Les revoltes de la Primavera Àrab van agafar per sorpresa els islamistes. Després del desconcert inicial, van jugar a fons la seva força -un ampli teixit social fet de complicitats religioses i solidaritats cíviques-, que els va permetre capitalitzar electoralment les revoltes per arribar al poder, tant a Tunísia com a Egipte, front a una oposició laica molt fragmentada. Però la continuitat de les protestes, junt a la seva inexperiència governamental i a la falta de control sobre institucions tant decisives con l'exèrcit o la policia, els està portant a un carreró sense sortida.
A Tuníssia, l'assassinat de l'opositor laic d'esquerra Chokri Belaïd, que s'atribueix als més radicals del partit islamista Ennahda, ha posat més llenya a un foc que ja cremava per la lentitud en les reformes econòmiques i socials, per l'atur i la misèria creixent, que van ser, precisament, la causa de l'aixecament revolucionari. A Egipte, tres quarts del mateix. Els Germans Musulmans i l'oposició s'enfronten periòdicament per manifestacions interposades que solen degenerar en violència mortífera, dos anys després de la caiguda de Hosni Mubbarak.
Aquesta situació de creixement de les protestes ha provocat, tant a Tuníssia com a Egipte, la divisió dels partits islamistes al poder i/o entre les forces del seu entorn. A Egipte, els salafistes s'han posicionat clarament contra el govern de Morsi, mentre que a Tuníssia l'assassinat de Belaïd ha posat de manifest la divisió entre els islamistes moderats, representats pel primer ministre, Hamadi Jebali, número 2 d'Ennahda i partidari del model turc, és a dir, d'un islam reconciliat amb els valors universals dels drets humans, i el sector dur partidari d'un islam rigorista.
La falta d'un lideratge occidental clar i inequívoc -parlo d'Obama- no només va abandonar les revoltes democràtiques del nord d'Àfrica a la seva sort, sinó que va agreujar la situació amb la seva insuficient intervenció militar a Líbia. Una operació asèptica feta des de l'aire per França i el Regne Unit que va permetre la caiguda de Gaddafi però no posar ordre en el galliner libi. I posar ordre volia dir contenir els sectors islamistes de l'oposició i impedir que els arsenals d'armes fossin saquejats i venuts, tant a grups terroristes com a bandolers. La desídia i incompetència, especialment de l'adminstració Obama, queda palesa amb la indiferència mostrada davant els advertiments de l'ambaixador nord-americà a Líbia que informaven de l'existència d'importants elements terroristes a Bengasi. Indiferència i desídia que va acabar amb l'assassinat de l'ambaixador i quatre nord-americans més i que va ser amagada a l'opinió pública durant un mes.
Aquesta incompetència ha permès que armes modernes i sofisticades s'hagin escampat per tot el nord d'Àfrica. Aquesta diàspora armamentística ha anat a parar a tota una fauna de delinqüents que pul·lulen per la zona i que van des de traficants de drogues sudamericans a traficants de drogues, de tabac i de persones, fins a grups terroristes islamistes. Una les conseqüències més sonades d'aquesta proliferació d'armes ha estat el conflicte de Mali. Un conflicte d'orígen ètnic que enfronta tradicionalment un nord àrab i trashumant amb un sud negre i sedentari pel control de les zones intermèdies situades entre el desert del nord i les savanes del sud. Un conflicte recurrent però que si ara s'activat tant ràpidament i efectiva ha estat per la sobreabundància d'armes i soldats sense feina, especialment islamistes. Una situació que amenaça no només les revoltes democràtiques dels països del nord d'Àfrica sinó també el mateix continent europeu.
Aquesta és l'herència d'Obama i de la incapacitat europea. Bush va derrotar Al Qaeda a l'Iraq. Obama li està permetent renèixer al Sahel.
(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
dilluns, 11 de febrer del 2013
El 53% dels nord-americans creu que el govern federal amenaça els seus drets
Mentre Barack Obama inicia el seu segon mandat, la confiança en el govern federal continua sota mínims històrics. Per primera vegada, la majoria de la població diu que el govern federal posa en perill els seus drets i llibertats personals. Ho diu un 53% dels nord-americans, segons una enquesta de Pew Research.
dijous, 7 de febrer del 2013
Manifest per la Unió
"Europa no está en crisis, está muriéndose.
No Europa como territorio, naturalmente.
Sino Europa como Idea.
Europa como sueño y como proyecto.
La Europa acorde con el espíritu elogiado por Edmund Husserl en sus dos grandes conferencias pronunciadas en 1938 en Viena y Praga, en vísperas de la catástrofe nazi.
Europa como voluntad y representación, como sueño y como construcción, esta Europa que pusieron en pie nuestros padres, esta Europa que supo transformarse en una idea nueva, que fue capaz de aportar a los pueblos que acababan de salir de la Segunda Guerra Mundial una paz, una prosperidad y una difusión de la democracia sin precedentes, pero que, ante nuestros propios ojos, está deshaciéndose una vez más.
Se deshace en Atenas, una de sus cunas, en medio de la indiferencia y el cinismo de sus naciones hermanas: hubo un tiempo, el del movimiento filohelénico de principios del siglo XIX, en el que desde Chateaubriand hasta el Byron de Missolonghi, desde Berlioz hasta Delacroix, desde Pushkin hasta el joven Victor Hugo, todos los artistas, poetas, grandes mentes de Europa, volaban en su auxilio y militaban en favor de su libertad. Hoy estamos lejos de eso; y da la impresión de que los herederos de aquellos grandes europeos, mientras los helenos libran una nueva batalla contra otra forma de decadencia y sujeción, no tienen nada mejor que hacer que reprenderles, estigmatizarlos, despreciarlos y —con el plan de rigor impuesto como programa de austeridad, que se les conmina a seguir— despojarles del principio de soberanía que, hace tanto tiempo, inventaron ellos mismos.
Se deshace en Roma, su otra cuna, su otro pedestal, la segunda matriz (la tercera es el espíritu de Jerusalén) de su moral y su saber, el otro lugar en el que se inventó esta distinción entre la ley y el derecho, entre el ser humano y el ciudadano, que constituye el origen del modelo democrático que tanto ha aportado, no solo a Europa, sino al mundo: esa fuente romana contaminada por los venenos de un berlusconismo que no acaba de desaparecer, esa capital espiritual y cultural a veces incluida, junto a España, Portugal, Grecia e Irlanda, en los famosos "PIIGS" a los que fustigan unas instituciones financieras sin conciencia ni memoria, ese país que enseñó a embellecer el mundo en Europa y que ahora parece, con razón o sin ella, el enfermo del continente. ¡Qué miseria! ¡Qué ridículo!
Se deshace en todas partes, de este a oeste, de norte a sur, con el ascenso de los populismos, los chauvinismos, las ideologías de exclusión y odio que Europa tenía precisamente como misión marginar, debilitar, y que vuelven vergonzosamente a levantar la cabeza. ¡Qué lejos está la época en la que, por las calles de Francia, en solidaridad con un estudiante insultado por el responsable de un partido de memoria tan escasa como sus ideas, se cantaba "todos somos judíos alemanes"! ¡Qué lejanos parecen hoy los movimientos solidarios, en Londres, Berlín, Roma, París, con los disidentes de aquella otra Europa que Milan Kundera llamaba la Europa cautiva y que parecía el corazón del continente! Y en cuanto a la pequeña internacional de espíritus libres que luchaban, hace 20 años, por esa alma europea que encarnaba Sarajevo, bajo las bombas y presa de una despiadada "limpieza étnica", ¿dónde está? ¿Por qué ya no se la oye?
Y además, Europa se viene abajo por culpa de esta interminable crisis del euro, que todos sentimos que no está resuelta en absoluto : ¿no es una quimera esa moneda única abstracta, flotante, que no está unida a unas economías, unos recursos ni unas fiscalidades convergentes? ¿No es evidente que las únicas monedas comunes que han funcionado (el marco después del Zollverein, la lira de la unidad italiana, el franco suizo, el dólar) son las que se apoyaban en un proyecto político común? ¿No existe una ley de hierro que dice que, para que haya una moneda única, tiene que haber un mínimo de presupuesto, reglas contables, principios de inversión, es decir, políticas compartidas?
El teorema es implacable.
Sin federación, no hay moneda que se sostenga.
Sin unidad política, la moneda dura unos cuantos decenios y después, aprovechando una guerra o una crisis, se disuelve.
En otras palabras, sin un serio avance de esta integración política, obligatoria según los tratados europeos pero que ningún responsable parece querer tomar en serio, sin un abandono de competencias por parte de los Estados nacionales, sin una franca derrota, por tanto, de esos "soberanistas" que empujan a sus ciudadanos al repliegue y la debacle, el euro se desintegrará como se habría desintegrado el dólar si los sudistas hubieran ganado, hace 150 años, la Guerra de Secesión. v Antes se decía: socialismo o barbarie.
Hoy debemos decir: unión política o barbarie.
Mejor dicho: federalismo o explosión y, en la locura de la explosión, regresión social, precariedad, desempleo disparado, miseria.
Mejor dicho: o Europa da un paso más, y decisivo, hacia la integración política, o sale de la Historia y se sume en el caos.
Ya no queda otra opción: o la unión política o la muerte.
Una muerte que podría adoptar muchas formas y dar varios rodeos.
Puede durar dos, tres, cinco, 10 años, y estar precedida de numerosas remisiones que den la sensación, una y otra vez, de que lo peor ha pasado.
Pero llegará. Europa saldrá de la Historia. De una u otra forma, si no se hace algo, desaparecerá. Esto ha dejado de ser una hipótesis, un vago temor, un trapo rojo que se agita ante los europeos recalcitrantes. Es una certeza. Un horizonte insuperable y fatal. Todo lo demás —trucos de magia de unos, pequeños acuerdos de otros, fondos de solidaridad por aquí, bancos de estabilización por allá— solo sirve para retrasar el fin y entretener al moribundo con la ilusión de una prórroga."
*Firmantes: Vassilis Alexakis, Hans Christoph Buch, Juan Luis Cebrián, Umberto Eco, György Konrád, Julia Kristeva, Bernard-Henri Levy, Antonio Lobo Antunes, Claudio Magris, Salman Rushdie, Fernando Savater y Peter Schneider.
No Europa como territorio, naturalmente.
Sino Europa como Idea.
Europa como sueño y como proyecto.
La Europa acorde con el espíritu elogiado por Edmund Husserl en sus dos grandes conferencias pronunciadas en 1938 en Viena y Praga, en vísperas de la catástrofe nazi.
Europa como voluntad y representación, como sueño y como construcción, esta Europa que pusieron en pie nuestros padres, esta Europa que supo transformarse en una idea nueva, que fue capaz de aportar a los pueblos que acababan de salir de la Segunda Guerra Mundial una paz, una prosperidad y una difusión de la democracia sin precedentes, pero que, ante nuestros propios ojos, está deshaciéndose una vez más.
Se deshace en Atenas, una de sus cunas, en medio de la indiferencia y el cinismo de sus naciones hermanas: hubo un tiempo, el del movimiento filohelénico de principios del siglo XIX, en el que desde Chateaubriand hasta el Byron de Missolonghi, desde Berlioz hasta Delacroix, desde Pushkin hasta el joven Victor Hugo, todos los artistas, poetas, grandes mentes de Europa, volaban en su auxilio y militaban en favor de su libertad. Hoy estamos lejos de eso; y da la impresión de que los herederos de aquellos grandes europeos, mientras los helenos libran una nueva batalla contra otra forma de decadencia y sujeción, no tienen nada mejor que hacer que reprenderles, estigmatizarlos, despreciarlos y —con el plan de rigor impuesto como programa de austeridad, que se les conmina a seguir— despojarles del principio de soberanía que, hace tanto tiempo, inventaron ellos mismos.
Se deshace en Roma, su otra cuna, su otro pedestal, la segunda matriz (la tercera es el espíritu de Jerusalén) de su moral y su saber, el otro lugar en el que se inventó esta distinción entre la ley y el derecho, entre el ser humano y el ciudadano, que constituye el origen del modelo democrático que tanto ha aportado, no solo a Europa, sino al mundo: esa fuente romana contaminada por los venenos de un berlusconismo que no acaba de desaparecer, esa capital espiritual y cultural a veces incluida, junto a España, Portugal, Grecia e Irlanda, en los famosos "PIIGS" a los que fustigan unas instituciones financieras sin conciencia ni memoria, ese país que enseñó a embellecer el mundo en Europa y que ahora parece, con razón o sin ella, el enfermo del continente. ¡Qué miseria! ¡Qué ridículo!
Se deshace en todas partes, de este a oeste, de norte a sur, con el ascenso de los populismos, los chauvinismos, las ideologías de exclusión y odio que Europa tenía precisamente como misión marginar, debilitar, y que vuelven vergonzosamente a levantar la cabeza. ¡Qué lejos está la época en la que, por las calles de Francia, en solidaridad con un estudiante insultado por el responsable de un partido de memoria tan escasa como sus ideas, se cantaba "todos somos judíos alemanes"! ¡Qué lejanos parecen hoy los movimientos solidarios, en Londres, Berlín, Roma, París, con los disidentes de aquella otra Europa que Milan Kundera llamaba la Europa cautiva y que parecía el corazón del continente! Y en cuanto a la pequeña internacional de espíritus libres que luchaban, hace 20 años, por esa alma europea que encarnaba Sarajevo, bajo las bombas y presa de una despiadada "limpieza étnica", ¿dónde está? ¿Por qué ya no se la oye?
Y además, Europa se viene abajo por culpa de esta interminable crisis del euro, que todos sentimos que no está resuelta en absoluto : ¿no es una quimera esa moneda única abstracta, flotante, que no está unida a unas economías, unos recursos ni unas fiscalidades convergentes? ¿No es evidente que las únicas monedas comunes que han funcionado (el marco después del Zollverein, la lira de la unidad italiana, el franco suizo, el dólar) son las que se apoyaban en un proyecto político común? ¿No existe una ley de hierro que dice que, para que haya una moneda única, tiene que haber un mínimo de presupuesto, reglas contables, principios de inversión, es decir, políticas compartidas?
El teorema es implacable.
Sin federación, no hay moneda que se sostenga.
Sin unidad política, la moneda dura unos cuantos decenios y después, aprovechando una guerra o una crisis, se disuelve.
En otras palabras, sin un serio avance de esta integración política, obligatoria según los tratados europeos pero que ningún responsable parece querer tomar en serio, sin un abandono de competencias por parte de los Estados nacionales, sin una franca derrota, por tanto, de esos "soberanistas" que empujan a sus ciudadanos al repliegue y la debacle, el euro se desintegrará como se habría desintegrado el dólar si los sudistas hubieran ganado, hace 150 años, la Guerra de Secesión. v Antes se decía: socialismo o barbarie.
Hoy debemos decir: unión política o barbarie.
Mejor dicho: federalismo o explosión y, en la locura de la explosión, regresión social, precariedad, desempleo disparado, miseria.
Mejor dicho: o Europa da un paso más, y decisivo, hacia la integración política, o sale de la Historia y se sume en el caos.
Ya no queda otra opción: o la unión política o la muerte.
Una muerte que podría adoptar muchas formas y dar varios rodeos.
Puede durar dos, tres, cinco, 10 años, y estar precedida de numerosas remisiones que den la sensación, una y otra vez, de que lo peor ha pasado.
Pero llegará. Europa saldrá de la Historia. De una u otra forma, si no se hace algo, desaparecerá. Esto ha dejado de ser una hipótesis, un vago temor, un trapo rojo que se agita ante los europeos recalcitrantes. Es una certeza. Un horizonte insuperable y fatal. Todo lo demás —trucos de magia de unos, pequeños acuerdos de otros, fondos de solidaridad por aquí, bancos de estabilización por allá— solo sirve para retrasar el fin y entretener al moribundo con la ilusión de una prórroga."
*Firmantes: Vassilis Alexakis, Hans Christoph Buch, Juan Luis Cebrián, Umberto Eco, György Konrád, Julia Kristeva, Bernard-Henri Levy, Antonio Lobo Antunes, Claudio Magris, Salman Rushdie, Fernando Savater y Peter Schneider.
Els tunissians no s'arronsen
![]() |
| L'oposició laica es manifesta davant el Ministeri de l'Interior |
Aquest anunci ha tingut lloc en un moment especialment crític després de l'assassinat ahir de Chokri Belaïd, un opositor radical als islamistes. Aquest crim sense precedents en la Tuníssia contemporània amenaça amb fer bascular el país en el caos d'una violència política creixent.
"Les autoritats sabien que Chokri Belaid estava amenaçat i no van fer res", ha declarat el cap del Partit Republicà, Ahmed Néjib Chebbi, que ha revelat que ell mateix figura en una llista de personalitats polítiques amenaçades de mort. Chebbi està preocupat per l'amenaça que "pesa sobre la pau civil" i pel risc "de veure la transició democràtica compromesa", ja que les negociacions sobre la Constitució estan en punt mort, cosa que impedeix qualsevol elecció. El Partit Republicà forma part d'un front d'oposició laica que reclama la dissolució immediata de les milícies d'Ennahda, anomenades "Lligues de Protecció de la Revolució" (LPR). El conjunt de l'oposició acusa Ennahda de promoure una islamització accelerada de la societat i d'intentar jugular la llibertat de premsa.
Però el govern es fa l'orni a les demandes de dissolució d'aquest grup armat responsable d'un espectacular atac el passat mes de desembre contra la seu de la Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT), el principal sindicat de masses del país que ha convocat per demà una vaga general, i de l'assassinat el mes d'octubre de Lotfi Naguedh, un opositor colpejat fins a la mort al sud de Tuníssia. Precisament, dirigents radicals d'Ennahda han fet crides perquè els autors d'aquest assassinat siguin posats en llibertat.
![]() |
| Besma, vídua de Chokri Belaid |
Alhora, Ennahda continua confrontada també a explosions de violència social, reprimides durament per la policia en els últims mesos, mentre que l'atur i la misèria, detonants de la revolta que va fer caure el règim de Zine El Abidine Ben Ali el gener del 2011, continuen minant el país. En aquest context, el turisme, punta de llança de l'economia, està arruinat i no dóna senyals de recuperació, ja que els atacs orquestrats pels salafistes contra bars, mausoleus i artistes, no són precisament una bona propaganda.
Les investigacions contra els extremistes no progressen i Abou Iyadh, el cap del grup jihadista Ansar Al-Charia, sospitós d'haver organitzat l'atac contra l'ambaixada dels Estats Units, que va fer quatre morts el mes de setembre passat, s'escapa sempre de la policia. L'amenaça extremista és tan important que el ministre de l'Interior ha establert un vincle entre els partidaris d'Abou Iyadh i els grups armats d'Al Qaeda al Magreb Islàmic que opera en les zones del país limítrofs amb Algèria. Unes zones especialment perilloses. Des de la caiguda del règim de Muammar el Gadaffi, Tuníssia ha esdevingut el centre neuràlgic del tràfic d'armes, especialment a la seva frontera sud, a les portes del Sahara, on el mes de gener s'hi van trobar grans quantitats d'armes en diversos amagatalls.
Com Egipte, Tuníssia és un laboratori. Un sala d'experiments a tamany real que intenta saber si l'islamisme és soluble en la democràcia, és a dir, si l'islamisme es suceptible de conduir a un sistema polític que garanteixi els drets i les llibertats fonamentals.
De moment, tant els observadors internacionals com els tunissians, no són gaire optimistes. Però no tot està perdut. La voluntat de canvi, que es va manifestar contra Ben Ali i que ara torna a fer-ho contra els islamistes d'Ennahda, són un motiu d'esperança.
Emel (Esperança) Mathlouthi, veu de la revolució democràtica tunissiana:
dimecres, 6 de febrer del 2013
La mare superiora
La representant de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, ha anat al Congrés dels Diputats a fer una exhibició de superioritat moral. D'aquèlla superioritat moral, política, econòmica, ambiental, sexual i emocional que sempre s'ha autoatribuit una gran part de l'esquerra. Una superioritat moral que li permet insultar, amenaçar i calumniar els que tenen una opinió diferent de la seva.
El problema, Sra. Colau, no és la Llei Hipotecària -si el que assumeix un deute pot deixar de pagar-lo impunement, el crèdit deixarà d'existir i només els molts rics podran tenir accés a l'habitatge-; el problema és la manca d'unes polítiques socials pensades per oferir un sostre a les persones que, per força major, no poden fer front a les seves obligacions hipotecàries.
Però per a l'esquerra, aquestes solucions els sónen a caritat, a pedaços, a reformisme. Una mariconada, que haurien dit abans d'esdevenir políticament correctes. Ells estan cridats a ser protagonistes d'accions més elevades, a canviar el sistema de socarrel. A salvar-nos, encara que no volguem. I és que la seva superioritat moral els permet saber millor que nosaltres mateixos el que de veritat ens convé. Aquesta és la més rabiosa modernitat que, com veuen, és més vella que el tebeo.
No donem per morta la Primavera àrab
Aquest matí han assassinat un dels líders de l'oposició laica de Tuníssia, Chokri Belaid, que havia criticat reiteradament el govern islamista i la seva complicitat amb les milícies salafistes. L'assassinat ha desfermat la indignació entre milers de manifestants, que han pres els carrers de la capital, Tunis, i de Sidi Bouzid, l'epicentre de les protestes que fa més de dos anys ser l'espoleta de l'anomenada Primavera àrab. No són majoria ni prou forts per evitar una deriva dictatorial islamista, però són el virus democràtic que les revoltes àrabs contra els seus dictadors van desfermar.
Mahmud Ahmadinejad, president de l'Iran, ha estat agredit amb una sabata, mentre visitava la mesquita d'Al-Hussein, a El Caire. Ahmadinejad acaba de començar una visita històrica a Egipte, la primera d'un president iranià des de la revolució del 1979. Un Egipte amb president islamista, però amb una oposició secular creixent i que no està disposada a renunciar a una democràcia plena.
Israelians
Yo no creo que haya que elegir entre estar con los israelíes o estar con los palestinos. Estar a favor de los unos implica necesariamente defender a los otros, porque sólo un acuerdo justo y practicable puede garantizar el porvenir de Israel y el de Palestina. Los palestinos tienen derecho a un país exactamente igual que los israelíes. Y como los dos no tienen más remedio que estar juntos no les queda más remedio que entenderse, antes o después. Israel tiene la misma obligación que cualquier otro país a someterse a las leyes internacionales: pero también habrá que reconocer que tiene el mismo derecho a existir que cualquier otro país.
Es legítimo defender desde Europa los derechos de los palestinos, pero no se trata de un mérito que nos ponga moralmente y políticamente por encima de los ciudadanos de Israel. Mucha gente, en ese país, milita en defensa de esos mismos derechos, y critica con rigor y coraje los abusos que se cometen en los territorios ocupados, y participan activamente en organizaciones solidarias y de defensa de los derechos humanos, en proyectos de convivencia entre judíos y árabes, en escuelas bilíngües donde niños del uno y del otro lado, para aprender a convivir, empiezan por aprender la lengua de los otros.
Yo no me considero por encima de esas personas. No creo que cualquiera de nosotros, en la seguridad de Europa, tenga que darles ninguna lección. Nosotros no tenemos cerca de nuestro país a regímenes dictatoriales o teocráticos cuyos dirigentes proclamen expresamente su voluntad de borrarnos del mapa. No hay abuso del pasado que justifique ningún abuso del presente, pero cuando en Europa se juzga con tanta superioridad moral a Israel quizás convenga recordar el hecho de que ese país existe, sobre todo, porque hubo una época no lejana en la que ser judío en esa misma Europa era estar condenado al exterminio, y en la que los que conseguían huir no encontraban simpatía en ninguna parte, sino expulsiones y fronteras cerradas.
Yo no tengo que ir a Israel armado de suficiencia o de arrogancia a decirles a los ciudadanos cosas que muchos de ellos saben, denuncian y debaten, en una sociedad abierta en la que la libertad de expresión se practica con una viveza, un apasionamiento y una seriedad ejemplares. Si acaso, me conviene escuchar y aprender de muchas personas, escritores o no, que siento que se parecen a mí, en sus aficiones, en sus intereses, en sus convicciones democráticas y laicas, en su defensa de las igualdad entre las personas y la justicia social.
Iré a dar las gracias a quienes me han premiado y a quienes me leen.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Un document secret del govern americà justifica legalment els assassinats amb avions no tripulats
(via)
Un grup "d'intelectuals" li demana que boicotegi el guardó
“Piden el boicot para Israel en su conjunto, como país, y sostienen que si yo acepto la invitación, eso implica que apruebo la política del Gobierno israelí hacia los palestinos; todo esto me parece desmedido y, como escritor, me está afectando muchísimo: incluso he recibido anónimos, esto es increíble”. Tras la satisfacción inicial por el reconocimiento recibido, el Premio de Literatura Jerusalén le está costando un disgusto personal a Antonio Muñoz Molina. Ayer, ocho destacados intelectuales pedían por carta al autor de Sefarad y miembro de la RAE que cancelara su próximo viaje a Israel con motivo de la aceptación del galardón, que le fue concedido en enero por la Feria Internacional del Libro de Jerusalén.
Según ellos, la presencia de Muñoz Molina en el acto de entrega del premio constituiría un aval a la política del Gobierno israelí en relación a los territorios ocupados. La misiva estaba firmada por Stéphane Hessel (escritor y ensayista, autor del libro Indignaos), el músico Roger Waters, los cineastas Ken Loach y Paul Laverty, el poeta Luis García Montero, el dramaturgo y ensayista John Berger, la escritora Alice Walker y el poeta surafricano Breyten Breytenbach. Para ellos, el Ayuntamiento de Jerusalén, impulsor del premio, es “cerebro e instrumento de la colonización ilegal de Jerusalén Oriental”. Dos grupos propalestinos españoles, Red Solidaria contra la Ocupación de Palestina (RESCOP) y Campaña Palestina de Boicot Cultural y Académico contra Israel (PACBI) ya habían reclamado a Muñoz Molina el boicot contra el premio, según ellos una campaña de imagen del Gobierno israelí.
50 imams de França s'apleguena Drancy en memòria de l'Holocaust
Per primera vegada a França uns cinquanta imams, membres d'associacions musulmanes, representants d'altres religions i el ministre francès de l'Interior, Manuel Valls, es van reunir dilluns al vespre en el Memorial de l'Holocaust a Drancy.
Encapçalava el grup Hassen Chalghoumi, mediàticament conegut com l"imam de Drancy, fundador de la Conferència d'Imams de França, una institució no reconeguda pel Consell Francès del Culte Musulmà. Chalghoumi va prendre posició contra el vel integral a França i professa un Islam compatible amb la laïcitat. Aquestes preses de posició li ha valgut l'enemistat ferotge dels cercles salafistes, que l'han amenaçat de mort, per la qual cosa ha de portar protecció policial.
dilluns, 4 de febrer del 2013
Barber, més sòlid que Dawkins
Por qué probablemente el ateísmo reemplazará a la religión
Profetizar el fin de la religión parece algo bastante audaz, habida cuenta de que otras expectativas similares se han visto notoriamente incumplidas en el pasado. El cristianismo no terminó en el siglo XIX, como pronosticó Voltaire, Nietzshe no mató realmente a Dios, y el socialismo nunca consiguió erradicar el “opio del pueblo”. Nigel Barber, también autor del blog The human beast, propone en este libro otro punto de vista sobre el fin de la religión centrado mucho más en los hechos, y en particular los hechos socioeconómicos.
Aunque la increencia es hoy mismo una fuerza demográfica global, la mayoría del mundo sigue siendo religioso. Pero según Barber, a medida que una mayoría de países graviten hacia las democracias de tipo europeo y escalen puestos en los índices del desarrollo humano, la secularización y el ateísmo avanzarán inevitablemente hasta sobrepasar a la religión. Para mediados de este siglo la mayoría del planeta habrá dejado de profesar su tradicional creencia en Dios.
Del matrimoni per tots al matrimoni per a ningú
Al voltant del matrimoni per a tots, gran troballa per definir el matrimoni gai, s'enfronten les dues Frances: no la de la dreta contra l'esquerra, sinó la França catòlica contra la França laica. És una vella enemistat que data de la Revolució Francesa. A l'autoritat del Rei i de l'Església s'hi va oposar una religió de substitució, el culte de la raó que va esdevenir d'immediat el cultre de la laïcitat. La laïcitat no és la neutralitat, com ho veiem en el cas del vel islàmic, sinó un ordre superior alternatiu al de l'Església Catòlica.
Entre aquestes dues religions, la violència ha estat sempre la norma, no el debat. Quan l'Estat se separa de l'Església el 1905, la Gendarmeria buida les esglésies sota el pretext de fer-ne inventari: els enfrontaments amb els fidels van fer centenars de víctimes. Els catòlics van prendre la revenja sota el règim de Vichy. Qui millor va encarnar i descriure aquèlla França va ser Charles Maurras: ell es deia catòlic, però no cristià, més aferrat a l'ordre que a la missa. Del costat dels republicans, hi ha un aferrament a un altra ordre, però igualment autoritari.
El matrimoni és un ostatge d'aquest enfrontament. Per què, en última instància, l'Estat ha d'intervenir en el matrimoni? Per què no concebre el matrimoni com un contracte civil entre adults que consenteixen o simplement com un acte religiós? La seva naturalesa no requereix la santificació per l'Estat, llevat del cas que l'Estat sigui sagrat: que és el que pretén ser a França. (...)
En resum, un govern veritablement compromès amb la llibertat del matrimoni hauria d'anunciar-ne la seva supressió com a acte administratiu per retornar-lo a l'esfera privada. Pel contrari, el que estem presenciant actualment és una batalla pel poder de l'Estat sobre els individus.
La meva manera de veure el tema apareixerà com el que és: ultra-liberal. Però com va dir Michael Foucault a la seva última conferència al Col·legi de França, el pensament liberal és una utopia, però és l'únic que ofereix un alliberament de l'individu en contra de les normes autoritàries que constantment estan tractant d'imposar-li tant l'esquerra socialista com la dreta conservadora. Caldria rellegir Foucault, en aquest precís moment. GUY SORMAN
divendres, 25 de gener del 2013
Obama ha matat 2.300 persones amb avions no tripulats
El president dels Estats Units, Barack Obama, ha ordenat matar 2.300 persones durant els seus primers quatre anys de mandat. Ho ha fet a través dels drons o avions no tripulats, l'ús dels quals serà investigat per les Nacions Unides, segons notícia d'avui. El retorn a l'assassinat polític no sembla, però, molestar el més mínim a la correcció política. Mentre tothom repudia i fa escarafalls de les tortures, reals i imaginàries, de l'època Bush, ningú obra la boca per denunciar l'assassinat pur i dur, sense possibilitat d'apel·lació, de l'ídol Obama.
LONDON: At least 2,200 people, including women and children, have been reported killed in CIA drone strikes in Pakistan, according to a new study by the London-based Bureau of Investigative Journalism in conjunction with The Express Tribune.
The dead include up to 21 alleged militants that were killed in North Waziristan on Wednesday.
The fundamental reassessment of US drone strikes has revealed there have been many more CIA attacks on alleged militant targets than previously reported. At least 291 US drone strikes are now known to have taken place since 2004.
The Bureau’s analysis also reveals that at least 2,292 people are credibly reported to have died – some 40% more deaths than generally claimed.
The intended targets of the CIA campaign – militants in the tribal areas – appear to make up the largest proportion of those killed. There are 126 named militants among the dead since 2004. But as many as 168 children have also been killed among at least 385 civilians.
More than 1,100 people are also revealed to have been injured in the US drone attacks – the first time this number has been gathered.
A counter-terrorism official revealed to the Bureau that internal US government figures record an estimated 2,050 people killed by the drone strikes, of whom all but 50 were militants. No ‘non-combatants’ – civilians – have been killed in Pakistan in the last year, the US official claimed.
dimecres, 23 de gener del 2013
Els crims republicans a la guerra civil
Avui torna a ser notícia la guerra civil espanyola. Una guerra civil de mai no acabar perquè entre els que la van perdre encara n'hi d'entossudits a guanyar-la. Avui, l'Audiència de Barcelona ha ordenat obrir una investigació sobre els bombardejos italians de Barcelona entre 1937 i 1939.
Aquesta notícia no és inèdita, és un pas més d'un procés polític que va començar a finals dels anys noranta -localització de fosses, Memòria Històrica, cascada de pel·lícules pro-republicanes, instrucció de Garzón sobre els crims del franquisme, etc- que qüestiona la transició. És a dir, que qüestiona la reconciliació; que qüestiona el perdó mutu dels crims que cadascú va cometre.
Aquest procés polític es caracteritza per presentar una guerra de bons i dolents, en blanc i negre, sense ni una sola autocrítica respecte els crims comesos en la zona republicana.
Aquesta reflexió em ve suggerida per la lectura d'una comunicació a la XXVIII SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS presentada pel Doctor en història Jordi Amat i Teixidó titulada CONSIDERACIONS SOBRE LA VIOLÈNCIA A LA REREGUARDA DEL MARESME (1936-1939), de la que en publico alguns fragments.
En aquesta comunicació, Amat ens recorda que hi va haver més víctimes a mans republicanes en sis mesos que víctimes a mans del franquisme en tres anys.
La resposta oficial és: els incontrolats. Però Amat la desmunta.
Aquesta notícia no és inèdita, és un pas més d'un procés polític que va començar a finals dels anys noranta -localització de fosses, Memòria Històrica, cascada de pel·lícules pro-republicanes, instrucció de Garzón sobre els crims del franquisme, etc- que qüestiona la transició. És a dir, que qüestiona la reconciliació; que qüestiona el perdó mutu dels crims que cadascú va cometre.
Aquest procés polític es caracteritza per presentar una guerra de bons i dolents, en blanc i negre, sense ni una sola autocrítica respecte els crims comesos en la zona republicana.
Aquesta reflexió em ve suggerida per la lectura d'una comunicació a la XXVIII SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS presentada pel Doctor en història Jordi Amat i Teixidó titulada CONSIDERACIONS SOBRE LA VIOLÈNCIA A LA REREGUARDA DEL MARESME (1936-1939), de la que en publico alguns fragments.
En aquesta comunicació, Amat ens recorda que hi va haver més víctimes a mans republicanes en sis mesos que víctimes a mans del franquisme en tres anys.
"La repressió a la rereguarda republicana (o roja) va ser netament superior a la franquista (nacional o feixista). Els primers van assassinar dues-centes quaranta-sis persones en uns sis mesos, els segons n’afusellaren vuitanta-cinc en dos o tres anys. Noteu doncs la diferència, que seria de tres a un a favor de la repressió republicana, expeditiva, calenta, immediata, sense judici i sense possibilitat de defensa. Brutal, sense motius, moltes vegades només pel fet de ser de dretes o anar a missa. Molts fejocistes –joves de la Federació de Joves Cristians de Catalunya– pagaren molt cara la seva condició; recordo el cas d’un jove del Masnou, el beat Joan Roig Digle, assassinat només amb dinou anys, o Antoni Giménez Mateu, de setze anys, assassinat en ple carrer d’aquella vila.
No es tracta, però, d’analitzar les xifres per veure si són o no superiors, sinó de contemplar la injustícia, la immensa injustícia de l’assassinat de tants innocents. Considero innocents tots els sacerdots i religiosos, encara que haguessin acumulat enveges via herències pietoses i beneficis, innocents els burgesos o els postuladors polítics que per molt que s’haguessin significat sempre ho havien fet, si més no, durant els darrers cinc anys, seguint les lleis democràtiques de la República. Innocents els joves fejocistes que duien al cor l’esperit de la seva fe, però no feien cap mal a ningú. Cap de les futures víctimes era un enemic potencialment perillós, almenys en el 99% dels casos. Desarmats com estaven, atemorits i fora de joc econòmica i políticament, no representaven cap perill per als interessos dels revolucionaris. Aleshores, per què els assassinaren?"
La resposta oficial és: els incontrolats. Però Amat la desmunta.
"...també aquí sento ser dissident, afirmo categòricament que no es pot parlar genèricament d’incontrolats, primer, perquè no és veritat i, després, perquè avui sabem que hi hagué una autèntica planificació del terror, amb mètode, protagonistes, mitjans i estratègies:
a) Intercanvis de patrulles, els de la població «a» actuaven a la vila «c» i els de la «c» a la zona «a». Tenien cura de no fer-se notar a la mateixa població per tal de no ser reconeguts, una prova més de la consciència del delicte que estaven cometent.
b) Existència de presons locals (il·legals) comprovades a Premià de Mar, Canet de Mar, Calella o Pineda, per exemple. Amb torns de vigilància, horaris de visita, etc.
c) Reunions prèvies per assignar tasques. Coordinació, determinació, confecció de fulls de multes, aparició de bans, d’ordres per donar objectes religiosos particulars de tota mena, o bé per abatre tal o qual església.
d) Coordinació de detencions massives a altes hores de la nit, amb llistes i adreces on anar a buscar les víctimes. Això tindria lloc a algunes poblacions, com ara Calella, Arenys de Mar o Canet de Mar.
e) Existència de confidents, denúncies i «falsos amics».
f) Usos de determinats cotxes, amb conductors prèviament seleccionats.
g) Ràbia i persistència en la persecució de víctimes, algunes de ferides i rematades (Premià de Mar i Malgrat), altres de vigilades i rematades, malgrat haver-se intentat escapar (cas de Palafolls), assassinat de l’enterramorts (cas Palafolls).
h) Demanda de pics i pales per enterrar cadàvers que després tornarien ensangonats. Cas de Tordera.
i) Consciència que el que feien era normal i no punible, era fer justícia revolucionària. Comentari d’un conegut escopeter de Tordera quan el van detenir: «No, jo només n’he mort set, però no pas tots aquests altres».
j) Determinació clara de l’enemic a abatre, l’església, la dreta, però també sectors antifeixistes no domesticables, com ara el PSUC.
k) Trucades telefòniques.
l) Controls de carretera.
m) Burós (oficines) d’investigació per fer inventari de les propietats i dels objectes intervinguts. Pillatge i escorcolls a domicilis particulars.
n) Confecció d’informes de part de la població.
o) Imposició de multes.
p) Existència d’interrogatoris i de tortures. Assassinats i simulacres.
q) La brigada del tren. Sacerdots de Calella i d’altres poblacions van ser obligats a sortir el mateix dia i agafar el mateix tren. Dos milicians es col·locaven a les plataformes del vagó i, en arribar a l’estació prèviament acordada, es feien baixar les víctimes camí del sacrifici.
r) Mentides històriques significatives, com és el cas d’esmentar una presumpta resistència a la cartoixa de Montalegre.
Era pràcticament impossible que als comitès se’ls escapés res, així, durant les primeres setmanes de la revolució, algunes poblacions pogueren comptar amb petits exèrcits particulars".
Multiconsultes
Tercera Cultura publica aquest article del catedràtic de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, Adolf Tubeña, que el diari El País no ha volgut publicar.
Todo el mundo entiende que cuando se reclama el “derecho a decidir” lo que se persigue, en realidad, es la facultad de imponer un marco político con garantías legales inamovibles. Es decir, sin posibilidad de reclamaciones ulteriores. Esa es la esencia de la “rebelión catalana” lanzada, el once de setiembre de 2012, por una riada de manifestantes secesionistas y que el gobierno regional asumió, consagrándola como ariete de su programa para verla culminada, sí o sí, en 2014. Es decir, por las buenas o por las malas: con anuencia de partes y conforme a derecho, si es posible, o sin respetar esas formalidades, si no es así.
Amb Churchill, que no Cameron, a favor dels Estats Units d'Europa
Cada vegada que escolto parlar al primer ministre britànic, el conservador David Cameron, em pregunto què té a veure aquest home amb el també i gran conservador Wiston Churchill. Els conservadors britànics semblen anar ara de víctimes d’Europa, oblidant que va ser Churchill un dels primers líders europeus a proposar la creació dels Estats Units d'Europa. Una proposta que Winston Churchill va formular en el seu famós discurs "Steh auf Europa, Europe Arise" del 19 de setembre del 1947 a la Universitat de Zurich.
"Voldria parlar de la tragèdia d'Europa. Aquest noble continent, que comprèn gran part de les més belles i cultes regions de la terra, i que gaudeix d'un clima temperat i agradable, és la llar de tots els més importants pobles creadors del món occidental. És la font de la fe i de l'ètica cristiana. És l'origen de la principal part de la cultura, les arts, la filosofia i la ciència, tant en temps antics com moderns. Si Europa estigués unida i pogués compartir la seva herència comuna, no hi hauria límits a la felicitat, la prosperitat i la glòria que podria gaudir. Malgrat tot el que té, Europa ha originat tot un seguit de terribles lluites nacionalistes, provocades per les nacions teutones al fer-se poderoses, com hem viscut durant la nostra pròpia vida, destruint la pau i malbaratant el futur de tota la humanitat.
I quina és la situació en la qual Europa ha quedat reduïda? Alguns dels estats més petits s'han recuperat sense problemes, però en àmplies zones una gran massa tremola turmentada, famolenca, exhausta i desconcertada, testimoni mut de les seves ciutats i les seves cases en runes, mirant l'horitzó ennegrit per si arriba algun nou perill, tirania o terror. Cal recordar que si no fos pel fet que la gran República de l'altra riba de l'Oceà Atlàntic se'n adonès més tard que d'hora que la ruïna i esclavitud d'Europa afectaria el seu propi futur i per això ha estès la mà en socors i guia. Si no fos per ella la foscor de la Caiguda de l'Imperi Romà hauria tornat amb tota la seva crueltat i misèria. Tot i això, sempre hem tingut a mà una solució que pot fer tota Europa lliure i feliç com Suïssa és avui.
Quina és aquesta solució màgica? Es tracta de tornar a crear la família europea, o la major part que puguem, facilitant una estructura sota la qual visqui en pau, seguretat i llibertat. Hem de construir una mena d'Estats Units d'Europa. Només així centenars de milions de persones que pateixen podran retrobar les senzilles alegries i esperances que fan que la vida valgui la pena viure-la. El procés és simple. Per què no ha d'haver-hi un grup deuropeus que tingui un sentit patriòtic obert a una ciutadania comuna per a una gent marejada per aquest continent poderós però turbulent? Per què no pot ocupar el lloc que li correspon entre les altres grans potències i col.laborar en donar forma al destí futur dels homes?
Per aconseguir-ho, cal un acte de fe on milions de famílies, que parlen moltes llengües, hi participin conscientment. Tots sabem que les dues guerres mundials que hem patit han sorgit de la vana pretensió d'una Alemanya acabada dunificar per exercir un paper dominant al món. En la darrera lluita s'han comès crims i massacres per als quals no hi ha comparació des de la invasió dels mongols. Hi ha d'haver el que Mr Gladstone deia fa molts anys "un acte sant d'oblit». Tots hem de girar full als horrors del passat i mirar cap al futur.
Podran els pobles lliures d'Europa aconseguir la volada per arribar a l'alçada d'aquestes ambicions de l'ànima i dels instints espirituals de l'home? Fer justícia, misericòrdia i llibertat? Només cal que la gent ho vulgui i serà realitat tot el que seu cor desitgi.
I ara vaig a dir una cosa que us deixarà bocabadats. El primer pas per a recrear la família europea ha de ser la col.laboració entre França i Alemanya. No pot haver-hi un renaixement d'Europa sense una França gran desperit i una Alemanya gran desperit.
L'estructura dels Estats Units d'Europa, si es fa bé i sòlidament, serà tal que la força material d'un sol estat perdi importància. Les petites nacions comptaran igual que les grans i se sentiran orgulloses de la seva contribució a la causa comuna. Si aquesta és la voluntat dels europeus de tantes terres, no tenen més que dir-ho i trobarem sense dubte els mitjans per a fer-ho i crearem la maquinària per dur-la a bon terme.
Però he de fer un advertiment. No tenim massa temps. Actualment tenim una oportunitat perquè els canons han deixat de disparar. La lluita ha cessat, però els perills no. Si hem de formar els Estats Units d'Europa, o qualsevol nom que adopti, hem de començar ara. I si dentrada no tots els estats d'Europa estan disposats o són capaços d'entrar-hi, la Unió ha de procedir acoblant i combinant els que volen i poden.
Cal establir sobre bases sòlides salvar el gruix de la gent de tota raça i de tota terra de la guerra i de la servitud, protegits per la disposició de tot home o dona de morir abans de sotmetres a la tirania. Gran Bretanya ha de ser l'amiga i patrocinadora de la nova Europa i liderar el seu dret a viure i brillar. Per això us dic: Europa aixeca't!" (Resum i traducció de Josep C. Vergés)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








