Una comparació incòmoda

El Centre Jurídic Tomas Moro ha presentat una querella contra el fotògraf José Antonio Moreno Montoya, el servei de publicacions de la Universitat d'Extremadura i la Conselleria de Cultura de la Junta d’aquèlla Comunitat Autònoma, per un pressumpte delicte d’ofensa als sentiments religiosos per una publicació en la que es reprodueixen fotografies de Jesucrist masturbant-se o l'àngel de l'anunciació trempant davant d'una despullada verge Maria.

No publico aquesta entrada per tornar a reflexionar sobre els límits de la llibertat d'expressió. Ja s'encarregaran els tribunals de decidir-ho, en aquest i en tots els casos que hi pugui haver, perquè aquesta és la manera en que es resolen els conflictes en un estat de dret.

Però si vull constatar algunes coses:

1.- Al costat d'aquestes fotografies, les caricatures de Mahoma són d'una innocència infantil. Però mentre les primeres s’editen amb el suport de les institucions públiques, la publicació de les segones per la premsa independent es va considerar una provocació i una irresponsabilitat, contrària a l’aliança de civilitzacions i al respecte multicultural, per part d'aquestes mateixes institucions.

2.- Les caricatures daneses no es van fer tant com una burla a una creença religiosa sinó com una resposta crítica a una amença islamista real, encara que aquesta provingui de grups minoritaris i radicals. Pel contrari, es difícil creure que les fotografies extremenyes responguin més a una crítica de la intolerància religiosa que a les ganes d’escandalitzar de l’artista. Les caricatures van provocar morts, ferits i destrucció de béns en diversos països del món musulmà. En contrast, les fotografies han motivat simplement la interposició d’una querella davant dels tribunals. Uns tribunals que hauran de garantir ara tant la llibertat de creació de l’artista com la reparació dels ofesos, si hi ha motius jurídics per aquesta reparació.

3.- Que la llibertat d'expressió es pugui aplicar sense restricions quan es tracta de criticar la religió catòlica però s'hagi d'autocensurar quan es tracta de la religió musulmana, supera àmpliament els marges d’una simplre contradicció. Pel contrari, sembla més el retorn ideològic de l’esquerra a l'anticlericalisme més tronat respecte l'Església catòlica i a la complicitat més vergonyant amb el totalitarisme, en aquest cas islamista, entès com a expressió revolucionària dels oprimits per l'imperialisme i la globalització.

4.- Aquest retorn de l’anticlericalisme no respon a cap amenaça real per part de l’Església catòlica que ja fa temps –per convicció o per la força- ha acceptat les institucions de la societat democràtica liberal. És a dir, l’existència d’un Estat laic i/o aconfessional en el que la pràctica de la religió és un dret civil dels ciutadans i no una imposició del poder. Òbviament, l’Eslgésia catòlica, com tothom, defensa els seus drets i privilegis. Uns privilegis tan discutibles com el d’altres col·lectius socials, però que no comporten una limitació als drets dels que no som creients. Pel contrari, si que existeix una tendència en alguns sectors polítics i socials a intentar impossar des de l’Estat una determinada concepció laicista de la societat. I això si que és una amenaça a la llibertat de creences perquè l’Estat democràtic ha de ser neutral en matèria de fe i de moral. No pot ser catòlic, ni protestant, ni musulmà, però tampoc ateu o promotor de valors propis d’una ideologia concreta. El laicisme –que és una ideologia- ,és una cosa i l’Estat laic, una altra de molt diferent.

Els “demòcrates” del BNG

El BNG, el bloc nacionalista gallec, vol expulsar de la direcció de Vigo al seu president, Pedro Gómez-Valadés, perquè dirigeix una entitat de suport a Israel. Es tracta de l’"Asociación Galega de Amizade con Israel" (AGAI). Ho explica Pilar Rahola en el seu blog:

Nada de lo que está pasando, pues, en Galicia, me resulta sorprendente. Que la UPG, cualificada formación integrante del BNG, quiera expulsar a un dirigente local porqué no defiende el catecismo ideológico impuesto, y porqué no tolera la libertad de pensamiento, forma parte de la mejor tradición de las checas comunistas. ¿Cual es la lesa culpa de Pedro Gómez Valadés? Nacionalista gallego, hombre de izquierdas y militante comprometido, Pedro ha cometido un pecado de incorrección que ha sacado del armario a la vocación inquisidora de su partido, y el resultado es el intento de expulsión: ha creado una asociación de amistad con Israel. Es decir, desde su capacidad de pensar individualmente, más allá del pensamiento único, y convencido de la validez de la dialéctica como método de razonamiento, ha llegado a conclusiones sobre Oriente Medio que no son las mayoritarias en su partido. ¿Actos de la asociación? Algunos encuentros culturales, el recuerdo del Holocausto, y más buenas intenciones que presupuestos. Pero ha sido suficiente para animar a una auténtica caza de brujas interna que, incluso, ha llevado al diputado Francisco Rodríguez, en una asemblea general, a asegurar que los únicos amigos posibles de su partido son la Cuba de Fidel, la Venezuela de Chávez y, ¡ay!, la República Islámica de Irán. Obviamente, ante esta tríade de paraísos de la libertad, la democracia israelí no tiene cabida. De momento, pues, Pedro está sufriendo todo tipo de improperios, ha sido llamado a filas, ha recibido descalificaciones públicas y tiene un proceso de expulsión abierto, aún no resuelto. Y todo por pensar más allá de la consigna.

Els Cherokees discriminen els negres

Ho explica "Liberation":

Les Cherokees ont décidé d'exclure de leur nation les descendants des anciens esclaves noirs. Selon des résultats rendus publics dimanche, 77 % ont voté en ce sens. Les Cherokees, deuxième nation indienne des Etats-Unis après les Navajos, bénéficient, comme toutes les tribus indiennes officiellement reconnues par le gouvernement des Etats-Unis, d'avantages et de subventions, et les critiques ne voient dans ce scrutin qu'une façon d'écarter de ces avantages ceux qui ne sont pas de pur sang indien. Avant la guerre de Sécession, les Cherokees, comme d'autres tribus indiennes du sud des Etats-Unis, avaient des esclaves noirs. Ceux-ci ont été libérés à la fin de la guerre, mais nombre d'entre eux sont alors restés dans les tribus où ils étaient, et certains se sont mariés à des Indiens. Ce sont leurs descendants que les Cherokees veulent exclure. Le résultat du scrutin n'est toutefois pas encore officiel, car il doit être validé par la commission électorale de la nation cherokee. On ne s'attend toutefois pas à un changement du résultat.

Els musulmans seculars planten cara a l'islamisme

Com era d'esperar, la gran majoria dels nostres mitjans de comunicació no han dit ni una sola paraula de la Cimera de l'Islam Secular que durant dos dies s'ha celebrat a Sant Petersburg, a Florida. Una cimera que ha aplegat els més destacats dissidents de l'Islam de tot el món, la gran majoria exiliats dels seus països.

La cimera ha aprovat una declaració, la Declaració de St. Petersburg, que diu això:

We are secular Muslims, and secular persons of Muslim societies. We are believers, doubters, and unbelievers, brought together by a great struggle, not between the West and Islam, but between the free and the unfree.

We affirm the inviolable freedom of the individual conscience. We believe in the equality of all human persons.

We insist upon the separation of religion from state and the observance of universal human rights.

We find traditions of liberty, rationality, and tolerance in the rich histories of pre-Islamic and Islamic societies. These values do not belong to the West or the East; they are the common moral heritage of humankind.

We see no colonialism, racism, or so-called “Islamaphobia” in submitting Islamic practices to criticism or condemnation when they violate human reason or rights.

We call on the governments of the world to


reject Sharia law, fatwa courts, clerical rule, and state-sanctioned religion in all their forms; oppose all penalties for blasphemy and apostacy, in accordance with Article 18 of the Universal Declaration of Human rights;

eliminate practices, such as female circumcision, honor killing, forced veiling, and forced marriage, that further the oppression of women; protect sexual and gender minorities from persecution and violence;

reform sectarian education that teaches intolerance and bigotry towards non-Muslims;

and foster an open public sphere in which all matters may be discussed without coercion or intimidation.


We demand the release of Islam from its captivity to the totalitarian ambitions of power-hungry men and the rigid strictures of orthodoxy.

We enjoin academics and thinkers everywhere to embark on a fearless examination of the origins and sources of Islam, and to promulgate the ideals of free scientific and spiritual inquiry through cross-cultural translation, publishing, and the mass media.

We say to Muslim believers: there is a noble future for Islam as a personal faith, not a political doctrine;

to Christians, Jews, Buddhists, Hindus, Baha’is, and all members of non-Muslim faith communities: we stand with you as free and equal citizens;

and to nonbelievers: we defend your unqualified liberty to question and dissent.

Before any of us is a member of the Umma, the Body of Christ, or the Chosen People, we are all members of the community of conscience, the people who must chose for themselves.


Endorsed by:

Mona Abousenna
Ayaan Hirsi Ali
Magdi Allam
Mithal Al-Alusi
Shaker Al-Nabulsi
Nonie Darwish
Afhin Ellian
Tawfik Hamid
Shahriar Kabir
Hasan Mahmud
Raquel Evita Saraswati
Wafa Sultan
Ibn Warraq
Mourad Wahba
Manda Zand Ervin
Bonafsheh Zand-Bonazzi

Per a una informació detallada de la cimera, a banda de la web oficial, podeu trobar-la al blog Gateway Pundit.

Els brindis de De Juana

Tots sabem -o hauriem de saber- quina classe d'individu és De Juana Chaos. Díficilment, doncs, ens pot sorprendre res de nou. Tot i això, és possible sentir encara més repugnància per ell davant proves documentals com aquesta que publica avui el diari ABC:




Per si no ho llegiu gaire bé, el text diu això:

Con motivo de la jubilación forzosa del franquista antivasco Tomás Caballero Pastor y como celebración extraordinaria, solicito se me proporcione por demandadero.

1 botella de champán (francés)
1 tarta
1 kg de langostinos

Melilla a 6 de mayo de 1998

EUSKAL PRESOAK, EUSKAL HERRIA

Corre! Corre! Vete a entregarle la instancia al periódico ABC; que yo estoy feliz.

ADDENDA.- Pel que sembla, la vaga de fam de De Juana va estar perfectament calculada, ja que després de més de 100 dies de fer-la no només no estava mig moribund sinó que va poder baixar de l'ambulència per ell mateix. Dóna la impressió que més que una vaga de fam el que a fer De Juana va ser una teràpia d'aprimament, a l'estil del que fan certes models aspirants al raquitisme fashion, convenientment difosa en el moment oportú per facilitar, així, una decissió política "humanitària" del govern. Tot un muntatge, vaja. La mentida va durar el que dura el trajecte de Madrid al País Basc. Allà, De Juana no va necessitar ni camilla ni cadira de rodes. Va baixar a peu de l'ambulància i es va instal·lar còmodament en una "suite" hospitalària, que no és res més que una oficina de relacions públiques de la que el govern civil actua com a secretària. Ho publica "El Confidencial Digital".

Según ha podido saber El Confidencial Digital, el ‘gudari’ de ETA, Iñaki de Juana Chaos, recibe diariamente en su cama una lista de la subdelegación del Gobierno en Donosita-San Sebastián (Guipúzcoa) para que seleccione a sus visitantes. Él mismo veta o permite la entrada de sus acompañantes.

ADDENDA 2.- Segons algunes informacions radiofòniques, diversos presos etarres van intentar divendres passat començar una vaga de fam a l'estil de la De Juana. No se sap si són molts ni si tindrà continuitat. Caldrà esperar i veure.

Ferida, però tossuda

L'amic A. A. m'envia aquesta referència: "Fa divuit mesos, May Chidiac, periodista estrella de la televisió libanesa, coneguda per parlar clar, és el blanc d'un atemptat amb cotxe bomba a Beirut. Hi deixa una cama i una mà, però no la seva tossuderia. En el seu llibre, "El Cel m'esperarà..." (Edicions Florent Massot), que surt a la venda el 8 de març (Dia Internacional de la Dona treballadora), explica el seu combat per reprendre la seva feina, i sobre tot la seva vida de dona".

À la lecture de votre ouvrage, "Le Ciel m'attendra..." , on a l'impression qu'en tant que femme, avant l'attentat, vous vous sentiez totalement à l'abri des attaques. Pensiez-vous vraiment qu'une femme, même journaliste, ne pouvait pas être une cible?

May Chidiac : Je le croyais, oui. Même quand on évoque la guerre civile au Liban, bien que beaucoup de femmes soient tombées sous les obus, jamais aucune n'avait été touchée personnellement aussi violemment. À aucun moment, je n'ai cru quelqu'un capable de placer des explosifs sous le siège de ma voiture. À travers moi, mes agresseurs ont voulu faire passer un message au pays : c'est le Liban tout entier qu'ils ont voulu faire taire.

L'entrevista la publica "Le Figaro. Madame".

Channel 4 emetrà un documental titulat “La gran timada de l’escalfament global”

Via Barcepundit m’assabento que la televisió britànica Channel 4 emetrà dijous vinent a les 9 de la nit un documental políticament incòmode de Martin Durkin titulat “The Great Global Warming Swindle” (“El gran timo del calentamiento global”). Que jo sàpiga és el primer reportatge d’aquestes característiques que s’emet en “prime time” al Regne Unit. Esperem, com demana Josep Miquel Guàrdia, que l’exemple s’encomani i alguna de les moltes cadenes públiques o privades d’aquest país s’atreveixen a comprar-ne els drets i a programar-la també en un horari de gran audiència.

The film brings together the arguments of leading scientists who disagree with the prevailing consensus that a 'greenhouse effect' of carbon dioxide released by human activity is the cause of rising global temperatures.

Instead the documentary highlights recent research that the effect of the sun's radiation on the atmosphere may be a better explanation for the regular swings of climate from ice ages to warm interglacial periods and back again.

The film argues that the earth's climate is always changing, and that rapid warmings and coolings took place long before the burning of fossil fuels. It argues that the present single-minded focus on reducing carbon emissions not only may have little impact on climate change, it may also have the unintended consequence of stifling development in the third world, prolonging endemic poverty and disease.

The film features an impressive roll-call of experts, including nine professors – experts in climatology, oceanography, meteorology, environmental science, biogeography and paleoclimatology – from such reputable institutions as MIT, NASA, the International Arctic Research Centre, the Institut Pasteur, the Danish National Space Center and the Universities of London, Ottawa, Jerusalem, Winnipeg, Alabama and Virginia.

The film hears from scientists who dispute the link between carbon dioxide levels and global temperatures.

Censurarà Eurovisió la cançó elegida per Israel?

Els israelians han elegit una cançó que ridiculitza els terroristes islàmics perquè representi el seu país al festival d'Eurovisió. Com no podia ser d'altra manera, els organitzdors del festival s'han acollonit i s'ha afanyat a dir que la poden prohibir pel seu "missatge polític inadequat". La cançó porta per títol "Prémer el botó" i ha estat composada pel grup israelià Teapacks.

Teapacks members and their families experience the brunt of Islamic terrorism first-hand. The band was formed in 1988 in the Kassam rocket-pocked city of Sderot.Lead singer Kobi Oz said that his group knew that the trilingual song crosses accepted norms, but is heartened by the fact that it was chosen by a majority of Israelis in the recent televised voting.

Més informació, aquí.

El planeta Mart també s'escalfa

La puntilla. Via Barcepundit, llegeixo que el director de l’Observatori Astronòmic de Pulkovo a Sant Petersburg, Habibullo Abdussamatov, sostè que l'escalfament planetari també s'observa a Mart i que l'evolució de les variacions climàtiques en els dos planetes han sigut paral·les. Segons les investigacions d'Abdussamatov, l’escalfament simultani de la Terra i Mart indicarien que el canvi climàtic obeeix a causes naturals -a l’increment de la radiació solar- i no a l’activitat humana. Ho explica al National Geographic News:

In 2005 data from NASA's Mars Global Surveyor and Odyssey missions revealed that the carbon dioxide "ice caps" near Mars's south pole had been diminishing for three summers in a row. Habibullo Abdussamatov, head of the St. Petersburg's Pulkovo Astronomical Observatory in Russia, says the Mars data is evidence that the current global warming on Earth is being caused by changes in the sun. "The long-term increase in solar irradiance is heating both Earth and Mars," he said.

Solar Cycles

Abdussamatov believes that changes in the sun's heat output can account for almost all the climate changes we see on both planets. Mars and Earth, for instance, have experienced periodic ice ages throughout their histories.
"Man-made greenhouse warming has made a small contribution to the warming seen on Earth in recent years, but it cannot compete with the increase in solar irradiance," Abdussamatov said. By studying fluctuations in the warmth of the sun, Abdussamatov believes he can see a pattern that fits with the ups and downs in climate we see on Earth and Mars. Abdussamatov's work, however, has not been well received by other climate scientists.

Demostrar la innocència

Entre les pedres angulars de l’estat de dret n’hi ha dues de fonamentals: la igualtat de tots davant la llei i que tot ciutadà és innocent mentre no es demostri el contrari. Però aquests principis angulars estan cada dia més amenaçats. D’una banda, per lleis discriminatòries com la que penalitza diferent la violència de gènere segons quin sigui el sexe de l’agressor. D’altra banda, per l’augment del poder sancionador pràcticament impune de les administracions públiques que, sota l’excusa de garantir la seguretat –i no precissament de la seguretat antiterrorista o antimàfies delictives-, acaba considerant tots els ciutadans com a culpables potencials.

De facto, les administracions públiques esdevene jutge i part en molts aspectes que sobrepassen llargament l’àmbit merament administratiu per envair drets fonamentals de les persones, provocant-los indefensió. D’aquesta manera, el poder polític descalça una altra pedra angular de l’estat de dret: la seguretat jurídica.

Aquest fenònem creixent de la preminència de la política sobre el dret és un fenòmen general en les societats europees “socialdemocratitzades”, que a Espanya i Catalunya s’ha aguditzat amb l’arribada de Zapatero i el tripartit al poder.

L’últim abús de l’administració l’expliquen aquests dies alguns mitjans de comunicació. No s’ho perdin perquè és relament orwellià.

La Generalitat va posar en marxa fa poc un sistema per detectar i actuar amb la màxima rapidesa davant de casos greus de maltractaments infantils. Ho va fer sota els efectes de l’anomenat cas Alba, la nena que va ser maltractada pels seus pares i que va estar un any en coma.

Segons aquest sistema, només amb la sospita d’un metge, sense proves contrastades i sense intervenció judicial, es pot retirar temporalment la custòdia d’un fill. Aquest és el cas d’una família de Les Planes d’Hostoles, a la comarca de la Garrotxa, que van portar la seva filla a l'hospital perquè havia sofert un cop accidentalment amb el bressol i van ser considerats sospitosos de maltractaments. Sense esbrinar res, ni fer-los cap pregunta sobre els fets, els van comunicar que portrien la nena a un centre d’acollida. Ni tan sols els van preguntar si hi havia altres familiars que s'en poguessin fer càrrec. Després de vàries setmanes d’incertesa, ahir la jutge va decidir tornar la custòdia al pares.

De Juana no és un màrtir de la democràcia sinó un dels seus botxins

La decissió del govern espanyol d’enviar a casa De Juana Chaos estaria plenament justificada -“legal i humanitàriament”, com ha dit Rubalcaba- si l’etarra patís d’una malaltia greu, senil o terminal. Però De Juana no està malalt contra la seva voluntat, De Juana està mig moribund per voluntat pròpia, que és molt diferent. L’etarra no vol morir, no és un suïcida que té remordiments de consciència pels crims que va cometre, l’únic que vol és obtenir una victòria política, ideològica i tribal. Com tots els assassins de la politica, només creu que les victòries s’obtenen posant cadàvers sobre la taula, incòs el seu si és necessari.

No desitjo la mort de ningú, i tampoc la de De Juana Chaos. Però respecto el seu dret a morir. I crec que l’Estat l’hauria de respectar també, tan si li convè políticament com si no. En cap cas, la mort de De Juana seria un mort heroica, sinó estúpida. Front a De Juana no hi ha ni Auschwitz ni el Gulag, ni tan sols els sòtans dels germans Creix a la Via Laietana de Barcelona. Front a De Juana el que hi ha és un règim democràtic i un estat de dret, que es pot equivocar però que li concedeix totes les garanties jurídiques i polítiques. De Juana no és un màrtir de la democràcia, sinó un dels seus múltiples botxins.

ADDENDA.- José Luis Díez Ripollés, catedràtic de Dret Penal, escriu això a EL País:

A mi juicio, el debate reciente, con motivo de la huelga de hambre de De Juana Chaos, no entra en el fondo del asunto. La cuestión no reside en cómo mantenerle vivo -en casa o en la cárcel-, ni mucho menos en si se ha de acceder o no a su pretensión -lo primero parece que supondría ponerle inmediatamente en libertad-, sino en cómo hacer compatible su ejercicio de la libertad de expresión y de disponer de su propia vida, con el deber de los poderes públicos de asegurar el cumplimiento de la pena definitiva impuesta. Y la solución, a mi entender, parece clara. Se ha de interrumpir la alimentación forzosa, y asumir las consecuencias: De Juana debe decidir, si no lo ha hecho ya, qué prefiere: dejarse morir o cumplir con normalidad el resto de pena que le queda. Y la Administración penitenciaria debe aplicar sin privilegios las previsiones penitenciarias, incluida la posible concesión de la libertad condicional.

En cualquier caso, tanto persistir con la alimentación forzada, como pasar al tercer grado o liberar condicionalmente al penado a partir de preceptos penitenciarios fundados en razones humanitarias por enfermedades incurables -que desde luego no están pensados para supuestos en que el recluso se autolesiona-, supone hacer primar, indebidamente, las soluciones políticas sobre las jurídicas.

L'"Operación triunfo" que triomfa a l'Iraq

Quan la cantant iraquiana Shada Hassoon, de 25 anys, surt els divendres en el programa de televisió libanesa Star Academy, una mena d'Operación Triunfo àrab, aconsegueix el que encara no han pogut fer els seus polítics: unir tot el país. Fins i tot, els enfrontaments sectaris semblen superar-se, segons explica Omar Salih:

Viewers can use their cellphones to send text messages that scroll across the bottom of the TV during the show. On one recent program, messages included "The swords of Al Mujahedin are in the hands of Shada," and "Al Mahdi Army fighters support Shada."

Sunni insurgents call themselves mujahedin, and the Mahdi Army militia is loyal to the radical Shiite cleric Muqtada al-Sadr. At last, the warring factions seem to have found something they agree on.

Recently, Hassoon prepared to sing Baghdad, a famous old song by the Lebanese singer Fairoz that describes a great city of moonlight, riches and beauty. She wept during the televised rehearsal.

Text messages from viewers started scrolling across the TV screen. "Don't worry Shada," one said. "It will be beautiful again."

ADDENDA.- Programes com aquest o celebracions com el dia dels enamorats exasperen els islamistes que ho consideren un senyal de la penetració de la perversa cultura occidental.

In two articles posted on reformist websites, Jordanian-American reformist Dr. Shaker Al-Nabulsi discussed how Western cultural phenomena, such as Valentine's Day and the Lebanese TV show "StarAcademy" (the local version of American Idol) are manifested in Arab culture. In the first article, titled "Happy Valentine's Day," he criticizes the fundamentalist Islamist prohibition against celebrating the holiday and called on the Muslims to take part in it. In the second article, he says that watching "StarAcademy" is an uplifting experience for anyone who has lost hope regarding the future of the Arab world.

La factura incòmoda d'Al Gore

El Tennessee Center for Policy Research ha revelat que Al Gore, tot i "anar de verd per la vida", malbarata energia. La seva residència, situada a l’àrea de Belle Meade a Nashville, consumeix mensualment 20 vegades més electricitat que la familia nord-americana mitjana.

In his documentary, the former Vice President calls on Americans to conserve energy by reducing electricity consumption at home.

The average household in America consumes 10,656 kilowatt-hours (kWh) per year, according to the Department of Energy. In 2006, Gore devoured nearly 221,000 kWh—more than 20 times the national average.

Last August alone, Gore burned through 22,619 kWh—guzzling more than twice the electricity in one month than an average American family uses in an entire year. As a result of his energy consumption, Gore’s average monthly electric bill topped $1,359.

Since the release of An Inconvenient Truth, Gore’s energy consumption has increased from an average of 16,200 kWh per month in 2005, to 18,400 kWh per month in 2006.

Gore’s extravagant energy use does not stop at his electric bill. Natural gas bills for Gore’s mansion and guest house averaged $1,080 per month last year.

“As the spokesman of choice for the global warming movement, Al Gore has to be willing to walk the walk, not just talk the talk, when it comes to home energy use,” said Tennessee Center for Policy Research President Drew Johnson.

In total, Gore paid nearly $30,000 in combined electricity and natural gas bills for his Nashville estate in 2006.

Pajamas Media disposa de diverses fotografies de la casa dels Gore.

Valoració política i posicionament ideològic

El blog sociològic WonkaPistas publica aquesta gràfica (cliqueu-la per ampliar-la) que sobreposa les sèries estadístiques publicades pel CIS, entre el desembre de 1994 i el gener del 2007, referents a l’autoubicació ideològica dels espanyols i la seva valoració de la situació política.

Lo interesante es que la autoubicación ideológica ha caminado relativamente en paralelo al juicio sobre la situación política, de manera que, a medida que avanzaba la primera legislatura del PP, sobre todo en su segunda mitad, parecía que los españoles nos escorábamos algo más a la derecha. De hecho, la media alcanzó los máximos niveles registrados al acercarse la primavera del 2000 (máximo de 5,1 en enero de 2000). Posteriormente, con altibajos, esa "ideología" media de los españoles ha caminado hacia la izquierda a la par que empeoraba el juicio sobre la situación política, hasta llegar a un primer "máximo" de izquierdismo (4,7), de nuevo, en marzo de 2003. La "derechización" posterior nunca llegó a los máximos de la primavera del 2000, lo cual, de nuevo, sugería una mayor distancia respecto del partido en el gobierno.

Con los atentados y las elecciones de marzo de 2004, se produjo un nuevo vuelco en ambos indicadores, en la línea de acogida favorable al nuevo gobierno de izquierdas. En abril de 2004, se alcanzó un nuevo máximo en el juicio sobre la situación política (+29,4, apenas inferior al máximo de marzo de 2000, 31,4) y, en la misma línea, el grado de izquierdismo alcanzó otro máximo hasta situarse la media ideológica en 4,52 en julio de 2004.

Desde entonces, la historia es mucho más cercana. La percepción de la situación política ha empeorado, como, en principio, es normal tras la euforia electoral (algo parecido se vio en el año 2000) y, con sus altibajos, parece seguir una línea descendente, lo cual no es de extrañar a la vista del panorama político español. Por su parte, la autoubicación ideológica, en consonancia con un distanciamiento del partido en el gobierno, que ahora es de izquierdas, se "derechiza" paulatinamente. (...)

¿Qué nos dicen en términos de pronóstico electoral las tendencias actuales? La situación política se ve como mala, pero no tanto como en marzo de 2003 ni, por supuesto, en el año 1995. Ello va en contra de las fortunas electorales del PSOE, pero no mucho. Más interesante me parecen los niveles actuales de "ideología" media, que están más a la izquierda que lo estuvieron en casi cualquier momento de gobierno del PP, lo que sugiere que, aunque la tendencia le favorezca, si acaso se estará aproximando a los niveles de voto que le permitieron una victoria por la mínima en el año 1996.

Cuba: la gran mentida del mausoleu del “Che”

Les despulles del “Che” Guevara no reposen al mausoleu de Santa Clara, a Cuba, per la senzilla raó que mai van ser trobades a Bolívia, contràriament al que havia assegurat el règim castrista. El mausoleu i les cerimònies celebrades el 17 d’octubre de 1997 a Cuba van ser un frau, una mentida, una pura operació propagandística organitzada pel règim per intentar recuperar el fervor revolucionari durant la crisi dels anys noranta, la pitjor que ha viscut la Revolució cubana a conseqüència de la retirada de les milionàries subvencions que rebia de la Unió Soviètica. Aquesta història l’ha posat al descobert un reportatge de Maite Rico i Bertrand de la Grange –“Operación Che”. Historia de una mentira de estado- publicat a la revista Letras Libres, que edita Enirque Krauze. Dos periodistes, una espanyola i l’altra francès, que s’han caracteritzat des de fa anys per tractar temes incòmodes, políticament incorrectes, com el llibre sobre el Comandante Cero “Marcos, la genial impostura” o el dedicat a l’assassinat del bisbe de Guatemala, Juan Gerardi, "¿Quién mató al obispo? Autopsia de un crimen político".

En 1997, la Revolución Cubana atravesaba sus peores momentos. Su principal aliado y sostén económico, la Unión Soviética, había cesado de existir seis años antes. Había hambre y escasez de todos los productos de primera necesidad en la isla, que vivía bajo las reglas del “periodo especial en tiempo de paz”, un eufemismo para caracterizar una verdadera economía de guerra. Aparecieron pintadas anónimas en las paredes –“Abajo Fidel”– y las primeras señales públicas de descontento, con una manifestación espontánea en el Malecón, algo nunca visto en La Habana desde la llegada al poder de los barbudos, en 1959. En uno de esos golpes propagandísticos perversos, a los que siempre ha recurrido cuando ha estado en un apuro, al dictador cubano se le ocurrió recuperar la figura del popular guerrillero argentino-cubano para distraer al pueblo de sus apremiantes penurias y “relanzar la mística revolucionaria”. Encontrar sus restos se convirtió en el principal desafío para 1997, proclamado “Año del Che”. El Líder Máximo no podía fallar y, menos aún, aquellos que él mismo escogió cuidadosamente para cumplir tan peculiar cometido. Costara lo que costara, los huesos del “Comandante de América” tenían que llegar antes de octubre para ser depositados en el descomunal mausoleo que le estaban construyendo en Santa Clara, la ciudad liberada por la tropa bajo su mando, antes de marchar hacia La Habana, en los últimos días de diciembre de 1958. Y los huesos llegaron a tiempo, tal y como lo había ordenado Fidel Castro.

¿Cómo lo lograron? Diez años después del hallazgo “milagroso”, como lo definió el propio caudillo, van apareciendo por fin las pruebas del engaño.

Seguiu llegint, val la pena.

El pla de seguretat de Bagdad dóna fruits

Resulta curiosa la impaciència de la internacional mediàtica per “informar-nos” del fracàs del pla de seguretat per a Bagdad. Una impaciència que contrasta amb la paciència il·limitada que van tenir durant 12 anys amb els reiterats incompliments de les resolucions de l’ONU per Saddam Hussein o que tenen ara amb el desafiament nuclear de l’Iran. Si la situació a l’Iraq és realment tan dolenta com la pinten, si les forces de la insurgència són gairebé tan invencibles com ens expliquen, si el govern irquià està tan minat per la guerra civil intercofessional com ens asseguren i si la població està tan atemorida i decepcionada com ens descriuen, com poden esperar que en quinze dies l’operació militar i policial capgiri la situació?

En realitat, si tenen tanta pressa en fer-la fracassar és per sembra la confusió i evitar que l’èxit de l’operació posi en evidència que la situació a Bagdad, si bé molt difícil, no era tant apocalíptica com ens repeteixen un dia si i un altra també.

L’operació per a la seguretat a Bagadad serà llarga i difícil, però té moltes posibilitats de triomfar. Els primers efectes ja s’stan notant amb el retorn de famílies que havien fugit. Ho expliquen al seu blog els germans Omar:

Military wise the spokesman for the operation said the first week left 42 militants killed and over 250 militants and suspects captured and good amounts of weapons and munitions were found. The troops had also defused 13 car bombs and many IED's. The best part of the results remains the return of displaced families to their homes; the latest count for this shows that more than 600 families have returned so far. While the return went with little problems for most families some forty families are complaining about receiving new threats from terrorists immediately after they returned to al-Adl district. More occupied mosques are also being returned to their original keepers and earlier today Sunni and Shia worshippers gathered to hold joint prayers in several places in Baghdad as we saw on TV. Last week, Maliki made his first public appearance on the streets of Baghdad when he visited the area of Palestine Street in Resafa the day that followed the bombings in the New Baghdad district. The same day general Aboud Qanbar, the commander of the operation walked in Haifa Street. These public appearances are apparently part of a PR campaign to show that senior officials are not afraid of leaving the green zone anymore, and frankly this has left a good impression among the public.

ADDENDA.- Sobre l’apocalipsi iraquià resulta interessant comprovar que les xifres de soldats nord-americans morts sota mandat de George W. Bush, tot i les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan, són més baixes que durant els mandats del seu pare, George H.W. Bush, o el de Ronald Reagan.

RSREDSTATE:
George W. Bush . . . . . 5187 (2001-2004)
Bill Clinton . . . . . . . . . 4302 (1993-1996)
George H.W. Bush . . . . 6223 (1989-1992)
Ronald Reagan . . . . . . 9163 (1981-1984)

L'Iraq que no es veu per la tele

Més fotografies, aquí.

Tambors de guerra

Alguns mitjans de comunicació ja repiquen tambors de guerra. De qualsevol trivialitat en fan una notícia tremendista. Ara han “descobert” que el Pentagon té plans secrets per atacar l’Iran i ho publiquen contentíssims a primera plana, quan la veritable notícia seria haver descobert que no en tenen cap. Però la internacional mediàtica no té inconvenient en convertir en notícia que un gos mossegui un home enlloc que un home mossegui un gos, si això porta l’aigua al seu molí. El Pentàgon -fa vergonya escriure-ho- té plans per atacar gairebé tots els països del món –fins i tot Andorra, com deia irònicament l’altra dia Josep Miquel Guàrdia- perquè aquesta és la seva feina i la seva obligació. Una altra cosa molt diferent seria revelar que la Casa Blanca està deliberant sobre la possibilitat d’un atac més o menys imminent i que ho està fent sobre un pla militar concret. Però això, no ho sap ningú.

Davant d’aquesta actitud mediàtica resulta convenient recordar que la campanya “informativa” contra la guerra de l’Iraq, a diferència d’ara, no es va endegar fins que ja va ser públic i notori que la intenció de la Casa Blanca era atacar i derrocar Saddam Hussein. Per què? És que no ho havien vist a venir? És que els va agafar desprevinguts? En absolut. El que passava és que la internacional mediàtica i la progressia políticament correcte era víctima de les seves pròpies exageracions i mitges veritats. Consideraven que els Estats Units i l’Iraq eren, malgrat tot, ferms aliats; que Washington havia armat, covencionalment i amb armes de destrucció massiva, el règim de Saddam Hussein perquè servís de contrafort a la revolució islàmica iraniana, i que, per tant, mai no arribarien a l’extrem de prescindir-ne.

Pocs mesos abans de la invasió de l’Iraq encara es podien trobar per internet centenars de pàgines web d’ONG, fundacions de científics americans o centres d’estudis estratègics i internacionals on s’explicava, fil per randa, l’arsenal d’armes de destrucció massiva, inclosa la bomba atòmica, que tenia l’Iraq. Naturalment, tot això es publicava no només per denunciar el règim de Saddam Hussein sinó sobre tot per acusar els Estats Units de crear i mantenir el monstre. Entre aquestes desenes i desenes de pàgines web n’hi havia també d’entitats reconegudes, com el SIPRI d’Estocolm o l’Institut d’Estudis Internacional de Londres. Totes, absolutament totes, publicaven dades concloents sobre els arsenals iraquians i la responsabilitat nord-americana. La majoria d’aquestes pàgines, no cal dir-ho, ja no hi són.

Va ser, doncs, per aquèlla montanya “d’evidències” que no van voler veure que Bush estava decidit a atacar l’Iraq. No quadrava amb la seva anàlisi dialèctica de la història i la politica que, com tothom sap, és l’únic mètode científic per entendre de que van les coses. Però quan la realitat va ser més tossuda que la ideologia i va ser impossible negar l’eviidència, van començar corre cuita a mobilitzar-se. Però no per exigir el que demanaven a les seves pàgines web, és a dir, per acabar amb la impunitat i l’amenaça que representava el règim de Saddam Hussein creat pels americans, sinó per impedir-ho.

Aquests són els antecedents, el ”background”, de la internacional mediàtica que ara repica insistents tambors de guerra. Igual que amb el gos que mossega l’home o l’home que mossega el gos, convè que ara ens preguntem si la notícia està realment en el que ens volen fer escoltar o, pel contrari, en el que no volen que escoltem.

Assassinen una ministre paquistanesa per no portar prou vel

Un islamista ha assassinat la ministra paquistanesa d'Afers Socials i defensora dels drets de les dones, Zilla Huma Usman, perquè no portava la cara tapada i per exercir un càrrec polític reservat als homes.

The gunman, Mohammad Sarwar, was overpowered by the minister’s driver and arrested by police. A stone mason in his mid 40s, he is not thought to belong to any radical group but is known for his fanaticism. He was previously held in 2002 in connection with the killing and mutilation of four prostitutes, but was never convicted due to lack of evidence.

Mr Sarwar appeared relaxed and calm when he told a television channel that he had carried out God’s order to kill women who sinned. “I have no regrets. I just obeyed Allah’s commandment,” he said, adding that Islam did not allow women to hold positions of leadership. “I will kill all those women who do not follow the right path, if I am freed again,” he said.

“He is basically a fanatic,” Raja Basharat, the Punjab Law Minister, said. “He is against the involvement of women in politics and government affairs.” A police statement added: “He considers it contrary to the teachings of Allah for a woman to become a minister or a ruler. That’s why he committed this action.”

“He killed her because she was not observing the Islamic code of dress. She was also campaigning for emancipation of women,” said Nazir Ahmad, a local officer.

Les eleccions americanes vistes des d'Egipte

Text de l'acudit publicat al diari egipci Al-Ahram:

Inscripció a la paret: “Hillary i Obama - Una dona i un negre participen a la campanya presidencial dels Estats Units"

L'imam: “Un altra senyal de la devallada de la civilització occidental”