs- hauria sortit guanyador i hauria, una vegada president, escurçat la crisi mentre que les grans gesticulacions actuals (que no estalvien Europa) ens porten a la recessió.

Massa tard.

ADDENDA.- Que McCain hagi perdut la seva millor ocasió per deixar clara la seva posició política en un tema tan crucial com la crisi financera i els seus remeis, no vol dir necessàriament que ja no pugui obtenir la presidència dels Estats Units. Els sectors republicans als que mai els ha agradat McCain, davant la possibilitat d'una victòria d'Obama, probablement acabin anant a votar-lo. D'altra banda, el vot ocult antiObama possiblement sigui molt més gran del que sembla i, per tant, que el fenomen dels últims temps en què els que encapçalen les enquestes acaben perdent les eleccions, es pugui tornar a produir.

Torna el forat d'Ozó. I ara que prohibiran?

Antón Uriarte:
Hace más de veinte años, en 1987, se firmó el Protocolo de Montreal con el objetivo de rellenar el agujero de ozono de la Antártida, que, según la teoría oficial, se había formado debido a los CFC's usados como refrigerantes. Se prohibieron los CFC's. Pero el "agujero de ozono" sigue formándose hoy igual que antes. (...)
El tema del ozono es un tema sobre el que los medios prefieren pasar de puntilllas, debido a que el propio IPCC reconoce que una supuesta disminución del ozono estratosférico contribuiría al enfriamiento de la troposfera o, por lo menos, a la amortiguación del temido calentamiento. En fin, lo contrario de lo que durante décadas han estado escribiendo, retransmitiendo y hasta televisando.

divendres, 10 d’octubre del 2008

5 premis Nobel d'Economia contra Obama

Cinc premis Nobel -Gary Becker, James Buchanan, Robert Mundell, Edward Prescott i Vernon Smith- entre un centenar d'economistes han firmat una declaració en la que mostren la seva preocupació pel programa econòmic proposat per Obama.
Barack Obama argues that his proposals to raise tax rates and halt international trade agreements would benefit the American economy. They would do nothing of the sort. Economic analysis and historical experience show that they would do the opposite. They would reduce economic growth and decrease the number of jobs in America. Moreover, with the credit crunch, the housing slump, and high energy prices weakening the U.S. economy, his proposals run a high risk of throwing the economy into a deep recession. It was exactly such misguided tax hikes and protectionism, enacted when the U.S. economy was weak in the early 1930s, that greatly increased the severity of the Great Depression.

We are very concerned with Barack Obama's opposition to trade agreements such as the pending one with Colombia, the new one with Central America, or the established one with Canada and Mexico. Exports from the United States to other countries create jobs for Americans. Imports make goods available to Americans at lower prices and are a particular benefit to families and individuals with low incomes. International trade is also a powerful source of strength in a weak economy. In the second quarter of this year, for example, increased international trade did far more to stimulate the U.S. economy than the federal government's "stimulus" package.

Ironically, rather than supporting international trade, Barack Obama is now proposing yet another so-called stimulus package, which would do very little to grow the economy. And his proposal to finance the package with higher taxes on oil would raise oil prices directly and by reducing exploration and production.

We are equally concerned with his proposals to increase tax rates on labor income and investment. His dividend and capital gains tax increases would reduce investment and cut into the savings of millions of Americans. His proposals to increase income and payroll tax rates would discourage the formation and expansion of small businesses and reduce employment and take-home pay, as would his mandates on firms to provide expensive health insurance.

After hearing such economic criticism of his proposals, Barack Obama has apparently suggested to some people that he might postpone his tax increases, perhaps to 2010. But it is a mistake to think that postponing such tax increases would prevent their harmful effect on the economy today. The prospect of such tax rate increases in 2010 is already a drag on the economy. Businesses considering whether to hire workers today and expand their operations have time horizons longer than a year or two, so the prospect of higher taxes starting in 2009 or 2010 reduces hiring and investment in 2008.

In sum, Barack Obama's economic proposals are wrong for the American economy. They defy both economic reason and economic experience.

Menys diners, més valors

El catedràtic Josep Domingo Ferrer fa una reflexió sobre la pèrdua de valors a la nostra societat en un article publicat al diari Avui. I ho fa sobre la base dels cinc punts que va definir Samuel Hantington al seu llibre "El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial":
EL DARRER CAPÍTOL DEL LLIBRE CONTÉ una reflexió sobre les possibilitats d'Occident de renovar-se i de mantenir l'hegemonia que ha tingut els darrers segles. Deixant de banda l'estancament econòmic i demogràfic de les societats occidentals, l'autor n'assenyala el declivi moral, que sintetitza en: i) increment dels comportaments antisocials, tals com delinqüència, drogues i violència en general; ii) decadència de la família, amb increment de divorcis, d'embarassos adolescents i de famílies monoparentals; iii) declivi del voluntariat i de la confiança interpersonal que hi va associada; iv) afebliment de l'ètica del treball i augment del culte a la indulgència personal; v) compromís minvant amb l'esforç intel·lectual, manifestat en rendiments escolars més baixos. Segons Huntington, que és un politòleg de Harvard i no pas cap moralista ni cap líder religiós, la salut futura d'Occident i la seva influència en altres societats dependrà en gran mesura del seu èxit a contrarestar les cinc tendències anteriors, que en paraules seves "estan donant lloc a l'afirmació d'una superioritat moral per part de musulmans i d'asiàtics". La meva feina em duu a veure bastant món i a tractar amb gent de civilitzacions no occidentals, sobretot estudiants i investigadors. La comparació amb la societat catalana confirma el diagnòstic (compartit per diversos pensadors de casa nostra): Catalunya puntua en totes cinc tendències de declivi moral, no sols molt més que els països emergents, sinó fins i tot més que països del nord tradicionalment més avançats. Patim la síndrome del nou-ric.


dijous, 9 d’octubre del 2008

Ayers, Obama i la revolució socialista

La vinculació entre Obama i Ayers no es preocupant pel fet que aquest darrer fós un terrorista fa més de 30 anys, ja que podria haver evolucionat cap a posicions polítiques més moderades. El problema de la vinculació amb Ayers és que actualment, si bé ja no posa bombes, continua pensant igual, o gairebé. Personatges com Ayers són bastants dels que han promocionat, ajudat i col·laborat amb Obama. És per això que és lògic que molta gent es pregunti si Obama també pensa el mateix.

Ayers, fa poc temps, defensava això a la Veneçuela de Chávez:
An idea of what Ayers has in mind for America's schools was provided in his own words not 40 years ago when Obama was eight years old, but less than two years ago in November 2006 at the World Education Forum in Caracas hosted by dictator Hugo Chavez.

With Chavez at his side, Ayers voiced his support for "the political educational reforms under way here in Venezuela under the leadership of President Chavez. We share the belief that education is the motor-force of revolution. . . . I look forward to seeing how . . . all of you continue to overcome the failures of capitalist education as you seek to create something truly new and deeply humane."

Ayers told the great humanitarian Chavez: "Teaching invites transformations, it urges revolutions large and small. La educacion es revolucion." It is that form of socialist revolution that Ayers, and Obama, have worked to bring to America.

Ayers, now a tenured Distinguished Professor of Education at the University of Illinois, Chicago, works to educate teachers in socialist revolutionary ideology, urging that it be passed on to impressionable students.
ADDENDA.- Obama i Ayers en un vídeo de McCain.

Ara si que anirem bé

Ni Obama, ni McCain. Montilla for president!



Via Barcepundit.

Obama, l'ACORN i el frau electoral

Per segona vegada , l’ACORN (Association of Community Organisation for Reform Now), un moviment teòricament independent però amb vincles estrets amb l’ala esquerra del Partit Demòcrata i que va donar suport a Barack Obama contra Hillary Clinton a les primàries, està acusat de frau electoral per haver inscrit a les llistes de Nevada 27.000 electors que no existeixen. L’any 2006, l’ACORN ja va ser denunciada per permetre 1.800 inscripcions a les llistes electorals, de les quals 1794 van ser considerades temptativa de frau. Aquesta modélica entitat ha rebut aquest any, com no!, diners de Fannie Mae i Freddie Mac, els dos organismos semipúblics que estan a l’orígen de crisi de les subprimes. Recordem que Fannie i Freddie no només han subvencionat generosament la campanya d’Obama sinó que fins i tot l’exdirector de Fannie Mae és el conseller econòmic d’Obama.

Més informació, aquí.

Com se'ls gasta Obama

Fins ara, els progres criticaven que als Estats Units les eleccions només les guanyaven els rics. I els rics solien ser els republicans. A cop de talonari s'emportaven escons i presidències. Però ve't aquí que, de cop i volta, arriba un candidat demòcrata i negre que sembla tenir més calers que ningú. Tants, que el conte de fades de la contribució popular no aconsegueix fer quadrar. Se sap, encara que per aquí no es digui gaire, que grans empreses semipúbliques i bancs d'inversió com Goldman Sachs, Lehman Brothers, Bear Stearns, Fannie Mae, Freddie Mac, AIG, Countrywide Financial o Washington Mutual han estat finançant Obama des de fa temps. El candidat demòcrata, per tant, disposa de molts diners. Més que McCain, el candidat de la dreta capitalista forrada i salvatge. El Washington Post publica, per exemple, que entre el 30 de setembre i el 6 d'octubre Obama ha gastat tres vegades més diners en publicitat a la televisió que McCain: 20 milions en 17 estats contra 7,2 milions en 15 estats per McCain. Òbviament, això ajuda a fer pujar les enquestes. Les últimes són aquestes: Hotline, Reuters Zogby i Rasmussen.

Per a cinèfils

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Prediccions

Les prediccions de Johan Norberg:
1) This is just the end of the beginning of the crisis. Prepare for a couple of years of low growth and high unemployment. It will be prolonged if banks with bad loans are kept on life support.
2) But there won´t be a depression. Don´t worry, in a couple of years we will be back and take too many risks and borrow too much again.
3) Obama will be the next American president, but since he secretly understands that trade is good, he will abandon his campaign promise to throw the world into depression with protectionist measures.
4) I think Europe will suffer more than the US. European banks are in worse shape and many have horribly weak capital bases. European banks might collapse like dominos. And since most European economies are less flexible than the American economy it will take them longer to get out of the crisis.
5) European politicians will be busy discussing symbols (like salaries) instead of solutions.
6) Emerging markets won´t be protected, but on the other hand the money that they´ve made from exports will give liquidity to the entire world economy, make them owners of many Western financial institutions and give them stronger positions in the international system.
7) No, there is no need for you to do anything with your savings and investments, unless you need cash now. The one thing we can be sure of is that when you and I get the information, others have already acted on it and it´s part of the prices.
8) If you have money, the time to buy is when everybody says that "[T]his is just the end of the beginning of the crisis".

La pitjor pel·lícula de Woody Allen

Arcadi Espada:
Una evidencia deslumbra: esta es la peor película de Allen. He tenido la precaución de no verlas todas, pero entre mi puñado y el de algunos amigos no ha sido difícil llegar a la conclusión deslumbrante. No sólo eso: hay la seguridad absoluta, entre los de mi círculo, de que Allen antes de hacer otra peor dejará de hacer películas. Y aún más: se trata de una de las películas más ridículas que he visto en mi vida. Dentro de algunos años la veremos como un ejemplo kitsch del régimen nacionalista, con la misma hilaridad y compasión que vemos hoy las películas de Juan de Orduña.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

De capitalisme només n'hi ha un

Guy Sorman:
On reconnaît les crises authentiques à la perte du sens commun qu’elles suscitent. L’éclatement de la bulle financière – de la titrisation pour être plus précis – libère les passions plus que les analyses et l’on prophétise comme si tout cela était du jamais vu.

Si l’on veut bien raisonner un instant, en s’appuyant sur deux à trois siècles de science économique accumulée, concluons d’emblée que l’apocalypse ce n’est pas maintenant et que non, le capitalisme dit anglo-saxon n’est pas mort. Pour échapper au vocabulaire complexe de l’économie, procédons par comparaison avec la médecine : les médecins soignent les corps, les économistes extraient les peuples de la misère. Deux sciences humanistes, utiles et évidemment imparfaites.

Imaginons donc qu’un laboratoire inonde les pharmacies d’une nouvelle pilule anti-cancéreuse, pas chère, efficace et sans ordonnance. Le succès serait instantané, des vies seraient sauvées ; hélas, toute médecine entraîne des effets indésirables. La pilule ferait des victimes. Imaginons de surcroît que le laboratoire créatif mais coupable ait négligé d’accompagner sa découverte d’une notice d’utilisation et de signaler les contre-indications ! C’est exactement ce qui s’est passé avec la titrisation. De très créatifs financiers ont dispersé sur le marché une pilule miraculeuse, les « dérivés », dont la vertu principale est de répartir indéfiniment les risques du crédit : la répartition du crédit sur un plus grand nombre d’épargnants , autorise des prises de risques qui sans cela, paraitrait trop aventureuse .Grâce à ces produits dérivés, simultanément combinés avec le ralliement de presque toutes les nations à l’économie de marché et à la liberté des échanges, l’économie mondiale a progressé en moyenne de 5% sur ces dix dernières années : des millions d’entreprises nouvelles et d’accessions à la propriété dans les pays riches et pauvres ont ainsi été financés et n’auraient pu l’être sans la titrisation. Avant de hurler contre les spéculateurs et les banquiers , prenons la juste mesure de la richesse acquise, oui , acquise , au bénéfice d’une grand partie de l’humanité .

Mais quel que soit la qualité du produit financier et son coût, il convient tout de même, à terme, de le rembourser. C’est alors que , motivée par l’espoir très humain de ne jamais rembourser ou de rembourser sur la base de prix en hausse incessante (l’immobilier en Espagne ou aux Etats Unis ), la planète s’est empiffrée de dérivés jusqu’à l’intoxication. On n’avait pas lu la notice, et d’ailleurs il n’y avait pas de notice. En passant, j’observe que les Etats très réglementés, comme la France, ne sont pas moins goinfrés de dérivés que les états déréglementés comme les Etats-Unis ou l’Irlande . Par conséquent ,le discours présent , tonitruant, revanchard , et anti libéral, sur la nécessaire réglementation et l’indispensable retour de l’Etat n’est que populisme, relent de l’étatisme, voire nostalgie du marxisme ..

Que faire et que prévoir ? Il convient que la titrisation continue parce qu’il n’est pas de développement économique mondiale envisageable, sans crédit mondial et abondant, et sans répartition des risques. Il n’existe pas d’un coté un bon capitalisme qui produirait par enchantement des produits pondéreux et concrets , contre un mauvais capitalisme qui se régalerait d’abstractions financières . Depuis son invention, à Gênes , il y a sept siècles, le développement économique s’est toujours fondé sur un soubassement financier : pas de vaisseaux sans armateurs . Une étatisation des banques, une hyper-réglementation de la titrisation conduiraient donc à la stagnation : les plus pauvres étant les plus dépendants du crédit, seraient les plus atteints.

Indispensable, en revanche, est la transparence de l’information, la notice sur les contre-indications. Aucun dérivé ne devrait être émis et échangé sans que sa provenance, son contenu, ses risques ne soient clairement décrits. Ceci est bien affaire de réglementation publique et rend nécessaires aussi des agences de notation indépendantes, du type association de défense des consommateurs. En conclura-t-on que les crises sont utiles ? Les épidémies ont conduit aux vaccins ; l’étude de la crise économique de 1930 et des erreurs commises alors par les gouvernements , a évité sa répétition. L’intoxication présente à la titrisation devrait pour l’avenir ,consolider le capitalisme financier mondial pour mieux servir un développement tout aussi mondial