Milions d'àrabs cristians estan emigrant dels països musulmans

Frederic Bastiat, en relació a l'economia, parlava del que es veu i el que no es veu i ens insistia que per fer-nos una idea certa de la realitat és necessari veure la cara oculta de les coses. Aquesta reflexió de Bastiat també és vàlida per la política i pels mitjans de comunicació, que cada dia es limiten a mostrar-nos únicament el que crida l'atenció, mentre que la resta de l'iceberg permaneix ocult. El cas de la situació de l'Iraq és paradigmàtic. Però n'hi ha moltes més. Per exemple, el fet que uns 6 milions d'àrabs cristians han fugit dels seus països els últims anys per escapar d'una persecució cada vegada més acarnissada per part de governs despòtics i fonamentalistes musulmans.

"Los cristianos nacidos en países árabes, huyen de sus países de origen. Esta es una afirmación común hoy día en todas partes y es cien por cien correcta. Las estadísticas muestran que un gran número de ellos ha emigrado a países más seguros para ellos y para sus hijos, como Estados Unidos, Canadá, Australia o Europa. El motivo es el hostigamiento de que son objeto por parte de agencias gubernamentales por un lado y de grupos fundamentalistas por otro, en países que han habitado durante miles de años…

"Los cristianos han vivido en el territorio hoy denominado [países árabes] durante siglos, junto con otros grupos religiosos y particularmente con los musulmanes, con los que compartían las penas de la vida. Pero los cristianos han perdido a sus socios por muchas razones, incluyendo el fanatismo religioso entre algunos musulmanes, el incremento demográfico por razones religiosas, y los actos de discriminación, coacción y expulsión colectiva o individual de cristianos, y las presiones sobre ellos incluso cuando sirven a sus países. Hay muchos ejemplos de esto en Palestina, Irak, Sudán, El Líbano, Egipto y otros países.

"Unos 4 millones de cristianos libaneses han emigrado de su país como resultado de las presiones de otros sobre ellos. Cerca de medio millón de cristianos iraquíes han abandonado su país por las mismas razones… La situación empeora hoy por la discriminación de los fundamentalistas salafíes, [fundamentalistas islámicos]. En Palestina, los cristianos están extinguiéndose como resultado del control de fundamentalistas musulmanes del tema palestino y el papel marginal de los cristianos, aparte del impacto negativo de la intifada, liderada por organizaciones islamistas, sobre los cristianos de Palestina. Con respecto a los cristianos de Egipto, los coptos, lo que les ocurrió y les ocurre seria suficiente como para llenar las páginas de libros y periódicos para explicar la coacción, la discriminación y la persecución tanto desde el estado como desde los islamistas. Lo que está pasando en Argelia, Mauritania, Somalia y en otros [países] es demasiado largo de explicar."

Això no ho diu en Bush, l'Aznar o un neocon escanyapobres. Ho diu el columnista àrab Majid Aziza al diari iraquià, amb edició simultània a Londres i a Bagdad, Al-Zaman.

Per què no un club per a divorciats ideològics?

Fa uns dies vam tenir una trobada en Franco Alemán i jo. No ens coneixíem personalment, tot i que haviem fet amistat -no sé si és una paraula excesiva- a través d'intercanvis de mails a la xarxa i de seguiment dels blogs respectius.

En aquesta trobada li vaig plantejar la possibilitat de convocar una reunió -un sopar, per exemple- perquè aquells que tenim certes afinitats en la nostra minoritaria manera de pensar poguem disposar d'un contacte directe, "presencial", que ens permeti trobar "caliu humà", com deia liberalfino en un mail que em va enviar suggerint-me la idea d'organitzar alguna mena de trobades a Barcelona.

De la mateixa manera que hi ha grups o associacions per a separats i divorciats de la seva parella sembla que faria falta també alguna mena de grup de suport pels divorciats ideològics, és a dir per aquells que ens sentim separats del pensament únic dominant.

En Franco i jo hem posat fil a l'agulla i espero que en pocs dies poguem fer la primera convocatòria.

S'ha acabat la Intifada

Yossi Klein i Michael B. Oren publiquen un imprescindible article a The New Republic on expliquen l'aparentment inesperada victòria de Sharon sobre el terrorisme i el paper fonamental que ha jugat en tot plegatel el tant denostat con eficaç mur de separació.

During those same six months (es refereix als últims sis mesos), the Israeli army destroyed most of what remained of Hamas's organization in the West Bank and a substantial part of its infrastructure in Gaza. Just last week, Israeli gunships rocketed a Hamas training camp in Gaza, killing 15 operatives. Hamas leaders, who once routinely led rallies and gave interviews to the media, don't dare show their faces in public anymore. Even their names are kept secret (fins ara no han passat a la clandestinitat! No us sorprèn, això. Qualsevol que hagi sigut mílitant antifranquista sap perfectament que ningú de l'oposició no podia fer ni conferències de premsa ni molt menys aparèixer públicament amb el seu nom perquè no durava ni 24 hores en llibertat. Fer això era com entregar-se a la policia. Si fins ara les organitzacions terroristes palestines, no la simple oposició democràtica, no ho havien fet és, senzillament, perquè no feia falta. Argument que desmunta per si sol tots els tòpics sobre el caràcter nazi o antidemocràtic de la lluita d'Israel contra el terrorisme palestí). Hardly a night passes without the arrest of a wanted terrorist. Hamas's ranks have become so depleted that the organization is now recruiting teenagers: At the Gaza border, Israeli forces recently broke up a Hamas cell made up of 16-year-olds.

Meanwhile, life inside Israel has returned to near normalcy. The economy, which was shrinking in 2001, is now growing at around 4 percent per year. Even the tourists are back: Jerusalem's premier King David Hotel, which a few years ago was almost empty, recently reached full occupancy. All summer, Israel seemed to be celebrating itself, with music and film festivals and a nightly crafts fair in Jerusalem that brought crowds back to its once-deserted downtown. Everyone knows a terrorist attack can happen at any time. Still, Israeli society no longer lives in anticipation of an attack. The Beersheba bombing, which once would have seemed to Israelis part of an endless and unwinnable war, is now perceived as an aberration. Terror that no longer paralyzes is no longer terror.

Israel's triumph over the Palestinian attempt to unravel its society is the result of a systematic assault on terrorism that emerged only fitfully over the past four years. The fence, initially opposed by the army and the government, has thwarted terrorist infiltration in those areas where it has been completed. Border towns like Hadera and Afula, which had experienced some of the worst attacks, have been terror-free since the fence was completed in their areas. Targeted assassinations and constant military forays into Palestinian neighborhoods have decimated the terrorists' leadership, and roadblocks have intercepted hundreds of bombs, some concealed in ambulances, children's backpacks, and, most recently, a baby carriage.

At every phase of Israel's counteroffensive, skeptics have worried that attempts to suppress terrorism would only encourage more of it. They warned that Israel couldn't close Orient House, the Palestinian Liberation Organization's de facto capital in East Jerusalem, without provoking an international backlash and strengthening Yasir Arafat's hold there. They warned that, by isolating and humiliating Arafat, Israel would only bolster his stature at home and abroad. They warned that, by reoccupying Palestinian cities and targeting terrorist leaders, Israel would only deepen Palestinian rage and despair.

In fact, Israel shut down Orient House in August 2001 with relative impunity, and today, few even recall where it was. Not only has Arafat been confined to the ruins of his Ramallah headquarters for the last two years, but he has become a near-pariah figure even among many European foreign ministers and the target of a revolt in the territories against his corrupt rule. In late August, German Foreign Minister Joschka Fischer visited Jerusalem, but not Arafat's headquarters in Ramallah. And, for all their rage at Israeli assassinations and despair over the reoccupation, growing numbers of Palestinians are now questioning the effectiveness of their terrorist war. Last year, in Gaza's Beit Hanoun, residents protested against terrorists using the village as a base for launching rockets into Israel; just recently, a Palestinian teenager was shot dead there after he tried to bar terrorists from his home.

La versió íntegre sense registre ni subscripció la podeu trobar aquí.

El Fòrum censura un documental sobre els conflictes socials i racials a Barcelona

M'ha arribat un comunicat on es denuncia al Fòrum per haver censurat a última hora un documental -"¿Nadie soporta a nadie?" de Román Martín- sobre el racisme a Barcelona. Segons sembla, el documental no casava amb la línia del Fòrum de mostrar una Barcelona "políticament correcta", on els ciutadans viuen en una admirable harmonia multicultural i progressista. No he vist el documental, només un "trailer", i per tant no sé si estaria d'acord o no amb el seu enfoc, però, en principi, això no justifica la censura.

Los responsables del Fórum Barcelona 2004 decidieron en el último momento no emitir el documental “¿Nadie soporta a nadie?” del director barcelonés Román Martín, previsto para el pasado sábado 18.

“¿Nadie soporta a nadie?” es un documental que presenta la falta de tolerancia y respeto que existe entre diferentes grupos sociales en Barcelona. A través de más de 100 entrevistas con personas que viven, estudian o trabajan en Barcelona y que provienen de diferentes estatus sociales, orígenes, educación, religiones, países y edades, el film analiza el barómetro de convivencia entre esos grupos sociales e individuos en la ciudad. El resultado es una radiografía de la sociedad barcelonesa que refleja racismo, intolerancia y falta de respeto con árabes, judíos, sudamericanos, gitanos, inmigrantes españoles, y otros grupos que denotan una convivencia conflictiva muy alejada de la imagen idílica de convivencia y tolerancia social que el Ayuntamiento y el Fórum quieren vender de cara al exterior.

“Desde un primer momento el documental ha sido desarrollado pensando en el Forum. Vi a los políticos que hablaban de cómo el Forum ayudaría a fomentar una sociedad basada en la tolerancia y el respeto, pero me di cuenta que ni siquiera sabían distinguir esos términos”- dice Román Martín, director del documental, que comenzó el proyecto en Barcelona hace un año, realizando entrevistas durante los fines de semanas y en su tiempo libre, a través de agrupaciones de inmigrantes, gitanos, minusválidos, asociaciones de vecinos, deportivas y de extranjeros; y contando para su realización con voluntarios y un presupuesto propio de 500€.

El pasado mes de febrero se presentó la idea del documental de entrevistar a diferentes grupos sociales en Barcelona a los responsables del Fórum, quienes pensaron que el proyecto podía ser una buena idea para su programación audiovisual. Durante los últimos meses Román Martín y los responsables del Fórum han seguido en contacto para hablar sobre el desarrollo del documental, teniendo estos el borrador de la cinta de 1:40 horas de duración a principios de agosto, los cuales estimaron como de calidad y contenido óptimo para su presentación. A finales del mes pasado se estaba negociando las fechas para realizar la presentación, previsto para el pasado sábado 18 de septiembre a las 8 de la tarde.

El Fórum entonces recibió la copia definitiva del documental la primera semana de septiembre, donde se hacía mucho más evidente los problemas sociales y raciales que refleja el documental sobre la ciudad de Barcelona, fruto de las entrevistas realizadas. “Desde ese momento, todo fueron problemas. Primero que la copia misteriosamente se había extraviado. Les envíe otra. La semana siguiente me dijeron que tenía que recortar el documental de 1:15 h a 1:00, cuando el primer borrador de 1:40h les había parecido bien, teniendo en cuenta que les había explicado que no había ningún conflicto de espectáculos si lo emitíamos de 8 a 9:15 de la noche. Y el lunes 13, a solo cinco días de la presentación, me comunican por e-mail que han decidido finalmente que mi documental no tiene la calidad suficiente, y que han determinado mostrar sólo documentales de larga duración que hayan ganado un Oscar. Me quedé estupefacto.”- comenta con desánimo Román Martín.

Estos criterios de selección no fueron en ningún momento comunicados por los responsables del Fórum desde que comenzaron las conversaciones con Román Martín en febrero del 2004. Por mucho que el director barcelonés ha intentado comunicarse con el Fórum desde que recibió este e-mail el pasado lunes, estos han guardado silencio. “¿Dónde están los criterios de participación ciudadana que tanto pedían al principio? ¿Si los contenidos de choque de culturas, tolerancia y respeto del documental encajan perfectamente con los temas del Forum, que ha de importar que no haya ganado un Oscar? ¿Por qué no me lo comunicaron antes cuáles serían sus criterios? Es como si se hubieran sacado un as de la manga en el último minuto para no emitir el documental.” – se queja Román Martín. Y concluye: “Lo que más me preocupa, es que de las promesas e ideales con las que nos vendieron el Fórum, no hemos obtenido nada. Mi pregunta a sus organizadores y al alcalde Joan Clos es: ¿Qué debate social nos ha aportado el Fórum a los barceloneses?”

El trailer, así como la música creada por el grupo barcelonés Sinaforum para el documental, están disponibles en la pagina web www.nadiesoportaanadie.com, donde también la gente puede dialogar y dejar sus opiniones sobre los temas expuestos en el documental.

Aquest és el referent moral del periodisme espanyol

Arribo a casa i em trobo un mail amb això que veieu. Un mail de publicitat del diari "El País", el referent moral de la progresia periodística daquest país. M'he quedat de pedra. He comprovat que a la blogesfera ja corria. Via Barcepundit he trobat la resposta encertada.

Kerry, para de parlar de Vietnam!

Això és el que li va dir Clinton a Kerry abans d'entrar al quiròfan. La cita l'he tret d'un article de Xavier Sala-i-Martín que sintetiza de manera contundent i irònica el que li està passant al candidat demòcrata.

Para ganar, a Kerry sólo le queda arrollar a Bush en los debates televisados. El problema es que su perpetua cara de palo y su falta de flexibilidad mental y oral no le van a ayudar. Si no, a esperar que los seguidores de Saddam Hussein desplieguen una ofensiva militar que cause un gran número de bajas americanas en Iraq justo semanas antes de las elecciones (después del 14-M en España, los terroristas saben que sus acciones violentas pueden tener consecuencias electorales.)Si no ocurre nada de eso, las cosas no pintan bien para Kerry. Y no pintan bien, incluso si cambia radicalmente de rumbo y sigue el sabio consejo de Bill Clinton quien, minutos antes de ser intervenido quirúrgicamente del corazón, telefoneó al candidato y le dijo: Por lo que más quieras ¡deja ya de hablar de Vietnam!

Al-Jazeera no es gaire diferent de la majoria de mitjans occidentals.

Muni Mawari, un periodista iemenita que ha treballat 3 anys a la cadena de televisió Al-Jazeera, ha explicat a "Il Corriere della Sera" el procés de transformació d'aquesta cadena àrab en la portaveu oficiosa d'Al-Qaeda. Un procés similar al que han seguit la majoria de redaccions dels media occidentals, especialment al nostre país.

En una entrevista posterior concedida al Corriere della Sera explica: “En la redacción nos burlábamos de algunos colegas vinculados a Hamas y a los extremistas islámicos. No estoy hablando de simples periodistas. Sino de jefes de redacción. Los mirábamos mientras trabajaban y decíamos que estaban preparando una « breaking news », una noticia de última hora, sobre un atentado terrorista que tendría lugar dentro de algunas horas. Y que ellos ya disponían de todas las informaciones. No tenían que hacer otra cosa más que esperar para añadir el número de las víctimas. Lo decíamos porque estaban íntimamente vinculados a Hamas y a la Jihad islámica”

Sin embargo, como destaca Mawari, Al Jazira había sido fundada en 1996 con una identidad liberal: “Durante tres años la emisora era la única en el mundo árabe que se atrevía a entrevistar a personalidades israelíes. Precisamente para alejar las sospechas de simpatías pro-israelíes, las autoridades qataríes empezaron a favorecer la contratación de periodistas palestinos dejándoles absoluta libertad de acción. El periodista palestino cuando se ocupa de su propia causa lo hace de forma emotivamente partícipe”.

Pues bien, continúa Marawi, “esta emotividad explotó con el comienzo de la segunda Intifada en septiembre de 2000. Durante los primeros tres días, al palestino muerto se le definía como “muerto” al igual que el israelí. Pero, de repente, un grupo de periodistas y empleados protestó.

“Se convocó el Consejo de administración y se decidió que los palestinos, vivos o muertos, serían definidos como fedayin, “aquellos que sacrifican sus vidas por la paz”. En una fase posterior se decidió rebautizar las víctimas palestinas shahid, mártires, sea que fueran autores de atentados suicidas o muertos en los enfrentamientos con los israelíes. El director del portal on line, Mohammad Daoud, un palestino, nos dijo: “Nosotros no podemos considerarnos neutrales en el conflicto con Israel”. Desde entonces Al Jazira no ha vuelto a ser neutral. Y así se ha convertido en un medio de opinión en vez de información. La verdad es la gran derrotada. Porque prevalece una única opinión”

Mawari afirma que la involución islámica de Al Jazira ha sido un proceso incesante: “Con la evolución de la Intifada ha aumentado el número de periodistas y funcionarios administrativos vinculados a grupos islámicos. La mayoría de los palestinos son miembros de Hamas. La parte mayoritaria de los egipcios son miembros de los Hermanos Musulmanes. Muchos de ellos han vivido en Afganistán y Pakistán. El porcentaje de los liberales es mínimo, sin influencia. A la postre los palestinos han conseguido meter las manos en la sala de máquinas de Al Jazira. El director general, Waddah Khanfar, es un palestino. El director periodístico, Ahmed el-Sheik, es un palestino. El director de la producción, Ahmed el-Shouly, es un palestino. La inmensa mayoría de los técnicos y de los encargados de la producción son palestinos »

Más de una vez nos hemos preguntado cómo es posible que Qatar, aliado de Occidente, simpatice simultaneamente con Ben Laden : « El emir tiene que tener en cuenta los equilibrios internos - explica Mawari -. Puesto que Qatar aloja la mayor base militar americana de Oriente Medio, ha considerado oportuno compensar la presencia americana alojando Al Qaeda”.

Su conclusión es rotunda: “Me parece evidente que Ben Laden ha elegido Al Jazira porque ha comprobado una sincera simpatía para con sus ideas. Actualmente en Iraq Al Jazira incita a la violencia y apoya la denominada resistencia iraquí. No se trata de resistencia. Es terrorismo. Es evidente que la línea de Al Jazira es la de no abstenerse de los hechos, sino de desahogar su propia emotividad”. (Magdi Allam, Corriere della Sera, 4 mayo de 2004)

Més dades que contradiuen l'orígen humà del canvi climàtic

Més males notícies pels "neures" que creuen que l'escalfament global i el canvi climàtic està provocat per l'activitat humana. Avui és un estudi de la NASA i del Centre Aerospacial d'Alemanya el que senyala que les alteracions del camp gravitacional de la Terra ténen una gran influència en els canvis del clima.

Segons un estudi publicat per la revista "Science", aquesta relació es va descobrir després de l'anàlisi de dades aportades durant més d'un any per dos satèl·lits del projecte "Gravity Recovery and Climate Experiment" (GRACE), en el qual participen la NASA i el Centre Aeroespacial d'Alemanya. Els resultats de la investigació han indicat que els canvis en la distribució d'aigua i de masses de gel podien calcular-se a través d'una medició de les variacions que es registren en el camp de gravetat de la Terra.

Dimecres eren els investigadors de l'Expedició de Perforació de l'Àrtic els que revelaven que fa 55 milions d'anys el Pol Nord era un paradís tropical, òbviament per causes únicament naturals.

Zapatero anima la coalició a retirar totes les tropes de l'Iraq

Zapatero creu que si tots els països retiren les seves tropes la situació millorarà a l'Iraq. El president espanyol ha fet aquest suggeriment durant la seva visita oficial a Tuníssia.

"Pel que fa a tots els països que hi ha allà, si hi hagués més decisions en la línia del govern espanyol, s'obriria una expectativa més favorable"

A quin món viu aquest home?

Demà aniré al metge.

Addenda: Com és possible que un president de govern pugui dir això en un moment en que el terrorisme islamista amenaça d'executar dues cooperants italians si Roma no retira les seves tropes de l'Iraq?
Com és possible que Zapatero digui això quan el seu govern va firmar el 8 de juny d'aquest any la resolució 1546 del Consell de Seguretat de l'ONU demanant que les tropes de la coalició continuin a l'Iraq?

Si no té memòria, o en Moratinos l'enganya, que llegeixi això:

10. Decide que la fuerza multinacional estará autorizada a tomar todas las medidas que sean necesarias para contribuir al mantenimiento de la seguridad y la estabilidad en el Iraq, de conformidad con las cartas que figuran como anexo de esta resolución y en las que se consigna, entre otras cosas, la solicitud del Iraq de que se mantenga la presencia de la fuerza multinacional y se describen las tareas de esta fuerza, en particular para la prevención y disuasión del terrorismo, de modo que, entre otras cosas, las Naciones Unidas puedan cumplir su función de ayudar al pueblo iraquí, enunciada en el párrafo 7 supra, y que el pueblo iraquí pueda ejecutar libremente y sin intimidaciones el calendario y el programa del proceso político y beneficiarse de las actividades de reconstrucción y rehabilitación;

La relació transatlàntica ferida de mort

La relació transatlàntica està ferida de mort. La gran majoria d'europeus ja no prioritzen l'aliança amb els Estats Units i la limiten a una relació opcional. Mentre el 60% dels americans enquestats aposten per reforçar l'aliança amb Europa, el 58% dels europeus opten per una major independència respecte la política exterior i de seguretat dels EUA. Pel que fa al lideratge, mentre que un 79% dels americans dóna suport a un lideratge fort de la UE, el 58% dels europeus considera poc o gens destijable el lideratge americà.

Veure l'estudi TRANSATLANTIC TRENDS 2004

Analista àrab constata la desinformació dels media respecte les notícies importants de l'Iraq

L'analista Amir Taheri destaca a l'Arab News, segons recull el MEMRI, l'evidència de la desinformació que hi ha sobre la situació a l'Iraq, per obra i gràcia de la gran majoria dels media.

...mientras los medios de comunicación estaban obsesionados con las actividades de Moqtada Al-Sadr y sus combatientes de Najaf, no se ha informado de la mayor parte de las noticias realmente importantes de Irak. (...)Lo más importante es que el Irak post-liberación, desafiando grandes contratiempos, ha logrado llevar a cabo su agenda de reforma política como estaba programado. Un consejo de gobierno fue creado en el momento prometido. Éste, a su vez, creó un gobierno provisional como estaba programado. Después, se celebraron elecciones municipales en casi todo el país. Entonces siguió el esbozo de una nueva constitución plural y democrática. Luego vino el fin formal de la ocupación, y el nombramiento de un nuevo gobierno interino.

El Pol Nord era un paradís tropical fa 55 milions d'anys. Llàstima que no hi havia ecologistes per atribuïr-ho a les emissions humanes de CO2.

Els que creuen que el suposat esclafament global és obra de l'activitat humana, especialment de les emissions de CO2 provocades per la combustió de combustibles fòssils, faran bé de llegir-se amb atenció la notícia següent: un grup de científics ha demostrat amb proves materials que fa 55 milions d'anys el Pol Nord era un paradís tropical.

El Pol Nord va assemblar-se en algun moment al tròpic, segons un grup d'investigadors internacionals. En un estudi els experts afirmen que fa uns 55 milions d'anys les aigües de l'oceà Àrtic tenien una temperatura de 20 graus centígrads, en lloc de la mitjana actual de 1,5 graus sota zero.

Per més informació, anéu a la BBC.

Deixar el conflicte de Txetxènia només a mans del Kremlin és un error

Una vegada més, les notícies publicades sobre el segrest i la mort de més 300 persones en una escola de Beslan, a Ossètia del Nord, estan més orientades a acusar el govern rus que als terroristes islamistes, autèntics responsables de la tragèdia. I ho dic no perquè no s'hagi de criticar la ineptitud i la incapacitat russa per afrontar aquesta mena de situacions, sinó perquè no és cert que Moscou sigui l'únic culpable de tot.

Secuestrar a muchos cientos de niños durante más de cincuenta horas, y otras muchas que podían haber sido, bajo temperaturas asfixiantes, sin permitir que les pasen alimento o agua, obligándolos a mantenerse despiertos todo ese tiempo, dejando que lleguen a tomar orina e incluso forzándolos a hacerlo, aterrorizándolos continuamente para tratar de acallar el incontenible lloro, atravesando de un bayonetazo a uno que se acerca a implorar bebida y cuando el techo se les desploma encima, disparando contra los que intentan huir, ¿es eso el terror absoluto? ¿Se ha, por fin, tocado fondo?. (GEES)

En unes circumstàncies com les descrites no és fàcil ni pels professionals més bregats mantenir la serenitat i la sang freda necessàries, i dir el contrari és pura demagògia. Fins i tot, en el cas de comptar amb els millors especialistes de la lluita antiterrorista -que evidentment no és el cas de Rússia- seria molt difícil gestionar correctament una crisi com aquesta.

El problema rau en què el conflicte de Txetxènia ha deixat de ser un conflicte local per convertir-se en un conflicte internacional que ens afecta a tots. Ens agradi o no, forma part de la guerra global que l'islamofeixisme ha declarat a la civilització occidental. Una guerra en la que Rússia, pel que fa al seu front internacional, no és un aliat gaire fiable -recordeu a Putin arrenglerat amb Chirac i Schroeder contra la intervenció militar a l'Iraq- mentre que, en el seu front intern, l'acció militar russa resulta impotent i crea més problemes dels que resol. En aquestes circumstància deixar el conflicte de Txetxènia únicament a mans del Kremlin és probablement un error.

La guerra en Chechenia no es ya una lucha por la independencia de un pueblo frente a Moscú, también se solapa la lucha del islamismo contra la democracia. En la medida en que Putin no es capaz de batallar satisfactoriamente en ambas guerras simultáneamente, las democracias tendremos que prepararnos paras sufrir sus consecuencias. A menos que elijamos antes intervenir en ellas. (Rafael L. Bardají

Sobre aquest tema, llegiu l'article de Bernard-Henri Lévy, "Putin i els nens màrtirs".

El que va dir Schwarzenegger a la Convenció republicana

He llegit tantes papanatades sobre el discurs que va fer el governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger, a la Convenció Republicana que he decidit posar un enllaç al text íntegre i en catellà, perquè tothom que ho vulgui pugui comprovar la distància que hi ha entre la realitat i el que publiquen els media.

Prefereixen el silenci del Gulag

Descobreixo "Asturias Liberal" i un article de Antonio Jesús García Álvarez insistint sobre l'evidència. Com va dir Brecht, però en direcció contrària, quins temps aquests en què cal lluitar pel que és evident!.

en el bosque de Bambi preferimos la paz de los cementerios y rezamos para que los muertos los pongan otros. Aquí no hay guerra hasta que la sacan por la tele y como los americanos se mueven mucho siempre salen en la foto. Y así seguiremos. ¿Miles de muertos en Sudán? Pero eso no es la guerra. La guerra empezará cuando vaya Bush a enterrarlos. Entonces sacarán a los cadáveres de paseo por la prensa y saldrá Moratinos en calzones portando la antorcha olímpica. Entonces veremos a Chirac dando migas de pan a la paloma de la paz y a Saramago pidiendo que cese el ruido de sables. El ruido, eso es lo que les molesta. Prefieren el silencio del Gulag.

"MAR ADENTRO", un cant magistral a la llibertat

.
"MAR ADENTRO", la nova pel·lícula d'Amenábar és, simplement, magistral. I no ho és només pel fet d'atrevir-se a abordar el tema de l'eutanasia activa, a través del cas real de Ramón Sanpedro, sinó també perquè és una anàlisi profunda, madura, complexe i sensible sobre la llibertat personal, cosa no gaire habitual a les pantalles. Potser només alguns fragments de la discussió entre Sanpedro i un capellà també tretaplègic voregin la caricatura, tot i que de vegades la realitat la superi amb escreix.

La pel·lícula m'ha fet recordar l'esquizofrènia intel·lectual en la que vivim. Xavier Sala-i-Martín ho explica molt gràficament amb la metàfora de la cartera i la bragueta.

D'una banda, la gent que s'autoproclama de "dretes" tendeix a argumentar que el govern ha d'intervenir poc a l'economia mentre que els autoprocalmats "progressistes" o "d'esquerres" tendeixen a voler una gran intervenció pública en l'economia. I dic esquizofrènia intel·lectual perquè si preguntem quin ha de ser rol del govern en els aspectes no econòmics de la vida, els papers s'inverteixen: la gent de "dretes" vol que el govern els ajudi a imposar les seves creences religioses o polítiques a través de decrets públics, vol impedir la legalitat de determinades conductes sexuals o vol restringir el dret de les dones sobre el seu propi cos mentre que les "esquerres" diuen que el govern no s'hi ha de ficar. És a dir, les dretes no volen que el govern se'ns fiqui a la butxaca però sí a la bragueta, mentre que les esquerres volen exactament el contrari."-

La fermesa comença a donar fruits: el manifest dels musulmans italians a favor de la democràcia i contra el terrorisme

Ja era hora!. Un grup de personalitats musulmanes d'Itàlia han fet públic un manifest contra el terrorisme islamista i per la integració dels musulmans en els valors civils de la democràcia italiana. També han convocat una manifestació contra el terrorisme per l'11 de setembre a Roma. El manifest, per primera vegada, és clar i inequívoc:

Nel terzo anniversario della tragedia che ha insanguinato gli Stati Uniti d’America, confermiamo il nostro più sentito e convinto cordoglio per le vittime di questa offensiva globalizzata del terrorismo che infierisce in modo indiscriminato contro tutti coloro che sono stati condannati come nemici di una folle «guerra santa», siano essi americani, europei o arabi, oppure ebrei, cristiani, musulmani e di altre religioni. Noi musulmane e musulmani d’Italia affermiamo in modo forte, inequivocabile e deciso la nostra fede nel valore della sacralità della vita di tutti gli esseri umani indipendentemente dalla nazionalità e dal credo. Per noi la sacralità della vita è il principio discriminante tra la comune civiltà dell’uomo e le barbarie di quanti predicano e perseguono la cultura della morte.

El manifest es pronuncia per una identitat italiana forta i dóna suport a les accions antiterroristes del govern de Berlusconi:

Siamo convinti che un’Italia dall’identità forte, anche sul piano della religione, degli ideali e delle tradizioni, sia la migliore garanzia per tutti, autoctoni e immigrati, perché solo chi è forte e sicuro al proprio interno è in grado di aprirsi e di condividere positivamente le proprie scelte con gli altri. Alla luce di ciò siamo schierati dalla parte dello Stato italiano contro i terroristi e gli estremisti di matrice islamica, e non solo, che attentano alla sicurezza e alla stabilità della collettività, sia perpetrando trame eversive sia utilizzando taluni luoghi di culto per attività di indottrinamento e arruolamento di combattenti e aspiranti terroristi suicidi. Sosteniamo ogni iniziativa dello Stato volta ad assicurare che tutti i luoghi di preghiera siano delle case di vetro aperte e in simbiosi con l’insieme della società italiana, rispettose delle leggi e dei valori italiani, trasparenti sul piano della gestione e dei bilanci.

El manifest acaba explicitant els valors comuns que cal compartir i defensar:

Aspiriamo a un mondo migliore dove tutti i popoli, compresi i musulmani, possano vivere nella libertà, nella giustizia e nel rispetto dei diritti fondamentali della persona. A tale fine auspichiamo l’avvento di una nuova etica nelle relazioni internazionali che favorisca l’emancipazione dei popoli dal sottosviluppo e dall’oscurantismo, nonché la formazione di governi autenticamente rappresentativi e democratici. Siamo consapevoli che la globalizzazione dello sviluppo, del diritto, della pace, della libertà e della democrazia costituisce la migliore garanzia affinché questi valori possano essere tutelati in ogni angolo della terra attraverso il dialogo e il reciproco rispetto.

La fermesa contra el terrorisme islamista comença, doncs, a donar resultats. El govern italià s'ha mantingut ferm en la aquesta lluita, ha donat mostres de tenir les idees clares, s'ha posicionat inequívocament al costat dels valors democràtics i no s'ha retirat del punt més calent d'aquest conflicte: l'Iraq. La fermesa es contagia i els musulmans demòcrates italians, amb el suport del seu govern, s'han atrevit a dir el que aquí no es veuen en cor de fer. Per què? Perquè la fermesa del govern italià ha afeblit l'islamisme radical, mentre que la feblesa del govern espanyol l'ha enfortit.

Addenda: Lamentablement, la feblesa mostrada pel govern espanyol retirant-se de l'Iraq no era una cosa momentània, vinculada a donar satisfacció als seus electors. La política de concessions, renúncies i capitulació sembla mantenir-se, coherent amb la incoherència. El ministre de justícia, López Aguilar, va anunciar fa uns dies que finançarà el culte islàmic, que introduirà l'ensenyament de la religió musulmana a les escoles i que promourà la seva presència als mitjans de comunicació. Aguilar sembla oblidar que un Estat democràtic no ha de promoure cap religió, simplement s'ha de limitar a garantir que els ciutadans puguin practicar-la lliurement, sigui quina sigui, sempre i quan respecti les altres i renunciï a la imposició.

Aquesta política europea de feblesa i concesions té el seu orígen en la crisi del petroli de 1973. Via Barcepundit m'assabento que:

A cambio del suministro de petróleo, los árabes exigían a Europa: 1. Alineamiento con su política anti-israelí y pro-árabe en Palestina. 2. Modernización de sus respectivos países. 3. Acceso a la ciencia y tecnología accidental. 4. Política europea independiente de los Estados Unidos y separación de los dos bloques (el capitalista liderado EEUU y el comunista dirigido por la URSS). 5. Medidas favorables a la inmigración árabe y la propagación de la cultura árabe e islámica en Europa.

Estos cinco puntos fueron confirmados en 1977 por la Declaración de los Nueve en Londres y luego en la ONU, Nueva York, por Henri Simonet, presidente en ejercicio del Consejo de Europa. En 1980 fueron ratificados de nuevo mediante la Declaración de Venecia.
La inmigración musulmana y el antiamericanismo europeo no son fenómenos espontáneos, sino premeditados y acordados. Europa quiere petróleo y los árabes la expansión del Islam, de la que España será trampolín.

Per més informació, llegir l'article de Bat Ye'or, citat per Barcepundit.

Ajundant Bush a guanyar les eleccions

Les manifestacions de Nova York durant la convenció republicana han servit més per ajudar a la relecció de Bush que per perjudicar-lo. Aquesta és la tesi d'Hervada a NetWar.

The demonstrations against the Republican Convention in NYC might help George W. Bush to be re-elected. I don’t know –and I really would like to know- if the Bush campaign managers chose NYC to have their convention looking exactly for this or if it was just a fortunate coincidence, sheer luck. Machivelian craftiness or not, NYC was about the best place in the whole US where you could get that enormous number of tattooed, bodypierced, red flag waving weirdoes shouting obscenities at your candidate. And shout they did. according to all the accounts…

Si una imatge val més que mil paraules no us perdeu aquesta selecció que porta per titular HELPING BUSH TO WIN THE ELECTION.

Fusi i el descobriment tardà del liberalisme

Les vacances no perdonen. Però gràcies a Barcepundit he accedit a un article de l'historiador Juan Pablo Fusi, publicat dilluns passat a "El País", que recomano llegir, tot i no compartir l'entusiasme que sembla haver provocat a Franco Alemán. Certament és interessant que un socialdemòcrata parli, i sobre tot que parli bé, d'un autor liberal, tot i que difícilment classificable, com Isaiah Berlin. Però crec que aquesta flor no farà estiu. Tinc la impressió -i m'agradaria equivocar-me- que l'article de Fusi forma part d'aquèlla mena de cançó enfadosa que fa anys, els que aleshores erem d'esquerres, repetiem quan ens voliem fer els assenyats, moderats i responsables: el problema d'Espanya no és l'esquerra sinó la inexistència d'una dreta homologable a la de França, Alemanya o el Regne Unit!. Això no era cert, però la inevitable llosa del franquisme va amagar la realitat d'una constel·lació de liberals i neoconservadors, perfectament sintonitzats amb el nou pensament de dreta europeu. La dreta democràtica, certament, era desconeguda, mentre que una part de l'esquerra era popular perquè havia sabut donar la cara en els anys difícils, militant incansablement en els moviments socials i penetrant moltes institucions, des del sindicat vertical a diversos mitjans de comunicació, creant allò que en dèiem "zones de llibertat". Aquest va ser un dels factors decisius que va donar l'hegemonia a l'esquerra i no la falta d'un pensament democràtic de dreta com assegura Fusi:

...el pensamiento de la izquierda era ya entonces -años del franquismo tardío y de la transición a la democracia- el pensamiento hegemónico del país. Esa hegemonía, posible porque en España el pensamiento de la derecha era entonces y lo es aún o inexistente o carente de legitimidad y prestigio, se ha mantenido, además, plenamente vigente. (Les negretes són meves)

Addenda: Reprenc el comentari. Una lectura atenta de l'article de Fusi em fa creure que l'autor no ha llegit gaire cosa de Berlin, ni tan sols les obres que cita. No ho sé, però, en qualsevol cas, l'article sembla deixar el pensament de Berlin en un cert relativisme moral que només una lectura superficial de la seva obra pot fer creure. Un relativisme moral en el que semblen haver-se instal·lat bastants dels escèptics de l'esquerra que encara no s'han atrevit a creuar el Rubicó. Potser estic equivocat, però, per a mi, el que mostra Berlin és la realitat plural dels valors, però en cap cas que tots els valors coetanis siguin equivalents. En l'últim paràgraf de la seva conferència "Dos conceptes de llibertat" ho expressa clarament:

Puede ser que el ideal de libertad para elegir fines sin pretender que éstos tengan validez eterna, y el pluralismo de valores que está relacionado con esto, sea el último fruto de nuestra decadente civilización capitalista; ideal que no han reconocido épocas remotas ni sociedades primitivas, y que la posteridad mirará con curiosidad, incluso con simpatia, pero con poca comprensión. Esto no puede ser así, pero a mi me parece que de esto no se sigue ninguna conclusión escéptica. Los principios no son menos sagrados porque no se pueda garantizar su duración. En efecto, el deseo mismo de tener garantia de que nuestros valores son eternos y estan seguros en un cielo objetivo quizá no sea más que el deseo de certeza que teníamos en nuestra infancia o los valores absolutos de nuestro pasado primitivo. "Darse cuenta de la validez relativa de las convicciones de uno -ha dicho un admirable escritor de nuestro tiempo- y, sin embargo, defenderlas sin titubeo, es lo que distingue a un hombre civilizado de un bárbaro". Pedir más es quizá una necesidad matafísica profunda e inescrutable, pero permitir que ella determine nuestras actividades es un síntoma de una immadurez política y moral, igualmente profunda y más peligrosa.