Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 29 de març de 2005

La lliçó japonesa

La mutation la plus profonde réside dans l'abandon du «pacte social» issu de l'après-guerre. L'emploi à vie n'est plus qu'un souvenir. Plus de 40% des Japonais occupent désormais un emploi à temps partiel ou à durée déterminée. Trois fois plus qu'il y a un quart de siècle. La main-d'oeuvre nippone, la mieux formée du monde, est aujourd'hui plus flexible qu'en France ou en Allemagne. Cette mutation ne s'est certes pas opérée sans douleur. Mais le Japon a su la conduire à son rythme, évitant en particulier l'installation d'un chômage de masse. Les sans-emploi représentent 4,5% de la population active, proportion remarquable pour cette vieille nation industrielle entourée de pays où le travail coûte... cent fois moins cher.

Les résultats de ces transformations sont éclatants. «Japan Inc.» affiche une santé insolente. Les entreprises cotées en Bourse n'ont jamais engrangé de bénéfices aussi élevés. Même à l'époque de la «bulle» des années 80, lorsque le Japon était la locomotive de l'économie mondiale. Toyota gagne plus d'argent que General Motors, Ford et DaimlerChrysler réunis ! Dans tous les secteurs, à l'exception de la pharmacie et, dans une moindre mesure, de l'aéronautique, le Japon a su placer au moins un ou deux géants parmi les cinq premiers groupes mondiaux.
L'article sencer, aquí.

dijous, 24 de març de 2005

Tom Wolfe, més enllà de la provocació

Us recomano la lectura d'aquesta entrevista a Tom Wolfe. Us avanço algunes perles, la primera sobre els intel·lectuals d'esquerres:
Bueno, es que son ridículos. Son tan reaccionarios, tan reaccionarios, Dios mío… Su pensamiento no ha progresado desde 1945. La figura del intelectual tiene prácticamente un siglo de vida. El término fue creado por el francés Clemenceau para designar a los escritores, los artistas, los que creaban. Ahora, la palabra intelectual se ha desvinculado de lo que supone un logro intelectual; un intelectual es un consumidor de ideas, ya no hace falta ser un creador. En realidad, ser creativo es un estorbo. El ejemplo perfecto es Noam Chomsky. ¿Es un hombre conocido en España?

Sí, es conocido.

Bueno, es el ejemplo perfecto. Antes de la guerra de Vietnam, Chomsky era el gran lingüista de EE UU. Se inventó la teoría revolucionaria de cómo se crea el lenguaje y qué es lo que se puede hacer con él. Pero no estaba considerado como un intelectual, porque un intelectual es alguien que sabe sobre un asunto, pero que, públicamente, sólo habla de otras cosas. Y cuando Chomsky empezó a denunciar públicamente la guerra, ¡de repente se convirtió en un intelectual! Aquí un intelectual tiene que indignarse sobre algo. Como dijo McLuhan, la indignación moral es la estrategia adecuada para revestir de dignidad al idiota. Y eso es lo que hace la mayoría de los que se dicen de izquierdas: en lugar de pensar –lo cual es duro, lleva tiempo, hay que leer–, se indignan por algo, y eso les reviste de dignidad. Siempre han escogido las opciones equivocadas. Me encanta tener al presidente Mao aquí, en mi mesa; Mao fue considerado hasta el final como una gran figura por la gente de izquierdas. También había muchos que pensaron lo mismo de Pol Pot, que exterminó a media Camboya. Bueno, no me haga empezar con estas cosas…
La segona, sobre el "tonto" de Bush:
Seguramente, los comentaristas europeos deben de prestar atención a lo que dicen los de Nueva York. No hay nadie más que les escuche. Tal vez en Washington, pero nada más. Y lo que consiguen es que se extienda la falsa idea de que en EE UU todo el mundo opina eso de George Bush. Yo he tenido la ocasión de estar con Bush algunos minutos, hablar con él de literatura, y me pareció tan inteligente como el director de The New York Review of Books, considerada como la principal publicación literaria. No es que el director de la revista no sea inteligente, que lo es; es que Bush no es ningún idiota. Recuerde a Eisenhower, que fue presidente durante dos mandatos. Decían que era idiota; en las ruedas de prensa, su sintaxis era horrible, empezaba frases y no las terminaba. Era verdaderamente tonto; lo único que había hecho era ganar la II Guerra Mundial. Pues si eso es lo que hace falta para ganar guerras como aquélla, a lo mejor nos hacen falta unos cuantos idiotas más. O Reagan: de él decían lo mismo que se dice de Bush. Lo único que hizo, aquel idiota, fue ganar la guerra fría y forzar la caída de la Unión Soviética. Si eso es estupidez, que me den unos cuantos estúpidos. Yo hablo con gente no sólo en Europa, sino también aquí, en Nueva York; intelectuales convencidos de que tienen toda la razón y de que los americanos son estúpidos, que no tienen nada en la cabeza y se dejan engañar.

dimarts, 22 de març de 2005

Kasparov: "per primera vegada a la història estem en una posició d'escac i mat a la tirania"

L'excampió mundial d'escacs, el rus Garry Kasparov, ara un polític d'idees liberals, està disposat a encapçlar una oposició democràtica a Putin. Ho explica al Wall Street Journal (via Johan Norberg).
This is a time for ambition. Victory in Ukraine and the reshaping of the Middle East are only the latest symbols of how democracy is dominant in the world today economically, militarily, and morally. We must leverage this ascendancy to set a global agenda and end the era of complacency and concession that is embodied by the United Nations. In politics as in chess, or in the military or in business, when you have the advantage you must press it quickly--or lose it. For the first time in history, we are in a position to checkmate tyranny. Momentum is largely on the side of democracy.
This is not yet the case, alas, in my home. Russia is in a moment of crisis and every decent person must stand up and resist the rise of the Putin dictatorship. Russia boasts too many generals and colonels in politics and too few thinkers. (Even Russia's chess players are in decline, a symptom of the larger malady.) I hope my vision and ability to think strategically can be of help to my native land. We must act now to unite and to create real democratic opposition to the Putin regime. I can now offer not only my name and my advice, but my active participation.

dilluns, 21 de març de 2005

Zapatero comença amb Putin l'aliança de civilitzacions

La incoherència de Zapatero va assolir divendres passat a París els més alts cims de la misèria política i moral. Després d'afirmar que va retirar les tropes espanyoles de l'Iraq "porque creo que una Europa unida es garantía de la extensión de la democracia en el mundo"(?), va respondre a una pregunta sobre el conflicte de Txetxènia afirmant que "respeto la política de cada país". És a dir, que ZP respecta la política genocida de Rússia contra el poble txetxè i els seus líders legítims -el president Aslan Masjàdov va ser assassinat el passat 8 de març- però no ho fa amb la política dels Estats Units de derrocar la dictadura de Saddam Hussein i promoure la democràcia a l'Iraq. A canvi d'una cadira per seure com a comparsa de França i Alemanya -que s'han convertit en el fre enlloc del motor d'Europa-, Zapatero està disposat a fer la gara gara amb el president Putin i a passar per alt els crims d'Estat que està cometent a la república caucàsica perquè "des del punto de vista de la seguridad colectiva, tiene una gran importancia establecer una fuerte alianza entre la Unión Europea y Rusia". L'aliança amb la Rússia del tzar Vladimir deu ser el primer pas cap a la celestial aliança de civilitzacions de Zapatero. Una aliança que, com es pot veure, està per sobre del bé i del mal.

Abans democràcia que pau

En Josep M. Colomer, profesor d'investigació de ciència política del CSIC, manté des de fa temps una línia de pensament pròpia que segurament no agrada gaire als que sempre pensen el mateix en política internacional.
La actual política americana supone un salto desde la prioridad a la lucha contra el terrorismo formulada tras los ataques del 11-S hacia el ambicioso objetivo de liquidar las tiranías en el mundo. Esto comporta no sólo un plan de acción de la actual Administración para los próximos cuatro años, sino que se extiende en un horizonte de un par de generaciones -comparable al lapso en que se desarrolló la guerra fría-. Con este giro, el Gobierno de Estados Unidos vincula ahora decididamente la libertad y la seguridad en su propio país a la libertad en otros países. Es decir, rompe con el llamado realismo político que le había conducido a tratar de ir configurando una serie de pesos y contrapesos entre autoritarismos más o menos amigos o enemigos para que se neutralizaran entre sí y se evitara de este modo la emergencia de una amenaza mayor. El hecho es que esta política contribuyó, por el contrario, a la producción de conflictos y guerras por todas las partes del mundo y, en particular, a la conversión del conjunto de dictaduras militares, caudillismos personalistas y monarquías absolutas instalado en los países de Oriente Próximo en una gran olla de violencias de todo tipo, de la que
surgió, ya desde los años setenta, el terrorismo internacional que culminó en los
ataques a Estados Unidos en 2001.

Segons Josep M. Colomer, Washington endegarà dues tàctiques diferents, segons la naturalesa dels règims dictatorials a que s'enfronti.
Las tácticas de apoyo, sin embargo, son y serán bastante variadas. Básicamente, a los gobiernos dictatoriales que no desarrollan una actividad notoria de promoción de la guerra y el terrorismo internacional o incluso combaten a este último, se les induce a que emprendan reformas liberalizadoras 'desde arriba' mediante las cuales puedan mantener oportunidades de continuar o volver al poder por medios más pluralistas. Ésta parece ser, por ahora, la orientación general con respecto a Rusia y China, así como, en Oriente Próximo, hacia Arabia Saudí, Egipto y Pakistán. Sin embargo, si en un país de este tipo surge un movimiento democrático de oposición 'desde abajo', capaz de derrocar pacíficamente al Gobierno, puede también obtener el apoyo y el reconocimiento de la comunidad internacional -como ha ocurrido, por ejemplo, en Ucrania-. Ante las dictaduras más agresivas, en cambio, es de esperar una mayor presión directa que conduzca a un cambio más drástico del régimen. Así es probable que ocurra con respecto a las tiranías de Irán, Siria y Corea del Norte, que están ya en la mira de la atención internacional, pero también en países como Belarus, Myanmar, Zimbabue y tal vez Cuba en algún futuro no muy remoto. No cabe duda de que la opción es arriesgada, pero la apuesta es muy alta: la democracia doméstica como vía hacia la paz internacional.
L'article sencer, aquí.

divendres, 18 de març de 2005

Amén, Salvador

Salvador Sostres

A banda de tenir gairebé sempre tota la raó, el Vaticà ha demostrat darrerament que té bon gust literari. Només des del refinament i des de la intel·ligència es pot prohibir als fidels la compra i la lectura d'El codi Da Vinci. Aquest llibre és a la literatura el que la perruca és als cabells, un plec de pàgines que no és més que un trist joc de malentesos sobre la Bíblia que no tenen cap interès ni duen enlloc, ni serveixen per res més que per entretenir minyones i caixeres de supermercat. Quin fosc moment per a les lletres, l'aparició d'aquest llibre, i quina alegria que el Vaticà ens commini a lectures més altes: vagi el meu agraïment per endavant. El codi Da Vinci és el llibre ideal perquè la Pantoja es cregui que és una intel·lectual llegint-lo: la negació de qualsevol principi estètic i de qualsevol estil. Val la pena també comparar l'actitud de l'Església amb la que va tenir l'Islam amb un altre llibre igualment funest i desagradable: els Versos satànics. És veritat que era un llibre espantós, el fracàs de la literatura, però, a diferència dels catòlics, aquesta civilització a la qual se suposa que hem d'anar a abraçar-nos segons Zapatero i Rosa Regàs, no en va tenir prou de prohibir el llibre sinó que va voler prohibir l'autor posant preu al seu cap. Perquè després diguin de la jerarquia catòlica: si són un tros de pa. Surt un llibre que és un autèntic despropòsit i ens avisen. Sense proclames incendiàries i sense fer mal a ningú. Al contrari, procurant a l'autor un èxit fabulós de vendes, perquè ja se sap que els heretges estan organitzats i no deixen passar cap oportunitat per dur-nos la contrària. Què més volen? Una Església que t'ofereix oració i penediment, que beneeix la taula i que fa crítica literària. A l'autor el converteixen en símbol dels pobres d'esperit i als que tenim profunditat d'ànima i alguna neurona encara en marxa ens deslliuren de perdre el temps amb morralla.

dissabte, 12 de març de 2005

Qui s'ha rifat del Parlament?



El PP hauria de saber que, mentre aquest país sigui com és, mai serà considerat com un partit normal. Catalunya, o més exactament, el projecte de construcció nacional catalana, només pot definir-se sobre la base de la diferència. Necessita sempre d'algú amb el qual diferenciar-se per a justificar la seva existència. I el PP li va a la mida. Si no existís, el nacionalisme català se l'inventaria. Per tant, el PP s'ha convertit en l'ase dels cops. Tot el que faci sempre estarà malament i les seves iniciatives seran criticades.

Només el desconcert provocat per la paradoxa d'un president de la Generalitat que en menys de mitja hora acusa l'expartit del govern de corrupció i després diu que ho retira, va permetre a Piqué trencar l'encerclament mediàtic i polític que pateix. Però la treva no duraria gaire.

Davant l'evidència d'un pacte de silenci, o d'una simple coincidència d'interessos entre el PSC i CiU per deixar les coses políticament com estaven, Josep Piqué, que des del primer moment sabia que no podia guanyar la moció de censura, va fer el més raonable pel seu grup parlamentari: retirar-la abans de la votació. Presentant la moció havia aconseguit forçar un debat que ningú semblava disposat a fer i retirant-la evitava quedar fora de joc, mantenint intacta l'eina principal que un partit minoritari disposa per fer-se escoltar en situacions crítiques.

El problema pel PP és que aquesta decisió, perfectament legal i legítima, només podia ser interpretada d'una manera esviaxada i malintencionada, com ho demostra el titular del diari EL PUNT: "El PP es rifa el Parlament". Aquest titular és el millor resum del pensament nacionalprogressita català sobre el resultat de la moció de censura. "El PP es rifa el Parlament". Aquesta serà sentència que arribarà als ciutadans i que servirà per a "contextualitzar" les futures informacions periodístiques sobre aquest tema. És a dir, que per a la "història" els que es van rifar del Parlament de Catalunya seran els que van deixar la porta oberta a seguir el debat i no els que el van voler evitar; els que es van rifar del Parlament seran els que van forçar un debat per intentar saber la veritat dels fets imputats i no els que van fer tot el possible per silenciar-los.

Sembla mentida, però no en tenen prou amb que el PP sigui el pària de Catalunya. Volen, a més a més, que mori en combat. Si el PP ha tingut la gosadia de presentar batalla i remoure les aigues somortes de la bassa estancada, també coneguda com a oasi català, ha de gastar obligatòriament totes les bales. Si té l'atreviment de desembarcar com alternativa parlamentària ha de cremar forçosament totes les naus. Aquest és el model català.

No hi puc fer més. Sento vergonya d'aquesta Catalunya que ha fet virtut de la intolerància en contra d'una minoria. El nacionalisme de tots els partits és tan feble, tan poca cosa, que no pot permetre's el luxe que l'altra pugui guanyar una partida, ni que sigui per una sola vegada. Que petits que som.

divendres, 11 de març de 2005

Els imams d'Espanya dicten la primera fatwa contra Bin Laden


El primer aniversari de l'11-M també l'han aprofitat els clergues musulmans per desmarcar l'Islam del terrorisme. Ho han fet en una fàtua, un dictamen religiós que ha aprovat la Comissió Islàmica a Espanya en què carreguen contra "Ossama bin Laden i tots aquells que pretenen justificar el terrorisme fonamentant-lo en el sagrat Corà, la sunna del profeta Mahoma". L'edicte d'aquest organisme, encarregat de les relacions entre els musulmans i l'estat espanyol, és el primer que s'aprova al món contra Bin Laden. "Catalunya Informació"
Per més dades, aneu a la CNN.

Els que no han recordat les víctimes

En el lloc en el que treballo ningú no ha fet a les 12 del migdia cap minut de silenci. En canvi, tothom va sortir al pati a fer concentracions i aturades de 5 minuts en contra de la guerra de l'Iraq. Entre l'11 i el 14 de març de l'any passat alguna gent va tenir un interés enorme en vincular els atemptats de Madrid amb la guerra. Un interès que, com hem anat veiem amb el pas del temps, no responia tant a la necessitat de saber la veritat com a la voluntat de guanyar les eleccions. En aquells tres dies de sang, suor i llàgrimes, alguns van creure que la fi justificava els mitjans i que podien allargar la campanya electoral encerclant les seus del partit del govern en plena jornada de reflexió. Alguna d'aquesta gent, efectivament, va aconseguir guanyar les eleccions el 14-M i automàticament va creure que s'havia fet justícia. Els dolents havien perdut i els bons havien guanyat. I amb aquest raonament es van quedar tan amples. Tant, que fins i tot avui alguns d'ells no s'han enrecordat de fer el més petit gest en memòria de les víctimes.

Paquistan admet que va subministrar centrifugadores d'urani a l'Iran

ISLAMABAD, March 10 (Tahir Murtaza): Pakistan on Thursday, for the first time openly admitted that Nuclear Scientist and father of Pakistani atomic bomb Dr. Abdul Qadeer Khan has provided centrifuges to Iran that can be used to purify ranium for nuclear weapons. Pakistan has admitted in the past that A.Q.Khan muggled nuclear secrets to North Korea, Iran and Libya, but has not given specifics as to what he supplied.
Perdoneu el lapsus en l'anotació orginal que posava Saddam enlloc d'Iran. No cal que confessi el meu rebuig visceral pel carnicer de Bagdad, però això no permet dir una cosa per altre. Les presses passen factura. Gràcies Barcepundit per advertir-me. Disculpeu.

dijous, 10 de març de 2005

Bush no pot derrocar Saddam, però Putin pot assassinar Masjàdov

Els que més sorollosament s’oposaven a la intervenció militar dels Estats Units a l’Iraq per derrocar Saddam Hussein, els senyors Chirac o Schroeder, no han obert la boca en els últims anys per impedir el genocidi que Rússia està perpretant a Txetxènia. Ni tan sols s’han atrevit a denunciar l’assassinat del seu president legítim, Aslan Masjàdov, pels bàrbars que comanden i integren les restes de l’exèrcit roig. Tampoc hem vist cap manifestació pels carrers d’Europa o dels Estats Units amb fotografies de Putin amb el bigotet de Hitler o amb pancartes demanant prou “sang per petroli”.

Només André Glusksmann, una vegada més en solitari, es capaç d'assenyalar-nos amb el dit i recordar-nos als europeus que som uns pocavergonyes.
Aslán Masjádov, presidente de Chechenia elegido bajo control internacional, ha muerto. Asesinado. El plan de las autoridades rusas ha tenido éxito: ahora están solas frente a Shamil Basáyev, líder extremista adiestrado por ellas y muchas veces protegido por ellas, de Budienovsk a Daguestán. El señor Putin, el agente soviético que pasa sus vacaciones en compañía de los señores Schröder y Berlusconi, se encuentra frente a sí mismo, frente a un terrorista que aún no tiene su temple, pero que sí tiene ya su crueldad. La masacre va a poder continuar y los atentados podrán reiniciarse. Aslán Masjádov acababa de decretar un alto el fuego unilateral y proclamar que representaba los valores de Occidente y no los del islamismo radical. Este alto el fuego de un mes había sido respetado por el conjunto de los boeviki [combatientes chechenos]. Masjádov había demostrado su fuerza. Era el momento de matarle. Para impedir que el espíritu de las revoluciones permanentes, que nuestro amigo el zar borrece, alcanzase el Cáucaso norte.
La resta de l'article, aquí.

dissabte, 5 de març de 2005

Hi pot haver reconciliació després de l'11-M?

Divendres vinent farà un any dels atemptats de Madrid de l'11-M que van fer 191 víctimes mortals. Al pensar-ho, el primer que em sorprèn és constatar la relativa facilitat amb la que hem assimilat aquèlla tràgedia, que ja gairebé sembla oblidada. No sé el perquè d'aquesta ràpida digestió de la tragèdia, però suposo que hi haurà més d'un explicació. Som un país que fins fa molt poc estava profundament traumatizat per la violència de la guerra civil i que a l'alba de la seva transició democràtica va haver de conviure gairebé diàriament amb l'ai al cor dels atemptats d'ETA i amb el risc d'involució política, que Tejero va representar -ara podem dir-ho- com a pantomima. Suposo que l'esforç per sobreviure a tot plegat sense caure en un estat de profunda depressió exigía una elevada capacitat per oblidar, o més exactament, per passar pàgina i mirar cap endavant. Aquesta actitud, segurament ha sigut injusta en relació a totes les víctimes, però va ser el millor pacte possible per evitar la victimització del futur. Ens agradi o no, en un moment o altra s'ha de posar un punt final a cada capítol de la història.

La reconciliació nacional i la Constitució de 1978 van ser el punt i final de la dictadura i l'inici d'un nou capítol en la història d'aquest país: el capítol de la democràcia. El pacte constitucional, contràriament al que es diu, no va ser un pacte per a l'oblit, sinó per al perdó, que és molt més important. La memòria de tots els bàndols seria recuperada -el contrari voldria dir que no existiria un règim de llibertats- però havia de deixar de ser objecte del debat polític partidari per passar a ser-ho fonamentalment, encara que no exclusivament, dels historiadors.

És això mateix el que ha passat amb l'11-M?. Per part de molts ciutadans, crec que sí. Per part del conjunt de la classe política, no. Ho explica molt bé el professor Enrique Gil Calvo en un article titulat "El cambio tràgico". Un article que us recomano, tot i no estar-hi d'acord amb moltes de les equivalències i valoracions.
El PP se comporta como si el 11-M no hubiera tenido la responsabilidad gubernamental. Y el PSOE gobierna como si el 14-M hubiera ganado las elecciones con toda normalidad. Por eso suena tan falsa la conmemoración oficial, mera pantomima para cubrir el expediente y guardar las apariencias. Se nota que no les gusta recordar lo que pasó porque no quieren saber nada de todo aquello, prefiriendo engolfarse en la disputa de sus actuales intereses creados. Pero no debemos permitirlo. Tenemos que recordarles lo ocurrido para exigirles que reconozcan la evidencia sin evadirse ni disimular. Aquella tragedia ocurrió, ellos estaban allí, se comportaron como todos sabemos y no tienen derecho a hacerse los distraídos mirando hacia otro lado como si nada hubiera ocurrido. Al Gobierno del PP le estalló entre las manos un atentado islamista que estaba cantado y no se quiso enterar de lo que estaba pasando. Y el partido socialista se encontró de rebote con una victoria en
las urnas que nada tenía que ver con su oferta electoral.


Un any després de l'11-M sabem prou coses -no totes, i algunes sembla que fa por investigar-les- per afirmar el següent:

1.- El govern del PP no només no va amagar informació sinó que la va donar tota i d'una manera molt ràpida, fins i tot excesiva, ateses les obligades mesures de prudència que exigeix tota investigació criminal. Aquesta és una afirmació que es desprèn de les audiències de la Comissió d'Investigació.

2.- Fins el migdia de l'11-M la hipotèsi d'ETA era la més versemblant, fins el punt que tant Zapatero com Ibarretxe s'ho van creure i ho van declarar públicament per la ràdio i la televisió, respectivament. Tot i que les dimensions de l'atemptat el feien més similar als atemptats de les torres bessones o de Bali, no hi havia encara cap indici material que permetés aventurar una hipòtesi que no fós merament especulativa.

3.- El govern del PP no va mentir, ni per activa ni per passiva, alhora d'oferir les dades que la investigació anava descobrint, però va quedar presoner de la seva primera interpretació dels fets. La por a canviar-la a mesura que els fets apuntaven cap una altra direcció, probablement perquè creien que els perjudicava electoralment, va ser el seu gran error. Aquesta contradicció entre els fets que comunicava i l'entossudiment a atribuir només a ETA l'autoria, li va fer perdre credibilitat i el va tornar vulnerable.

4.- El PSOE i altres forces polítiques van copsar que aquesta contradicció podia provocar un tomb electoral si se sabia aprofitar. Però enlloc de fer-ho honestament, van decidir tirar pel dret, amb el convenicment que la fi justificava els mitjans, i van acusar el PP pura i simplement de mentir, d'amagar informació, de ser els autèntics assassins per haver participat en l'enderrocament de Saddam Hussein.

5.- La incapacitat del PP per reaccionar i per sortir del seu autisme polític i la crida pràcticament insurreccional del PSOE i altres a assaltar als palaus d'hivern populars el dia de reflexió, van crear les condicions perquè una població aturdida es deixés portar per la confusió, el pànic i la manipulació.

Ara, un any després de la tragèdia, caldria un nou compromís d'abast constitucional per fer front al terrorisme i deixar enrera la mesquinesa política dels últims dotze mesos. Un pacte no per oblidar, sinó per deixar via lliure a la investigació judicial i periodística de l'11-M i per retornar la raó a la política. El PSOE s'hauria de disculpar per haver acusat injustament el PP de mentir i el PP hauria de reconèixer que es va ofuscar amb una interpretació que no es podia sostenir al pas de les hores, tot i que el temps i la investigació ens poden donar encara moltes sorpreses.

dijous, 3 de març de 2005

La quarta onada democratitzadora arriba al món àrab

Una imatge val més que mil paraules:



La quarta onada democratitzadora sembla que ha arribat ja al món àrab. Es va iniciar a l'Afganistan el 9 d'octubre del 2004 amb les primeres eleccions presidencials lliures i democràtiques; va seguir el 9 de gener amb les primeres eleccions veritablement democràtiques a Palestina i va arribar al seu punt àlgid el dia 30 del mateix mes a l'Iraq quan 8,5 milions d'homes i dones van trencar el mur de silenci mediàtic per fer una demostració colpidora, heroica i inequívoca, de que estan al costat de la democràcia i en contra del terror d'una "resistència" més falsa que un "duro sevillano".

Ara, l'hora de la democratització arriba al Líban. El detonant ha estat l'assassinat de l'exprimer ministre Rafic Hariri, però d'assassinats de polítics contraris a l'ocupació i tutelatge de Síria ja n'hi havia hagut abans. La diferència és que ara s'ha perdut la por. I s'ha perdut per l'impacte de la guerra per derrocar Saddam Hussein i l'efecte liberalitzador que ha provocat.

Vegeu el post del 23 de Febrer (valga'm Déu quina data de més infausta memòria!) sobre les bones notícies del Pròxim Orient.