Souha Arafat: "La Intifada del 2000 va ser premeditada"

Souha Arafat, la viuda de Yàsser Arafat, ha reconegut en una entrevista a Dubai TV que va ser l'antic líder palestí el que va promoure la brutal Intifada de l'any 2000 que va esclatar després del fracàs de les negociacions de pau de Camp David. D'aquesta manera, la viuda d'Arafat contradiu la versió "oficial" d'una reacció espontània a la visita d'Ariel Sharon a l'esplanada de les mesquites. Queda clar, doncs, que la Intifada armada del 2000 va ser -com molts n'estàvem convençuts- una decisió premeditada d'Arafat.

Aliaa Magda Elmahdy nua contra el règim de Mursi

L'activista egípcia Aliaa Magda Elmahdy i dues militants del grup feminista Femen protesten contra la nova Constitució d'Egipte davant l'ambaixada egípcia a Stockholm..

Més informació, aquí.

El capità del Titànic?

Evolució del dèficit

Per què 2012 ha estat el millor any de la història

Puede que no lo parezca, pero 2012 ha sido el mejor año en la historia del mundo. Parece una afirmación extravagante, pero surge de las evidencias. Nunca ha habido menos hambre, menos enfermedades, o más prosperidad. Occidente sigue de capa caída económica, pero la mayoría de los países en desarrollo están saliendo adelante, y la gente está superando la pobreza a la mayor velocidad nunca registrada. La lista de muertes infligidas por la guerra y por desastres naturales también es misericordiosamente baja. Vivimos en una edad de oro.

Si escuchamos a los políticos se recibe la impresión opuesta, la de un mundo cruel y peligroso en el que las cosas están mal y van a peor. En cierto modo, este es el trabajo de los políticos: subrayar los problemas y tratar de ofrecer las mejores soluciones. Pero los grandes avances de la humanidad no vienen de los hombres de estado, sino de la gente ordinaria. Los gobiernos alredededor del mundo parecen anclados en lo que Michael Lind, en la página 30, describe como una era de “turboparálisis”, todo movimiento, ningún progreso. Pero fuera del gobierno, el progreso ha sido poco menos que espectacular. Tomemos la pobreza global. En 1990, la ONU anunció los Objetivos de Desarrollo del Milenio, el primero de los cuales consistía en reducir a la mitad las personas en pobreza extrema para 2015. Se ha sabido este año que el objetivo se consiguió en 2008. Aún así, el logro no mereció un anuncio oficial, presumiblemente porque no fué logrado por ningún proyecto de gobierno sino por la senda del capitalismo global. Comprar juguetes baratos de plástico hechos en China está ayudando realmente a hacer historia de la pobreza. ¿Y qué hay de la desigualdad global? Esta, también, es menor ahora que en cualquier otro momento de los tiempos modernos. La globalización no sólo significa que el mundo se está haciendo más rico, sino también más justo.

Seguiu llegint.

Aquests són els nostres polítics

J'ai aussi

Carta oberta de Gérard Depardieu al

primer ministre francès Jean-Marc Ayrault

(Traducció Google al català)

"Menyspreable, haveu dit menyspreable? Com de menyspreable?

Vaig néixer el 1948, vaig començar a treballar a l'edat de 14 anys en una impremta, després com a encarregat de magatzem i després com a artista dramàtic. Sempre he pagat els meus impostos siguin quines siguin les taxes imposades pels successius governs.

En cap moment he deixat de complir amb les meves obligacions. Les pel·lícules històriques en què vaig participar reflecteixen el meu amor per França i la seva història.

Personatges més il·lustres que jo s'han expatriat o han abandonat el país.

Lamentablement, jo ja no tinc res a fer aquí, però seguiré estimant al públic francès amb el que tantes emocions he compartit!

Me'n vaig perquè es considera que l'èxit, la creativitat, el talent, en realitat, la diferència, ha de ser castigat.

No demano aprovació, però almenys podria ser respectat.

No tots els que han sortit de França han estat insultats com jo.

No he de justificar les raons de la meva elecció, que són nombroses i íntimes.

Me'n vaig després de pagar, el 2012, el 85% d'impostos sobre els meus ingressos. Però tinc present que França era bonica i espero que segui sent-ho.

Li torno el meu passaport i la meva seguretat social, que mai he fet servir. Nosaltres ja no tenim la mateixa pàtria, jo sóc un veritable europeu, un ciutadà del món, com el meu pare sempre m'ha ensenyat.

El que a mi em sembla menyspreable és l'acarnissament de la justícia contra el meu fill Guillaume, condemnat sent gairebé un nen a tres anys de presó per 2 grams d'heroïna, quan tants altres van escapar de la presó per actes de naturalesa més greu.

Jo no culpo als que tenen colesterol, hipertensió, diabetis, beuen massa alcohol, o als que dormen sobre el seu scooter: jo sóc un d'ells com els vostres estimats mitjans no es cansen de recordar.

Mai he matat a ningú i crec que he fet coses que no desmereixen, he pagat 145 milions de impostos en quaranta-cinc anys, tinc 80 persones que treballen en empreses que s'han creat per a elles i que són gestionades per elles.

Jo no em queixo ni presumeixo, però rebutjo la paraula "menyspreable".

Qui és vostè per jutjar-me així, jo l'hi pregunto senyor Ayrault, primer ministre de M. Hollande, jo li pregunto, qui és vostè?

Malgrat els meus excessos, de la meva gana i el meu amor per la vida, jo sóc un ésser lliure, senyor, i vull seguir sent educat."

Traducció al castellà, aquí.

La fi de la llibertat d'expressió?

LA REVOLUCIÓN NATURALISTA.- Algo está minando la libertad de expresión en las naciones occidentales y no es ningún caudillo tradicionalista, ningún autócrata musulmán, ni las odiosas "leyes contra la blasfemia".

George Lukianoff es el presidente del think tank FIRE (Foundation for Individual Human Rights) y el autor de un libro reciente en el que analiza el clima de censura política y cultural que viven las universidades norteamericanas.

Según un estudio de FIRE, hasta el 65% de los principales institutos norteamericanos mantienen "códigos de expresión" (speech codes) que violan los principios constitucionales de la primera enmienda, favorable a cosas en aparente desuso como la libertad de expresión. Los temas que con mayor probabilidad pueden costarle problemas a un alumno o a un profesor tendrían que ver realmente con tres dogmas del consenso liberal: políticas de discriminación positiva, matrimonio homosexual, o derecho al aborto.

Els efectes positius de la reforma laboral comencen a notar-se

Compétitivité : l'Espagne défie la France

Le Monde

Aujourd'hui homme malade de l'Europe, demain nouveau conquistador? Les sacrifices endurés par l'Espagne depuis près de deux ans commencent à produire leurs effets. Le coût du travail se réduit au point que l'industrie espagnole défie désormais les entreprises françaises sur la scène internationale et en incitent d'autres à se délocaliser dans la péninsule ibérique. La décision de Renault (Le Monde du 15 novembre), dont Mariano Rajoy s'est félicité mercredi 21 novembre, d'augmenter la production dans ses usines de Palencia, Valladolid et Séville, est une nouvelle illustration de l'attraction retrouvée de l'Espagne.

En échange des sacrifices auxquels ont consenti les syndicats ibériques, la marque au losange devrait, en dix ans, créer 1 300 emplois dans le pays. En France, à l'issue des négociations en cours avec les partenaires sociaux, l'ex-Régie pourrait "s'engager à ne pas fermer d'usines".

Pour Patrick Artus, chef économiste chez Natixis et professeur à l'école Polytechnique, Renault n'est qu'un exemple parmi d'autres et il faut s'en inquiéter. "La menace est là, dit-il, l'Espagne va "manger" la France !"

Mois après mois, Madrid gagne des points à l'export, bien souvent au détriment de la France. Selon les chiffres publiés mercredi, le déficit commercial de l'Espagne s'est encore réduit en septembre de 36,4 % sur un an. La balance des comptes courants pourrait redevenir excédentaire en 2013, selon le ministère de l'économie. Et l'Espagne affiche déjà un excédent commercial avec la France, observent les experts de Natixis.

"IL Y A EU UN CHANGEMENT DE MENTALITÉ"

Sur le terrain, les professionnels constatent, de fait, que, depuis quelques mois, les entreprises espagnoles sont devenues plus "agressives ". "Il y a eu un changement de mentalité", confirme Fernando Fernandez, économiste à l'IE Business School à Madrid.

Confrontés à l'effondrement de la demande intérieure et à la quasi-disparition du secteur de la construction dans le pays, les industriels ont cherché des débouchés hors de leurs frontières. Et contrairement à la Grèce, le pays dispose d'un tissu d'entreprises capables d'exporter.

Les économistes signalent ainsi que l'amélioration de la balance commerciale espagnole n'est pas, contrairement à ce qui est observé à Athènes, un phénomène en trompe l'oeil, uniquement imputable à la chute des importations mais – "à 20 %", selon M. Artus – aussi le fruit d'une hausse des exportations.

A Bercy, on se veut flegmatique. "Que les pays comme l'Espagne ou l'Italie, après une purge, commencent à aller mieux. On ne peut que s'en réjouir", assure un proche du ministre de l'économie.

Sauf que ces entreprises conquérantes ont souvent face à elle l'offre "made in France". Nos productions sont dans la même "gamme", avec un avantage pour l'Espagne lié au regain de compétitivité de son économie.

"LE TROISIÈME MARCHÉ LE PLUS FLEXIBLE D'EUROPE"

En rythme annuel, la productivité des salariés espagnols s'est améliorée de 4 %, contre 1 % en France. Et, "entre 2008 et le deuxième trimestre de cette année, les coûts salariaux unitaires dans l'industrie ont reculé de 9,8 % en Espagne quand ils augmentaient de 5,3 % en France", notent les experts de Coe-Rexecode dans une note publiée lundi.

Les réformes menées par le gouvernement conservateur de Mariano Rajoy, pour supprimer les rigidités du marché du travail, constituent un premier élément d'explication. Dans un rapport, "Espagne, la politique de l'espoir", David Finch, chez Exane BNP Paribas, rapporte que "selon Eurostat, le marché du travail en Espagne est devenu le troisième marché le plus flexible d'Europe".

Mais la baisse du coût du travail est d'abord le résultat de la crise. Le chômage de masse a obligé à la modération salariale et encouragé le travail au noir où les minima horaires et salariaux ne sont pas toujours respectés.

En France, les petits entrepreneurs commencent à s'en émouvoir. En particulier du côté de Bayonne où, dans le secteur de la construction et des transports, "les Espagnols raflent de plus en plus de marchés", observe André Garreta, président de la chambre de commerce et d'industrie de Bayonne-Pays basque.

Selon lui, la compétition n'est pas équitable : "Nous jouons un match de rugby où les deux équipes n'ont pas les mêmes règles. En France, une fiche de paie comporte vingt lignes de retenues harges pesant sur l'employeur]. En Espagne, c'est trois."

De quoi augmenter la pression pour accélérer les réformes en France ? "Nous n'avons pas de pétard dans le pantalon, répond un proche du ministre de l'économie. Les réformes sont faites par nous et pour nous. Pas en fonction des autres."

FAIBLESSES DE L'ÉCONOMIE

L'amélioration de la compétitivité espagnole ne doit pas faire oublier les faiblesses de l'économie. Même s'il abrite de grands groupes comme Inditex (Zara), le tissu industriel du pays est constitué en majorité de petites entreprises, moins performantes à l'exportation que les géants français du CAC 40, signale Laurence Boone chez Bank of America Merrill Lynch.

Le système éducatif reste mal noté et, malgré les promesses du gouvernement, le budget de la recherche et développement a diminué de 25 % en 2012 et devrait perdre encore 7 % en 2013.

Les experts redoutent aussi que les tensions politiques entre Madrid et les régions ne s'enveniment. Sans oublier que le pays, où 25 % de la population active est au chômage, est au bord de l'explosion sociale.

El preu de l'autoengany

El que li ha passat a CiU a les eleccions de diumenge és la conseqüència d'haver confós la realitat amb la fantasia. La manifestació de l'onze de setembre se li va pujar al cap a l'Artur Mas. Es va creure la falsedat que un milió i mig de catalans havien sortit al carrer a reclamar la independència i va voler capitalitzar-ho per passar a la història. Va embogir i ningú es va atrevir a dir-li la veritat. Uns, la majoria, perquè també s'ho creien o els interessava creure-s'ho i, altres, els menys, perquè no s'hi van veure en cor.

La manifestació de l'11 de setembre va ser una de les més grans que s'han fet mai a Catalunya des de la transició democràtica, però no va aplegar ni de lluny un milió i mig de persones. Una manifestació no és una opinió. Es un fet i, com a tal, mesurable. Si s'hagués volgut fer el càlcul s'hauria comprovat que el nombre de persones que físicament cabien en els carrers que va omplir la manifestació oscil·laria entre els 300.000 i el mig milió de persones, segons la densitat. Una xifra respectable però de la que no se'n podien treure les mateixes conseqüències polítiques que si el nombre de manifestants hagués estat el triple.

El problema és que gairebé tothom es va voler creure el miratge. Era tan maco! I el president, abandonant la seva responsabilitat, va decidir també evadir-se de la realitat i somniar. Artur Mas va optar per l'èpica, l'exaltació i el patetisme, abandonant la racionalitat, el seny i la mesura. Va actuar com un aprenent de bruixot, desfermant forces que no ha pogut controlar i que han acabat engreixant els seus rivals polítics, especialment ERC.

L'aventura d'Artur Mas ha erosionat el seu partit, ha fragilitzat la federació nacionalista i ha donat un cop, potser mortal, al catalanisme moderat. El deliri de Mas ha deixat un Parlament fragmentat i difícilment governable, complicant encara més la sortida de la crisi i el futur del país.

Si tingués un mínim d'intel·ligència, de vergonya i de decència, ja hauria dimitit.

CARICATUNYA

La gran mentida de la guerra de Gaza

Aquests dies torna a ocupar les pantalles de televisió una història més vista que el tebeo. Una reiteració de la mateixa notícia de sempre i sobre la qual la premsa socialdemòcrata -que és pràcticament tota- no sembla voler aprendre'n res.

La història que repeteixen és aquesta: els boníssims palestins tiren uns quants petards que no fan mal a gairebé ningú mentre que els dolents israelians s'hi tornen desproporcionadament matant desenes de persones, especialment dones i nens, cosa que obliga a la comunitat internacional a intervenir per aconseguir una treva que aturi la màquina de matar jueva.

Potser ja seria hora que algun periodista s'atrevís a deixar de repetir incansablement aquesta mateixa història i ens expliqués que les milícies radicals palestines porten 12 anys bombardejant territori israelià; que en tot aquest temps hi han llançat més de 12.000 projectils, inicialment casolans però progressivament -gràcies a l'Iran, via Hezbollah- més sofisticats i amb més poder destructiu, allargant el seu abast fins arribar a Tel-Aviv i Jerusalem.

Potser ja seria hora que algun periodista s'atrevís a explicar que els milicians palestins utilitzen la població civil com a protecció, com a escuts humans, cosa que està estrictament prohibida per les Convencions de Ginebra però que ningú les esmenta quan els que les violen són els palestins.

Potser caldria que algun periodista ens expliqués també que dels 1.130 projectils disparats per Hamas en l'última setmana 121 han caigut en territori palestí; que el nen mort de 4 anys Mahmoud Sadallah -portat en braços pel líder de Hamas durant la visita del primer ministre egipci a Gaza perquè la imatge donés la volta al món- no va ser víctima d'un atac israelià sinó de les milícies palestines de Hamas, com ha revelat The Telegraph i reconegut The New York Times.

Potser caldria que algun periodista ens expliqués que els líders palestins i encara més els de Hamas no volen la pau sinó la destrucció d'Israel i que els seus governs són corruptes i dictatorials com denuncien les mateixes organitzacions palestines de drets humans.

Potser caldria que algun periodista ens expliqués que Hamàs no és una organització pacífica, humanitària i progressista que lluita contra l'ocupació israeliana sinó una de les pitjors organitzacions terroristes i criminals del món. Una organització assentada a la banda de Gaza -que Israel va desocupar el setembre del 2005- i que en lloc d'aprofitar la possessió del territori per construir estructures democràtiques d'estat l'únic que ha fet ha estat cavar trinxeres, bastir arsenals i acoblar plataformes de llançament de coets, camuflades en barris populars i edificis públics i privats, amb l'únic objectiu d'atacar Israel. Una organització mafiosa que governa autocràticament, vulnerant sistemàticament tots els drets i llibertats de la seva població.

Dimarts passat, els terroristes de Hamas van detenir 6 residents de Gaza als quals acusaven de ser "espies" d'Israel. L'acusació era probablement falsa, però mai se sabrà. Els militants islamistes van fer baixar els sis homes d'una camioneta al bell mig del centre de la ciutat de Gaza, els van obligar a estirar-se al carrer i després els van disparar a boca de canó (video). Per si això no fos poc, van trepitjar i escopir sobre els cadàvers i un grup de motoristes en va arrossegar un lligat pels peus per diversos carrers de la capital (video).

Potser caldria que algun periodista s'atrevís a denunciar la hipocresia de tants suposats solidaris que no triguen ni un minut a mobilitzar-se contra Israel o els EUA però que no han mogut un dit contra el dictador Al Assad i en suport de les víctimes civils -que es compten per centenars cada dia- del conflicte sirià.

Finalment, caldria que algun periodista s'atrevís a explicar que aquest conflicte no té solució mentre els palestins segueixin dominats per líders antidemocràtics que no acceptin realment l'existència de l'estat d'Israel i que la comunitat internacional, amb les Nacions Unides al capdavant, és la gran responsable de la gangrena d'aquest conflicte per no haver acceptat l'amputació definitiva en el seu moment.

Tan lluny estem de la modernitat?

Les mentides de Vicenç Navarro

Crítica demolidora de l'article “La estafa de la deuda pública” de Vicenç Navarro, Catedràtic d'Economia Aplicada per la Universitat de Barcelona, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i professor de la Johns Hopkins University (Baltimore, USA) durant 35 anys, i un dels grans gurús de la progressia més desinformada i desinformadora d'aquest país.

Petraeus

El general mort per internet 

Guy Sorman

La chute de David Petraeus, l' auteur de la nouvelle stratégie militaire américaine, le "vainqueur" de l' Irak et de l' Afghanistan (" je suis celui qui n'a pas perdu la guerre" , disait-il), contraint de démissionner moins pour avoir trompé sa femme que pour avoir adressé des milliers de mails à sa maîtresse sur un systéme en principe crypté. Amoureux sans doute , au point de perdre tout sens commun, le Général avait oublié que si naguére, on pouvait brûler une correspondance douteuse, aujourd'hui internet n'offre aucune protection et ne disparait jamais. Oserai-je écrire que je ne suis pas étonné? Je connais bien Petreaus et les lecteurs de ce blog se souviendront peut-être qu'il a ici souvent été mentionné. Il avait deux manies qui l'ont perdu: il ne cessait d'envoyer des mails à toute heure et en toutes circonstances, fut-il au coeur d'une bataille. Sa réactivité était suprenante, un peu troublante: le Général était en somme addicté aux mails. L'autre travers qui atteint tout homme de pouvoir , est de se croire au-dessus des lois et des normes( cf DSK): Petreaus , trop épris de sa propre image , trop impliqué dans ses propres relations publiques , adulés par ses troupes, les médias , Bush puis Obama , est tombé dans les bras d'une journaliste qui écrivait sa biographie. Une fable contemporaine , avec morale.

Obama bis, el retorn del capitalisme americà

Guy Sorman

L'économie seule, expliquait Bill Clinton ( The economy, stupid !), vainqueur de George Bush père, en 1992, détermine les électeurs américains. Bush, contre toute attente, avait chuté en raison d'une récession. Obama, à son tour, aura bénéficié de la reprise incontestable de la croissance et de l'emploi aux Etats-Unis. Malgré les dénégations de Mitt Romney et des Républicains, il était évident -et les Américains le ressentent comme tel ( le retour de la confiance est manifeste dans les sondages depuis trois mois )- que la prospérité est de nouveau au coin de la rue, que la machine à créer des emplois a redémarré. La campagne de Mitt Romney s’en trouvait quelque peu décalée.

Dans quelle mesure cette reprise résulte-t-elle des dépenses publiques engagées par le gouvernement Obama et des prêts à taux quasi nul octroyés par la Banque fédérale ? Les fervents de l'Etat s'en attribueront le succès; les partisans du libre marché protesteront que la croissance aurait été plus forte si l'Etat ne s'en était pas mêlé. Ces deux écoles ne sont pas réconciliables puisqu'en économie, on peut rarement répéter les expériences. Admettons tout de même qu'Obama aura eu de la chance, cet ingrédient essentiel aux carrières politiques, puisque le calendrier de l'élection a coïncidé avec des indices à la hausse.

Par-delà une querelle indépassable entre deux doctrines économiques, se situant toutes deux à l'intérieur du capitalisme et pas en opposition à l'économie de marché, les camps devraient s'accorder sur le temps long et les causes lointaines de toute croissance retrouvée. Ainsi, aux Etats-Unis, en dehors des élections, se sont produits en 2012, deux événements au moins aussi signifiants que les scrutins. Le nombre des brevets enregistrés au Bureau national des brevets à Washington s'est élevé à près de 100 000 et les sommes accumulées par les sociétés de capital risque ont atteint en moyenne 72$ par habitant, contre 7$ en Europe. Si l'on envisage que les brevets d'aujourd'hui seront les produits et services de demain et que les entrepreneurs en herbe n'auront pas trop de difficulté à financer leur aventure, on en conclura sans trop de marge d'erreur que l'économie américaine dépassera l'an prochain son taux de croissance actuelle de 2%, ce qui est déjà pas si mal, et que le taux de chômage descendra notamment en-dessous de 8%, le chiffre actuel, déjà inférieur à la plupart des pays européens.

En 2013, la dépression financière qui avait commencé en 2008 devrait être définitivement résorbée et les Etats-Unis retrouveront leur rôle, solidement acquis depuis un siècle, de moteur de l'économie mondiale. On ne voit d'ailleurs pas qui pourrait leur ravir la place, aussi longtemps que l'Europe ne sera pas dirigée de manière cohérente en dynamique (ce qui va exiger un peu de temps si j'en juge par le médiocre rapport Gallois) et que les pays dits émergents resteront des sous-traitants des Etats-Unis?

Ces heureux résultats envisageables, le nouveau Président élu en revendiquera évidemment le mérite. Ou bien, risque-t-il de briser cette dynamique par une mauvaise gestion des dépenses publiques et la dette budgétaire, de trop de réglementation environnementale et sociale ? Obama va-t-il se radicaliser à gauche au risque de décourager les entrepreneurs ou deviendra-t-il plus réaliste ? En vrai, il n'aura d'autre choix que celui de la négociation puisque la Chambre des Représentants reste Républicaine. Le compromis est donc inévitable et plus accessible, de part et d'autre, puisque l'élection est passée. Probablement, les dépenses publiques seront-elles modérées, plus de solidarité sociale sera acceptée par tous les partis et le déficit budgétaire ira-t-il diminuant mais, mécaniquement, en raison même de la croissance. Quant aux entrepreneurs qui avaient espéré Romney -en finançant tout de même les deux candidats, par précaution- ils s'accommoderont désormais d'Obama, l'important en économie étant moins celui qui gouverne que la stabilité relative du paysage fiscal, social et réglementaire: cette stabilité semble mieux acquise. Et ce qui est bon pour l'économie aux Etats-Unis , jusqu'à plus ample informé, profite au reste du monde.

Un milió Dos milions i mig de vots han fet possible 

la reelecció d'Obama

Obama guanyarà, si hem de fer cas a les apostes

Intrade

Salmond, enxampat

Els advocats que assessoren el govern d'Escòcia asseguren que sempre van dir al primer ministre Alex Salmond que el futur d'una Escòcia independent dins de la Unió Europea no era automàtic i que era un "objectiu polític" que requeria "negociacions detallades", segons publica The Independent on Sunday.

Via Caricatunya

José Luis Rodríguez abans de ser Zapatero

Les 12 grans mentides sobre la crisi

2. - La culpa és de l'excessiu endeutament promogut pels bancs.

3. - Amb més impostos o acabant amb el frau fiscal es podria acabar amb el dèficit públic i no caldria fer retallades

4. - La culpa de la crisi és de la política de retallades. Les retallades de la despesa pública produeixen un descens de la demanda i més atur que genera més dèficit i necessitat de noves retallades. Són necessàries polítiques de creixement.

5. - Si l'Estat s'apropiés dels beneficis dels bancs (ja sigui nacionalizándolos o augmentant els impostos) i els dediqués a crear ocupació la crisi es pal · liaria enormement.

6. - La culpa de la crisi a Espanya és de la crisi internacional provocada pels bancs dels EUA i dels alemanys que ens volen esprémer.

7. - Si deixéssim de pagar als alemanys no caldria fer retallades.

8. - Les retallades acabaran amb la sanitat i l'educació públiques.

9. - Les agències de ràting i els bancs anglesos, alemanys, ianquis conspiren contra nosaltres i ens ataquen rebajándonos la qualificació creditícia i pujant la prima de risc per enriquir-se.

10. - Seria preferible que les retallades es realitzen amb més lentitud perquè si es retalla ràpidament s'asfixia l'economia.

11. - La degradació de les condicions laborals ha causat una disminució de la demanda que genera més atur i empitjora més el mercat laboral provocant un cercle viciós d'inseguretat laboral, baixos salaris i baixa demanda que impedeix sortir de la crisi.

12. - Els culpables de la crisi són les polítiques neoliberals i la globalització.

L'explicació sobre la falsedat d'aquestes afirmacions la trobareu aquí.

(Via)

El sou dels empleats públics és un 30% superior a la mitjana

Més informació

El PSOE va crear a Andalusia una administració pública paral·lela i no fiscalitzada amb 26.000 "enxufats"

Andalucía ha creado una administración en negro, en B. Una administración paralela y no fiscalizada de manera regular de más de 130 consorcios, agencias, empresas, fundaciones o institutos impulsados por los Gobiernos del PSOE de Manuel Chaves y José Antonio Griñán en las dos últimas décadas.

Ahí trabajan un mínimo de 26.000 personas que los sindicatos de funcionarios denomina enchufados, pues nunca han pasado pruebas de selección para acceder a esos empleos. La gran mayoría de ellos están vinculados a PSOE, UGT y CCOO.

Se trata una Junta de Andalucía bis sobre la que el Ministerio de Hacienda ha puesto la lupa

Seguiu llegint

Del canvi climàtic ja només en parla en Tomàs Molina

Antón Uriarte:

El Cambio Climático no ha sido mencionado ni una sola vez en el tercer y último debate entre Romney y Obama dedicado a política internacional. El supuesto peligro global ha quedado relegado y olvidado. Habría tocado a Obama sacar el tema. Hace cuatro años prometía a la humanidad, al modo de Moisés y en oposición al Rey Canuto, salvarnos de las aguas y de la inundación oceánica.

Ahora ha preferido que en el final de campaña prime el slogan de Biden "Osama Bin Laden está muerto y General Motors está viva". Avívese la fabricación de automóviles y aumentemos la producción de combustibles fósiles. Más independencia y más barata calefacción, electricidad y gasolina.

Todo lo contrario de lo que ha venido predicando y de lo que en la retrasada Europa se sigue predicando todavía.

Però el debat ha servit també, una vegada més, per evidenciar la política internacional hipòcrita, covarda i mesquina que ha practicat Obama durant el seu primer -i esperem que últim- mandat presidencial.

La política internacional d'Obama en zones de conflicte ha consistit, a diferència de Bush, en no donar la cara sinó en "dirigir des del darrera" les intervencions militars. Una estratègia militar que seria bona sinó fos perquè la majoria de les vegades no funciona.

Mentre Bush va obrir un dels debats polítics, militars i diplomàtics més intensos de la història recent al portar la seva proposta de derrocar Saddam Hussein al Consell de Seguretat de l'ONU, Obama ha optat per desaparèixer de l'escena pública i actuar d'amagat, com en Vito Corleone.

Mentre que la guerra de l'Iraq va ser retransmesa en directe, segon a segon, durant sis anys per tots els mitjans de comunicació del món, els assassinats selectius d'Obama queden en la penombra, quan no en la foscor més absoluta. Llevat, és clar, de quan la víctima serveix per posar-se medalles, com és el cas de la merescuda mort d'Ossama bin Laden.

Redactat el decret de privatització del Clínic

Xifres

Si els col·legis públics navarresos fossin públics alemanys, 

sobrarien 2.784 professors

Obama, el rei nu

El miratge Obama s'ha esvaït del tot. No ha resistit ni un sol mandat. I tot i que l'economia, com sol ser habitual, serà la que digui l'última paraula en les eleccions del pròxim 6 de novembre, Obama ha anat renunciant a tot, des del tancament de Guantánamo a la lluita contra les emissions de CO2, fins a esdevenir el rei nu.

Durant el seu mandat, Obama s'ha vist obligat a ser més realista i pragmàtic. I això li ha fet perdre suports entre els seus desencantats seguidors..

La deserció del vot femení n'és un exemple. La intenció del vot de les dones cau en els Estats clau a un 49% per Obama i puja a un 48% per Romney, mentre que el vot masculí és d'un 44% per Obama i un 52% pel republicà.

El vot jueu, tradicionalment demòcrata, també li fa figa. Un 44% per cent de l'electorat jueu opta per Romney i un 40% per Obama.

Una cosa semblant passa entre els hispans. A Florida, la intenció de vot per Obama ha caigut del 52% al 44%, mentre que la de Romney han pujat del 43 al 46%.

A les zones rurals, tradicionalment republicanes, Romney té una intenció de vot del 59% contra el 37% d'Obama, que recula un 10% respecte el 2008.

Com fer front a la desigualtat sense perjudicar el creixement?

True Progressivism

The Economist

The priority should be a Rooseveltian attack on monopolies and vested interests, be they state-owned enterprises in China or big banks on Wall Street. The emerging world, in particular, needs to introduce greater transparency in government contracts and effective anti-trust law. It is no coincidence that the world’s richest man, Carlos Slim, made his money in Mexican telecoms, an industry where competitive pressures were low and prices were sky-high. In the rich world there is also plenty of opening up to do. Only a fraction of the European Union’s economy is a genuine single market. School reform and introducing choice is crucial: no Wall Street financier has done as much damage to American social mobility as the teachers’ unions have. Getting rid of distortions, such as labour laws in Europe or the remnants of China’s hukou system of household registration, would also make a huge difference.

Next, target government spending on the poor and the young. In the emerging world too much cash goes to universal fuel subsidies that disproportionately favour the wealthy (in Asia) and unaffordable pensions that favour the relatively affluent (in Latin America). But the biggest target for reform is the welfare states of the rich world. Given their ageing societies, governments cannot hope to spend less on the elderly, but they can reduce the pace of increase—for instance, by raising retirement ages more dramatically and means-testing the goodies on offer. Some of the cash could go into education. The first Progressive era led to the introduction of publicly financed secondary schools; this time round the target should be pre-school education, as well as more retraining for the jobless.

Last, reform taxes: not to punish the rich but to raise money more efficiently and progressively. In poorer economies, where tax avoidance is rife, the focus should be on lower rates and better enforcement. In rich ones the main gains should come from eliminating deductions that particularly benefit the wealthy (such as America’s mortgage-interest deduction); narrowing the gap between tax rates on wages and capital income; and relying more on efficient taxes that are paid disproportionately by the rich, such as some property taxes.

Different parts of this agenda are already being embraced in different countries. Latin America has invested in schools and pioneered conditional cash transfers for the very poor; it is the only region where inequality in most countries has been falling. India and Indonesia are considering scaling back fuel subsidies. More generally, as they build their welfare states, Asian countries are determined to avoid the West’s extravagance. In the rich world Scandinavia is the most inventive region. Sweden has overhauled its admittedly huge welfare state and has a universal school-voucher system. Britain too is reforming schools and simplifying welfare. In America Mr Romney says he wants to means-test Medicare and cut tax deductions, though he is short on details. Meanwhile, Mr Obama, a Democrat, has invoked Theodore Roosevelt, and Ed Miliband, leader of Britain’s Labour Party, is now trying to wrap himself in Benjamin Disraeli’s “One Nation” Tory cloak.

Such cross-dressing is a sign of change, but politicians have a long way to go. The right’s instinct is too often to make government smaller, rather than better. The supposedly egalitarian left’s failure is more fundamental. Across the rich world, welfare states are running out of money, growth is slowing and inequality is rising—and yet the left’s only answer is higher tax rates on wealth-creators. Messrs Obama, Miliband and Hollande need to come up with something that promises both fairness and progress. Otherwise, everyone will pay.

Mas diu ara que no vol un Estat independent

sinó interdependent

A veure quan els grecs es manifesten contra ells mateixos

Antes de conocerse el resultado final del ultimo registro, que terminó el 5 de Octubre, ya habían «desaparecido» de la Seguridad Social 52.189 pensionistas (es decir, personas cuyo fallecimiento no había sido registrado y cuyos parientes o conocidos seguían cobrando la pensión). De las cajas de pensiones de otros organismos se ha registrado la ausencia de otras 45.000 personas. ABC

Periodisme de kalidà, que diría Barcepundit

CARICATUNYA, nou bloc antinacionalista

Espanyolitzar alumnes catalans és fatxa. 

Catalanitzar alumnes espanyols és progre.

****************

Identitat, independència i construcció europea. 

El retorn del romanticisme

Independència ha esdevingut la paraula talismà que ha de resoldre tots els problemes de Catalunya, de la mateixa manera que als anys seixanta ho era el mot Revolució o, a l'Alemanya dels trenta, Jueu. Conceptes simples i simplistes que, sense voler equiparar-los, serveixen per identificar un culpable de tots els mals i imposar la bona nova redemptora.

Però, més enllà de la màgia de les paraules, la independència de territoris que formen part d'estats membres de la Unió Europea -tots ells estats democràtics de dret- no té cap justificació política racional. La independència o secessió poden estar justificades en territoris sota ocupació colonial o en situació de genocidi ètnic, però en l'actual context europeu no és res més que un deliri romàntic que marxa just en direcció contrària a l'esperit europeista, que no es altre que l'eradicació del nacionalisme i l'assumpció d'una ciutadania europea comuna que, vertebrant l'immens arxipèlag d'identitats del continent, faci impossible una altra gran guerra.

Des de la caiguda del Mur de Berlín, el projecte europeu s'ha vist confrontat obertament a dues tendències contraposades. D'una banda, la que insistia en l'aprofundiment previ de la unió. De l'altra, la que, reticent a la pèrdua de poder dels estats nacionals que  fins aleshores era exclusiva de l'escepticisme britànic, prioritzava l'ampliació a les noves i velles nacions del centre i l'est d'Europa.

Com sol ser habitual a la UE, enlloc de racionalitzar les prioritats es va optar per la via salomònica d'acontentar tothom i fer-ho tot alhora. D'una banda, es va precipitar la unió monetària quan encara no tots reunien les condicions necessàries per fer-la, com hem descobert ara dramàticament. D'altra banda, es van obrir les portes a nous estats membres, però sense haver reformat a fons l'arquitectura institucional de la Unió per fer-la operativa, àgil, eficient i representativa. 

D'aquesta manera, la UE s'ha ampliat a 27 estats membres, xifra que podria arribar a 35 en un futur més o menys llunyà. No endebades, des del 1990 a Europa s'han constituït 14 nous estats, alguns dels quals ja ho havien sigut  i altres no (Lituània, Letònia, Estònia, Bielorússia, Macedònia, Eslovènia, Moldàvia, Croàcia, Ucraïna, Bòsnia i Hercegovina, Txèquia, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo). 

En aquest context, els líders polítics de Catalunya, Escòcia o Flandes manifesten que aspiren també a convertir les seves comunitats en nous estats europeus. Aspiració a la que -per què no?- s'hi podrien sumar en el futur els nacionalismes bretó, cors, occità, padà, sard, tirolès, silesià, prusià, gal·lès, istri, magiar, il·liri o bavarès, conformant així un gegantí i laberíntic trencaclosques polític, ètnic i institucional totalment a les antípodes del projecte d'unitat europea.

Per què? Per què la concepció fundacional de la unió europea, entesa com un procés de supressió progressiva de barreres i de poders estatals, està sent afeblida per la recuperació d'identitats nacionals (reals o imaginàries) amb la finalitat de constituir nous estats sobirans de curt abast? Es que algú pot creure que el projecte europeu pot sobreviure a la creació de nous estats-nació que, lògicament, voldran exercir al màxim possible la seva estrenada sobirania, tal i com passa en gran mesura amb els estats que provenen de l'antic bloc soviètic?  

Algunes de les respostes que s'han donat a aquestes preguntes apunten a que es tracta d'una reacció passatgera a la globalització, al rebuig a una construcció europea elitista, burocràtica i insuficientment democràtica o al trauma de l'experiència soviètica. Respostes que segurament no hi son alienes però que resulten totalment insuficients per explicar la força i profunditat que estan adquirint els moviments identitaris, inequívocament nacionalistes, així com tot una munió de moviments "alternatius" al sistema industrial, científic-tècnic i representatiu vigent. 

Una resposta més convincent és que es tracta de quelcom més elaborat que una simple reacció als problemes del moment. Que es tracta, en realitat, de l'expansió i arrelament d'una concepció del món, de la vida, la moral i la societat, essencialment romàntica. Una mena d'ideologia neoromàntica transversal que, d'una banda, tendeix a omplir el buit cosmogònic, moral i sentimental deixat pel naufragi del comunisme i que, d'una altra, procura oferir remeis ancestrals al malestar que provoca en una ciutadania infantilitzada les inevitables limitacions temporals del coneixement científic i la formalitat de les institucions de la democràcia deliberativa. Un romanticisme que revaloritza tot el que es casolà i es malfia de l'universalisme i que exalta la voluntat personal i política per damunt de la norma i del dret.  

Aquest renaixement de l'esperit romàntic no es cosa de fa quatre dies. Reapareix públicament fa cinquanta anys, vint anys després de la Segona Guerra Mundial, a través dels moviments hippies i contraculturals de la dècada dels anys seixanta i setanta. El retorn a la naturalesa i a les arcàdies felices, la recerca de les pàtries perdudes, el rebuig de la societat industrial i de les democràcies representatives o l'exaltació de l'espontaneïtat son la llavor que empeltarà tots els moviments alternatius posteriors, des dels moviments identitaristes, ètnics o culturals, a l'ecologisme polític i altres moviments antisistema i antiglobalització.

Des del punt de vista polític, que és el que aquí ens interessa, el neoromanticisme -en línia amb el cèlebre jurista nazi Carl Smith- proclama que no poden existir límits a la voluntat sobirana del poble. Que en una autèntica democràcia no pot existir res per sobre d'aquesta voluntat majoritària, ni drets naturals ni constitucionals que la condicionin. La democràcia, la política, és l'Estat total. Una concepció que xoca frontalment amb la de les democràcies liberals que, just al contrari, es fonamenten precisament en la limitació de tots els poders i especialment del poder de la majoria, que és l'únic poder acceptat en les Constitucions modernes.

Pel neoromàntic, la democràcia és una fi en ella mateixa i no simplement un mitja per canviar els governs sense violència. Per a les democràcies liberals la finalitat bàsica del poder polític és garantir els drets i llibertats de les persones per què puguin viure, no com vol la majoria, sinó com vulguin i desitgin elles mateixes (en un convent, en una comuna d'amor lliure, un kibutz, una comunitat rural i de bescanvi, en un loft en parella de fet o en un casa aparellada amb una família heterosexual i indissoluble), en la mesura que això els sigui possible i sempre i quan no vulguin imposar als altres el seu model de vida.

D'aquestes dues concepcions del poder, la política i la democràcia, és la del neoromanticisme la que ha acabat assumint el nacionalisme català conservador, després de dècades d'interessada ambigüitat. La voluntat del poble -real o suposada- està per damunt de tot: de la llei, de l'Estatut, de la Constitució o dels Tractats Europeus. No hi ha regles del joc que valguin o que calgui respectar. S'ha de tirar pel dret.

Tot i que està per veure que farà a l'hora de la veritat, aquesta deriva exaltada del nacionalisme conservador és molt perillosa. I ho és per moltes raons, però sobre tot perquè pretén legitimar entre els ciutadans la idea que la bondat de la fi justifica els mitjans, encara que siguin il·legals. Una idea tan romàntica com totalitària.

Monti, millor que Rajoy

Itàlia reforma la Constitució per recentralitzar moltes funcions i poder estalviar més

 Document en pdf de les modificacions al Títol 5è de la Constitució italiana

Espanya paga a Polonia 90 milions per CO2

Romney goleja Obama

Una enquesta de la CNN sobre qui ha estat millor en el primer debat de les eleccions presidencials als EUA ha donat un 67% d'opinions favorables a Romney i un 25% a Obama.

Romney critica les subvencions verdes i Obama no se'n surt

¿Amb qui està vostè, amb Malthus o amb Déu?

Mai s’ha publicat una xifra de manifestants que sigui certa

Des de la primera gran manifestació de la transició a Barcelona, la de la Diada del 1977, fins a la del passat 11 de setembre, passant per manifestacions contra ETA (assassinats de Lluch o Blanco) o contra la guerra de l’Irak, mai s’ha publicat una xifra de participants que sigui certa.

En aquesta gran mentida informativa que dura gairebé 35 anys hi participa tothom -institucions, partits, sindicats, entitats...- i de manera especialment vergonyosa la premsa. Tota la premsa de Catalunya, tant pública com privada.

En tots aquests anys, només hi hagut un parell d’intents de publicar la veritat. El primer, per part del Col·lectiu CONTRASTANT, que en pau descansi. I el segon i útim, per part de l’efímera empresa Lynce.

Aquest fet ha creat una dinàmica infernal en la que cada vegada les xifres son més astronòmiques. Si quan eren cent cinquanta mil vam dir que n’hi havia un milió, quan en son 250.000 hem de dir forçosament que n’hi ha entre un milió i mig i dos. I tots tan amples.

El nombre de participants en una manifestació no és una percepció subjectiva, és una xifra concreta. I hi ha maneres de calcular-la amb una gran aproximació. Però la veritat no sembla interessar ningú.

300.000 manifestants tirant llarg

La manifestació s'ha acabat. Però hi havia un milió i mig de persones com afirmen els partidaris? Ho contarem amb dades visuals tretes de TV3 a dos quarts de vuit del vespre perquè en aquest moment varen ensenyar una imatge clau.

La manifestació es va concentrar al llarg del Passeig de Gràcia des de la Gran Via fins els Jardins Salvador Espriu, però com que hi va acudir molta gent una gran quantitat de persones es varen anar situant els carrers Major de Gràcia i a ambdós costats de la Diagonal, així com en carrers adjacents al Passeig de Gràcia. La marxa es va iniciar cap a Pau Claris i la Via Laietana i va anar seguint pel Marquès de l'Argentera fins a la porta del Parc de la Ciutadella.

Una imatge aèrea de TV3 a les 7'30 mostrava com la zona del Llapis (cruïlla de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia) ja era buida i que només hi quedaven grups reduïts. O sia que la gran massa de persones de la zona s'havia integrat al curs general de la manifestació. Podem afirmar, doncs, que el gruix dels participants eren dins el perímetre oficial de l'acció, tot i que també hi havia gent en carrer adjacents, però amb menys densitat.

En aquell moment, des de la Plaça del Llapis al Parc de la Ciutadella el recorregut era de 3'2 quilòmetres i de 110.000m2, dades que qualsevol pot comprovar amb la versió Pro de Google Earth. Aquest és l'espai en que es movien els manifestants, metres quadrats als que hauríem de descomptar arbres, bancs, parterres i espais ocupats diversos.

Segons el diari El País: "En marchas con poca densidad, los expertos y Fuerzas de Seguridad coinciden en que la ocupación es de una persona por cada metro cuadrado. En manifestaciones con mucha densidad es de un máximo de cuatro". Així, doncs:

110.000 m2 x 1 pers/m2 = 110.000 manifestants 
110.000 m2 x 2 pers/m2 = 220.000 manifestants 
110.000 m2 x 3 pers/m2 = 330.000 manifestants 
110.000 m2 x 4 pers/m2 = 440.000 manifestants

S'ha de tenir en compte que aquests resultats suposen una densitat constant al llarg de la manifestació en el moment analitzat, cosa que no es va produir, ja que a dos quarts de vuit zones en col·lapse s'alternaven amb d'altres de més tranquil·les.

Amb aquestes dades crec que en el trajecte oficial de la manifestació hi varen participar 275.000 persones (un promig d'ocupació de 2,5 persones per m2). Quedant per aclarir quantes n'hi havia fora del circuït principal. Si es pot comprovar que estic equivocat i que la xifra real és d'un milió i mig de persones encabides dins 110.000m2, certament ens trobem davant un fenomen notable que el tal Guiness hauria de fer constar al seu llibre per admiració de les futures generacions. J.B.

Hondures construirà la primera "ciutat privada"

El govern d'Hondures ha firmat un acord amb inversors estrangers per a la construcció d'una "ciutat privada" en el seu territori que tindrà les seves pròpies lleis i sistema tributari.

La jurisdicció d'Hondures sobre la "ciutat model" es limitarà pràcticament a la defensa, les relacions exteriors, la legislació electoral i l'emissió de documents d'identitat i passaport. L'estatut constitutiu i les lleis que regiran la ciutat model, així com els convenis que signin, hauran de ser ratificats pel govern d'Hondures, segons consta a la reforma Constitucional del 2011, que va ser necessària per aplanar el camí al projecte.

Un cop establert el seu marc legal, la ciutat quedarà al seu aire per governar, administrar, firmar tractats, establir la seva pròpia política monetària, crear òrgans d'aplicació de la llei, com ara tribunals i policia, fer el seu pressupost i "contractar els seus propis deutes interns o externs, sempre que siguin sense l'aval de l'Estat d'Hondures".

El projecte està inspirat en la idea de la charter city de l'economista nord-americà Paul Romer.

Imprescindible

Qué significa Israel para mí

Horacio Vázquez-Rial 

A mis veinte años, cuando yo era aún un hombre de la izquierda tradicional, miembro del Partido Comunista, tuvo lugar la Guerra de los Seis Días. Vivía entonces en mi barrio de adolescencia, el barrio judío de Buenos Aires, el Once. La mayoría de mis vecinos y amigos eran judíos, y buena parte de ellos pertenecía a la misma izquierda que yo. Ya por esa época, la fuerza de la propaganda judeófoba era inmensa y las posiciones antiisraelíes venían avaladas, además de por la prensa general, por la Unión Soviética, comprometida con los regímenes feudo-fascistas de los países árabes. Y la Unión Soviética formaba parte del imaginario utópico de mi generación –que no emprendería su tarea crítica hasta la represión de Praga de 1968– y del de la generación precedente, sobre todo en Buenos Aires, donde una mayoría de judíos rusos huidos de los pogromos del imperio granruso habían querido ver en los sucesos de 1917 una respuesta a sus plegarias, ignorando las terribles consecuencias que a veces tienen las plegarias atendidas. Es decir que, por una parte, uno abría los periódicos y se encontraba con un pestilente vómito antisemita, y hablaba con el vecino judío, progresista y deseoso de justicia, y se encontraba con el terrible argumento del antisionismo y de la fidelidad debida a la causa de los pueblos, como si Israel fuese ajeno a ese concepto. Empecé, pues, a discutir lo que aún hoy discuto. Lo curioso es que en los años sesenta, además de con los antisemitas de siempre, me veía obligado a discutirlo con judíos que estaban contra Israel, y no alcanzaba a comprender por qué.

Ellos tenían los mismos conocimientos que yo acerca de la situación, de la creación del Estado, y de la nefasta y soberbia actitud árabe. Poco antes, Les Temps Modernes, la revista que dirigía Sartre, había dedicado un número, el 233 bis, al conflicto árabe-israelí (nadie hablaba de palestinos, sino de árabes), y ese número había sido traducido al castellano en forma de libro. La historia misma de los acontecimientos entre 1917 y 1967 había sido narrada en incontables ocasiones. Pero yo defendía el derecho de Israel a existir y a desarrollarse, y mis amigos, entre los cuales predominaban los judíos de pensamiento avanzado, no. Probablemente haya sido la cuestión israelí uno de los determinantes de mi alejamiento del comunismo, debido en lo esencial al hecho de que la oposición al Estado judío –a su existencia misma– violaba todas las leyes de la racionalidad. Pero, sobre todo, porque violaba todas las normas de la tradición ético-estética de la que yo me sentía heredero, y que daba al progreso un lugar preponderante.

Los kibbutzim a los que se habían ido algunos amigos de infancia eran la realización de una utopía y, a diferencia los sovjoses de la impenetrable URSS –donde algunos afirmaban que se estaba realizando un sueño con la fe del carbonero–, se los podía visitar, y hasta se podía trabajar en ellos sin ser judío.

Aún no había leído yo a Malraux, que me llegaría un par de años más tarde. No conocía pues, aquella sentencia suya que posteriormente sería norma para mi vida: "Todo hombre lúcido y activo es o será fascista si no tiene una lealtad que se lo impida". Pero está claro que esa lealtad, que para Malraux había sido para con la República Española, era en mi caso para con Israel. Y así seguiría siendo. Aunque no en la misma forma a lo largo de los últimos treinta y cinco años.

En ese lapso pasaron muchas cosas. En la Argentina en la que me crié se sucedieron las dictaduras. De hecho, el ciclo militar ya estaba iniciado en 1967: el general Onganía había dado su golpe de estado un año antes de la Guerra de los Seis Días. El interregno teóricamente democrático entre los generales de los años sesenta y los de los setenta fue cubierto por José López Rega y la Triple A. El antisemitismo formó parte de los programas de gobierno desde Onganía en adelante, y se reforzó con Videla y sus sucesores inmediatos, amparados económicamente por una Unión Soviética ya en plena descomposición, que sustituía a los Estados Unidos de Jimmy Carter en el papel de cliente predilecto desde el momento en que el presidente americano ordenó el embargo del comercio con un gobierno que tan abierta y claramente violaba los derechos humanos.

Los judíos fueron perseguidos y exterminados: el número de ciudadanos judíos entre los desaparecidos y los exiliados es brutalmente desproporcionado en relación con su presencia en la sociedad general. Un sistema perverso de leyes fiscales instaurado a partir de 1976 –el beneficio de la exención total de impuestos para los inmigrantes del sudeste asiático, que así competían con todas las ventajas desde el principio– expulsó a los judíos del pequeño comercio. Durante la etapa menemista, con un presidente corrupto y vinculado familiar y políticamente a Siria, tuvieron lugar dos de los mayores atentados antisemitas previos al 11 de setiembre de 2001: la voladura de la embajada de Israel y la de la AMIA (Asociación Mutual Israelita Argentina), con una cantidad de víctimas aún no precisada, y que contaron con la tolerancia culpable del gobierno y de una parte de los jueces, dedicados a obstaculizar cualquier investigación y a poner pegas de toda clase al dignísimo magistrado instructor, Juan José Galeano. Mis amigos judíos de la adolescencia que no desaparecieron, ni se exiliaron ni fueron asesinados en atentados volvieron a ser judíos, lo que nunca habían dejado de ser a pesar de sus esfuerzos por ser comunistas, antisionistas y hasta peronistas. Y en ese proceso fueron descubriendo los valores de las sociedades abiertas, cuyo conjunto apenas si relativamente homogéneo llamamos Occidente.

En España, mi otro país, cuya nacionalidad poseía por legado paterno, descompuesto el régimen que tenía por enemigo principal una supuesta conjura judeo-masónica, el gobierno del PSOE estableció relaciones con el Estado de Israel porque no le quedaba más remedio si quería tener una imagen de recibo en la Unión Europea. Medió en ello Bruno Kreisky. Pero Felipe González no dio la talla en ningún momento. La cosa no le gustaba. No fue capaz de ponerse una kipá ante el Muro de los Lamentos y, como debía llevar la cabeza cubierta, acabó disfrazándose con una gorra de taxista. El que en aquel momento hacía las veces de presunto sucesor suyo, Javier Solana, acabó estando a cargo de la política exterior común de la Unión Europea, y ni él ni su delegado en Oriente Medio, el señor Moratinos, ocultaron su simpatía por Arafat, a quien, según propia confesión, le escribían discursos. Ni su simpatía ni su amistad, cosa que al menos González disimuló. Es cuando menos curioso que estas gentes, que asumen la representación de Occidente como dirigentes de la Europa comunitaria, no intenten al menos una explicación coherente de su cerril oposición al único Estado democrático de esa parte del Mediterráneo.

En 1991 sobrevino la Guerra del Golfo. Otra oportunidad para definirse. Y lo hicieron casi todos. Desde la izquierda pacifista, con su pretensión de que nadie se defienda, hasta una España miembro de la OTAN que participó a regañadientes y una Unión Europea que cubrió el expediente formal, tal vez porque sus miembros hegemónicos temían que saliera a la luz lo que finalmente, en 2002, salió: que Alemania y otros socios habían estado armando a Irak. Fue un auténtico despliegue de argucias para hablar contra la guerra sin decir lo que, al día siguiente de la invasión de Kuwait, se evidenció como objetivo central de Sadam Husein y puso de su lado a los palestinos: el arrasamiento de Israel, a cargo de los misiles iraquíes y como parte del gran proyecto panárabe de Bagdad.

La apoteosis, desde luego, fue la destrucción de las Torres Gemelas de Nueva York. Muchas barbaridades se habían oído antes de eso, pero las que se oyeron después fueron piezas destacadas de la antología del disparate. Desde las celebraciones palestinas hasta los comentarios de café acerca de lo mucho que habían hecho los americanos del norte para merecer ese desastre, pasando por las declaraciones de los popes de la izquierda, desde Noam Chomsky hasta Eduardo Galeano. Y se puso de manifiesto algo que ya era sabido por los que queríamos saber de esas cosas: que el antiamericanismo reinante en la Europa de hoy, con hegemonía alemana y simpatías proárabes, es una de las formas que adquiere el antisemitismo de siempre. En síntesis, lo que venían a decir las luminarias del pensamiento político no político era que ellos no tenían nada contra los judíos, pero sí contra el sionismo y contra el imperialismo que lo alienta y lo protege. Y sionistas somos todos los que creemos que Israel tiene derecho a existir, y proimperialistas todos los que consideramos que, hasta la fecha, Occidente, con todas sus lacras y sus miserias, representa el nivel de convivencia más alto alcanzado por grupo humano alguno a lo largo de la historia.

Lo que fui aprendiendo por el camino, desde la Guerra de los Seis Días hasta aquí, Malraux mediante, experiencia política mediante, es que este sistema, el pacto que denominamos democracia y el pacto que denominamos Estado como marco de garantías, merece ser defendido contra todas las alternativas concebidas hasta hoy. Que al cabo del tiempo vaya a ser superado es ley de la historia. Pero la idea de que alguno de los regímenes hoy existentes en otras partes del planeta esté llamado a encarnar esa superación pertenece al campo de las perversiones ideológicas, alimentadas por gurúes en nómina del poder. Nadie en su sano juicio puede decir hoy que es mejor la vida en Arabia Saudí, en China o en Cuba que en los odiados Estados Unidos o en la culposa y culpable Europa. Y nadie en su sana moral puede decir que la pervivencia de esos regímenes sea un derecho de los pueblos que los padecen y que, por emplear el término staliniano aún en boga, no se autodeterminan.

Pero Occidente, la suma de los países que viven en el marco de un Estado democrático, la suma de las sociedades abiertas, dista mucho de ser un todo coherente. Europa hizo a lo largo de todo un siglo denodados esfuerzos por apartarse de esa corriente general: el nazismo y el comunismo fueron ante todo grandes movimientos antioccidentales, en los cuales el elemento antidemocrático era sólo una muestra más de deseo de acabar con una cultura y con un estilo de convivencia definido a principios del siglo XX. Se necesitó la intervención de los Estados Unidos en dos guerras mundiales para poner el continente en el camino de las sociedades abiertas, y aun así, los coqueteos germánicos con el mundo islámico, que durante las dos contiendas fueron concretas alianzas, representan un riesgo constante de desvío. La América hispánica, la parte más pobre de Occidente, ha sido y es el escenario propicio para los populismos autoritarios, en general germanófilos, antiamericanos y antisemitas, desde el manifiesto doctrinal de Lugones hasta Hugo Chávez, quien además simpatiza con el islam.

Puesto que hasta los Estados Unidos, potencia paradigmática de un way of life, lo han puesto en peligro en más de una ocasión con apuestas equívocas en su política exterior, visto que Europa e Hispanoamérica han generado una amplia variedad de sistemas de poder enemigos de la convivencia democrática, sólo el resto de Occidente, es decir, Israel, ha venido realizando sin fisuras desde su nacimiento, hace medio siglo, y pese a estar en pie de guerra durante todo ese tiempo, los ideales democráticos occidentales de convivencia y de gobierno. Imagino que no en vano es un Estado en el que, en términos demográficos, predominan los ciudadanos que alguna vez han sido perseguidos por el nazismo, el fascismo, el comunismo, las dictaduras del sur de América y otros freaks de lo que, a falta de un nombre mejor, seguimos llamando pensamiento político. El único Estado, además, en que impera la noción republicana de "un hombre, un voto", con todas las complejidades y complicaciones a que ello da lugar. El pueblo judío, por otra parte, corresponde apuntarlo, es el único que, desde David y los Macabeos hasta 1948, carece de historia militar.

En estos días difíciles de la historia de Occidente, en los que una vez más –la cuarta desde 1870, la quinta desde la Santa Alianza– está en peligro el magro marco de garantías de las que habíamos conseguido dotarnos –la ONU, la OTAN, la UE son organizaciones podridas hasta los huesos–, la solidaridad con Israel es, quizá más que nunca antes, el único compromiso válido con la modernidad, con el pensamiento libre y con la estabilidad democrática.

Hace unos años, yo pensaba que, si caía Israel, el resultado inmediato sería un pogromo planetario, con cosacos y SS de todos los colores en una prolongada matanza, ya no industrial, como en los lager, sino artesanal, hasta acabar con el último judío. Ahora sé que no será así, que no cesará con el último judío, sino con el último lector, el último escritor, el último músico, el último científico, el último hablante. Si Israel cae, la sharia se impondrá en el estilo Pol Pot, con la colaboración de los mismos que miraron con simpatía a los jémeres rojos, víctimas del imperialismo y otras majaderías. Si Israel cae, habrá un Reich de mil años, un terrible retorno a las edades oscuras.

Mea culpa de la CIA pels informes erronis sobre l'Iraq

Aquest estiu, amb sis anys de retard, la CIA ha fet públic finalment el document de "mea culpa" pels informes erronis que va fer arribar al president George W. Bush sobre les armes de destrucció massiva de l'Iraq.

El document, que publica en exclusiva Foreign Policy, estableix que el Govern de Saddam Hussein va aturar els seus programes per a la fabricació d'arsenals químics després de la primera Guerra del Golf el 1991.

Els informes previs al conflicte indicaven que era possible que l'Iraq hagués emmagatzemat almenys 100 tones mètriques d'armes químiques.

En l'últim any, les autoritats de l'espionatge, incloent l'exdirector de la CIA George Tenet, havien admès que almenys algunes parts de l'avaluació sobre la capacitat bèl·lica de l'Iraq estaven equivocades.

(via)

Navarra, el bluff de les renovables

Quants milions de segadors aquesta vegada?

Ja tenim la manifestació del 11S a la vora. Com que la premsa del règim, o sigui tota, l'endemà dirà que hi han anat uns quants milions de persones, aquí us oferim una eina clau per saber què haurà passat.

Vet aquí el recorregut, segons el que publica el periòdic La Vanguardia:

"La cabecera de la manifestación se situará a la altura de Paseo de Gracia con Gran Vía, tras recorrer una parte de Gran Vía se desviará por Pau Claris, después avanzará por Vía Laietana hasta Marquès de l'Argentera, y allí recorrerá el último tramo hasta las puertas del Parque de la Ciutadella, donde está el Parlamento catalán. Para no colapsar la marcha en sus inicios, la ANC recomienda a los asistentes empezar el recorrido por los Jardines Salvador Espriu, en lo alto del Paseo de Gracia".

Els m2 de l'àrea del recorregut són 131.951, calculats des dels Jardins Salvador Espriu fins al Parlament de Catalunya -en groc a la fotografia- sense descomptar arbres, bancs, parterres i espais ocupats diversos, o sigui que de fet són menys m2.

Informació treta del periòdic El País:

"En marchas con poca densidad, los expertos y Fuerzas de Seguridad coinciden en que la ocupación es de una persona por cada metro cuadrado. En manifestación con mucha densidad es de un máximo de cuatro".

131.951 m2 * 1 pers/m2 = 131.951 manifestants
131.951 m2 * 2 pers/m2 = 263.902 manifestants
131.951 m2 * 3 pers/m2 = 395.853 manifestants
131.951 m2 * 4 pers/m2 = 527.804 manifestants


S'ha de tenir en compte que aquests resultats suposen una densitat constant al llarg de la manifestació, això vol dir que quan la capçalera de la manifestació arribi al final (Parlament de Catalunya) hi ha d'haver la mateixa densitat al punt d'inici (Jardins de Salvador Espriu), uns 4 quilòmetres en total. També s'ha de tenir en compte que hi ha gent fora del recorregut oficial, però en densitats menors.

Els organitzadors saben que en aquest espai no hi poden col.locar més gent i si no trien un espai més formidable, com la Diagonal de dalt a baix (uns 450.000 m2), és perquè tenen una consciència exacte de la seva limitada capacitat de mobilització.

Amb aquestes dades faré un pronòstic: en el millor dels casos, tot i que és molt improbable, a la manifestació hi haurà 250.000 persones (un quilòmetre amb una densitat mitjana de 3 persones al recorregut oficial, més altres persones als carrers laterals). FC 

La aristocracia del sufrimiento

Crucifixió al Iemen

L'actualitat del pensament de Tocqueville sobre el socialisme i els socialistes

Tocqueville - Discours Du 12 Septembre 1848

(Via)

Bis repetita placent (Les coses repetides agraden)

(Via)

Els aliments orgànics no són més saludables

Hay muchas causas para comprar alimentos orgánicos (o ecológicos en la terminología más frecuente en España), pero sus propiedades saludables no son una de ellas. Esta es la principal conclusión de un metaanálisis (estudio de estudios) que ha hecho un equipo de la Universidad de Stanford (EE UU) en el que han revisado dos centenares de trabajos publicados. Si acaso los autores afirman que los productos cultivados o criados de una manera más natural tienen una menor concentración de pesticidas, aunque los otros también están por debajo de los límites saludables. El trabajo lo publica Annals of Internal Medicine.

Ara si que faran la revolució!

La intervenció de Clint Eastwood a la convenció republicana

Com ha arribat Catalunya a demanar el rescat a l'Estat?

Moià és més que un deute municipal

Hi ha més delinqüència a Europa que als Estats Units

Un estudi dels italians Paolo Buonanno, Francesco Drago, Roberto Galbiati i Giulio Zanella:comparant l'evolució de la criminalitat entre Europa i els EUA conclou que tant els delictes contra la propietat com els violents, llevat dels homicidis, són més elevats a Europa que l'altra banda de l'Atlàntic.

Contrariamente a la percepción común, los crímenes de hoy en día, tanto de la propiedad como los violentos (con la excepción de los homicidios) son más comunes en Europa que en los EE.UU [...] Llamaremos a este hecho la “revocación de las desgracias”. En el paper investigamos el impacto de los cambios demográficos, el encarcelamiento, el aborto, desempleo y la inmigración sobre la delincuencia.

Para ello se utilizan datos de series temporales (1970-2008) de siete países europeos [entre ellos España] y Estados Unidos. Encontramos que la estructura demográfica de la población y la tasa de encarcelamiento son determinantes a la hora de incidir en la delincuencia. Nuestros resultados sugieren que una política de reclusión más dura puede ser más eficaz para combatir la delincuencia en Europa. El análisis no proporciona información sobre cómo la política carcelaria debe ser más ni tampoco dar una respuesta a lacuestión de si tal política también sería eficaz desde el punto de costo-beneficio de vista. Dejamos esto para futuras investigaciones.

(Via)

Però no haviem quedat que no en tenía?

Experts del Regne Unit ajudaran a l'Iraq a destruir les restes d'armes químiques de Saddam

(via)