Els serveis secrets britànics investiguen els vincles econòmics que van portar França a oposar-se a la guerra contra l'Iraq

Els serveis secrets britànics, l'MI5 i l'MI6, estan investigant les implicacions mercantils i financeres de França amb l'Iraq a través del programa Petroli per Aliments de les Nacions Unides. Un programa que, com gairebé ningú sap al nostre país pel mutisme dels mitjans, s'està investigant perquè va permetre a Saddam Hussein embuxacar-se una part important dels diners amb la complicitat d'alguns directius de l'ONU i el suport, comprat amb suborns, de polítics, periodistes i entitats de tot el món que van promoure la campanya contra la guerra.

Segons l'edició electrònica del Times de Londres, les investigacions se centren en BNP-Paribas, la banca francesa a la qual l'ONU va concedir l'administració del programa Petroli per Aliments.

More than $40 billion (£22 billion) of Iraqi oil money passed through the bank’s New York branch in the six years before the war. The contract was originally handled by BNP bank before it merged with Paribas, another French bank, in 2000.

El rol de BNP-Paribas ha sortit fa poc a la llum.

Last week, investigators for the Manhattan district attorney were in London making inquiries. The district attorney has launched a criminal investigation into alleged “improper banking practices” at BNP Paribas over the oil-for-food accounts.

The bank was responsible for issuing “letters of credit” to guarantee payments by companies, governments and individuals trading with Iraq through the UN scheme. It also converted the money between different currencies and invested the deposits which funded the oil-for-food deals.

The size of the funds flowing through the bank would potentially have made the contract extremely profitable and the UN would have been one of the bank’s biggest customers, according to accountants.

Les investigacions se centren en saber qui estava al darrera de tot plegat.

By 2000 the Iraqis had become so concerned that they asked the UN for the money to be split among several banks, but the organisation vetoed the plan. Investigators are now trying to determine if BNP Paribas acted improperly or whether political pressure was brought within the UN to ensure that it kept the contract.

Sobre aquest tema, BARCEPUNDIT es pregunta: el diner desviat per Saddam del Programa Petroli per Aliments va anar a parar, si més no en part, a Al Qaeda? Procedia d'aquí el múscul financer d'Ossama bin Laden des de 1998?. Es el tema de l'últim article de Claudia Rosett, la perio0dista que més i millor ha investigat aquest escàndol.

El comissari sortint Mario Monti diu que l'eix Blair-Aznar era útil pel futur de la UE, mentre que l'eix Paris-Berlín és un fre

El comissari europeu de la Competència, actualment en funcions, l'italià Mario Monti, ha dit en unes declaracions al "Corriere della Sera" que França i Alemanya són un fre per la UE, tant pel que fa a una major integració europea com per adoptar mesures liberals que fomentin la competència. Segons Monti, l'eix Blar-Aznar s'ha mostrat molt més últil que l'eix Chirac-Schroeder.

"Ces dix années passées à Bruxelles m'ont convaincu que, pour être compétitive, l'Europe doit être plus libérale. En simplifiant, l'axe Blair-Aznar s'est révélé plus utile que celui Chirac-Schroeder", a-t-il dit.

"Une Italie qui veut être positive en Europe doit comprendre que la France et l'Allemagne, à qui l'Union doit beaucoup, représentent aujourd'hui un frein à l'intégration", a poursuivi M. Monti.

Il a également reproché à son pays d'avoir soutenu dans certaines occasions Paris et Berlin sans défendre les intérêts nationaux italiens sur le long terme.

"Il ne convient pas, pour se rendre sympathique aux puissants, de leur rendre des services que ceux-ci ne retourneront pas", a-t-il dit.

Le commissaire européen reproche aux deux pays, et spécialement à la France, de favoriser quelques entreprises nationales au détriment du développement économique général sur le long terme.

Le dernier contentieux en date avec la France est le groupe France Télécom, auquel M. Monti veut demander de rembourser 1,1 milliard d'euros, plus intérêts, d'avantages fiscaux pour compenser les bénéfices tirés par l'opérateur du régime dérogatoire de taxe professionnelle dont il a bénéficié jusque fin 2002.

"La France est devenue un problème pour elle-même et pour l'Europe. Elle vit mal ses succès, et souvent elle ne les voit pas, et attribue à l'Europe ses échecs, qui sont souvent imaginaires", assène Mario Monti.

M. Monti prend comme exemple la Grande Bretagne et l'Irlande "qui ont décidé de privilégier les facteurs de production, le capital et le travail, ainsi que les consommateurs, indépendamment de la nationalité".

"Londres a ainsi renoncé au contrôle de l'industrie automobile et d'institutions financières historiques, mais son économie est aujourd'hui plus compétitive qu'hier", a-t-il souligné.

Tout en plaidant pour le respect du Pacte de stabilité, M. Monti a également estimé que celui-ci pouvait être maintenant "mieux articulé".

"Il y a eu un Pacte pour la grossesse et l'enfance de l'euro. Nous aurions besoin d'une autre version adaptée à sa maturité dans laquelle il serait possible de faire la distinction entre la dépense publique destinée à alimenter la consommation de celle destinée aux investissements, définis de manière rigoureuse et contrôlable", a-t-il dit.

M. Monti s'est également plaint dans cette interview d'avoir été d'une certaine manière trahi par le chef du gouvernement italien Silvio Berlusconi qui a nommé le centriste Rocco Buttiglione, ministre chargé des Affaires européennes, pour lui succéder à Bruxelles.

"Nous avions convenu tous les deux de l'opportunité que je poursuive mon engagement comme commissaire européen", a-t-il affirmé.

"Un Italien qui ne s'est pas fait beaucoup d'amis ces dernières années à Paris et Berlin parce qu'il avait appliqué à la France et l'Allemagne les règles valables pour tous les autres pouvait représenter une opportunité", a-t-il dit.

"Pour cette raison, j'ai refusé d'autres postes publics dans le passé et maintenant je regrette énormément de ne pas pouvoir continuer cette oeuvre", a conclu M. Monti.

El papanatisme de la medalla d'or i el cainisme polític

 

Utilitzar un lobby que es té contractat per raons d'Estat per obtenir de passada una gratificació política personal potser no sigui un delicte, però és d'una fatuitat i d'un papanatisme molt greus. Tant greu com la manipulació informativa amb que s'ha tractat el tema, perquè s'ha volgut donar a entendre que el govern de José M. Aznar havia contractat aquest lobby amb l'objectiu d'aconseguir, amb un cost de 2 milions de dòlars, que el Congrés dels Estats Units li donés la medalla d'or, cosa que no es veritat.

Segons sembla, aquesta mena de contractes es van començar a fer l'any 1983, quan Julio Feo va anar Washington en representació del govern de Felipe González per adquirir aquests serveis. Des d'aleshores, els diferents governs espanyols els han anat mantenint o renovant, inclòs l'actual govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Es tracta de contractes per acostar i promocionar les relacions entre Espanya i els Estats Units en funció dels interessos nacionals.

L'última firma d'un contracte d'aquesta naturalesa, però ara amb caràcter d'autèntic lobby, va tenir lloc el 30 de desembre de 2003 entre Lloyd Hand, de Piper Rudnick, i l'ambaixador espanyol a Washington, Javier Rupérez, i va ser supervisat per la Intervenció de l'Estat. Madrid no volia ser menys que Alemanya, que té 14 "lobbys" treballant per ella, o el Japó que en té 21. Segons publica ABC:

En el contrato se precisa que el objetivo del mismo es asistir «al Gobierno de España en la promoción de unas relaciones más cercanas con Estados Unidos». La compañía americana se comprometía a «asesorar al Gobierno de España en todas las materias relacionadas con la diplomacia pública, la estrategia de comunicación con los medios y la evaluación de los eventos programados por la Embajada de España» y asistirá y asesorará al Gobierno para estrechar «sus relaciones con la Casa Blanca, el Departamento de Estado y otros Departamentos y Agencias, así como con el Congreso de Estados Unidos».

L'única referència a la concessió de la medalla d'or del Congrés americà a José M. Aznar apareix en una carta-informe de Piper Rudnick, del 2 de març del 2004, en la que exposa els diversos serveis pactats pel mes de gener. Cal recordar, però, que la idea de donar aquesta medalla a Aznar va sorgir per iniciativa del congresista republicà Jim Gibbons el mes de maig del 2004, set mesos abans de la firma del contracte. Una iniciativa a la que s'hi van sumar també els demòcrates.

El pecat del govern d'Aznar hauria estat, en tot cas, l'haver donat una empenta a través de Piper Rudnick per garantir que la iniciativa de Gibbons arribés a bon port.

Per tant, una vegada les coses clares, que "cada palo aguante su vela". Els aznarians, la de la vanitat infantil i papanates. I els antiaaznarians, la del cainisme i el sectarisme malaltís.

De com el progressisme reforça el complex de culpa

El progressisme no només no ens ha allibertat dels prejudicis judeo-cristians sinó que, paradoxalment, els ha reforçat. Especialment pel que fa al sentiment de culpa. Els occidentals -segons els progres de tots els partits, com deia Hayek- som els responsables de gairebé totes les dissorts de la humanitat. Qualsevol indígena mort pels conqueridors, qualsevol africà deportat o mort a l'època de l'esclavatge, qualsevol africà o asiàtic mort durant la colonització o les guerres per a l'alliberament nacional, pesa sobre la memòria de tots i cadascun de nosaltres i esdevé una culpa que hem d'expiar.

Per aquests grans defensors de la humanitat, les responsabilitats no són personals sinó col·lectives i es transmeten per herència. És a dir, que inverteixen el principi bàsic de la democràcia i de l'estat de dret al jutjar les persones pel que són -descendents dels explotadors colonials- i no pel que fan.

Contra aquesta deriva totalitària del progressime occidental, l'escriptor i pensador francès Pascal Bruckner va escriure l'any 1983 un llibre polèmic i desmitificador: Le Sanglot de l´homme blanc. Un llibre en el que conclou que el sentiment de culpa no només perjudica inútilment l'Occident sinó que, sobre tot, perjudica els ciutadans del Tercer Món al focalitzar només les pressumptes responsabilitats en el passat colonial i ignorar el despotisme, la corrupció i la crueltat de la majoria dels governs que van sorgir de les independències dels anys seixanta.

Un altra aspecte, i més actual, d'aquest complex de culpa progressista, és la falsa idea que els occidentals sóm els més racistes i xenòfobs. El recent Informe anual de la UE sobre els drets humans  no ajuda ha superar aquest prejudici. Com explica lúcidament Antonio Escohotado en el article al diari El Mundo: 

Pero estar en la sesentena, y haber hecho viajes de duración considerable a cuatro de los cinco continentes, me lleva a pensar que -por fortuna- Europa es hoy uno de los lugares menos racistas y xenófobos del planeta. En efecto,
cuando hablamos de discriminación no podemos evitar hacerlo en términos relativos, atendiendo a cómo son tratados los europeos en otros países, cuáles son sus respectivas leyes de extranjería y qué grado de igualdad reina allí entre locales y foráneos. Nos parecería una iniquidad cargar al inmigrante o al turista con dobles precios por el hecho de no ser un nacional, o tener la piel de otro color; y no menos inicuo prohibirle comprar propiedades y abrir negocios, o exigir que lo hiciese con un socio nativo agraciado por el 51% de la casa o empresa en cuestión. Nos parecería monstruoso exigirle que adoptara cierto credo religioso, vistiera de cierto modo o siguiera nuestras costumbres en dieta alimenticia, matrimonio, preferencias sexuales o ideario político.
En rechazar canallerías de esta índole se cifra nuestro progreso. El rechazo no es mutuo, evidentemente, y prospera en una mayoría de países. Si queremos casarnos con una campesina en la India habremos de comprarla a su familia, y hacer lo propio en Pakistán sumará al pago en metálico una conversión a la fe mahometana. En China, donde los matrimonios mixtos han estado milenariamente prohibidos y siguen sujetos a autorización gubernativa, parece un gracioso obsequio permitir que el extranjero compre en Shanghai inmuebles por un plazo de 70 años, aunque grandes y muy numerosas colonias chinas en todo el planeta compran inmuebles como es debido, a perpetuidad. En Birmania es obligatorio cambiar hasta la última divisa en el control de pasaportes, cosa molesta cuando su moneda (el kyat) vale oficialmente 4 por dólar, mientras en la calle nos darán más de 600 si tuvimos la precaución de sobornar al aduanero. Lo mismo sucedía, y quizá sucede, en Haití. En toda Africa no sólo es temerario confiar en los contratos, sino ir por la calle sin protección de algún nativo o abundante armamento. En partes de Iberoamérica y el Sureste asiático los dobles precios pueden coexistir con abierta hostilidad.

Ni Bush ni Blair van mentir. Per què ho va fer Saddam?

De la mateixa manera que la setmana passada un comitè bipartidista del Senat americà va responsabilitzar la CIA, i no la Casa Blanca, dels errors d'informació respecte l'arsenal d'ADM de Saddam Hussein, ara "l'informe de Lord Butler arriba a la mateixa conclusió respecte els serveis d'intel·ligència britànics. Butler diu que els informes dels serveis secrets, que van servir de base al famós dossier de Downing Street, contenien seriosos defectes en les dades sobre les suposades armes de destrucció massiva i que no era fiable la informació que deia que el règim de Saddam podia desplegar-les en 45 minuts. L'informe assegura també que Tony Blair no és responsable de les errades dels serveis secrets i que, igual que Bush, no va intentar influir-hi.

Aquests informes, doncs, deixen clar que ni Bush ni Blair van mentir. Però ara, la pregunta és: per què els principals serveis secrets del món es van equivocar?.

La polsaguera aixecada pel moviment antiguerra i per la divisió del Consell de Seguretat ha fet oblidar que fins el precís moment en que l'administració Bush va anunciar que el seu pròxim objectiu era l'Iraq, la majoria de governs occidentals -inclosos els de França i Alemanya- i, sobre tot, la gran majoria de centres d'estudis estratègics internacionals i per la pau de tot el món, estaven convençuts que Saddam disposava d'armes de destrucció massiva.

Per a una gran part d'aquestes institucions, majoritàriament de tendència progressista, l'objectiu de les seves denúncies no era tant Saddam Hussein com els Estats Units, a qui responsabilitzaven d'haver facilitat el desenvolupament de l'arsenal iraquià, donat que durant els anys 80 Bagdad va ser un aliat de Washinton en la contenció de la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran.

La utilització d'armes químiques i biològiques contra els kurds i contra els iranians era una prova fefaent que l'Iraq disposava d'aquestes armes. Proves que després de la guerra del Golf es van ampliar a altres camps, com el nuclear, a conseqÚència de les inspeccions de les Nacions Unides. Per tant, existia una pràctica total unanimitat en la convicció que el règim de Saddam Hussein disposava d'armes de destrucció massiva. I aquesta convicció era compartida també per la CIA i altres serveis secrets occidentals.

Les inspeccions posteriors a la guerra no han trobat cap arsenal d'armes de destrucció massiva a punt de ser utilitzades però si moltes proves que l'Iraq disposava dels coneixements i la tecnologia per desenvolupar-los en qualsevol moment i que en alguns camps concrets el seu desenvolupament havia continuat, tot i el règim d'inspeccions internacionals.

Així les coses, el que cal esbrinar ara no és per què va mentir Bush -que com s'ha demostrat no ho va fer- sinó per què va mentir Saddam?.

Daniel Pipes n'avançava fa temps una explicació:

Si no existen armas de destrucción masiva, el verdadero misterio no es cómo la administración Bush cometió el mismo error que todos los demás; el misterio es por qué Saddam creó la falsa impresión de que las tenía. ¿Por qué se puso en la extraña posición simultánea de aparentar fabricar armas de destrucción masiva y aparentar esconder su inexistente arsenal?.

Probablemente, su meta era mejorar su posición. Como especulan Walter Pincus y Dana Priest, del Washington Post, "pudo haber puesto en marcha un programa de doble fraude dirigido a convencer al mundo y a su propio pueblo de que era una amenaza mayor de lo que realmente era".

Sin embargo, en algún punto la charada de Saddam se volvió en su contra. Fingir poseer armas de destrucción masiva significó sanciones económicas continuadas que le privaron de billones de dólares al año, debilitaron su base económica y vaciaron su arsenal convencional. Lo que es peor (desde su punto de vista), el timo impulsó su caída, la ejecución de sus hijos, y su probable captura o derrota.

¿Por qué un líder que alcanzó la cumbre resbaladiza con astucia supina, persiste en una política tan ineficaz?. Sus biógrafos, Efraim Karsh e Inari Rautsi, describen las cualidades de Saddam Hussein como "precaución obsesiva, paciencia sin fin, perseverancia tenaz, habilidades manipulativas impresionantes y crueldad total". ¿Cómo es que no pudo reducir sus pérdidas, reconocer la inexistencia de su programa de armas de destrucción masiva, y haber salvado así su dictadura?.

Este error se puede explicar mejor como resultado de que Saddam viviera la circunstancia autoindulgente única de la autocracia totalitaria, con sus dos cualidades principales:

Arrogancia: El soberano absoluto puede hacer todo lo que quiera, por lo que cree carecer de fronteras a su poder.
Ignorancia: El soberano que lo sabe todo no incurre en contradicción alguna, así que sus ayudantes, temiendo por sus vidas, le dicen solamente lo que desea oír.
Ambas discapacidades empeoran con el tiempo y el tirano se aleja cada vez más de la realidad. Sus caprichos, excentricidades y fantasías dominan la política del estado. El resultado es un patrón de errores monumentales.

El Congrés americà condemna la CIA i absol Bush pels errors sobre les ADM de Saddam Hussein

Com era de preveure, les conclusions de la comissió d'Intel·ligència del Senat americà sobre la qualitat de les informacions que tenia la CIA sobre l'Iraq abans de la guerra no han tingut gaire ressò en els media locals. Per què? Doncs, perquè les conclusions no perjudiquen Bush sinó a la CIA. Si fós l'inrevés, no menjariem altra cosa des de fa dies.

L'informe, titulat "Report on the U.S. intelligence community's prewar intelligence assessments on Iraq", acusa la CIA d'haver exagerat l'amenaça de les armes de destrucció massiva abans de la intervenció militar per derrocar Saddam Hussein. Els investigadors demòcrates i republicans de la Comissió asseguren també "no haver trobat cap prova que l'adminsitració Bush hagués intentat influir o pressionar perquè els analistes de la CIA modifiquéssin les conclusions sobre l'existències d'armes de destrucció massiva".

El president de la comissió, el republicà Pat Roberts, ha estat contundent: "els serveis secrets han dit al president, al Congrés i a la opinió poública que Saddam tenia stocks d'armes químiques i biològiques i que disposaria de bombes nuclears en aquest decenni, i ara sabem que tot això era fals". Pel vicepresident de la comissió, el demòcrata John Rockefeller, "les mancances dels serveis secrets tindran conseqüències per a les futures generacions i han comportat un cop molt dur a la credibilitat dels Estats Units en tot el món".

Una entrevista imprescindible a Xavier Sala i Martín

No us perdeu l'última entrevista a Xavier Sala i Martín. Com és habitual en ell, explica les coses aparentment més complicades de la manera més clara i senzilla possible, d'una manera didàctica i, fins i tot, divertida.

Sobre el problema del preu de la vivenda i si el govern ha de fer alguna cosa perquè baixi, Sala i Martí diu coses com aquesta:

Si ahora los precios de las casas bajaran a la mitad, todos los obreros de los barrios de Barcelona, que son propietarios de sus casas, perderían una millonada. Es decir, cuando las casas suben, los propietarios de las casas, que son casi todos, se enriquecen. ¿Qué hay de malo en ello?(...) Una persona que tiene una casa que vale 19 millones de pesetas sabe que ha pagado tres millones. Si creemos realmente que hay un problema con los jóvenes, pues hay que solucionar su renta. En lugar de eso, ¿qué pretende hacer el Gobierno? Casas baratas de bajísima calidad para los jóvenes. ¿Es que los jóvenes deben renunciar a la calidad de la vivienda? Para solucionar esto, hay procurar que trabajen la mujer y el hombre, y que compren la casa que quieran.(...)Las grandes corrupciones de este país no están en el Gobierno central, ni en los autonómicos, sino en los ayuntamientos. Pero esto, por sí solo, no explica por qué los precios han subido los últimos cinco años. La razón fundamental es que estamos viviendo los tipos de interés más bajos de la Historia, lo cual ha llevado a todo el mundo a pedir hipotecas.

El talent i les dones, segons Salvador Sostres

D'en Salvador Sostres NO m'agraden l'arrogància i la grolleria amb la que escriu massa sovint. Però m'agrada el seu liberalisme, perfectament compatible amb el catalanisme però difícilment soluble amb el nacionalisme exaltat que moltes vegades transpúa. Quan parla seriosament pot assolir nivells d'excel·lència, com en aquest article que reprodueixo íntegrament. Llàstima que la conclusió final no sigui la que s'hauria de despendre, en bona lògica, de les premises.

El talent i les dones
El talent no és una característica de les dones. Els diaris es maten buscant dones escriptores per satisfer la quota i escolta, hi ha excepcions, excepcions com l'Ima Sanchís, per exemple, de La Vanguardia. O com la Isabel-Clara de l’Avui. Passa també amb la cuina: tenim la Carme Ruscalleda i tenim la Paquita Rexach. Però què més tenim? La resta són homes. No em parlin de la submissió històrica de les dones, perquè la cuina precisament és una de les obligacions de la dona sotmesa i al capdavall la Paquita i la Carme provenen d’una època de teòrica submissió femenina i bé que van sortir-se’n. Se’n van sortir perquè tenien talent i perquè s’ho mereixen, i per la mateixa raó les que no tenien talent i les que no s’ho mereixien es van quedar allà on eren. Es veu més clar amb el cas de la literatura: la literatura és plena d’homes sotmesos que han deixat obres colossals, i moltes vegades aquestes obres han estat colossals precisament perquè els homes que les han escrites han estat sotmesos o perseguits o vés a saber quins desastres infinitament més cruels que el masclisme. La dictadura va donar Llach, Raimon o Serrat: i la democràcia no va millorar-los. El talent només té a veure amb el talent, si el tens explota i si no el tens no hi ha res a fer. La llibertat no passa de pur accessori en aquesta qüestió. Molts mediocres posaven el franquisme com a excusa però quan va arribar la democràcia no va sortir cap gran novel·la, ni cap gran assaig ni cap gran poema escrit durant els anys foscos i que no s’hagués publicat abans. Les dones amb el masclisme han fet el mateix, i el resultat ha estat i serà el mateix que amb el franquisme: no res. Al final, no res. Les dones tenen astúcia, capacitat de direcció i de gestió, són bones executives i acostumen a fer plantejaments útils i realistes. Però el talent no és la seva característica. On són les grans pintores, on són les grans poetesses, on són les grans cuineres més enllà dels fogons particulars de casa seva? Hi ha algunes excepcions, fins i tot algunes altíssimes excepcions. Però el talent, quan n’hi ha, és nostre.

La conclusió lògica de les premises seria que el talent el té qui el té, sigui home, dona, negre, blanc, de dretes o d'esquerres, alumne o professor. I que, per tant, tots els artificis d'enginyeria social o política -per promocionar un grup o per mantenir-ne un altra- són moralment perversos i estan destinats al fracàs.

Més vergonyes periodístiques

Escribe la familia Puerto Rovira


SOBRE LOS HECHOS OCURRIDOS EN ONDA


El pasado 2 de julio periódicos y medios de comunicación nacionales y regionales recogían la noticia de la muerte en circunstancias trágicas de una madre y un hijo en la localidad castellonense de Onda, María Julia Rovira, de 56 años, y Rafael Puerto, de 31. Los hechos, a los que sin duda deberían haberse atenido, difundidos desde el primer momento por una escueta y exacta nota de la Guardia Civil, no justificaban en modo alguno las interpretaciones abusivas y a veces moralmente insidiosas que hemos visto en algunos de estos periódicos y medios de comunicación y que hoy hacen necesario este comunicado.

Los hechos, la muerte violenta de dos personas, madre e hijo, en presencia de la mujer de éste último, la existencia de dos cuchillos en el lugar de los hechos y los gritos previos al desgraciado accidente, dieron pie a mixtificaciones irresponsables y falsas que cristalizaron en titulares como éste: "Una madre y su hijo mueren tras acuchillarse en una pelea, en Onda" (El País, 2 de julio de 2004), y que no hacen sino sumar el dolor de la mentira a la tristeza de la verdad.

Ni hubo "fuerte pelea entre ambos" ni se acuchillaron madre e hijo ni existía un problema de drogas, como se ha escrito. El hijo atravesaba desde hacía unos días un agudo estado de ansiedad asociado a un exceso de trabajo,que derivó a un cuadro de patología nerviosa y alucinatoria. Su mujer, conociendo el ascendiente afectivo que la madre de su marido tenía sobre su hijo, y con el consentimiento de éste, llamó a su suegra, que a acudió para tranquilizarlo. Después de haber estado hablando madre e hijo sosegada y largamente, en presencia de su mujer, el hijo acuchilló de modo inopinado a la primera.

Desarmado por su mujer y recuperado acaso su estado de consciencia o sacudido por el choc que pudo producirle el acto brutal que acababa de cometer con la persona a la que más quería y que más le quería, volvió por otro cuchillo y se quitó la vida delante de su madre, ya muerta o agonizante, y de su mujer. Así ha quedado probado y recogido en las diligencias policiales, de un caso ya archivado.

Los hechos admiten pocas interpretaciones fuera de lo que ha sido un espantoso accidente causado por una patología y circunstancias que sólo hace fatales el desenlace de esa trágica naturaleza. Por si a alguien le interesara saberlo: Rafael fue siempre un joven encantador, de quien su madre, a la que él adoraba, se sentía orgullosa, como él lo estaba del amor de su madre, de su familia y de su propia mujer, como nosotros del amor que sentíamos, y seguimos sintiendo, por él y por su madre. La familia Puerto Rovira agradecería vivamente, en medio de su desolación, que se publicasen o difundieran esta líneas, sobre todo en aquellos medios que mostraron
demasiadas prisas para "una primera versión" y no han encontrado todavía tiempo ni espacio para difundir únicamente la secuencia real de los hechos.

Familia Puerto Rovira.

El discurs del canvi forma part de l'espectacle de la societat irresponsable

Magnífic article de l'exconseller basc del PNB, Joseba Arregui, descobrint el que s'amaga al darrera del discurs políticament correcte del canvi.

Una flor que no farà estiu: l'agència France Press s'atreveix a explicar la vida real a l'Iraq

Publico íntegrament un teletip de l'agència France Press perquè no es habitual que donin informacions no catastrofistes sobre la situació a l'Iraq. Podria semblar que aquesta informació mostra un situació inèdita al país, però en realitat reflexa el que és habitual des de la fi de la guerra. Només cal consultar els blogs de ciutadans iraquians on expliquen la seva vida quotidiana per comprovar-ho.

Beaucoup d'Irakiens continuent de croire, à l'exemple de Zakaria al-Kaissi, un employé des services de l'eau, en un avenir meilleur en dépit de la violence et des incertitudes politiques.
Debout dans une longue queue devant un magasin de téléphones cellulaires dans le centre de Bagdad, M. Kaissi, comme des centaines d'autres habitants de la capitale, est sur le point de réaliser un de ses rêves: s'acheter un portable.
"La vie est sans conteste meilleure aujourd'hui que sous Saddam Hussein", affirme-t-il. "Aujourd'hui je peux m'acheter un téléphone portable car mon salaire est passé de 20.000 dinars environ (14 dollars) par mois à 50.000 dinars (35 dollars)".
"Pour beaucoup il y a encore quelques mois, posséder un cellulaire était impensable", ajoute l'employé.
Comme lui, nombreux sont les Irakiens qui espèrent que le transfert de souveraineté en Irak, opéré le 28 juin, offrira au pays de meilleures perspectives économiques.
"Les affaires ont augmenté ces derniers mois", constate Foud Fahamy, un marchand de prêt-à-porter âgé de 37 ans.
"Une des raisons principales de cette amélioration des ventes est le fait que les salaires des gens ont explosé, ce qui se traduit par une hausse de mon salaire, qui est passé d'environ 200.000 dinars à 300.000 dinars".
Selon M. Fahamy, un fonctionnaire sous le régime de Saddam était rétribué de 10.000 à 15.000 dinars mensuels. "Maintenant ceci a été multiplié par dix", calcule-t-il.
Omar Ali, qui vend des bicyclettes et des jouets dans la capitale, abonde en ce sens. "Avant je ne vendais que cinquante bicyclette par semaine. Aujourd'hui j'en vends presque 250".
Il explique qu'"avant les gens ne pouvaient même pas offrir une bicyclette à leur enfant. Mais les choses changent et je pense que cela témoigne de la reprise économique. Mes ventes ont connu une croissance de 20 à 30% ces derniers mois".
La hausse de la demande a, selon lui, des conséquences vertueuses sur le chômage endémique en Irak, estimé à 20 à 50% de la population active: "J'ai recruté six personnes supplémentaires ces derniers mois et je suis sûr que d'autres chefs d'entreprise font pareil".
Clairement, les actes de violence quotidiens en Irak ne dissuadent pas la population de se rendre dans les magasins.
Des échanges de tirs ont opposé mercredi matin des membres de la Garde nationale et des hommes armés dans le centre de Bagdad, alors qu'au moins cinq Irakiens ont été blessés par des tirs de mortier près de la résidence du Premier ministre Iyad Allaoui.
Autre signe d'optimisme, les niveaux d'épargne bancaire croissent. "Nos dépôts ont augmenté de presque 30% en un an, car les habitants disposent de davantage d'argent à épargner", a indiqué un haut responsable d'une banque privée de la capitale, la Bank of Baghdad.
La principale succursale de cette banque accueillait d'ailleurs, le jour où le journaliste de l'AFP s'y est rendu, des dizaines de clients qui attendaient de pouvoir consulter leur compte ou déposer leurs économies.
"Nous envisageons de proposer une nouvelle palette de services, comme les cartes de crédit", a-t-il souligné.
"Nous pensons ouvrir une nouvelle succursale à Bagdad et quelques autres dans le pays, alors que le commerce augmente", a-t-il dit. La Bank of Baghdad possède 19 succursales dans le pays, dont huit à Bagdad.

Les xifres d'afectats per la SIDA al món estan sobredimensionades

Ningú no dubta que la SIDA és una de les més grans amenaces per a la salut mundial. L'informe fet públic avui per l'ONU senyala que hi ha 38 milions de persones infectades, especialment al continent africà, i que l'epidèmia s'està estenent ràpidament per l'Àsia. Però, i si la situació no fós tant greu? Si les xifres d'infectats i de morts per la SIDA estiguéssin sobredimensionades?. Diversos investigadors han denunciat que les xifres que fan servir l'ONU i molts governs nacionals no responen a la realitat, ja que tant les mostres com els models informàtics utilitzats per fer els càlculs no són fiables. Aquests autors, sense minimizar la importància de la SIDA i la necessitat de combatre-la, consideren que la millor manera de fer-ho es tenir dades fiables i evitar la histèria i el catastrofisme. Investigadors com l'austríac Christian Fiala o el sudafricà Rian Malan, consideren que "L'Àfrica no s'està morint de SIDA", però que la sobredimensió política i mediàtica d'aquesta malaltia en fa oblidar d'altres, com el paludisme o la tuberculosi, que provoquen una mortalitat similar. Segons Rian Malan, la SIDA és "la malaltia més política que mai s'ha conegut" i, precisament per això, no s'ha escapat a l'oportunisme de molts governs i de moltes organitzacions humanitàries.

We all know, thanks to Mark Twain, that statistics are often the lowest form of lie, but when it comes to HIV/Aids, we suspend all scepticism. Why? Aids is the most political disease ever. We have been fighting about it since the day it was identified. The key battleground is public perception, and the most deadly weapon is the estimate. When the virus first emerged, I was living in America, where HIV incidence was estimated to be doubling every year or so. Every time I turned on the TV, Madonna popped up to warn me that ‘Aids is an equal-opportunity killer’, poised to break out of the drug and gay subcultures and slaughter heterosexuals. In 1985, a science journal estimated that 1.7 million Americans were already infected, with ‘three to five million’ soon likely to follow suit. Oprah Winfrey told the nation that by 1990 ‘one in five heterosexuals will be dead of Aids’.

El fracàs de la discriminació positiva

Thomas Sowell acaba de publicar un nou llibre -"Affirmative Action Around the World: An Empirical Study"- denunciant que la discriminació positiva crea més problemes dels que resol. Pràcticament tothom està d'acord amb el principi teòric de la discriminació positiva, però la majoria desconeix el que passa a la pràctica. I això és el que mostra Sowell en el seu llibre. A tot arreu on les diferències de grup s'han polititzat -Estats Units, l'Índia, Malaisia, Sri Lanka, Nigèria...- els desafavorits de veritat no n'ha tret profit, o molt poc, mentre que les relacions entre els grups s'han tornat molt pitjors. La discriminació positiva ha creat poca igualtat i molt de resentiment. Significativament, els més beneficiats per la discriminació positiva han estat aquells grups que es dediquen a garantir aquesta discriminació positiva.

Aturem el genocidi i l'esclavisme al Sudan!

L'administració Bush ha decidit intervenir per aturar el genocidi a la regió de Darfour, a l'oest del Sudan i fronterera amb el Txad. Colin Powell, acompanyat -qui ho aniria a dir!- del secretari general de l'ONU, Kofi Annan, van volar fa uns dies a Khartum per exigir al govern islàmic que aturi la neteja ètnica i les matances contra la població negra, cristiana i animista, d'aquesta regió sudanesa. Una exigència que no exclou el recurs a la força. Aquesta notícia ha tingut poc ressò en els nostres mitjans de comunicació i un seguiment nul. No interessa perquè els americans podrien quedar bé. Però no us preocupeu, quan trobin alguna "explicació" que serveixi per denunciar les secretes intencions de l'imperialisme yankee al Sudan, aleshores menjarem Sudan cada dia.

Després d'un conflicte que ha durat 20 anys al sud del Sudan i que ha fet dos milions de víctimes -un conflicte que ha acabat recentment amb un acord entre el govern de Khartum i el Moviment per a l'alliberament dels pobles del Sudan que preveu un govern autonòmic al sud del país i compartir els recursos petrolers- el conflicte s'ha extès ara, especialment a partir del mes de desembre passat, a la regió occidental de Darfour, poblada majoritàriament per negres musulmans.

Dos senadors republicans, Mike DeWine, d'Ohio i John McCain, d'Arizona, van visitar la regió i van fer un informe pel Congrés americà. Les conclusions a que van arribar les van publicar el 23 de juny en un article al "The Washington Post". (No he trobat l'article però si la versió en francès feta pel Departament d'Estat).

Région située dans la partie ouest du Soudan et dont la superficie est égale à celle du Texas, le Darfour est le lieu de la pire crise humanitaire que le monde connaisse de nos jours. Depuis décembre, le gouvernement soudanais composé en grande partie d'Arabes s'est allié avec un groupe de milices arabes, les djandjawids, pour mettre fin à la rébellion au Darfour. Les méthodes que le gouvernement et les djandjawids emploient sont tout à fait horribles. Ils massacrent des
civils en mettant en oeuvre une tactique systématique de la terre brûlée destinée à "épurer etniquement" toute la région de la population noire. En bombardant des villages en commettant de nombreux viols, en pillant les biens et en détruisant délibérément les habitations et les sources d'eau, le gouvernement et les djandjadwids sont en train de parvenir à leurs fins.

Les chiffres sont effrayants. Près de 1,1 million de personnes ont été chassées de leurs foyers et près de 30.000 sont déjà mortes. L'Agence des Etats-Unis pour le développement international estime que, même dans des "conditions optimales", 320.000 personnes risquent de mourir d'ici à la fin de l'année et qu'il est fort possible que ce nombre soit encore plus élevé. Face à cette catastrophe, le gouvernement et les djandjawids continuent de bloquer l'aide humanitaire, et les massacres et les destructions se poursuivent. Alors que la population civile s'enfuit, les bombardiers Antonov du gouvernement visent les puits, les granges, les habitations et les récoltes de manière à ce
que les djandjawids puissent s'emparer des villages débarrassés de leurs habitants. Pendant ce temps, la famine fait son apparition.

Aquesta neteja ètnica que va pel camí de convertir-se en un genocidi similar al de Rwanda contempla també i des de fa anys un fenòmen esfereïdor: l'existència d'un mercat d'esclaus que funciona amb total impunitat. Maria Sliwa, germana de Curtis Sliwa fundador de les patrulles dels Àngels Guardians que atenien les víctimes de la violència urbana al metro de Nova York, ha creat l'organització Freedom Now per lluitar contra l'esclavisme a tot el món i especialment al Sudan. A banda de les denúncies, que la majoria de les vegades acaben sent papaer mullat, es dediquen a alliberar esclaus comprant-los als seus negrers a 14$ per cap. Aquest mercat d'esclaus està organitzat pels musulmans del nord del Sudan i les víctimes solen ser els negres cristians o animistes del sud del país. Però aquesta història tampoc és notícia en els mitjans occidentals, probablement perquè els esclavistes són de cultura islàmica. Si fóssin cristians o occidentals el tema ens sortiria per les orelles.

Firmeu la petició perquè l'ONU intervingui d'immediat al Sudan per aturar el genocidi i l'esclavisme.

9 de juliol, jornada internacional per la llibertat i la democràcia a l'Iran

M'acabo d'assabentar (via Barcepundit) que un grup d'iranians que lluiten per la democràcia al seu país -veure Free Iran- han convocat una jornada de protesta internacional contra el règim dels aiatolàs pel pròxim dia 9 de juliol. També han fet un manifest i recullen firmes.

A diferents ciutats del món, grups de ciutadans sol·lidaris amb la lluita contra els règims medievals, terroristes, islamofeixistes i fanàtics com el de l'Iran, han convocat concentracions o manifestacions pacífiques per aquesta data o en dates properes(Washington, Los Angeles, Seattle, Toronto, Berlín, Hamburg, Heidelberg, Munic, Stockholm, Göteborg, París, Oslo, Brussel·les, Helsinki, entre altres). A tot arreu menys a Espanya. Seran poquets i no sortiran al diari ni a la tele, però hi seran. Aquí no hi haurà ningú. Aquí, sortir al carrer per lluitar per la llibertat dels altres no mola, però sortir al carrer per evitar que Bush els alliberi, sí.

La victòria del PSOE després de l'11-M, va ser el compliment d'una profecia d'Ossama bin Laden?

MOHAMED IBN GUADI, un dels més eminents islamòlegs europeus, professor de la Universitat de Strasbourg i director del programa d'islamologia al Centre Francès d'Estudis del Pròxim Orient (AFEMO) de Toulouse, revela en una entrevista una dada molt significativa de l'estratègia d'Ossama bin Laden.

In the message broadcast by Al-Jazeera television on 14 February 2003, Osama Bin Laden said: "The interests of Muslims coincide with the interests of the socialists in the war against the crusaders." After the bomb attack in Spain (14 March 2004), these words seemed almost prophetic.

Montserrat Comas no ignora la veritat

Decebedor. El vot particular de Montserrat Comas a l'Informe negatiu del CGPJ respecte l'avantprojecte de Llei Orgànica Integral de mesures contra la violència exercida sobre la dona respon més, al meu entendre, a motivacions ideològiques que a raons estrictament jurídiques. No és una cosa nova. La història està plena de persones molt intel·ligents que derrapen per culpa de la seva fe ideològica.

La pol.lèmica oposa els que creuen que la futura llei crea una discriminació legal inacceptable en un estat de dret i els que la justifiquen sobre la base ideològica de l'existència d'una violència sexista universal (fa uns anys s'hauria parlat de violència de classe).

Entre els que creuen innacceptable el projecte de llei hi ha José Luis Requero, vocal ponent del Consell General del Poder Judicial, que considera que:

"lo peor de esta ley es la definición que introdude de violencia sobre la mujer. La lógica del proyecto radica en que todo él depende de esa noción y la define como la que ejerce el hombre para humillar a la mujer, para mantener su relación de superioridad. Es una definición cargada de subjetivismo, de manera que de ese ánimo depende la interpretación de los nuevos delitos o sirve para fijar la competencia de los nuevos juzgados de violencia (curioso nombre para llamar a unos juzgados). Y le hemos dicho al Gobierno ¿qué pasa cuando el móvil es otro ¬celos, venganza, arrebatos¬ o si tales actos provienen de otra mujer o de un hijo hacia su madre?, ¿ya no se aplica la ley?, y si es así ¿cuál aplicamos? Pero es que esa definición implica que con la reforma del Código Penal los delitos se basan en presumir una intención al agresor, luego la peligrosidad del hombre y a eso se le llama Derecho Penal de autor. Caracterizado por perseguir al delincuente no tanto por lo que hace como por lo que se presume que es, estamos ante una teoría de raíz mussoliniana y hitleriana".

A l'altra bàndol, hi ha Montserrat Comas que, com molt bé ella mateixa senyala en les consideracions generals del seu vot particular, els que s'oposen a la llei són aquells carques i reaccionaris que ignoren l'existència d'una cultura masclista i sexista:

"{E}l informe aprobado por mayoría en el apartado 2.a) “sobre el ámbito de protección de la ley integral: exclusión de hombres, menores o ancianos”, plantea un problema fundamental: negar que históricamente las relaciones de dominio que se han ejercido en el seno de la familia la han ejercido los hombres contra las mujeres. En el informe, no se acepta que exista la “cultura machista o sexista” como problema social que explica que durante décadas y a nivel universal, los hombres se han relacionado con las mujeres en el ámbito de la pareja, con relaciones de dominio, de posesión y de inferioridad. En el informe se llega a afirmar que la violencia contra ancianos y niños es más grave si cabe, que contra las mujeres, precisamente por la nula capacidad de defensa y de denuncia del hecho que se les presupone. Tal afirmación es negar la historia misma, es negar que la violencia como problema social es “violencia de género”, es decir, de hombres contra mujeres, fruto de las relaciones de dominio y posesión que históricamente han ejercido aquellos sobre estas. La violencia que se ejerce contra menores o ancianos o de mujeres contra hombres en el ámbito familiar, es un problema individualizado que tiene su respuesta en el ordenamiento jurídico, al tener garantizado el derecho a la tutela efectiva y en la respuesta del Código Penal, sin que en modo alguno queden desprotegidos con la aprobación del Anteproyecto de ley objeto de este Informe".

Montserrat Comas, com tots els positivistes jurídics -ningú recorda ja que van ser els juristes nazis, amb Carl Smith al capdavant, els que van desenvolupar-lo-, no té en compte el princi bàsic sobre el que es fonamenta la societat democràtica i l'estat de Dret: la ignorància de la veritat. Els tribunals no poden decidir qui té "la veritat" en una disputa, sinó com, de quina manera, de quina forma , s'ha saldat la disputa i quines responsabilitats se'n deriven. Si no fós així, la culpa o la innocència dependria d'aquella veritat històrica que explicaria un determinat comportament, creença o pràctica social. És a dir, que es jutjaria a les persones no pel que fan sinó pel que són.

Autisme, amnèsia i mentides en la cobertura informativa de l'Iraq

Els mitjans de comunicació de casa nostra han aconseguit la proesa d’esdevenir autistes, amnèsics i mentiders en la cobertura informativa del conflicte iraquià. Autistes, perquè són incapaços de sortir de la seva visió del conflicte, partidista i maniquea, que van adoptar des del primer dia i que mantenen, passi el que passi, sense defallir; amnèsics, perquè obliden sistemàticament tots els fets i esdeveniments que no s’ajusten a la seva visió del món “politicament correcte” i mentiders perquè, quan ho necessiten o els convé, retorcen els fets fins on faci falta per ajustar-los a la seva interpretació de la realitat.

Aquesta actitud malaltissa va assolir el seu nivell més escandalós quan la comissió d'investigació del 11-S del Congrés dels Estats Units va emetre les seves conclusions preliminars. Una d'aquestes conclusions -i no precisament la més important en el conjunt de l'informe- era que no s'han trobat "proves creïbles" que Bagdad participés en l'organització dels atemptats de Nova York i Washington.

Aquesta conclusió, que el govern americà sempre havia acceptat i reconegut públicament, es va "convertir" en els nostres mitjans d’incomunicació -vegeu el recull de titulars que ha fet Franco Aleman en els seu blog- en la demostració que Bush va mentir per justificar la guerra contra l'Iraq. En realitat, aquest va ser l'únic argument, entre un total de 27, que no va fer servir la Casa Blanca per justificar la guerra.

La Casa Blanca -recordem-ho- no va atribuir mai els atemptats del 11-S a Saddam Hussein sinó a Ossama bin Laden i per això va atacar militarment l'Afganistan, el país que li donava aixopluc. Però aquest fet no va impedir que el govern americà seguís creient que entre l'Iraq i Al-Qaeda van existir contactes i col·laboració, tant abans com després dels atemptats. Aquestes vinculacions, per raons òbvies, van quedar fora de les competències de la comissió d’investigació (que es va limitar als fets de l’11-S, a qui els va organitzar i cometre i perquè els serveis de seguretat no els van detectar) però no de la investigació periodística. Una investigació -especialment la que ha fet Stephen F. Hayes- que ha aportat evidències prou sòlides de la col·laboració entre Saddam Hussein i Al-Qaeda.

Però la desinformació dels nostres mitjans no es limita a capgirar els fets. De vegades, els ignora pel complet. Aquest és el cas de l'escàndol del "Program Petroli per Aliments" de les Nacions Unides. Un escàndol de 10.000 milions de dòlars -que podrien arribar als 40.000 milions- que es van treure de la boca de l'exhaust poble iraquià per anar a parar a les butxaques de Saddam Hussein amb la inhibició, quan no complicitat, d'alts funcionaris de les Nacions Unides.

Amb el vist-i-plau de l'ONU, Saddam Hussein va reduïr els últims anys la quantitat de petroli que venia a través del Programa Petroli per Aliments per derivar-lo cap al mercat negre i el contraban, cosa que li permetia obtenir importants ingressos no controlats per la comunitat internacional, tot i que això comportés que la seva població rebés menys aliments i medecines. A més a més, Saddam va rebaixar el preu del barril a les petroleres que li compraven cru a través del programa Petroli per Aliments a canvi que li paguéssin una comissió de 50 cèntims de dòlar per barril en un compte secret.

Tots aquests diners es van malgastar en corrupció, pagament de suborns, construcció de palaus presidencials i en intentar refer el programa armamentístic (veure la declaració escrita del danès Michael Soussan, excoordinador del Programa Petroli per Aliments entre el 1997 i el 2000, davant la comissió del Congrés americà que investiga l'escàndol). Entre els subornats destaquen el director del programa "Petroli per Aliments", Benon Sevan, i Kojo Annan, fill del secretari general de l'ONU. També hi ha diverses personalitats de països i moviments contraris a la guerra, especialment de França, Rússia i Xina, els tres països que van vetar al Consell de Seguretat la intervenció militar contra l'Iraq. En total, 270 amics de Saddam van ser compensats amb barrils de petroli gratis, segons una relació feta pública després de la guerra pel diari Al-Mahda de Bagdad.

Donat que aquest escàndol està sent silenciat per la premsa espanyola us recomano que llegiu l'informe de Claudia Rosett, membre de la Foundation for the Defense of Democracies and the Hudson Institute i columnista del Wall Street Journal, i que siguiu la pàgina web "Friends of Saddam".

En contrast amb el silenci sobre l'escàndol de l'ONU, els media han donat la màxima publicitat possible a les fotografies de les tortures que van tenir lloc a la presó d'Abu Graib, sense diferenciar si es tractava d'autèntiques sevícies o de simples abusos i maltractaments. Però el més significatiu de tot plegat és que no va ser la premsa la que va portar la iniciativa de la investigació, en un tema tan greu i denunciable com aquest. Pel contrari, la majoria dels mitjans ho va ignorar quan el comandament militar americà va anunciar el mes de gener l'obertura d'una investigació al respecte.

Tres mesos després, concretament el 3 de març del 2004, el general Antonio Tabuga va presentar el resultat de la investigació en un informe que conclou que entre els mesos d'octubre i desembre del 2003 hi van haver "nombrosos casos de maltractaments criminals, sàdics, flagrants i degradants" contra diversos detinguts, comesos principalment per 5 membres de la companyia 372 de la Policia Militar. Investigacions complementàries circumscriuen a un sol dia, el dissabte 8 de novembre del 2003, la major part dels maltractaments que es van cometre i fotografiar a la presó d'Abu Graib. Arran d'aquestes investigacions, el comandament americà va fer les primeres inculpacions contra personsal militar, que es comuniquen a la premsa i que aquesta torna a ignorar majoritàriament.

No és fins a la primera quinzena de maig que els media s'interessen pel tema, a l'arribar a les seves mans les primeres fotografies dels abusos comesos. La majoria de mitjans de comunicació van actuar correctament al publicar-les, però n'hi van haver alguns, entre ells el britànic "Daily Mirror", que van arribar a l'extrem de falsificar diverses fotografies. En contrast, mai no han publicat les imatges de les autèntiques tortures a mort de ciutadans occidentals a mans dels terroristes islamistes.

El mateix podriem dir respecte les armes de destrucció massiva que tenia l'Iraq. Sobre aquesta qüestió, els media continuen repetint la lletania de que no s'ha trobat res. És cert que no s'ha trobat cap magatzem ple d'armes mortíferes a punt de ser utilitzades i, sobre tot, a punt de ser filmades per a tots els telenoticies mundials, però els resultats de les investigacions han confirmat que Saddam havia tingut aquestes armes, que havia intentat conservar-ne algunes i, sobre tot, que disposava de tota la infraestructura -recursos, instal·lacions i científics- per poder reprendre la seva fabricació en qualsevol moment.

En cada tipus d'arma de destrucció massiva -químiques, biològiques, nuclears i míssils balístics- els EUA han descobert proves i projectes que Saddam havia aconseguit amagar durant 12 anys als inspectors de l'ONU. Materials i documents dispersos que no tenen la força mediàtica suficient per captar l'atenció dels mitjans, però que demostren que Saddam era un perill que calia neutralitzar, tard o d'hora.

Aquestes investigacions són obra del ISG (Iraq Survey Grup), que va començar a treballar uns mesos després d'acabada la guerra. El primer cap de l'ISG, David Kay, va presentar el 2 d'octubre del 2003 un informe que, tot i reconèixer que no havia trobat cap quantitat significativa d'armes de destrucció massiva, constatava l'existència de materials químics, biològics i nuclears, així com de molta documentació acreditativa de la voluntat de Saddam Hussein de rellançar quan pogués la seva fabricació. Kay va dir també que podia ser que Saddam hagués destruït les armes poc abans de la guerra, que les hagués amagat al desert o a tercers països, com ara Síria, o, fins i tot, que la seva egolatria l'hagués portat a marcar-se el farol de fer creure a tothom que tenia molt més del que en realitat disposava. En qualsevol cas, Kay demanava explicacions no tant al govern americà com als serveis secrets per tenir una informació tan deficient.

La responsabilitat de la CIA en aquesta qüestió va quedar palesa en l'informe del comitè d'Intel·ligència del Senat americà "Report on the U.S. intelligence community's prewar intelligence assessments on Iraq",del 7 de juliol del 2004, que
conclou que la CIA va exagerar l'amenaça de les armes de destrucció massiva abans de la intervenció militar per derrocar Saddam Hussein i que ho va fer pel seu compte i risc, ja que la Comissió assegura "no haver trobat cap prova que l'adminsitració Bush hagués intentat influir o pressionar perquè els analistes de la CIA modifiquéssin les conclusions sobre l'existències d'armes de destrucció massiva".

El segon cap de l'ISG, Charles Duelfer, va continuar les investigacions de Kay i va aconseguir més proves sobre el programa armamentístic iraquià, que va exposar en el seu informe del 30 de març del 2004.

En conjunt, les investigacions del ISG han trobat:
1.- Una xarxa de laboratoris secrets, amagats en una presó, que haurien servit per provar agents biològics en èssers humans.
2.- Diversos "ceps" d'una gran varietat d'agents biològics amagats al domicili particular d'un científic.
3.- Documentació sobre experimentació de nous agents de guerra biològica, com la brucel·losi o la febre hemorràgica de Crimea-Congo (CCHF) i noves recerques sobre la ricina i l'aflatoxina.
4.- Una àmplia gamma d'aeronaus sense pilot.
5.- Una capacitat permanent, mantiguda en secret com a mínim fins a finals del 2001, per fabricar carburant de propulsió per a les variants prohibides de míssils Scud.
6.- Documents i declaracions de científics iraquians sobre els intents de Bagdad per obtenir de Corea del Nord, entre 1999 i el 2002, tecnologies relatives a míssils balístics d'un abast superior als 1.300 quilòmetres.
7.- Proves d'un "programa accelerat" de contrucció de noves fàbriques amb capacitat per produir agents per a la guerra química i biològica.
8.- Descobriment d'un projecte no declarat de construcció d'un canó mòbil per rails d'alta velocitat que podia ser utiltizat per provar materials per a armes nuclears.
9.- La descoberta de 500 tones d'urani natural, emmagatzemades a l'antiga central nuclear de Tuwaitha. Aquest urani, segons el portaveu de l'AIEA, només podia tenir com a finalitat "un projecte clandestí d'armes nuclears". Teòricament, la central de Tawaitha va abandonar les activitats nuclears després de la guerra del Golf al quedar sota control dels inspectors de l'ONU. Un total de 1.700 quilos del material radioactiu més crític han estat traslladats als Estats Units per evitar que caiguin a mans de grups terroristes a l'Iraq.
10.- La localització, pels inspectors del ISG, d'una dotzena de bombes químiques amb gas sarin o mostassa. Els dos primers projectils es van trobar per separat el mes maig, després que un d'ells fos disparat contra les tropes americanes. El cap dels inspectors, Charles Deulfer, creu que moltes d'aquestes bombes van ser ubicades en magatzems d'armes convencionals i barrejades entr aquestes per despistar els inspectors de l'ONU. Fins el moment, s'han trobat 8.700 dipòstis d'armes que podrien contenir, segons s'estima, entre 650.000 i un milió de tones d'armes.

La recerca i localització de proves materials topa, però, amb dos grans obstacles: d'una banda, amb el fet que els principals testimonis han fugit o estan morts -gairebé una desensa dels principals científics implicats en els programes d'armes de Saddam Hussein els han assassinat i se sap que d'altres han estat subornats pels grups insurgents perquè els facilitin la localització d'aquestes armes i poder-les fer servir contra els EUA- i de l'altra, perquè la geografia desèrtica de l'Iraq ho dificulta enormement. Això fa que les coses es vagin trobant amb compta gotes o per casualitat, com aquest avió MiG-25R Foxbat B amagat sota la sorra del desert. Un avió que ningú no buscava perquè es creia que l'Iraq s'havia quedat sense força aèria a conseqüència de la guerra del Golf de 1991. Totes aquestes dificultats demostren a bastament que les inspeccions de l'ONU amb Saddam al poder no haurien servit de res.

Precisament, la forta pol·lèmica sobre l'existència o no d'aquestes armes de destrucció massiva és la que va provocar un dels episodis més sòrdids i escandalosos de la història recent del periodisme: el suïcidi del científic britànic David Kelly, assessor del ministeri britànic de defensa i font d'una informació difosa per la BBC segons la qual el govern Blair hauria inflat el perill de l'amenaça de Saddam per justificar la guerra. El suïcidi de Kelly va esquitxar la credibilitat del govern britànic però també i sobre tot la de la BBC, que al final va haver de reconèixer que no només no havia contrastat la informació amb altres fonts sinó que el periodista Andrew Gilligan havia "mailinterpretat" les declaracions de Kelly. És més, el 21 de gener de 2004, una setmana abans de la publicació de les conclusions de la investigació del jutge Hutton, la BBC va fer pública una extensa autocrítica i va emetre una entrevista amb el Dr. David Kelly, que s'havia enregistrat i arxivat un mes abans del seu suïcidi, en la que deia que Saddam Hussein podia desplegar armes de destrucció massiva en qüestió de dies o de poques setmanes, exactament el contrari del que li havien fet dir.

Però la desinformació no afecta només als grans temes del conflicte sinó també a temes considerats menors, però que són essencials per tenir una visió completa i més objectiva de la situació a l'Iraq. En destacaré algunes, però n'hi ha molts més.

1.- L'errònia i persistent qualificació de "resistència iraquiana" per denominar una constel·lació de grups terroristes islàmics provinents d'altres països i de membres irreciclables del partit únic de Saddam Hussein.

2.- La sobredimensió de la revolta del clerge xiita radical Moqtada al-Sadr, que es va rendir sense pena ni glòria després de dos mesos d'enfrontaments -1.500 milicians d'Al-Mhadi morts contra 19 d'americans- mentre els mitjans anunciaven els fracàs de l'ocupació i l'inici de la guerra civil. Els media van minimitzar o amagar que al-Sadr i les seves milícies no només no tenien el suport de la majoria xiita i dels seus líders religiosos sinó que no tenien tampoc el de la població civil, fins el punt que van ignorar les diverses manifestacions de protesta de ciutadans iraquians demanant que al-Sadr abandonés les ciutat santa de Najaf. Tampoc van explicar d'una manera prou clara i detallada que al Al-Sadr va començar la revolta no per lluitar contra l'ocupació angloamericana sinó per evitar ser detingut i entregat als tribunals iraquians acusat de l'assassinat a Najaf, el 28 d'agost del 2003, del líder espiritual més important dels xiites, el moderat Mohamed Baqr al-Hakim, que acabava d'arribar a de l'exili i que s'havia mostrat comprensiu amb les forces de la coalició i disposat a formar part del govern provisional iraquià.

3.- Les falses informacions, mai desmentides, sobre el saqueig del Museu de Bagdad gràcies a la "inhibició" de les tropes nord-americanes, que es dedicaven, segons els media, a protegir el ministeri del petroli i no el patrimoni cultural iraquià. En realitat, les peces de valor no van ser robades perquè havien estat amagades pels mantenidors del Museu en cases particulars i les poques que els lladres es van emportar van ser totes recuperades pocs mesos més tard. Una informació tan falsa com la de la suposada crema intencionada de manuscrits mil·lenaris de la Biblioteca Nacional Iraquiana, quan en realitat el que es va cremar van ser uns arxius del règim iraquià, en un intent de fer desaparèixer proves.

4.- La censura d'informacions relatives a la recontrucció i democratització de l'Iraq. Fets tant importants com la reconstrucció d'escoles, hospitals o de les principals infraestructures com el subministrament elèctric o l'aigua potable, l'agument del nivell de vida, la revalorització del dinar respecte el dòlar o l'increment dels ingressos pel petroli, pràcticament no s'han publicat. Com tampoc s'han publicat suficientment els principals aspectes de la reconstrucció democràtica de l'Iraq com, per exemple, la celebració d'eleccions municipals a les 37 ciutats més importants del país. Unes eleccions que han donat el poder representatiu a polítics moderats i democràtics, mentre que els islamistes radicals només han obtingut entre l'1 i el 3% dels vots i els baazistes de Saddam Hussein no han aconseguit ni un sol escó. Per obtenir una informació detallada de tot el que ha fet la coalició a l'Iraq, des del final de la guerra fins al traspàs de sobirania, cliqueu aquí i per comparar entre la situació de postguerra a Alemanya després de la segona guerra mundial i la situació a l'Iraq després del conflicte, cliqueu aquí.

5.- El silenci informatiu sobre les proves aparegudes respecte els intents de Saddam de comprar urani a l'Àfrica. Unes proves que demostrarien que les famoses 16 paraules de Bush en el discurs sobre l'Estat de la Unió -"the British government has learned that Saddam Hussein recently sought significant quantities of uranium from Africa"- eren certes. Segons publica el Financial Times serveis d'intel·ligència europeus han revelat que tenen proves testiomonials i electròniques que tres anys abans de la guerra l'Iraq va mantenir negociacions amb el Níger per comprar urani il·legalment. De fet, un diari tan poc sospitós de simpatia neoconservadora com el britànic "The Guardian" ja informava, quatre mesos abans del discurs de Bush, que l'iraq estava intentant comprar urani a l'Àfrica. Tot apunta, doncs, que la filtració dels documents falsos sobre el Níger, poc després del discurs de Bush, va ser una maniobra per aconseguir que tota informació relacionada amb aquest tema perdés credibilitat. Ara, que seria el moment de rectificar i restituir la veritat sobre el cas, ara "ja no és notícia" per a la majoria de mitjans.

6.- Tampoc s'ha informat de les diverses enquestes d'opinió fetes als iraquians, per l'única raó que la gran majoria mostraven una opinió massa favorable a la intervenció militar contra Saddam Hussein. Els media només es van fer ressò de l'única de les enquestes menys favorables i que, casualment, va estar feta en plena crisi de la revolta del clergue xiïta Al-Sadr. L'última de les enquestes publicades, del mes de juny del 2004, mostra que un 43,6% diu que està molt millor ara que abans de la guerra, contra un 24,9 % que considera que està pitjor.

Tot plegat posa en evidència que el que sabem sobre l'Iraq a través dels nostres mitjans de comunciació i el que passa realment en aquell país té poc a veure. Per comprendre la realitat d'aquesta manipulació informativa només cal confrontar-la amb una dada objectiva: l'indicador sobre els refugiats. Si la situació fós tan dolenta, l'ocupació tan rebutjada i les perspectives tant negres, no només no tornarien els milions d'iraquians que hi ha l'exili sinó que cada dia n'hi hauria més. Però la realitat estadística mostra exactament el contrari. Aquesta setmana, Ruud Lubbers, cap de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides pel Refugiats, en declaracions a la BBC, deia que mig milió d'exiliats iraquians han retornat ja o estan en tràmits de retorn, mentre que un altre mig milió ha retornat ja a l'Afganistan. Uns exiliats que pràcticament tots provenen de l'època en que manava Saddam Hussein o els talibans, ja que tant la guerra de l'Afganistan com la de l'Iraq no va provocar -contrariament a les previsions dels catastrofistes- cap desplaçament significatiu de població.

Autisme, amnèsia i mentides. Tot plegat, un atemptat contra el dret a la informació dels ciutadans. Fins quan?

Addenda: El 15 d'agost es va obrir el Congrés Nacional Iraquià que ha d'actuar com una mena de parlament fins que se celebrin eleccions a començaments del 2005. Primera avaluació del govern provisional iraquià.

El conseller Salvador Milà acusa Sala-i-Martín de ser un agent de Bush i del Pentàgon

El meu veí, el conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Salvador Milà, continua comportant-se políticament com un elefant a l'interior d'una botiga de cristalleria. Enlloc de tenir més tacte, d'encaixar les crítiques de manera elegant i, sobre tot, d'expressar-se amb precaució sobre qüestions científiques en debat, Milà es deixa portar per l'impuls visceral, per la retòric fàcil i agressiva i per donar lliçons de tot a tothom.

L'última atzegaiada de Milà ha estat una crítica desinformada i prepotent contra les opinions del professor i economista Xavier Sala-i-Martín respecte el caràcter religiós del moviment ecologista i la seva poca fonamentació científica. Com era de preveure, Milà l'ataca no rebatent els seus arguments sinó acusant-lo de ser un agent del dimoni Bush.

No he trobat l'article de Milà a "La Vanguardia", però si la resposta de Sala-i-Martín.

El suïcidi "progresista" de CiU

Sembla que CiU comença a adonar-se que el seu decantament cap a posicions clarament independentistes (ells en diuen sobiranistes) i d’escorament cap una socialdemocràcia d’esquerra ha estat un error. Els electors han entès perfectament l’actitud oportunista dels nous líders convergents i en les tres últimes eleccions (Parlament, Generals i Europees) els han anat castigant cada vegada amb més contundència.

L’explicació, de manual, fa vergonya de tan senzilla: la deriva cap el radicalisme ha fet que els electors conservadors, moderats, liberals i catalanistes autonomistes hagin deixat de votar per CiU o s’hagin abstingut, mentre que l’electorat d’esquerra, que sempre ha vist CiU com la dreta catalana, no s’ha deixat enganyar pels cants de sirena “progressista” de Mas i Guardans i ha seguit preferint l’esquerra genuïna i no el succedani.

El problema de CiU, ja sense la figura carismàtica de Pujol, és que recuperar la confiança de l’electorat traït és difícil i portarà temps, llevat que el tripartit porti el país al desastre, cosa possible però poc probable. Per tant, quan més aviat s'afanyin a rectificar més aviat podran recuperar la seva força electoral. Pel contrari, quan més triguin a reaccionar més aprop estaran del suïcidi i de desaprèixer com la UCD.

De moment, Josep Antoni Duran Lleida ha instat a recuperar la “centralitat política” com a fórmula per recuperar l'espai electoral. "Hem de comprovar -ha dit- si realment hem estat capaços de mantenir la centralitat que tants resultats polítics ha donat a CiU”.

CiU està, doncs, en una cruïlla: o assumir una posició moderada i catalanista autonomista, sense complexos polítics, ideològics o tribals, o continuar en la seva deriva cap el forat negre de l’esquerra. Un forat al que és molt fàcil caure però impossible de sortir.