Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 4 de febrer del 2007

Tant soroll per tan poca cosa

Tot i el soroll mediàtic, les conclusions provisionals de l'encara no publicat quart informe sobre el canvi climàtic que l'IPCC va avançar divendres a París són menys catastrofistes que les de fa quatre anys. Això no vol dir que els modelistes pagats per l'ONU s'hagin rendit a l'escepticisme, però s'han vist forçats a fer desparèixer les barbaritats més notòries, prova fefaent que no hi ha consens científic sobre el tema i que les rèpliques a les tesis de "lobby" climàtic cada dia tenen més pes.

La crítica principal a la Bíblia climàtica es fonamenta en el caràcter poc científic de les prediccions realitzades exclusivament sobre models informàtics. Guy Sorman:

La climatologie est une science récente et balbutiante, rien de plus et rien de moins ; à la manière des économistes , les climatologues construisent des modèles théoriques qui privilégient ce que l’on sait mesurer. Ainsi le CO2 est-il privilégié car on le mesure tandis que l’on ne sait pas identifier les mouvements du soleil. Tout ce qui n’est pas mesurable reste hors modèle. L’hypothèse de réchauffement est donc un modèle théorique fondé sur ce que l’on connaît et pas sur ce que l’on ignore ; or, les paramètres que l’on ignore peuvent s’avérer considérables et évoluer.
Comme toute hypothèse scientifique, celle-ci est « falsifiable » , c’est-à-dire que la juste démarche scientifique exige de la démolir pour s’assurer qu’elle résistera à l’examen. La contestation du réchauffement par l’activité humaine doit donc faire partie intégrante de l’hypothèse de réchauffement ; adopter celle-ci comme vraie et prouvée est une position mystique , non scientifique . À regret, constatons –ceci n’est pas nié – que l’IPCC auteur du rapport , a exclu d’emblée de ses travaux les chercheurs contestataires de l’hypothèse dominante ; parce que l’IPCC, composé de scientifiques est aussi une organisation politique qui dépend de l’ONU, avec tous ses travers idéologiques. .


Recullo algunes anotacions crítiques a les conclusions provisionals. La primera, d'Antón Uriarte:

Un primer vistazo a este informe-resumen de 21 páginas, que acaba de salir, me alegra porque es bastante más suave que el del 2001. Ejemplos.

Para empezar no aparece ya la curva de Mann ("el palo de hockey") con la que antes se presentaba un milenio de los de "aquí no pasó nada hasta el subidón térmico del siglo XX". Esta curva fue luego abusivamente utilizada por los "políticos" (los "policymakers" a los que va destinado el resumen).

Más importante, el IPCC admite que la Antártida no se ha calentado y que el hielo que la rodea estacionalmente no ha variado. Y la Antártida es importante.

"Es probable que haya habido un significativo calentamiento antropogénico en los pasados 50 años en la media de cada continente excepto en la Antártida"

"La extensión del hielo marino (que rodea a la Antártida) continua mostrando variabilidad interanual y cambios locales pero sin tendencias estadísticamente significativas, lo que es consistente con la falta de calentamiento reflejada en las temperaturas medias del conjunto de la región"

Pero este resumen no explica nada de por qué el CO2, que sobre el Polo Sur ha aumentado tanto como sobre el Polo Norte, no ha hecho sentir su influencia en la Antártida.

La segona, d'Eduardo Ferreyra, president de la Fundació Argentina d'Ecologia Científica:


Desgraciadamente, el otro lado de la ciencia no está representado. Hemos buscado en vano ver en el informe la opinión de la minoría o de los disidentes. Uno pensaría que $18 millo-nes de dólares podrían costear alguna opinión en contrario, pero eso tan sólo es una medida de la unilateralidad del informe. Un lado ocupa toda la discusión. No hay lugar para los disidentes.

El siguiente es un gráfico tomado del reporte que le dará al lector el sabor del juego. La figura 2 del informe muestra una cantidad de “barras de color”. Cada barra representa uno de los facto-res que se cree que influenciado en la temperatura global de la Tierra. Podemos ver de inmedia-to que todas menos una de esas barras corresponde a la actividad humana. La mayoría son bastante grandes, especialmente la realmente grande barra roja con la etiqueta CO2. Hay una muy pequeñita de las causas naturales con la etiqueta: “radiación solar.”

Ahí está. Caso cerrado. El jurado puede volver a sus casas; no hay necesidad de escuchar al otro bando, sólo confundirá a la gente. Lo hicimos. La acusación descansa, que comience la persecución.

Bueno, no completamente, como siempre sucede en estos casos. Está ausente una enorme pila de evidencia en contrario. Buena ciencia; ciencia interesante, llevada a cabo por una inmensa cantidad de verdaderos científicos. Los científicos que el IPCC se preocupa de que sus voces no sean escuchadas por el público.

En aras de la simplicidad dividamos esta montaña de evidencia en contrario en tres pilas más pequeñas:

La primera pila tiene que ver con la pequeñita barra solar. Esta barra se basa en la relativamente pequeña cantidad de la variable radiación directa que viene del Sol. Lo que se omite es una gigantesca cantidad de investigaciones que se relacionan con los mecanismos solares directos e indirectos que afectan al clima. La razón para estas investigaciones es la estrecha relación entre las variaciones en el Sol y la temperatura global, comprobadas a lo largo de una gran cantidad de escalas de tiempo. Algo está sucediendo pero no sabemos de que se trata y hay una serie muy grande de teorías. Una búsqueda en Google mostrará unos 500.000 estudios científicos publicados en la Internet acerca de la variabilidad solar. El IPCC omite todas y cada una de estas investigaciones porque no le conviene para el caso que presenta.

La segunda pila incluye pequeñas cosas como los océanos, los bamboleos del eje de la Tierra, etc., que se piensa que ejercen un fuerte impacto sobre el clima de la Tierra. Esos factores no tienen ninguna barra en el gráfico, porque no podemos medir su influencia tampoco, aún cuando sabemos que están presentes.

La tercer pila es fea pero muy real: es la investigación de la variabilidad natural en sí misma, algo que ha recibido mucha atención. Sabemos que clima está variando de manera constante, por razones que no comprendemos. Ha variado muy naturalmente mucho más ampliamente de lo que tanto le preocupa al IPCC y sus “científicos”. De manera que el actual calentamiento podría ser simplemente la salida de Madre Tierra de la famosa Pequeña Edad de Hielo (PEH). Pero no podemos poner una barra para PHE porque no sabemos cuál es la causa. Fijándonos en la carta de barras del IPCC uno jamás sabría que existió una Pequeña Edad de Hielo entre 1400 y 1740, sino sólo un montón de cosas humanas y una pizca de actividad solar. Esa es la verdadera artimaña del Resumen para Hacedores de Políticas, simplemente ignorar aquello que no comprendemos, como si eso no existiese.

divendres, 2 de febrer del 2007

El via crucis de Rosa Díez

La delegació del PSOE al Parlament Europeu torna a represaliar Rosa Díez. L'han traslladat sense consultarla d'Afers Jurídics a Mercat Interior. Ho publica "Basta Ya".
La agencia EFE ha difundido una información con las declaraciones de la portavoz de la delegación socialista española en el Parlamento Europeo, Elena Valenciano, relativas a los nuevos destinos de los representantes socialistas en las comisiones de la eurocámara. Entre los diversos cambios, destaca el relevo de Rosa Díez en la comisión de Asuntos Jurídicos, y su pase a Mercado Interior, justificada por Valenciano en términos muy despectivos para la afectada.

Trobat a la premsa

No son de los nuestros
Francesc de Carreras a "La Vanguardia":

Puede ser que el procedimiento judicial abierto a Ibarretxe esté jurídicamente mal fundamentado.

Puede ser que el Tribunal Superior del Justicia del País Vasco haya actuado, consciente o inconscientemente, por razones políticas, incumpliendo con su deber de ser independientes. Puede ser también que la última sentencia al preso etarra De Juana Chaos por la publicación de dos artículos en Gara sea contraria a derecho. Todo es posible, incluso probable.

Ahora bien, aunque todo lo anterior fuera cierto, es democráticamente injustificable la manifestación auspiciada por el Gobierno vasco y convocada por el PNV, bajo el lema “En defensa de nuestras instituciones”, para deslegitimar a los jueces que cumplen sus funciones en Euskadi. Yes injustificable por dos razones de distinto orden: porque politiza la justicia y porque no respeta el orden constitucional democrático.

En efecto, desde los inicios del liberalismo político la división de poderes es un principio esencial de los estados democráticos, en especial la separación entre el poder ejecutivo y el poder judicial. Desde esta perspectiva, el poder judicial - todos y cada uno de los jueces y magistrados son poder judicial- es independiente de los demás poderes, pero, a su vez, es absolutamente dependiente de la ley, del derecho, del ordenamiento jurídico. En esta aparente paradoja - ser totalmente independiente de los otros poderes y totalmente dependiente de la ley- consiste la independencia judicial.

Todo ello significa que las resoluciones judiciales no expresan el parecer del juez, su concepción personal de la justicia, sino que son el resultado de interpretar las normas de acuerdo con los métodos de interpretación aceptados por la comunidad jurídica y de aplicarlas a un supuesto concreto. La argumentación jurídica es distinta de la argumentación política porque ambas se fundamentan en premisas diferentes y tienen finalidades diversas. En muchos casos el juez dicta una resolución - un auto o una sentencia- con la que está en desacuerdo desde su personal concepción de la justicia, pero no tiene más remedio que hacerlo así, dado que, debido a su vinculación con la ley, ésta no le permite otra salida. Las resoluciones judiciales no expresan, pues, la voluntad del juez, sino la voluntad de la ley.

En consecuencia, la justicia, las actuaciones de los jueces no se politizan en razón del sujeto afectado - es decir, por tratarse de alguien que ocupa un cargo público o se dedica a la política-, sino porque sus argumentaciones no derivan de la ley, sino que se apartan de ella debido a que sus argumentaciones son políticas en lugar de jurídicas. Pero también se puede politizar la justicia en un sentido inverso: intentando el afectado presionar a los jueces para obtener la decisión que más le convenga. Ello alcanza una mayor gravedad cuando este afectado tiene la condición de lehendakari y alega en su favor la alta representación que ostenta. Esto es lo que han intentado hacer el Gobierno vasco y el PNV convocando y asistiendo a la mencionada manifestación del pasado lunes. Pero además está el lema: “En defensa de nuestras instituciones”. Ahí es donde se demuestra que los convocantes quieren no sólo politizar a los jueces, sino también deslegitimarlos, poniendo en cuestión el modelo constitucional de Estado autonómico: se defiende al lehendakari porque es nuestro e, implícitamente, se rechaza a los jueces porque no lo son,porque deben ser considerados algo ajeno al País Vasco, simples funcionarios de ocupación.


Ciega justicia
Antonio Elorza en "El Correo digital":

En los primeros tiempos de la democracia, el principal obstáculo residía en la presencia residual de buen número de jueces procedentes de la era franquista, que se encontraban a disgusto con la nueva situación política y las nuevas leyes. A pesar del transcurso de tres décadas, ese peso de un sector conservador de la magistratura no ha desaparecido del todo. Pero también intervenía la alternativa progre, consistente en suponer que todo elemento coercitivo en la ley o en su aplicación resultaba ya inaceptable. En el conjunto de España, esta tendencia ha desaparecido, pero no así en el País Vasco, cosa lógica en la izquierda abertzale, pero menos explicable en un partido de orden como es el PNV. Por supuesto, ambas corrientes nacionalistas se sirven de la baza jurídica, cuando les resulta favorable, con la máxima intensidad. No en vano la tradición fuerista, germen del nacionalismo contemporáneo, se gestó y formuló por letrados, hasta el punto de construir, no ya alegatos jurídicos en defensa concreta del régimen foral, sino incluso una visión de la historia ‘ad probandum’, del todo vigente en el amplio espacio que media entre los publicistas y abogados de Batasuna y los hombres del Gobierno presidido por Ibarretxe.

Para que semejante construcción se sostenga hace falta siempre un pequeño detalle: prescindir del análisis de la realidad. El resultado es grotesco desde un punto de vista del razonamiento, eficaz como factor de propaganda demagógico. La más alta expresión de esta sinrazón elevada a dogma es la doble condena de la Ley de Partidos y de la ilegalización de Batasuna. Hasta el jelkide más romo, empezando por el lehendakari y su consejero de Justicia, sabe que Batasuna forma parte del tinglado político-terrorista cuyo eje es ETA y que la Ley de Partidos ha tenido un papel decisivo en el desmantelamiento de la trama terrorista, gracias a lo cual hubo la tregua. Saben también que la Ley de Partidos en nada afecta a las organizaciones democráticas. A pesar de lo cual, Ibarretxe y los suyos no dejan de clamar contra la Ley de Partidos y la ilegalización de Batasuna, haciendo buena la apreciación del viejo profesor Tierno Galván de que no hay peor ciego que el que no quiere ver. «El diálogo es la única esperanza», concluye el lehendakari, entre cínico y compungido. En la situación actual, para ETA, habría de que añadir. Una ETA residual puede permitir la resurrección del difunto ‘plan Ibarretxe’ y la vuelta a la iniciativa para su Gobierno. Todas sus actuaciones desde el último atentado responden a esa voluntad de evitar el cerco político a la banda. Como consecuencia, Ibarretxe tiene todo el interés del mundo en saltarse la ley y tratar públicamente a Otegi como si fuera el líder de un partido legal. Antes y después de lo de Barajas. Y así procede. La victimización que sigue al hecho de verse imputado refuerza aún más esa línea política. Los jueces se convierten en el chivo expiatorio, sobre el telón de fondo habitual: España contra Euskadi.

dijous, 1 de febrer del 2007

La penitència dels cinc minuts a les fosques

La cimera de París del "lobby" climàtic venia precedida d'una intensa campanya de la internacional mediàtica que, dia si dia també, ens "informava" d'alguna nova catàstrofe mediambiental. D'aquesta manera s'intimidava a l'opinió pública per predisposar-la a acceptar acríticament les "noves" conclusions que els evangelistes de la Bíblia climàtica estan parint aquesta setmana a la capital de França.

De la mateixa manera que els moviments milenaristes i totalitaris del passat, els fidels al canvi climàtic d'orígen humà són consicents de la importància de les cerimònies catàrtiques de masses. És per això que la francesa Aliança pel Planeta ha convocat a tots els ciutadans del món perquè aquest vespre apaguin els llums durant cinc minuts. Cinc minuts -diuen- de "treva pel planeta". Cinc minuts per prendre consciència universal del problema.

Llàstima que els dos mil milions de persones que viuen al món sense corrent elèctric no hi puguin participar!

L'espectacle d'aquesta nit només servirà perquè moltes persones dels països rics facin cinc minuts de penitència i puguin, amb la consciència més tranquil·la, tornar a engegar la calefacció, la cuina d'inducció, l'ordinador o el DVD i la televisió. Tot plegat, una mascarada pròpia de nens privilegiats que juguen al romanticisme revolucionari i una burla per a tots aquells que malviuen, quan no moren, per no tenir ni un miserable kilowatt que portar-se a la boca.

Pobre Banc Mundial!

El director del Banc Mundial, Paul Wolfowitz, porta els mitjons foredats. Així s'ha evidenciat quan l'home es va treure les sabates per poder entrar a una mesquita a Turquia. Pobre Banc Mundial!

Una denúncia del totalitarisme comunista, candidata a l'Oscar

The Lives of Others, una pel·lícula sense concessions sobre la vida sota el comunisme a l'antiga República Democràtica Alemanya ha estat seleccionada com a candidata a la millor pel·lícula estrangera. No sé si la seva incorrecció política permetrà que guanyi l'Oscar però, en qualsevol cas, els que l'han vista asseguren que no té precedents en la denúncia del totalitarisme comunista. Com que per aquest motiu suposo que per aquí no en parlaran gaire n'he volgut deixar constància.

ADDENDA.- L'amic F.C. m'envia més referències de la pel·lícula. Resulta que ha obtingut un fotimé de premis. Aquests:

Los Angeles Film Critics Association Awards 2006
Best Foreign-Language Film
European Film Awards 2006
Best Film
Best Actor: Ulrich Mühe
Best Screenwriter: Florian Henckel von Donnersmarck
German Film Awards 2006
Best Film
Best Actor
Best Supporting Actor
Best Director
Best Cinematography
Best Production Design
Best Screenplay
Palm Springs International Film Festival 2007 Audience Choice Award
Vancouver International Film Festival 2006 People's Choice Award
Montreal Festival du Nouveau Cinéma 2006 People's Choice Award
London Film Festival 2006 Satyajit Ray Award
Zagreb Film Festival 2006
Best Film
Audience Award
Copenhagen International Film Festival 2006
Best Male Actor
Audience Award
Seville Film Festival 2006 Silver Giraldillo
Locarno International Film Festival 2006 Audience Award
Warsaw International Film Festival 2006 Audience Award
Bavarian Film Awards 2005
Best Actor: Ulrich Mühe
Best Newcomer Director: Florian Henckel von Donnersmarck
Best Screenplay: Florian Henckel von Donnersmarck
VGF Producer Prize: Wiedemann & Berg

Més dades sobre la pel·lícula:
Wikipedia
Florian Henckel von Donnersmarck (el director)
Fitxa de la pel·lícula (en castellà)

dimecres, 31 de gener del 2007

La tràgica redundància

Per aquells que sempre estan a la parra els esdeveniments d’ahir a l’Equador i d’avui a Veneçuela haurien d’obrir-los els ulls. No hi ha res de nou a l’esquerra llatinoamericana, amb l’excepció potser de Lula da Silva. Es tracta de la vella esquerra totalitària de sempre que, ressucitada de l’abocador de la història, vol portar els seus pobles, una vegada més, als més alts cims de la misèria. L’experiència històrica, pròpia i aliena, no ha servit de gaire. L’autisme polític i ideològic de l’esquerra llatinoamericana no és una simple nostàlgia passatgera sinó una patològia crònica. Repetir els mateixos errors és condemnar-se als mateixos horrors. Obrir l’espiral de la ruptura de la democràcia no treurà els pobres de la misèria, ni portarà la prosperitat, la llibertat i la felicitat als seus ciutadans. Tothom ho sap. Morales, Chavez i Correa ho saben. “Socialismo o muerte” no és res més que una tràgica redundància.

“The Economist” alerta d’un crack a l’economia espanyola

La recuperació de la competivitat de l’economia alemanya es pot fer a costa d’Espanya, que es vaticina com la pròxima víctima d’un crack en la zona euro. Això ho afirma un article de la revista britànica “The Economist” que cita el professor Olivier Blanchard, membre del departament econòmic del Massachussets Institute of Technology (MIT).


For Mr Blanchard, Spain is at a potentially dangerous point in the relative-cost cycle. Wages are still rising at a rate roughly twice the euro zone's average and well ahead of productivity growth. Spain's real exchange rate is up by nearly a quarter since 2000 (see chart). But so far the economy shows few symptoms of ill health. GDP probably grew by 3.6% last year and forecasts for this year suggest only a modest slowdown.

One clear sign of something amiss is Spain's current-account deficit, which widened to 8.8% of GDP last year, estimates the OECD. Such imbalances can reflect shifts in competitiveness and warn of trouble ahead—especially, perhaps, in a currency union where the costs of wage adjustment are high. Within America, by contrast, cost imbalances are resolved less painfully, because workers are willing to move from depressed states to where jobs are more plentiful.

Portugal's ballooning trade deficit in the late 1990s was a symptom of declining competitiveness and the economy has yet to recover from the subsequent bust. Spain now has the second-largest current-account deficit in the world in dollar terms and looks dangerously overheated. Germany's resurgence has set a challenge for the euro zone's southern members. Without the option of devaluation, their medium-term outlook looks less than rosy.

dimarts, 30 de gener del 2007



Peace comes as a result for victory and not as a substitute for victory.

(Newt Gingrich)

A Obama li agrada el carbó

El senador per Illinois, Barack Obama, té moltes possibilitats d’esdevenir el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. Les últimes setmanes li està menjant terreny a l’altra gran candidata, la senadora per Nova York, Hillary Clinton. En última instància, però, tot dependrà de si electors del seu partit prefereixen un negre o una dona per ocupar la Casa Blanca. En el cas que Obama aconsegueixi el que no ha aconseguit cap ciutadanà nord-americà de la seva raça, és bo de saber que podriem tenir a la presidència dels Estats Units un membre de “lobby” del carbó. A Obama li agrada el carbó, no tant pel color (black is beautiful), sinó com a font d’energia (vade retro Satanàs!).

Ho explica en el seu blog el meteoròleg basc, Antón Uriarte.



el senador Obama, presentó el pasado día 4 de Enero, junto al senador republicano Jim Bunning de Kentucky (otro estado carbonífero), un proyecto al Senado para que se apoye la industria de transformación del carbón en gasolina (o carbón líquido). La "Coal-To-Liquid Fuel Promotion Act of 2007" pretende imitar lo que hacen los sudafricanos desde hace años, en donde, como ya expliqué en otro post, el 30% de la gasolina normal ha sido sustiuída por carbón líquido. Lo "malo" del asunto es que hoy por hoy, si no se recoge el CO2 producido en el proceso de fabricación, las emisiones aumentan (lo cual produce, como saben ustedes, Urticaria Global).

El mite del diàleg

Val la pena llegir aquest article de Fernando Savater sobre la confusió de conceptes en torn als mots dìàleg i negociació.

En una democracia parlamentaria, elogiar el diálogo es un empeño tan aparatosamente ocioso como pasearse por un hospital cantando loores a la medicina. En ambos casos parece más útil indicar los requisitos para que uno y otra sean efectivos, así como señalar sus límites en el tratamiento de males especialmente graves. Para empezar por lo más obvio, se dialoga con los amigos y se negocia con los enemigos o adversarios. El diálogo supone aceptar una base común de valores, a partir de los cuales se discute para ver qué orientación común es preferible en tal o cual proyecto. En la negociación se contraponen fuerzas y se pretenden ventajas estratégicas: es un pulso, no un intercambio argumental. En ciertos casos, los más civilizados, puede aliviarse la brusquedad negociadora con la persuasión dialogante, combinando ambos métodos. Pero la presencia de la violencia o la amenaza contra una de las partes anula dramáticamente esa posibilidad.

Els límits de la democràcia

Com era de preveure, l'article de Gabriel Tortella ¿Demasiada democracia? publicat el mes de Novembre a "El País" ha generar un seguit de reaccions crítiques absolutament fora de lloc. Fins el punt que el professor Tortella s'ha vist obligat a sortir-en al pas amb un altra article titulat: Contra la corriente.

Decir que se corre el peligro de un exceso de democracia no significa reclamar un aumento del autoritarismo, sino recomendar medidas que incrementen la estabilidad de la institución democrática, dotándola de un mejor y más potente sistema de límites y contrapesos (los checks and balances anglosajones, sobre los que teorizó “el celebrado Montesquieu”, como le llamaba James Madison). Abundan los ejemplos históricos en que un exceso de democracia puso en peligro la continuidad del régimen. Ocurrió así con las dos repúblicas españolas (1873-1875 y 1931-1936), por mucha simpatía que tales regímenes nos inspiren a muchos. En el Chile de Allende, del que tanto se ha hablado últimamente con motivo de la muerte de Pinochet, los excesos democráticos crearon un ambiente enrarecido que favoreció el golpe del general y dejó aislados a los grupos que lo resistieron. Se podrían aducir muchos más, pero el contraejemplo de la naciente república norteamericana es interesante. La rebelión contra la monarquía inglesa en 1776 provocó en las ex colonias tal revulsión anti-autoritaria que las trece se proclamaron soberanas e independientes, y la mayoría de ellas se dieron regímenes asamblearios, con ejecutivos y judicaturas muy débiles. Los excesos democráticos debilitaron seriamente al esfuerzo bélico contra Inglaterra. Si la guerra duró casi ocho años y exigió la ayuda decisiva de Francia y España, fue por el caos fiscal que la organización ultrademocrática causó. Consumada la independencia, la anarquía no hizo sino aumentar, lo que indujo a un grupo de distinguidos revolucionarios, como Washington, Madison, Hamilton o Franklin, a proponer la Constitución Federal que acabó proclamándose, con grandes dificultades y en medio de amargos debates, en 1787. Fue la primera Constitución escrita en la historia y uno de sus muchos logros fue el consagrar el principio de la separación de poderes, piedra angular de la democracia moderna. Como establecía una presidencia relativamente fuerte y un Estado nacional federal unitario, la primera constitución democrática de la historia fue tachada de autoritaria por numerosos contemporáneos. En general para los ultrademócratas, para los revolucionarios y para los mesiánicos, esto de la separación de poderes es un engorro poco democrático que impide o dificulta llevar a cabo un programa radical o revolucionario.

En España hoy corremos el peligro de desandar el camino que recorrieron los padres de la patria estadounidense. Allí ellos pusieron límites al democratismo asambleario. Aquí, porque la Constitución de 1978 quiso orillar temas polémicos y temió legislar “contra la corriente”, dejó la cuestión de las autonomías y su relación con el poder central en una indefinición que en su momento muchos aplaudieron, pero cuyas consecuencias caen hoy sobre las cabezas de la generación siguiente. Aprovechando los huecos constitucionales, los rancios precedentes de los “reinos de taifas”, y la heroica lucha contra el cadáver de Franco, las camarillas locales han logrado convencer a una minoría significativa, magnificada por una burda ley electoral, de que los derechos humanos (otro pilar democrático) deben ceder ante los derechos territoriales, de pura estirpe medieval; y de que los fueros son superiores a las leyes. El sueño de la razón democrática ha producido monstruos feudales. Lo cual demuestra que las democracias pueden progresar, pero también pueden regresar y degenerar en tiranías o en anarquías; y que, a veces, cuando se dan signos de descomposición, se debe imitar a los padres de la primera Constitución escrita y saber ir contra la corriente. En ocasiones se debe poner límites a la democracia para salvarla de sí misma

Els 10 mites de la guerra de l'Iraq

A força de repetir-les, les mentides acaben semblant veritats. És per això que, de tant en tant, val la pena recordar els fets i contrastar-los amb els que la internacional mediàtica difon constantment. Strategy Page publica els 10 mites de la guerra de l'Iraq (via Barcepundit). Val la pena llegir-los:


1-No Weapons of Mass Destruction (WMD). Several hundred chemical weapons were found, and Saddam had all his WMD scientists and technicians ready. Just end the sanctions and add money, and the weapons would be back in production within a year. At the time of the invasion, all intelligence agencies, world-wide, believed Saddam still had a functioning WMD program. Saddam had shut them down because of the cost, but created the illusion that the program was still operating in order to fool the Iranians. The Iranians wanted revenge on Saddam because of the Iraq invasion of Iran in 1980, and the eight year war that followed.


2-The 2003 Invasion was Illegal. Only according to some in the UN. By that standard, the invasion of Kosovo and bombing of Serbia in 1999 was also illegal. Saddam was already at war with the U.S. and Britain, because Iraq had not carried out the terms of the 1991 ceasefire, and was trying to shoot down coalition aircraft patrolling the no-fly zone.


3-Sanctions were working. The sanctions worked for Saddam, not for Iraq. Saddam used the sanctions as an excuse to punish the Shia majority for their 1991 uprising, and help prevent a new one. The "Oil For Food" program was corrupted with the help of bribed UN officials, and mass media outlets that believed Iraqi propaganda. Saddam was waiting out the sanctions, and bribing France, Russia and China, with promises of oil contracts and debt repayments, to convince the UN to lift the sanctions.


4-Overthrowing Saddam Only Helped Iran. Of course, and this was supposed to make Iran more approachable and open to negotiations. With the Iraqi "threat" gone, it was believed that Iran might lose its radical ways and behave. Iran got worse as a supporter of terrorism and developer of WMD. Irans clerical dictatorship did not want a democracy next door. The ancient struggle between the Iranians and Arabs was brought to the surface, and the UN became more active in dealing with problems caused by pro-terrorist government of Iran. As a result of this, the Iranian police state has faced more internal dissent. From inside Iran, Iraq does not look like an Iranian victory.


5-The Invasion Was a Failure. Saddam's police state was overthrown and a democracy established, which was the objective of the operation. Peace did not ensue because Saddam's supporters, the Sunni Arab minority, were not willing to deal with majority rule, and war crimes trials. A terror campaign followed. Few expected the Sunni Arabs to be so stupid. There's a lesson to be learned there.


6-The Invasion Helped Al Qaeda. Compared to what? Al Qaeda was a growing movement before 2003, and before 2001. But after the Iraq invasion, and especially the Sunni Arab terrorism, al Qaeda fell in popularity throughout the Moslem world. Arab countries cracked down on al Qaeda operations more than ever before. Without the Iraq invasion, al Qaeda would still have safe havens all over the Arab world.


7-Iraq Is In A State of Civil War. Then so was Britain when the IRA was active, and so is Spain today because ETA is still active. Both IRA and ETA are terrorist organizations based on ethnic identity. India also has tribal separatist rebels who are quite active. That's not considered a civil war. This is all about partisans playing with labels for political ends, not accurately describing a terror campaign.


8-Iraqis Were Better Off Under Saddam. Most Iraqis disagree. Check election results and opinion polls. Reporters tend to ask Iraqi Sunni Arabs this question, but they were the only ones who benefited from Saddams rule.


9-The Iraq War Caused Islamic Terrorism to Increase in Europe. The Moslem unrest in Europe was there before 2001, and 2003. Interviews of Islamic radicals in Europe reveals that the hatred is not motivated by Iraq, but by daily encounters with hostile natives. Blaming Islamic terrorism on Iraq is another attempt to avoid dealing with a homegrown problem.


10- The War in Iraq is Lost. By what measure? Saddam and his Baath party are out of power. There is a democratically elected government. Part of the Sunni Arab minority continues to support terror attacks, in an attempt to restore the Sunni Arab dictatorship. In response, extremist Shia Arabs formed vigilante death squads to expel all Sunni Arabs. Given the history of democracy in the Middle East, Iraq is working through its problems. Otherwise, one is to believe that the Arabs are incapable of democracy and only a tyrant like Saddam can make Iraqi "work." If democracy were easy, the Arab states would all have it. There are problems, and solutions have to be found and implemented. That takes time, but Americans have, since the 18th century, grown weary of wars after three years. If the war goes on longer, the politicians have to scramble to survive the bad press and opinion polls. Opposition politicians take advantage of the situation, but this has nothing to do with Iraq, and everything to do with local politics in the United States.

Cal penalitzar el negacionisme?

El filòsof francès Bernard-Henry Lévi es pronuncia a favor de les lleis que penalitzen la negació del genocidi en un article a "El Mundo".

Dicen que los negacionistas expresan una opinión, pero lo que realmente hacen es perpetuar un crimen. Se presentan como librepensadores, como apóstoles de la duda y de la sospecha, pero lo que hacen es concluir una tarea de muerte. Es necesaria una ley contra el negacionismo, porque éste es, en sentido estricto, el estadio supremo del genocidio.


Una setmana per atemorir els ciutadans

El "lobby" climàtic i la internacional mediàtica es disposen, una vegada més, a atemorir l'opinió pública mundial. A partir d'avui, i mentre duri l'akelarre de París, cada dia esmorçarem, dinarem i soparem, amb alguna profecia de nova catàstrofe apocalíptica. Aquest matí, Le Monde obre la seva edició digital així:



Com podeu comprovar, el missatge d'aquesta nova religió laica no és ni tan sols original. Es fonamenta en la vella explotació de la credulitat i del sentiment de culpa: penediu-vos, perquè els vostres pecats ens estan portant a la fi del món!

dilluns, 29 de gener del 2007

El “lobby” de la Bíblia climàtica

Avui ha començat a París una nova cerimònia de la més existosa operació de “lobbing” científic internacional de l’últim mig segle, només comparable –en paraules de “Le Monde”- a la campanya per a la consecució de la bomba atòmica pels Estats Units durant la segona guerra mundial. Es tracta de l’operació consistent a mantenir com a primera preocupació internacional la hispòtesi del canvi climàtic d’orígen humà. Uns 500 delegats del Grup Intergovernamental sobre l’Evolució del Clima de les Nacions Unides tancaran a París, entre avui i divendres, el IV Informe científic global sobre aquesta matèria, és a dir, la nova Bíblia climàtica que fixarà els preceptes de la nova fe per als pròxims cinc anys.

Com tota operació de “lobbing” digne d’aquest nom, al seu darrera hi ha un seguit de persones, grups i institucions que en volen treure un benefici. D’una banda, els científics, que d’aquesta manera obtenen diners en abundància per investigar, viatjar i fer conferències i congresos d’una punta a l’altra del planeta. D’altra banda, els polítics, que troben en la por de la gent a una apocalipsi climàtica una mina electoral que els permet augmentar i crear nous impostos i obtenir més i més poder d’intervenció, justificat en la necessitat de garantir la supervivència de l’espècie. Finalment, el periodisme guanya lectors i/o espectadors al poder explotar a fons la vella màxima de que les “bones notícies són les males notícies”. D’aquesta manera, l’editor troba una beta d’or per augmentar els ingressos i el periodista militant pot predicar amb apariència d’objectivitat científica contra la perversa maldat del sistema de producció industrial-capitalista, culpable de tots els mals haguts i per haver.

Al meu parer, aquesta coincidència d’interessos, aquesta barreja de ciència i política, d’anàlisi científica i d’ideologia revolucionària i ecològica, converteix la hipòtesi de l’escalfament global en inevitablement sospitosa. La quantitat d’interessos personals, científics, polítics i empresarials que s’han creat a l’entorn de la hipòtesi del canvi climàtic d’orígen humà no té la més mínima comparació amb els suposats interessos a favor de les petroleres amb que durant anys s’ha volgut tapar la boca als científics discrepants, com els firmants de la Petition Project , de la Crida de Heidelberg o, fins i tot, de l’ecologista escèptic, Bjorn Lomborg.

En la història, la combinació de ciència i política només ha produit mentides, quan no monstruositats. La història del segle XX n’està plena, des de la negació de la teoria de l’herència de Mendel pel científic comunista soviètic Trofim Denisovich Lysenko que la considerava incompatible amb el materialisme dialèctic, fins els experiments mèdics realtizats en els camps d’extermini nazi. Però, probablement, l’antecedent històric més similar al fenònem col·lectiu que ha provocat la hipòtesi del canvi climàtic en sigui un altra. El que descriu detalladament Michael Crichton en la seva obra State of Fear.


Imaginez qu’une nouvelle théorie scientifique alerte le monde sur une crise imminente et indique la voie pour y échapper. Cette théorie s’attire rapidement le soutien de scientifiques, d’hommes politiques et de célébrités de premier plan de par le monde. La recherche est financée par des organismes caritatifs reconnus et entreprise dans de prestigieuses universités. La crise est souvent abordée dans les médias. Sa science est enseignée au lycée et à l’université. Je ne parle pas du réchauffement planétaire. Je parle d’une autre théorie qui devint un enjeu majeur il y a un siècle de cela.

Ses soutiens incluaient Théodore Roosevelt, Woodrow Wilson et Winston Churchill. Elle fut approuvée par deux membres de la Cour suprême, Olivier Wendell Holmes et Louis Brandeis, qui votèrent en sa faveur. D’autres individus célèbres apportèrent leur soutien, parmi lesquels Alexander Graham Bell, l’inventeur du téléphone; la militante Margaret Sanger; le botaniste Luther Burbank; Leland Stanford, le fondateur de l’université éponyme; le romancier H. G. Wells; le dramaturge George Bernard Shaw; et des centaines d’autres, dont plusieurs prix Nobel. La recherche fut en partie financée par les fondations Carnegie et Rockefeller. Le Cold Springs Harbor Institute fut construit pour entreprendre des travaux sur le sujet, mais un effort important fut également effectué aux universités Harvard, Yale, Princeton, Standford et John Hopkins. Des lois furent votées de l’Etat de New York à celui de Californie pour répondre aux enjeux de cette crise.

Ces efforts reçurent le soutien de la National Academy of Sciences, de l’American Medical Association et du National Resarch Council. Il état dit que si Jésus était encore en vie, il aurait lui aussi été en faveur de cette cause.

Globalement, les recherches, les lois et le façonnement de l’opinion publique quant à cette théorie continuèrent durant près d’un demi-siècle. Ceux qui s’opposèrent à cette thèse furent réduits au silence et traités de réactionnaires, d’aveugles ou tout simplement d’ignorants. Mais plus particulièrement, ce qui est surprenant c’est que si peu de gens refusèrent cette théorie.
Aujourd’hui, nous savons que cette célèbre théorie qui reçut tant de soutien ne constituait en fait qu’une pseudoscience. La crise qu’elle prédisait était inexistante. Et les actions prises en son nom furent moralement et légalement mauvaises. Finalement, elles conduisirent à la mort de millions de gens.

Cette théorie était l’eugénisme et son histoire est si terrible - et, pour ceux qui y succombèrent, tellement embarrassante - qu’elle est aujourd’hui rarement abordée. Mais c’est un récit qui devrait être bien connu de chaque citoyen, ce afin que les horreurs qu’elle a engendrées ne se reproduisent pas.

La théorie de l’eugénisme postulait une crise du génome qui mènerait à la détérioration de la race humaine. Les meilleurs êtres humains ne se reproduisaient pas aussi rapidement que les inférieurs - les étrangers, les immigrés, les Juifs, les dégénérés, les handicapés, et les “faibles d’esprit”. Francis Galton, un scientifique britannique respecté, fut le premier à spéculer dans ce domaine, mais ses idées furent réutilisées bien au delà de ses intentions. Elles furent adoptées par les hommes de science américains et par ceux que la science n’intéressait pas mais que l’immigration des races inférieures au début du vingtième siècle inquiétait - de “la vermine humaine dangereuse” qui représentait “une vague naissante d’imbéciles” polluant le meilleur de la race humaine.

Les eugénistes et les opposants à l’immigration joignirent leurs forces pour mettre un terme à ceci. Leur plan était d’identifier les individus faibles d’esprit - les Juifs, mais aussi nombre d’étrangers ainsi que les Noirs, furent reconnus comme largement débiles - et de les empêcher de se reproduire via une isolation dans des institutions ou par le biais de la stérilisation.
Comme l’affirma Margaret Sanger, “nourrir les bons à rien aux dépens des bons c’est de l’extrême cruauté … il n’y a pas de malédiction plus grande pour la postérité que de lui léguer une population croissante d’imbéciles”. Elle parla du fardeau qu’était de s’occuper “de ce poids mort composé de déchets humains”.

De telles vues étaient largement partagées. H. G. Wells dénonça “la vermine incompétente des citoyens inférieurs”. Théodore Roosevelt affirma que “la société n’a pas intérêt à ce que les dégénérés se reproduisent”, Luther Burbank qu’il fallait “arrêter de permettre aux criminels et aux faibles de se reproduire”. George Bernard Shaw soutint que seul l’eugénisme pouvait sauver l’humanité.

Il y avait du racisme ouvert dans ce mouvement, comme dans des textes tels que “La vague naissante de la couleur contre la suprématie du monde blanc” par l’auteur américain Lothrop Stoddard. Mais, à cette époque, le racisme était considéré comme l’aspect négligeable d’un effort qui visait un objectif fantastique - l’amélioration future du genre humain. C’est cette notion d’avant garde qui a attiré les esprits les plus libéraux et les plus progressistes de toute une génération. La Californie fut l’un des 29 Etats américains à passer des lois autorisant la stérilisation, mais elle fut le plus enthousiaste - plus de stérilisations furent effectuées en Californie que n’importe où ailleurs aux Etats-unis.

La recherche eugéniste fut financée par la fondation Carnégie, et plus tard par la fondation Rockefeller. Cette dernière était si enthousiaste, même après le transfert du gros des efforts en eugénisme vers l’Allemagne et le gazage d’individus dans des institutions psychiatriques, qu’elle continua à financer à un niveau très élevé les chercheurs allemands. (La fondation demeura silencieuse sur ce sujet, mais elle continua tout de même à fournir des fonds jusqu’en 1939, quelques mois seulement avant le déclenchement de la seconde guerre mondiale).

Depuis les années 1920, les eugénistes américains étaient jaloux de leurs confrères allemands qui leur avaient pris le leadership du mouvement. Ces derniers étaient admirablement progressistes. Ils construisirent des bâtiments d’apparence ordinaire où “les déficients mentaux” étaient amenés et interrogés un par un, avant d’être conduits dans une arrière salle, qui, en fait, était une chambre à gaz. Ils y furent gazés au monoxyde de carbone, et leurs corps furent incinérés dans un crematorium situé sur les lieux.

Finalement, ce programme fut étendu en un vaste réseau de camps de concentration situés près des lignes de chemin de fer, permettant ainsi efficacement le transport et le meurtre de dix millions d’indésirables.

Au lendemain de la seconde guerre mondiale, personne n’était eugéniste et personne ne l’avait jamais été. Les biographes des célèbres et des puissants occultèrent l’attraction exercée par cette philosophie sur leurs sujets d’écriture, et ne mentionnèrent quelques fois même pas cette dernière. L’eugénisme cessa de constituer un sujet étudié dans les salles de classe des universités, bien que certains avancent que ces idées continuent de vivre sous une forme déguisée.

Mais rétrospectivement, trois points ressortent. Tout d’abord, malgré la construction du laboratoire de Cold Springs Harbor, et en dépit des efforts des travaux universitaires et des plaidoiries des avocats, l’eugénisme n’avait aucune base scientifique. En fait, personne à cette époque ne savait ce qu’était réellement un gène. Le mouvement fut capable de prospérer car il employait des termes vagues jamais rigoureusement définis. “Faible d’esprit” pouvait signifier tout aussi bien l’illettrisme que l’épilepsie. De même, il n’y avait aucune définition claire de “dégénéré” ou d’ “inapte”.

Deuxièmement, le mouvement eugéniste constituait véritablement un programme social arborant des airs scientifiques. Son dynamisme provenait de l’inquiétude engendrée par l’immigration, le racisme et l’arrivée dans le voisinage ou dans le pays d’individus indésirables. Encore une fois, la terminologie vague permit de dissimuler ce qui se déroulait réellement.

Troisième point, le plus bouleversant, l’establishment scientifique aux Etats-unis et en Allemagne ne protesta jamais réellement. Bien au contraire. En Allemagne, les scientifiques se rallièrent rapidement à la ligne directrice du programme. Les chercheurs allemands de ces dernières années ont fouillé les documents nazis, remontant jusqu’en 1930. Ils s’attendaient à trouver des directives indiquant aux scientifiques quelles recherches devaient être effectuées. Mais aucune ne fut nécessaire. Selon Ute Deichman, “les scientifiques, dont ceux qui n’étaient pas membres du parti [nazi], réussirent à obtenir des fonds pour leurs travaux en modifiant leur comportement et en coopérant directement avec l’Etat”. Deichman parle d’ “un rôle actif des scientifiques eux même quant à la politique raciale des nazis … où [la recherche] visait à confirmer la doctrine raciale … les documents ne témoignent d’aucune pression extérieure”. Les scientifiques allemands ajustèrent leurs sujets de recherche aux nouvelles politiques. Et ceux qui ne le firent pas disparurent tout simplement.

La resta d’aquest extracte, aquí.

Glucksmann votarà Sarkozy

El filòsof francès André Glucksmann publica avui un article a “Le Monde” titulat « Perquè he escollit Nicolas Sarkozy ». Glucksmann creu que Sarkozy és la millor opció, tot i no estar d’acord amb totes les seves propostes, perquè representa una possibilitat real de canvi front a l’immobilisme conservador, tant de la dreta com de l’esquerra francesa. És a dir, una opció que s’escapa a les dues cares de l’eterna moneda estatista i estatitzada que representen el socialisme miterrandista i el neogaullisme chiraquià.

La gauche officielle se croit moralement infaillible et mentalement intouchable. Le Mouvement et la République, c'est elle. Voilà qui était relativement exact jusqu'en 1945. La gauche avait osé les remises en question et mené les combats d'où naquit notre démocratie laïque et sociale. Mais depuis 1945, Vichy ayant enterré la bien-pensance de droite, la gauche professionnelle s'est endormie sur ses lauriers. Elle méprisa les discussions allemandes (autour de Bad Godesberg) ou anglaises (à propos du New Labour), elle ignora l'explosion spirituelle de la dissidence à l'Est, elle se fiche des "révolutions de velours" de Prague à Kiev et Tbilissi.
Marinant dans son narcissisme, elle se trouve fort dépourvue, lorsque Nicolas Sarkozy, prenant à contre-pied son camp, se réclame des révoltés et des opprimés, du jeune résistant communiste Guy Môquet, des femmes musulmanes martyrisées, de Simone Veil abolissant la souffrance des avortements clandestins, de Frère Christian à Tibéhirine comme des républicains espagnols. Au lieu de crier à la captation d'héritage, permettez que je me réjouisse. En retrouvant dans le discours du candidat Hugo, Jaurès, Mandel, Chaban, Camus, je me sens un peu chez moi.
(...)
J'ai un temps rêvé d'une candidature de Bernard Kouchner, restituant à la gauche française une dimension internationale perdue. Veto d'un PS effrayé par l'audace de l'électron libre. J'aurais aimé un ticket Sarkozy-Kouchner. En prenant position pour le premier, je vais perdre des amis. Ma décision, faite de douleurs anciennes et de perspectives nouvelles, est réfléchie. Je ne partage pas toutes les options du candidat UMP. Exemple : les "sans-papiers", je souhaite une régularisation plus ample, fondée sur des critères d'humanité mieux respectés. Voter n'est pas entrer en religion, c'est opter pour le projet le plus proche de ses convictions.
L'humanisme du XXIe siècle s'abstient d'imposer une idée parfaite de l'homme. Garde-fou contre l'inhumain, en nous et autour de nous, il ne peut se satisfaire de déplorer les victimes et de recenser morts ou laissés-pour-compte. Récusant l'indifférence coupable et la manie doctrinaire, l'humaniste s'obstine - lutte sans cesse recommencée - à "faire barrage à la folie des hommes en refusant de se laisser emporter par elle" (discours du 14 janvier). Le "murmure des âmes innocentes" que Sarkozy entendit à Yad Vashem lui dicte cette définition de la politique. Depuis toujours, c'est ce murmure qui porte ma philosophie.



El 40% dels joves musulmans britànics volen l'aplicació de la sharia al Regne Unit

Aquesta xifra apareix en un estudi que avui publica el Telegraph. Es interessant constatar la diferència d'opinió entre els musulmans més joves i els més adults. Aixi com, el comprovar, una vegada més, el radicalisme polític de la joventut i les similituts i paral·lelismes que es poden fer amb altres moviments radicals jovenils que van saccejar la història recent del món occidental.
Forty per cent of Muslims between the ages of 16 and 24 said they would prefer to live under sharia law in Britain, a legal system based on the teachings of the Koran. The figure among over-55s, in contrast, was only 17 per cent.

In some countries, people found guilty under sharia law face penalties such as beheading, stoning, the severing of a hand or being lashed.

The study, by the Right-wing think-tank Policy Exchange, also found a significant minority who expressed backing for Islamic terrorism.

One in eight young Muslims said they admired groups such as al-Qa'eda that "are prepared to fight the West".

Turning to issues of faith, 36 per cent of the young people questioned said they believed that a Muslim who converts to another religion should be "punished by death." Among the over 55s, the figure is only 19 per cent.

Three out of four young Muslims would prefer Muslim women to "choose to wear the veil or hijab," compared to only a quarter of over-55s.

Support was also strong for Islamic schools, according to the Populus survey of 1,000 people commissioned by Policy Exchange.

Forty per cent of younger Muslims said they would want their children to attend an Islamic school, compared to only 20 per cent of over-55s.




Les preguntes que no responen els opositors a la guerra de l'Iraq

Unes preguntes que formula Robert Kagan en un article al "The Washington Post":

But they’re not honest either, since they refuse to answer the most obvious and necessary questions: What do they propose the United States do when, as a result of withdrawal, Iraq explodes and ethnic cleansing on a truly horrific scale begins? What do they propose our response should be when the entire region becomes a war zone, when al-Qaeda and other terrorist organizations establish bases in Iraq from which to attack neighboring states as well as the United States? Even the Iraq Study Group acknowledged that these are likely consequences of precipitate withdrawal.

Those who call for an “end to the war” don’t want to talk about the fact that the war in Iraq and in the region will not end but will only grow more dangerous. Do they recommend that we then do nothing, regardless of the consequences? Or are they willing to say publicly, right now, that they would favor sending U.S. troops back into Iraq to confront those new dangers? Answering those questions really would be honest and brave.

Of course, most of the discussion of Iraq isn’t about Iraq at all. The war has become a political abstraction, a means of positioning oneself at home.

To the extent that people think about Iraq, many seem to believe it is a problem that can be made to go away. Once American forces depart, Iraq will no longer be our problem. Joseph Biden, one of the smartest foreign policy hands in the Senate, recently accused President Bush of sending more troops so that he could pass the Iraq war on to his successor. Biden must assume that if the president took his advice and canceled the troop increase, then somehow Iraq would no longer be a serious crisis when President Biden entered the White House in 2009.

This is a delusion, but it is by no means only a Democratic delusion. Many conservatives and Republicans, including erstwhile supporters of the war, have thrown up their hands in anger at the Iraqi people or the Iraqi government. They, too, seem to believe that if American troops leave, because Iraqis don’t “deserve” our help, then somehow the whole mess will solve itself or simply fade away. Talk about a fantasy. The fact is, the United States cannot escape the Iraq crisis, or the Middle East crisis of which it is a part, and will not be able to escape it for years. And if Iraq does collapse, it will not be the end of our problems but the beginning of a new and much bigger set of problems.

I would think that anyone wanting to be president in January 2009 would be hoping and praying that the troop increase works. The United States will be dealing with Iraq one way or another in 2009, no matter what anyone says or does today. The only question is whether it is an Iraq that is salvageable or an Iraq sinking further into chaos and destruction and dragging America along with it.

A big part of the answer will come soon in the battle for Baghdad. Politicians in both parties should realize that success in this mission is in their interest, as well as the nation’s. Here’s a wild idea: Forget the political posturing, be responsible, and provide the moral and material support our forces need and expect. The next president will thank you.