Qui són els manifesten d'Egipte?

L'anàlisi dels professors Lisa Blaydes, adjunta de Ciències Polítiques a la Universitat de Stanford i autora de "Les eleccions i la política de distribució a l'Egipte de Mubarak" (Cambridge University Press, 2011)i Drew Linzer, professor adjunt de Ciències Polítiques a la Universitat d'Emory i coautor d'Els sistemes electorals i la balança de poder Productor-Consumidor" (Cambridge University Press, 2010), ratifica que els principals agents de la revolta són homes joves amb educació mitjana i superior que se senten exclosos del sistema.

Much has been said about the oppressive Mubarak police state, as well as the grinding struggles associated with overwhelming levels of poverty, unemployment, and hopelessness. But those leading the charge for a better system of government are not the poor, nor are they the especially religiously observant. Rather, the driving force appears to be frustration over corruption -- with upwardly-mobile, educated middle-class (and, indeed, Internet savvy) young people out front: the very ones who have the most to lose by the maintenance of the status quo.

To gain a more complete picture of the background and motivations of the Egyptian demonstrators, we examine public opinion data collected in Egypt in 2008 by the World Values Survey. The survey asked a nationally representative sample of over 3,000 Egyptians if they had ever attended, or would consider "attending lawful/peaceful demonstrations" -- and eight percent answered yes. If this number seems small, consider that the current population of Cairo is about seven million. Eight percent of that is approximately 500,000 individuals; which is, if anything, somewhat larger than the best current estimates of the number of protesters filling up the streets.

Of those who responded that they would protest, 45 percent were women. Yet one thing that has clearly emerged from the demonstrations is that the vast majority of people on the street are men. This should not come as much surprise, given reports of thugs and police groping and threatening rape against female protesters -- particularly as regime-perpetrated violence began to escalate. For this reason, though, we focus our attention on only the male portion of the survey sample.

Starting with Egyptian men as a whole, 12% said they would be willing to protest. Now let us narrow in on particular demographic subgroups. Each time, the percentage saying they would attend a demonstration increases significantly:

Men under age 35: 17%
...and with formal education: 18%
...and in upper-middle class: 31%
...and regular Internet user: 36%
...and interested in politics: 50%

In other words, those not only aggrieved -- but also aware and socially connected -- are the most likely to show up to protest.

Of the men who said they would demonstrate, 91% had a formal education, compared to 79% among those who said they would not demonstrate. 43% of those who said they would protest are younger than 35. And 27% are in the upper or upper-middle class. Fully 50% reported using a computer at least occasionally, compared to just 23% among those not willing to protest.

La vida política egípcia s'organitza a l'entorn de tres grans forces.

LA PRIMERA.- La que ha estat el motor de les manifestacions per exigir la sortida del president Mubarak. Està integrada per persones joves que no passen gana, educades i connectades amb el món a través de les xarxes socials. Per dir-ho sense embuts, es tracta de "privilegiats" que poden permetre's el luxe de reclamar la democràcia. D'aquest grup social és d'on van sorgir fa vint anys els líders del terrorisme islamista d'Al Qaeda i altres grups radicals. Està per veure si això encara és així, ja que l'actual generació ha vist el fracàs de la revolució iraniana i les conseqüencies del terrorisme islamista que, més enllà de l'11-S, ha mort més musulmans que occidentals.

LA SEGONA.- Els Germans Musulmans que, protegits darrere la primera força (políticament naïf i inexperta), intenta reintroduir-se en l'escena política per imposar la seva llei.

LA TERCERA.- La dels que viuen en barris desfavorits o en els pobles pobres de la vall del Nil, lluny de la mirada dels turistes i del "enviats especials". Una munió d'egipcis vinculats sentimentalment al patriotisme nasserià que odia tant a la burgesia cosmopolita del Caire o Alexandria com als barbuts islamistes que portarien Egipte a l'edat mitjana. Aquesta gent és la base social de Mubarak, al que consideren un hereu del coronel Gamal Abdel Nasser.

Omar Suleiman era el "candidat" d'Israel per substituir Mubarak

WikiLeaks: Israel's secret hotline to the man
tipped to replace Mubarak

Mr Suleiman, who is widely tipped to take over from Hosni Mubarak as president, was named as Israel's preferred candidate for the job after discussions with American officials in 2008.

As a key figure working for Middle East peace, he once suggested that Israeli troops would be "welcome" to invade Egypt to stop weapons being smuggled to Hamas terrorists in neighbouring Gaza.

The details, which emerged in secret files obtained by WikiLeaks and passed to The Daily Telegraph, come after Mr Suleiman began talks with opposition groups on the future for Egypt's government.

On Saturday, Mr Suleiman won the backing of Hillary Clinton, the US Secretary of State, to lead the "transition" to democracy after two weeks of demonstrations calling for President Mubarak to resign.

Cuba, potència mèdica mundial

Vint-i-sis malalts mentals de l'Hospital Psiquiàtric de l'Havana,  l'hospital insígnia de la psiquiatria de la suposada potència mèdica mundial, més conegut com Mazorra, van morir de fam i fred la matinada del 12 de gener del 2010. Després que bloggers i periodistes independents cubans difonguessin la notícia, el règim castrista no va tenir més remei que reconèixer les morts. Finalment, va muntar un judici a porta tancada i va condemnar els metges i el personal de l'hospital a penes de fins a 15 de presó per robar o permetre que altres robessin els productes amb els que havien de ser alimentats i vestits els pacients. Cap responsable polític, però, ni del ministeri de Sanitat ni del govern ha dimitit o ha estat amonestat. Ho denuncia Mijail Bonito Lovio, advocat cubà nacionalitzat xilè:

Veintiséis enfermos mentales del Hospital Psiquiátrico de la Habana, más conocido como Mazorra, murieron de hambre y frío en la madrugada del 12 de enero de 2010. Los medios oficiales cubanos ocultaron la noticia hasta que decenas de blogs de periodistas independientes, publicaron fotografías de los cuerpos famélicos, con colgajos de piel y ojos hundidos en sus órbitas. Algunos cuerpos con señales de maltratos.

La Prensa Oficial cubana publicó entonces una información del Ministerio de Salud que, en apenas 15 líneas, comunicaba a la población que “debido a las bajas temperaturas (hasta 3,6º centígrados) y factores de riesgo de los pacientes, ha aumentado la mortalidad en dicho hospital…”.

Acto seguido, mencionaban la intervención de los Tribunales de Justicia por deficiencias relacionadas con la no adopción oportuna de medidas. Este fue el estilo gubernamental de comunicar los hechos del hospital Mazorra.

Un vertedero de orates, famélicos, desnutridos hasta el grado máximo, con heridas sin suturar, macilentos, sucios y totalmente desnudos. Muertos de hambre y frío con los brazos cruzados sobre el pecho, buscando protegerse, apilados unos sobre otros, como un montón de basura humana, en el Hospital insignia de la Siquiatría de una Potencia Médica Mundial. Muertes que son resumidas, por obra y gracia del eufemismo periodístico oficial, en un simple “aumento de la mortalidad”.

Hace unos días y nuevamente obligadas, porque la blogosfera independiente todo lo sabe y lo difunde, las autoridades cubanas han emitido un comunicado donde anuncian las sanciones penales de hasta 15 años por los delitos de Abandono de Incapacitados y Desválidos y Malversación contra quince funcionarios del Hospital, entre personal médico directivo y de
servicios.

Dicho juicio, contrario a lo que señalan las leyes cubanas, no fue público. Militares en uniforme verde olivo y lista en mano, decidieron que sólo ingresaran familiares de los acusados. Nadie ajeno tuvo el derecho de asistir, nadie de la oposición lo pudo presenciar y no sabemos si algún familiar de los fallecidos estuvo en la lista de asistentes.

De los delitos sancionados se desprende que los fallecimientos se produjeron porque los médicos, el Director del Hospital, los Subdirectores y parte importante del personal hurtaron o permitieron que fueran hurtados los productos con los que debían ser alimentados y vestidos los pacientes; no por “factores de riesgos” de los pacientes como enuncia el primer
comunicado oficial. Básicamente todo era robado por los empleados y los jefes sin distinción, al punto que llegaron a matar de hambre y abandono a aquellos que juraron proteger y curar.

¿Qué debe pasar para que médicos irrespeten su juramento profesional y abandonen a los pacientes a su suerte? ¿Qué imperiosa necesidad tenían los empleados del Hospital Mazorra para robar la comida y ropa de abrigo de sus enfermos? ¿En qué momento en dicho hospital los enfermos dejaron de ser prioridad? ¿Cómo ninguna autoridad cubana supo de la situación de desamparo y hambruna de sus pacientes?

No hay en la lista de sancionados un solo cargo político relevante. El gobierno de la Habana lo ha vuelto a hacer. Ha bajado el perfil a los hechos a tal punto, que las responsabilidades políticas no son mencionadas a ningún nivel. La irresponsabilidad de la cúpula dirigente brilla con luz propia en la carne inerte de veintiséis desvalidos.

D'acampada amb els tancs o el surrealisme egipci

Pel papanates d'Assange, Suècia és una república bananera

Assange pide no ser extraditado a Suecia argumentando que no tendrá "un juicio justo"

Reuters.- El abogado de Assange, Geoffrey Robertson, ha argumentado hoy ante un tribunal de Londres que su cliente no podría tener un juicio justo en Suecia porque los procesos por violación normalmente suelen celebrarse a puerta cerrada.

"Uno no puede tener un juicio justo cuando la prensa y el público son excluidos del tribunal (...) existe un riesgo real de una violación flagrante de sus derechos", señaló el letrado al inicio del primero de los dos días que durará la vista sobre su extradición. Las autoridades suecas han confirmado que el país este tipo de procesos se celebran a puerta cerrada.

En su argumentario de 74 páginas remitido al tribunal, los abogados de Assange subrayan que existe el riesgo de que si fuera extraditado a Suecia, Estados Unidos podría a su vez pedir su extradición o entrega ilegal a este país, donde podría ser retenido en la base de Guantánamo, en Cuba, donde se lleva a miembros de Al Qaeda y los talibán, entre otros.

Asimismo, los abogados advierten de que si fuera extraditado a Estados Unidos existe el riesgo de que "fuera sometido a la pena de muerte" de ser acusado de espionaje por publicar los cables diplomáticos.

La fiscal, Clare Montgomery, ha señalado por su parte que no hay pruebas de que Assange corra el peligro de ser extraditado a Estados Unidos y, si esto ocurriera, Reino Unido tendría que dar primero su consentimiento.

Asimismo, Montgomery ha desestimado los argumentos de la defensa de que los fiscales suecos estaban abusando del proceso de la orden de arresto europea porque sólo quieren interrogar a Assange y no han decidido aún si juzgarle. "El procedimiento en Suecia requiere el interrogatorio antes de que un proceso formal de imputación pueda tener lugar", ha subrayado.

El perill d'Egipte no és que esdevingui un nou Iran sinó un altre Pakistan

Fareed Zakaria:

Many commentators have made parallels to Turkey, where the military played a crucial role in modernizing the country. But the military in Turkey has yielded power very reluctantly, and only because the European Union has persistently applied pressure to weaken the military's role in politics. The danger is that Egypt will become not Turkey but Pakistan, a sham democracy with real power held in back rooms by generals.

The Obama administration is right to work to produce a smooth transition. The danger of chaos is real: The views of the Muslim Brotherhood are retrograde and pernicious. Without a new constitution and legal protections there are risks of "illiberal democracy," or free and fair elections under Egypt's current laws that would lead to bad outcomes for minorities, human rights and other freedoms. The transition should be not just from Mubarak but from the whole system he headed.

Insòlit: un musulmà s'uneix a la Lliga de Defensa Anglesa

BBC

El fracàs del multiculturalisme

Aquí teniu la conferència del primer ministre britànic, David Cameron.

I de la revolució tunisiana, què?

L'ull mediàtic està concentrat a Egipte i ja gairebé ningú segueix el que passa a Tunísia, on va començar la revolta. Doncs, pel que sembla, està siguent un èxit.

The fact is, Tunisia has been going through what history may see as one of the most successful revolutions, leading to what all Tunisians are hoping to achieve — a truly democratic Tunisia.

Cafés are packed and politics is the topic at every table. The television shows are having very candid discussions about the Ben Ali era and the crimes that were committed, as well as discussions about the new ministers who have been appointed and the nearly unanimous acceptance by Tunisians of the government in transition — a government that will call for new elections to be held in approximately six months.

Tunisians are enjoying watching the evening news, something they rarely did in the past. Now, the media has substance and transparency. Frank discussions take place on the radio and in the newspapers, with signs of optimism found throughout the nation. People are exuberant in their new-found freedom to speak as they choose and to participate in a transparent political process.

(Via B)

I si Bush tenia raó?

Howard LaFranchi:

Dans un angle du ring se tiennent ceux qui disent que Bush avait raison quand il affirmait que seules comptent la liberté et la démocratie. Ils affirment que les Etats-Unis occuperaient une meilleure position dans la région si le gouvernement Obama avait repris à son compte la vision qu’avait Bush du changement de régime au nom des droits et des libertés des peuples, au lieu de se montrer enclin au pragmatisme et de s’accommoder de régimes dictatoriaux comme en Iran en 2009 et dans d’autres pays arabes plus récemment. En face se trouvent ceux qui accusent la guerre en Irak, déclenchée au moins en partie par Bush afin de créer un pôle de démocratie dans la région, d’avoir infligé aux défenseurs de la démocratie au Moyen-Orient ce qui a peut-être été leur revers le plus cuisant au cours des dix dernières années.

Elliott Abrams, conseiller adjoint à la sécurité nationale durant la présidence de Bush, explique que ce dernier était fermement convaincu que les Arabes éprouvaient le même désir de “liberté” que les autres peuples et que les dictatures “ne sont jamais vraiment stables”. Les récents événements en Tunisie, en Egypte et au Yémen “sont apparemment une surprise” pour le gouvernement actuel, qui a mis au rancart “l’agenda de la liberté” comme étant trop “idéologique”, commente Elliott Abrams, aujourd’hui spécialiste du Moyen-Orient au Council on Foreign relations. S’exprimant dimanche dans les colonnes du Washington Post, il cite un extrait d’un discours de Bush en 2003 : “Tant qu’au Moyen-Orient, la liberté ne pourra toujours pas prospérer, la région restera synonyme de stagnation, de ressentiment et d’une violence qui ne demande qu’à s’exporter.” Il ajoute que “la révolte en Tunisie, la vague gigantesque des manifestations en Egypte et les marches plus récentes au Yémen montrent toutes clairement que Bush avait raison — et que le rejet de cette orientation par le gouvernement Obama n’est rien moins qu’une tragédie.”

Horaris comercials

(Via Barcepundit)

Cap a un aterratge suau a Egipte

Charles Krauthammer:

The overriding objective is a period of stability during which secularists and other democratic elements of civil society can organize themselves for the coming elections and prevail. ElBaradei is a menace. Mubarak will be gone one way or the other. The key is the military. The United States should say very little in public and do everything behind the scenes to help the military midwife - and then guarantee - what is still something of a long shot: Egyptian democracy.

Les dones egípcies fan també la seva pròpia revolució

EL MUNDO:

"Como las mujeres toman parte en esta revolución, ahora tendrán voz en los asuntos de Egipto", subrayó Said, sentada en la entrada de la tienda de campaña donde duerme desde hace una semana en el centro de la plaza Tahrir. Esta confianza es compartida por muchas mujeres, que no ocultan su sorpresa ante la masiva participación femenina en esta revuelta popular sin precedentes.

Como dice la directora del Centro Egipcio para los Derechos de la Mujer, Nehad Abul Komsan, "lo que ha pasado estos días en las calles es impresionante". "Se podían ver mujeres manifestándose al lado de los hombres y mujeres durmiendo en la plaza Tahrir. Esto es extraordinario", agregó.

Para Komsan, las protagonistas de estas manifestaciones son "una nueva generación de mujeres que tiene estudios, expresa sus sentimientos en internet y que es bien recibidas en los movimientos de protesta". Esta descripción encaja muy bien con las jóvenes de clase media y alta que armadas con su Blackberry copaban las protestas de los primeros días e informaban minuto a minuto de los acontecimientos en la red social Twitter.

Christiane Amanpour entrevista en exclusiva a 

Hosni Mubarak

The Economist: "Occident ha de celebrar, i no espantar-se, per la revolta a Egipte"

...the developments in Egypt should be welcomed. A downtrodden region is getting a taste of freedom. In the space of a few miraculous weeks, one Middle Eastern autocrat has fallen, and another, who has kept the Arabs’ mightiest country under his thumb for 30 years, is tottering. The 350m-strong Arab world is abuzz with expectation; its ageing autocrats are suddenly looking shaky. These inspiring events recall the universal truth that no people can be held in bondage for ever.

For some in the West, which has tended to put stability above democracy in its dealings with the Middle East, these developments are disturbing. Now that the protests have sucked the life out of Mr Mubarak’s regime, they argue, the vacuum will be filled not by democrats but by chaos and strife or by the Muslim Brothers, the anti-Western, anti-Israeli opposition. They conclude that America should redouble its efforts to secure a lengthy “managed transition” by shoring up either Mr Mubarak or someone like him.
The Rosetta revolution

That would be wrong. The popular rejection of Mr Mubarak offers the Middle East’s best chance for reform in decades. If the West cannot back Egypt’s people in their quest to determine their own destiny, then its arguments for democracy and human rights elsewhere in the world stand for nothing. Change brings risks—how could it not after so long?—but fewer than the grim stagnation that is the alternative.

Revolutions do not have to be like those in France in 1789, Russia in 1917 or Iran in 1979. The protests sweeping the Middle East have more in common with the popular colour revolutions that changed the world map in the late 20th century: peaceful (until the government’s thugs turned up), popular (no Robespierre or Trotsky running things behind the scenes), and secular (Islam has hardly reared its head). Driven by the power of its citizens, Egypt’s upheaval could lead to a transformation as benign as those in eastern Europe.

Pessimists point out that Egypt has neither the institutions nor the political leadership to ensure a smooth transition. But if it did, the people would not have taken to the streets. No perfectly formed democracy is about to emerge from the detritus of Mr Mubarak’s regime. Disorder seems likely to reign for some time. But Egypt, though poor, has a sophisticated elite, a well-educated middle class and strong sense of national pride. These are good grounds for believing that Egyptians can pull order out of this chaos.

Fear of the Muslim Brotherhood is anyway overdone. It is true that the Brothers produced Ayman al-Zawahiri, now Osama bin Laden’s number two and chief ideologue; the writings of Sayyid Qutb, the Brothers’ leading thinker in the 1950s and 1960s, are certainly intolerant and hostile to the West. Any new Egyptian government, especially if it included the Brothers, would probably be harder on Israel and easier on Hamas, the Islamist offshoot that runs the Gaza Strip between Egypt and Israel, the very existence of which it in theory rejects.

Manifestants cristians protegeixen els seus companys musulmans mentre resen a la plaça Tahrir

No hi ha cap revolució islàmica en curs ni a Tunísia ni a Egipte

Pel professor iranià Bahman Aghai Diba el que està passant a Tunísia i Egipte no és cap revolució islàmica. Per què? Doncs perquè la revolució islàmica no és ja una alternativa després del seu fracàs, públic i notori, a l'Iran.

The clear reason for all of these revolts in these countries is corruption, lack of democracy and poverty of masses and similar issues. People are demonstrating due to the price of bread and unemployment. They have nothing to do with religion or Islam, although the religious Islamic factions are systematically trying to portray that they hold the strings for all of these movements. The desire in the Western countries to blame their own government for being ineffective or inefficient for tackling these factions has added to the voice of these elements.

The most important reason that these movements are not for religion and especially are not for Islam is the failure of the Islamic revolution in Iran. The people all of these countries can see the results of such a "change" in practice in Iran. While, before the "Islamic revolution" in Iran, many Arab and Muslim counters such as Egypt, were much close than Iran for such a "revolution", and it was a great shock for the people of Iran and the entire world that Iran fell in this trap set by the Mullahs, after the downfall of Iran in the Islamic catastrophe, no other country has gone through the same course because of what they see in Iran.

The failure of the Islamic Revolution is Iran has become the greatest lesson for all Muslim countries.

La dona que va convocar la revolta a la plaça Tahrir

Asmaa Mahfouz, de 26 any, graduada en Empresarials per la Universitat Americana del Caire, és una dels fundadors del Moviment de Joves del 6 d'abril, activista dels drets humans i una dels principals líders que encapçalen les protestes al Caire. 

Escuchar

Els EUA reexaminen les seves relacions amb els Germans Musulmans

Washington Post:

As it braces for the likelihood of a new ruler in Egypt, the U.S. government is rapidly reassessing its tenuous relationship with the Muslim Brotherhood, an opposition movement whose fundamentalist ideology has long been a source of distrust in Washington.

Although the group has played a secondary role in the swelling protests that are threatening to topple President Hosni Mubarak, U.S. officials have acknowledged the political reality that the Muslim Brotherhood is poised to assume at least a share of power should Egypt hold free and fair elections in the coming months.

On Monday, in what analysts said was a clear reference to the Brotherhood, the White House said a new government in Egypt should "include a whole host of important non-secular actors."

El gran repte d'Occident

En una anotació anterior constatava la persistència del pensament determinista alhora de valorar esdeveniments polítics com els de Tunísia i Egipte, sobre els que encara no es poden tenir ni totes les dades ni una perspectiva suficient. Uns esdeveniments que estan evolucionant vertiginosament a cada minut i que no han fet més que començar. Però poc importa. Impassible a la realitat, gairebé tothom sembla saber per avançat com acabarà la cosa. Segons el color de la bola de cristall ideològica de cadascú, la revolta acabarà amb el triomf immaculat de la democràcia o amb el descens a l'infern del totalitarisme islamista.

Els més pessimistes insisteixen a destacar, per avalar el seu escepticisme, unes declaracions d’un grupet d’islamistes a la CNN amenaçant Israel, l’incendi d’una sinagoga a Tunísia o l’intent de saqueig contra el Museu Egipci del Caire, sense voler veure que el realment sorprenent és precisament just el contrari: la pràctica absència d’incidents d’aquesta naturalesa després de setmanes de revolta i amb centenars de milers de persones als carrers, com molt justament destaca The Jerusalem Post.

Els pesssimistes han de saber que el Museu Egipci va ser ràpidament protegit per iniciativa de ciutadans anònims que el van encerclar per impedir el seu saqueig. A Tunísia, s’han alçat moltes veus diferents per lamentar i denunciar l’incendi de la sinagoga i en cap lloc, malgrat la insidiosa insistència d’alguns entrevistadors, la majoria dels manifestants no han dit ni una sola paraula ni sobre Israel ni sobre els palestins, tot i suposar-se que aquest és el “gran problema” dels àrabs musulmans.

Els pessimistes també destaquen la nul·la presència de dones en la revolta o que quan n'apareixen totes porten vel, especialment burka o nicab. La veritat, però, és que la presència de dones és perceptiblement superior a la de manifestacions anteriors en aquests països. Especialment a Tunísia, però també a Egipte, on predomina el vel. El vel, però no el nikab o el burka, absolutament minoritaris.

L'abast del terratrèmol que sacceja els règims àrabs s’escapa en gran mesura a la teoria de la conspiració islamista perquè, entre altres coses, no afecta exclusivament a estats laics pro-occidentals, sinó també a països islamistes, com el Sudàn , o dictadures anti-americanes i anti-israelianes, com Síria, on ja s'han convocat les primeres manifestacions. La por al contagi també fa tremolar a les autoritats palestines de Fatah, però també i sobretot de Hamàs, que ja han reprimit els intents de manifestació en suport a la revolta egipcia a Gaza i Cisjordània.

La revolta, que arrenca per la pujada del preu dels cereals, conseqüència de la crisi internacional, ha desfermat el que pot culminar en una autèntica revolució. En un canvi de paradigma polític en el món àrab similar, com ja s'ha dit, al que va significar per a l'Europa de l'Est la caiguda del mur de Berlín. Però això encara està per decidir. La balança pot oscil·lar, una vegada més, cap al cantó dels totalitaris, cap a l'assalt del Palau d'Hivern o l'incendi del Reichtag. Evitar-ho és el gran repte d'Occident. A menys, és clar, que alguns líders occidentals pensin que no seria tan greu o que no hi ha res a fer.