El procés

Moratinos diu que la treva entre israelians i palestins és fruit de la nova proposta de pau de Zapatero pel Pròxim Orient. Una proposta a imatge i semblança del procés de pau que ZP lidera a Espanya per acabar amb la violència d'ETA. Cox & Forkum ha copsat perfectament de què va la cosa:

La història s'escriu, no es legisla

L'historiador Stanley G. Payne acaba de presentar a Madrid el seu nou libre 40 preguntas fundamentales sobre la Guerra Civil (La esfera de los libros). Periodistadigital li ha fet una entrevista:

¿Qué opina de la Ley de Memoria Histórica?

La historia es algo que tiene que ser estudiado, no legislado. Legislar la historia es una operación falsa y un intento por parte del Gobierno de dominar por lo que es terreno de la libertad.

¿Por qué la Europa democrática miró hacia otro lado cuando el fascismo atacó en España?

Durante la guerra lo que había era una revolución, no había democracia. Por eso los británicos, por ejemplo, no ayudaron a los republicanos. Durante este proceso revolucionario no había ninguna democracia por eso les daba un poco igual quien ganara. Es un mito lo de la democracia en contra del fascismo en el caso de la Guerra Civil.

L'economia segons Hugo Chávez

La semblança incòmoda o l'equivalència dels extrems

En aquest temps d'obssessiva recerca de memòria històrica he trobat per YouTube aquest fragment del NODO. El ministre franquista Arrese informa al tercer "Congreso Sindical" de les noves mesurese econòmiques del govern i explica perquè la revolució nacional-sindicalista és anticapitalista. Resulta instructiu poder constatar una vegada més com el feixisme i el comunisme són les dues cares de la mateixa moneda totalitària, antiliberal i anticapitalista. Antiglobalitzadors de tot el món, si us falta gent sempre podeu recuperar la Falange Española y de la JONS i la seva revolució pendent!

La imbecilitat lingüística

Barrapunto.com, anota:

"¿Te pertenece tu lengua materna? Los despropósitos entorno a quién pertenece una lengua están llegando a extremos inesperados. Microsoft tiene una versión mapuche de Windows, y los mapuches han decidido demandar a Microsoft por apropiarse de su lengua, por pirateo, vamos... Aunque uno personalmente puede entender que les mosquee que Microsoft se "apropie" de su lengua sin preguntarles, no creo que tenga mucho sentido, siempre y cuando no intenten patentarla o algo así. Vamos, sería como quejarse que alguien escriba un libro en tu idioma sin consultar a los "jefes de la tribu". Lo que si es cierto es aquello de "cria cuervos y te sacaran los ojos", siendo en este caso los cuervos son el tema de las patentes y copyrights, y quien los ha criado es la propia Microsoft..." Parece que en breves días los tribunales chilenos deben decidir si hay caso sobre una demanda de la que ya hablamos y dimos nuestra opinión hace un año. El supuesto agravio, además del supuesto derecho ancestral de los jefes de la tribu sobre el uso de la lengua, se basa en la transcripción escogida, ante la falta de una norma escrita unificada.

Acús de rebut, gràcies Toni.

Ha guanyat "Pat Buchanan" les eleccions holandeses?

El gran vencedor d'aquestes eleccions a Holanda ha estat un partit d'orígens maoïstes, el comunista Socialistische Partij (SP), que s'ha convertit en la tercera força política del país al passar de 9 a 17 escons, en un parlament molt fragmentat de 150 membres. La Llista de Pym Fortuin ha perdut els seus 8 escons a favor dels 9 que ha obtingut l'"islamòfob" PVV, del liberal dissident Geert Wilders que ha recollit la torxa del líder polític assassinat. Artimèticament, l'SP podria formar una majoria de 76 escons pactant amb sis petits partits d'esquerres, però les seves diferències ideològiques són molt grans per fer-ho possible, especialment pel que fa al procés de construcció europea i al tracte a la immigració. També han doblat el seu escons, al passar de 3 a 6, el Christen Unie, un partit calvinista de moral conservadora però defensor de polítiques econòmiques d'esquerra. En aquest context, el més problable és una coalició de centre-esquerra entre els cristianodemòcrates del CDA, que han passat de 44 a 41 escons, i els laboristes del PvdA, que han passat de 42 a 32 escons. Els escons que els falten els podria facilitar el Christen Unie, que s'afegiria a la coalició.

Però a banda de l'aritmètica electoral, aquestes eleccions han revelat l'existència de fenomens més profunds. D'una banda, com analitza Paul Belien, la confirmació que el vot d'orígen immigrant es decanta en massa cap a l'esquerra amb l'aparició de diputats musulmans identitaristes.

Seventy per cent of the immigrants participated in yesterday’s elections, indicating a political awareness almost as high as that of the indigenous Dutch. Though not all the elected candidates are officially known yet, at least eight Muslims are expected to have been voted into Parliament. If Labour joins a government coalition the Moroccan-born Amsterdam politician Nehabat Aboutaleb is likely to become the first Muslim minister in Dutch history.

The new generation of immigrant politicians do not have much in common with the former Dutch politician Ayaan Hirsi Ali, a Somali-born immigrant who moved to the Netherlands in 1992. Hirsi Ali, a Muslim apostate, was a member of the Dutch Parliament for the center-right free-market Liberals from January 2003 until last July. She has since moved to the U.S. because Islamist fanatics threatened to kill her and the Dutch were not able (or willing) to adequately protect her. Hirsi Ali was very critical of Muslim immigrants who do not want to embrace Dutch secular values. The newly elected immigrant politicians, on the contrary, represent a growing and demographically young electorate that insists on its Muslim identity. Often their loyalties lie more with their countries of origin than with the Dutch nation, which they look upon mainly as a welfare distributing Santa Claus.

D'altra banda, l'ascens d'una esquerra radical i puritana. L'aparició d'un líder comunista que ha recuperat la seva fe cristiana, que manté un discurs antiimperialista i que considera la immigració com un parany capitalista per mantenir baix el sou de la classe obrera holandesa. Un progressista que vol l'assimilació dels immigrants a la nació holandesa, als seus costums, llengua i tradicions. Un proteccionista coherent. Aquest comportament paradoxal és el que porta a Belien a comparar el conservador nord-americà Pat Buchanan amb el líder comunista holandès Jan Marijnissen.

He insists that immigrants learn to speak Dutch, that Dutch national history be taught at school, and that immigrants be spread over the country in order to avoid ghettoization. The SP is also against the European Union. It is the largest Eurosceptic party in the Netherlands. It is significant that Geert Wilders, the other victor of yesterday’s elections, is also an outspoken Eurosceptic. However, while Wilders can be called a neo-conservative, Marijnissen resembles a paleo-conservative. He is also an outspoken opponent of the war in Iraq and one of the fiercest critics of America’s international policies. Marijnissen’s leftism is most apparent in the economic policies he proposes – protectionism, higher taxes for the rich, state interference to curtail the “greed” of the markets, free healthcare, more social benefits for the poor,… On cultural [Americans would say “social”] issues, however, the SP has become ever more conservative. During the past decade its ideology moved towards communitarianism. Marijnissen even rediscovered his former Christian faith. One of his supporters is Monsignor Tiny (Martinus) Muskens, the “red” Bishop of Breda, who once said that stealing is not a sin for the poor, but who also stressed that dialogue between Christians and Muslims will lead nowhere so long it remains impossible to build churches in Saudi Arabia. The SP’s party conference last month resembled a Christian meeting. Huub Oosterhuis, a Dutch theologian and former priest who was excommunicated by the Vatican over sexual ethics, held a sermon extolling the virtues of Christianity. The audience sang psalms and listened to gospel music. In this sense the SP, though one of the most anti-American of the Dutch parties, seemed almost the most American of them.

Alguns s'espanten perquè creuen que Pim Fortuyn ha obtingut una victòria pòstuma. Lamentablement, no és del tot cert. És veritat que la seva posició enèrgica contra el relativisme cultural ha guanyat adeptes, però no tant des del punt de vista liberal sinó sobre tot des del més ranci conservadurisme de dreta i d'esquerra.

Alà Akbar!

La capacitat creativa del fanatisme no té límit. Hamàs acaba d'aportar a la història universal de la infàmia la primícia de l'àvia-bomba.



















L'islam sunnita ha donat un pas més en el perfeccionament de les armes convencionals de destrucció massiva fent explotar sis cotxes bomba en un mercat xiïta del barri de Sadr City a Bagdad i matant a 152 persones.

Els resultats del 7 de novembre

Aquests són els resultats de les eleccions legislatives nord-americanes del 7 de Novembre. La derrota dels republicans és clara i inequívoca però tampoc apocalíptica (perden un 7,4% del vot a la Cambra de Representants respecte les anteriors legislatives). Tot i que Ed Goeas no va afinar gaire en la seva predicció, la pregunta continua sent: la derrota republicana és fruit d'una clara i inequívoca victòria demòcrata?

L'opinió més generalitzada és que una part de l'electorat republicà ha volgut castigar el seu partit, no perquè hagi estat seduït per les maravelles del programa demòcrata sinó pels errors comesos pels republicans, especialment en temes de política interior (excessiva despesa pública, corrupció, escàndols sexulas...). Les dades semblen avalar aquesta hipòtesi. D'una banda, nombrosos escons s’han dirimit per poques desenes de vots i l’abstenció ha estat molt elevada entre els electors inscrits al partit republicà. D'altra banda, analitzant un per un els principals congresistes i senadors elegits el 7 de novembre es pot comprovar que no hi ha hagut un gran decantament cap a l’esquerra, ja que una part important dels electes demòcrates pertanyen als anomenats “blue dogs Democrats”, que solen ser més conservadors que molts republicans, defensors dels valors patriòtics i molt poc “pacifistes”. Aquesta divisió profunda entre l’elit de la direcció del Partit Demòcrata, escorada a l’esquerra, i bastants dels seus senadors i representants més conservadors es va palesar d’immediat, tot just acabades les eleccions. Els demòcrates conservadors van impedir que Nanci Pelosy coloqués el més radical opositor a la guerra de l'Iraq, el corrupte John Murtha, com el seu número dos a la Cambra de Representants. En aquesta situació, diversos analistes creuen que l’opció més intel·ligent pels demòcrates, de cara a les eleccions del 2008, seria acostar-se a una línia pròxima a la de Lieberman. Recordem que Lieberman va perdre les primàries demòcrates per la seva posició contrària a la retirada de les tropes nord-americanes a l'Iraq, però va guanyar l'escó de senador enfrontant-se i derrotant com a candidat independent el candidat antiguerra del seu propi partit. Per tot plegat, seria absurd creure que Bush, que ja no té més objectiu polític i personal que passar a la història, vulgui arruinar-ho tot cedint ara en la lluita contra el terrorisme islamista, acceptant una retirada vergonyant de l’Iraq o resignant-se a que l’Iran obtingui la bomba atòmica destinada a destruir Israel.
La resposta, el 2008.

A més temps colonitzat, més riquesa actual

Els historiadors James Feyrer i Bruce Sacerdote, de la Universitat de Dartmouth, es van fer una pregunta: els territoris que van estar més temps sota domini colonial occidental són més rics avui que els que hi van estar menys? Per trobar-hi una resposta han analitzat unes 80 petites illes disseminades en els oceans Pacífic, Atlàntic i Índic. El resultat de l’estudi conclou que, efectivament, a més anys de colonització més PIB i menys mortalitat infantil, especialment per a les experiències colonials posteriors a l’any 1.700. També hi ha diferències importants segons el país colonitzador. El ràquing de països colonitzadors, de més a menys beneficiosos, seria aproximadament el següent: Estats Units, Holanda, Gran Bretanya, França, Espanya i Portugal.

The number of years spent as a European colony is strongly positively related to the island's GDP per capita and negatively related to infant mortality. This basic relationship is also found to hold for a standard dataset of developing countries. We test whether this link is directly related to democratic institutions, trade, and the identity of the colonizing nation. While there is substantial variation in the history of democratic institutions across the islands, such variation does not predict income. Islands with significant export products during the colonial period are wealthier today, but this does not diminish the importance of colonial tenure. The timing of the colonial experience seems to matter. Time spent as a colony after 1700 is more beneficial to modern income than years before 1700, consistent with a change in the nature of colonial relationships over time.

L'ús d'escuts humans és un crim de guerra

"Human Rights Watch" ha recordat avui a les organitzacions palestines que l’ús d’escuts humans és un crim de guerra. Aquesta crida té lloc després que centenars de palestins, majoritàriament dones, es concentréssin a l’entorn i als terrats de diverses cases de milicians que podrien ser objectiu d’atacs israelians. Habitualment, l’exèrcit israelià adverteix amb anticipació els ocupants de les cases considerades com a objectiu per facilitar la seva evacuació. Aquests advertiments són aprofitats pels grups radicals per empènyer la població civil a convertir-se escuts humans i evitar els atacs.

It is a war crime to seek to use the presence of civilians to render certain points or areas immune from military operations or to direct the movement of the civilian population or individual civilians in order to attempt to shield military objectives from attack. In the case where the object of attack is not a legitimate military target, calling civilians to the scene would still contravene the international humanitarian law imperative for parties to the conflict to take all feasible precautions to protect civilians from the effects of attack. In the event that such abuse takes place, however, parties to the conflict remain obliged under international humanitarian law to take precautionary measures and not to target civilians or cause excessive civilian injury or damage in relation to the anticipated concrete and direct military advantage.

In other words, while civilians placing themselves in the way of military actions take on heightened risks, they cannot be considered legitimate targets by the opposing force, and parties to the conflict should cancel or suspend attacks where excessive civilian damage is anticipated. Human Rights Watch said that the IDF had properly respected its obligations under international humanitarian law in suspending the attack on the Baroud home that would have caused substantial civilian harm.

Cap a la victòria pòstuma de Pim Fortuyn?

Un comentari políticament incorrecte d'Arcadi Espada sobre Pim Fortuyn i les eleccions legislatives que avui se celebren a Holanda:

Hace ocho años, Fortuyn publicó un libro maldito: Contra la islamización de nuestra cultura. En él alertaba contra una evidencia, que era por entonces invisible: el retroceso en las libertades que suponía la práctica del relativismo cultural. En ciertos ambientes, llevar el libro de Fortuyn en las manos era un estigma, y suponía una pronta acusación de connivencia con la extrema derecha; acusación que es la primera que se le ocurre siempre a la pueblerina estupidez universal. Pero lo cierto es que ahora el Gobierno holandés estudia prohibir la burka en el espacio público y los matrimonios de conveniencia. Por poner dos ejemplos.

La torna

L'assassinat del ministre libanès, cristià i antisirià, Pierre Gemayel, és un intent de provocar una nova guerra civil al Líban. És a dir, una nova oportunitat per imposar la "pax siriana" al país dels cedres. Ho tornarà a acceptar la comunitat internacional?

Per què els palestins utilitzen "escuts humans"?

La resposta la dóna el diari canadenc "National Post". Gràcies Barcepundit.

"Human shields" work only when your enemy fights like a human.

Pobre Mèxic!

L'autista López Obrador continua empenyent l'esquerra i, si pot també, el país cap a l'abisme. El suposat modernitzador de Mèxic ha demostrat no ser res més que la reencarnació del cabdillisme més tronat. Pobre Mèxic!

Mientras López Obrador repite fuera de sí, expresiones como «ese bulto de Vicente Fox», «el títere» y «el pelele» de Felipe Calderón, «la derecha reaccionaria y vendepatrias», «los pirrurris» (pijos)..., en el PRD los radicales parecen haberse hecho con las riendas, después de que el partido lograra, en las pasadas elecciones legislativas, los mejores resultados de su historia. Salvo excepciones -como el gobernador de Guerrero, Zeferino Torreblanca, que se negó a asistir a la pantomima de ayer en el Zócalo capitalino-, son hoy los perredistas más extremos quienes marcan la agenda de esta fuerza política.

Pero dentro del grupo comienzan a alzarse voces que achacan su derrota en las presidenciales no a ese presunto «fraude» que nadie ha podido demostrar, ni siquiera sembrar una duda razonable, sino a sus propios errores, empezando por la arrogancia del caudillo tabasqueño. La crisis interna se hizo manifiesta este domingo, cuando la corriente Izquierda Democrática Nacional acusó a Nueva Izquierda -el sector más influyente en el PRD- de intentar un «golpe de Estado» en el seno perredista para desconocer el liderazgo de López Obrador.
Tras esta «investidura» comienzan diez días de renovada «resistencia pacífica», que culminarán en el intento de impedir, «de cualquier forma», que Calderón jure su cargo en el Congreso el próximo 1 de diciembre. El PRD asegura que el presidente electo no podrá llegar «ni por tierra ni por aire» a la Cámara de Diputados.

Su portavoz en el Senado, Carlos Navarrete, ha sido explícito al advertir que la bronca en el palacio de San Lázaro está asegurada: «Es la crónica de una confrontación anunciada». Adelantándose a los incidentes, la Policía Federal Preventiva y el Estado Mayor Presidencial ya han levantado un muro metálico de tres metros de altura alrededor del edificio.

Més, aquí.

Pobre Nicaragua!

De Somoza a Ortega bis o la trista història del poble nicaragüenc. Ara toca la fórmula chavista amb un president que del marxisme-leninisme ha passat a votar a favor de la supressió de l'avortament en qualsevol supòsit, fins i tot en cas de perill de la mare.
Álvaro Vargas Llosa analitza la situació:

Hace más de seis años, el presidente Arnoldo Alemán y el Partido Liberal Constitucionalista (PLC) arruinaron la transición de Nicaragua al Estado de Derecho tras sellar un infame acuerdo con los sandinistas, arrojados del poder por los electores en 1990, que les otorgaba un virtual control de las instituciones medulares. El reparto del poder conocido como "El Pacto" garantizó la impunidad para Alemán y su corrupta administración y permitió a Daniel Ortega resurgir de las cenizas, proporcionándole los medios para ejercer un dominio político sobre varios segmentos de la población.

Después, el revolucionario marxista pasó a ser un travesti político, poniéndose un atuendo cristiano. El año pasado Ortega se casó con su compañera de larga data en una ceremonia religiosa presidida por el Cardenal y este año instruyó a sus legisladores para que voten a favor de una ley que prohíbe el aborto aún en los casos en que el embarazo pone en riesgo la vida de la madre. ¿El resultado? La victoria en la primera ronda electoral el domingo pasado.

En virtud del "Pacto", los sandinistas obtuvieron el control del poder judicial y protegieron a Daniel Ortega de las denuncias de su hijastra, Zoilamérica Narváez, que lo ha acusado de haber abusado sexualmente de ella durante su adolescencia (recuerdo haberme conmovido profundamente cuando me contó en detalle su dolorosa historia a fines de la década del 90). Este comercio político de índole mafiosa garantizó también que la "Piñata", la tristemente célebre distribución de los activos gubernamentales y la propiedad confiscada entre los dirigentes sandinistas tras su derrota en las elecciones de 1990 a manos de Violeta Chamorro, no sería revisada. Como parte del festín voraz que birló a los nicaragüenses cientos de millones de dólares, Daniel Ortega se mudó una casa de $1 millón de dólares expropiada al empresario y ex "contra" Jaime Morales (quien, confirmando que todo está patas arriba en Nicaragua, fue compañero de fórmula de Ortega en estos comicios.)

El dominio del "Pacto" sobre las instituciones de Nicaragua es tan férreo que el gobierno de Enrique Bolaños, el Presidente saliente que trató de combatir la corrupción después de su elección en 2001, quedó reducido prácticamente a la impotencia durante los últimos cinco años.

També ho fa Carlos Alberto Montaner:

¿Qué va a hacer Daniel Ortega a partir de enero de 2007? Tiene dos caminos: uno es el de portarse bien y escribir con buena letra, continuando la política económica sensata de los tres gobiernos democráticos anteriores, lo que quiere decir gasto público limitado, impuestos aceptables, libre cambio de divisas e inflación bajo control. O sea, lo contrario de la receta neopopulista. El otro camino es intentar sumarse al ´´socialismo del siglo XXI´´ al que insistentemente lo convoca su ´´hermano´´ Hugo Chávez, ese caotizador continental, reivindicando de nuevo la bandera de la revolución y la lucha planetaria contra el imperialismo de los odiados yanquis, como decía el himno sandinista antes de que lo modificaran. Pero, ¿cómo internarse en esa selva peligrosa con el 60 por ciento del pueblo en contra, incluido el parlamento, sin recursos, y con una sociedad cuya infinita mayoría rechaza este cansado lenguaje de guerra fría?

El chavismo, incluso, posee una hoja de ruta con cinco pasos precisos: se ganan las elecciones, se convoca a una nueva constitución, se desmantelan las instituciones republicanas, se concentra todo el poder en el líder, y se le concede el control administrativo y empresarial al ejército y a los partidarios del gobierno. Eso hizo Hugo, eso intenta hacer Evo, y eso esperan en Caracas que haga Daniel. Todo esto, además, debe ocurrir en medio de denuncias ante un inminente desembarco de marines y fantasmales intentos de asesinato organizados por la CIA. Pero ¿cómo Ortega va a llevar a cabo esa colección de fechorías en el 2007, cuando, pese a su victoria pírrica, es el más detestado de los políticos nicaragüenses? Ni puede convocar a una nueva constitución, ni lo dejarán desmantelar las ya muy magulladas instituciones republicanas. ¿Qué puede hacer, entonces, para sumarse al chavismo? ¿Va a dar un golpe militar? ¿Va a volver a organizar turbas y milicias?

Millora l'estat de salut de l'Àfrica

La sida i la malària són la gran tragèdia de l'Àfrica. Però el continent negre està fent grans avanços per millorar la salut dels seus habitants. Ha eradicat pràcticament la lepra i gairebé la polio. Ha aconseguit retallar a la meitat les morts per rebèola i en ha multplcat per vuit el nombre de persones que reben tractament amb antiretrovirals. Totes aquestes dades surten publicades en el primer estudi global sobre l'estat de la salut a l'Àfrica que ha fet l'OMS. Un informe realista i al que s'ha d'agraïr haver defugit el catastrofisme, tan habitual a certes organitzacions humanitàries i mediàtiques.

HIV/AIDS continues to devastate the WHO Africa Region, which has 11% of the world's population but 60% of the people with HIV/AIDS. Although HIV/AIDS remains the leading cause of death for adults, more and more people are receiving life-saving treatment. The number of HIV-positive people on antiretroviral medicines increased eight-fold, from 100 000 in December 2003 to 810 000 in December 2005.

More than 90% of the estimated 300–500 malaria cases that occur worldwide every year are in Africans, mainly in children under five years of age, but most countries are moving towards better treatment policies. Of the 42 malaria-endemic countries in the African Region, 33 have adopted artemisinin-based combination therapy—the most effective antimalarial medicines available today—as first-line treatment.

River blindness has been eliminated as a public health problem, and guinea worm control efforts have resulted in a 97% reduction in cases since 1986. Leprosy is close to elimination—meaning there is less than one case per 10 000 people in the Region.

Most countries are making good progress on preventable childhood illness. Polio is close to eradication, and 37 countries are reaching 60% or more of their children with measles immunization. Overall measles deaths have declined by more than 50% since 1999. In 2005 alone 75 million children received measles vaccines.

L'informe complet, aquí.

Evitem que Moscou lliuri la dissident Zahra Kamalfat a les autoritats iranianes

Vía Barcepundit m'assabento que la dissident iraniana Zahra Kamalfar i els seus fills porten 73 dies a l'àrea de trànsit de l'aeroport de moscovita de Sheremetyevo amb l'amenaça que demà dilluns les autoritats russes permetran que els serveis de seguretat iranians la detinguin i la retornin al seu país. Zahra va ser empresonada a l'Iran per haver-se manifestat contra el règim dels aiatolàs i va aconseguir escapolir-se durant un permís de dos dies per visitar els seus fills.

En el vídeo anterior, exclusiva de Pajamas Media que l'ha tret d'amagat de Moscou, Zahra Kamalfar explica la seva situació.

Encara sou a temps de firmar el manifest en favor de l'asil polític de Zahra, que es presentarà a l'Agència de les Nacions Unides pels Refugiats i davant les autoritats russes.

Iraq: la fabricació d'un "desastre"

El tinent coronel Ludovic Monnerat analitza a la Revista Militar Suïssa la situació a l'Iraq amb la perspectiva de les recents eleccions legislatives nord-americanes. Val la pena llegir-lo sencer.

Ceci étant, la création délibérée d’une perception faisant croire au désastre ne suffit pas à prouver l’absence de celui-ci, et le fait que la coalition dirigée par les Etats-Unis ne parvienne pas à contrer le message de ses ennemis ne nous dit rien sur son exactitude. Nous devons en revenir aux critères de succès, et constater que le gouvernement américain n’a jamais établi de tels critères – du moins ouvertement, ce qui compte pourtant immensément vis-à-vis de sa population. L’opération « Iraqi Freedom » avait un nombre donné d’objectifs à court et moyen terme, dont certains ont été atteints et d’autres non, mais il nous manque un effet attendu permettant de la juger plus sûrement. Autrement dit, si les tenants du désastre pêchent par l’absence de tout bilan justifiant leur jugement, les défenseurs à tout crin de l’opération doivent se contenter de présenter un bilan dont le contenu se traduit difficilement en succès ou en échec.

Les uns comme des autres ont avant tout un problème de perspective. A l’immédiateté et à l’effet de loupe qui nourrissent quotidiennement le désastre, et donc à l’incompréhension des facteurs temps et information, répond en effet une vision réductrice et séquentielle, méconnaissant les facteurs espace et forces, qui alimente constamment le flou et l’incertitude. En faisant progressivement de sa présence militaire en Irak une fin en soi, et non une contribution majeure mais partielle à une stratégie globale, le gouvernement américain a renoncé de lui-même à l’initiative qu’il avait prise suite aux attentats du 11 septembre. De ce fait, il a sévèrement réduit le sens de son engagement irakien, soit l’efficacité de son message à l’étranger comme à domicile, et empêché que son bilan, mis en perspective avec d’autres actions parallèles, s’oppose au désastre que ses ennemis idéologiques et ses adversaires politiques se sont ingéniés à fabriquer.

Pourtant, la campagne – et non la guerre – d’Irak remplit une fonction claire : alors que l’Afghanistan est un théâtre périphérique voué à l’interdiction, comme d’autres régions de par le monde, l’Irak est un théâtre central voué à l’attrition, c’est-à-dire à l’usure des ressources physiques, psychologiques et morales, un point d’entrée pour une région tout entière, un symbole historique et religieux qui rend inévitable la réaction, et donc qui crée des conditions favorables à la décision – sans l’être par lui-même. En tant que point focal du conflit opposant les démocraties libérales au fondamentalisme musulman, l’Irak mobilise depuis 3 ans et demi toutes les attentions, mais il ne constitue pas un bras de levier suffisant pour faire basculer des acteurs aussi puissants que l’Iran et l’Arabie Saoudite. Autrement dit, il n’est pas le centre de gravité, mais un point décisif qui en donne l’accès.

C’est d’après un tel contexte qu’il s’agit de juger la situation en Irak et l’opération militaire conduite par les Etats-Unis. Les violences spectaculaires qui frappent avant tout la population civile donnent ainsi une image tellement barbare des islamistes et de leurs soutiens qu’il est stupéfiant d’y voir la source d’un « désastre ». De même, les affrontements entre chiites et sunnites – principale cause de violence aujourd’hui – et l’exode progressif de la minorité sunnite réveillent les divisions du monde musulman et s’opposent à son unification sous la bannière du djihad global, tout en soulignant le prix à payer pour tout refus du processus démocratique. Pour des centaines de millions de personnes, l’Irak de l’après-Saddam est une révélation déchirante d’avenirs possibles qui stimule aussi bien l’activité des islamistes – pris à la gorge – que celle des modernistes, et qui contribue à l’évolution des esprits.

Dans cette perspective, cependant, le bilan de « Iraqi Freedom » reste mitigé. L’action à court terme, en commençant par le renversement de Saddam Hussein et la construction d’un Etat démocratique, se poursuit jour après jour malgré une très forte opposition et des dérapages contre-productifs ; l’action à long terme, avec la libéralisation de l’économie comme de l’information et le développement de l’éducation, s’accomplit avec un succès presque inespéré. En revanche, l’action à moyen terme, c’est-à-dire l’influence concrète sur le conflit global en cours, laisse pour le moins à désirer. Pour utiliser une métaphore empruntée au monde des échecs, on a l’impression que les Etats-Unis ont pris le fou Saddam sans penser au coup suivant, et sans faire de cette prise un tremplin pour les prochaines. Une telle discontinuité réduit forcément la cohérence de l’ensemble.

Peut-être ce manque de cohérence explique-t-il aujourd’hui la faiblesse de l’administration Bush, somme toute coupable de s’être arrêtée en Irak et non d’y être allée, ainsi que sa propension à lâcher du lest politique sans y être contrainte. Peu importe dès lors que le « désastre » américain soit une fabrication à la fois délibérée et contingente, une perception contraire à la réalité quotidienne comme au contexte général : perdre ou méconnaître le sens de sa propre action ne permet que très difficilement d’en convaincre les autres. Et un vrai désastre en Irak, sous la forme d’un retrait précipité, est encore possible.

La pol·lució podria servir per combatre l'escalfament del planeta

Ho ha dit a Nairobi, a la conferència de l'ONU sobre el clima, el Premi Nobel de química, Paul J. Crutzen. CNN:

NAIROBI, Kenya (AP) -- Air pollution may be just the thing to fight global warming, some scientists say.

Prominent scientists, among them a Nobel laureate, said a layer of pollution deliberately spewed into the atmosphere could act as a "shade" from the sun's rays and help cool the planet.

Reaction to the proposal here at the annual U.N. conference on climate change is a mix of caution, curiosity and some resignation to such "massive and drastic" operations, as the chief U.N. climatologist describes them.

The Nobel Prize-winning scientist who first made the proposal is himself "not enthusiastic about it."

"It was meant to startle the policymakers," said Paul J. Crutzen, of Germany's Max Planck Institute for Chemistry. "If they don't take action much more strongly than they have in the past, then in the end we have to do experiments like this."

Serious people are taking Crutzen's idea seriously. This weekend at Moffett Field, California, NASA's Ames Research Center hosts a closed-door, high-level workshop on the global haze proposal and other "geoengineering" ideas for fending off climate change.

Crutzen va rebre el Premi Nobel el 1995 junt amb Mario J. Molina i F. Sherwood Rowland "pel seu treball conjunt en la química atmosfèrica, especialment pel que fa referència al camp de la formació i descomposició de l'ozò".