Els talons d'Aquil·les de la guerra contra l'islamisme

Moltes vegades s’ha volgut comparar el conflicte de l’Iraq amb la guerra del Vietnam. Una comparació equivocada, però que pot arribar a tenir un punt en comú: si els EUA perden la guerra de l’Iraq la perderan, com en el Vietnam, a la reraguarda.

La guerra del sud est asiàtic va ser una batalla més de la guerra general contra el comunisme en un món que pendulava en el fràgil equilibri de la destrucció mútua assegurada. La guerra de l’Iraq és també una batalla d’una guerra general contra el terrorisme islamista i la proliferació d’armes de destrucció massiva, però en un món en el que, a diferència de la guerra freda, la nova amenaça no disposa encara de l’arsenal apocalíptic suficient.

Tot i que l’administració Bush ha definit bastant clarament el caràcter i la naturalesa de l’amenaça després de 11-M i no ha dubtat ha emprendre les accions policials i militars convenients, no ha pogut evitar les vacil·lacions i les frenades en l’aplicació d’una estratègia coherent per culpa del front intern. Un front que no es refereix només a l’oposició demòcrata i mediàtica sinó també a sectors del partit republicà i del propi govern nord-americà.

Les intervencions a l’Afganistan i l’Iraq haurien d’haver anat acompanyades d’accions concretes per acabar també amb les dictadures de Síria i de l’Iran. El recent conflicte del Líban i la provocació nuclear de l’Iran ho demostren a bastament.

El blog Iraq the Model ho explica amb una claredat meridiana:

The insurgents, terrorists and militias operating in Iraq depend on foreign support for money, training, technology and in some cases men. Moreover the influence of foreign interference is clear even in the political arena in Iraq through the numerous political crises the country had faced. Thus, this war will not see an end unless America revives the preemptive war strategy and start chasing the enemies and striking their bases in the region, especially in Syria and Iran.

We all saw how Saddam's regime collapsed in two weeks and we learned then how fragile and weak that regime and similar regimes are. And we discovered how ridiculous and futile the rage and warnings of the "Arab and Muslim street" were.

The same thing can happen to Syria or Iran; there's every reason to believe that regimes and armies will fall apart and surrender in the same manner that we saw in Iraq, and few will volunteer to stop Asad or Ahmedinejad from falling. When this happens it will recharge the war on terror with great momentum and then Syria and Iran will no longer serve as training camps and recreation resorts for terrorists. The entire region from Afghanistan to the Mediterranean will be a dangerous place for terrorists just like Iraq and Afghanistan are and terrorists will have to keep running and hiding and will not be capable of launching organized campaigns from secure bases. By expanding the war on terror to engulf these major terror hideouts, the huge military force will once again resume playing its logical role as a hunter not as a target trying to defend itself against incoming enemies.

Like what happened with OIF, the price of the operation itself would be much lower than the price of waiting and when the troops finish their primary objectives the peoples of the liberated countries and the troops will have the advantage over the remaining terrorists who will have their finance and support network disrupted. Terrorists will then be forced southwards to Somalia, Yemen and Sudan which are countries already having problems with the international community and incapable of providing generous support for fleeing terror groups.

America's worst mistakes were hesitation, failing to invest the initial victory in Iraq and Afghanistan and not using her power and influence to achieve more. America simply did not act like a winner but instead stood idly like a weary giant doing nothing but complain about mosquito bites.

Some might ask…Do we have to do all of this? Go through all these battles and change those regimes? My answer is Yes. For one reason; terrorists and terror-supporting regimes have chosen war and America, and the values it stands for, is the target and they will not stop shooting at America until they are dead or arrested.

It is a war that was imposed on the free world by murderous maniacs who would do anything to destroy the human civilization and they would not hesitate to use any means to destroy those who are different. Fighting those criminals now will cost less blood and resources than fighting them later.

Tot i que l’11-S va ser una declaració de guerra contra els Estats Units, els atemptats de Madrid i Londres ho van ser també contra la Unió Europea. L’enemic és comú i la lluita també hauria de ser-ho. I l’instrument per executar aquesta lluita comú hauria de ser l’OTAN. Una Aliança Atlàntica decidida a defensar els seur principis fundacionals “de preservar la llibertat, l’herència comuna i la civilització dels pobles, fonamentals en els principis de la democràcia, la llibertat individual i l’imperi de la llei” i de reforçar-se amb altres democràcies disposades a combatre el nou enemic totalitari. La Faes proposa que el Japó i Australia s’integrin a l’OTAN i Daniel Pipes hi afegeix Corea del Sud i Xile.

La misión de la OTAN, por tanto, debe ser “combatir el jihadismo islámico y la proliferación de las armas de destrucción masiva principal, pero no exclusivamente, entre los grupos y los gobiernos islámicos”. Esto significa “llevar la guerra contra el jihadismo al centro de la estrategia Aliada” y que derrotar al jihadismo islámico continuará siendo “la misión clave” de la organización durante muchos años.

Una segunda recomendación clave de "OTAN: una alianza para la libertad": que la OTAN invite como miembros de pleno derecho a países que sean tanto democracias liberales como que estén dispuestos a contribuir a la guerra contra el jihadismo islámico. El estudio enfatiza incorporar a Israel a la Alianza como “un paso extremadamente importante”, y propone a Japón y Australia como miembros de pleno derecho. Yo propondría, además, a Corea del Sur y Chile. Con el fin de animar a otros estados en lucha, el estudio sugiere una pertenencia asociada para países como Colombia o la India. A lo que sugiero que México o Sri Lanka podrían unirse a sus filas.

Un tema que FAES no aborda explícitamente pero que señala: que la OTAN podría reemplazar a Naciones Unidas como la entidad mundial clave. Mientras la ONU se hunde de una situación problemática en profundidades cada vez más pantanosas, se hace cada vez más obvio que para que una organización internacional se comporte de manera adulta, es imprescindible limitar sus miembros a estados democráticos. Podría crearse una nueva organización de cero, cierto, pero es más fácil, más barato y más rápido construir sobre una estructura existente, especialmente una de capacidad demostrada. La OTAN se ofrece como el candidato idóneo, especialmente según lo reconceptualizado por FAES.

El problema és que l'OTAN pot esdevenir un gegant amb els peus de fang, donada la divisió interna existent entre alguns dels països membres. Una divisió que tendeix a minar la voluntat i la capacitat de l'Aliança. Una voluntat i una capacitat, però, que no trigarà gaire a posar-se en evidència en la prova de foc que és l'Afganistan.

Els mites sobre Guantànamo

Guantànamo, la presó més transparent del món. Ho explica Claudia Rosett. (via Barcepundit)

Since the United States began bringing suspected Taliban and al-Qaeda operatives there more than four years ago, Guantanamo has hosted visits by more than 1,000 members of the media, from more than 500 news organizations - including Qatar's Al-Jazeera, Egyptian TV, and such Arabic-language newspapers as Al Sharq al Aswat and Al Hayat. More than 300 lawyers have descended, many offering pro bono services to the detainees.

Humanitarian groups including Amnesty International and Human Rights Watch have come to view the military commissions that review individual cases. Official emissaries have dropped by from Europe. Four times a year, delegates arrive from the International Committee of the Red Cross, spending a month each time to talk privately with the detainees, check their condition, and offer them a chance to contact their families.

Along with this, we have had the much-debated efforts of the White House, Congress and the U.S. courts to calibrate an approach that will glean information, avert the release of hard-core terrorists, yet treat the captives gently enough to satisfy not only basic standards of humanity, but an apparently endless queue of critics.

At the center of it all are about 460 detainees. Among that number are 14 recently arrived "high-value" terrorist all-stars, including Indonesia's Hambali, al-Qaeda mastermind Khalid Sheikh Mohammed, and a Yemeni believed to be the missing 20th hijacker, Ramzi Binalshibh.

In the effort to welcome reporters, treat detainees with care, glean information, and avoid releasing terrorists to hatch fresh plots (at least 20 of about 300 released have returned to the fight), U.S. officials walk an almost impossible tightrope.

Guantànamo o l'antiamericanisme com a opi del poble. Yves Roucaute, professor a la Universitat Paris-X Nanterre.

La propagande y dénonce l'isolement et le secret, réclame l'intervention des tribunaux américains, invente des prisonniers détenus sans raison, imagine tortures et viol des droits individuels.

Isolement et éloignement ? Il ne faut pas chercher bien loin pour trouver des précédents qui n'ont jamais été contestés. Quand, le 22 juin 1940, Hitler lance une offensive aérienne sans précédent contre l'Angleterre, Winston Churchill obtient du gouvernement canadien la détention de 3 000 soldats allemands capturés par l'armée britannique, conduits dans le plus total des secrets dans des camps isolés du nord de l'Ontario et à Kananaskis dans les Rocheuses. Trois raisons : il évite de voir ces détenus revenir au combat en cas d'évasion, prohibe, à partir de la prison, le passage d'informations, et interdit la construction de réseaux nazis. Quand on voit la façon dont les réseaux islamistes se constituent aujourd'hui dans les prisons françaises ou britanniques, le choix de l'isolement ne répond-il pas à la nature de la guerre asymétrique menée par les réseaux terroristes disséminés dans le monde ?

Le secret ? Il permet d'obtenir des informations sans que l'ennemi ne s'en doute, ne sachant qui est pris, ni quand. Il permet des infiltrations, des substitutions de personnes, des dévoilements de complicités, des jeux de désinformation. Provisoire, ce type d'incarcération n'en demeure pas moins stratégique. Et il sauve des milliers de vies.

L'intervention des tribunaux ? Par quelle étrange vue tortueuse de l'esprit s'imposerait-elle nécessairement ? Comme dans toute guerre, l'enfermement de l'ennemi capturé ne vise pas d'abord à juger, mais à empêcher de combattre et à enquêter. Certes, après un certain temps, les informations sont obtenues et le secret de la capture est éventé. Quand cessent l'intérêt pour le renseignement et la possibilité de reprendre les armes, libération et renvoi dans le pays d'origine sont d'usage. C'est pourquoi les Américains libèrent peu à peu les détenus. En ce qui concerne les contestations actuelles, après la décision de la Cour suprême (juin 2004, affaire Rasul/Bush) et le Detainee Treatment Act de décembre 2005, le débat juridique se poursuit, mais nul être sensé ne peut espérer voir les détenus dangereux de Guantanamo gambader en liberté ou monter des réseaux dans des prisons ordinaires.

Les conditions de détention ? Les républiques ne sont pas sans obligations. Comme le montre Kant, elles se différencient à jamais des tyrannies en ce que toute violation de la dignité de l'homme y est punie. En l'oubliant, un soldat signe un double crime : il viole une loi naturelle et sabote les fondements moraux du pays. Laissons là les tartuffes qui feignent pour leur propagande de confondre exactions et règle. Les tribunaux américains répondent à ce souci moral : ils ont prononcé des sanctions à la suite des révélations d'Abou Ghraïb et non un discours de bienvenue au paradis d'Allah.

Mais où sont les preuves de torture de Guantanamo ? Le fameux rapport de la commission des droits de l'homme de l'ONU (février 2005) sur lequel s'appuient les antiaméricains, laisse pantois. Cette commission, qui comptait dans ses rangs la Chine communiste, le Cuba castriste, l'Arabie saoudite... avait trouvé inconvenante la méfiance des autorités militaires qui acceptaient leur venue mais ne voulaient pas les laisser interroger les détenus. En conséquence, elle a refusé de mettre un pied dans le camp et a établi son rapport grâce notamment aux témoignages des... prisonniers islamistes libérés.

Publico una tercera anotació, de Ralf Dahrendorf, no estrictament sobre Guantànamo però si sobre els efectes de la lluita contra el terrorisme en la qualitat de les nostres democràcies.

Tota limitació de les llibertats pot esdevenir una amenaça i es necessari tenir-ho sempre present. L'experiència històrica ens dóna molts exemples de com l'obssessió per la seguretat ha portat a la màxima inseguretat, a obrir la porta a governs despòtics i arbitraris. Però l'experiència històrica també ens ha demostrat que en les democràcies consolidades les mesures legals excepcionals no han provocat el sorgiment de règims autoritaris. Les mesures excepcionals, en un sistema democràtic, sempre són estrictament temporals i controlades pel parlament i el poder judicial, així com per l'opinió pública.

Això és el que recorda Dahrendof en l'article "L'11 de setembre i el nou autoritarisme" que, tot i no compartir bastantes de les apreciacions que fa, val la pena llegir.

Por encima de todo, se necesitan dos cosas para restaurar la confianza en la libertad dentro de las democracias afectada por el legado del 11 de septiembre. Debemos asegurarnos de que la legislación pertinente para enfrentar los retos del terrorismo sea estrictamente temporal. Algunas de las limitaciones actuales al habeas corpus y las libertades civiles tienen cláusulas de extinción que limitan su validez. Los parlamentos deben reexaminar todas esas reglas con regularidad.

En segundo lugar, y más importante, es que nuestros dirigentes deben tratar de calmar la ansiedad del público en vez de aprovecharse de ella. Los terroristas con los que actualmente estamos en “guerra” no pueden ganar porque su visión oscura nunca obtendrá legitimidad popular. Razón de más para que los demócratas se levanten para defender nuestros valores –en primer lugar actuando en concordancia con ellos.

Aquest últim paràgraf és d'un excesiu optimisme respecte l'amenaça i la nostra capacitat de fer-hi front i d'un pessimisme injustificat respecte les intencions dels governs democràtics, especialments dels Estats Units i el Regne Unit.

Que difícilment els islamistes podran obtenir mai la legitimitat popular dels ciutadans occidentals està per veure. D'una banda, el comunitarisme i el multiculturalisme estan molt arrelats entre amplies capas de la població i de la classe política. D'altra banda, la seva victòria no s'expressarà amb les divisions terroristes d'Al Qaeda desfilant sota l'Etoile pels Camps Elisis de París, sinó a través del comunitarisme islàmic que de mica en mica haurà fragment les nostres democràcies reimposant la blasfèmia com a mordassa de la llibertat d'expressió o instaurant l'apartheid de sexes a les piscines, escoles, hospitals, empreses i administracions com a escarni dels principis de no discriminació i d'igualtat dels ciutadans davant la llei.

Com diu Dahrendorf, hem d'actuar en concordança amb els nostres valors i defensar-los davant dels nostres governs, però també i sobre tot davant les pressions islamistes que cada dia els erosionen.

La insolència europea contra la policia del pensament

André Glucksmann escriu a "Le Figaro" sobre l'afer Redeker:

Attention aux dérapages ! Tout en se proclamant « solidaire » du professeur de philosophie, le ministre de l'Éducation nationale ajoute dans la foulée qu'« un fonctionnaire doit se montrer prudent et modéré en toutes circonstances ». Qu'est-ce à dire ? Dans la circonstance, le fonctionnaire serait-il moins libre de sa plume qu'un journaliste non fonctionnaire, un retraité, un homme d'affaires, un SDF ? Inattendue apostille au statut de la fonction publique ? Ou bien nouvel et abominable « principe de précaution » en matière spirituelle ?

La pente est glissante. L'Opéra de Berlin retire de l'affiche une mise en scène d'Idoménée (Mozart), symptôme inquiétant. Il s'agit d'une reprise : la même représentation n'a suscité aucun trouble voilà quatre ans. Il suffit désormais qu'un officier de police s'inquiète pour que la directrice de l'Opéra sévisse. Plusieurs responsables, dont le ministre allemand de l'Intérieur et des élus de la capitale ont dénoncé « l'autocensure », les « ciseaux dans les têtes » et « une lâche génuflexion terrorisée devant un terrorisme virtuel ».

N'empêche, le spectateur demeure privé de spectacle. L'Union européenne va-t-elle liquider son génie culturel, l'insolence originelle que l'Athènes de Socrate et de Périclès fêtait sous le nom de parrhesia - franc-parler, droit et devoir d'exposer son opinion si choquante puisse-t-elle paraître ? Allons-nous obtempérer à une police des esprits exercée par des prêcheurs fanatiques et minoritaires ?

En défendant sa liberté, l'esprit européen n'agresse aucune culture. Il assure à chacun, catholique ou protestant, juif ou musulman, religieux ou pas, le droit de s'exprimer, de contredire et d'inventer. Par là, l'Europe fait savoir que dans un monde en flammes, elle demeure un havre où une conscience même solitaire doit être entendue, éditée et discutée. Rien à voir avec une quelconque haine des musulmans, au contraire ! Les travailleurs immigrés, écrivains ou théologiens musulmans ont besoin de nos libertés. L'Europe n'oublie pas qu'il y a dix siècles elle a redécouvert ses racines grecques et ses lumières dans un islam plus ouvert qu'elle. Pas plus qu'elle n'ignore que les islamistes tuent principalement des musulmans.

L'affaire Redeker dépasse Redeker. S'ils résistent aux intimidations menaçantes qui pèsent sur leur art de vivre et de communiquer, les Européens objecteront planétairement au pouvoir envahissant du couteau, de la kalachnikov et des bombes humaines.

Els soldats espanyols al Líban fan pena

Segur que és una estratègia de l'Aliança de Civilitzacions.

La Asociación Unificada de Militares Españoles (AUME)ha informado de diversas quejas en relación con las deficientes condiciones de vida de los miembros de las Fuerzas Armadas españolas en el Líbano, quejas provenientes tanto de los propios militares como de sus familiares. Tal y como ha informado AUME, los infantes de marina no han dispuesto de duchas ni de servicios. Lo que es aún más grave es que, desde que se desplegaron, la única comida de la que han dispuesto ha sido bocadillos. No pueden lavar la ropa, y duermen en los vehículos o en el suelo.

Hezbollah s'està petant de riure. Per més informació, aquí.

Google permetrà el control dels polítics

En un entrevista amb el Financial Times (v.o.), el director de Google, Eric Schmidt, ha anunciat que estan treballant en un projecte que permetrà verificar el compliment de les promeses electorals dels polítics. Aquesta futura aplicació estarà llesta en quatre o cinc anys i permetrà als internautes accedir a una gegantina base de dades on estaran recollides totes les promeses fetes pels polítics.

Garzón o la sopèrbia

Enrique de Diego (Periodista Digital)-. Lo primero que hizo el juez Baltasar Garzón a su vuelta de Nueva York fue entrevistarse con José Luis Rodríguez Zapatero en La Moncloa. La noticia la di en exclusiva (también uno tiene que reivindicarse). No es una imagen que hable de independencia y de Estado de Derecho.
La actuación de Baltasar Garzón en relación con el documento del ácido bórico no es que haya sido sorprendente, es que se ha saltado todas las normas procesales. No sería descartable, incluso conveniente, que los abogados (pertenecientes a un sindicato tan solvente y serio como la Confederación Española de Policía) de los peritos acusen de presunta prevaricación a Garzón.
Puesto que la Sala de lo Penal ya había decidido que la Audiencia no era procedente y que el caso debía ser remitido a los juzgados ordinarios, Baltasar Garzón debía haber desistido de interrogar a los policías, tanto a los peritos como a su jefe. Jurídicamente, no debía haber hecho nada. Ni debía haber obligado a la Sala, que es su superior jerárquico, a recordarle lo obvio.
Previamente, el informe sobre el ácido bórico con sus observaciones no debía haber sido obstruido por la cadena de mando y remitido al juez Juan del Olmo. En materia tan delicada y tan sensible como el 11 M, toda transparencia es poca.
Lo que se percibe es una polémica interna dentro de la Comisaría General de Policía Científica, en la que aunque todas las partes aducen criterios profesionales, no es maledicencia sospechar motivaciones políticas, sobre todo en los jefes.
Hemos llegado al absurdo de considerar que la mera cita de ETA es una cuestión que favorece al PP. Parece haber una verdad de izquierdas y otra de derechas y un retorno al cainismo. Esto lo ha impulsado sin duda Zapatero con el guerracivilismo y que también resulta comprensible en el recuerdo del trauma del 11 M y de su utilización política por parte del PSOE, pero que, si no se combate, va a sumir a amplios sectores de la opinión pública en el campo de la irracionalidad y les va a acostumbrar al fácil expediente de la consigna.

El cost de l'amnèsia històrica

Cita del llibre de Paul Fregosi "Jihad in the West" de 1998 que recull "The Brussels Journal". Val la pena llegir el comentari sencer. (Gràcies Toni).

“The Jihad, the Islamic so-called Holy War, has been a fact of life in Europe, Asia, Africa and the Near and Middle East for more than 1300 years, but this is the first history of the Muslim wars in Europe ever to be published. Hundreds of books, however, have appeared on its Christian counterpart, the Crusades, to which the Jihad is often compared, although they lasted less than two hundred years and unlike the Jihad, which is universal, were largely but not completely confined to the Holy Land. Moreover, the Crusades have been over for more than 700 years, while a Jihad is still going on in the world. The Jihad has been the most unrecorded and disregarded major event of history. It has, in fact, been largely ignored. For instance, the Encyclopaedia Britannica gives the Crusades eighty times more space than the Jihad.”

Balanç del boicot musulmà contra Dinamarca

El diari britànic The Guardian ha publicat un balanç del boicot contra Dinamarca a causa de la publicació dels acudits de Mahoma. El resultat és que les exportacions daneses al Pròxim Orient han caigut un 15,5% que s’han compensat amb un augment de les exportacions als Estats Units del 17%. En aquest balanç, el diari britànic fixa en 139 els morts vinculats a la pol·lèmica.

Diàleg de civilitzacions

El 24 de setembre, la televisió danesa va organitzar un encontre davant les càmares entre Kurt Westergaard, l’autor de la caricatura de Mahoma més controvertida (la del turbà-bomba) i Kasem Said Ahmad, el líder de la Societat de la Fe Islàmica de Dinamarca. La televisió danesa pretenia oferir un marc per al « diàleg », que va fracassar quan Kasem Said Ahmad, al veure que no obtenia les excuses del dibuixant, es va aixecar i va abandonar el plató a meitat de l’emissió.

Venedors d’apocalipsis

Un terç del planeta serà desert el 2100, segons un informe d'experts britànics:

"We're talking about 30 per cent of the world's land surface becoming essentially uninhabitable in terms of agricultural production in the space of a few decades," Mark Lynas, the author of High Tide, the first major account of the visible effects of global warming around the world, said. "These are parts of the world where hundreds of millions of people will no longer be able to feed themselves."

El catastrofisme ven. I els que reben els beneficis directes d’aquesta venda interessada són els polítics, els mitjans de comunicació i els científics, i no necessàriament per aquest ordre. L’anunci del nou apocalipsi que arriba espanta els ciutadans i els predisposa a acceptar que els governs assumeixin més poders per front a l’amenaça i que hi destinin més diners, en una acció preventiva contra les emissions de CO2 que eviti o palii la catàstrofe anunciada. D’aquesta manera, els científics obtenen més diners per a la recerca, que d’altra manera no tindrien. Els polítics obtenen més poder i més diners per manegar que d’altra manera tindrien més difícil d’obtenir i els mitjans de comunicació augmenten les audiències i els ingressos publicitaris. Un nego rodó.

Hi ha consens científic sobre el canvi climàtic per la senzilla raó que el clima ha variat, i molt, al llarg de tota la vida del planeta Terra. Ningú no nega que el clima canvii o pugui canviar. El que es discuteix és si els canvis climàtics que es prediuen són naturals o provocats per l’activitat humana, o per les dues coses alhora. I saber-ho, no és un petit detall sense importància. És crucial per evitar, si és dona el cas, l’abast de la suposada catàstrofe. Si destinem grans quantitats de diners a lluitar contra una cosa que no afecta a l’escalfament, o hi afecta molt poc, estem fent un mal negoci. Pel contrari, si destinem aquests diners a que els països pobres es desenvolupin, tots tindrem més recursos per fer front a les catàstrofes naturals que puguin venir.

JunkScience comenta les informacions de la cimera de Monterrey:

"Study warns of stark costs of failing to counter climate change as leaders meet" - "Gordon Brown is about to publish a ground-breaking study which will warn the world that it faces paying multi-trillion pound economic costs if it does not move urgently to act on climate change." (The Guardian)

Beckett's error in this piece is not understanding her own statement: "It is sound economic sense to respond to climate change and economic nonsense not to." Exactly! We should respond to climate change by adaptation. What we most assuredly should not do is squander vast resources vainly attempting to tweak the global thermostat -- something we cannot knowingly and predictable do.

"Investors take the lead to help save the planet" - "Climate change is one of the most serious issues facing the planet. Scientific evidence shows that temperature changes are likely to have profoundly negative consequences for human society, the global economy and the world’s natural systems. This poses risks and opportunities to which investors and companies must respond.

Tackling climate change will hinge on the investment decisions made by institutional investors. Pension funds, insurance companies and other institutional investors hold approximately half of the shares listed on the London Stock Exchange. Other big markets around the world have similar concentrations of ownership.

How quickly these institutions move their investments from high-carbon to low-carbon companies will, to a large extent, determine our success in mitigating global warming. These investors’ decisions will turn on assessments of the longevity of oil and gas fields; the ownership and control of energy supplies; the effectiveness of any regulations to control carbon emissions; the profitability of emerging low-carbon technologies and carbon capture techniques; and the willingness of consumers to change their lifestyles." (Douglas Ferrans and Peter Scales, Financial Times)

Actually, by the IPCC's estimate, "The global average surface temperature has increased by 0.6 ± 0.2°C since the late 19th century." This is smaller than the error margin estimating the global mean temperature of 14 ± 0.7 °C, a metric devoid of specification. Ignoring the question of whether such a small warming since the Little Ice Age is in any way harmful, I was moved to ask the following:
"Why should investors believe the small warming possible from human emissions of greenhouse gases will cause massive positive feedback and large, catastrophic warming when much greater warming such as the 1997/98 El Niño event did not? The National Climatic Data Center annual means show the world as warming 3.8 °C from January to July every year (11.6 °C for land surface measures) -- a warming in excess of the IPCC median scenario of 3 °C by 2100 -- without any indication of the warming feedback mechanisms supposedly due from the 0.25 °C warming physically possible from a doubling of atmospheric carbon dioxide. Please tell us why we should spend any money or avoid any profit to supposedly address a 'problem' the world demonstrates that it ignores each and every year."
It will be interesting to see if they have an answer. Perhaps you'd like to ask them a question too? -- Ed.

"Cosmic rays may solve global warming problem" - "Cosmic events could help soften the impact of global warming by triggering cloud formations, suggests research published yesterday. A team of Danish scientists concluded in the Proceedings of the Royal Society that making clouds is plausible, using the Sun's magnetic field. The Sun has been at its strongest for more than 60 years and a period of high solar activity could be approaching its end. "This would produce a cooling effect that could counter part of the global warming predicted for the next century," said Dr Jens Olaf Pedersen, of the Danish National Space Centre." (London Telegraph)

El Txernòbil de l'Iran

La incompetència russa podria facilitar una via inesperada de sortida al punt mort sobre el programa nuclear de l'Iran?

Amir Tahiri dóna la resposta en un article que us recomano llegir. En anglès, aquí. En francès, en versió resumida, aquí. (Via Chroniques de l'Extrême-Centre).

Here is what he said in Moscow last Monday: “The Russians had no experience building nuclear plants outside their own country, especially in difficult terrain such as the one in Bushehr. The Russian Atom Stroy Export Company suffered from many weaknesses, in scientific, technological, financial and managerial fields. Had I been present when the decision was made, I would certainly not have signed the contract with them.”

Aqazadeh revealed a number of interesting facts for the first time. First, he said it had taken the Russians more than five years to understand the initial design of the power plant as made by the German company Siemens in the 1970s. But even then, the Russian company did not have the scientific and technological capabilities needed to complete the plant according to German design. As a result, they opted for a Russian design that had been used to build the ill-fated one at Chernobyl. When Iranian scientists protested, they were silenced by the then President Hashemi Rafsanjani who had wanted to speed up the nuclear program before he left office in 1997. The completion of the Bushehr had already cost Iran “more than building a new nuclear power plant.”

Memòria històrica per decret

Arcadi Espada:

El debate sobre la Memoria Histórica no ha dejado ver lo principal: el significado de que un gobierno la establezca.

L'últim refregit sobre l'Iraq

La correcció política està més contenta que un tonto amb un llàpis amb l'últim llibre del que va ser el gran mite del periodisme modern, Bob Wooward, que, junt amb Carl Berstein, van treure a la llum que al darrera del cas Watergate hi havia el president republicà, Richard Nixon. Barcepundit en fa avui un comentari que us recomano:

EL ÚLTIMO LIBRO de Bob Woodward criticando a la administración Bush está causando mucho revuelo, más por la interpretación que de él están dando todos los interesados en ir a la yugular del presidente neocon que por otra cosa. Como era de esperar, Eusebi Val en La Vanguardia no podría ser menos, y escribe un artículo en el que desvela los puntos clave. Entre ellos varios que a estas alturas ya se han demostrado falsos en los Estados Unidos, incluso por la prensa anti-Bush. Por ejemplo, Eusebi Val escribe:
El 10 de julio del 2001, dos meses antes del 11-S, el director de la CIA, George Tenet, y su jefe antiterrorista, J. Cofer Black, visitaron a Condoleezza Rice por sorpresa. La interceptación de mensajes en los ámbitos de Al Qaeda hacía temer que se estuviera planeando un gran ataque terrorista contra EE. UU. Se desconocían detalles concretos, pero la sospecha crecía de forma alarmante. Tenet y Black trataron de convencer a Rice para que se alertara a Bush, pero la consejera de Seguridad Nacional no veía tanta urgencia y tenía otras prioridades, como la defensa antimisiles. Este encuentro pasó inadvertido en las investigaciones sobre el 11-S.El propio New York Times explica que las cosas no fueron así: fue Tenet quien renunció a insistir, a pesar de que Condoleezza Rice le emplazó a que se reuniera con el secretario de defensa Donald Rumsfeld y con el entonces fiscal general (es decir, el equivalente a nuestro ministro de justicia), John Ashcroft. Es más, el director de la CIA despacha diariamente con el presidente, sea quién sea aquél y sea quien sea el inquilino de la Casa Blanca; es una práctica instaurada por George Bush padre. Tenet podría perfectamente haber informado a Bush en persona, si tan grave creía que era la amenaza. Además, no es cierto que el encuentro pasara inadvertido en la comisión del 11-S:

El burro de càrrega

Montilla, maoista no penedit

Ho diu Alfons Quintà, a l'AVUI:

He llegit l'autobiografia de José Montilla a la seva pàgina web. M'alegro que manifesti que "amb disset anys vaig ingressar en un grup maoista". L'alegria queda atenuada pel fet que no especifiqui quin grup era, ni tampoc n'expressi penediment o el que sigui. Al cap i a la fi, el maoisme no va ser una broma d'estudiants. Ho acredita el seu centenar (llarg) de milions de morts i encara més milions de víctimes. Si hagués admès haver estat falangista o tan sols d'un partit de dretes, segur que hi hauria afegit que n'estava penedit.

Aquesta reiteració per part de l'esquerra d'aquí d'evitar distingir entre l'esquerra digna i la intrínsecament criminal, com va ser la leninista i la maoista, deixa bocabadat. Haurien de ser ells els interessats a establir una línia divisòria, com fa la dreta democràtica respecte al feixisme, si bé ser maoista no vol dir ser un assassí, distinció que també s'ha de fer respecte al feixisme.

Un germà de Ségolène Royal va posar la bomba que va enfonsar el "Rainbow Warrior"

Le Figaro:

VINGT ET UN ANS après avoir été envoyé par le fond par les services secrets français dans le port d'Auckland (Nouvelle-Zélande), l'épave du Rainbow Warrior refait surface dans le débat politique français. Gérard Royal, un frère de Ségolène Royal, a en effet été désigné comme l'un des poseurs de bombe par sa propre famille, en l'occurrence un autre frère de la candidate à l'investiture socialiste pour la présidentielle.

Crida a favor del professor Robert Redeker

"Le Monde" publica avui la crida feta per un àmpli ventall d'intel·lectuals en suport del professor de filosofia francès Robert Redeker amenaçat de mort pels islamistes per haver publicat un article molt crític amb l'Islam.

Les temps en Europe redeviennent durs. L'heure n'est pas à la lâcheté. C'est pourquoi nous en appelons solennellement aux pouvoirs publics afin, non seulement, qu'ils continuent de protéger comme ils le font déjà Robert Redeker et les siens, mais aussi que, par un geste politique fort, ils s'engagent à maintenir son statut matériel tant qu'il est en danger, tout comme les autorités anglaises n'ont pas hésité à le faire durant tout le temps qu'a duré l'affaire Rushdie.

El forat negre de l'ONU

A finals d'any, Kofi Annan deixa la secretaria general de l'ONU. Un bon moment, doncs, per fer balanç de la seva gestió. Una gestió plagada de forats negres i durant la qual han tingut lloc els pitjors escàndols de la història de les Nacions Unides. D'una banda, l'afer de corrupció de més gran abast internacional després de la segona guerra mundial: el programa "Petroli per Aliments" per a l'Iraq de Saddam Hussein. D'altra banda, els múltiples i reiterats abusos sexuals contra dones i menors, especialment al Congo però també a d'altres països, comesos per cascos blaus, és a dir, per les forces encarregades de la seva protecció. Només per això, Annan hauria d'haver abandonat la secretaria general ja fa temps. Però les seves responsabilitats no s'acaben aquí. Encara n'hi ha de més greus. Responsabilitats que l'haurien de portar davant els tribunals per la seva actuació, o inacció, en la massacre de Srebrenica i els genocidis de Rwanda i Dafur.

Ho detalla Adam LeBor en l'article "Is there blood on his hands?" que publica el Times de Londres:

The bodies were still warm when Lieutenant Ron Rutten found them: nine corpses in civilian clothes lying crumpled by a stream, each shot in the back at close range. It was July 12, 1995, and the UN-declared “safe area” of Srebrenica had fallen the previous day. The lush pastures of eastern Bosnia were about to become Europe’s bloodiest killing fields since 1945.

Refugees poured into the UN compound. But the Dutch peacekeepers (Dutchbat) were overwhelmed and the Serbs confiscated their weapons. “From the moment I found those bodies, it was obvious to me that the Bosnian Serbs planned to kill all the men,” Rutten said. He watched horrified as Dutch troops guided the men and boys onto the Serb buses.

Srebrenica is rarely mentioned nowadays in Annan’s offices on the 38th floor of the UN secretariat building in New York. He steps down in December after a decade as secretary-general. His retirement will be marked by plaudits. But behind the honorifics and the accolades lies a darker story: of incompetence, mismanagement and worse. Annan was the head of the Department of Peacekeeping Operations (DPKO) between March 1993 and December 1996. The Srebrenica massacre of up to 8,000 men and boys and the slaughter of 800,000 people in Rwanda happened on his watch. In Bosnia and Rwanda, UN officials directed peacekeepers to stand back from the killing, their concern apparently to guard the UN’s status as a neutral observer. This was a shock to those who believed the UN was there to help them.

Annan’s term has also been marked by scandal: from the sexual abuse of women and children in the Congo by UN peacekeepers to the greatest financial scam in history, the UN-administered oil-for-food programme. Arguably, a trial of the UN would be more apt than a leaving party.

The charge sheet would include guarding its own interests over those it supposedly protects; endemic opacity and lack of accountability; obstructing investigations, promoting the inept and marginalising the dedicated. Such accusations can be made against many organisations. But the UN is different. It has a moral mission.

It was founded by the allies in 1945 to “save succeeding generations from the scourge of war” and “reaffirm faith in fundamental human rights”. Its key documents – the Charter, the Universal Declaration of Human Rights and the genocide convention – are the most advanced formulation of human rights in history. And they have been flouted by UN member states for decades.

A more specific charge would be that, under the doctrine of command responsibility, the UN is guilty of war crimes. Broadly speaking, it has three principles: that a commander ordered atrocities to be carried out, that he failed to stop them, despite being able to, or failed to punish those responsible. The case rests on the second, that in Rwanda in 1994, in Srebrenica in 1995 and in Darfur since 2003, the UN knew war crimes were occurring or about to occur, but failed to stop them, despite having the means to do so.

(Via Barcepundit)

Ibarra canta les quaranta a Zapatero

I ho fa a "El País":

Yo lo del "flechazo" lo dije porque cuando yo fui a ver a Zapatero la primera vez, para decirle que ya no me iba a presentar más, me convenció de que me quedara y, a cambio, él me dio cosas que si yo se las hubiera pedido a Felipe me hubiera mandado a freír monas...Y, claro, entonces no solo me quedé enamorado, sino que me quedé alucinao porque no me lo esperaba; y lo que es peor: es que está cumpliendo todo lo que me prometió. Y, claro, con Felipe esto no hubiera sido posible porque él no hubiera permitido que quien trabajara con él lo hiciera en términos de negociación: "si me das esto me quedo, si no me voy"... Felipe me hubiera dicho: "si quieres te quedas, y si no te vas, porque este es un proyecto político del que tú formas parte, pero si tú no quieres no voy a hacerte ninguna concesión extraordinaria para que te quedes"... Y Zapatero sí me hizo una concesión, en términos de una negociación conmigo: "a cambio de que te quedes, Extremadura tendrá esto, esto"...

P. No sé si usted pensó entonces que Zapatero, que estaba empezando, hacía tantas concesiones porque no podía permitirse el lujo de prescindir de un peso pesado. Aunque no calculó hasta qué punto le iba a resultar usted un peso demasiado pesado.

R. ¡Eso es exacto! Y de eso, precisamente me aproveché, me aproveché de Zapatero en beneficio de Extremadura... Y yo les dije entonces a mis compañeros: "si quieren que me quede les va a costar dinero". Así de sencilla y clara fue mi negociación con Zapatero.

(...)

P. Habla usted de las prioridades de Zapatero en la actualidad. Pero hace unos meses la prioridad era que el Estatut no provocara una fractura en el PSOE de imprevisibles consecuencias. Y usted fue decisivo para que se tomara la determinación de "pasar el cepillo" (¡desafortunada expresión!) a aquel texto ¿no?

R. ¿Qué hubiera pasado si todos nos hubiéramos plegado a los intereses del PSC? ¿Quién hubiera sacado el cepillo? Gracias a que algunos hicimos pronunciamientos y mantuvimos actitudes contrarias a lo que mantenía el PSC se pudo pasar el cepillo. Mire, la verdad es que el Partido Socialista introdujo más de cien enmiendas en el Estatut porque había gente nuestra que estaba dispuesta a joder la marrana. Y para que no se joda la marrana se pasó el cepillo. Así de claro fue aquello.

El món color de rosa de Ségolène Royal

Ségolène Royal , pour la première fois , vient d'évoquer sa future politique étrangère : la diplomatie de la France , tournera le dos au conflit des civilisations de Kaboul à Guantanamo et gravitera autour de l'éducation , de la santé et de l'environnement . Tout cela est sympa . Reste à informer les soldats français qui se font canarder en Afghanistan qu'il leur faut désormais éduquer et soigner les taliban. Ensuite , ils devront libérer les djihadistes de Guantanmo ( contre ces affreux GIs ) . On aimerait que notre future , trés possible, Présidente ait raison mais la politique étrangère de la France est , c'est regrettable , dictée par nos ennemis . Le terrorisme islamique est une réalité , ce n'est pas -pour reprendre une expression de Ségolène Royal - "de la rhétorique".

Anotació de Guy Sorman.