Dures paraules de la cancellera alemanya, Angela Merkel, contra Espanya i Portugal a la roda de premsa que ha donat aquest matí. Igual que ha aplaudit l'anunci d'ahir d'aquests països per lluitar més intensament en la reducció dels seus respectius dèficits, també els ha culpat de ser els responsables de la fràgil situació de l'Eurozona. És a dir, critica la seva falta de mesures i la poca ambició de les mateixes.
En aquest sentit, Merkel considera que els anuncis tant de Zapatero i Sòcrates són una bona notícia per a Europa, encara que assegura que els tindrà vigilats almenys fins al juny per comprovar que compleixen amb els seus compromisos. Aquestes declaracions, no recollides per les agències de notícies espanyoles, deixen entreveure la poca confiança que té Alemanya en la gestió econòmica d'aquests dos països. "Hi ha voluntat política per defensar l'estabilitat de la nostra moneda", ha advertit Merkel.
dilluns, 10 de maig del 2010
D'on retallarà Zapatero els 15.000 milions d'euros?
Los analistas consultados coinciden en que el Estado cuenta con poco margen de maniobra, menos si cabe debido a las circunstancias de este recorte. "Cuando lo haces de un modo tan improvisado y, a corto plazo, las opciones son más escasas. Además, casi estamos a mitad de año, así que hay muchas partidas comprometidas", indica un experto.
Las vías que existen, a priori, son reducir el gasto y la inversión o aumentar los ingresos vía impuestos. También cerrar el grifo de las comunidades autónomas (CC.AA.), hasta ahora menos implicadas en plan de austeridad del Gobierno central. ¿Qué opciones reales hay para cada una de ellas?
Segiu llegint.
La nena que no evelleix
Girl frozen in time may hold key to ageing - Times Online
Scientists are hoping to gain new insights into the mysteries of ageing by sequencing the genome of a 17-year-old girl who has the body and behaviour of a tiny toddler.
Brooke Greenberg is old enough to drive a car and next year will be old enough to vote — but at 16lb in weight and just 30in tall, she is still the size of a one-year-old.
Until recently she had been regarded as a medical oddity but a preliminary study of her DNA has suggested her failure to grow could be linked to defects in the genes that make the rest of humanity grow old.
If confirmed, the research could give scientists a fresh understanding of ageing and even suggest new therapies for diseases linked to old age.
divendres, 7 de maig del 2010
El relator de l'ONU per Gaza Richard Goldstone va ser jutge del règim d'apartheid
Una investigació del diari israelià Yediot Ajaronot ha tret a la llum la cara amagada de Richard Goldstone. Resulta que l'home que va ser autor de l'Informe Goldstone, que critica les accions de l'Exèrcit Israelià durant l'última ofensiva militar a Gaza, va prendre part activa en les polítiques racistes del règim d'apartheid a Sud-àfrica.
Durant el seu mandat com a jutge del Tribuna d'Apel·lacions durant els anys 80 i 90, Goldstone va condemnar a la pena de mort almenys 28 acusats negres. La majoria d'ells van ser declarats culpables d'assassinat i van intentar apel.lar el veredicte. En aquells dies, va escriure en una sentència que la pena de mort reflecteix la demanda de la societat, que s'ha de pagar un preu pels crims que veu justament com aterridors.
En una altra sentència, en la que va confirmar l'execució d'un jove negre condemnat per la mort d'un blanc, propietari d'un restaurant, després que li van disparar, Goldstone va escriure que la pena de mort és l'únic càstig que pot es aplicar a aquests actes.
Fins i tot, quan es tractava de delictes molt menys greus, Goldstone va aprovar la flagelació de quatre ciutadans negres declarats culpables de violència, mentre que va absoldre a quatre policies que havien irromput a la casa d'una dona blanca sota sospites que estava mantenint relacions sexuals amb un home negre, una cosa que es considerava un delicte greu a Sud-àfrica.
En un altre judici, Goldstone va condemnar a dos joves negres simplement per la possessió d'una cinta de vídeo amb un discurs pronunciat per un dels alts funcionaris del partit de Nelson Mandela.
Durant el seu mandat com a jutge del Tribuna d'Apel·lacions durant els anys 80 i 90, Goldstone va condemnar a la pena de mort almenys 28 acusats negres. La majoria d'ells van ser declarats culpables d'assassinat i van intentar apel.lar el veredicte. En aquells dies, va escriure en una sentència que la pena de mort reflecteix la demanda de la societat, que s'ha de pagar un preu pels crims que veu justament com aterridors.
En una altra sentència, en la que va confirmar l'execució d'un jove negre condemnat per la mort d'un blanc, propietari d'un restaurant, després que li van disparar, Goldstone va escriure que la pena de mort és l'únic càstig que pot es aplicar a aquests actes.
Fins i tot, quan es tractava de delictes molt menys greus, Goldstone va aprovar la flagelació de quatre ciutadans negres declarats culpables de violència, mentre que va absoldre a quatre policies que havien irromput a la casa d'una dona blanca sota sospites que estava mantenint relacions sexuals amb un home negre, una cosa que es considerava un delicte greu a Sud-àfrica.
En un altre judici, Goldstone va condemnar a dos joves negres simplement per la possessió d'una cinta de vídeo amb un discurs pronunciat per un dels alts funcionaris del partit de Nelson Mandela.
Estats Units xifra en 600.000 milions de dòlars un eventual rescat d'Espanya
Mark Steven Kirk, senador republicà per Illinois i membre del Comitè d'assignacions que supervisa el finançament per al Fons Monetari Internacional, considera que un pla de rescat per a Espanya podria costar 600.000 milions de dòlars (474.000 milions d'euros), segons informa The New York Times.
Leguina explica perquè Blanco boicoteja el PSOE de Madrid
Leguina:
¿Tiene algún sentido que Blanco le venga haciendo la cama a Tomás Gómez? Pues sí, lo tiene, mas para entenderlo hay que pasar de la lógica común a la “lógica interna de los partidos”, que es a la que se atienen los aparachiks que en el mundo son y han sido y Blanco es, sobre todo, un aparachik.
(...)
¿Y cuál es esa lógica interna? Pues muy sencilla, la de Humpty-Dumpty, el amigo de Alicia, cuando decía: “Lo único importante es saber quién tiene el poder”.
Pero en este caso, aparte de la obscena exhibición de su poderío, Blanco está metido ya en otra operación que conviene conocer y que no es otra que la de convertirse en el administrador del poszapaterismo. Se lo ha dicho a sus próximos: “Sé que no tengo cara de secretario general, pero sí puedo tener la cara de quien elige al secretario general”.
Y desde esta óptica se empieza se entender todo: para Blanco lo relevante no es que el PSOE gane las elecciones en Madrid, sino colocar a “un amigo” al frente del PSM, para lo cual necesita eliminar a Tomás Gómez.
Guantánamo: Obama igual que Bush
L'administració Obama ha acabat plegant-se a la realitat i ha acceptat que la lluita contra el terrorisme islamista no és una simple lluita policial sinó una guerra. I per tant, que s'ha de regir per la llei de Conflicte Armat i les convencions de Ginebra. Això vol dir que està permesa la detenció dels combatents sense càrrecs ni judici mentre durin les hostilitats. Aquesta és la filosofia jurídica que va aplicar l'administració Bush i que ara assumeix l'administració Obama. L'única diferència és que ara ningú critica Obama per fer el mateix que Bush.
President Obama's deadline for closing the prison facility at Guantanamo Bay expired 102 days ago, and Attorney General Eric Holder has now admitted that at least 40 detainees will be held indefinitely, without trial.
Enough, already: It's time to rescind the order, rule out any civilian trials -- and explain to the world why holding the detainees at Gitmo is the right thing to do under the Law of Armed Conflict (which subsumes what was long known as the Laws of War).
Obama and Holder have repeatedly acknowledged that America is "at war," as did Congress by invoking the War Powers Resolution by a combined vote of 519-1 on Sept. 18, 2001. And the Supreme Court has repeatedly affirmed that this war is governed by the Law of Armed Conflict -- which permits detention without charge or trial for the duration of hostilities.
Indeed, detaining enemy combatants for the duration of hostilities without charge or trial is a long-recognized and lawful practice. Thus, the United States held more than 400,000 German POWs (and many Italians, too) at detention camps spread across 40-plus states -- without lawyers, charges or trials -- until World War II ended.
Before citing the 1949 Geneva POW Convention, critics should be aware what they actually say. Article 84 states: "A prisoner of war shall be tried only by a military court." And Article 97 says: "Prisoners of war shall not in any case be transferred to penitentiary establishments (prisons, penitentiaries, convict prisons, etc.)."
(V)
dijous, 6 de maig del 2010
Something is happening and you don't know what it is do you, Mr. Jones?
L'amic F.C. m'envia aquesta anotació:
ADDENDA.- Escolteu-la.
Hi ha fills que peguen els pares.
Hi ha malalts i familiars que peguen els metges i enfermeres.
Hi ha pares i nens que peguen els mestres.
i ara els toca rebre...
Los examinadores de Tráfico volverán a protagonizar hoy una jornada de paros de cinco minutos a las 12.00 horas en las jefaturas provinciales de Tráfico o en los centros de exámenes para protestar por las agresiones que sufre este colectivo. La última agresión tuvo lugar hace dos días, en Mataró (Barcelona), cuando un alumno cogió a un examinador del brazo al conocer que había suspendido y le zarandeó mientras le amenazaba con clavarle un cuchillo y le decía que acababa de salir de la cárcel.No es el único caso reciente. El 23 de abril, un hombre que había sido suspendido en el examen, se acercó por detrás en La Coruña a la examinadora, después de que ésta bajara del coche, la agarró de los pelos y la estampó contra un coche en dos ocasiones. Un compañero de la examinadora, que acudió en su ayuda, también fue golpeado por el conductor suspendido cuando intentaba evitar que escapase.Los examinadores dicen que estos casos de violencia son "habituales" y reivindican que se pongan medidas para frenar estas agresiones. Así por ejemplo, piden ser considerados autoridades públicas, como ya ocurre en el caso de los médicos cuando son agredidos. Con esta autoridad, los examinadores creen que se frenarían las agresiones, ya que al agresor sería juzgado por la vía penal y no por la civil, con lo que la pena sería mayor.
Dylan cantava: something is happening and you don't know what it is do you, Mr. Jones?
Pue eso
ADDENDA.- Escolteu-la.
dimecres, 5 de maig del 2010
The Economist demana el vot pel conservador David Cameron
El setmanari liberal britànic The Economist prefereix el conservador David Cameron al liberal-demòcrata Nick Clegg. Segons ressalta la revista, que ha estat buscant un partit liberal seriós a la Gran Bretanya durant un segle, comparteix amb els liberal demòcrates la seva defensa dels drets civils i dels immigrants, així com la seva proposta de reformar el sistema electoral per fer-lo més proporcional.
Però per carismàtic que sigui Clegg, les seves polítiques econòmiques són equivocades. Vol incorporar el Regne Unit a l'euro, abolir el pagament de matrícula a la universitat, aplicar un impost del 50% sobre els guanys de capital, introduir un "impost de mansions" i reduir les deduccions per aportacions a pensions privades. En contrast amb els liberals alemanys, que afavoreixen el liberalisme en drets civils i en economia, els liberals-demòcrates britànics estan a l'esquerra dels laboristes en qüestions d'empresa. The Economist lamenta que el partit de Clegg no sigui el centre radical que ells voldrien.
Però per carismàtic que sigui Clegg, les seves polítiques econòmiques són equivocades. Vol incorporar el Regne Unit a l'euro, abolir el pagament de matrícula a la universitat, aplicar un impost del 50% sobre els guanys de capital, introduir un "impost de mansions" i reduir les deduccions per aportacions a pensions privades. En contrast amb els liberals alemanys, que afavoreixen el liberalisme en drets civils i en economia, els liberals-demòcrates britànics estan a l'esquerra dels laboristes en qüestions d'empresa. The Economist lamenta que el partit de Clegg no sigui el centre radical que ells voldrien.
Va Grècia pel mateix camí que l'Argentina el 2001?
Extret de la BBC:
El gener del 2001, l'Argentina va celebrar el "blindatge", un acord d'uns 40.000 milions de dòlars amb l'FMI, bancs, asseguradores i Espanya per evitar una suspensió de pagaments. Al desembre, va tirar la tovallola i va declarar el temut "default".
Serà aquest fracàs el destí del megarescat de 110.000 milions d'euros que van acordar Grècia, l'eurozona i el Fons Monetari Internacional?
Un execonomista en cap de l'FMI, Kenneth Rogoff, es troba entre els que alerten sobre els paral.lels amb el cas argentí. "A l'Argentina, els rescats de l'FMI només van posposar al final, que va acabar amb una suspensió de pagaments extremadament traumàtica".
Similituds no en falten. Com l'Argentina el 2001, Grècia té venciments del deute a la volta de la cantonada, un fort dèficit fiscal, una galopant evasió impositiva, una economia en recessió i una moneda sobrevaluada. Pitjor encara, el remei acordat té fortes possibilitats de ser pitjor que la malaltia.
Grècia s'ha compromès a una dràstica reducció del dèficit fiscal (30.000 milions d'euros en tres anys) enmig d'una forta recessió econòmica, recepta que va tenir un desastrós resultat en la sobreendeutada Argentina fa menys d'una dècada.
Un dels pocs economistes que va predir l'actual crisi mundial, Nouriel Roubini, ha alertat sobre les dificultats de sanejar els comptes públics enmig d'una recessió. "Si el PIB cau, és gairebé impossible aconseguir certs objectius de dèficit i deute. Aquesta va ser la trampa en la qual va quedar l'Argentina entre 1999 i 2001".
Quan cau la activitat econòmica, baixa automàticament la recaptació impositiva. Amb un augment impositiu i un congelació salarial, es frena un dels motors de l'economia: el consum. Aquesta suma de dèficit fiscal, recessió i ajust es converteix en un cercle viciós sense sortida. En l'últim i fatídic any de la convertibilitat (la paritat entre el pes i el dòlar), el PIB argentí es va desplomar un 4,5%. A Grècia s'estima que aquest any la caiguda rondarà en un 4%, el doble que el 2009. A canvi del paquet d'ajuda de l'FMI, Argentina es va comprometre a fortes mesures d'ajust. L'impacte social es va fer sentir als carrers: el llavors president, Fernando de la Rúa, va acabar fugint de la Casa Rosada en helicòpter.
Grècia ja ha posat en marxa tres plans d'ajust amb una economia que depèn estretament del seu sector públic, responsable del 40% del PIB. Les manifestacions i vagues s'han multiplicant des del gener.
Però potser el paral.lel més preocupant entre els dos països és la política monetària. "A l'Argentina no es podia emetre moneda o devaluar. Davant una recessió, l'única mesura era l'ajust. El mateix passa amb Grècia i l'euro. Grècia no pot emetre moneda ni devaluar per millorar la seva competitivitat enfront d'altres economies. En ambdós casos es renuncia a una política monetària, fiscal i canviària pròpia ", segons l'economista argentí Fabian Amico, de la Universitat de Luján.
Rarament la història es repeteix de la mateixa manera. En aquest cas, la gran diferència és que la crisi grega pot tenir repercussions europees i globals que van molt més enllà de la seva estatura econòmica. Grècia representa el 2,4% de l'eurozona en termes del PIB, però la seva caiguda pot produir un efecte de contagi en altres nacions (Portugal i Espanya són els candidats més obvis). Al que se suma que molts bancs europeus estan fortament exposats al deute de Grècia.
Entitats alemanyes tenen uns 27.000 milions d'euros en bons sobirans grecs, bancs britànics sumen uns 10.000 milions i els francesos BNP Paribas i Societe General es troben entre els que acumulen més deute de Grècia en els seus balanços. En poques paraules, són molts els que volen evitar una suspensió de pagaments.
En el cas de l'Argentina no existia aquesta conjunció de factors. Això es pot convertir en un desavantatge, perquè per a l'Argentina la dolorosíssima sortida de la suspensió de pagaments i la devaluació va ser gairebé inevitable.
Pels seus compromisos, Grècia està més lligada al carro de l'eurozona. Per aquest motiu diversos economistes recomanen que aprengui de la història recent i es estalviï temps i patiment llançant ja una reestructuració del seu deute.
Fins i tot Domingo Cavallo, el polèmic ministre d'Economia de l'Argentina el 2001, ha aconsellat en una entrevista amb la BBC: "Crec que Grècia, en lloc de seguir honrant seu deute, hauria reestructurar-lo de forma ordenada, estenent els venciments i baixant els tipus d'interès dels seus bons".
El gener del 2001, l'Argentina va celebrar el "blindatge", un acord d'uns 40.000 milions de dòlars amb l'FMI, bancs, asseguradores i Espanya per evitar una suspensió de pagaments. Al desembre, va tirar la tovallola i va declarar el temut "default".
Serà aquest fracàs el destí del megarescat de 110.000 milions d'euros que van acordar Grècia, l'eurozona i el Fons Monetari Internacional?
Un execonomista en cap de l'FMI, Kenneth Rogoff, es troba entre els que alerten sobre els paral.lels amb el cas argentí. "A l'Argentina, els rescats de l'FMI només van posposar al final, que va acabar amb una suspensió de pagaments extremadament traumàtica".
Similituds no en falten. Com l'Argentina el 2001, Grècia té venciments del deute a la volta de la cantonada, un fort dèficit fiscal, una galopant evasió impositiva, una economia en recessió i una moneda sobrevaluada. Pitjor encara, el remei acordat té fortes possibilitats de ser pitjor que la malaltia.
Grècia s'ha compromès a una dràstica reducció del dèficit fiscal (30.000 milions d'euros en tres anys) enmig d'una forta recessió econòmica, recepta que va tenir un desastrós resultat en la sobreendeutada Argentina fa menys d'una dècada.
Un dels pocs economistes que va predir l'actual crisi mundial, Nouriel Roubini, ha alertat sobre les dificultats de sanejar els comptes públics enmig d'una recessió. "Si el PIB cau, és gairebé impossible aconseguir certs objectius de dèficit i deute. Aquesta va ser la trampa en la qual va quedar l'Argentina entre 1999 i 2001".
Quan cau la activitat econòmica, baixa automàticament la recaptació impositiva. Amb un augment impositiu i un congelació salarial, es frena un dels motors de l'economia: el consum. Aquesta suma de dèficit fiscal, recessió i ajust es converteix en un cercle viciós sense sortida. En l'últim i fatídic any de la convertibilitat (la paritat entre el pes i el dòlar), el PIB argentí es va desplomar un 4,5%. A Grècia s'estima que aquest any la caiguda rondarà en un 4%, el doble que el 2009. A canvi del paquet d'ajuda de l'FMI, Argentina es va comprometre a fortes mesures d'ajust. L'impacte social es va fer sentir als carrers: el llavors president, Fernando de la Rúa, va acabar fugint de la Casa Rosada en helicòpter.
Grècia ja ha posat en marxa tres plans d'ajust amb una economia que depèn estretament del seu sector públic, responsable del 40% del PIB. Les manifestacions i vagues s'han multiplicant des del gener.
Però potser el paral.lel més preocupant entre els dos països és la política monetària. "A l'Argentina no es podia emetre moneda o devaluar. Davant una recessió, l'única mesura era l'ajust. El mateix passa amb Grècia i l'euro. Grècia no pot emetre moneda ni devaluar per millorar la seva competitivitat enfront d'altres economies. En ambdós casos es renuncia a una política monetària, fiscal i canviària pròpia ", segons l'economista argentí Fabian Amico, de la Universitat de Luján.
Rarament la història es repeteix de la mateixa manera. En aquest cas, la gran diferència és que la crisi grega pot tenir repercussions europees i globals que van molt més enllà de la seva estatura econòmica. Grècia representa el 2,4% de l'eurozona en termes del PIB, però la seva caiguda pot produir un efecte de contagi en altres nacions (Portugal i Espanya són els candidats més obvis). Al que se suma que molts bancs europeus estan fortament exposats al deute de Grècia.
Entitats alemanyes tenen uns 27.000 milions d'euros en bons sobirans grecs, bancs britànics sumen uns 10.000 milions i els francesos BNP Paribas i Societe General es troben entre els que acumulen més deute de Grècia en els seus balanços. En poques paraules, són molts els que volen evitar una suspensió de pagaments.
En el cas de l'Argentina no existia aquesta conjunció de factors. Això es pot convertir en un desavantatge, perquè per a l'Argentina la dolorosíssima sortida de la suspensió de pagaments i la devaluació va ser gairebé inevitable.
Pels seus compromisos, Grècia està més lligada al carro de l'eurozona. Per aquest motiu diversos economistes recomanen que aprengui de la història recent i es estalviï temps i patiment llançant ja una reestructuració del seu deute.
Fins i tot Domingo Cavallo, el polèmic ministre d'Economia de l'Argentina el 2001, ha aconsellat en una entrevista amb la BBC: "Crec que Grècia, en lloc de seguir honrant seu deute, hauria reestructurar-lo de forma ordenada, estenent els venciments i baixant els tipus d'interès dels seus bons".
La trenyina del deute europeu
Itàlia li deu a França 511.000 milions de dòlars (el 20% del PIB francès), la banca espanyola té gairebé un terç del deute portuguesa (més de 86.000 milions de dòlars), mentre que Espanya li deu a França 220.000 milions, a Alemanya 238.000 ja Regne Unit 114.000 milions de dòlars, segons dades del Banc Internacional de Pagaments recollit per The New York Times.
Deute i dèficit comparats:
dimarts, 4 de maig del 2010
Pec abans de l'atemptat fallit, la bandera de la jihad onejava a Times Square
El grup extremista islàmic "revolució musulmana" que proferia amenaces de mort contra els autors de South Park per ser disfressat d'ós Mahoma en l'últim episodi de la famosa tira còmica (llegir), van ser trobats la tarda del dissabte a Times Square amb la bandera Negre jihad, poques hores abans que el cotxe bomba va intentar (llegir), com es mostra en aquest vídeo a continuació, que es troba a la seva pàgina web.
dilluns, 3 de maig del 2010
Félix de Azúa tira la tovallola
...Como he dicho otras veces, la deriva de España hacia el modelo italiano se acelera. En Italia votar es obligatorio y no se nota el hartazgo de los civiles, pero aquí falta ya muy poco para que la abstención iguale al número de votantes. Da lo mismo, porque los políticos seguirán llenándose la boca con palabras que nunca han entendido, como «democracia», «nación» o «libertad». Y no las han entendido porque nuestra clase política no es demócrata. No tiene ni la menor idea de qué quiere decir democracia. Por eso no respetan a los partidos adversos sino que se empeñan en triturarlos y no creen estar en el poder para resolver los problemas de la gente sino para creárselos porque así lo exige la Causa. Solo trabajan para su propio partido, como los empleados japoneses trabajaban para su empresa y la yakuza asociada. Así le ha ido al Japón.
El deterioro es supino. Ver cómo Montilla, un gris escalador de la burocracia de partido, condecora a los fiscales que calumnian a sus propios colegas de tribunales superiores es una imagen que remite a los tiempos de Franco cuando la lealtad al Régimen era lo único que contaba. Porque la desdicha es que este país ha regresado a su ser ancestral. La ruina económica nos está devolviendo al lugar de siempre en el tercer mundo. La ruina moral nos devuelve al escenario de toda la vida, el esperpento, la pornografía política, la canallada.
El sueño ha durado unos años, digamos que de 1982 a más o menos el cambio de siglo. Durante 20 años parecía que España podía convertirse en un país europeo. La gente olvidó los delirios señoritiles del desprecio al trabajo y, con la excepción de los liberados sindicales, comenzó a tomarse en serio la vida. De pronto ya no daba vergüenza trabajar e incluso querer trabajar más horas o más días. Los fondos europeos y una ola de optimismo que ilusionó a los españoles lograron un despegue prodigioso, mientras en el terreno político, con jefes de Gobierno adultos como Suárez, González o Aznar, los adversarios no eran enemigos. La oposición podía ser dura, pero no era una chusma despreciable. La diversidad de ideas y opiniones, como en Europa, mantenía viva la libertad. En la actualidad la libertad es una excusa para sacar las navajas.
Este ambiente tabernario, que a mi modo de ver repugna a casi todo el mundo menos a los partidos políticos y a aquellos que viven de sus privilegios y subvenciones, tiene aspecto de ser duradero. No me imagino yo a los actuales padres de la patria preocupándose por los votantes, esos parias que han venido al mundo para pagar sus sueldos, viajes, negocios, comidas, amantes, coches, parientes, sobornos y trajes.
En estas circunstancias, la verdad, es inútil tratar de influir en la vida pública, así que me voy a los cuarteles de invierno a ver si logro hacer algo de provecho. Mil gracias por su atención y por su amabilidad.
Text íntegre de la seva última columna a El Periódico.
La vicepresidenta del Parlament Europeu a favor de la prohibició del burka
Silvana Koch-Mehrin, vicepresidenta del Parlament Europeu i líder dels liberals alemanys, s'ha manifestat a favor de la prohibició del burka a tota la Unió Europea. "Voldria que Alemanya -i tot Europa- prohibís l'ús del burka en totes les seves formes".
Sis milions de patrimoni
Público també ha investigat a Bono:
El presidente del Congreso, José Bono, su esposa y sus cuatro hijos han acumulado un patrimonio inmobiliario valorado, como mínimo, en seis millones de euros. El gran salto se produjo a partir de 2000: desde entonces, Bono y su familia han adquirido nueve viviendas, un local comercial y tres parcelas con una extensión total de 16 hectáreas, sobre las que se alza Hípica Almenara, la explotación equina del ex presidente castellanomanchego. Las propiedades aparecen escrituradas bien a nombre de alguno de los Bono o bien a nombre de las sociedades Hípica Almenara, Ahorros Familiares Saja o Attack 84, todas ellas propiedad de miembros de la familia.
L'hora H de l'economia espanyola
Últim informe econòmic d'ESADE:
La economía mundial ha entrado en 2010 con perspectivas de recuperación después del colapso del periodo 2008-2009. La recuperación es incipiente y dispar y viene de la mano de un estímulo fiscal y monetario sin precedentes, cuyo calendario de retirada constituirá el tema de debate coyuntural durante 2010. Pendientes de solución quedan los dos temas básicos subyacentes en el estallido de la crisis: el sistema financiero y su reforma y la corrección de los desajustes globales en las cuentas externas, con Estados Unidos y China como países centrales en este último caso. Ambos temas estarán en el centro del debate económico en el futuro próximo, y de su solución satisfactoria dependerá la recuperación duradera de la actividad económica mundial.
En este contexto global, la Unión Europea debate sobre la reparación de la primera grieta en su Unión Económica y Monetaria. Desde su introducción en 1999 la moneda única ha desplegado sus ventajas, pero actualmente, algo más de una década después, comienza a desplegar sus inconvenientes. El problema se concreta en la existencia de fuertes desajustes en las cuentas externas de los distintos Estados Miembros para cuya corrección ya no pueden recurrir a la política monetaria y cambiaria propias. La tensión generada ha levantado nuevamente dudas sobre la viabilidad del proyecto de moneda única, el más ambicioso de los acometidos en el proceso de integración europea. Evidentemente, el tema no es menor, y también será centro de debate en el futuro próximo.
España lucha por restablecer sus constantes vitales en este contexto europeo y global. Superados al menos temporalmente los peores pronósticos sobre la economía mundial, el recurso a la crisis internacional como causa de nuestros problemas ya no sirve y España trasluce con claridad la identidad propia de su crisis. El diagnóstico es muy serio: país altamente endeudado con su modelo de generación de renta dañado. Frente a este diagnóstico el tratamiento no ha estado ni está a la altura. El recurso al endeudamiento por parte de las Administraciones Públicas está agravando el endeudamiento externo y conduciendo a la economía española hacia zonas de alto riesgo. Las medidas fiscales y estructurales que reconduzcan la evolución de la deuda hacia zonas de solvencia son ya ineludibles. No hacerlo sería una irresponsabilidad social. Es la hora H de la economía española.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)