El determinisme a l'assalt del lliure albir

A principis de gener, Tercera Cultura publicava la traducció a l'espanyol de l'article "Por qué no tienes libre albedrío" publicat per Jerry A. Coyne a l'USA Today. Aquest article s'inscriu en un corrent determinista de les neurociències que sembla especialment interessat en negar la llibertat de l'ésser humà.

Confio en la ciència, però cada vegada em resulta més difícil confiar en els científics. Si més no, en tots aquells que parlen més des de la fe (que ja no és teològica sinó política) que des de l'esceptiscisme científic. El cas de l'escalfament global és l'exemple més escandalós de la impostura intel·lectual que ha imperat en els últims 20 anys.

Una impostura que amenaça també les neurociències. La gent que fa unes dècades les criticaven violentament, acusant-les fins i tot de nazisme, ara, al no poder negar el seu èxit, s'han apuntat al carro amb la intenció de conduir-lo -com no!- en la direcció correcte. I sembla que ho estan aconseguint, si més no mediàticament.

D'un intercanvi de mails sobre el tema amb l'amic Toni Albert, que a internet i en temes relatius a les TIC utilitza el pseudònim de Carles Dijous, en destaco aquesta reflexió:

El problema que hi ha darrera del plantejament negativista del lliure albir és que consideren que el jo, la consciència, és allò únic i fonamental de l'autèntic jo. De fet, el terme 'jo' és antiquíssim i el podem situar en mans de Plató quan parla de l'ànima racional. Que l'ànima racional estigui lligada al cervell (o al cos), no és una cosa nova que es plantegi (Plató, Descartes, Spinoza i molts d'altres ja s'ho van plantejar). El problema és saber explicar aquesta mena de relació. Avui per avui, encara no explicable, per més que la neurociència vagi fent camí amb ajut d'aparells.

Però, el problema del lliure albir és molt fàcil de plantejar des de fora. Fent una simple comparació 'animalística', per dir-ho d'una manera que agradarà a segons quina mena de personal. Comparem els homes i els gossos, en especial pel que fa a la 'seva història'. Els gossos (per no dir les ovelles, les abelles, etc.) no han 'evolucionat' culturalment, en canvi l'home sí. Ep! Això és molt problemàtic, com veurem. Si l'home és solament carn i cervell (i una eflorescència d'aquest darrer és al que denominem consciència i capacitat de decisió racional), aleshores hi ha alguna cosa inexplicable. Per dir-ho molt més fort: és estranyament inexplicable. Com és que l'home ha evolucionat culturalment --ep!, ens referim solament en els camps de la ciència i de la tècnica-- i en canvi els gossos, els elefants, les vaques i els bous, ni cap dels altres animals, no ho han fet mai?

No quedàvem que els humans, com la resta dels animals, eren solament matèria organitzada però determinada -sense lliure albir-; és a dir, sense possibilitat de plantejar-se propòsits que sortissin de la vida habitual de disseny 'animal'. Doncs, amb el telèfon mòbil, Internet, la calefacció i el citroen que tenim a fóra esperant-nos, ens trobem amb un problema —tota aquesta evolució tecnològica és un problema— que no sabem d'on i, sobretot, com ha sorgit.

A veure... Podem dir que l'home és un ésser determinat (igual que la resta dels animals). Però, ai!, si defemsem aquesta tesi, ens veiem abocats a fer front a una incògnita. Com és que s'ha orientat vers el desenvolupament d'uns coneixements científico-matemàtics (amb una tècnica derivada)? Això solament pot tenir una d'aquestes dues explicacions:

a) Que estava determinat a que, en un moment concret, desplegués aquest tipus de coneixement que ha desembocat amb satèlits, GPS i emissions d'ones de video i so.

b) Que gaudeix d'un marge de llibertat que permet aquest desplegament, sense problemes. Aquest marge es redueix a fer propostes màgiques, científiques, etc., algunes de les quals triomfen i encerten. El GPS, és un d'aquests resultats, per reduir exemples.

Ara bé, si neguem el marge de llibertat (b), caiem en l'opció (a). La qual, ai!, exigeix algun savi programador extern (digues-li déu, digues-li savi d'un món extrafísic) que està 'jugant' amb un joc d'un gran ordinador, del qual els humans són els protagonistes d'una llarga aventura.

Retornant, una mica a l'article... Que han descobert que abans de tenir una resposta conscient, el cervell ja en té notícia. Vatua quin descobriment!. Bertrand Russell explica que dormint se li resolien alguns dels problemes dels Principia Mathematica i quan es despertava llavors corria a prendre'n nota. O el cas de Poincaré que va resoldre alguns problemes també matemàtics (més ben dit, se li van aclarir sense ell donar-se compte del procés -com la inspiració del poeta!-, quan estava a punt de pujar en l'autocar per anar a una escursió).

Un text de Poincaré al respecte.

It is certain that the combinations which present themselves to the mind in a kind of sudden illumination after a somewhat prolonged period of unconscious work are generally useful and fruitful combinations... all the combinations are formed as a result of the automatic action of the subliminal ego, but those only which are interesting find their way into the field of consciousness... A few only are harmonious, and consequently at once useful and beautiful, and they will be capable of affecting the geometrician's special sensibility I have been speaking of; which, once aroused, will direct our attention upon them, and will thus give them the opportunity of becoming conscious... In the subliminal ego, on the contrary, there reigns what I would call liberty, if one could give this name to the mere absence of discipline and to disorder born of chance.[37]

El cervell és com una olla que, segons els elements que s'hi posen, després d'un temps més o menys llarg, dóna alguns resultats. Alguns més bons que d'altres. Aquest article, n'és un exemple. Ha estat escrit de rebot a la teva pregunta. Per descomptat que algunes idees sobre el tema bullien dins l'olla, però ha estat en el moment de treure una mica del caldo quan s'ha concretat en les línies anteriors.

Certament -llevat del text de Poincaré- aquest text l'han escrit fil per randa les mans del Toni Albert. I diria que el seu cervell li ha dictat el que volia escriure i la seva exigència mental ha eliminat alguns aspectes, situant-ne alguns davant d'altres i decidint, sí, decidint posar final a aquest text.

El probema del deute no está en la seva relació amb el PIB sinó en la capacitat de pagar-lo

Xavier Sala i Martín: "Una falacia que corre por los medios de comunicación y los blogs de expertos es que España NO tiene un problema de deuda pública porque (a) la deuda pública en relación con el PIB es menor que la de otros países de Europa (cerca del 70% del PIB) y (b) la deuda pública es solo el 33% de la deuda total española, el resto es deuda privada. Ambos argumentos son falsos."

Llegiu aquí el per qué.

Envíem una foto des del cel

T'han batejat com el "fotògraf de la transició" a Mataró. Però crec que aquest títol és insuficient. L'Enric ja feia fotografies abans de l'inici de la transició política. Fent perillar alguna cosa més que el rodet de pel·lícula, l'Enric Quintana ja feia fotos durant els últims anys de la vida d'en Franco. Les exigències de la clandestinitat van limitar el nombre d'instantànies de les catacumbes democràtiques, però n'hi ha. O n'hi havia. No sé que se'n haurà fet d'aquelles primeres imatges preses per l'Enric en la intempèrie franquista i que de vegades miràvem a casa seva mentre preparàvem la cobertura informativa d'alguna assemblea de veïns, concentració d'estudiants o manifestació de treballadors.

L'Enric no era un fotògraf conceptual, ni un revolucionari del tractament de la imatge, ni un enginyer del periodisme gràfic. Era senzillament un manobra de la fotografia pura i dura. No buscava la captura estètica de la realitat, sinó simplement l'enregistrament dels fets. Com si això no fós poc!

 Anava a tot arreu. Es ficava als llocs més inversemblants per obtenir la imatge del que estava passant. Estic segur que ahores d'ara estarà fent el mateix, si és que en aquell lloc de l'eternitat hi deixen tenir màquines de retratar. 

Enric, enviem l'última foto des del cel!

La veritable causa del desastre de l'euro no és França, ni Itàlia, ni Grècia. És Alemanya.

THE TIMES:

Para que el euro sobreviva, deben darse tres condiciones necesarias. La primera, en la que insiste Alemania, es la imposición de una disciplina presupuestaria, que únicamente podrá aplicarse mediante un control centralizado de la UE sobre las políticas fiscales y los gastos presupuestados por los Gobiernos nacionales.

La segunda condición es un importante grado de responsabilidad europea colectiva ante las deudas gubernamentales nacionales y las garantías bancarias. Este apoyo mutuo constituye la otra cara de la moneda del federalismo fiscal, tal y como dejó claro Monti, pero se trata de un quid pro quo sobre el que los alemanes no quieren ni hablar.

La tercera condición es el apoyo del BCE a la federación fiscal, una ayuda comparable al apoyo monetario que ofrecen los bancos centrales a los mercados de la deuda gubernamental en Estados Unidos, Gran Bretaña, Japón, Suiza y otras economías desarrolladas. Gracias a este apoyo de los bancos centrales a los mercados de bonos, Estados Unidos, Gran Bretaña y Japón han logrado financiar déficits muy superiores a los de Francia o Italia, sin que les preocupe excesivamente la rebaja en la nota crediticia.

El problema fundamental de la eurozona es que Alemania se concentra únicamente en la primera condición. Obliga a los demás Gobiernos a adoptar objetivos de austeridad cada vez más draconianos e irrealistas e insiste en negarse incluso a hablar sobre el quid pro quo de las garantías colectivas de la deuda y de la intervención del Banco Central. Debido a la intransigencia alemana en estos dos ámbitos, el nuevo tratado del euro supuestamente aprobado el mes pasado es como un taburete de tres patas que se sostiene solo con una.

¿Significa esto que el euro se va a desintegrar? No necesariamente, por dos motivos opuestos. La posibilidad optimista es que el inútil "pacto fiscal" del mes pasado era tan solo una táctica de distracción mientras Angela Merkel preparaba a la opinión pública y política alemana para los compromisos que se avecinan con las garantías de deuda conjuntas y la participación del BCE en una flexibilización cuantitativa o "quantitative easing" al estilo anglosajón.

Evitar la hegemonía alemana La alternativa pesimista es que Alemania está realmente dispuesta a evitar la flexibilización fiscal y monetaria necesaria para que el euro tenga una posibilidad de sobrevivir. Si es así, entonces los demás miembros de la eurozona se enfrentarán en breve a una elección histórica. ¿Abandonan el euro? ¿O expulsan a Alemania, pidiéndole simplemente que se vaya o, lo que es más probable, acordando entre ellos una estrategia monetaria y fiscal que obligaría a Alemania a marcharse?

Titular pocavergonya

EL PAÍS

Detingudes per anar nues sota el burka

Le Matin:

Les «nudistes de l’ombre» ont été repérées par un petit garçon dans un café situé dans un centre commercial situé à une dizaine de kilomètres de Koweït, capitale de l’émirat du même nom.

Des sources policières, citées par le journal al-Rai, indiquent que deux des trois jeunes-femmes arrêtées sont originaires du Golfe, mais qu’aucune ne vient du Koweït même. D’après les récits de l’affaire, c’est un petit garçon de la région qui a aperçu leur (semi) nudité, et qui en a averti sa mère. Fâchée, cette dernière aurait ensuite appelé la police pour les dénoncer.

D’après le journal, les jeunes femmes (l’une est mineure) ont avoué à la police qu’elles avaient eu des relations sexuelles dans un même appartement, avant leur venue au café, et qu’elles auraient en outre consommé de l’alcool lors de ce moment de plaisir. La police dit avoir appelé le père de l’une d’elles, mais ce dernier a semble-t-il refusé de venir dans le pays pour s’occuper de l’affaire, trop pris par son business.

 
(Via)

16 científics més contra el mite de l'escalfament global

Claude Allegre, former director of the Institute for the Study of the Earth, University of Paris.
J. Scott Armstrong, cofounder of the Journal of Forecasting and the International Journal of Forecasting.
Jan Breslow, head of the Laboratory of Biochemical Genetics and Metabolism, Rockefeller University. Roger Cohen, fellow, American Physical Society.
Edward David, member, National Academy of Engineering and National Academy of Sciences.
William Happer, professor of physics, Princeton.
Michael Kelly, professor of technology, University of Cambridge, U.K.
William Kininmonth, former head of climate research at the Australian Bureau of Meteorology.
Richard Lindzen, professor of atmospheric sciences, MIT.
James McGrath, professor of chemistry, Virginia Technical University.
Rodney Nichols, former president and CEO of the New York Academy of Sciences.
Burt Rutan, aerospace engineer, designer of Voyager and SpaceShipOne.
Harrison H. Schmitt, Apollo 17 astronaut and former U.S. senator.
Nir Shaviv, professor of astrophysics, Hebrew University, Jerusalem.
Henk Tennekes, former director, Royal Dutch Meteorological Service.
Antonio Zichichi, president of the World Federation of Scientists, Geneva.

Aquests són els 16 científics que han firmat una carta oberta contra el pànic a l'escalfament global, explicant que no hi ha cap argument científic que avali la necessitat d'accions dràstiques per "descarbonitzar" l'economia mundial.

(Via)

Turkey Falls Below Russia in Press Freedom

Diguem on votes i et diré a qui elegeixes

Tot i que tendeixo a desconfiar dels estudis científics que s'ajusten com un guant a una determinada ideologia o religió, les dades d'un parell de treballs de recerca recents fan pensar que el lloc físic on es fa una votació influeix en l'elector.

Segons sembla, votar en una església -habitual en països anglosaxons- afavoriria l'opció conservadora, mentre que fer-ho en col·legis electorals ubicats en una escola facilitaria el vot progressista.

La guerra no declarada d'Europa a Iran

Mark A. Heller:

Esta semana, la Unión Europea ha entrado en guerra con Irán. Por supuesto que no se ha hecho ninguna declaración formal, ni siquiera un uso no declarado de la fuerza militar. Pero la decisión de la UE de aplicar un embargo a las importaciones de petróleo iraní, prohibir los nuevos contratos y congelar los activos del Banco Central de Irán es sin duda un acto de guerra y podría perfectamente provocar las hostilidades militares que se pretenden impedir con las sanciones.

Generacions

Salvador Sostres:

Hay una generación, que es la de mi abuela, que sufrió mucho para podernos procurar una vida dulce y tierna. Nunca se quejaron de nada, nunca ninguna excusa, y todo lo han pagado. Luego vinieron los jóvenes del 68 como mi madre, que tuvieron todas las oportunidades y ningún resultado, nada se les negó y por nada dieron las gracias, antifranquistas de un antifranquismo que Franco se les murió en la cama, agnósticos para acabar creyendo en videntes, energías y dietas. Y ese yo inflamado que llena el corazón pero vacía el alma.

Les 126 portades que van acusar un innocent

ARCADI ESPADA

Justicia 5, prensa 4

Durante tres años la inmensa mayoría de periódicos españoles, liderados por El País, declararon a Camps culpable. Ninguno de ellos exhibe hoy algo parecido a una disculpa antes sus lectores, una mínima contricción, un leve rapto de vergüenza. Sólo un generalizado intento de salvar la cara, con las estratagemas lingüísticas, morales, más patéticas. Es esta falta de hondura, de trapío moral, la que liquida al periodismo.

Documentación

Así juzga la prensa socialdemócrata

El capità virtual del Costa Concordia

ARTURO PÉREZ-REVERTE:

Con el auge de las comunicaciones fáciles vía Internet y telefonía móvil, la responsabilidad de un marino se diluye en aspectos ajenos al mar y sus problemas inmediatos. El oficial del Costa Concordia que fue a comprobar cuánta agua entraba en la sala de máquinas informó repetidas veces al puente, y no obtuvo respuesta porque el capitán estaba ocupado con el teléfono. De hecho, buena parte de los 45 minutos transcurridos entre el momento de la varada (21.58), las mentiras a la autoridad marítima de Livorno (22.10) y la confesión final de que había una vía de agua (22.43), así como el cuarto de hora siguiente, hasta que sonaron las siete pitadas cortas y una larga para abandonar el buque (22.58), Schettino los pasó hablando por teléfono con el director marítimo de Costa Crociere. Dicho de otra forma: en vez de ocuparse del salvamento de pasajeros y tripulantes, el capitán del Costa Concordia estuvo con el móvil pegado a la oreja, pidiendo instrucciones a su empresa.

Mi conclusión es que el capitán Schettino no ejercía el mando de su barco aquella noche. Cuando llamó a su armador dejó de ser un capitán y se convirtió en un pobre hombre que pedía instrucciones. Y es que las modernas comunicaciones hacen ya imposible la iniciativa de quienes están sobre el terreno, incluso en cuestiones de urgencia. Ni siquiera un militar que tenga en el punto de mira a un talibán que le dispara, o a un pirata somalí con rehenes, se atreverá a apretar el gatillo hasta que no reciba el visto bueno de un ministro de Defensa que está en un despacho a miles de kilómetros. El capitán Schettino era patéticamente consciente aquella noche de que el tiempo de los marinos que tomaban decisiones y asumían la responsabilidad se extinguió hace mucho, y de que las cosas no dependían de él sino de innumerables cautelas empresariales: cuidado con no alarmar al pasaje, ojo con la reacción de las aseguradoras, con el departamento de relaciones públicas, con el director o el consejero ilocalizables esa noche. Mientras tanto, seguía entrando agua, y lo que en hombres de otro temple habría sido un “váyanse al diablo, voy a ocuparme de mi barco”, en el caso del capitán sumiso, propio de estos tiempos hipercomunicados y protocolarizados, no fue sino indecisión y vileza. Además de porque era un cobarde, Schettino abandonó su barco porque ya no era suyo. Porque, en realidad, no lo había sido nunca.

El creixement econòmic mundial s'origina gairebé exclusivament dels països emergents

RIP per l'escalfament global

(Via)

Egipte: victòria de la dreta

Guy Sorman:

Toute la presse attribue la victoire électorale aux élections parlementaires en Egypte, aux Islamistes. On proposera ici une autre interprétation: une victoire de la droite représentée par les Frères musulmans. Ce parti va gouverner , sans doute en s'alliant avec le Wafd, parti libéral et les députés Coptes également libéraux, rejetant dans l'opposition, les Salafistes à l'extrême droite et la gauche socialiste.

Les Frères musulmans seront jugés sur leur capacité de libérer l'économie du carcan militaire- l'Armée monopolise tous les secteurs de production rentables- et des traditions bureaucratiques héritées des temps Nassériens.

Il se trouve que le Frères musulmans comme le Wafd sont favorables à la liberté d'entreprendre: s'ils parviennent à gouverner, l' Egypte pourrait s'engager dans une ére de croissance chaotique de modèle indien. C'est ce que les Egyptiens en attendent. Ironie de l'histoire: les acteurs de la révolution ont perdu les élections. Dispersés, sans parti ni programme, ils ont accompli leur oeuvre mais leur temps est passé.

L'endeutament s'origina abans de la crisi

The Economist

Kim Schmitz, el xoriço de Megaupload

Arcadi Espada:

Con veinte años, aún en su Alemania, se dedicaba a comerciar con tarjetas de crédito robadas que compró a unos angelitos americanos. Le condenaron a dos años por fraude informático y manipulación de objetos robados, pero no llegó a pisar la cárcel. La bondad y el subterfugio del Estado de Derecho. En el año 2001 invirtió 375.000 dólares en acciones de la compañía LetsBuyIt.com, casi en bancarrota, y anunció que invertiría 50 millones de euros más. No tenía ese dinero, pero el anuncio provocó que las acciones subieran un 300%, él vendió las suyas, ganó un millón y medio de dólares y desapareció. LetsBuyIt.com quebró. También logró que Monkey AG (de la que era chairman) le diera un préstamo sin garantía de 280.000 euros para pagar unos servicios a la empresa Kimvestor AG. Los pagos tampoco se produjeron y las dos empresas quebraron cuando él tenía el control sobre ambas. En enero de 2002, fue detenido en Bangkok, deportado a Alemania, y sentenciado a una pena de un año y ocho meses y una multa de 100.000 euros: se trató del mayor caso alemán contra el uso de información privilegiada. De nuevo logró eludir la cárcel. Como en noviembre de 2003, cuando se declaró culpable de malversación de fondos y recibió una sentencia de libertad condicional de dos años.

Una de sus grandes aficiones era el Gumball 3000, un rally de pijos cuya inscripción está en los 20 mil euros. La carrera, que Schmitz llegó a ganar en 2001, recorre media Europa por autopistas públicas intentando burlar a la policía. En 2004 atravesó España. Este fragmento de un reportaje no tiene desperdicio.

Arran la detenció, se li ha trobat una col·lecció de cotxes de luxe amb matrícules ridículament megalòmanes com "Déu" o "El déu". Ve't aquí la relació de la marca, model i placa. (Via)

2010 Maserati GranCabrio, VIN ZAMKM45B000051328, License PlateNo. "M-FB 212" or "DH-GC 470", registered to FINN BATATO;67.
2009 Mercedes-Benz E500 Coupe, VIN WDD20737225019582, LicensePlate No. "FEG690"
2005 Mercedes-Benz CLK DTM, VIN WDB2093422F165517, LicensePlate No. "GOOD"
2004 Mercedes-Benz CLK DTM AMG 5.5L Kompressor, VINWDB2093422F166073, License Plate No. "EVIL"
2010 Mercedes-Benz S65 AMG L, VIN WDD2211792A324354, LicensePlate No. "CEO" 7071.
2008 Rolls-Royce Phantom Drop Head Coupe, VINSCA2D68096UH07049; License Plate No. "GOD";72.
2010 Mercedes-Benz E63 AMG, VIN WDD2120772A103834, LicensePlate No. "STONED";73.
2010 Mini Cooper S Coupe, VIN WMWZG32000TZ03651, License PlateNo. "V";74.
2010 Mercedes-Benz ML63 AMG, VIN
WDC1641772A608055, LicensePlate No. "GUILTY";
2007 Mercedes-Benz CL65 AMG, VIN WDD2163792A025130, LicensePlate No. "KIMCOM";
2009 Mercedes-Benz ML63 AMG, VIN WDC1641772A542449,
LicensePlate No. "MAFIA";
2010 Toyota Vellfire, VIN 7AT0H65MX11041670, License Plate Nos."WOW" or "7";
2011 Mercedes-Benz G55 AMG, VIN WDB4632702X193395, LicensePlate Nos. "POLICE" or "GDS672";
2011 Toyota Hilux, VIN MR0FZ29G001599926, License PlateNo. "FSN455";
Harley Davidson Motorcycle, VIN 1HD1HPH3XBC803936, LicensePlate No. "36YED";
2010 Mercedes-Benz CL63 AMG, VIN WDD2163742A026653, LicensePlate No. "HACKER";
2005 Mercedes-Benz A170, VIN WDD1690322J184595, License PlateNo. "FUR252";
2005 Mercedes-Benz ML500, VIN WDC1641752A026107, License PlateNo. DFF816;
Fiberglass sculpture, imported from the United Kingdom with EntryNo. 83023712;
1957 Cadillac El Dorado, VIN 5770137596;
2010 Sea-Doo GTX Jet Ski, VIN YDV03103E010;
1959 Cadillac Series 62 Convertible, VIN 59F115669;
Von Dutch Kustom Motor Bike, VIN 1H9S14955BB451257;
2006 Mercedes-Benz CLK DTM, VIN WDB2094421T067269;
2010 Mini Cooper S Coupe, VIN WMWZG32000TZ03648 LicensePlate No. "T"
989 Lamborghini LM002, VIN ZA9LU45AXKLA12158, License PlateNo. "FRP358"
2011 Mercedes-Benz ML63, VIN 4JGBB7HB0BA666219

L'exili preventiu dels Pinker

Mª Teresa Giménez Barbat:

El tribalismo se nutre y se alienta con semi entendidos que cuando menos se escarba en ellos, más movilizadores resultan. Steven Pinker, en el libro con el que doy la lata profusamente en estos días, dice que, en 1970, el partido separatista de Quebec que acababa de ser elegido, estimuló lo que se perfilaba como un filón de emociones patrióticas. Y entre otras "trappings of Quebecois patriotism" reemplazó el anterior lema de las placas de matrícula "La Belle Province" por "Je me souviens". Nunca quedó claro qué era lo recordado, pero la gente lo interpretó como la nostalgia por la New France, conquistada por los británicos en la guerra de los Seven Years en 1763. Dice que toda esa súbita recuperación de la memoria hizo que algunos quebequenses anglófilos de SU generación se pusieran nerviosos e iniciaran un éxodo hacia Toronto. Y lo dice con estas palabras.

Actualización: quiero remarcar que Pinker es judío. La palabra que utiliza es "exodus".

El Muftí de l'Autoritat Palestina crida al genocidi dels jueus

La setmana passada, la més alta autoritat religiosa palestina, el Mufti Muhammad Hussein, el sou del qual paguem tots els contribuents europeus, va presentar la mort dels jueus a mans dels muslmans com un objectiu religiós de l'Islam.

(Via)

El pit que espanta els aiatolàs

L'actriu iraniana Golshifteh Farahani, exiliada a París des del 2009, l'han desterrada del seu país per haver aparegut nua en un vídeo.

Europe1:

"Couvrez ce sein que je ne saurais voir". Loin, très loin du Tartuffe de Molière, ce message est en substance celui que les autorités religieuses iraniennes ont adressé à la comédienne Golshifteh Farahani. Exilée à Paris depuis 2009, elle est désormais bannie de son pays natal pour avoir osé montrer un sein dans un clip vidéo pour l'Académie des Césars, selon le journal britannique The Telegraph

"J'ai été avertie par un responsable du ministère de la Culture et de la guidance islamique que l'Iran n'avait plus besoin d'acteurs et d'artistes", a indiqué au Telegraph Golshifteh Farahani. "Vous pouvez offrir vos services artistiques ailleurs", a-t-il ajouté selon la comédienne.

Tout est parti d'un simple cliché en noir et blanc publié dans le magazine Figaro Madame. Golshifteh Farahani pose nue, les mains posées sur la poitrine. Mais, la photo dont la valeur n'était que purement artistique au départ, est devenue, à son corps défendant, un acte politique. Reprise sur le réseau social Facebook, elle est devenue un symbole de révolte contre le rigorisme iranien.

La "publication sur Internet de photos de la déplorable Golshifteh Farahani montre la face cachée et dégoûtante du cinéma", ont alors immédiatement réagi les autorités iraniennes par la voie de l'agence Fars News.

Jo també sóc estúpid

Newsweek, qui t'ha vist i qui et veu!

El deute agregat en les Comunitats Autònomes

El judici a Garzón

Victoria Prego:

Los argumentos esgrimidos por Garzón desde el banquillo -en una declaración que resultó tan monótona y tercamente circular como el recorrido de una noria- fueron básicamente tres. Uno, que él estaba persiguiendo a una organización criminal dedicada al blanqueo de dinero y debía tomar medidas para evitar que esa actividad delictiva siguiera adelante. Dos, que él no ordenó escuchar a los defensores sino a quienes estaban en prisión, haciendo caso omiso del pequeño detalle de que éstos no acuden a los locutorios de la cárcel a hablar solos, como si se hubieran vuelto locos. Y tres -y evidentemente esencial para su estrategia de defensa, porque repitió la misma idea hasta la extenuación- que él no tomó decisión alguna que estuviera vinculada con esas escuchas. En resumen: que la importancia del fin justifica los medios, y que, puesto que él no se sirvió después de la información obtenida a base de violar las conversaciones entre los acusados y sus defensores, el derecho de defensa no ha sido quebrantado.

Pero es que estamos hablando de un derecho fundamental recogido en todas las constituciones de los países civilizados y, desde luego, en la española: el derecho de todo ciudadano a defenderse, a preparar en absoluta e inviolable intimidad su estrategia de defensa con un abogado. Y el derecho a que el Estado, sea en forma de juez, de policía o de funcionario, no triture de ninguna manera esa intimidad porque ella es la garantía primera de un juicio justo. Esa inviolablidad es la que ha sido rota por Garzón, haya tenido o no traducción en las diligencias ordenadas posteriormente por el magistrado.

Imprescindible

EL MITE DEL DECLIVI AMERICÀ 

Robert Kagan

(...) Less than a decade ago, most observers spoke not of America’s decline but of its enduring primacy. In 2002, the historian Paul Kennedy, who in the late 1980s had written a much-discussed book on “the rise and fall of the great powers,” America included, declared that never in history had there been such a great “disparity of power” as between the United States and the rest of the world. Ikenberry agreed that “no other great power” had held “such formidable advantages in military, economic, technological, cultural, or political capabilities.... The preeminence of American power” was “unprecedented.” In 2004, the pundit Fareed Zakaria described the United States as enjoying a “comprehensive uni-polarity” unlike anything seen since Rome. But a mere four years later Zakaria was writing about the “post-American world” and “the rise of the rest,” and Kennedy was discoursing again upon the inevitability of American decline. Did the fundamentals of America’s relative power shift so dramatically in just a few short years?

The answer is no. Let’s start with the basic indicators. In economic terms, and even despite the current years of recession and slow growth, America’s position in the world has not changed. Its share of the world’s GDP has held remarkably steady, not only over the past decade but over the past four decades. In 1969, the United States produced roughly a quarter of the world’s economic output. Today it still produces roughly a quarter, and it remains not only the largest but also the richest economy in the world. People are rightly mesmerized by the rise of China, India, and other Asian nations whose share of the global economy has been climbing steadily, but this has so far come almost entirely at the expense of Europe and Japan, which have had a declining share of the global economy.

Optimists about China’s development predict that it will overtake the United States as the largest economy in the world sometime in the next two decades. This could mean that the United States will face an increasing challenge to its economic position in the future. But the sheer size of an economy is not by itself a good measure of overall power within the international system. If it were, then early nineteenth-century China, with what was then the world’s largest economy, would have been the predominant power instead of the prostrate victim of smaller European nations. Even if China does reach this pinnacle again—and Chinese leaders face significant obstacles to sustaining the country’s growth indefinitely—it will still remain far behind both the United States and Europe in terms of per capita GDP.

Military capacity matters, too, as early nineteenth-century China learned and Chinese leaders know today. As Yan Xuetong recently noted, “military strength underpins hegemony.” Here the United States remains unmatched. It is far and away the most powerful nation the world has ever known, and there has been no decline in America’s relative military capacity—at least not yet. Americans currently spend less than $600 billion a year on defense, more than the rest of the other great powers combined. (This figure does not include the deployment in Iraq, which is ending, or the combat forces in Afghanistan, which are likely to diminish steadily over the next couple of years.) They do so, moreover, while consuming a little less than 4 percent of GDP annually—a higher percentage than the other great powers, but in historical terms lower than the 10 percent of GDP that the United States spent on defense in the mid-1950s and the 7 percent it spent in the late 1980s. The superior expenditures underestimate America’s actual superiority in military capability. American land and air forces are equipped with the most advanced weaponry, and are the most experienced in actual combat. They would defeat any competitor in a head-to-head battle. American naval power remains predominant in every region of the world.

By these military and economic measures, at least, the United States today is not remotely like Britain circa 1900, when that empire’s relative decline began to become apparent. It is more like Britain circa 1870, when the empire was at the height of its power. It is possible to imagine a time when this might no longer be the case, but that moment has not yet arrived. (...)

Fraga, la veritat incòmode

Jo no hauria escrit aquest article de la mateixa manera ni amb els mateixos adjectius, però crec que Sostres diu una veritat incòmode.

Lo primero que hay que dejar claro es que fue él [Fraga] quien trajo la democracia a España. No fue 'Pasionaria', no fue Felipe González, no fueron López Raimundo ni Lluís Llach. Fue Fraga con su reformismo paciente y moderado, inteligente y cultivado. Los supuestos luchadores antifranquistas permitieron que Franco muriera en la cama y con un alto grado de aceptación y de popularidad entre los españoles.

Fue Fraga quien consiguió que, cuando Franco dijo que lo dejaba todo atado y bien atado, se refiriera a la democracia; fue Fraga quien preparó al régimen para la Transición; fue Fraga quien redactó la Constitución. La derecha franquista que Fraga lideraba y representaba se incorporó con lealtad a la democracia.

En cambio, el grueso de la izquierda hizo con mucha más dificultad su transición a la democracia. De hecho, nunca la ha completado. Nada hay más contrario a la democracia y a la libertad que el comunismo, que es donde estaba instalada casi toda la izquierda antifranquista, que hoy sigue flirteando con la más siniestra ideología de todos los tiempos, diciendo que como mínimo «la idea era buena».

Franquistas y antifranquistas fueron, por lo general, igual de totalitarios. Decir que Franco era demócrata es tan disparatado como decir que lo fue Manuel Sacristán, a pesar de que, al final, Franco trajo la democracia y Sacristán no trajo absolutamente nada.

Un grup de rap desafia els islamistes

Més informació, aquí.

Sobre la mort de Fraga i les rucades que s'escriuen

Barcepundit:

BASTANTES de las cosas que estoy leyendo sobre la muerte de Fraga en la redes sociales son lamentables, la verdad, y me pregunto que dirían esas personas que aprovechan para arrearle ahora si leyesen algo parecido en caso de que el muerto fuera, por ejemplo, Santiago Carrillo. Porque lo cierto es que tanto uno como otro fueron figuras clave sin las cuales no se puede entender la Transición, en la que Suárez fue el fiel de una balanza que tenía a Fraga y Carrillo en cada uno de sus platillos

Magatte Wade: Àfrica no necessita 500.000 cooperants sinó "500.000 empresaris"

Els pares prenen el control de l'escola si les notes son dolentes

Cristina Fernández-Pereda:

El Estado de California aprobó en 2010 una controvertida ley que permite a los padres de un colegio público recoger firmas —basta con que lo apoye el 51% de los progenitores— para cerrarlo, imponer nuevas normas a los profesores o convertirlo en un centro comunitario con los padres como supervisores. La ley fue impulsada por el grupo Parent Revolution, una organización que defiende que la implicación de los padres en el proceso educativo, y es su particular respuesta a la crisis del sistema público de EE UU.

“El colegio ha estado por debajo de los niveles exigidos por el Estado durante los últimos seis años”, lamenta Doreen Díaz, madre de otra estudiante de 11 años en Desert Trails. Ramírez denuncia que cuando han protestado por la mala calidad de los profesores, el director les recomendó que se llevaran a sus hijos a otro centro. Pero ninguna quiere mudarse, quieren profesores que pongan los intereses de los estudiantes por encima de los suyos.

Desde el pasado mes de septiembre, ha repartido panfletos informativos en el aparcamiento de la escuela, ha organizado reuniones en parques cercanos y charlado con otros progenitores para informarles de esta iniciativa. “Algunos se echaban a llorar al saber que por fin vamos a hacer algo por cambiar la situación”, cuenta. Ayer presentaron la petición con las firmas del 70% de los padres.

Per què Finlàndia té el millor sistema educatiu del món?

Perquè els finlandesos no fan política amb la seva educació i exigeixen més titulació, idiomes i especialització que nosaltres els aspirants a la docència. I com li exigeixen molt, el docent a Finlàndia gaudeix de molt prestigi i reconeixement social.


Timo Riiho, catedrático finlandés:

La educación es demasiado importante para dejarla en las exclusivas manos de los políticos y debe gozar de un consenso a prueba de elecciones.

Ya me contará cómo lo consiguen en Finlandia. Lo primero que necesita un buen profesor es que los políticos le dejen trabajar...

Un buen profesor y todo el mundo. ... Después, la buena educación es la que no deja a nadie atrás. A nadie. En Finlandia, el 99,9 por ciento de la educación es pública y gratuita, pero pública no quiere decir burocrática: la sociedad civil se implica en su gestión. Está financiada a medias por el Estado y los ayuntamientos.

¿Con generosidad? No más de la posible. De hecho, ahora mismo, como consecuencia de la crisis, es probable que se aumente el número de alumnos por aula hasta cuarenta.

Supongo que los finlandeses pagan mejor que nosotros a sus profesores. No es así. Los sueldos –los he comprobado– de los enseñantes en Finlandia no son superiores a los españoles. Son parecidos.

Entonces no es cuestión de sueldo. No, señor. Lo que sí he observado es que en Finlandia los requisitos de acceso al profesorado son más exigentes que los suyos.

Cuéntenos. Para empezar, todos los profesores tienen que hablar perfectamente las dos lenguas del país: sueco y finlandés. Porque Finlandia es un Estado bilingüe, ya que existe una minoría –el 6 por ciento– suecohablante.

¿Usted habla sueco también? Naturalmente: soy funcionario. Además, debemos hablar inglés. Los maestros de primaria necesitan la licenciatura en Pedagogía y la mayoría completan otra licenciatura universitaria en una materia específica: Exactas, Física, Biología, Lingüística... Muchos obtienen el doctorado antes de empezar a enseñar y existe una considerable y muy útil proporción en el aula de especialistas en problemas del lenguaje y en trastornos del aprendizaje.

¿En qué se nota toda esta exigencia? En que no tenemos ni suspenso ni fracaso escolar tal como lo entienden ustedes.Cuando un niño se queda rezagado, el pedagogo es el propio profesor e interviene.

Ara els catalans sí que són espanyols

La fórmula que salvarà el Regne Unit

The Guardian:

Los ingleses no obtienen ninguna ventaja al dejar que prosiga esta dependencia y la opinión de la mayoría de los escoceses deja claro que quieren que acabe. La devolución máxima repatriaría la responsabilidad fiscal al país de origen de Adam Smith. Echaría por tierra el despilfarrador populismo de los nacionalistas de Salmond, probablemente les haría perder las próximas elecciones y perjudicaría a la causa de la independencia total. Y todo esto en beneficio de los conservadores de Cameron.

El Reino Unido no fue una creación de identidad tribal, sino de oportunismo y conveniencia. Su disolución comenzó en la década de los años veinte y aún no ha finalizado. No existe ninguna necesidad histórica para que continúe, del mismo modo que tampoco existía en el caso del Tercer Reich o la Unión Soviética, o ahora con la UE. Las confederaciones deben actualizarse y cultivarse para poder sobrevivir. A veces su finalidad deja de tener sentido.

Cameron debería dejar a Salmond que celebrara su referéndum y defender la devolución máxima. Fomenta la responsabilidad fiscal. Acabaría con la costosa subvención a Escocia. Su realismo político podría incluso reactivar las fortunas conservadoras en Escocia. Por qué Cameron se opone a ello "hasta con la última gota de su sangre" es un misterio.

Sólo puede haber una respuesta. El poder y el ansia del control central adoptan una lógica propia cuando los políticos llegan a ocupar altos cargos. En este caso, el ansia es contraproducente. Hace un siglo, las islas británicas eran una nación. Hoy el Gobierno parece estar dispuesto a hacer de ellas cuatro naciones distintas.

Una estratègia per sortir de l'euro

Robert J. Barro:

Germany could create a parallel currency—a new D-Mark, pegged at 1.0 to the euro. The German government would guarantee that holders of German government bonds could convert euro securities to new-D-mark instruments on a one-to-one basis up to some designated date, perhaps two years in the future. Private German contracts expressed in euros would switch to new-D-mark claims over the same period. The transition would likely feature a period in which the euro and new D-mark circulate as parallel currencies.

Other countries could follow a path toward reintroduction of their own currencies over a two-year period. For example, Italy could have a new lira at 1.0 to the euro. If all the euro-zone countries followed this course, the vanishing of the euro currency in 2014 would come to resemble the disappearance of the 11 separate European moneys in 2001.

A key issue for the transition is to avoid sharp reductions in values of government bonds for Italy and other weak members of the euro zone. After all, the issue that has prompted ever-growing official intervention in recent months has been actual and potential losses of value of government bonds of Greece, Italy and so on. Governments and financial markets worry that these depreciations would lead to bank failures and financial crises in France, Germany and elsewhere.

Worries about values of government bonds are rational because it is unclear whether—even with assistance from the center—Italy and other weak members will be able and willing to meet their long-term euro obligations. A new (or restored) system of national currencies would be more credible, because Italy should be able and willing to meet its obligations denominated in new liras. This credibility underlay the pre-1999 system in which the bonds of Italy and other euro-zone countries were denominated in their own currencies. The old system was imperfect—notably in allowing some countries to have occasionally high inflation—but it's become clear that it was better than the current setup.

My prediction is that an announcement of the new system would raise the value of German bonds, because Germany has strong individual credibility and would no longer have to care for its weak neighbors. Even Italian and other weak-country bonds are likely to rise in value because concerns about individual credibility would be offset by the improved functioning of the overall system.

Espanya cau al sisè lloc en l"'índex de misèria" mundial

The Economist ha actualitzat el seu conegut "índex de misèria", que elabora sumant les taxes d'atur i inflació de cada país del món. Espanya apareix en el sisè lloc, només per darrere de Macedònia, Veneçuela, Iran i Sud-àfrica.

Primeres entrevistes

Arcadi Espada:

Contra este mantra estúpido sobre el silencio y ocultamiento de Rajoy. Primeras entrevistas:

Felipe González, 12 de diciembre de 1982 (El País) / 10 días desde la investidura.

José María Aznar, 22 de marzo de 1996 (TV3) / 19 días

José Luis Rodríguez Zapatero, 23 de abril de 2004 (El Mundo) / 40 días

Mariano Rajoy, 10 de enero de 2012 (EFE) / 21 días

Els demòcrates voten per Ron Paul

Ron Paul ha obtingut més suport de l'electorat demòcrata que del republicà a les primàries de New Hampshire. I no l'han votat pel seu programa utòpico-llibertari -que pot haver seduït alguna canalla progre- sinó perquè és el millor candidat perquè Obama torni a guanyar.

Per veure tota l'enquesta, cliqueu aquí 

Dinero de los parados andaluces acaba 

en fiestas y cocaína

Ron Paul

"El Ron Paul és un pallaso degenerat que no té res a veure amb el Ron Paul que es va presentar pel Partit Llibertari. La fixació amb el patró or és economia vudú. Ser llibertari o liberal no té res a veure amb creure amb la fantasia del patró or (o del patró tungstè)."

Xavier Sala i Martín

Coses que fan que el 2012 no sigui pitjor

Els Estats Units han eliminat els subsidis a l'etanol

Des de l'u de gener, els Estats Units han deixat de pagar subsidis a l'etanol. La seva eliminació va ser aprovada l'any passat pel Congrés i comporta la fi de les ajudes creditícies de prop de 6.000 milions de dòlars anuals per a la indústria de l'etanol i la supressió de la tarifa de 14 centaus per litre a la seva importació. Es manté, però, l'exigència legal d'afegir etanol a la gasolina. La bogeria de l'etanol, fomentada per la paranoia de l'escalfament global, ha provocat que els preus dels aliments bàsics s'hagin disparat els últims anys, augmentant la misèria i la pobresa especialment al tercer món.

Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros

Aleix Vidal-Quadras

Si hubo un compromiso electoral reiterado hasta la extenuación fue el de evitar a toda costa las subidas de impuestos con el argumento, muy acertado por otra parte, de que exprimir aún más a las empresas, a los autónomos y a los asalariados tiene efectos profundamente negativos en tiempos de recesión y que la política que se iba a practicar sería la de una combinación de austeridad extrema del Estado, reestructuración de las Administraciones, mejora de la competitividad y estímulos a la creación de empleo.

Apenas sentados en sus sillones ministeriales, los nuevos responsables de la estrategia económica nos atizan un latigazo impositivo de los de aquí te espero y poco se oye de entrar en serio en la eliminación de la infinidad de duplicidades, ineficiencias y despilfarros existentes en de los tres niveles, central, autonómico y local, muy especialmente de los dos últimos. El saqueo de los bolsillos de PYMES y familias mientras se multiplica por diecisiete lo que debería estar a cargo de un único polo de gestión y de gasto, descentralizado sin duda, pero no fragmentado, y se permite que muchos Ayuntamientos se comporten como diminutos imperios faraónicos, no admite pase y puede provocar una reacción airada de los españoles difícil de controlar.

Les mentides polítiques també s'han de castigar

Entrevista a Xavier Sala i Martín:

-Aquí la mentida no es castiga. Això demostra que les campanyes electorals, a banda costar molts diners, són inútils i, per tant, caldria eliminar-les. I les subvencions que reben els partits, també, perquè figura que són perquè les seves propostes arribin als votants i no per difondre mentides. Per què no creem una oficina de defensa del votant que pugui sancionar quan no es compleixin les promeses? Sense anar més lluny, ara s'ha demostrat que els famosos braçalets de l'equilibri eren una mentida. L'empresa rebrà una sanció milionària. Que facin igual amb els partits i sancionin els que fan promeses que no es compleixen. Les decisions polítiques són molt més importants que no pas els braçalets.

(...)

—Apujar impostos no funcionarà. Sobretot si dius que l'apujada durarà dos anys. Una empresa que no sigui a borsa aquests dos anys vinents no donarà dividends. Els donarà tots d'aquí a tres anys i així no pagaran impostos. I llestos. Mira si és fàcil. I qui se'n beneficiarà? Els rics, no els pobres. I les empreses que sí que són a la borsa donaran dividends en forma d'accions, que no cotitzen, durant dos anys. I tot això, legalment. Per tant, aquesta mesura únicament deprimirà l'activitat econòmica aquests dos anys següents. Queda molt bé dir que apuges impostos als rics, però tots els rics de veritat se'ls saltaran i en cap cas no es recaptaran els sis mil milions que va dir el ministre Montoro.

—Llavors, què s'ha de fer? 

—Primer, reduir el dèficit. Això s'ha de fer. No hi ha alternativa. La discussió és com fer-ho. Si guanyes 100 només en pots gastar 100. I si te'n gastes 120, algú t'ha de deixar aquests 20. I ara, a l'estat espanyol, ningú no li vol deixar diners. Per tant, no hi ha alternativa i ha de deixar de demanar préstecs.

—De moment els tipus es mantenen... 

—Sí, Espanya té ara uns tipus acceptables perquè hi ha la garantia del Banc Central Europeu amb Alemanya a darrere. Però el dia que els alemanys se'n cansin, la prima de risc espanyola es dispararà i aleshores caldrà reduir els 80.000 milions de dèficit no fins als 60.000 milions pactats ara amb Europa, sinó fins a zero. I en vint-i-quatre hores. Aleshores hi haurà una catàstrofe i ja veuràs si parlarem de retallades. Per tant, més val que anem reduint el dèficit. No hi ha cap més opció. El batlle de Vic diu que justament per tot aquest context, la independència la veurem d'aquí dos o tres anys...

(...)

—El que, a mi, em sorprèn és que els espanyols amb visió no ho vegin, això. Hi ha d'haver algú a Espanya que digui: 'Escolta, si continuem per aquest camí, els catalans se'n van.' El sentiment antiespanyol i el sentiment independentista, tots dos, són cada vegada més forts i majoritaris. Els espanyols haurien de recordar la declaració d'independència dels Estats Units de 1776, escrita per Thomas Jefferson. Era una independència fiscal, que diu alguna cosa com: 'Quan un rei esprem els seus ciutadans, aquests tenen la necessitat i l'obligació d'anar-se'n.' És a dir, quan els anglesos van collar massa, els nord-americans se'n van anar. Algun espanyol intel·ligent ho hauria de veure.

—La veurem aviat, doncs, la independència? 

—Dependrà de si hi ha cap espanyol intel·ligent que s'adoni de què passa. Si continuen com fins ara, són una fàbrica d'independentistes, perquè això és insuportable.

—Serem un estat viable en aquest context de crisi? 

—I tant! Saps quin és el país més pròsper, més ric i més competitiu del planeta Terra?

—Mmmm... 

—Un país que té quaranta mil quilòmetres quadrats, exactament igual que Catalunya. Té set milions d'habitants, igual que Catalunya. És envoltat de potències violentes al llarg de la història, igual que Catalunya. És un país que es diu Suïssa. És el més ric del món, el número u en les llistes de competitivitat i no té ni accés a mar. En aquest mateix context de crisi, Catalunya podria ser igual, un estat perfectament pròsper i competitiu.

Un altra dememoriat

Montoro: Pujar impostos crea més atur
(15 dies abans de les eleccions)

Romney guanya sense convèncer

Iowa no ha aclarit la incògnita. El dubte de si Romney tindrà un rival que li faci ombra o si, pel contrari, acabarà per convèncer els republicans més conservadors que és l'únic capaç de derrotar Obama, continua.

De moment, l'única dona aspirant a la nominació republicana, Michele Bachmann, que va pujar com l'escuma gràcies al Tea Party, ja ha tirat la tovallola al quedar en sisena posició i amb només el 5% dels vots. El governador de Texes, Rick Perry, que ha estat a punt també de tornar-se'n a casa, ha decidit finalment que es presentarà a les primàries de Carolina del Sud el 21 de gener, després de saltar-se les de New Hampshire, on no hi té res a pelar.

Així, doncs, les coses segueixen més o menys igual. Romney, Santorum, Paul o Gingrich estan gairebé amb les mateixes possibilitats. Gingrich, que no perd passada, ja ha proposat a Santorum una aliança anti-Romney, que ja veurem en que acaba. El llibertari Ron Paul, que ha aconseguit un èxit important al quedar en tercer lloc, està convençut que no dormirà a la Casa Blanca. I si no ho té clar ni ell mateix no sembla que ho hagin de tenir tampoc els electors republicans.

Alguns ja fan travesses, però la cursa acaba de començar i és molt llarga. La convenció republicana se celebrarà a finals d'agost. Fins aleshores, pot passar de tot.

Les autonomies han multiplicat les empreses públiques en plena crisi per camuflar el seu endeutament

Russell Bedford International

Desde que comenzó la crisis a principios de 2008, el número de entes públicos no ha dejado de crecer en las administraciones territoriales, al pasar de 2.196 en enero de 2008 hasta los 2.671 actuales. Tal y como señala Russell Bedford, su crecimiento en número (+21,6%) es menos espectacular que el de la deuda (+53,3%) que ocultan: ha pasado de 10.100 a 15.500 millones en tres años, 5.400 millones de euros más. De los 135.000 millones de euros que adeudan el conjunto de las autonomías, el 11,5% procede de las sociedades mercantiles públicas. Además, en ese mismo periodo las autonomías incrementaron su endeudamiento en 75.000 millones de euros, de los que el 7,2% procede de las empresas públicas.

Gràcies a Rajoy, Espanya ja és gairebé Suècia

Ja tenim els segons impostos marginals més alts de la OCDE 

Espanya en forta recessió, mentre Europa i els EUA se'n salven de moment

El Purchasing Manager´s Index (PMI), que mesura les compres de bens i serveis per part de les empreses i que serveix per anticipar l'evolució de l'activitat econòmica, indica que la recessió a Europa serà més moderada del que es creia i que els Estats Units, ara per ara, no estan en recessió. El PMI es una xifra entre l'1 i el 100. Per sobre del 50 l'economia creix, per sota decreix.

Segons les dades publicades avui (via Xavier Sala Martín), els EUA se situen en el 50.8 al desembre contra el 49.7 al novembre.

Alemanya experimenta una millora en passar del 47.9 al 48.4, cosa que indica que és possible que Alemanya entri en recessió però menys forta del que s'esperava fa un mes.

Per a la majoria de països de l'eurozona, les xifres de desembre són les més elevades dels últims 3 o 4 mesos. Per als països del centre, els nombres s'aproximen al 50 (recessió però lleu). Per als de la perifèria, molt per sota del 50 (44,3 per a Itàlia i 42 per a Grècia), encara que tant per a Itàlia com per a Grècia, els números estan pujant. La mala notícia prové d'Espanya. Amb un 43,7, no només se situa molt per sota del 50 (la qual cosa indica que Espanya es troba ja en una severa recessió) sinó que la nota de desembre és la més baixa dels últims 3 mesos. És a dir, suspens i empitjorant.

Per a Sala i Martín "les bones notícies per a Rajoy és que l'entorn mundial no està tan malament com pensàvem. Les males notícies és que Espanya està cada vegada més sola i que l'esperança que una recessió a Alemanya pugui canviar la política monetària del BCE contribuint a depreciar l'euro per fomentar les exportacions, aquesta esperança, dic, s'esvaeix."

Peñafiel

La esposa boba que firmaba ¿sin enterarse?

"...cuando se acostumbra a vivir del dinero de los españoles, no debe sorprender
seguir haciéndolo."

El final d'una il·lusió

Armin Mahler (Der Sipegel):

Proponents of this kind of union fantasize that the crisis will give rise to an opportunity. They believe that now, in the hour of need, the pressure to act is big enough to push through the integration of Europe that has previously always failed because of national self-interest.

But they might be deceiving themselves once again. The parliaments of the EU member states would have to approve any far-reaching amendments to the union's treaties. What's more, in many cases, this would also involve changing national constitutions and holding referendums. Such a process is protracted, and its outcome is anyone's guess.

The alternative would be returning to how things were originally, meaning at the birth of the currency union. As happened then, euro-zone members would pledge to maintain stability (which admittedly already failed once before, because the rules were overridden when push came to shove). In this case, there would be no permanent transfers and also no collectivization of debts.

In the end, the currency union will shrink. Greece and possibly even other countries will have to abandon the euro in order to be able to get back on their feet with the help of their own, significantly devalued, currency.

The euro saviors and their citizens must finally face the uncomfortable truth. Under current conditions, the euro will fail economically because the differences between euro-zone countries are too great.

But new conditions that would give the euro a firm economic foundation are almost impossible to implement due to political factors. In any case, they can definitely not be put in place quickly enough to combat the current crisis.

Indeed, the would-be euro saviors are suffering from yet another delusion: that they are able to buy all the time they need, without any limits.