Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 28 de febrer de 2005

L'infantilisme polític de les Joventuts Socialistes


Els cadells del socialisme català van empaperar moltes parets de Catalunya amb cartells com aquest. Un encert publicitari, però una mentida política. Una mentida que va quedar en evidència quan Bush, en la seva recent gira europea, va donar suport a la Constitució europea.
President Bush's speech to European leaders last week was toned down at the last moment to avoid giving his support to the proposed EU constitution, after a strenuous lobbying campaign by conservative activists in Washington. Leading British Euro-sceptics were enlisted to help win a battle within the White House over how far Mr Bush should go in endorsing a more unified EU, after reports began to circulate in Washington that his planned speech would express backing for the constitution. (Via Barcepundit)

Serà perquè no sabien com defensar el Sí?

La "conspiració" del 3 per cent

No crec en la concepció conspirativa de la història, però hi ha coses que semblen fetes a mida de la classe política. Penso que la crisi del 3%, provocada per una suposada incontinència verbal del president Maragall, ha servit per trobar una justificació al previsible fracàs del nou Estatut. Aquesta crisi dóna als socialistes una coartada perfecte, perquè els permet descarregar sobre els altres la responsabilitat del fracàs. Ja no seran ells els que hauran d'aigualir el nou Estatut perquè aquest haurà abortat abans de néixer.

Manifest de la diàspora democràtica basca

Un 10% de la població basca ha fugit d'Euskadi per por i falta de llibertat. Mikel Azurmendi, professor exiliat de la Universitat del País Basc, ha llegit el manifest redactat per les Comissions de la Diàspora Democràtica Basca, que xifren en més de 200.000 els bascos que han abandonat Euskadi per motivacions polítiques.

dissabte, 26 de febrer de 2005

Els pocavergonyes de la Comissió Europea

Aquesta setmana, el comissari de comerç de la UE, Peter Mandelson, ha ofert a la Xina aixecar-li l'embargament europeu de venda d'armes a canvi de que limiti les seves exportacions de productes tèxtils a Europa. És a dir, que Brussel·les està disposada a vendre les armes amb que la Xina amençarà Taiwan a canvi que els consumidors europeus paguin la roba més cara. Aixó si que és un model de política internacional i no el dels americans derrocant Saddam Hussein i forçant els iraquians a anar a votar!.

divendres, 25 de febrer de 2005

Maragall, el fill progre de Pujol

A Catalunya, especialment en els últims vint-i-cinc anys, hem desenvolupat una cultura narcisista. Estem enamorats del nostre melic. Dretes i esquerres, catalanistes i independentistes, ens hem cregut que som l'excepció, que som els més cultes, els més avançats, els més civilitzats, els més políticament correctes d'Espanya. És cert que dels nostres veïns no sempre ens ha arribat el millor exemple, però és malaltís que la nostra identitat -si és que això existeix- s'hagi reconstruït en contrast permanent amb la dels altres. Quan el ministre de turisme de Franco, Manuel Fraga, va endegar aquella campanya de l'"Spain is different" ens vam fer un tip de riure, però ara som nosaltres els que no parem donar la llauna amb la difèrència de Catalunya. Aquesta sobèrbia autocomplaent ens ha portat a crear allò que algún babau ha definit com a l'"oasi català", és a dir, el pacte implícit -quan no del tot explícit i subvencionat- entre periodistes i polítics per rentar a casa la roba bruta, per mostrar una realitat plàcidament fictícia que sacrifiqui temporalment la veritat en benefici del bé suprem de la construcció nacional. Si som els millors també ho hem de semblar. Però, com molt bé saben els psicòlegs, el narcisime sol estar en l'orígen de la paranoia, un transtorn mental que no afecta el comportament raonable llevat de quan desperta els deliris de persecució, grandesa o injustícia. Contràriament al que es diu, la relació de Catalunya amb Espanya en aquests 25 anys de democràcia no ha sigut una relació victimista, de pur i simple masoquisme polític, sinó sobre tot una relació paranoica. La por provenia no tant de les dificultats lògiques en tota negociació sobre aquest o aquell traspàs de competències sinó del convenciment que Madrid sempre "ens vol fotre". Com diu Michael Ignatieff "la característica més acusada de la mirada narcista és que només contempla l'Altre per confirmar la seva diferència.(...)En realitat mai no s'implica en allò que li és aliè". Però dijous passat l'oasi català es va fer miques al Parlament de Catalunya. I es va esmicolar no per la voluntat de Pasqual Maragall de trencar amb aquest pacte de silenci i de portar la transparència a la societat catalana, sinó, i perdoneu el nou símil psicològic, per un incontrolable impuls de matar el pare convergent. I és que Maragall no és res més que el fill progre de Pujol.

ADDENDA.- El principal problema polític de Catalunya és que els dos partits més importants, PSC i CiU, no representen opcions polítiques i ideològiques alternatives sinó estils diferents d'agitar la mateixa bandera nacionalista. Un nacionalisme d'esquerra o de centreesquerra contra un nacionalisme de dreta o de centredreta. El gran somni de Carod-Rovira. Aparentment, això podria fer creure en un reforçament de la "unitat catalana" front al "centralisme de Madrid". Enlloc de la divisió basca entre constitucionalistes i nacionalistes, a Catalunya tindriem una mena de front popular catalanista que subordinaria les diferències a l'objectiu de la construcció de la pàtria comuna. Però el que va passar al Parlament dijous passat demostra una cosa diferent: que la pitjor rivalitat es dóna entre els que més s'assemblen. És allò que Freud va qualificar com el "narcisisme de les diferències menors" quan escribia, el 1917, que "no hi ha res que fomenti tant els sentiments d'estranyesa i hostilitat entre les persones com les diferències menors" ("El tabú de la virginitat"). Maragall no va poder reprimir la seva incontinència verbal i va trencar el tabú. Mas, amb més poca vergonya que intel·ligència, el va amenaçar amb avortar-li el poètic Estatut amb el que Maragall espera assolir la immortalitat de Rafael Casanova. Maragall se l'envaina i ja no sap que dir. A partir d'aquí, es disparen tots els senyals d'alarma. Les cassandres de la hipocresia nacional ens inviten a refer l'oasi català, a recuperar la unitat perduda, a salvar la imatge de Catalunya. Però les coses, benhauradament, difícilment tornaran a ser com abans. Per fi, doncs, hem tornat a la realitat. I la realitat és que amb el Carmel s'ha ensorrat el món de la fantasia política catalana. Des de dijous passat, han caducat totes les coartades metafísiques. Els nostres polítics han d'assumir les seves responsabilitats, donar la paraula al ciutadans i acceptar el seu veredicte.

dimecres, 23 de febrer de 2005

Les bones notícies del Pròxim Orient: l'ona expansiva de les eleccions iraquianes s'estén d'Egipte al Líban

La decissió de derrocar Saddam Hussein per permetre la construcció de la democràcia en l'epicentre del món àrab i acabar amb un règim de terror i d'amenaces, reals i potencials, està demostrant el seu encert. És cert que tot pot acabar encara en un fracàs, però hi ha molts elements que permeten pensar que les coses canviaran i no precisament cap a pitjor. L'impacte de més de vuit milions d'iraquians i d'iraquianes (aquí sí que està justificada la distinció de gènere) anant a les urnes ha sigut tan gran que es impossible encara copsar totes les seves conseqüències. D'una banda, pels terroristes ha tingut l'efecte d'una autèntica arma de destrucció massiva perquè en unes hores ha pulveritzat gairebé dos anys de mentida mediàtica sobre la realitat i la dimensió de la insurgència islamista-baazista i deliqüencial. D'altra banda, per a la població àrab ha significat l'evidència que els dictadors no sempre han de ser substituïts per uns altres dictadors, més o menys malcarats, i que la democràcia no és només un luxe i un patrimoni occidental.

El contagiós virus democràtic iraquià, tancat durant molts anys com el geni d'Al·ladí dins la llàntia de Bagdad, va sortir a la llum el 30 de gener i ningú no sap les dimensions de l'epidèmia que provocarà.

De moment, dilluns, centenars de persones es manifestaven al Caire contra Mubarak exigint que volien eleccions amb més d'una candidatura. Una manifstació sense gaires precedents.

Al Líban, l'assassinat de Hariri està provocant un autèntica revolució democràtica i per a la independència nacional. Però és difícil de creure que, sense l'impacte de l'Iraq, les coses es desenvolupessin de la mateixa manera. Les declaracions (gràcies Barcepundit per posarme-les a l'abast) del líder drus del Líban, Walid Jumblatt, són inequívoques:
It's strange for me to say it, but this process of change has started because of the American invasion of Iraq. I was cynical about Iraq. But when I saw the Iraqi people voting three weeks ago, 8 million of them, it was the start of a new Arab world. The Syrian people, the Egyptian people, all say that something is changing. The Berlin Wall has fallen. We can see it.


Com al geni de la llàntia d'Al·ladí, els àrabs li demanen tres desitjos al virus democràtic iraquià: que els porti pau, democràcia i llibertat.

Ja, ja, ja, ja, ja !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Dimecres, 23 de febrer. 11:47 . Agència EFE
El ministro de Asuntos Exteriores y Cooperación, Miguel Angel Moratinos, calificó hoy de "privilegiada" la relación con Estados Unidos y subrayó que europeos y norteamericanos decidieron ayer en Bruselas "mirar hacia el futuro" en todo lo relativo a Irak, que fue la principal causa de sus divisiones desde 2002. Durante el Pleno de control del Senado, Moratinos pidió además al PP que, dado que considera "relevante la opinión norteamericana", haga "autocrítica" sobre la posición que tuvo el Gobierno del PP en la guerra de Irak, "que la ha hecho hasta el presidente Bush". "Bush ha dicho que no había armas de destrucción masiva en Irak, ustedes todavía no han tenido la valentía ni el sentido autocrítico de reconocer ese error", dijo el ministro. "Escuchen a su gran aliado que era Norteamérica y que es nuestro gran aliado, y vea cual es nuestra posición", remachó. "Verán que tenemos una relación privilegiada con Estados Unidos", dijo Moratinos ante las risas de los senadores del PP --"las risas son risas, pero los hechos son hechos"-- dijo.
Sobre las reuniones de Bruselas, Zapatero afirmó que los encuentros fueron "muy bien", cuando, a su llegada al Senado, un grupo de periodistas le preguntó por las reuniones de los jefes de Estado y de Gobierno de la UE y de la OTAN con George W. Bush. No obstante, Moratinos no fijó ayer en Bruselas una fecha concreta para su viaje a Estados Unidos, que está previsto para abril, informaron fuentes diplomáticas.
Vegeu el vídeo.

diumenge, 20 de febrer de 2005

El 20 de maig tenim una cita a l'Havana



No, la cita no és amb cap "jinetera" del més gran bordell de l'Amèrica Llatina en el que Fidel Castro ha convertit Cuba (el bordell de l'època de Batista era insignificant si el comparem amb l'actual). La cita del 20 de maig és amb la llibertat i la democràcia. És una cita contra la dictadura castrista.

M'assabento, via Barcepundit, que han compromès la seva presència, entre molts altres, Mijahil Garbatxòv, Lech Walesa i Vaclav Havel.

divendres, 18 de febrer de 2005

Nou jerro d'aigua freda pels militants del "canvi climàtic"

Com més estudis seriosos es fan més es dilueix la convicció que la causa dels episòdics canvis en el clima sigui exclusivament o fonamentalment humana. El 10 de febrer, la revista Nature publicava les conclusions d'un estudi sobre l'evolució del clima a l'hemisferi nord en els últims 2.000 anys, elaborat en paral·lel per científics russos i per la Universitat d'Stockholm. Aquest estudi conclou que els predicadors científics, polítics i mediàtics de la lletania que acusa el model econòmic capitalista de ser el responsable del canvi climàtic, real o imaginari, han errat a l'ignorar o menystenir, per fe ideològica, les causes naturals que el provoquen.

This means that it is difficult to distinguish the human influence on climate from natural variability, even though the past 15 warm years are best explained if one includes human influence in the simulations. The new study underscores the importance of including natural climate variability in future scenarios. It is not only the humans that can cause appreciable climate changes - nature does it all the time by itself.
Trobareu un resum de l'estudi aquí.

dijous, 17 de febrer de 2005

Els documents del Carmel

S'acaba de filtrar el text ìntegre de la Memòria del projecte modificat de la línia 5, tram: Horta-Vall d'Hebrón. El trobareu aquí.

dilluns, 14 de febrer de 2005

El judici de la història

Després de 18 mesos de desinformació sobre el que realment passava a l'Iraq, el 30 de gener el poble iraquià es va encarregar de pronunciar el verdicte de la Història: ni l'Iraq és un caos, ni el terrorisme és omnipotent, ni tots els sunnites estan en contra de la democràcia, ni la guerra civil és inevitable, ni és inevitable tampoc que l'Iraq esdevingui un estat teocràtic com l'Iran. Més de 8 milions d'iraquians i iraquianes, i mai tan ben dit, van revelar al món la realitat d'un país que aposta majoritàriament per la llibertat i la democràcia i que confia en el seu futur.

Què va passar, doncs, el 30 de gener? Es tracta d'un miracle? Com explicaran els media aquest inapelable desmentiment de la seva tergiversada versió de la realitat?. La resposta de Ludovic Monnerat és que no serà gaire diferent del que van dir després de 3 setmanes de guerra informant dels "fracassos" militars nord-americans.

Le même mécanisme d’auto-justification est à l’œuvre aujourd’hui. La première perception consiste à louer l’héroïsme prêté à tous les Irakiens pour avoir osé se rendre en masse aux urnes malgré les menaces des terroristes. Autrement dit, le scrutin aurait dû être un échec caractérisé, mais le courage miraculeux des Irakiens – et non les efforts des Américains – en a décidé autrement. Cette image est entièrement fallacieuse : 1% environ des quelque 5500 bureaux de vote ont été attaqués le jour des élections, presque tous dans des grandes villes à forte population sunnite. Et comme la plupart des 200 à 300 attaques armées commises le 30 janvier en Irak se sont concentrées dans les 4 provinces du triangle sunnite, la majorité des Irakiens n’étaient pas menacés en allant aux urnes. Seuls ceux qui ont voté à Bagdad, à Mossoul et bien sûr à Falloujah ont fait preuve d’un courage héroïque.

La deuxième perception consiste à dire que si les Kurdes et les chiites ont voté en masse, les sunnites ont massivement boycotté ces élections, et que celles-ci doivent donc être comprises comme une revanche des opprimés de Saddam Hussein. Mais cette notion de revanche – et donc de motivation haineuse – n’est pas crédible : d’une part, c’est bien la joie de participer à une élection qui animait les Irakiens, dans un pays qui de toute manière pratique la vengeance par les armes ; d’autre part, les quartiers mixtes de Bagdad et Mossoul ont connu une participation élevée, tout comme plusieurs petites villes du triangle sunnite convenablement protégées. Il apparaît aujourd’hui certain que les forces de sécurité irakiennes ont fait quelques effort principaux, en particulier sur la capitale, et que la fluctuation de la sécurité explique largement les différences de participation entre sunnites.

La troisième perception poursuit sur la lignée de la précédente, en affirmant que ces élections ne sont que le préambule d’une guerre civile inévitable entre les différentes communautés. Là encore, cette interprétation destinée à expliquer un ton catastrophiste ne tient pas compte de la réalité : non seulement la communauté chiite est largement divisée et bien incapable de constituer un bloc, à la différence par exemple des Kurdes, mais les principales listes chiites comportaient un nombre non négligeable de sunnites, qui vont garantir la représentation de ceux-ci dans la future assemblée constituante. Le système électoral négocié par les Etats-Unis vise même explicitement à réduire les risques d’affrontements intercommunautaires et à rendre nécessaires des négociations, au risque de fragiliser le pouvoir par un trop grand émiettement des partis. Les divisions confessionnelles et ethniques devraient être compensées par l’union nationaliste.

La quatrième perception, toujours en vue de faire accroire une rupture inexistante, consiste à dire que les Irakiens retrouveraient l'espoir grâce aux élections. Une fois de plus, il s'agit là d'une distorsion des faits : les enquêtes d'opinion réalisées en Irak ces 18 derniers mois ont montré au contraire un optimisme constant de la population ; les sondages menés chaque mois par l’International Republican Institute avec près de 2000 Irakiens dans tout le pays montrent depuis le printemps 2004 qu’environ 6 sondés sur 10 pensent avoir vie meilleure dans une année, et 1 sondé sur 10 une vie moins bonne. D’autres enquêtes menées par des organisations différentes ont fourni des résultats similaires. En réalité, les Irakiens se sont remis à espérer le jour où le régime de Saddam Hussein est tombé.

dilluns, 7 de febrer de 2005

Valentí Puig posa el dit a la llaga socialista del Carmel

Els polítics catalans viuen més que mai en el món de la ficció política. La reforma de l'Estatut és l'exponent màxim de la fantasia ideològica d'una classe política que pensa que està construïnt l'Olimp de la nació futura sense adonar-se'n com el terra s'esfondra literament sota els seus peus. Valentí Puig posa el dit a la llaga:

"El Carmel es otra cosa, es algo brutalmente real, coincidente en el tiempo y por azar con ese sistema de ficciones y virtualidades que, tal como se segrega la seda, pretende llegar a ser un nuevo Estatuto de autonomía que absorbe ciegamente las energías de todos los líderes políticos como si fuese verdad que la iniciativa embriaga y fascina a la inmensa mayoría de los catalanes"

La Barcelona de disseny confrontada a la Barcelona de la realitat.
De repente, la política tiene más que ver con la geología que con la postmodernidad. El maragallismo narcisista de Sant Gervasi y los votos socialistas del Carmel son mundos totalmente ajenos, hilvanados políticamente por el pacto PSOE-PSC y hoy deshilachados por un ensimismamiento municipal que hace Barcelona más inconexa en lugar de articularla como comunidad urbana.

Llegiu l'article sencer aquí.

Bush anuncia una reforma "socialista" del sistema de pensions

Tot i ser considerat per molts el paradigma del "capitalisme salvatge", Bush no s'ha atrevit a substituir el sistema de repartiment per un sistema de capitalització de les pensions als Estats Units. El president americà ha anunciat en el seu discurs de l'estat de la Unió una privatització parcial i voluntària del sistema amb la finalitat d'evitar-ne la fallida.

Xavier Sala-i-Martín explica per què la proposta de Bush és un error:
En resumen: la privatización parcial de la seguridad social no es la panacea que salve al sistema de pensiones de la quiebra y Bush debería dejar de vender su propuesta como tal. El presidente debería defender la privatización argumentando que son los ciudadanos, y no los burócratas, los que deben decidir cómo se invierte el fruto de su propio trabajo. Dicho de otro modo, Bush debería aplicar a su política doméstica el discurso que utiliza para la política exterior: el mundo funciona mejor cuando a los ciudadanos se les deja elegir. Es decir, cuando se desencadena el gran poder de la libertad
L'article sencer aquí.

dissabte, 5 de febrer de 2005

Disculpes

Demano disculpes a tots aquells que teniu la paciència de seguir visitant aquest blog i no hi trobeu res de nou. Ha estat una setmana molt farcida d'esdeveniments -eleccions a l'Iraq, debat del "pla Ibarretxe" al Congrés, inici de la campanya pel referèndum sobre la Constitució europea, etc.-, tots ells mereixedors de comentaris i anàlisis, però no disposo de temps suficient per escriure. Espero retornar ben aviat.