El cas Plame

Si algú de la Casa Blanca va violar la llei revelant la identitat d'un agent de la CIA que el jutgin i, si el troben culpable, que li apliquin la pena que li correspongui. No hi ha cap misteri en tot plegat. El problema és que per alguns mitjans la importància de la notícia no està només ni principalment en la pressumpta violació de la llei, sinó en que suposadament aquesta es va violar per perjudicar una persona, l'agent Valerie Plame, esposa del diplomàtic americà Joseph Wilson que havia desmentit en un article al New York Times l'afirmació del president Bush que Saddam havia intentat comprar urani al Níger. És a dir, que el veritable interés de la notícia és tornar sobre el tema de les suposades mentides de l'administració Bush per justificar la guerra, en un moment que, després del referèndum, la visió catastrofista de la realitat iraquiana fa aigues per molts costats i ja no ven. Goebbels deia que a força de repetir-la una mentida esdevé una veritat. Això és ni més ni menys el que ha passat amb la història del cas Plame. Gairebé res del que s'ha dit era veritat, però això no és obstacle perquè es continui repetint.

Benhauradament, gràcies a internet les fonts i les hemeroteques solen estar a l'abast de tothom. Només cal dedicar-hi una mica de temps per recuperar la memòria i comprovar quina és la realitat de les coses. Entre nosaltres, això ho ha fet especialment l'amic Josep Miquel Guàrdia al seu blog Barcepundit. La seva tasca, que resumeixo en els tres punts següents, m'ha facilitat molt les coses.

1.- El president Bush mai va esmentar el Níger en les famoses 16 paraules del seu discurs de l'estat de la Unió de l'any 2003. Les 16 paraules eren aquestes:"The British government has learned that Saddam Hussein recently sought significant quantities of uranium from Africa". A banda del Níger, el Congo, Namibia, Sudàfrica, Gabon, Zambia, la República Centroafricana o Botswana, també són, entre altres, paisos exportadors d'urani.

2.- En contra del que diu Wilson a l'article del New York Times, l'informe del 7 de juliol de 2004 de la comissió d'intel·ligència del Senat va revelar que el que havia fet Wilson en realitat era avisar de que havien existit contactes comercials recents entre el règimen de Saddam i el Níger. Segons l'informe del Senat, Wilson va informar que, tenint en compte que el 75% de les exportacions del Níger son d'urani, no hi havia gaires dubtes del que volia comprar Saddam.

3.- Un altra informe, l'informe del comitè Butler del parlament britànic de 14 de juliol del 2004, aportava proves fins ara no refutades que Saddam Hussein no només havia intentat comprar urani al Níger sinó que havia tancat una operació de compravenda amb el Congo, tot i que encara no havia rebut la mercaderia.

4.- Que no es trobéssin armes de destrucció massiva ensamblades i a punt de ser utilitzades no vol dir que Saddam no ho tingués tot a punt per reprendre el programa militar, una vegada aixecat l'embargament. Els informes dels inspectors certifiquen que, tot i no haver trobat cap arma operativa, les instal·lacions i, sobre tot, el coneixement, el "how know", estava a punt a l'espera del moment oportú. Els serveis secrets van fallar al creure que algunes de les armes ja eren operatives. En tot cas, i en paraules de Bardají, el que ha desmostrat la realitat és que la confrontació amb Saddam potser no era tant urgent peró si inevitable.

ADDENDA.- Plamegate's real liar (Via Barcepundit). La responsabilitat de la CIA, aquí. Més a Barcepundit.

ADDENDA 2.- Niger-Gate

El factor humanitari

Alguns analistes militars creuen que els exèrcits esdevindran cada vegada més forces d'ajuda i intervenció humanitària en el cas de grans catàstrofes naturals. I això, segons ells, per dues raons: la primera, perquè disposen dels mitjans, de la logìstica i de la capacitat per actuar ràpidament a gran escala, i la segona perquè els exèrcits de països democràtics, que continuaran cobrint missions de guerra a diversos indrets del món, necessiten guanyar també la guerra de les idees, dels esperits, de l'opinió pública. Aquesta estratègia l'han posada en pràctica els Estats Units d'una manera massiva en la tragèdia del tsunami del sud-est asiàtic i ara en el terratrèmol del Paquistan. Aquestes actuacions han tingut un impacte tan profund entre les poblacions afectades, en ambdós casos de majoria musulmana, que fins i tot Al-Qaeda s'ha vist forçada a reaccionar. Diumenge, el número dos de l'organització terrorista, el doctor Ayman al-Zawahri, va fer públic un vídeo fent una crida als musulmans a socórrer les víctimes del terratrèmol al Caixmir paquistanès. Una reacció que analitza en el seu blog, Ludovic Monnerat:

De ce fait, il est désormais incontestable que l’aide humanitaire constitue pour tous les belligérants une arme dans la conquête des esprits. Les forces régulières et irrégulières, après des années de tâtonnements, ont embrassé la dimension réelle des conflits et accepté le fait que la décision provient d’effets aussi bien offensifs que défensifs, matériels qu’immatériels, létaux que légaux. Les récriminations des ONG contre la confusion supposée entre humanitaire et militaire sont sans objet : lorsque même des groupes armés islamistes se lancent dans l’aide humanitaire si cela correspond à leurs intérêts, c’est que ce type d’action est réservé à tous – et que tous ceux qui le pratiquent peuvent être suspectés d’arrières-pensées prosélytes. En étant pris pour cibles lorsque leurs idées et leur culture sont combattues. Affirmer que la guerre moderne a pris une dimension sociétale n’est pas une vaine expression.

La importància decisiva del conflicte iraquià

Pels que esteu interessats en l'evolució del conflicte iraquià no us perdeu l'última anàlisi de Ludovic Monnerat. Segons aquest militar suís, hi ha quatre lluites que se superposen a l'Iraq i que li confereixen una importància decisiva.

Une telle combinaison de luttes locales, régionales et globales explique pourquoi l’Irak constitue un enjeu essentiel de notre temps. La viabilité d’un Etat pluriethnique et multiconfessionnel, l’équilibre des forces au Moyen-Orient, la démocratisation du monde arabe et la pérennité de l’intervention armée comme option stratégique sont aujourd’hui dans la balance. Du succès ou de l’échec de l’entreprise américaine dépendent bien plus que 25 millions d’Irakiens. Nous sommes aussi au cœur de ce conflit.

ADDENDA.- "Irak: certezas y dudas" d'Amir Taheri

Una crítica de l'educació políticament correcte

Una reflexió de Fernando Savater sobre la correció política a l'educació.

La más impresionante y modélica hazaña educativa que conozco empieza con un buen cachete dado en su preciso y precioso momento. La joven Ana Sullivan llega a casa de Helen Keller, ciega y sorda (en apariencia también muda a sus siete años), para afrontar una tarea imposible, la instrucción de la niña, que, en opinión de todos, ni puede ni quiere comunicarse con los demás. En realidad, los padres de Helen no la contratan para que "eduque" a su hija -objetivo que consideran de todo punto inalcanzable-, sino para que se encargue de ella y la soporte, porque ellos ya no pueden aguantar más. El primer día de su nuevo trabajo comienza como una pesadilla para Ana Sullivan. A la hora del almuerzo familiar, Helen se niega a sentarse a la mesa, tira la servilleta, arroja la comida por el suelo y hostiliza de todas las maneras imaginables a la nueva institutriz.
Los padres ruegan a Ana comprensión y tolerancia, resignación, ¡la pobre niña sufre tanto con sus limitaciones! Hay que dejarla a su aire... Si la señorita Sullivan hubiera sido una mujer acomodaticia, una simple empleada consciente de lo que se esperaba de ella y dispuesta a cumplir su parte del contrato, a cobrar y no meterse en líos, Helen no se hubiera sentado a la mesa ese día y hubiera muerto salvaje, incluso retrasada mental, como la suponían sus amorosos deudos. Pero Ana Sullivan era esa cosa heroica e insobornable, realmente inesperada: una auténtica maestra. De modo que ante el horror de los políticamente correctos padres, le soltó a la minusválida un fenomenal bofetón. Y Helen se sentó a la mesa, malcomió entre gruñidos y comenzó el arduo camino de su educación que la llevó muchos años después a poseer una envidiable cultura y a escribir un libro en el que agradecía aquel cachete valeroso de su maestra como el golpe de gracia que le salvó intelectualmente la vida.

Treballadors bolivians demanen l'entrada del seu país al Tractat de Lliure Comerç amb els EUA

Llegeixo amb sorpresa a El Correo del Sur que ha tingut lloc, ni més ni menys que a Bolívia, una manifestació de treballadors per demanar que el seu país s'incorpori al Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units.

Una masiva marcha de los trabajadores fabriles tomó ayer sábado el centro paceño para exigir al Gobierno que garantice empleos dignos y que agilice la entrada en las negociaciones del Tratado de Libre Comercio (TLC). La manifestación llegó hasta las puertas de la Embajada de Estados Unidos.
A la cabeza de los empresarios exportadores, centenares de trabajadores ocuparon las principales vías de la sede de gobierno como la avenida Mariscal Santa Cruz, el Prado y la avenida Arce donde se encuentra la entidad diplomática estadounidense.
Portando pancartas en las que pedían la incorporación al TLC y anunciaban la defensa de sus fuentes de trabajo, los trabajadores de 12 fábricas textiles, madereras y joyería, advirtieron que continuarán con sus protestas hasta lograr la apertura de una negociación.

Deixem d'ofegar-nos en la ficció

La FAO ha publicat un informe titulat Forests and floods: Drowning in fiction or thriving on facts? que tira per terra el tòpic que la deforestació humana dels boscos sigui la causa de les inundacions que cada any provoquen la misèria de milions de persones, especialment a l'Àsia.

En l'abstract de l'informe, l'agència de les Nacions Unides diu:

There is a tendency to blame all natural disasters on human abuse of the natural environment. This is no more evident than in the case of devastating floods and landslides that affect the personal and economic fortunes of millions of people every year. Each disaster is followed by a predictable response. Upland farmers and loggers are blamed for clearing and degrading forests. In many people’s minds the use and abuse of forests in upland watersheds represents the main cause of massive lowland floods. This booklet explores the scientific evidence linking floods and forests. It distinguishes fact from fiction and recommends alternative approaches for effective watershed and flood plain management. Ultimately, the publication aims to better inform policy-makers, development agencies and the media, and so constructively contribute to the development of sound watershed and river-basin management and improved flood-mitigation policies.

La percepció de la democràcia de les elits comunistes xineses

La oficina d'informació del Consell d'Estat xinès ha fet públic un Llibre Blanc sobre "La Construcció de la Política Democràtica a la Xina". Un document interessant que, segons R.J.Rumel, permet evaluar la percepció de la democràcia que tenen les elits comunistes xineses actuals.
El resum en castellà que fa xina.org.cn diu el següent:

El 19 de este mes, la Oficina de Información del Consejo de Estado publicó el libro blanco titulado Construcción de la política democrática de China, el cual consta de diez partes: Elección adecuada a las condiciones nacionales, pueblo dueño de su destino bajo la dirección del Partido Comunista de China, sistema de asamblea popular, sistema de cooperación multipartidaria y consulta política dirigido por el Partido Comunista de China, sistema de autonomía étnica regional, democracia en los niveles de base de las zonas urbanas y rurales, respeto y garantía de los derechos humanos, gobernación democrática del Partido Comunista de China, democracia del gobierno, y democracia de la justicia.

El libro blanco señala: Debido a las diferencias de condiciones nacionales, los pueblos toman caminos diferentes para ganarse y desarrollar la democracia. De acuerdo con las condiciones nacionales propias, el Partido Comunista de China y el pueblo chino llevaron a cabo la revolución de nueva democracia y, partiendo de las realidades de la etapa primaria del socialismo después de la proclamación de la Nueva China, han estado practicando la democracia socialista con características propias. La práctica durante décadas corrobora que al marchar por este camino de desarrollo de la política democrática elegido por sí, el pueblo chino no solamente ha realizado su deseo de ser dueño de su destino, sino que también está realizando su ideal común de construir y convertir gradualmente el país en una potencia socialista moderna.

El libro blanco dice: Desde la aplicación de la política de reforma y apertura a finales de la década del 70 del siglo XX, al mismo tiempo de profundizar la reforma del sistema económico, China ha impulsado adelante con firmeza la reforma del sistema político, de manera que el sistema democrático ha sido perfeccionado constantemente, las formas de democracia han sido enriquecidas cada día más, y el pueblo ha ejercido plenamente el derecho de ser dueño de su propio destino. La construcción de la política democrática socialista con peculiaridades chinas está avanzando con el paso del tiempo y presenta de continuo una vitalidad lozana y vigor brioso.

Adéu a les armes?

L'Oxford University Press acaba de publicar el primer Informe sobre la Seguretat Humana. Un informe que, segons destaca Johan Norberg, mostra la millora radical de la seguretat al món en les últimes dècades. Aquest informe és un altre cop pels catastrofistes militants.

– In 1950, the average armed conflict killed 38,000 people; in 2002 the figure was 600, a 98% decline.

– The number of armed conflicts around the world has declined by more than 40% since the early 1990s.

– The number of genocides and politicides plummeted by 80% between 1988 and 2001.

– There were just 25 armed secessionist conflicts under way in 2004, the lowest number since 1976.

– The dollar value of major international arms transfers fell by 33% between 1990 and 2003.

– The number of refugees dropped by some 45% between 1992 and 2003, as more and more wars came to an end.

Una altra vegada l'error d'Azaña?

Fins fa molt poc, la guerra civil semblava haver quedat definitivament superada, que no oblidada, en aquest país. L’amnistia i la Constitució del 1978 posaven un punt i final a la tràgica història de l’Espanya del segle XX. El perdó mutu va permetre l’alliberament dels presos polítics però també que persones compromeses tant amb el règim franquista com amb la repressió en el bàndol republicà poguéssin viure en llibertat i sense retrets.

Però tot això, 30 anys després de la transició, sembla haver-se trencat. Avui s’ha vist a la Universitat Autònoma de Madrid amb motiu de la concessió de l’Honoris Causa a Santiago Carrillo. Grups d’estudiants, alguns d’extrema dreta, cridaven “assasí” i “genocida” a l’exsecretari general del PCE, recordant les execucions massives de presos a Paracuellos del Jarama. Altres grups han reaccionat cridant-los “fora feixistes de la Universitat”. Hi ha hagut empentes i rodolons i un detingut. Tot plegat semblava sortit del túnel del temps.

Podria ser una anècdota, però lamentablement em sembla que no ho és. I si no ho és, per què aquest retorn a l’esperit de la guerra civil?

Crec que tot va començar per un fet que no és nou a la nostra història: la dificultat de les esquerres per acceptar la legitimitat d’un govern de dreta. La democràcia espanyola va ser gairebé perfecte durant els 14 anys de govern socialista. Però la percepció va començar a canviar amb la primera victòria del PP i, sobre tot, quan la va revalidar quatre anys després amb majoria absoluta. Amb independència dels encerts i els errors de la gestió d'Aznar, una segona victòria tan abassegadora resultava, per alguns, insuportable.

De la mateixa manera que durant els anys trenta no es va pair que la CEDA pogués formar part del govern de la República, setanta anys després tampoc es paeix que els anomenats "hereus del franquisme" governin la democràcia espanyola. La paciència d'alguns "demòcrates de tota la vida" va arribar al límit. Aprofitant la incapacitat d'Aznar de vestir el puny de ferro de les conviccions amb el guant de vellut de la seducció política van bastir l'estratègia del tot s'hi val. És en aquesta època quan, per exemple, comença la recerca de fosses comunes de víctimes republicanes de la guerra civil (una recerca legítima però de la que no se'n van enrecordar durant la dècada i mitja de govern socialista). També és en aquesta època quan comença a ventilar-se públicament la idea d’una segona transició que enllaci més amb la legitimitat republicana que en la constitucional de 78.

Aquesta incapacitat per acceptar amb normalitat un govern de dreta, tot i que no ens agradi gens, no ha fet res més que alimentar el que uns consideraven un acte de justíca pendent però que altres només podien percebre com a un acte de revenja pòstuma. Ho explica molt bé en un article aparegut a El País l’11 d’octubre, l’advocat José Maria Ruiz Soroa, que es pregunta sense embuts: ¿Otra vez el error de Azaña?.

Pues bien, resulta ser una hipótesis hermenéuticamente sugestiva la del paralelismo jacobino entre Azaña y Rodríguez Zapatero. Ella explica, entre otras cosas, la aparente convicción del último de que puede llegar a prescindir políticamente de la parte de la sociedad española que podemos caracterizar como derecha. No, no se trata de recordar la Guerra Civil ni el mito de las dos Españas. A pesar de lo socorridas que resultan las palabras de Marx, la historia no se repite, ni una ni dos veces. De la situación de la II República nos separa un abismo de evolución social y política. Pero hay afinidades en la forma de encarar la acción política entre ambos personajes: su acusado moralismo reformador y su intransigencia con lo que percibe como desigualdades o situaciones de dominación, incompatibles con el republicanismo virtuoso que le inspira su admiración por un pensador como Philip Pettit. La política democrática moderna abusa del moralismo en la definición de las posiciones partidistas, como ha señalado entre otros Fernando Vallespín, pero este sesgo moralista se convierte en estructural en nuestro presidente de Gobierno. Y el moralismo rehúye el pacto o la componenda con lo que percibe como injusto.

Aquest esperit revifat de l’antifranquisme el resumia perfectament Arcadi Espada amb aquestes paraules:

El objetivo del antifranquismo realmente existente es lograr lo que no lograron los abuelos. Quieren ganar la guerra civil. Y ruego que no se considere esto una metáfora. Quieren ganarla realmente. Deshacer el nudo de la historia y atarlo de nuevo. ¡Nada de metáforas! En este tipo de delirios ha acabado dando el aliento utópico de la izquierda. En esta superstición. En este agujero negro. O fosa, como preferirán llamarlo.

Segueixo pensant que el franquisme sobreviu perquè sobreviu l’antifranquisme més ranci.

"La discriminació positiva ens retorna al dret dels orangutans"

Aquesta frase l'ha dit la professora francesa de dret públic Anne-Marie Le Pourhiet en una entrevista publicada a l'Observatori del Comunitarisme.

On introduit bien le poison de l’ethnicité dans les critères de recrutement et de promotion. Or ce critère est foncièrement injuste et pervers. Alors que le concours et le mérite provoquent une concurrence et une compétition stimulante entre les individus, l’introduction d’un critère ethnique ne peut que provoquer des rivalités inter-ethniques et un permanent sentiment de frustration et d’injustice. C’est une erreur politique et psychologique colossale.

(...)

Je ne serais pas du tout gênée s’il n’y avait aucune femme à l’Assemblée Nationale car je me moque du sexe des députés comme de celui des anges d’autant que les interventions et travaux des parlementaires féminins ne sont guère brillants et que la parité n’apporte évidemment et absolument rien au regard de l’intérêt public. Je suis un jour tombée des nues en entendant un de mes étudiants martiniquais me faire remarquer qu’il y avait deux professeurs juifs dans un jury de thèse que j’avais composé … je ne m’en étais pas aperçue et j’ai trouvé cette remarque obscène. Je dois sans doute être « ethnophobe » et le simple constat qu’il y a ou qu’il n’y a pas de Noirs, d’Arabes, de Juifs ou de Bretons dans un endroit me choque profondément, je trouve cela vulgaire et déplacé. Ernest Renan appelait cette comptabilité de la « zoologie » et y voyait un « retour au droit des orangs-outans », je partage tout à fait son analyse. Je suis trop individualiste et libre pour pouvoir raisonner en termes de groupe et ne comprends pas qu’on puisse accepter d’être rangé dans un troupeau.

(...)

Globalement, je pense que l’état de faiblesse de nos dirigeants de tous bords et surtout leur clientélisme éhonté les empêche de dire « non » à quelque revendication que ce soit y compris la plus immorale et la plus nocive pour la société. Depuis une décennie, hormis la loi sur le voile, nous n’avons pas vu une seule décision politique de refus : c’est toujours « oui ». Qu’un gouvernement censé appartenir à la droite libérale ait pu faire adopter une loi liberticide, digne des soviets, sur la répression des propos sexistes et homophobes malgré l’avis négatif de la Commission nationale consultative des droits de l’homme est proprement ahurissant. La vénalité et la couardise de notre classe politique défient l’entendement.
La gauche nous a habitués à préférer l’égalité réelle à la liberté, c’est l’essence du marxisme et on ne s’étonne donc pas trop de sa conversion aux discriminations positives.
Mais à droite je ne comprends pas. On veut m’expliquer que le libéralisme et le communautarisme vont de pair mais je ne parviens pas à saisir le lien logique qui les unirait. Quoi de plus anti-libéral que la sanction des discriminations dites « indirectes », les CV anonymes et l’obligation de recruter des membres des minorités ? Tout est autoritaire voire totalitaire là dedans. J’avoue que ce que Pierre Méhaignerie peut trouver aux discriminations positives m’échappe complètement.

Comparacions odioses

Dimarts era assassinat a Bielorússia el periodista Vassili Grodnikov. Redactor del diari independent Narordnaïa Volia, Grodnikov era molt crític amb el règim neocomunista d'Alexandre Loukachenko. Una altra periodista crítica, Veronika Cherkasova, redactora del diari Solidarnost, també va ser assassinada a casa seva a Minsk, ara fa un any, per les mateixes raons.

Recullo la notícia del blog d'Alain Hertoghe, el periodista acomiadat del diari "La Croix" per haver escrit amb un company el llibre "La guerre à outrances. Comment la presse nous a désinformés sur l'Irak" (Calmann-Lévy, Paris, 2003) on denunciava la cobertura tendenciosa de la guerra de l'Iraq per la majoria de diaris francesos.

Hertoghe es fa ressò de la notícia per aquestes raons:

Je tenais à évoquer la disparition de Vassili Grodnikov, de peur qu'elle passe un peu inaperçue le jour de l'annonce, par le Quai d'Orsay, du décès du journaliste français Frédéric Nerac en Irak en 2003, et au lendemain du mandat d'arrêt international lancé contre trois militaires américains par un juge espagnol dans le cadre de son enquête sur la mort du caméraman espagnol José Couso à Bagdad en 2003, ainsi que de l'enlèvement, ce mercredi dans la même ville, du journaliste irlandais Rory Carroll, correspondant du Guardian de Londres...

Els països més corruptes són els més pobres

Transparència Internacional ha publicat el seu informe anual (en anglès) corresponent a l'any 2004. L'informe senyala que els països més corruptes del món són també els més pobres, "dos flagels que s'alimenten mútuament".

“La corrupción es una de las mayores causas de la pobreza, a la vez que representa una barrera para combatirla,” según el Presidente de Transparency International, Peter Eigen. “Ambos flagelos se alimentan mutuamente, atrapando a las poblaciones en el círculo vicioso de la miseria. La corrupción debe ser abordada con fuerza si se busca que la ayuda al desarrollo tenga resultados para liberar a los pueblos de la pobreza.”

A pesar de avances en muchos frentes, incluyendo la inminente entrada en vigor de la Convención de las Naciones Unidas contra la Corrupción, setenta países – casi la mitad de aquellos incluidos en el Indice – obtuvieron una puntuación de menos de 3 en el IPC, lo que confirma graves problemas de corrupción. Entre los países incluidos en el Indice, la corrupción se percibe como más grave en Chad, Bangladesh, Turkmenistán, Myanmar y Haití –también considerados entre los países más pobres del mundo.

Un resum de l'informe en castellà, aquí.

La grip aviaria: un nou "catastrofisme científic"?

El catastrofisme és un pseudoideologia que torna a estar de moda. No és una cosa nova, perquè la història n’està plena de profecies sobre tota mena de calamitats bíbliques. La idea de la fi del món és, per exemple, la més present i persistent de la nostra tradició cultural. El que probablement sigui més nou és que la ciència, o millor dit, alguns científics, siguin els seus màxims propagandistes i que hagin aconseguit un ressò sense precedents.

Hi ha diverses hipòtesis del perquè d’aquesta actitud, sovint tant poc científica. D’una banda, la ideologia política antisistema d’alguns d’aquests científics, que acaba per imposar-se a la realitat de la seva pròpia experimentació. D’altra banda, perquè fent una mica de por els polítics i els ciutadans afluixen més fàcilment la butxaca i això permet obtenir més recursos per a la investigació. Sigui com sigui, el catastrofisme ven i arrossega molta gent. Especialment en els mitjans de comunicació on, com es sabut, les bones notícies són sempre les males notícies.

Aquesta conjunció entre científics, polítics i periodistes, ha convertit la catàstrofe en la protagonista de la postmodernitat, en un espectacle en el que la fascinació de l’horror fa pujar les audiències i allibera recursos cap els explotadors de la dissort.

En els últims anys, entre els uns i els altres ens ha venut diverses catàstrofes apocalíptiques que no s’han confirmat, com ara l'arribada d'una "era glacial", l’explosió de l'anomenada “bomba demogràfica”, l’origen humà del “canvi climàtic” o la pandèmia de la SARS, la síndrome respiratòria aguda i severa de la que ja ningú no se'n recorda només dos anys després. I molt em temo que ara pugui passar amb el mateix amb la grip aviaria. Aquesta malaltia té totes les característiques adients per a convertir-se en una nova catàstrofe mediàtica (sobreexplotació dels animals per la tirania del mercat, globalització, abandonament del tercer món a la seva sort, incapacitat dels governs occidentals per a fer-hi front, etc).

Dels informes de la OMS no me’n refio gaire, perquè es massa coneguda la seva manipulació. Només un exemple, que recentment citava Xavier Sala i Martin en article contra la persecució dels fumadors:

La Organización Mundial de la Salud (OMS) escogió a 650 pacientes con cáncer de pulmón y 1542 individuos sanos y se miró cuantos de ellos habían vivido en ambiente fumador. Para su sorpresa, la probabilidad de ser fumadores pasivos era la misma para los dos grupos. La OMS intentó patéticamente esconder los resultados, pero éstos acabaron viendo la luz.

No es pot baixar la guàrdia, però no comencem a tremolar abans d'hora.

El vot dels iraquians, arma de legitimació massiva

Per segona vegada aquest any, els iraquians han tornat a demostrar al món de quin costat estan. L’assistència massiva a les urnes, tot i la greu i permanent amenaça d’atemptats, ho demostra a bastament. A les primeres eleccions democràtiques del 30 de gener, la participació va ser del 59%, avui ha superat el 61%, tot i que en algunes circumscripcions ha estat més baixa (fins un 33%). Decididament, i sigui quin sigui el resultat del referèndum, els iraquians estan del costat de la democràcia i no del terrorisme. És a dir, en contra del que l’avantguarda de la correcció mediàtica encara anomena “resistència”, “insurgència” o “guerrilla”. Parafrasejant a Ludovic Monnerat, els iraquians han convertit el seu vot, una vegada més, en una arma de legitimació massiva.

ADDENDA.- Els sunnites, que el 30 de gener va boicotejar majoritàriament les eleccions a una assemblea constituent, aquesta vegada han optat clarament per la participació. Una participació que a diversos llocs ha estat massiva, segons "The Washington Post".

Sunni Arabs came out in droves for Iraq referendum, in contrast with the parliamentary elections in January, which they largely boycotted.

A boy greets a U.S. Marine with a playful gesture near a polling station in Fallujah, Iraq. (AP)

Escenes d'alegria i determinació a l'Iraq després del referèndum i Fotogaleria del Washington Post.

Segons "Le Monde":

Les chiites d'Irak ont chanté, dansé et célébré leurs chefs en allant voter samedi lors du référendum sur le projet de Constitution tant à Bagdad que dans les villes au sud de la capitale. Avant même la fermeture des bureaux de vote, des dizaines d'habitants de Sadr City, le grand quartier chiite de la capitale, ont défilé dans les rues poussiéreuses en brandissant les portraits de leurs chefs religieux, notamment du plus prestigieux d'entre eux, le grand ayatollah Ali Sistani, qui avait appelé à voter "oui". Près des nombreux bureaux de vote, des femmes ont distribué des gâteaux et des douceurs aux enfants, disant vouloir célébrer "la victoire du oui", qu'elles estiment quasi certaine. "Notre Constitution a été adoptée, mort aux baasistes", a chanté la foule joyeuse, rejointe par des soldats et des policiers, chargés de la sécurité, brandissant joyeusement leurs armes. Si le courant du jeune chef radical Moqtada Al-Sadr est fortement implanté dans le quartier, il ne semble pas avoir empêché une écrasante majorité des électeurs d' avoir voté oui : un temps très critique sur le projet de Constitution, étant lui-même hostile au fédéralisme, il a donné pour seule consigne de vote de suivre l'avis de des chefs religieux.

PRIMERA CONCLUSIÓ: El terrorisme isalamista-baazista ha estat derrotat per segona vegada a les urnes. Això vol dir que, malgrat totes les atrocitats comeses, és incapaç d'aturar el procés polític de construcció d'un Iraq federal i democràtic. Aquesta derrota no vol dir que s'hagin acabat els atemptats. N'hi haurà més i probablement encara més virulents, en un intent desesperat de demostrar que no han perdut, igual que van fer, per exemple, després de la seva derrota militar a Fallujah. La lluita contra ells encara serà llarga i dura, però ja és només una qüestió de temps. Un temps que ara juga a la seva contra perquè quan més es consolidi el règim democràtic a l'Iraq més sols i acorralats es trobaran.

Les vacunes antigripals son cada vegada menys efectives

Un vrai pavé dans la mare vient d’être lancé par le Dr Tom Jefferson (Cochrane Vaccine field, Rome): l’efficacité des vaccins antigrippe est très limitée. Lui et son équipe ont effectué une revue systématique de quarante années de recherche dans ce domaine, étudié 64 études internationales, représentant 96 "saisons" de grippe et comptabilisant 2,5 millions d’observations. La sanction est sans appel : quelle que soit la population étudiée, les critères cliniques pris en compte, les organisations sanitaires, les vaccins sont peu efficaces chez les personnes âgées. Toutes études confondues, et malgré l’hétérogénéité des essais, l’efficacité globale des vaccins sur les maladies grippales n’est que de 23 % lorsque le vaccin correspond bien au virus grippal en circulation. Lorsque le vaccin rencontre un autre virus grippal que celui contre lequel il est censé lutter, la protection des sujets vaccinés n’est pas différente de celle des sujets non vaccinés (le placebo ferait mieux). Chez les personnes âgées vivant parmi les autres citoyens, les vaccins sont inefficaces contre les syndromes grippaux, la grippe, les pneumopathies ; ils ne diminuent en rien le nombre d’hospitalisations, ni la mortalité.

La resta de l'article, aquí.

Fidel Castro té por

La setmana passada el Tribunal Constitucional va determinar que la justícia espanyola era competent per jutjar delictes de genocidi i contra la humanitat a qualsevol lloc del món, encara que no hi haguéssin víctimes espanyoles. Aquesta sentència va ser aprofitada tant per la Unión Liberal Cubana com per l'associació espanyola Cuba en Transición per anunciar la presentació d'una querella contra Fidel Castro si aquest venia a Salamanca. Una querella a la que l'ONG Reporters sense Fronteres estudiava sumar-s'hi també.
En aquest context, Fidel Castro anunciava a última hora d'avui que no vindria a la cimera iberoamericana de Salamanca. Té por Fidel?

Pinter, un altra premi a la correcció política

Es possible valorar una obra d'art només per alguna de les seves parts i no pel seu conjunt? Es possible separar la forma del fons, la tècnica dels valors, que tota obra transmet? Ho preguntaré més cruament: seria acceptable valorar i premiar una obra que fés apologia del racisme, el genocidi, la tortura o la violació, només perquè el seu estil fós perfecte?

Aquesta reflexió prèvia sorgeix alhora d'intentar entendre els criteris que s'apliquen alhora de decidir la concessió d'alguns premis Nobel. Es pot donar o negar un premi en funció de la ideologia del seu autor? S'han de deixar al marge les seves creences i només valorar l'estil o la tècnica que utilitza? La resposta no és fàcil. La meva opinió és que no es pot despreciar una obra només perquè no casi amb els nostres valors, creences o ideologia, sempre i quan, però, aquests valors no traspassin un límit. I aquest límit és el delicte. És a dir, l'amenaça.

Fins aquí, crec que molts hi estariem d'acord. El problema, però, és que tinc la impressió que els termes de les preguntes anteriors s'han invertit i que sovint s'aprecia més una obra en funció de la posició política o ideològica del seu autor. És a dir, que la correcció política de les idees pesa més que la qualitat artística del conjunt de l'obra.

Aquesta situació va passar l'any passat amb la concessió de Nobel de Literatura a l'escriptora austríaca Elfriede Jelinek. Una concessió que ha portat, al veure que se seguia pel mateix camí, a la dimissió d'un dels divuit membres de l'Acadèmia sueca de les lletres, el crític i professor Knut Ahnlund, de 82 anys. Ahnlund ha escrit un article en un diari d'Estocolm on assegura que el Nobel del 2004 ha causat un mal irreparable a aquests guardons. Segons Ahnlund, Jelinek fa una literatura pobra, paràsita, sense cap mena d'estructura artística i que pot escriure una o cent pàgines sense dir absolutament res. Però, això sí, estava en els límits del políticament correcte.

Aquest any, el guardonat ha estat l'escriptor britànic Harold Pinter. Autor de dos guions cinematogràfics excelents, "El mensajero" i "El sirviente", de Joseph Losey, la resta de la seva obra com a dramaturg ha estat qualificada com a mediocre, tot i que no conec la capacitat dels que ho afirmen. Si conec, però, la militància política de Pinter, tot i que he tingut de fer un esforç de memòria perquè ja me'n havia oblidat.

Pinter es va fer famós mediaticament -vull dir que el van treure molt per televisió- al firmar una petició demanat, ni més ni menys, que la llibertat del president serbi Slobodan Milosevic. El petitori s'anomenava "LIBERTAD INMEDIATA AL PRESIDENTE MILOSEVIC! FUERA LAS MANOS DE LA OTAN DE YUGOSLAVIA!" Pinter també s'ha destacat per la seva oposicìó a la guerra de l'Iraq, cosa que no tindria res de dolent si no fós per la seva propensió a l'exageració i la mentida. Per exemple: "La Guerra planificada contra Irak es de hecho un plan para el asesinato premeditado de miles de civiles para, aparentemente, rescatarles de su dictador." Una frase que no va dir en un míting polític o en una manifestació pels carrers de Londres, sinó en un discurs com a doctor "honoris causa" de la Universitat de Turín.

Ha pesat més aquesta biografia política que el conjunt de la seva obra?

No ho sé. Però no em sorprendria.

Els que si feien la guerra per petroli comencen a caure en mans de la justícia

Efectivament, la guerra de l’Iraq va ser una guerra per petroli. Però no una guerra perquè els J.R. de Texes confisquéssin els pous de la Mesopotàmia bíblica sinó una guerra política i mediàtica contra els EUA pagada en barrils de cru per Saddam Hussein. Centenars de polítics, empresaris i periodistes de tot el món, especialment de França, Rússia i la Xina, els tres països que van vetar al Consell de Seguretat la intervenció militar contra l’Iraq, es van embutxacar desenes de milions de dòlars a canvi de donar suport a la dictadura de Saddam. Finalment, la justícia comença a exampar-los. Avui n’ha caigut un més a França.

L'ex-ambassadeur français à l'Onu Jean-Bernard Mérimée a été placé en garde à vue lundi dans le cadre de l'enquête du juge Philippe Courroye sur des malversations présumées liées au programme "pétrole contre nourriture" en Irak, a-t-on appris mardi de sources proches du dossier.

M. Mérimée, âgé de 68 ans, notamment ancien représentant permanent de la France au Conseil de sécurité de l'Onu entre 1991 et 1995, a été placé en garde à vue lundi à la Brigade de répression de la délinquance économique (BRDE).

Le juge Courroye le soupçonne d'avoir bénéficié de largesses du régime de Saddam Hussein sous forme de bons d'achat de pétrole ou "allocations" entre 1996 et 2003.

Per més informació, aquí.

El-Baradei li pren el Nobel a Bush

El comitè d'Oslo ha decidit concedir a Mohamed el-Baradei, cap de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA), el premi Nobel de la Pau pels seus “esforços” per impedir la proliferació nuclear. La veritat és que si aquest era l'objectiu del premi a qui li haurien d'haver donat és a George W. Bush.

Per què? Doncs, perquè ha fet més per aturar la proliferació en quatre anys que l'AIEA en vint.

D'una banda, amb el derrocament de Saddam Hussein va impedir que, tard o d’hora, reprengués el seu programa nuclear, i de rebot va aconseguir que el libi coronel Gadaffi, que veia que era el següent a la llista de decapitats, s'afanyés a renunciar al seu programa atòmic secret.

D'altra banda, és Bush i no la AIEA qui ha aconseguit seure Corea del Nord a la taula de negociacions i arrencar-li un acord per abandonar les armes nuclears i retornar al Tractat de No Proliferació. També ha aconseguit desactivar el conflicte i millorar les relacions entre dues potències nuclears enfrontades: l’Índia i el Paquistan. Pel contrari, la UE i l’AIEA només han aconseguit que l’Iran els prengui el pèl en les negociacions per convèncer els aiatolàs que han de fer bondat.

Resulta evident, doncs, que sense la intervenció de l'administració Bush no s'hauria aconseguit res de tot això i que l'AIEA continuaria en els llimbs, inoperant i sense assabentar-se de res.

I és que l'AIEA s’ha caracteritzat gairebé sempre per la seva incapacitat i inutilitat. Abans de 1991 –quan tenia per secretari general ni més ni menys que Hans Blix- negava que existís un programa nuclear a l'Iraq, però després de la primera guerra del Golf va haver d'admetre, per les proves trobades pels seus inspectors, que aquest programa havia existit i que estava en conserva. També li van passar per alt els negocis del paquistanès Dr. Khan, que venia tecnologia nuclear a tort i a dret.

Per tot plegat, El Baradei no té cap motiu per sentir-se orgullós i menys encara per rebre el Nobel de la Pau. Aleshores, per què li han donat?

La resposta, lamentablement, és massa òbvia.

Reprenc les anotacions. Han passat moltes coses aquests dies, algunes de les quals tinc ganes de comentar. Començaré per les més ràpides.