Becerra rectifica

Havia previst una contracció del PIB per aquest any entre el 9 i 10%. Ara el deixa gairebé a la meitat, entre el 5 i 6%.

El problema està a Catalunya

El problema no està a Espanya. El problema està a Catalunya. O més exactament, en el gruix de la seva classe política i mediàtica i la claca que els avala. Una classe política que aspira a la independència però que hipòcritament fa veure que busca un encaix, sempre introbable, amb Espanya.

L'independentisme vergonyant té gran part de culpa que l'estat de les autonomies s'hagi estancat i podrit, enlloc d'haver evolucionat cap a un model federal que culminés la transició espanyola posant teulada a un estat democràtic descentralitzat, modern, fort i coherent.

Qualsevol intent d'anar cap aquí ha estat sabotejat sistemàticament des de Catalunya, ja que l'objectiu nacionalista no era trobar l'encaix que tant es predicava de portes enfora sinó, pel contrari, deixar-ho tot obert i deslligat per poder salpar d'Espanya quan el temps fos favorable.

Com que aquest era l'objectiu inconfessable, la tàctica política va fer senyera de l'ambiguïtat, el victimisme i el mercadeig constant i inacabable. De cara endins, es parlava de possibilisme, de la política de peix al cove. De cara enfora, era el lament perpetu per l'amor no correspòs. Tot, menys franquesa i claredat política.

Ara diuen que les coses han canviat entre Espanya i Catalunya per les sentències -predictibles i lògiques- de l'Estatut o de la immersió lingüística. Però no és veritat. Les coses estan canviant per la profunditat de la crisi econòmica, que ha posat de manifest les febleses d'una estructura estatal difusa, contradictòria i ineficient. El que està en crisi no és tant el concepte de descentralització com la manera incoherent en que s'ha fet a Espanya.

És la crisi econòmica, i no el debat espiritual sobre l'Estatut o la identitat de Catalunya, el que fa que la política del doble joc hagi caducat. Només hi ha un camí sensat: sortir plegats de la crisi tancant un model racional d'estat. L'altra camí és adreçar-se als gentils per dir-los que resoldrem tots els problemes amb el talismà de la independència. Artur Mas té la paraula.

La foto del dia

Fred Dufour/Agence France-Presse/Getty Images

Totes les tunisianes en bikini per rebre Rached Ghannouchi!

Quan es va saber que Rached Ghannouchi, el Khomeini tunisià, tornava al país, es va obrir un grup al facebook convocant a anar-lo a rebre com es mereix: Toutes Les Tunisiennes En Bikini Pour Accueillir Ghannouchi!

Hamas es reuneix en secret amb el Mossad a la República Txeca

L'Agència Palestina de Premsa informa que el líder de Hamàs Saleh Aruri es va reunir amb representants de la intel·ligència israeliana en una reunió secreta a la República Txeca. PalPress diu que Aruri va ser alliberat d'una presó israeliana fa alguns mesos sota la condició que s'exiliés. Des d'aleshores, viu a Síria.

Hamas està aparentment interessat en l'ampliació de la calma actual. No està clar si el cas de Gilad Shalit va formar part d'aquestes converses, encara que Hamàs diu que un mediador alemany havia presentat "noves idees" per ajudar a posar-lo en llibertat.

La pobresa és saludable

Abans, l'esquerra, la de veritat, volia fer la revolució per millorar en tots els àmbits les condicions de vida dels pobres, dels proletaris, de la classe obrera. Volia que els pobres fossin rics, que els treballadors fossin els únics amos del producte de la seva força de treball. Van fracassar. Van crear més misèria i més opressió de la que volien combatre. Però, si més no, aspiraven al desenvolupament econòmic.

Ara, pel contrari, el discurs de l'esquerra és que estem esgotant els recursos del planeta i que si tothom vol viure com nosaltres necessitaríem diversos planetes més. Això significa que els pobres han de seguir pobres si volen continuar vivint i que els rics acceptin que la humanitat entri en una fase de "decreixement".

En el vídeo, un gran savi defensa aquesta tesi. I per fer-ho, no s'està de parlar de les conseqüències saludables de la pobresa i de com els pobres són, en definitiva, més feliços que els rics. De manera que el que ara toca és que els rics deixin de ser-ho, però no perquè els pobres també ho puguin ser sinó perquè tots visquem en la misèria material, font de vida fraternal i saludable. I per il·lustrar-nos, el savi del vídeo posa l'exemple de la Xina de Mao, quan tots anaven en bicicleta i no havien de suportar els monstruosos embussos de trànsit, o de la Cuba dels Castro que gràcies a la revolució no pateixen d'obesitat, ni malalties cardiovasculars, i es mantenen en un envejables estat físic.

No m'ho invento. Ho diu l'escriptor, editor i profedsor titular de Ciència Política i de l'Administració a la Universitat Autònoma de Madrid, Carlos Taibo. Tingueu paciència, el vídeo no arriba als 10 minuts però no té desperdici.

El que passa a Salt, segons els Mossos

HRW vigila els països més lliures i ignora els més dictatorials

Algú s'ha entretingut a comprovar el seguiment que fa Human Rights Watch (HRW) de diversos països i comparar-lo amb el grau de llibertat dels mateixos, segons les dades de Freedom House. La comparació constata que HRW dóna una atenció desproporcionada als països més lliures mentre que ignora els més oprimits. Així, per exemple, HRW ha emès 210 informes sobre els Estats Units (que tenen un ídex de llibertat 4), 33 sobre el Regne Unit  (índex 2), 88 sobre Indonèsia (index 5) o 39 sobre Israel (índex 3), mentre que ignora els països amb més greus problemes de drets humans com Laos, Brunei, Oman i Qatar, cada un amb zero informes.

Vegeu la comparativa completa aquí.

Comença la transició

Primer ministro anuncia un Gobierno con 3 opositores y 6 ministros de Ben Alí
Túnez, 17 ene (EFE).- El primer ministro tunecino, Mohamed Ghanuchi, anunció hoy un Gobierno de "unidad nacional", que incluye a los tres líderes de los partidos de oposición legales, pero también a seis ministros del anterior régimen del presidente depuesto, Zine el Abidinde Ben Alí.
En una conferencia de prensa en el Palacio del Gobierno, Ghanuchi proporcionó la lista de los 19 ministros del Ejecutivo encargado de conducir la transición hasta la celebración de elecciones presidenciales y legislativas.
Por primera vez en la historia de Túnez, tres históricos dirigentes de las fuerzas de oposición toleradas por el régimen de Ben Alí, dos de las cuales ni siquiera tenían representación parlamentaria, entran en el Gobierno.
Se trata del líder del movimiento Etajdid, Ahmed Brahim -con dos diputados en el Parlamento-; del secretario general del Foro Democrático por el Trabajo y las Libertades (FTDL), Mustafá Ben Yafar, y del dirigente histórico del Partido Democrático Progresista (PDP), Najib Chabbi.
Sin embargo, seis antiguos miembros del Gobierno de Ben Alí permanecerán en el Ejecutivo en los puestos claves, como el de primer ministro, el departamento de Exteriores, el de Interior, el de Defensa o el de Finanzas.
Doce de los 19 miembros del nuevo Gabinete pertenecen además a la Agrupación Constitucional Democrática (RCD), el partido en el poder de Ben Alí, y muchos han sido ya ministros en anteriores ocasiones bajo el mandato del presidente depuesto.
En el nuevo Gobierno figuran también representantes de la sociedad civil.
El Ministerio de Información, muy desacreditado por la censura ejercida sobre la libertad de prensa y de expresión durante los 23 años de poder de Ben Alí, será suprimido, según anunció Ghanuchi.
El primer ministro aseguró, igualmente, que todos los tunecinos que hayan sido condenados por "sus opiniones o sus actividades políticas" serán puestos en libertad y que todos los sospechosos de corrupción serán investigados.
Las negociaciones para formar el nuevo Gobierno de transición tunecino, para las que Ghanuchi convocó a representantes de todos los sectores políticos, sindicales y sociales, sufrieron serios bloqueos en el último día y medio, según indicaron a EFE fuentes de los partidos que participaron en las mismas.
Su anuncio, que estaba previsto para esta mañana, se retrasó además probablemente para hacer que coincidiera prácticamente con la hora del inicio del toque de queda y evitar así las protestas que se pudieran suscitar en las calles.

Stuxnet, un virus israeliano-nord-americà

El New York Times, citant fonts militars i d'intel·ligència, informava aquest diumenge que la planificació de l'atac cibernètic que ha destruit gairebé dues mil centrifugadores nuclears iranianes es va fer en el complex nuclear israelià de Dimona, al desert del Negev.

Com a part d'una operació conjunta israeliano-nord-americana, es va construir una "mini-planta de Natanz" per provar el poder destructiu del cuc Stuxnet, abans d'alliberar-lo el 2010. El programa fou iniciat durant la presidència de Bush. El seu successor, Obama, ha accelerat el programa.

Tunísia, un nou Irán?

L’optimisme despertat per la revolta tunisiana podria haver estat un miratge. El que, per un moment, va semblar una revolta que pretenia culminar en un democràcia homologable ha donat pas al caos i a la destrucció de la bona imatge de Tunísia.

Certament, Ben Alí no era ni una germaneta de la caritat ni el Thomas Jefferson de la democràcia tunisiana. Però, tot i les fortes disparitats socials existents, sota el seu mandat Tunísia es va transformar, en els últims 20 anys, d’un estat tercermundista en un país modern, en un pol d’atracció de capitals i d’industries i en un model d’estabilitat i relativa tolerància en el caòtic oceà de països musulmans.

Tunísia no només s’havia convertit en un país turístic amb uns bons serveis –molts europeus anaven a Tunísia a intervenir-se quirúrgicament a un preu més econòmic però amb la mateixa qualitat d’atenció que a Europa- sinó també en un país amb el 100% de la població escolaritzada, amb total llibertat legal per a la dona i on la gran manoria de les noies no porten vel.

En aquests moments, tot això s’està destruint. Milers de turistes esperen ser evaquats d’un país que s’ha esfondrat en el caos i que, segons alguns analistes, podria estar a les portes d’una guerra civil. El pillatge és sistemàtic i els ciutadans honrats es veuen obligats a crear milícies per defendre les seves propietats i famílies.

Dóna la impressió que Tunísia es troba en una situació similar a la de l’Iran després de la caiguda del Xa, quan periodistes i polítics asseguraven que la caiguda del dictador Reza Palevi portaria a una democràcia que contindria el fonamentalisme islamista. Però, com tothom sap, va passar exactament el contrari.

No deixem que els islamistes capitalitzin la victòria laica i democràtica a Tunísia

La revolta tunisiana ha estat obra de joves universitaris de classe mitjana, que reclamen democràcia i llibertat, i no dels islamistes radicals que reivindiquen la xaria i el califat. Si aquesta revolta culmina amb èxit, democratitzant totalment l'estat Tunisià, no només serà una gran victòria pel seu poble sinó, i sobre tot, el principi de la fi d'Al Qaeda i l'islamisme radical que pretén ser l'única alternativa als règims autoritaris àrabs.

La revolta dels joves, en la vertebració de la qual els telèfons mòbils, internet, twitter o youtube han tingut un gran protagonisme, ha agafat per sorpresa a tothom, especialment als integristes, que estaven conspirant en les seves torres d'ivori del Sahara el segrest d'alguns turistes o cooperants occidentals.

Ara, però, intentaran pujar-se al carro de la revolta triomfant i capitalitzarla. Abu Mussab Abdul Wadud, líder d'Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI) ja ha manifestat obertament el seu suport a la revolta. I ha demanat que aquesta ampliï els seus objectius fins a «alliberar les terres del Magrib» i establir-hi la xaria o llei islàmica.

S'anuncia, doncs, un pols, que pot arribar a ser sagnant, entre laics i integristes. La formació islamista històrica a Tunísia és el moviment Ennahda, hereu de l'antic Moviment de Tendència Islàmica (MTI) que va ser massacrat per Ben Ali, però que conserva una gran influència al país. Però els partits laics surten en millor posició, ja que són els que han estat al capdavant de la revolta, tot i l'espontaneitat de la mateixa. La líder del Partit Democràtic Progressista (PDP), Maya Jirbi, ha estat present en la majoria de batalles d'aquestes setmanes.

Jirbi va convertir el que era un partit esquerrà d'inspiració marxista en una formació oberta a sectors més liberals i al que ella anomena «islamistes progressistes». Jirbi és la primera i única dona que dirigeix un partit polític a Tunísia. Això li dóna notorietat, però alhora pot ser un inconvenient en una societat molt conservadora.

En bona part, l'èxit dels demòcrates tunisians dependrà del suport que rebin d'Occidental, començant pels Estats Units i la UE. Esperem que, una vegada més, no es limitin a mirar-s'ho des de la barrera i actuin en conseqüència.

Vergonya aliena

"El discurso de Barack Obama en el funeral de Tucson fue de tal impacto que la única duda que persiste entre los analistas es la de si se trata de uno de los mejores jamás escuchados en la historia o simplemente el mejor de esta presidencia."

Antonio Caño, corresponsal d'El País als Estats Units

ADDENDA.- Dit això, cal afegir que el discurs d'Obama ha estat un bon discurs. Un bon discurs sacerdotal. De predicador evangelista. A mi no m'ha desagradat. El que no entenc és que hagi entusiasmat tant a la nostra progressia, sempre tan laica i arrogant.

La banca espanyola en estat de setge

La banca espanyola acumula 323.000 milions d'euros en crèdits a promotors immobiliaris, el que suposa gairebé la tercera part (31%) del producte interior brut (PIB), segons un article de The Economist. Si a aquesta xifra se li afegeixen els préstecs a la construcció, l'exposició del sistema financer al totxo s'eleva al 42% del PIB.

La contrarreforma

Zapatero va començar ahir la contrarreforma. Per evitar la guerra amb els sindicats, va retirar l'únic punt de la reforma laboral que oferia una mínima possibilitat de canvi. Era el punt que deia que si una empresa té pèrdues podrà acomiadar treballadors amb 20 dies d'indemnització. Amb la contrarreforma, això només serà possible quan les pèrdues no siguin temporals sinó estructurals. Cosa difícil, per no dir impossible, de saber -llevat que s'estigui ja en fallida total- perquè depèn en gran part de la situació futura del mercat. Qui decidirà el tipus d'indemnització? Doncs, el jutge, que una altra vegada haurà d'actuar subjectivament ja que la llei és incapaç d'objectivitzar-ne les causes. Es a dir, tornem a estar igual que abans. Sense cap millora i amb la mateix inseguretat jurídica. I així volen que els empresaris perdin la por a contractar treballadors estables?

El principi de la fi?

El bloger tunisià Slim Amamou ha estat allibertat, s'ha aixecat la censura a internet, s'han anunciat mesures econòmiques d'urgència i promeses dedemocratització, entre elles que el president Ben Alí no es tornarà a presentar a la reelecció el 2014. El poder sembla vacil·lar. Serà el principi del camí a la democràcia o serà la porta oberta a una dictadura islamista?

De moment, hi ha festa als carrers de Tunis.

 

La repressió a Tunísia

Acomiadament a la cubana

Yoani Sánchez:

Era abogada en una empresa de Camagüey, hasta que el día de los Reyes magos le entregaron no un regalo sino el acta de su despido. Descorazonada, se llevó a casa el vaso plástico con el que tomaba agua en el trabajo y aquella planta de hojas pequeñas que adornaba su buró. En un primer momento, no supo cómo contarle al marido que ya no tenía empleo, ni siquiera llamó a sus padres para decirles que a su “niña” la habían dejado fuera con el nuevo reordenamiento laboral. Soportó y calló mientras comía en la noche y el noticiero nacional hablaba con optimismo sobre el nuevo camino para lograr la eficiencia. Sólo acostada y en la penumbra de la habitación, le explicó a él que no pusiera el reloj despertador, porque al otro día no tendría que levantarse temprano. Su nueva vida, sin trabajo, había comenzado.

Después de recortar la plantilla, el administrador de aquel centro camagüeyano contrató los servicios de un bufete colectivo para que lleve los temas legales. Si antes la solícita abogada se ocupaba de todo el papeleo jurídico por sólo 500 pesos mensuales (menos de 25 USD), ahora la empresa debe abonar unos 2 000 pesos para recibir la asistencia desde una institución externa. La aritmética atormenta a la jurista desempleada, pues ni siquiera le queda el consuelo de que su despido sirvió para hacer más rentable la empresa. Para colmo, los empleados más confiables políticamente o más cercanos en amistad al director se quedaron en sus puestos.

La prohibició sempre crea mercat negre

Fa poc, els Estats Units van prohibir per llei l'anomenat menjar escombraria a totes les escoles del país. Quin ha estat el resultat? Doncs, que els nens el porten de casa. Fins i tot, alguns en porten de més per vendre'n als seus companys i fer negoci. La prohibició no sembla la manera més educativa d'ensenyar a menjar bé als nens i nenes.

(Via)

La retòrica tòxica de Krugman

L'economista Paul Krugman no és el que era. En els últims 10 anys s'ha convertit en un sectari insuportable i irresponsable amb una retòrica tòxica, segons The Economist, que col·loquen a la "intel·ligència de la nació"  en "l'estadi plàcid, invulnerable i amniòtic de les opinions de l'astròleg", segons l'Arcadi Espada.

The Economist:

In a blog item on Saturday, before any significant details about Mr Loughner's motivations had come to light, Paul Krugman wrote:

You know that Republicans will yell about the evils of partisanship whenever anyone tries to make a connection between the rhetoric of Beck, Limbaugh, etc. and the violence I fear we’re going to see in the months and years ahead. But violent acts are what happen when you create a climate of hate. And it’s long past time for the GOP’s leaders to take a stand against the hate-mongers.

This struck me as irresponsibly premature, and one might have thought that, given a little more time and information, Mr Krugman would change his tune, or at least turn down the volume. Nope. In today's column on America's alleged "climate of hate", Mr Krugman reports that he's been "expecting something like this atrocity to happen" since 2008, conjures in his fevered imagination a "rising tide of violence", and spots his hated political foes behind it all:

[I]t’s the saturation of our political discourse—and especially our airwaves—with eliminationist rhetoric that lies behind the rising tide of violence. Where’s that toxic rhetoric coming from? Let’s not make a false pretense of balance: it’s coming, overwhelmingly, from the right.

What's more, unless the ranting right reins in the kind of talk that leaves Mr Krugman "with a sick feeling in the pit of my stomach", "Saturday’s atrocity will be just the beginning." Welcome to crazytown, my friends, where it does not seem crazy to disgorge toxic, entirely evidence-free rhetoric about the mortal threat of toxic rhetoric. Does the man honestly think he's helping?

Espada:

La matanza de Arizona ya no se puede desvincular del Tea Party. Pero sólo porque Krugman lo ha dicho. Este es el hecho. El asombroso hecho. Por el momento no hay ningún otro hecho que vincule a Jared Lee Loughner con el clima de odio que denuncia Krugman. No debe de serlo, por ejemplo, el que la Policía haya descubierto que el jovencito ya preparó una matanza hace años, cuando el Tea Party era (¡sólo!) una sublevación fundacional de la nación americana. El hecho que construye Krugman pertenece a una extraña categoría de hechos no falsables: los que resultan de combinar las opiniones con el argumento de autoridad. Paradójicamente su carácter infalsable no los fragiliza. ¡Quia!: los blinda. La opinión de Krugman ya ha alcanzado el estadio plácido, invulnerable y amniótico de las opiniones del astrólogo. Y su devastadora influencia. Krugman. La inteligencia de la nación.