Un video realizat en un institut de Murcia que reivindica la cultura clásica triomfa a Grecia

No només és bo que un centre d'ensenyament d'aquest país faci un vídeo com aquest sinó que aquest triomfi a Grècia. Perquè, si bé ningú dubta que Grècia va ser la pàtria de la civilització clàssica i una font important de la civilització occidental, des de fa molt sembla haver-se situat al marge de la mateixa.

Molt abans de l'actual crisi, el 1996, Samuel Huntington escrivia en el seu famós llibre "El xoc de civilitzacions" que Grècia "mai ha estat un membre còmode ni de la UE ni de l'OTAN, i ha tingut dificultats per adaptar-se als principis i costums de les dues. Des de mitjans dels anys seixanta a mitjans dels setanta va ser governada per una junta militar, i no va poder entrar a la Comunitat Europea fins que es va convertir en democràcia. Sovint sembla que els seus líders es prenen un interès particular en desviar-se de les normes occidentals i en enemistar amb els governs d'Occident. Era més pobre que els altres membres de la Comunitat i de l'OTAN i sovint seguia directrius econòmiques que semblaven incomplir els criteris vigents a Brussel·les. La seva conducta com a president del Consell de la UE en 1994 va exasperar a altres membres, i hi ha funcionaris europeooccidentales que, en privat, qualifiquen el seu ingrés d'error. "

"En el món de postguerra freda, les directrius de Grècia s'han desviat cada vegada més de les d'Occident. El seu bloqueig de Macedònia va ser objecte de l'enèrgica oposició dels governs occidentals i va acabar amb l'intent per part de la Comissió Europea d'aconseguir una sentència condemnatòria del Tribunal de Justícia. Pel que fa als conflictes a l'antiga Iugoslàvia, Grècia es va distanciar dels criteris seguits per les principals potències occidentals, va recolzar activament als serbis i va violar descaradament les sancions que l'ONU els havia imposat. Després el fi de la Unió Soviètica i de l'amenaça comunista, Grècia té interessos comuns amb Rússia en la seva oposició a l'enemic de totes dues, Turquia. Ha permès a Rússia disposar d'una presència important en el sector grec de Xipre i, a causa de «la seva comuna religió ortodoxa oriental », els grecoxipriotes han donat la benvinguda a l'illa tant a russos com a serbis. El 1995, funcionaven a Xipre uns 2.000 negocis de propietat russa; es publicaven allà periòdics russos i serbocroatas; i el govern grecoxipriota estava adquirint abundant material armamentístic a Rússia. A més, Grècia va estudiar amb Rússia la possibilitat de portar petroli des del Caucas i Àsia Central fins al Mediterrani a través d'un oleoducte grecobúlgaro que evités passar per Turquia i altres països musulmans. En conjunt, la política exterior grega ha adoptat una orientació marcadament ortodoxa. Sens dubte, Grècia seguirà sent membre formal de l'OTAN i de la Unió Europea. Però, sens dubte també, a mesura que el procés de reconfiguració cultural s'intensifiqui, aquestes pertinences s'aniran fent menys sòlides, menys significatives i més difícils per a les parts implicades. L'adversari de la Unió Soviètica durant la guerra freda està transformant-se en l'aliat de Rússia del període de postguerra freda. "

Finalment ho ha aconseguit

Del referèndum o de per què els nostres sistemes polítics no necessiten més democràcia sinó menys

Només cinc dies han estat suficients per demostrar una vegada més que el referèndum, també anomenat democràcia directa, no només no és la màxima expressió de la democràcia sinó, gairebé sempre, la negació de la mateixa. El referèndum, per la seva pròpia naturalesa, és una negació de la política. És un acte de força en el que la majoria no només s'imposa a la minoria sinó que l'aniquila.

A Califòrnia saben molt d'això. A base de referèndums, en els quals majories circumstancials han imposat polítiques concretes, s'ha buidat de contingut als governs representatius que es troben lligats de peus i mans per poder implementar moltes de les polítiques per a les quals han estat elegits. En el seu llibre "El futur de la Llibertat", Fareed Zakaria explica que els diferents referèndums sobre matèria fiscal i pressupostària celebrats a Califòrnia des de la dècada dels vuitanta, que van establir destins i percentatges fixos per la despesa pública, a més d'assenyalar uns màxims contributius , han lligat de mans completament al govern de l'Estat, incapaç de tota acció pròpiament política.

La naturalesa totalitària dels referèndums ha agradat sempre a dictadors i oportunistes, que els utilitzen en benefici propi quan els convé i els ignoren quan els perjudica (veure Tsipras i el referèndum grec). Per contra, la democràcia liberal, que és l'única democràcia realment existent, es fonamenta no tant en l'aritmètica electoral com en la garantia dels drets i llibertats de tots els ciutadans i en la limitació del poder polític. La democràcia liberal no és la imposició de la majoria sobre la minoria sinó la delegació de l'autoritat en les institucions a través dels representants electes, a qui els ciutadans controlen mitjançant el vot i la formació de l'opinió pública.

Tots els que clamen per aprofundir en la democràcia a través de l'anomenada democràcia directa o participativa no són demòcrates liberals i /o representatius. Creuen en un altre concepte o model de democràcia, de la mateixa manera que els feixistes publicitaven la democràcia orgànica o corporativa i els comunistes la democràcia popular. Però a diferència de feixistes i comunistes que rebutjaven la democràcia liberal i feien d'això una bandera, populistes i nacionalistes es presenten hipòcritament com a més demòcrates que ningú. Això no obstant, la durada del seu interès per la democràcia liberal sol estar en relació directa amb el que dura l'obtenció de la majoria. Una majoria irreversible que els serveixi per proclamar un nou estat, sense dret de reversió, o per imposar la dictadura del proletariat o succedanis bolivarians sense bitllet de tornada.

No. La finalitat de la democràcia liberal no és facilitar l'elecció dels nostres dictadors sinó la de garantir la llibertat i els drets de tots els ciutadans. Com apunta Zakaria, els nostres sistemes polítics, per tenir bona salut política, no necessiten més democràcia, sinó menys.

Tsipras l'il·lusionista: OXI (No) vol dir NAI (sÍ)

El primer ministre grec ha presentat a la UE, amb alguns canvis, la mateixa proposta d'acord que li va demanar a la gent que rebutgés en el referèndum de diumenge passat. Els grecs li van fer cas i van votar OXI (NO), però ara, cinc dies després, Tsipras advoca pel NAI (SI). Aquesta pirueta és difícil de vendre i gairebé segur que dividirà a la coalició Syriza, de manera que Tsipras probablement haurà de formar una nova coalició, formal o informal, amb l'oposició o convocar eleccions.

Tsipras pot tractar d'enganyar la gent fent-li creure que hi haurà un quitament del deute, però això no figura en l'acord de govern ni en la nova proposta oficial presentada a la UE. No obstant això, si està continguda en el preàmbul que explica la proposta que s'ha enviat al Parlament grec. És de suposar que els parlamentaris no són ximples i detectessin el doble joc.

Per facilitar als Tsipras seu joc de mans, la zona euro podria insinuar la predisposició a alguna forma d'alleugeriment del deute si Grècia compleix amb les seves promeses. Però això seria per a més endavant.

Document original de la proposta grega en pdf

GRÈCIA PRESENTA UNA SOL·LICITUD DE RESCAT QUE SEMBLA UNA DEFINITIVA BAIXADA DE PANTALONS

Aprofitant que l'atenció mediàtica està focalitzada en el debat del Parlament Europeu sobre Grècia, el nou ministre de finances grec ha presentat discretament una sol·licitud formal per a un nou paquet d'ajuda en un intent d'evitar quedar fora de la zona euro.

Tsakalotos ha demanat un programa de rescat de tres anys a través del Mecanisme Europeu d'Estabilitat. La proposta no està quantificada però podria oscil·lar entre els 50 mil i els 70 mil milions d'euros. A canvi, Grècia es compromet a:


"Un ampli conjunt de reformes i mesures a implementar en les àrees de sostenibilitat fiscal, estabilitat financera i creixement econòmic a llarg termini."


És important destacar que Tsakalotos va dir que Grècia està disposada a implementar mesures "immediatament", a partir de la propera setmana.


Això inclouria "mesures de reforma relacionades amb els impostos" i "mesures relacionades amb les pensions", dues de les línies vermelles que el govern de Tsipras no volia ultrapassar.


Tsakalotos ha promès també concretar aquestes propostes dijous amb "una agenda de reforma integral i específica", que pugui ser avaluada per l'FMI, el BCE i la Comissió Europea.


Sembla evident que Atenes ha entès que aquesta vegada la UE no sembla disposada a cedir i ha rebaixat els seus plantejaments. En altres paraules, que Tsipras s'hauria abaixat els pantalons. Però el dilluns de la setmana passada també semblava que el grec havia cedit i després va passar el que va passar. Caldrà, doncs, esperar a la lletra petita i al que passi entre avui i diumenge per saber com acaba finalment aquesta història.

Si realment el govern de Syriza ha cedit, els grecs no poden sentir-se més que manipulats per un referèndum el resultat del qual els seus convocants i guanyadors han traït només tres dies després de la seva celebració.

La crisi grega en un dibuix

@Volkskrant

Grècia i Alemanya estan d'acord: la resposta és no

Grècia, per una clara majoria, ha rebutjat l'ajuda que els països de l'eurozona li havien ofert. És una tràgica decissió per als grecs, però és la que ells han pres. I és tràgica perquè la UE no canviarà substancialment la seva posició negociadora i el govern de Tsipras, que ha quedat lligat de peus i mans pel resultat del referèndum, no pot acceptar un simple retoc en les condicions dels creditors, amb el que a Grècia no li quedarà altra sortida que tornar al dracma -és a dir, a l'enfonsament de l'economia del país, la fallida dels bancs i l'empobriment tercermundista de les famílies- mentre Siryza dissimula la seva incompetència com a heroisme.

O Tsipras traeix al referèndum o la propera ajuda europea a Grècia es convertirà en una pura i simple ajuda humanitària (arròs, blat, potser petroli ...) com ha dit el president del Parlament europeu, el socialdemòcrata Martin Schulz: Europa ha de preparar-se per oferir "ajuda humanitària" a Grècia perquè la gent "no pagui el preu" del lloc a on els ha portat el seu Govern. Per una vegada, Grècia i Alemanya estan d'acord: la resposta és no.

La UE no acceptarà canvis substancials en les condicions a Grècia per diverses raons.

La primera, perquè els països de l'eurozona no poden dir ara a les seves opinions públiques el contrari del han sostingut durant els últims anys sense arriscar-se a rebre un sever càstig polític. Ningú entendria que el referèndum d'un país pugui decidir per tots els altres. A més, crearia un precedent de tracte desigual amb altres països rescatats que podrien exigir ser tractats com Grècia.

La segona, perquè d'alguna manera ja s'ha assimilat que la sortida de Grècia de l'euro, per dolorosa i escandalosa que sembli, no farà anar en orris el projecte europeu. Al cap i a la fi, Grècia només representa el 1,64% del PIB europeu.

I la tercera i última raó, però no per això la menys important, perquè si Europa cedeix davant Grècia regala una victòria, potser irreversible, als seus enemics: aquest magma en ascens de forces centrífugues, euroescèptiques i eurófobas que va des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra passant per tota mena de nacionalismes, independentismes i populismes.

Marine Le Pen o Nigel Farage ahir van aplaudir d'allò més la victòria del NO en el referèndum grec i van felicitar a Tsipras, i es van felicitar a ells mateixos, per aquest cop a la construcció europea. Mentrestant, a la plaça Sintagma s'entonava la sinistra Internacional.

La publicitat feixistoide del NO en el referèndum grec

Obaserveu com a l'anunci del 'NO' per al referèndum de diumenge a Grècia s'insisteix en la paraula "ells". Ells i nosaltres, una terminologia guerracivilista pròpia del discurs nacionalista-populista i feixistoide. Tot es redueix a això. O nosaltres, els defensors de la pàtria humiliada, o ells, l'enemic extern amb els seus aliats interiors: els traïdors al poble ia la nació. Quina vergonya!

Grècia, l'Estat penques i els seus palanganers

Hi ha la creença, especialment a Espanya, que la banca i el capital financer estan esprement Grècia per treure-li fins a l'última gota de sang als pobres, com en una novel·la de Víctor Hugo o de Dickens. Això, però, és totalment fals.

1 / Grècia deu 320.000 milions d'euros (el 180% del seu PIB). Però no ho deu a bancs usurers o a malvats capitalistes financers, sinó als Estats europeus i a institucions internacionals que els hi van prestar per evitar la fallida. En concret, el 80% d'aquesta pasta Grècia la deu a la UE, el BCE i l'FMI i només el 20% restant a inversors privats.

2 / Després del fiasco del primer pla de rescat de Grècia el 2010, els governs europeus es van resignar a l'evidència que ni Grècia -ni ningú en el seu cas- mai podria pagar el principal més els interessos del seu deute sobirà. Per això, en el segon rescat, el 2012, es va establir que Grècia no pagaria el principal del deute a la Troica fins d'aquí a 30 anys -que en la pràctica és com dir mai- i que mentrestant només pagaria els interessos a un baixíssim 1,5%. (2,5% de mitjana).

3 / A més, i molt especialment, el segon pla de rescat va aprovar una quitança superior al 53% del total del deute contret per Atenes amb els inversors privades (banca, companyies asseguradores i fons de pensions). En total, entre els diners prestats i la pèrdua d'interessos, els creditors privats -sobretot la banca alemanya i francesa- van perdre 150.000 milions, el 75% del que havien prestat. !Aquest ha estat el gran negoci que la banca i el sector financer privat ha fet amb Grecia¡ No obstant això, Merkel és una nazi.

4 / ¿Però per què Grècia deu tant? Doncs perquè ha tingut dèficits públics continus i descontrolats. Abans del primer rescat del 2010, el deute a Grècia era de 300.000 milions d'euros, o el 130% del PIB; el dèficit de 36.000 milions d'euros, o 15,5 del PIB, mentre que l'endeutament augmentava en un 12% a l'any. En aquesta situació, l'austeritat era inevitable i no el resultat d'una opció política exterior imposada a Grècia, segons diu el director del Departament d'Estudis del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchard.

Si s'hagués deixat a Grècia pel seu compte, el país senzillament no hauria pogut obtenir préstecs. Atès que les necessitats de finançament brut equivalien al 20% -25% del PIB, Grècia hauria d'haver retallat el seu dèficit pressupostari en aquesta mateixa quantitat. Fins i tot, si s'hagués suspès per complet el pagament del seu deute, amb un dèficit primari de més de 10% del PIB, el país hauria d'haver reduït el seu dèficit pressupostari en un 10% del PIB de la nit al dia. Això hauria provocat ajustos molt més profunds i hauria tingut un cost social molt més alt que amb els programes, els quals li concedien a Grècia més de cinc anys per aconseguir un saldo primari.

Fins i tot si el deute existent s'hagués eliminat per complet, el dèficit primari, que era molt voluminós al començament del programa, hauria de haver-se reduït. L'austeritat fiscal no era una opció, era una necessitat. Senzillament no hi havia més alternativa que retallar la despesa i apujar els impostos. La reducció del dèficit va ser gran perquè el dèficit inicial era gran. "Menys austeritat fiscal", és a dir, un ajust fiscal més lent, hauria requerit fins i tot més finançament i reestructuració del deute, i els creditors oficials s'enfrontaven a un límit polític respecte al que podien demanar que contribuïssin seus propis ciutadans.

Quan el PASOK va recuperar el poder el 2009 va revelar que les xifres de dèficit i deute dels anys anteriors havien estat maquillades i eren molt superiors a les publicades: es deia que el dèficit era del 3,7% quan, com en vist, en realitat superava el 15% del PIB. Es a dir, que en lloc de tenir un forat de 7.000 milions com dèien el forat era de 36.000 milions, cinc vegades més. Una mica més tard es va saber que la falsificació de dades dels comptes públics es remuntava, com a mínim, a just abans de l'entrada de Grècia a l'euro. El continu i desbocat augment de la despesa pública va disparar el deute grec que va passar abans de la crisi del 250% dels ingressos públics a superar al 400% l'any 2011.

5 / Aquests dèficits continus i descontrolats es deuen a una despesa pública desorbitada i creixent ja una fiscalitat anèmica pels privilegis i el frau. Vegin alguns exemples:

• Grècia no té cadastre oficial. L'Estat no té el control del seu territori, no sap qui són els propietaris i, per tant, és incapaç de formar aquesta estadística clau. "Inexistència d'un sistema de càlcul fiscal a partir del valor de mercat ... valoració a partir de la declaració del propietari i estimada per un inspector que cobra sota mà ... l'Estat grec no coneix l'extensió de les seves propietats i drets ... els plànols topogràfics sempre que són emesos amb les parcel·les, poques vegades estan d'acord els veí ... el sistema no permet identificar el propietari d'una propietat concreta, danyant seriosament la seguretat jurídica que el mateix registre atorga, sense garantir les transmissions immobiliàries."
• Un milió de funcionaris en un país d'11 milions d'habitants.
• Sous desorbitats dels funcionaris (65.000 euros de sou mitjà a la Renfe grega).
• Frau en el cobrament de pensions (pensionistes morts que segueixen cobrant, pensions d'invalidesa obtinguts per suborn).
• Jubilacions als 50 i 55 anys en moltes professions i en general als 60. Aquest era el motiu pel qual els grecs gaudien de la major esperança de vida després de la jubilació, i no perquè visquessin més sinó perquè jubilaven molt abans. En concret, mentre la mitjana de l'OCDE és de 18,5 anys després del retir (a Espanya és de 17,9), els hel·lens gaudien de més de 24 anys de vida després de la jubilació.
• Les filles solteres de funcionaris hereten la pensió dels seus pares encara no hagin cotitzat (resultat: aquestes filles no es casen legalment per seguir mantenint la pensió). Fa tan sols unes setmanes el Tribunal Constitucional va dictaminar que no es pot discriminar els fills solters, que també han de cobrar.
• Els metges i advocats particulars declaren el salari mínim d'ingressos.
• Els primers 17.000 milions de guanys dels armadors naviliers són exemptes d'impostos per determinació constitucional.
• El pressupost de Defensa suposa un 4.15% de la despesa pública (gairebé el doble d'Espanya) i no es pot modificar perquè el Tribunal Consitucional va sentenciar que era il·legal baixar els sous dels militars ...
• Durant anys, i tot i tenir un PIB per càpita molt inferior al d'Espanya, el salari mínim a Grècia era un 50% superior.
• Durant dècades, quan un partit arribava al poder endollava a la seva gent en el sector públic a canvi del seu vot, augmentant de manera insostenible la plantilla estatal.
• L'Hospital Evagelismos, un dels principals d'Atenes va arribar a tenir en nòmina a 45 jardiners per tenir cura de les quatre testos de la seva entrada; alguns organismes públics comptaven amb 50 conductors per cada cotxe; un antic ministre d'Agricultura va crear una unitat no comptabilitzada que donava feina a 270 persones per digitalitzar les fotografies de les terres públiques gregues, sense que cap dels contractats tingués experiència en fotografia digital, ja que eren carters, perruquers, agricultors i, en general , afiliats del partit ...
• La despesa en educació, sanitat i política social va ser, de lluny, la que més va augmentar fins a l'esclat de la crisi del deute, superant el 31% del PIB el 2012.
• Un exministre d'Educació va reconèixer que de 500 aules subvencionades per la UE 300 eren fictícies.
• Grècia tenia quatre vegades més professorat que Finlàndia i un dels pitjors nivells educatius d'Europa.
• La Sanitat pública era de les que més invertia en subministraments, superant la mitjana de la UE, sense que els grecs patissin més malalties que la resta d'europeus. La causa és que era tradició entre metges i infermeres sortir dels hospitals carregats amb tot tipus de material higiènic i sanitari ...
• El pressupost del metro d'Atenes rondava els 500 milions d'euros a l'any, mentre que els ingressos en taquilla prou feines arribaven als 90 milions.
• Grècia va crear un comitè per gestionar el Llac Kopais, tot i que es va assecar el 1930.
• Després del rescat de la troica, Atenes va anunciar l'eliminació o fusió de 75 organismes públics on hi treballen més de 7.000 persones i que, anualment, rebien 2.700 milions d'euros en subvencions (uns 386.000 euros per cada empleat).
• Abans de la crisi, un de cada quatre treballadors no pagava res en impostos, de manera que les arques públiques deixaven d'ingressar entre 15.000 i 20.000 milions d'euros a l'any.
• Alguns estudis assenyalen que els grecs es gastaven unes 800 milions d'euros a l'any en mossegades per evitar el pagament de multes o perquè els funcionaris fessin la vista grossa, incloent els inspectors fiscals. Per posar tan sols un exemple, el Ministeri d'Hisenda va acomiadar fa pocs anys a 70 funcionaris amb un patrimoni immobiliari mitjà de 1,2 milions, quan el seu sou no superava els 50.000 euros.

6 / El 2013 el govern de Samaras es pren seriosament les reformes i aconsegueix, descomptant el pagament d'interessos del deute, retallar la despesa pública al 50% del PIB, superior a la d'Alemanya, el Regne Unit, Itàlia o Espanya però lleugerament inferior a la de França o Finlàndia. També va aconseguir reduir el dèficit, inclòs el pagament dels interessos, al 2,5%. El 2014, per primera vegada des del 1948, obté un superàvit primari en la seva balança per compte corrent: el 0,8% del PIB, 1.500 milions. I el més important, l'economia surt de la recessió i creix un 0,4% per primera vegada des de l'inici de la crisi i baixa lleugerament l'atur. Grècia finalment torna a finançar-se als mercats amb uns interessos assumibles. Es fa solvent però no té liquidesa. No obstant això, les inevitables eleccions anticipades ho torcen tot amb l'arribada al govern de Syriza.

7 / L'crisi a Grècia, a l'igual que en altres països com Espanya, ha sigut dura. El país ha perdut un 25% del seu PIB, la taxa d'atur supera el 25%, la pobresa ronda el 35% i uns tres milions de persones no tenen assistència sanitària perquè estan a l'atur o tenen deutes amb la Seguretat Social. Però, amb les reformes de Samaras i la millora dels indicadors econòmics, es calcula que Grècia pot disposar de 85.000 milions anuals per gastar. Quantitat que per a un país de només 11 milions d'habitants és més que respectable. 'N'hi hauria prou amb dedicar 20.000 milions a l'any (menys del 25% de la despesa pública) per eliminar la pobresa a Grècia'. A més, segons el Banc Central Europeu, Atenes posseeix una enorme cartera d'actius públics, el valor estimat de la qual ascendeix a 300.000 milions d'euros, incloen-t'hi empreses, infraestructures, accions, participacions, terra i tot tipus de béns immobles que podria vendre.

Grècia pot pagar, però no vol. El que pretenen els palaganers de Syriza és que la UE els segueixi donant diners a canvi de res. Estan convençuts que Europa pagarà in extremis per evitar una crisi que posi a la moneda única a la corda fluixa. Per això amenacen amb sortir de l'euro i tornar al dracma. El problema és que d'aquesta manera ja no espanten ningú i per això, en el seu nerviosisme i desorientació, s'han tret de la màniga el xantatge del referèndum. Dissortadament per a ells els socis europeus no s'han oposat a la seva celebració. Alguns, fins i tot, els han encoratjat a fer-ho. Amb la secreta esperança que acabin posant-ells solets la soga al coll.

Per què estic a favor de 'matrimoni gai' però en contra de la sentència del Suprem dels EUA

Sóc dels que creuen que el matrimoni, la sexualitat o les opcions de vida personal, sempre que es realitzin per voluntat pròpia, per lliure consentiment i no perjudiquin terceres persones, no haurien de ser objecte de regulació, privilegis o repressions per part de les lleis o les constitucions dels estats. Que tothom s'aparelli com vulgui i amb quants vulgui, del mateix sexe o no, ja siguin del regne animal, vegetal o mineral. Sense aquesta llibertat la igualtat és sempre una ficció.Si aquestes relacions es volen formalitzar en funció dels fills o del patrimoni, amb un contracte civil n'hi ha prou i de sobra.

L'Estat, opino, s'hauria d'abstenir de casar i descansar i de perdre temps i diners del contribuent en cerimònies innecessàries, imitacions de cerimònies religioses que, qui vulgui, pot celebrar fàcilment amb gran alegria de capellans, imams o rabins. I si no s'és religiós es tenen moltes altres opcions més atractives per celebrar-ho que una sala municipal.

És per aquesta raó, i per raons bàsiques de funcionament d'un estat de Dret, que estic en contra de la sentència del Tribunal Suprem dels EUA sobre el matrimoni gai. Pot semblar paradoxal i fins contradictori amb el que s'afirma en els paràgrafs anteriors, però no ho és. Podria explicar-ho amb les meves pròpies paraules, però no serien millors que les utilitzades pel president del Tribunal Suprem americà, John Roberts, que va votar-hi en contra:

[La Sentència] És un acte de voluntat, no de justícia. Aquest Tribunal no és un legislatiu. Si el matrimoni homo és una bona idea, o no, és un assumpte que no ens concerneix. Sota la Constitució, els jutges tenen el poder d'establir el que diu la llei; no el que hauria de dir. Qui ens creiem que som?

Si el president Obama o el Congrés dels Estats Units creuen que s'ha de legalitzar el matrimoni homosexual que legislin al respecte, si en saben i poden. El poder per fer lleis, en un o altre sentit, correspon al poder legislatiu i no al judicial en qualsevol país on la democràcia sigui alguna cosa més que pura aritmètica votacional. Així, la sentència del Suprem el que ha fet és il·legalitzar els referèndums que, sobre la base del "dret a decidir" dels Estats, no havien declarat legal el matrimoni homosexual. D'aquesta manera la sentència no sols esdevé un sucedani sinó un embolic legislatiu, com apunta el mateix Roberts en el seu vot particular:

Tot i que la majoria (del Tribunal) insereix aleatòriament l'adjectiu "dos" en diversos llocs, no ofereix cap raó en absolut de per què s'ha de preservar l'element dues-persones, mentre que no cal fer-ho amb l'element home-dona. Sens dubte, des del punt de vista de la història i la tradició, el salt de diferent-sexe a mateix-sexe és molt més gran que el de dos-persones a poligàmia, que té profundes arrels en algunes cultures del món. Si el vot majoritari vol donar el salt més gran, és difícil veure com pot dir que no al salt més curt. Resulta sorprenent quant del raonament de la majoria podria aplicar-se amb la mateixa força a un dret fonamental a la poligàmia.

De la mateixa manera que l'Estat laic (que no laïcista) ha d'estar al marge de la religió, també hauria d'estar al marge de la vida privada de les persones. Si tothom es lliure de viure com vulgui despareix la discriminació i la desigualtat provocada per l'afany regulador de l'Estat. Amb un Estat fora de la vida privada, la llibertat es revelaria una vegada més com la millor condició per a la igualtat.

"Arderéis, como en el 36"

Rita Maestre, la portaveu de l'Ajuntament de Madrid i reencarnació pijoprogre de la Llibertat Guiant al Poble, va assaltar el 2011 la capella de la Complutense i, amb cor, va cridar als allí congregats: "Arderéis, como en el 36". Ara ho justifica com un acte de llibertat d'expressió. Per a ella -per a ells- boicotejar, assaltar i amenaçar és llibertat d'expressió. Aquesta és la seva democràcia.

Han arribat a les institucions de la democràcia espanyola no per respectar-les, sinó per destruir-les. Per guanyar la guerra civil que van perdre el 1936. Aquest, i no altre, és el miserable objectiu polític i ideològic que uneix tot aquest pòsit de la història que la crisi ha remogut i tret a la superfície.

Els que de bona fe s'hagin embarcat en aquesta aventura que treguin aviat els bots salvavides i abandonin el vaixell. Encara poden fer-ho amb dignitat i sense embrutar-se. No com a rates quan el vaixell s'enfonsi i hagin de fugir dient, i dient-se, 'jo no sabia' ...

La guerra civil espanyola va venir precedida per una obsessiva i reiterada crema d'esglésies i convents. En 1931, el 1934 i el 1936. D'entre totes les víctimes de la repressió republicana, unes 10.000 van ser assassinades, i moltes torturades, pel simple fet de ser religioses (gairebé 7.000 sacerdots i uns 3.000 seglars) en una persecució que si no va ser un genocidi se li sembla molt.

No obstant això, aquesta repressió republicana d'abans i durant la guerra civil no apareix a la divulgació mediàtica. No hi ha pel·lícules sobre això. La cinematografia espanyola s'ha orientat exclusivament a mostrar, del dret i del revés, la repressió franquista i la guerra civil des d'una òptica republicana. Es dirà que ja Franco es va encarregar de divulgar la versió nacional. Però el cert es que poca cosa hi va haver més enllà de l'engendre de 'Raça'. Fins i tot en això el franquisme va ser incompetent.

Amb la democràcia semblava que la televisió i el cinema posarien llum i taquígrafs al període històric que va de la segona República a la dictadura de Franco. Però no ha estat així. No hi ha hagut autocrítica, Ni transparència. Els cadàvers de l'armari republicà ningú ha volgut mostrar-los. Els destorben per al conte que ens compten. El d'una República bona, democràtica i feliç, destruïda per un home molt dolent que un dia es lleva i decideix donar un cop d'estat per emprenyar.

Insòlitament, l'any 2013 es va estrenar una pel·lícula titulada 'Un déu prohibit', que narra el moment històric en què van ser torturats i assassinats 51 membres de la Comunitat Claretiana de Barbastre (Osca). ¿Tenien notícia d'aquesta pel·lícula? Així ens va.

Fins i tot Marine Le Pen ho fa millor que Manuela Carmena

El blog de Santiago González:

Mi admirada, desde hace tantos años, María Manuela. Si a usted, arcángel de nuestra democracia, le preguntaran quien es Marine Le Pen, diría: “una fascista”. Pues bien, Marine Le Pen, que preside un partido de extrema derecha, el Frente Nacional, inició un procedimiento para expulsar a su padre, Jean-Marie Le Pen, fundador del frente. ¿Sabe usted por qué? Porque su progenitor, un animal que ya había sido juzgado por relativizar el holocausto en 1991, insistió este año en que “las cámaras de gas han sido un detalle de la historia de la guerra“. Un detalle, el cenicero de Guillermo Zapata.

Señora Carmena, a la hora de colgar este comentario no ha destituido usted al concejal Zapata, nada ha dicho de Soto y Gª Castaño, y coquetea con la idea de  encomendarle otra tarea que no sea cultura, como si sus tuits no le hicieran indigno hasta de la tarea de macero. Señora Carmena, ¿no le avergüenza que la líder de la extrema derecha francesa esté en condiciones de impartirle lecciones de decoro?

L'Estat Islàmic contra els coloms

El grup terrorista que té el poder en bona part de l'Iraq i Síria ha prohibit la cria de coloms per antiislàmica. Els homes del califa Bagdadi volen "posar fi al molt criminal acte de ferir als veïns i veïnes musulmans mostrant els genitals [dels coloms] i perdent el temps".

Segons el parer de l'Estat Islàmic, "la visió dels genitals de les aus mentre sobrevolen és ofensiu per a l'islam".

Els que trenquin el veto s'exposen a penes de flagel·lació. Segons informes citats per The Jerusalem Post, almenys tres nois han estat executats a l'est de l'Iraq per criar coloms.

De la bogería de les multituds

"Al leer la historia de las naciones, nos encontramos con que, como los individuos, tienen sus caprichos y sus peculiaridades. Sus temporadas de entusiasmo y de temeridad, cuando no se preocupan de lo que hacen. Vemos a comunidades enteras que de repente fijan sus mentes en un objeto, y se vuelven locas en su búsqueda. Como millones de personas se convierten a la vez, impresionadas por una ilusión, y corren detrás de ella, hasta que su atención es atrapada por alguna nueva locura, más cautivadora que la primera. Vemos de pronto a una nación presa, desde las clases altas a las bajas, por el violento deseo de la gloria militar. Otra, enloquecer de repente por una obcecación religiosa. Y a ninguna recuperar sus sentidos hasta que se han derramado ríos de sangre y sembrado una cosecha de gemidos y lágrimas, que será recolectada por sus descendientes. (...) Los hombres, se ha dicho con acierto, piensan en manada y se vuelven locos en rebaño, mientras que sólo recuperan sus sentidos lentamente, y uno a uno". 

Charles Mackay. 'Memoirs of extraordinary popular delusions and the madness of crowds' 1841

Via Francesc Costa

El món s'està ofegant en deute

Ageing populations mean countries' debt piles risk growing out of control, warns European head of Goldman Sachs Asset Management

Pena i vergonya

Pena i vergonya. Això és el que sento davant la manifestació celebrada contra la sentència que va establir un 25% d'horari lectiu en castellà a l'Escola Pia de Santa Anna de Mataró, que és l'escola en la qual vaig estudiar secundària i Pre Universitari en la meva adolescència i joventut.

Pena i vergonya per veure un grapat dels meus conciutadans mobilitzar-se contra uns pares per haver tingut la gosadía de recórrer, guanyar i voler exercir el dret a que el seu fill rebi una part de l'educació en la seva llengua materna, el castellà o espanyol, que també és, amb el català, llengua oficial de Catalunya.

Ho repeteixo: pena i vergonya. Perquè va ser això i no una altra cosa el que va fer aquesta gent 'tan ufana i tan superba' en aquesta manifestació. Les crítiques al ministre Wert i als tribunals de justícia, les referències a les arrels i a la història de Catalunya només van ser la justificació, l'obediència deguda, per a l'escrache, l'assetjament, l'amenaça que adverteix que no hi ha dret individual que valgui davant del 'dret' superior de la llengua, de la pàtria o de la majoría que conforma aquesta 'democràcia sentimental' en què s'ha convertit Catalunya.

Espanya va passar de la dictadura a la democràcia el 1978 però no en matèria lingüística, almenys a Catalunya. Abans, durant la dictadura, en aquesta Escola Pia de Santa Anna on jo vaig estudiar i en totes les altres, l'ensenyament s'impartia exclusivament en una llengua: el castellà. Avui, en democràcia, se segueix impartint l'ensenyament exclusivament en una sola llengua. Però ara, en lloc del castellà és el català. L'ensenyament, doncs, continua parlant aquí la llengua del règim de torn.

El castellà, però, no ha quedat fora del sistema educatiu. S'imparteix com una assignatura més, cosa que durant la dictadura no passava amb el català. Diferència real, encara que insignificant, però que per als nacionalistes és una gran concessió davant la qual els castellanoparlants haurien d'estar eternament agraïts. Recórrer als tribunals perquè el castellà no sigui només això, una assignatura, sinó també llengua vehicular és de desagraïts, quan no de fatxes. És de ressentits, de rabiosos que mosseguen la mà del que els dóna de menjar.

Davant d'això, sempre he cregut i segueixo creient, que els problemes es resolen millor amb més llibertat. En una Catalunya pràcticament dividida per la meitat entre ciutadans de llengua materna catalana i ciutadans de llengua materna castellana i en què les dues llengües són oficials i conegudes per tots els catalanoparlants i gairebé tots els castellanoparlants, alumnes i professors haurien de poder parlar i escriure en la llengua que volguessin. I tan sols en aquelles escoles amb aclaparador predomini d'una de les dues llengües (escoles als barris del cinturó industrial de Barcelona o de les zones rurals de la Catalunya profunda) establir un cert reequilibri.

La immersió lingüística és la millor eina per aprendre bé una llengua. Però quan una sola llengua té el monopoli de la immersió deixa de ser un instrument pedagògic per esdevenir un instrument polític. Un instrument d'assimilació cultural l'objectiu del qual no és altre que la construcció d'un estat nacional independent.

Assimilació i no integració per què el nacionalisme català només té la llengua com a element diferencial, a falta d'altres com la raça, l'ètnia o la religió. Assimilació i no integració perquè el nacionalisme català ha abandonat la llengua materna en favor de la llengua pròpia, un altre concepte tret de la màniga i sense equivalent al món com el del dret a decidir. I l'han abandonat perquè reconèixer l'educació en llengua materna els impediria imposar el català com a única llengua vehicular que els ha de permetre culminar el procés de nacionalització de la societat catalana.

És il·lustratiu al respecte recordar que durant el franquisme i la transició els nacionalistes van qualificar de 'crim' i 'tortura' no permetre als nens catalans ser educats en la seva llengua materna. Ho va escriure Josep Benet en el seu llibre 'Combat per una Catalunya autònoma' (1977).

"Avui, els nostres fills desconeixen el seu idioma, perquè a les nostres escoles només s'ensenya el castellà. Això constitueix un crim: el primer és la infracció comesa en els nostres drets com a ciutadans. Se'ns arrabassa el dret a conèixer el nostre idioma, se'ns nega el dret a aprendre amb ell (...). Però hi ha encara un segon crim, que resulta pitjor per inhumà: es tortura als nostres nens durant els primers anys d'escola aprenent en una llengua que no és la materna. ")

I no només Benet, sinó també Ramon Trias Fargas (CiU) que durant el debat constitucional, el 24 de maig de 1978, va assenyalar que l'educació en llengua materna era un dret humà universal i proposava 'l'ensenyament en la llengua materna, bé sigui català o castellà, i l'ensenyament del català i del castellà obligatòria per a tots els que viuen a Catalunya'.

"A més d'un dret humà, em sembla clar que l'idioma, la llengua materna, és un requisit pedagògic important. Els primers passos intel·lectuals, els primers intents de pensar, els primers contactes amb l'ambient cultural, els fa el nen en el seu idioma matern; i només a través d'aquest idioma matern és capaç d'adonar-se del medi cultural en què viu. Per això és tan difícil que certes idees que es formulen en un idioma puguin després expressar-se en un altre; per aquesta raó hi ha bastants nens que no poden superar aquesta dificultat i es troben amb la seva capacitat d'expressió minvada i, sobretot, disminuïdes les seves capacitats d'aprendre. Però, a més, i segueixo en el tema pedagògic, a mi em sembla clar que el trauma que sempre comporta el pas de la família a l'escola augmenta extraordinàriament quan es complica amb el pas d'un idioma a un altre. Això ha frustrat diferents vocacions intel·lectuals i crec, doncs, que és un aspecte a tenir molt en compte. ".... ... "El que nosaltres proposem és precisament l'ensenyament en la llengua materna, bé sigui català o castellà, i l'ensenyament del català i del castellà obligatòri per a tots els que viuen a Catalunya."

Això no obstant, tots aquests principis s'han sacrificat en l'altar de la construcció nacional. El que he dit: pena i vergonya.

Votar a Rajoy amb el nas tapat

S'atribueix a qui va ser el més gran periodista italià del segle XX, Indro Montanelli, la famosa frase: "Tapem-nos el nas i votem a la Democràcia Cristiana". Pel que sembla, Montanelli ho va dir per mobilitzar l'electorat conservador, erosionat per una insultant corrupció política, i evitar que el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer pogués arribar al govern després de les eleccions generals de 1976.

Lluny de mi la intenció de comparar la situació política de la Itàlia de fa 40 anys amb la de l'Espanya actual. Això no obstant, si que crec en la vigència de la teoria del vot amb el nas tapat. Un vot pragmàtic, utilitari, gairebé anglosaxó, a les antípodes del vot militant o de puresa ideològica. Es tracta d'un vot modest, que no pretén salvar el món de res; un vot usat, desgastat, amb aquella brillantor bruta del paper grapejat que només vol evitar que s'enfonsi el mal menor quan la solidesa de l'alternativa és encara una incògnita.

Es dirà que en aquesta Espanya flagel·lada per la corrupció, amenaçada per sedicions i radicalismes i que amb prou feines surt a flotació de la pitjor crisi que ha patit en 30 anys, no és precisament el moment històric de tapar-se el nas i seguir votant el mateix. S'argumentarà que ha arribat l'hora no ja d'un simple canvi polític sinó d'una revolució que instauri d'una vegada per totes aquesta 'autèntica' democràcia que ens farà feliços menjant anissos. Una revolució que acabi amb la causa de tots els nostres mals, que pel que sembla són el bipartidisme, la 'gerontocràcia' i el que, amb tan mala baba, anomenen 'el règim de la transició'.

Aquest discurs, que és el que lamentablement té més probabilitats de prevaler, és el discurs de Sísif. El discurs de començar de zero constantment, el discurs de blanc o negre, del tot o res, del creu i ratlla. És el discurs de l'eterna revolució pendent. I jo ja no crec, ni estic, per a revolucions. Almenys en aquesta part del món.

L'única bona revolució política que ha existit en la història de la humanitat, que és la que consagra els drets individuals i limita el poder de l'Estat, aquí ja l'hem fet. Es va fer amb reformes i amb pactes que van culminar en un text constitucional que m'agrada molt poc però que va servir per posar a aquest país en el món civilitzat i, sobretot, perquè els espanyols ens reconeguéssim els uns als altres com a ciutadans i no com a enemics, perquè tots traguéssim els nostres morts de l'armari i poséssim fi a la guerra civil. Això va ser la Transició. Els textos legals que va generar es poden esmenar, canviar-se, però no el seu esperit. Fer-ho seria, ras i curt, un contrarevolució.

El PP no m'agrada, però el seu govern està traient les castanyes del foc. Ha emprès algunes reformes, tímides i insuficients, però que van en la bona direcció. Així ho reconeix tant la Unió Europea com el Fons Monetari Internacional. El PP ha trigat massa a actuar contra la corrupció, però finalment ha pres el toro per les banyes.

Rajoy està governant en el pitjor moment de la democràcia espanyola des dels anys de plom que van provocar la dimissió de Suárez i que van desembocar en l'intent de cop d'estat del 23-F. I enfront d'ell, l'erm, gairebé res. La insuportable lleugeresa de Pedro Sánchez, la prèdica il·luminada del natzarè Esglésies i l'efervescent bombolla d'Albert Rivera. Al PSOE no hi veig res de nou, a Podem res de bo i a Ciutadans res fet, encara. Rivera pot ser la gran esperança blanca però el meló està per obrir i pot saber a carbassa. La disjuntiva, doncs, és clara: o jugar-se el vot i saltar al buit o votar al menys dolent amb el nas tapat.

Si en lloc de 'progres' fossin 'fatxes' ningú discutiria la sentència

Quan els que, més enllà de les paraules, assetgen un Parlament i intenten impedir físicament que els diputats elegits a les urnes puguin accedir-hi, no estan exercint cap dret legítim, estan, ras i curt, executant un intent de cop d'estat. Pot ser que aquest intent de cop no vulgui, o no pugui, ocupar el poder i que es limiti, més modestament, a intentar impedir una votació o forçar-la en un sentit contrari a la voluntat majoritària de la càmera. En qualsevol cas es tracta sempre d'un delicte molt greu contra la democràcia i l'estat de dret. Un delicte de sedició, que està greument penat en totes les democràcies del nostre entorn.


Això no obstant, i malgrat que el Suprem ha aplicat la pena mínima de tres anys de presó dels fins a sis previstos per la llei per un menys greu 'delicte contra les institucions de l'Estat', gran part de la classe política catalana ha reaccionat escandalitzada pel que considera una condemna desproporcionada. ¿Haurien reaccionat igual si els manifestants condemnats haguessin acudit a cercar al Parlament convocats per Falange Espanyola o per PxC? Per descomptat que no. No només hauríen exigit més mà dura contra l'amenaça 'feixista' sinó que haurien acusat al Suprem de connivència ideològica amb els 'fatxes' per haver-los aplicat la pena mínima.


L'esquerra catalana, i no només l'esquerra, és tan condescendent amb aquests aspirants a colpistes perquè en el fons els veuen com als seus cadells ideològics. Uns bons nois que tenen un cor ple de bones intencions, encara que de vegades es passin de rosca. Doncs, no. Sortir al carrer per prendre la justícia per la seva mà creient que la fi justifica els mitjans no és altra cosa que fatxenderia política. És pur leninisme, pur chavisme, pur feixisme. Però ells no ho saben. Com tampoc semblen saber-ho els seus pares ideològics, que els riuen totes les gràcies i procuren treure'ls sempre les castanyes del foc.

Tres paradoxes de les eleccions andaluses

L'únic que ha guanyat de debò les eleccions a Andalusia ha estat Ciutadans, un experiment de creació d'un partit transversal social-liberal inèdit a Espanya i a part de l'estranger. Es dirà que Podem ha tret més escons que C,s (15 enfront de 9) partint també del no-res, però si bé això és cert pel que fa a sigles no ho és pel que fa a ideologia. El comunisme de Julio Anguita, amb la seva Convocatòria per Andalusia, ja va obtenir en 1994 els 20 escons i gairebé el mateix percentatge de vots que ara han obtingut sumats Podem i IU. Podem, doncs, no és tant un fenomen nou com una recomposició de la vella esquerra no socialdemòcrata, amb un sostre electoral que no resulta fàcil de trencar. Així, encara que Podem sembla el gran guanyador, en realitat no ho és tant. Aquesta és la primera paradoxa de les eleccions andaluses de diumenge.


La segona paradoxa és que el PSOE-A ha guanyat perdent. Els socialistes andalusos han obtingut els pitjors resultats de la seva història en nombre de vots, s'han quedat amb el mateix nombre de diputats que ja tenien i amb més dificultats per trobar socis de govern, sobretot després que Rivera deixés clar que no entrarà en un govern de coalició. No obstant això, aquestes eleccions han servit perquè la senyora Susana Díaz hagi obtingut la seva fe de baptisme electoral en olor de multituds i pugui consolidar la seva figura política dins i fora d'Andalusia, així com per evidenciar que a una part important de l'electorat andalús li importa un rave la corrupció -de la qual probablement obté o espera obtenir algun benefici- sempre, of course, que sigui la corrupció del bandoler i no la del senyoret. I és que també en la corrupció encara hi ha classes.


Així, el PSOE-A ha pogut treure profit als seus 33 anys de corrupció i incompetència evitant la seva caiguda electoral i endosan-la al PP andalús, que segurament passarà al llibre gros dels rècords com la primera oposició que s'enfonsa pels pecats polítics del govern al qual havia de controlar. I aquesta és la tercera paradoxa: el PP és el gran castigat sense haver governat mai Andalusia. Una part dels seus electors haurien optat pel vot útil a Susana Díaz per frenar Podem, però una altra part -i no la menor- li ha passat factura per la corrupció i l'incompliment del programa electoral general i ha votat a Ciutadans. Tant és així que sense l'existència de Ciutadans, el PP andalús probablement hauria tornat a guanyar, encara que a la baixa, les eleccions andaluses.


Per al centredreta espanyol sembla haver sonat també l'hora de la recomposició.

Macartisme climàtic

"Per a mi la protecció del Planeta Terra, la supervivència de totes les espècies i la sostenibilitat dels nostres ecosistemes és més que una missió. És la meva religió i la meva dharma" (Paraules del president de l'IPCC, Rajendra Pachauri, en la seva carta de dimissió)

Amb aquest rampell de sinceritat -no es tracta de ciència si no de fe- presentava la seva dimissió aquesta setmana el cap suprem del panell sobre l'escalfament global de l'ONU i premi Nobel de la Pau, Rajendra Pachauri. I ho feia perquè als seus 74 anys va tenir una altra escalfada que el va portar a assetjar sexualment una investigadora de 29 anys d'edat. Abans sembla que ho havía intentat amb d'altres. Però la premsa socialdemòcrata no ha prestat molta atenció al cas, ja que no es tracta de Bush o Rajoy. Com tampoc està prestant molta antención a la 'caça de bruixes' que ha desfermat Obama contra científics crítics o escèptics amb la teoria de l'escalfament global.

El 20 de febrer la Casa Blanca va enviar aquest correu electrònic anunciant una ofensiva contra els científics que dissentien de l'agenda de l'escalfament global del president demòcrata.




El nou McCarthy és el cap de la Comissió de Recursos Naturals de la Cambra de Representants, el demòcrata Raúl Grijalva, que ha escrit una carta a set universitats per indagar sobre set investigadors crítics amb el canvi climàtic.

La caça de bruixes de Grijalva pressuposa que tot el que qüestiona l'ortodòxia de l'escalfament global ha de ser perseguit en nom de la justícia i la supervivència del planeta.

Un dels perseguits, sorprenentment, és Roger Pielke de la Universitat de Colorado. Pielke, com explica Politico, sembla un objectiu ben estrany. 'No és que [Pielke] dubti del canvi climàtic. No és que dubti que pot ser perjudicial. No és que dubti que és el resultat de les emissions de carboni. No és que s'oposi a dur a terme polítiques agressives, en concret un impost sobre el carboni, per intentar combatre-ho. El pecat de Pielke simplement ha estat assenyalar que les dades sobre fenòmens meteorològics extrems mostren que aquests encara no han estat afectats pel canvi climàtic i això ha estat suficient per enfurir als partidaris del mateix que necessiten desastres immediats com a eina política. No pot ser un apocalipsi d'aquí cent anys, l'apocalipsi ha de ser ara. Pielke observa que els huracans, les inundacions i els tornados no han augmentat en freqüència o en intensitat des de mitjan el segle vint. '

Pielke ha denunciat públicament la caça de bruixes a què està sent sotmès.

A París, no, però a Ryad, sí. Com a mínim, Michelle no ha humiliat el seu cap

Grècia encimbella l'escombraria ideològica reciclada del femer de la història

Europa va llançar el feixisme i el nazisme al femer de la història el 1945 després de sis anys de guerra brutal, i va fer el mateix amb el comunisme amb la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, després de més de 40 anys d'una llarga i paralitzant guerra freda. Ahir, Grècia va decidir fer marxa enrere i recuperar d'aquest abocador al comunisme i al nazisme, ara anomenats pomposament Coalició d'Esquerra Radical i Alba Daurada, que han obtingut respectivament el primer i tercer lloc en nombre de vots.

Davant d'aquest resultat, molts parlen avui de respectar la democràcia, i tenen raó, especialment perquè els vencedors d'aquestes eleccions són els primers que no semblen molt disposats a fer-ho. Els uns perquè volen fer el mateix que Hitler el 1933 i els altres perquè el seu objectiu final és la demolició de la democràcia liberal, que abans anomenaven burgesa, per substituir-la per la democràcia absoluta, que és la gran parida intel·lectual de l'esquerra radical per fer presentable el que era la dictadura del proletariat o democràcia popular.

Per a aquesta 'nova' esquerra radical, el seu model més proper és l'anomenada revolució bolivariana d'Hugo Chávez, que es va iniciar el 1998 sota l'etiqueta de socialisme del segle XXI i que ha conduït a Veneçuela al desproveïment, la carestia, la corrupció institucionalitzada, la delinqüència desbocada, la violència política, la inseguretat jurídica i la retallada de drets i llibertats individuals que han convertit l'Estat de Dret en una caricatura.

Avui, davant la victòria electoral a Grècia d'aquesta esquerra del 'segle XXI', la gran pregunta és: ¿s'atrevirà Syriza a seguir el camí de Veneçuela o incomplirà el seu programa electoral? No ho sabem. Però el que si sabem és que d'aplicar-lo provocaria la fallida total del país, enfonsant als grecs en una situació molt pitjor a la soferta fins ara. Per tant, el més intel·ligent per a ells seria governar i negociar amb pragmatisme, nedant i guardant la roba sense que sembli que han traït el seu electorat, encara que per a alguns la traïció ideològica de Syriza és inevitable.

Vist des de la perspectiva espanyola, el millor seria que Syriza complís la seva paraula i apliqués, amb celeritat i decisió, el seu programa electoral perquè les conseqüències desastroses del mateix servirien de vacuna electoral davant el frontpopulisme de Podem, els cosins germans de Syriza.

Des d'una perspectiva europeista, la victòria de Syriza, es mantingui fidel o no els seus principis, és una mala notícia sense pal·liatius. L'europeisme de l'esquerra radical no té res a veure amb l'europeisme dels pares fundadors de l'Europa comunitària i el seu 'sobiranisme' no és una cosa molt diferent al nacionalisme. Governi o no amb pragmatisme, es mantingui o no a l'euro, Grècia no estarà per la culminació de la unitat d'una Europa que considera dels 'mercaders', sumant-se així al cada vegada més ple calaix de sastre de l'euroescepticisme. No és estrany, doncs, que Le Pen hagi felicitat tan efusivament Tsipras. Igual que Putin, que ha rebut ja el suport del nou primer ministre grec a l'anunciar la seva oposició a noves sancions contra Rússia. I és que l'escombraria ideològica sent la seva afinitat tot just reciclada del femer de la història.

Nacionalisme, immigració, BCE... la fi d'Europa?

El BCE ha aprovat un pla de compra de bons sobirans durant un any i mig per 1,08 bilions d'euros. Amb aquest pla, el BCE i la UE entren de ple en el que s'ha anomenat la 'flexibilització quantitativa, que no és altra cosa que crear diners del no-res en el compte del banc central mitjançant una anotació per ordinador. El diner així creat s'usarà per comprar deute públic, com els bons sobirans, en un intent d'augmentar la demanda dels mateixos i de forçar a la baixa la pressió sobre els tipus d'interès, especialment dels venciments a llarg termini, així com per combatre el risc de deflació. D'aquesta manera, i amb independència de l'opinió que ens mereixi aquesta política monetària, la UE i el BCE segueixen el camí dels EUA i la Reserva Federal (FED). Però amb una diferència significativa que ha passat desapercebuda: el Banc Central Europeu imprimirà els diners però, a diferència de la FED, el 80% de la compra dels bons la realitzaran els bancs centrals de cada país de l'eurozona, que només podran comprar deute del seu propi govern.

Aquesta diferència no és una mera qüestió tècnica, és l'evidència que la naturalesa de la crisi europea no és tant una crisi econòmica com una crisi política i moral derivada del predomini dels interessos nacionals sobre els interessos generals. Com apunta George Friedman:

Els països europeus no volen cobrir els dèficits dels altres, ja sigui directament o mitjançant l'exposició del banc central a les pèrdues, una mesura que faria a tots els membres responsables. En particular, Berlín no vol estar en una posició en la qual una sèrie d'impagaments pugui paralitzar Europa en el seu conjunt i, per tant, paralitzar a Alemanya. Per això, el país s'ha resistit a la flexibilització quantitativa, fins i tot a costa de depressions al sud d'Europa, recessions en altres llocs i contraccions en la demanda de productes alemanys tot i que impulsaven el creixement de l'economia alemanya a la baixa . Berlín prefereix aquests resultats a assumir el risc de convertir-se en responsable dels incompliments d'altres països. La principal negociació va tenir lloc entre el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. Draghi es va adonar que si la flexibilització quantitativa no es feia, l'economia d'Europa podria enfonsar-se. Tot que Merkel és sobretot la responsable del destí d'Alemanya, no de la d'Europa, sap també que necessita una zona de lliure comerç viable a Europa perquè Alemanya exporta més del 50 per cent del seu producte interior brut. El país no pot suportar perdre el lliure accés als mercats a causa de l'enfonsament de la demanda d'Europa, però no finançarà el deute d'Europa. Els dos líders van arribar al compromís d'acceptar que el banc central imprimeixi els diners però que siguin els bancs centrals nacionals els que comprin deute.

Aquesta fórmula plasma la impotència del projecte europeu. La unió va funcionar mentre va funcionar la prosperitat, mentre els fons comunitaris fluïen a discreció, però ha deixat de fer-ho quan hem deixat de lligar els gossos amb llonganisses i s'ha imposat el campi qui pugui. Tan fràgil era el projecte europeu que s'està enfonsant en la primera gran crisi que ha hagut d'afrontar, igual que el Titanic es va enfonsar en el seu primer viatge. Europa segueix sent un continent, però no una idea. I molt menys un destí comú.

Reprendre ara mateix el rumb cap a una major unitat europea sembla molt difícil per no dir impossible. El renaixement del nacionalisme en gairebé tots els països europeus mina la base electoral dels partidaris de més Europa i ens condueix a una major desunió. No estem d'acord en com respondre a Rússia a Ucraïna. No estem d'acord en com respondre al terrorisme islamista. No estem d'acord en com integrar la immigració més enllà de la multiculturalitat. Però sobretot no estem d'acord sobre el futur d'Europa. ¿S'ha acabat el somni europeu? Ara mateix em conformaria amb no despertar en el passat.

Charlie Hebdo i el silenci dels anyells

Silenci. Aquest país ha estat i segueix estant en silenci davant la massacre de París. No és que s'hagi quedat mut, és que no sap que dir. És el silenci dels anyells. O més exactament, el silenci dels borregos. A Barcelona, la ciutat que bat tots els Guinnes en manifestacions contra Bush i contra el Tribunal Constitucional, ningú ha organitzat o convocat ni una sola concentració pública de rebuig. No ja una V o una cadeneta, és que ni tan sols una d'aquestes cassolades 'espontànies' a les quals som tan aficionats. Amb prou feines, com recorda Arcadi Espada, una simbòlica concentració de deu o dotze musulmans al barri del Raval. I això ha estat tot.

Tot i que el cas de Barcelona és de un desvergonyiment sense igual, a la resta d'Espanya la reacció al carrer ha brillat també pel seu raquitisme i inanitat. Algunes fugaces concentracions per cobrir l'expedient o el compromís institucional i poca cosa més. Realment sorprenent, fins i tot per a un país on ja no ens sorprèn res.

Sorprenent que el PP, que va perdre el govern per l'atemptat islamista de l'11-M, hagi estat incapaç de mobilitzar el rebuig i rehabilitar la seva política de compromís internacional contra el terror. Sorprenent que, després de les dures crítiques a la Llei Mordassa, l'oposició socialista i d'esquerra unida no hagi sortit en tromba al carrer en defensa de la llibertat d'expressió. Sorprenent que aquests xavals que tantes manifestacions, ocupacions i escraxes han muntat i que pretenen arribar al govern en les pròximes eleccions generals, no hagin mogut un dit ni hagin dit ni mú. Només dos tristos twits, un de l'Errejón i un altre de l'Echenique, el dia dels atemptats. Potser és que estaven molt ocupats preparant la revolució al bar del Parlament Europeu i no van Poder ... i això que les víctimes de Charlie Hebdo eren els seus cosins germans polítics!

La mort de Voltaire a París ha mobilitzat Europa, que ha alçat la veu en defensa de la llibertat i de la civilització democràtica. Un crit que contrasta amb el nostre silenci. Un silenci autista, com el silenci dels anyells. Amb pell de llop, però anyells.

¿Despertarà a Europa l'assassinat de Voltaire?

L'assassinat de Voltaire al cor de París hauria de significar a Europa un contundent abans i després davant l'amenaça totalitària islamista. Els milions de francesos que han sortit al carrer en defensa de la civilització i la presència en aquesta gran manifestació de París de caps d'estat i de govern dels països europeus i de més enllà, entre ells de l'israelià Netanyahu i del palestí Abbas, semblen marcar un canvi d'actitud respecte a la naturalesa de l'amenaça.

Una amenaça, però, de la qual els grups jihadistes -els quals cal combatre sense contemplacions- són tan sols la punta de llança violenta d'un moviment més ampli que pretén si no islamitzar les societats europees almenys legalitzar la xaria a determinades zones geogràfiques o per a determinats col·lectius o comunitats musulmanes. Emparats en el relativisme moral instal·lat des de fa anys en les societats occidentals, basat en determinades idees comunitaristes i multiculturals, el braç secular del renaixement islàmic treballa no en una concepció privada de la religió sinó en la seva imposició jurídica, política i social. Aquest braç 'civil' de l'Islam, que pot ser sincer o no en la condemna de la violència jihadista, és l'autèntic problema de fons al qual ens enfrontem.

L'Islam no és una religió més. L'Islam és, sobretot, un model polític de societat que rebutja la separació entre religió i estat i que no concep la praxi religiosa com un acte privat. Mentre l'Islam no reformi aquests aspectes, no serà soluble en les democràcies occidentals i seguirà sent una font de tensió i conflicte. Durant dècades, la majoria d'immigrants musulmans a Europa van acceptar pragmàticament i sense més problemes viure privadament la seva religió, de la mateixa manera que ho fan els catòlics o els jueus. Però això va començar a canviar a partir de 1979 quan triomfa la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran i amb ella els intents posteriors d'exportar-la a tots els països on hi hagués musulmans. Exportació del xiisme que va alarmar als règims sunnites i que els va impulsar a combatre-ho i contrarestar-ho per tots els mitjans, entre ells invertint milions de petrodòlars en la construcció de mesquites a Europa i en imams de la seva plena confiança i obediència que portessin l'aigua de les prèdiques al seu molí. D'aquesta manera es va expandir la visió rigorista de l'Islam i es va reintroduir el control social dels musulmans a la immigració. Una situació que no només perdura sinó que ha anat en augment, com ha denunciat l'alcalde musulmà de Rotterdam:"És incomprensible que puguin tornar-se en contra de la llibertat... Però si no us agrada la llibertat, per l'amor de Déu feu les maletes i marxeu".

Aquest renéixement islàmic a Europa, sumat a la crisi i a la globalització, ha acabat per donar ales a nous partits alternatius d'encuny nacionalpopulista. La incapacitat de la dreta conservadora clàssica i de l'esquerra socialdemòcrata tradicional, encotillades en la complaença i la correcció política, els ha obert les portes del poder. Barrar-los el pas és ara la seva missió històrica. I per això, el primer que han de fer és trencar el cercle que retroalimenta l'islamisme radical i al nacionalpopulisme, capitalitzant decididament i sense titubejos la mobilització més gran de la història de França. I ho han de fer per moltes raons, però sobretot perquè si no ho fan ells ho farà el nacionalpopulisme, que ja ha començat a destapar les ampolles de xampany.