Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 24 de juny del 2010

CO2: Mai tan poc havia espantat tant

Les emissions de CO2 per la crema de combustibles fòssils fan que, cada 5 anys, per cada 100.000 molècules d'aire (de nitrogen o d'oxigen gairebé totes elles) la humanitat afegeix a l'atmosfera 1 molècula de CO2 (una).

Antón Uriarte publica al seu blog aquesta cita del llibre del climatòleg Roy Spencer "The Great Global Warming Blunder" (El Gran Disbarat de l'Escalfament Global) i es remet a una anotació seva de l'any passat en la que explicava la composició de l'aire i publicava, didàcticament, aquesta gràfica.

dimecres, 23 de juny del 2010

Així es votarà l'Estatut

Si la ponència de Casas no obté dilluns un suport majoritari, la presidenta procedirà a fer una votació que es farà per blocs d'articles o article per article, emparant-se en l'article 254 de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

El problema, però, és com s'executarà aquest complex sistema de votació.

En principi, la idea és que si la ponència no obté els vots suficients es procedeixi a fer la votació per blocs. Si així tampoc s'assoleix un acord, la votació es faria article per article. 

Els blocs poden ser declarats constitucionals, inconstitucionals o interpretables. En aquest últim cas, el Tribunal ha d'indicar com ha de ser entès i aplicat. Ara bé,  es pot donar el cas que els 10 magistrats no aconsegueixin aprovar algun dels blocs. És a dir, que es doni un escenari on 4 magistrats es decantin per una opció, 3 per una altra i els altres 3 per una tercera. En aquest cas, el vot de la presidenta valdrà el doble, segons l'article 90.1 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.

Això no obstant, podria passar que ni amb el vot de qualitat de la presidenta es pugui tirar endavant algun dels blocs, ja que les posicions podrien quedar 4-4-3. En aquest supòsit, la llei preveu una segona votació en la que només hi poden participar els dos parers que hagin obtingut el major nombre de vots en l'anterior votació. Un cop aprovat, la ponent haurà de redactar l'argumentació jurídica i els magistrats discrepants els seus vots particulars.

Una altra possibilitat és que els magistrats decideixin que els blocs d'articles que en una primera votació no siguin aprovats per majoria es votin, posteriorment, article per article. El procediment seria el mateix que en el procés per blocs, però aquesta vegada aplicat article per article.

(Extret de diversos articles)

Al·là l'absoldrà

Faisal Shahzad s'ha declarat culpable d'haver posat un cotxe bomba a Times Square, a Nova York, el passat 1 de maig. La seva declaració completa (pdf) és millor que una pel·lícula d'advocats.
THE COURT: There will be no trial of any kind, and you will stand convicted, beyond a reasonable doubt, of the charge against you, on each of the charges against you, if you continue to plead guilty. Do you understand that?
THE DEFENDANT: I understand that.
THE COURT: All right. I want to also ask you, has anybody promised you anything in connection with this plea?
THE DEFENDANT: No.
THE COURT: Has anybody threatened you in connection with this plea?
THE DEFENDANT: No.
THE COURT: Why do you want to plead guilty?
THE DEFENDANT: I want to plead guilty and I'm going to plead guilty a hundred times forward because until the hour the US pulls it forces from Iraq and Afghanistan and stops the drone strikes in Somalia and Yemen and in Pakistan and stops the occupation of Muslim lands and stops killing the Muslims and stops reporting the Muslims to its government, we will be attacking US, and I plead guilty to that.
THE COURT: Well, do you understand the penalties that youare facing if I enter your pleas of guilty?
THE DEFENDANT: Yes.

La seva declaració deixa clar, una vegada més, que pels militants islamistes els atemptats són accions de guerra. Els tribunals no tenen sentit per a ells, perquè són soldats, combatents que no s'amaguen i que no tenen res a amagar. Lluiten contra els dolents de la seva pel·lícula. Són, sí senyor, culpables d'atacar el malvat Occident. És igual la condemna. Seran màrtirs i Al·là els absoldrà. 

El gran secret de la reforma laboral


dimarts, 22 de juny del 2010

La transparència del McChristal

Un extens reportatge que la revista "Rolling Stone" publicaquesta setmana, però que ja penja de la seva pàgina web, mostra, més enllà de l'anècdota burlesca, les males relacions que mantenen el president dels Estats Units i el màxim responsable de l'estratègia militar a l'Afganistan. Certament, els militars s'han d'abstenir de fer declaracions públiques de caràcter polític o que puguin tenir conseqüències polítiques en els mitjans de comunicació, però de tant en tant és bo saber de primera mà el que pensen els militars, no només de la seva feina sinó també dels polítics que els comanden. McChristal s'ha disculpat i Obama l'ha citat a la Casa Blanca per renyar-lo i, probablement, per a destituirlo.
'How'd I get screwed into going to this dinner?" demands Gen. Stanley McChrystal. It's a Thursday night in mid-April, and the commander of all U.S. and NATO forces in Afghanistan is sitting in a four-star suite at the Hôtel Westminster in Paris. He's in France to sell his new war strategy to our NATO allies – to keep up the fiction, in essence, that we actually have allies. Since McChrystal took over a year ago, the Afghan war has become the exclusive property of the United States. Opposition to the war has already toppled the Dutch government, forced the resignation of Germany's president and sparked both Canada and the Netherlands to announce the withdrawal of their 4,500 troops. McChrystal is in Paris to keep the French, who have lost more than 40 soldiers in Afghanistan, from going all wobbly on him.

"The dinner comes with the position, sir," says his chief of staff, Col. Charlie Flynn.

McChrystal turns sharply in his chair.

"Hey, Charlie," he asks, "does this come with the position?"

McChrystal gives him the middle finger.

Get your dose of political muckraking from Matt Taibbi on the Taibblog.

The general stands and looks around the suite that his traveling staff of 10 has converted into a full-scale operations center. The tables are crowded with silver Panasonic Toughbooks, and blue cables crisscross the hotel's thick carpet, hooked up to satellite dishes to provide encrypted phone and e-mail communications. Dressed in off-the-rack civilian casual – blue tie, button-down shirt, dress slacks – McChrystal is way out of his comfort zone. Paris, as one of his advisers says, is the "most anti-McChrystal city you can imagine." The general hates fancy restaurants, rejecting any place with candles on the tables as too "Gucci." He prefers Bud Light Lime (his favorite beer) to Bordeaux, Talladega Nights (his favorite movie) to Jean-Luc Godard. Besides, the public eye has never been a place where McChrystal felt comfortable: Before President Obama put him in charge of the war in Afghanistan, he spent five years running the Pentagon's most secretive black ops.

The Spill, The Scandal and the President: How Obama let BP get away with murder.

"What's the update on the Kandahar bombing?" McChrystal asks Flynn. The city has been rocked by two massive car bombs in the past day alone, calling into question the general's assurances that he can wrest it from the Taliban.

"We have two KIAs, but that hasn't been confirmed," Flynn says.

McChrystal takes a final look around the suite. At 55, he is gaunt and lean, not unlike an older version of Christian Bale in Rescue Dawn. His slate-blue eyes have the unsettling ability to drill down when they lock on you. If you've fucked up or disappointed him, they can destroy your soul without the need for him to raise his voice.

Tim Dickinson blogs about all the news that fits, from the Beltway and beyond on the National Affairs blog.

"I'd rather have my ass kicked by a roomful of people than go out to this dinner," McChrystal says.

He pauses a beat.

"Unfortunately," he adds, "no one in this room could do it."

With that, he's out the door.

"Who's he going to dinner with?" I ask one of his aides.

"Some French minister," the aide tells me. "It's fucking gay."

The next morning, McChrystal and his team gather to prepare for a speech he is giving at the École Militaire, a French military academy. The general prides himself on being sharper and ballsier than anyone else, but his brashness comes with a price: Although McChrystal has been in charge of the war for only a year, in that short time he has managed to piss off almost everyone with a stake in the conflict. Last fall, during the question-and-answer session following a speech he gave in London, McChrystal dismissed the counterterrorism strategy being advocated by Vice President Joe Biden as "shortsighted," saying it would lead to a state of "Chaos-istan." The remarks earned him a smackdown from the president himself, who summoned the general to a terse private meeting aboard Air Force One. The message to McChrystal seemed clear: Shut the fuck up, and keep a lower profile

Now, flipping through printout cards of his speech in Paris, McChrystal wonders aloud what Biden question he might get today, and how he should respond. "I never know what's going to pop out until I'm up there, that's the problem," he says. Then, unable to help themselves, he and his staff imagine the general dismissing the vice president with a good one-liner.

"Are you asking about Vice President Biden?" McChrystal says with a laugh. "Who's that?"

"Biden?" suggests a top adviser. "Did you say: Bite Me?"

When Barack Obama entered the Oval Office, he immediately set out to deliver on his most important campaign promise on foreign policy: to refocus the war in Afghanistan on what led us to invade in the first place. "I want the American people to understand," he announced in March 2009. "We have a clear and focused goal: to disrupt, dismantle and defeat Al Qaeda in Pakistan and Afghanistan." He ordered another 21,000 troops to Kabul, the largest increase since the war began in 2001. Taking the advice of both the Pentagon and the Joint Chiefs of Staff, he also fired Gen. David McKiernan – then the U.S. and NATO commander in Afghanistan – and replaced him with a man he didn't know and had met only briefly: Gen. Stanley McChrystal. It was the first time a top general had been relieved from duty during wartime in more than 50 years, since Harry Truman fired Gen. Douglas MacArthur at the height of the Korean War.

Even though he had voted for Obama, McChrystal and his new commander in chief failed from the outset to connect. The general first encountered Obama a week after he took office, when the president met with a dozen senior military officials in a room at the Pentagon known as the Tank. According to sources familiar with the meeting, McChrystal thought Obama looked "uncomfortable and intimidated" by the roomful of military brass. Their first one-on-one meeting took place in the Oval Office four months later, after McChrystal got the Afghanistan job, and it didn't go much better. "It was a 10-minute photo op," says an adviser to McChrystal. "Obama clearly didn't know anything about him, who he was. Here's the guy who's going to run his fucking war, but he didn't seem very engaged. The Boss was pretty disappointed."

Papanates

Un grup musulmà ofereix ajuda financera als comerciants d'alguns barris de Chicago si accepten deixar de vendre mercaderies prohibides per l'Islam, com l'alcohol o la carn de porc i els seus derivats. 

Els papanates del Chicago Tribune ho presenten com una bona notícia per a la salut de tothom.

Preservant el 3%

El govern espanyol està retallant la despesa pública, baixant el sou dels funcionaris, congelant pensions i abaratint l'acomiadament. Totes elles mesures doloroses que recauen sobre els ciutadans. Pel contrari, hi ha altres despeses milionàries que, tot i no afectar directament la butxaca i els drets dels ciutadans, curiosament no han sofert gaires retallades. Es tracta, especialment, de la despesa destinada a l'obra pública. Per què els nostres governs retallen per la part més dolorosa i impopular i no per aquesta que és menys dramàtica?. L'única explicació que hi trobo és que, sota la coartada keynessiana de donar feina als més afectats per la crisi, el que s'està fent és preservar el 3%. És a dir, mantenir el finançament dels partits i impedir que la crisi arribi també a la classe política.

Gairebé el cent per cent de les obres anunciades podria retardar-se sense que hi hagués un daltabaix. Ahir, el ministre Blanco posava a Barcelona la primera pedra de l'estació de La Sagrera, que costarà el doble del previst, i es comprometia a tirar endavant altres projectes com el de l'autovia orbital B-40, l'ampliació de l'N-II a Girona, el tercer carril ferroviari del port de Barcelona a la frontera francesa, i el corredor mediterrani. Totes elles obres importants, que probablement ja haurien d'estar fetes, però que, donada l'actual situació, es podrien estalviar temporalment.

Però, no. Avui mateix, el govern de la Generalitat ha aprovat la setena convocatòria d’ajuts de la Llei de barris que comportarà una inversió total de 170 milions d’euros, dels que 99 milions corresponen a aportacions del govern i la resta als ajuntaments. En el que va de mes, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha procedit a licitar la primera fase de les obres de la ronda de Mataró per un valor de 76,5 MEUR, ha donat llum verda a l'inici de les obres de millora del traçat de la C-1413a a Sabadell per 1,1 MEUR euros i ha tret a informació pública el perllongament de l'L1 de Fondo a Lloreda -Sant Crist de Badalona per 251 MEUR.

En mig mes, 500 milions d'euros. És a dir, una propina de 15 milions.

El Regne Unit puja l'IVA del 17,5 al 20%

Les mesures d'austeritat i contra la crisi adoptades pel govern liberal-conservador britànic:

- Anyone who sets up a new business outside London, the south-east and east of England will be exempt from £5,000 of National Insurance contributions for each of first 10 employees they hire, the chancellor announces.

  1. Final surprise measure - Chancellor announces extra 150 a year for low income families as part of child tax credit hace menos de 5 segundos via txt
  2. Osborne confirms restoring link of pensions and earnings next year - huge cheers on tory benches hace 2 minutos via txt
  3. Capital gains - 18 percent stays for lower rate taxpayers but goes up to 28 percent for higher rate payers - no tapers or indexes hace 7 minutos via txt
  4. Osborne confirms scrapping of cider tax - joke about needing cider to drown sorrows over the world cup falls flat hace 10 minutos via txt
  5. VAT up to 20 percent from January - finger pointing and shouting on both sides of the Commons. Osborne says it is 'unavoidable' hace 12 minutos via txt
  6. Osborne confirms bank levy will start from Jan 2011 and says France and Germany are committed to it too hace 17 minutos via txt
  7. Osborne outlines cuts in corporation tax year by year - 28 percent, then 27 and so on hace 22 minutos via txt
  8. Maximum limit on housing benefit will be imposed - benefit changes in sum will save 11 billion Osborne says hace 24 minutos via txt
  9. Child benefit freeze for 3 years + disability living allowance claimants will face a new medical test hace 26 minutos via txt
  10. Darling's prediction come true-benefits other than pensions will link to CPI not RPI in future - lower rate of inflation so saves 6 bn a ... hace 28 minutos via txt
  11. Public sector pay freeze will be two years but those on less than 21 000 a year will get a small pay rise instead hace 33 minutos via txt
  12. Budget: departments other than health and overseas aid will have cash cut by 25 percent over next 4 years hace 35 minutos via txt
  13. Budget-confirms plan to sell air traffic control, student loans book, and the Tote and freeze to the Civil List hace 37 minutos via txt
  14. Osborne says he will cut 30 billion a year from public spending hace 40 minutos via txt
  15. Clegg almost manages a laugh when Osborne says he has abolished the 'euro preparations unit' hace 41 minutos via txt
  16. And confirms spending cuts will be 77 percent of tackling deficit, 23 percent from tax rises hace 42 minutos via txt
  17. Osborne confirms he wants to balance the books within 5 years - compared to labour's previous plan to halve deficit hace cerca de 1 hora via txt

La pitjor crítica a Zapatero

Zapatero está muerto políticamente y bastante mal físicamente.

Tenemos la obligación de enterrarlo virtualmente, y sacarlo de la Moncloa, POR INCAPACIDAD MANIFIESTA, PARA QUE NO HAGA MAS DAÑO A LOS ESPAÑOLES, y al PSOE al que pertenecemos.

No hace falta que uno sea Catedrático de Psiquiatría, para saber que lo que ha vivido el chico de León, hubiera acabado con cualquiera, y con él con mayor razón, por sus graves limitaciones .

España ya ha bajado en dos años de crisis , dos puestos en el Ranking de las naciones del mundo.A final del 2009, España era la novena en este Ranking de PIBs mundiales, bajando del 7º.

Lo malo es que continuaremos cayendo hasta el decimocuarto lugar si Zapatero continúa al frente del Gobierno.

ESPAÑA NECESITARA VEINTE AÑOS PARA RECOMPONER LAS DECISIONES ECONÓMICAS ERRÓNEAS Y ERRATICAS DE UN PERSONAJE SIN LA MENOR IDEA DE ECONOMÍA, EMPERRADO EN EJERCER DE MINISTRO PLENIPOTENCIARIO DE ECONOMÍA Y HACIENDA.

Cada día que Zapatero continúa , baja nuestra calidad de vida, nuestro patrimonio, y amenaza la fuente de la renta que percibimos.

ZAPATERO ES UN PERSONAJE FRIVOLO , E INCOMPETENTE COMO POCOS, EN LAS ESFERAS DE PODER EUROPEAS.

Lo peor es que todo el muno lo sabe tras verle gestionar la Presidencia Europea.

Zapatero es un personaje frívolo, que al entrar en La Moncloa creyó que gobernar era jugar.

Això no ho ha escrit un membre del PP, sinó Ángel Gimeno, militant socialista i membre del comitè regional del PSM-PSOE. Ho ha escrit en el seu blog.

dilluns, 21 de juny del 2010

De Detroit a Texes

Albert Esplugas:
Texas alberga la sede de 64 compañías de la lista Fortune 500, en contraste con las 56 de Nueva York y las 51 de California. Obtuvo el liderazgo en 2008, con gigantes como AT&T, ExxonMobil y Dell. Nueva York sigue siendo la ciudad con más grandes empresas (43), seguida de las ciudades texanas Houston (27) y Dallas (14).

La pujanza de Texas se atribuye a sus impuestos bajos y a su clima regulatorio favorable a la inversión. El gobierno estatal no carga ningún impuesto sobre la renta adicional al impuesto federal (Nueva York carga un 8,97% y California un máximo de 10,3%). El impuesto sobre beneficios es del 5%, contra el 7% en Nueva York y cerca del 9% en California.

(...)

El voto con los pies ratifica el éxito de Texas. Austin, Dallas y Houston están entre las principales ciudades receptoras de inmigrantes cualificados del resto del país.

El creciente intervencionismo del Gobierno federal está alienando a muchos conservadores, algunos de los cuales empiezan a ver con buenos ojos la posibilidad de escindirse de la Unión.

Franco va lliurar a Hitler una llista de 6.000 jueus espanyols

Franco al costat de Himmler

El règim franquista va ordenar el 1941 als governadors civils elaborar una llista dels jueus que vivien a Espanya. El cens, que incloïa els noms, dades laborals, ideològiques i personals de 6.000 jueus, va ser, presumiblement, lliurada a Himmler. Els nazis la van utilitzar en els seus plans per a la solució final. Quan la caiguda de Hitler era ja un fet, les autoritats franquistes van intentar esborrar tots els indicis de la seva col.laboració en l'Holocaust. EL PAÍS ha reconstruït aquesta història i mostra el document que prova l'ordre antisemita de Franco

Víctimes sense vídeo

El vídeo d'Azucena Rodríguez, en el que 14 actors encarnen 14 víctimes republicanes de la guerra civil, ja té resposta: "Nosotros sí perdonamos: los otros testimonios de crímenes impunes de la Guerra Civil".
«Me llamo Manuel Martín, fui fusilado y tirado al río»
«Soy Manuel Martín y era vicepresidente de las juventudes de Acción Católica en Talavera. Era un importante abogado y persona muy conocida, que me llevaba bien con todo el mundo. Era muy aficionado al fútbol y jugaba de portero en el Talavera, cuando el fútbol no levantaba las pasiones de ahora. Creo que no era malo.

El 21 de julio de 1936 estábamos en una reunión cuando llegaron los del otro bando, algunos conocidos míos, que habían sido compañeros en el colegio. Cosas así sucedieron mucho en esos tiempos.

Me cogieron y me encarcelaron. Sufrí un derrame cerebral de la depresión y de lo mal que lo estaba pasando. Me llevaron al hospital donde conseguí curarme. Después me trasladaron a la cárcel, que estaba al lado.

El 21 de agosto me sacaron de allí y nos llevaron al Puente de Silos. Nos dispararon y después nos tiraron al río. Yo estaba en forma, era portero del Talavera y tenía mucha vitalidad, así que, aún herido, me puse a nadar, pero unas señoras que estaban por allí, puede que lavando la ropa, dijeron: «Mira, mira, los acaban de fusilar» y en vez de ayudarme, me tiraron piedras.

Yo estaba vivo, intentando esquivar lo que me lanzaban. Pero fue imposible. Me ahogué. Mi cuerpo no ha aparecido».


«Yo, Manuel Gordon, sé que mi mujer les va a perdonar»
«Soy Manuel Gordon y estaba en Mallorca cuando empieza la guerra y vuelvo en el último barco a Barcelona. El puerto estaba en llamas y el capitán quería ir a Francia. Le convenzo para ir a Tarragona, porque mis cinco hijos estaban en Tortosa con la abuela.

Al llegar me incorporo a mi trabajo en la Secretaría del Banco de España. Yo era una persona muy conocida, con presencia pública por mi labor profesional y religiosa.

Era un católico que vivía sin esconderme, aunque nunca me metí en política. Creo que fui de los primeros en ser cogidos. El 25 de julio, dos personas vinieron y me llevaron diciéndome que tenían que acompañarme al Ayuntamiento para preguntarme algunas cosas. No volví.

Me llevaron a la cárcel, al colegio de San Luis. Fue tan rápido, que lo único que me llevé fue lo que tenía puesto y un misal. Leía la misa diariamente.

Mi mujer vino a verme todos los días sin faltar uno solo y el 5 de agosto le dijeron que me llevaban a Tarragona. Nunca llegué hasta allí. Yo sabía a dónde me iba, pero pensé que si con mi sangre se tenía que salvar España, yo se la ofrecía a Dios.

En una furgoneta me llevan al puente de Garidells de El Perelló. Allí, junto a otros, me echan al campo y me fusilan. Pero conmigo no aciertan, no me matan, aunque me dejan la rodilla destrozada.

Como estoy en buena forma, logró escapar sin que se den cuenta. Intento escapar: es un campo con un desnivel y como estoy malherido, me caigo y me rompo definitivamente una pierna. Apenas puedo moverme, me arrastro dolorido y me refugio donde puedo.

No estoy a salvo, he dejado un reguero de sangre y los milicianos han vuelto por la tarde al lugar donde hemos sido fusilados. Se dan cuenta de que falta uno. Siguen el rastro de sangre. Como no podía ser de otra forma, al final me encuentran.

Me disparan treinta y tantos tiros. Sé que mi mujer les va a perdonar y mis hijos también. Como dice el Evangelio: ‘‘Perdónales, no saben lo que hacen’’».


«Soy José Cremades, recibí siete tiros»
«Soy José Cremades y fundé Acción Católica en Elda y eso, en esos tiempos, era como firmar una segura condena de muerte. Trabajaba en una fábrica de zapatos, como mi mujer.

Recuerdo que cuando empezó la guerra los milicianos iban a buscarme a casa y me decían que bajara. Yo quería, pues no tenía nada que temer, pero mi mujer me mandaba callar y nunca me dejó abrir la puerta.

Ella estaba asustada y quería que nos fuéramos. A veces, uno de mis muchos conocidos, de cualquier ideología, llegaba y le decía a los milicianos que me dejaran en paz.

Un día me crucé con un señor por la calle, que dijo para que yo le oyera: ‘‘¿Cómo que todavía está por aquí?’’. Ya estaba claro. Una tarde fueron a la fábrica a buscarme y me llevaron al cine Coliseo.

En cuanto mi mujer vio que yo no llegaba a comer, se preocupó. Contactó con varios amigos míos para ver si me podían sacar. A uno de ellos le dejaron pasar y, por lo visto, le prometieron que si me encontraba, me podía ir con él.

Pero había una pantalla y yo estaba detrás, escondido. Por un agujero, un compañero vio a mi amigo: “Mira, Cremades –me dijo–, te vienen a rescatar”.

Estuvo dando vueltas, me buscó y no me encontró. Se escapó mi oportunidad. Como era muy conocido, el 15 de septiembre me sacaron de noche para que nadie me viera. Me llevaron a un estercolero y me pegaron siete u ocho tiros.

Me dejaron tirado y sólo me encontraron a la mañana siguiente, cuando un conocido me vio al ir en el autobús que iba de Villena a Elda».


«Me mataron con mis dos hijos»
«Soy Enrique Sicluna, un militar retirado, con seis hijos. Cuando comenzó la guerra ya sabía que antes o después llegarían a por mí.

Un día de agosto vinieron a casa unos milicianos a hacer un registro. Comienzan a mirar por todos lados y, de repente, dicen que encuentran un papel de la Falange. Es difícil de creer, porque, aunque mi hijo Luis, de 23 años, que era médico, pertenecía a la Falange, había tirado todos los papeles. Ya conocía el peligro.

Mi otro hijo, que tiene mi nombre, Quique, de 16 años, estaba en la calle jugando al fútbol con un amigo. Como sabía que, debido a mi educación militar, soy muy estricto, y que me gusta que todo se haga a su hora, le dijo a su amigo que tenía que dejar de jugar y venir a comer, ‘‘que mi padre se enfada’’. Fue su perdición. Nos llevaron a todos los hombres de la casa y dejaron sólo a las mujeres. Mi mujer y cuatro hijas.

Nos conducen a la Dirección General de Seguridad y después a la cárcel Modelo. Estamos en la celda 644 de la galería cuarta.

Por lo menos, desde aquí puedo escribir varias cartas a mi mujer para que sepa que estamos bien. Quiero que con ellas sepa que la sigo queriendo. No sé cuántas llegaron y cuántas se quedaron en el camino.

Pero me preocupaba mucho la salud de mis hijos mientras estábamos en la Modelo. Hacía mucho frío y yo quería que de casa me trajesen bufandas, almohadas o colchones. También unas gafas para el pobre Luisito y una pluma cargada para que pueda escribir. También le pido un cepillo de dientes.

El 7 de noviembre le escribo otra carta. Sé que es la última. En la cárcel ya se oye que nos van sacar, pero no quiero preocupar y no cuento nada fuera de lo normal. Ese día salen de la Modelo tres sacas. Tres paseos de muertos.

En uno de ellos voy yo con mi hijo Luis y mi hijo Enrique. Dejo viuda y cuatro hijas. Una de ellas se casará con otro huérfano de un compañero que también ha estado aquí en la Modelo. Nos llevan a Paracuellos, nos entierran en una fosa común. Nuestros huesos no han sido identificados».

WSJ: “Grècia és el teloner, Espanya l'espectacle principal"

WSJ:
Greece is the sideshow, a warm-up act. Spain is the main event, the country that will have a huge impact on the future of the euro and on whether a new governance system will be put in place to control euro-zone members' budgets. The pain in Spain will fall, well, just about everywhere. That's why key figures from the world's financial institutions converged on Madrid late last week.

Spain matters because its economy is the euro zone's fourth largest, four times larger than Greece's. In the words of Goldman Sachs economists, if Spain were to experience a real financial fiasco, "the degree of cross-border financial exposure for the entities based in the larger euro-area economies would multiply dramatically." Spain's banks are already frozen out of interbank loan and capital markets, and are now the European Central Bank's largest customer. Last month they borrowed €85.6 billion ($105.9 billion) from the lender of last resort, up from €74.6 billion in April. Spain's banks account for roughly 10% of the euro zone banking system, but account for 16% of all net euro-zone loans. Next stop, the €440 billion European Financial Stability Facility, created by the euro zone powers-that-be as part of a €750 billion rescue package aimed at reassuring markets that there will be no defaults.

The need for a bailout is hotly denied by all of the players in this financial drama. A U.S. Treasury delegation joined International Monetary Fund head Dominique Strauss-Kahn in Madrid to meet with Spanish Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero and key government officials in what was represented as a rather routine, long-scheduled affair to discuss growth prospects over the next decade. European Council president Herman Van Rompuy stressed the "normality" of the meeting. No emergency measure was even discussed. Speculators and others circulating rumors that the EFSF is preparing a €250 billion rescue package are tilting at windmills.

dissabte, 19 de juny del 2010

"Vladimir Obama" contra BP


"Durant més d'un mes, Obama ha contemplat com la marea negra s'estenia pel Golf de Mèxic amb el mateix sentiment d'horrorosa impotència que cada americà. Finalment, a causa de les burles dels seus compatriotes subratllat la seva impotència, va passar a l'acció. I va atacar l'únic blanc disponible: BP. (...) Això pot ser bo per a Obama. Però és dubtós que sigui bo per als Estats Units. Els empresaris estan retinguts, deprimits per l'economina i nerviosos per l'actitud cap a ells del seu president. I aquest episodi no els encoratjarà".

"Vilipendiar BP evita ocupar-se dels altres responsables, entre els que hi ha el govern nord-americà.(...) L'esfondrament de BP a la borsa suggereix que Obama ha convençut als mercats que és l'homòleg nord-americà de Vladímir Putin, disposat a assetjar les empreses per fer-les obedients. (...) Els danys al medi ambient dels EUA ja són prou greus.El President córre el risc de danyar també l'economia".

Llegiu l'article aquí.

divendres, 18 de juny del 2010

Israel difon un vídeo en què un organitzador de la flota diu que es tiri als soldats per la borda



El Ministeri d'Afers Estrangers d'Israel ha difós avui un vídeo en què el líder de la Fundació per als Drets Humans i Llibertats i Ajuda Humanitària, IHH, Bulent Yildirim, apareix a bord del vaixell 'Mavi Marmara' demanant a desenes d'activistes que tirin als soldats israelians per la borda si assalten el vaixell.

"Si assalten el nostre vaixell, els tirarem al mar", assenyala Yildirim. El vídeo va ser gravat el 30 de maig a bord del 'Mavi Marmara' per un dels passatgers abans que l'Exèrcit israelià l'assaltés i acabés amb la vida de nou activistes turcs durant els enfrontaments.

"Si mostrem por, tornaran a guanyar. No volem ser recordats en el llibre d'Al·là com a covards", prossegueix Yildirim mentre es veu a desenes de passatgers cantant: "Milions de màrtirs marxant a Gaza!".

"Ells (Israel) són tan febles que durant quatre o cinc dies han estat difonent propaganda (...), han estat humiliats davant de tot el món (...), ara diuen que llançaran una flota (contra nosaltres), que enviaran un grup de soldats aquí". "I nosaltres diem: Si envieu als soldats, els tirarem des d'aquí i sereu humiliats davant de tot el món", arenga Yildirim als passatgers.

Anasagasti admet que hi va haver certa permisivitat nacionalista amb ETA

També reconeix en el seu blog que la llei de partits ha estat determinant en l'afebliment d'ETA:
Otra reflexión que me hago es si la conjunción de la ley de partidos con eficacia policial y restricción en el acceso a los medios de comunicación social a la Izquierda Abertzale no ha sido determinante a la hora de lograr la situación que estamos viviendo. No estoy justificando la ley de partidos y sigo creyendo que hicimos lo debido, pero también me pregunto si algo de razón no tenían los que acusaban al mundo nacionalista de excesiva permisividad y de contemporizar demasiado con un fenómeno criminal al que de alguna manera se le seguía dando vida al pensar que todo el mundo nacionalista es el mismo espacio sociológico y emocional. Cada vez lo creo menos.

70 anys de la crida de De Gaulle als francesos



El 18 de juny de 1940, l'endemà de la crida del mariscal Pétain a aturar els combats, el general de Gaulle fa una crida radiofònica a les forces armades franceses i als ciutadans voluntaris a unir-se amb ell a Londres per continuar la lluita contra els nazis.

No existeix un enregistramen sonor d'aquest discurs, contrariament al del 22 de juny, amb el que sovint es confón. Valgui, doncs, aquesta improvitzada traducció al català.

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s'ha posat en contacte amb l'enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l'enemic. Infinitament més que el seu nombre, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s'ha dit l'última paraula? S'ha de perdre l'esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per a França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un ampli imperi al seu darrera. Pot formar un bloc amb l'Imperi britànic que domina els mars i contínuar la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al dissortat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l'univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: hi va en això el destí del món.

Jo, el general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es troben o passin a trobar-se en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d'armament que es troben o passin a trobar-se en territori britànic, a posar se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s'ha d'apagar i no s'apagarà.

Les 10 caixes més perjudicades per la crisi


Més informació, aquí.

AÍdo accepta parlar del burka, però amb "respecte"


Europa Press:
La ministra de Igualdad, Bibiana Aído, ha asegurado este viernes que hablar del 'burka' es un tema "muy complejo", por lo que ha abogado por abordarlo "de manera general", pero "con respeto, sosiego y con mucha reflexión".

Exactament el mateix respecte, assossegament i reflexió que mereix la violència masclista o de gènere, donada la seva innegable complexitat al formar part de la "cultura" ancestral del país.

El reial decret inclou la reforma de la negociació col·lectiva!

Als periodistes els va passar per alt i el govern es va fer l'orni. Però si es té la paciència de llegir el farragós reial decret de reforma laboral, a la pàgina 16-17 del pdf es descobreix que el govern ha introduït una reforma de la negociació col·lectiva que no figurava en els esborranys lliurats a sindicats i patronal.

El professor de la London School of Economics, Luis Garicano, que és un dels firmants del manifest dels cent economistes que fa uns dies es van reunir amb Zapatero i que s'ha llegit de dalt a baix el reial decret, creu que "parece una reforma de la negociación colectiva de calado".
Lo que sucede es que los convenios colectivos son de ámbito sectorial, y no permiten a las empresas individuales adaptar sus condiciones de trabajo y salariales. En particular, el artículo 82.3 del estatuto de los trabajadores (en copia, espero que fiable, de UGT) decía lo siguiente:

“Los convenios colectivos regulados por esta Ley obligan a todos los empresarios y trabajadores incluidos dentro de su ámbito de aplicación y durante todo el tiempo de su vigencia.

Sin perjuicio de lo anterior, los convenios colectivos de ámbito superior a la empresa establecerán las condiciones y procedimientos por los que podría no aplicarse el régimen salarial del mismo a las empresas cuya estabilidad económica pudiera verse dañada como consecuencia de tal aplicación. Si dichos convenios colectivos no contienen la citada cláusula de inaplicación, esta última sólo podrá producirse por acuerdo entre el empresario y los representantes de los trabajadores cuando así lo requiera la situación económica de la empresa. De no existir acuerdo, la discrepancia será solventada por la comisión paritaria del convenio.”


Esta formulación tenía dos problemas: primero, muchos convenios no permiten el descuelgue; segundo, en las empresas sin representación de los trabajadores, no había forma de descolgarse (la forma propuesta por la ley es inútil).

3. La reforma

El artículo 6 del real decreto dice que el texto del 82.3 queda de la siguiente manera:

“3. Los convenios colectivos regulados por esta Ley obligan a todos los empresarios y trabajadores incluidos dentro de su ámbito de aplicación y durante todo el tiempo de su vigencia.

Sin perjuicio de lo anterior, por acuerdo entre la empresa y los representantes de los trabajadores legitimados para negociar un convenio colectivo conforme a lo previsto en esta Ley, se podrá proceder, previo desarrollo de un periodo de consultas en los términos del artículo 41.4, a inaplicar el régimen salarial previsto en los convenios colectivos de ámbito superior a la empresa, cuando la situación y perspectivas económicas de ésta pudieran verse dañadas como consecuencia de tal aplicación, afectando a las posibilidades de mantenimiento del empleo en la misma. El acuerdo de inaplicación deberá determinar con exactitud la retribución a percibir por los trabajadores de dicha empresa, estableciendo, en su caso y en atención a la desaparición de las causas que lo determinaron, una programación de la progresiva convergencia hacia la recuperación de las condiciones salariales establecidas en el convenio colectivo de ámbito superior a la empresa que le sea de aplicación, sin que en ningún caso dicha inaplicación pueda superar el período de vigencia del convenio o, en su caso, los tres años de duración.

En caso de desacuerdo entre las partes, será necesario acudir a los procedimientos de mediación establecidos al efecto por medio de convenios o acuerdos interprofesionales. Los convenios o acuerdos interprofesionales podrán establecer el compromiso previo de someterse a un arbitraje vinculante para los casos de ausencia de avenencia en la mediación, en cuyo caso el laudo arbitral tendrá la misma eficacia que los acuerdos en periodo de consultas y sólo será recurrible conforme al procedimiento y en base a los motivos establecidos en el artículo 91 de esta Ley.

En los supuestos de ausencia de representación legal de los trabajadores en la empresa, los trabajadores podrá atribuir su representación para la celebración de este acuerdo de empresa a una comisión integrada por un máximo de tres miembros integrada, según su representatividad, por los sindicatos más representativos y representativos del sector al que pertenezca la empresa; sus acuerdos requerirán el voto favorable de la mayoría de sus miembros. La designación deberá realizarse en un plazo de cinco días a contar desde el inicio del periodo de consultas, sin que la falta de designación pueda suponer la paralización del mismo. En ese caso, el empresario podrá atribuir su representación a las organizaciones empresariales del sector.”


(Notad que la ausencia de representación legal son empresas de menos de 6 trabajadores).

Mi lectura de estos párrafos es que todos los trabajadores y empresas que consigan acuerdo se pueden descolgar, independientemente (y contrariamente a la situación anterior y al proyecto de la semana pasada) de lo que diga el convenio. El convenio no puede limitar el descuelgue. Esto es una revolución.
Aleshores, la pregunta és: per què no ho ha explicat el govern?
Me da la impresión de que el Gobierno aquí sí ha hecho una reforma que les va a molestar a los sindicatos, y que sí justifica, ahora sí, la huelga general.