(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
divendres, 27 d’abril del 2012
Per què Espanya no es reformarà
Wall Street Journal:
Of late Mr. Rajoy has been blaming Spain's regional governments for the country's deficit overruns, saying that wayward local spending had jeopardized the entire nation's creditworthiness. Madrid has threatened to intervene in the regional governments' budgets if they don't tidy their books on their own.
But according to Andreu Mas-Colell, Catalonia's economy minister, the real story is a little different. He explains that with the exception of the Basque Country, Spain's 17 regions enjoy spending autonomy but almost no revenue autonomy. It's up to the central government to decide how nationwide revenue gets distributed between regions, and there's no guarantee that what a region's citizens pay to Madrid is returned euro-for-euro in funding to that region.
That means the central government can make its own budget shortfalls look smaller—and the regional governments' look bigger—simply by keeping more of the revenue pot to itself.
The result? Catalonia is the seat of Spanish industry and one of the most important industrial districts in Europe, lagging only the likes of Italy's Lombardy and the German Ruhr in productivity. Yet each year since 1986, an average of 9% of Catalonia's GDP in net terms has left the region to be redistributed or spent by Madrid. In Spain, only the Balearic Islands surrender a larger share of their annual output. Nowhere else in Europe or North America do intra-national transfers of such size occur as a matter of course.
"In discretionary expenses we feel we have been historically shortchanged," Mr. Mas-Colell says. "We represent 15% of the population, and we represent close to 18% in terms of GNP. . . . In this year's budget, the investment in Catalonia is 11% of public investment in Spain."
"There are inefficiencies in the autonomous communities for sure," he adds. "But not to a larger extent than the inefficiencies in the central administration. . . . Spain in all its components has to gain on efficiency, on liberalization, on flexibility."
Seen this way, Madrid's threats to recentralize fiscal policy look like a political play that distracts from reforms that could actually help the regional governments close their budget gaps. Mr. Mas-Colell says that it's up to Madrid, for instance, to make regulatory changes that would enable hospitals to charge for prescriptions, meals and overnight stays, as his government is trying to do.
He also notes that Barcelona has cut government employees' wages. Madrid hasn't.
It's a little bewildering that Madrid would choose to inflame separatist feeling in Catalonia at a time of national crisis. More than 40% of Catalans now say they'd support seceding from Spain. But Madrid's centuries-long jiu-jitsu with the regions suggests something about the national character, according to Germà Bel, an economist at the University of Barcelona. Centralized control, Mr. Bel told me, is in "the genetics of the Spanish state."
L'espavilat
Josep Borrell, a former president of the European Parliament and an ex-minister in Spanish socialist governments, has been forced to resign as president of the European University Institute (EUI) in the face of allegations of a conflict of interest.
Borrell is being paid €300,000 a year as a board member of the Spanish sustainable-energy company Abengoa, a post he has held since July 2009, when he left the European Parliament. The EUI apparently only became aware of this in recent weeks, after comments in the Spanish press.
Under the rules of the EUI, a postgraduate research institute set up in the 1970s and now supported by 19 European national governments, Borrell should have declared his financial interest.
dijous, 26 d’abril del 2012
Els primers en parats i polítics
Tenemos 445.568 políticos empleados en la administración pública. Casi el doble del segundo país del ranking, que es Italia.
131.250 polítics estan col·locats en empreses públiques i empreses amb participació pública.
Hi ha 8.260 polítics assignats al sistema sanitari i 9.320 a l'ensenyament.
Els polítics col·locats en càrrecs de confiança són 40.000.
I per si tot això no fos poc, tambè tenim 65.130 alliberats sindicals i 31.210 "alliberats" empresarials.
I per si tot això no fos poc, tambè tenim 65.130 alliberats sindicals i 31.210 "alliberats" empresarials.
dimecres, 25 d’abril del 2012
dimarts, 24 d’abril del 2012
Lovelock es retracta
James Lovelock, autor de la teoria Gaia i un dels gurus més famosos de l'escalfament global, ha reconegut a la cadena nord-americana MSNBC que va ser un alarmista i que es van equivocar:
"He sido un alarmista respecto al cambio climático".Via Antón Uriarte.
"El problema es que no sabemos lo que el clima está haciendo. Creíamos que lo sabíamos hace 20 años. Lo que motivó libros alarmistas —incluído el mío — porque parecía muy claro, pero no es eso lo que ha sucedido".
"De acuerdo, cometí una falta"
El Congrés estudiarà la prohibició de l'Alcorà a Espanya
Imran Firasat és un pakistanès que viu a Espanya com a refugiat polític. Aquest home, que coneix de primera mà de que và això de l'Islam, ha aconseguit que la seva petició de prohibir l'Alcorà a Espanya sigui estudiada a la Comissió Constitucional del Congrés espanyol.
Aquests són els seus arguments:
Aquests són els seus arguments:
1.El Corán no es un libro sagrado y religioso sino un libro violento, lleno de odio y discriminación.
2.El Corán es un libro horrible que provoca a una comunidad que se llama musulmanes a hacer la yihad y matar a gente inocente y destruir la paz del mundo.
3.El Corán es responsable de todo el terrorismo que hemos visto en los últimos años donde miles de personas han perdido sus vidas.
4.El Corán es un libro que da mal enseñanza y fuerza a sus creyentes para capturar todo el mundo y el poder completo por cualquier precio.
5.El Corán es un libro que permite e incita el odio y la violencia legalmente y por eso no es compatible al mundo moderno incluso España.
6.El Corán es el libro que hace discriminación entre humanos.
7.El Corán es el libro que no permite la libertad de expresión ni libertad religiosa
8.El Corán es el libro que hace sufrir y torturar a las mujeres a través de sus leyes injustas y machistas.
9.El Corán es el libro que vez de enseñar el lección de la unidad enseña desunir y por eso No permite a sus creyentes a hacer la amistad con los que no son musulmanes, ya que son infieles en los ojos del Corán.
10.El Corán es una gran amenaza a la sociedad libre de España. Un libro que claramente da el mensaje del yihad, matar, odiar, discriminación y venganza, por eso no puede ser compatible al sistema de la España en ningún sentido. Es un libro totalmente en contrario de todo lo que dice la ley y constitución Española. Y está incitando el odio y la violencia en nuestro país.
dilluns, 23 d’abril del 2012
Un referèndum contra Sarkozy
La primera volta de les eleccions presidencials franceses ha estat un referèndum contra Nicolàs Sarkozy. Fa cinc anys, va ser elegit clamorosament amb el programa de reformes més liberal de la història de França. Cinc anys després, el més calent és a l'aigüera. Sarkozy no ha fet pràcticament res del seu programa de reformes. I això no ha agradat ningú. L'electorat liberal-conservador se sent enganyat per la falta de reformes, mentre que entre l'electorat d'esquerres ha subsisit la por a les mateixes. És l'anàlisi de Guy Sorman.
Els xoriços de Kioto
L'amic Antón Uriarte s'ha passat molts anys denunciant la injustificada criminalització del C02 com a responsable del suposat escalfament global, així com desenmascarant el caràcter mafiós del calamitós Protocol de Kioto. Doncs bé, finalment sembla que alguns comencen a baixar del burro de la histèria climàtica i a qüestionar-se els efectes del Protocol de Kioto. El diari El País acaba de publicar un artícle titulat: "El mercado de CO2 : negocio para las fábricas, ruina para el Estado".
Antón Uriarte:
Antón Uriarte:
Hace dos semanas salió a la luz pública la larga lista de las miles de fábricas europeas afectadas por este mercado (unas 11.000), con los números de las cuotas asignadas gratis y las realmente utilizadas (co2: Más cuotas adjudicadas que usadas). En El País de hoy el periodista de la sección de medio ambiente, Rafael Méndez, hace un interesante análisis del tema en España. Desvela lo mal que ha sentado a las cuentas públicas del estado español el mercado de emisiones de CO2 y cómo, por el contrario, el regalo de las cuotas ha favorecido a cientos de empresas que aberrantemente se han visto favorecidas si producían menos y vendían parte de las cuotas asignadas. De esta manera la aplicación del mercado de emisiones de CO2 ha logrado el objetivo ecologista de emitir menos CO2 y fabricar menos. De intensificar la crisis industrial y llegar a su alabado "crecimiento cero".
El gran problema d'Espanya és que el govern no té clares les prioritats
Xavier Sala i Martín:
El estado tiene tanta grasa que se puede recortar mucho sin recortar lo esencial. Pero para ello se necesita tener claro lo que es prioritario. España tiene los ingredientes para volver a la senda de crecimiento pero para ello hay que reformar y para reformar se necesita tener claro lo que es prioritario. El primer paso para solucionar los graves problemas económicos de España es decidir las prioridades. Una vez estén establecidas, va a resultar sencillo decidir qué es lo que se debe recortar, hacia donde hay que ir o cómo construir el futuro. Mientras no se haga, se van a poner parches que NO solucionarán el problema de fondo y se va a ir perdiendo, poco a poco, la credibilidad ante los socios europeos y ante los acreedores que verán que España sigue siendo el país de Zapatero: un país sin rumbo, sin criterio y sin capacidad de decisión.
divendres, 20 d’abril del 2012
Una proposta de solució al problema fiscal i bancari espanyol
Xavier Sala i Martín:
1.El gobierno de Rajoy debe reconocer que sus soluciones no han funcionado y el capital privado no vendrá a financiar a la banca española. Rajoy tuvo una ocasión de oro de distanciarse de la política de su predecesor cuando llegó a la Moncloa pero la dejó pasar. Pero pienso que todavía está a tiempo de reconocer el error y cambiar de estrategia.
2.Seguidamente confiesa que España sola no va a poder solucionar el problema financiero al tiempo que reduce el déficit fiscal tal como ha prometido. Puede afrontar uno de los dos problemas pero no los dos a la vez.
3.Y como no puede afrontar los dos a la vez, pide ayuda a Europa para que solucione el problema de los bancos. A cambio de la ayuda, España se compromete a dejar su sistema financiero completamente en manos de Europa (esencialmente eso quiere decir que el Banco de España desaparece como ente regulador y pasa a ser un servicio de estudios.
4.Europa utiliza el fondo de rescate (el European Financial Stability Facility) y su sucesor el European Stability Mechanism, que en principio fueron creados para rescatar países, y pone los 50.000 a 200.000 millones de euros que se necesitan para capitalizar los bancos españoles. El ESM pasa a ser propietario de una parte del capital y a gestionar los bancos en los que tenga mayoría del accionarioado. Si, llegado el momento, el banco es reflotado, el ESM puede vender sus acciones y, si hay plusvalías, se reparten entre los gobiernos que aportaron fondos al ESM.
5.Europa se compromete a resolver el problema financiero español, pero al mismo tiempo garantiza que el gobierno español no va a ser rescatada con fondos públicos. Es decir, la UE le salva el trasero al gobierno español en el tema financiero, pero le obliga a reducir el déficit “estructural” tal como estaba planeado.
dijous, 19 d’abril del 2012
Per sentir parlar de suïcidi ningú es treu la vida
Entrevista a Carmen Tejedor, psiquiatra de l'hospital Sant Pau de Barcelona:
Per més informació, Arcadi Espada ha tractat el tema diverses vegades.
Si hablamos abierta y públicamente del suicidio, ¿existe riesgo de contagio?Aquest és un tema que afecta especialment els mitjans de comunicació que, tradicionalment, no publiquen notícies sobre suïcidis amb l'argument de l'efecte contagi. Aquesta suposició es fonamentava en pretesos arguments científics, descreditats fa anys. Més enllà de la influència romàntica, la tesi doctoral de Paul Moreau de Tours -"De la contagion du suicide" (1875)- i el posterior llibre de Paul Abry -"La contagion du meurtre" (1896)- van influir decisivament en la idea del contagi. Una idea que, ves a saber perquè, va calar fort. Tant fort que fa més de cent anys que dura, tot i que el pare de la sociologia Émile Durkheim ja negués la plausibilitat d'aquest efecte a finals del segle XIX.
Sí que existe ese riesgo, pero los que se contagian ya están enfermos. Por oír hablar de suicidio nadie se quita la vida. Los beneficios de hablar sobre el suicidio son mucho mayores que los riesgos. Esa misma discusión existe en relación a la violencia de género. El hablar de ello que hace, ¿que crezcan los maltratadotes y maten más? ¿O es la manera de que ayudemos a las mujeres maltratadas? Las ventajas son muy superiores al riesgo.
Per més informació, Arcadi Espada ha tractat el tema diverses vegades.
dimecres, 18 d’abril del 2012
L'economia espanyola encara està a les urpes de Franco
Ana Palacio:
Spain’s economic woes are triggering renewed fears over a potential default in the euro area, and much of the blame belongs to labor laws that date back to the dictatorship of General Francisco Franco. Unless the government succeeds in changing them, it’s hard to see the country returning to healthy growth even if it manages to stay solvent.
Spain is by now notorious for having the highest unemployment rate in the European Union, especially among the young -- every second Spaniard under the age of 25 is looking for a job. It would be simplistic, of course, to attribute Spain’s severe economic contraction and rampant unemployment to any one cause, but the labor market is a useful place to start. It has taken the financial crisis to force an ambitious attempt to address the problem.
Franco’s camp introduced the foundations of the existing labor laws in 1938, when the Spanish Civil War was still being fought. The new legislation was heavily influenced by Mussolini’s 1927 Carta del Lavoro, and was bolstered by additions in the 1940s and ’60s and, toward the end of Franco’s rule, in the ’70s. Remarkably, much of that legislation remains in effect today.
La disposició addicional tercera de l'Estatut
Que l'Estat no pagui les partides derivades de l'aplicació addicional tercera de l'Estatut de Catalunya es podrà considerar just o injust, discriminador o no, però el que no es pot afirmar és que sigui il·legal. I no ho és perquè la disposició addicional tercera va ser acceptada pel Tribunal Constitucional a condició que s'interpretés de la manera següent:
"debe, pues, interpretarse en el sentido de que no vincula al Estado en la definición de su política de inversiones, ni menoscaba la plena libertad de las Cortes Generales para decidir sobre la existencia y cuantía de dichas inversiones. Interpretada en estos términos -concluye la sentencia- la disposición adicional tercera, apartado 1, no es contraria a la Constitución".Francesc de Carreras
No ploris per mi Argentina. Plora per tú
Xavier Sala i Martín:
En 2007, y ya con Antoni Brufau al frente de la petrolera, el presidente Néstor Kirchner pidió a REPSOL que un grupo argentino entrara a formar parte de la compañía. Se trataba del grupo Petersen de la familia de Enrique Eskenazi. La familia Eskenazi era una familia de la alta burguesía de Santa Cruz, región que había sido presidida (oh! casualidad!) por Néstor Kirchner, antes de ser presidente de Argentina. De hecho, Enrique Eskenazi era amigo íntimo de don Néstor. Es decir, el presidente Kirchner obligó en 2007 a REPSOL a aceptar un socio argentino que, casualmente, era un amigo íntimo de toda la vida. Antoni Brufau aceptó porque sabía que siempre es bueno tener inversores locales con conexiones políticas. Es bueno que los insiders te señales la existencia de luces ámbar antes de que se vuelvan rojas. Por esto aceptó que la familia Eskenazi tenga primero el 15% y luego el 25% de la compañía.
Pero había un pequeño problema: los Eskenazi eran los ricos del pueblo en Santa Cruz, pero una cosa es que tus niños se paseen por el pueblo en lujosos horteras Ferraris rojos o que chuleen por las discotecas de moda de la zona y otra cosa muy distinta es comprar el 25% de una compañía que vale decenas de miles de millones de dólares. Los Eskenazi no eran tan ricos!
¿Cómo consigue la familia amiga de Kirchner comprar el 25% de REPSOL-YPF? Pues obligando a YPF a PRESTARLE EL DINERO! Repito, Néstor Kirchner obliga a REPSOL a prestar el dinero a una familia amiga para que ésta compre el 25% de REPSOL. ¿Y cómo va a pagar esa familia semejante millonaria cantidad? Pues con los dividendos de la propia REPSOL. Es decir, REPSOL, el gobierno de Kirchner y el grupo Petersen de la familia Eskenazi firman un contrato (depositado en la Security Exchange Comission de New York) que obliga a REPSOL a dar el 25% de su capital a la familia Eskenazi y ésta se compromete a pagar de vuelta con los dividendos de REPSOL. Para garantizar que REPSOL pueda cobrar ese "crédito" (o quizá deberíamos calificarlo de extorsión), se obliga a REPSOL distribuir en forma de dividendos el 90% de sus beneficios.
Es decir, cuando la señora de Kirchner acusa a REPSOL de no destinar una mayor parte de sus beneficios a inversiones y prospecciones petrolífera, no explica que su marido (repito, SU MARIDO) había obligado a REPSOL a utilizar el 90% de los beneficios a pagar dividendos para que sus amigos (repito, SUS AMIGOS) se apropiaran del 25% de REPSOL cuando no tenían ni un dólar para comprar semejante cantidad de acciones(*).
dimarts, 17 d’abril del 2012
Un rellotge de 55.000 eruros
En un bany de masses a la Place de la Concorde Sarkozy tem que li robin el rellotge d'or i se'l posa a la butxaca.
Així justifica un senador del sector socialdemòcrata del peronisme l'expropiació d'YPF
Daniel Filmus:
El Gobierno Nacional ha dado un paso histórico hacia la recuperación de la soberanía energética, colocando nuevamente en manos del pueblo y el Estado argentino las decisiones respecto de la principal empresa hidrocarburífera del país.
YPF significó desde su temprana creación en 1922 una herramienta fundamental para contar con la energía necesaria para construir un desarrollo industrial autosostenido y vigoroso en el país. Con esta concepción fue creada y conducida por el General Enrique Mosconi y con esta perspectiva jugó un papel decisivo en el modelo de crecimiento con justicia social que se implementó a mediados del Siglo XX en la Argentina.
La decisión adoptada por nuestra presidenta, Cristina Fernandez de Kirchner, de nacionalizar YPF a través de la expropiación de la mayoría accionaria y de recobrar para el país la toma de decisiones,significa un duro golpe a las políticas neoliberales implementadas en la Argentina a partir de la última dictadura militar y al mismo tiempo confirma la profundización del proceso de recuperación de nuestro patrimonio y nuestra capacidad de decisión política y económica, iniciado en el año 2003. Se inscribe en la misma perspectiva del la renegociación y desendeudamiento externo, la autonomía frente al FMI, la nacionalización de numerosas empresas privatizadas como AYSA, Aerolíneas Argentinas, la fábrica de aviones de Cordoba, etc., la nacionalización de las AFJP, los límites a la extranjerización de tierras, la reforma a la Carta Orgánica del Banco Central, etc.
dilluns, 16 d’abril del 2012
divendres, 13 d’abril del 2012
De com la nova regulació bancària ha agreujat la crisi
Xavier Sala i Martín:
La nueva regulación de Basilea está obligando a los bancos a (a) o bien ampliar capital o (b) o bien substituir créditos de alto riesgo (a empresas productivas) por créditos de bajo riesgo (al gobierno). Como los bancos españoles tienen dificultad para ampliar capital, lo que está pasando es que la regulación de Basilea está OBLIGANDO a los bancos a dejar de dar créditos al sector productivo para dárselo al sector público. Es decir, la incompetencia de los reguladores está ahogando la actividad productiva, está secando el crédito de la economía y está contribuyendo a la destrucción de riqueza y puestos de trabajo. La regulación inteligente protege. Pero la experiencia española demuestra, nuevamente, que la regulación compulsiva empobrece.
Relativisme moral, relativisme criminal
"Però la bogeria i el crim no s'han expressat només en l'Holocaust i no es van aturar al final de la guerra. Dels vuit milions de soldats alemanys que van ser capturats pels russos, potser dos milions van sobreviure i tots els altres van ser liquidats. Hi havia prop de 14 milions de refugiats a Alemanya, la meitat del país va passar directament de la tirania nazi a la tirania comunista. No estic dient això per disminuir la gravetat dels crims contra els jueus, però l'Holocaust no va ser l'únic crim. Tenim una responsabilitat pels crims dels nazis. Però els crims han causat als alemanys greus desastres, convertint-los en víctimes."Aquestes paraules les va dir l'escriptor alemany Günter Grass en una entrevista publicada pel diari Haaretz el 26 d'agost de l'any passat sense que li caigués la cara de vergonya. L'exSS i posterior pare espiritual de l'esquerra alemanya, compara sense immutar-se els 6 milions de jueus exterminats per ser jueus amb els sis milions de soldats alemanys morts per invasors.
Via
Un exmembre del govern de Felipe González defensa la reforma laboral
Guillermo de la Dehesa, president del Centre for Economic Policy Research i exsecretari d'Estat d'Economia amb Carlos Solchaga.
dijous, 12 d’abril del 2012
Els punts febles de Romney
Segons Gallup, els punts febles de Mitt Romney són els joves, els religiosos conservadors i el Mitjà Oest.
dimecres, 11 d’abril del 2012
dimarts, 10 d’abril del 2012
El que hauria de fer Rajoy
Totes les mesures decidides i anunciades fins ara per Rajoy les podria haver pres perfectament Zapatero, si no hagués sigut tan ruc. I és que, es mirin com es mirin, totes elles tenen per objectiu mantenir l'estat del benestar, convenientment podat i retallat. L'ambició de Rajoy sembla limitar-se a passar a la història com el gestor més prudent i assenyat de la socialdemocràcia espanyola. En cap cas no es planteja el que realment seria necessari de cara al futur: un canvi del model, com va fer Suècia arran la crisi del 1993. Ja sé que Rajoy no és precisament un revolucionari, però tampoc ho era la dreta sueca -encara que sí més llegida- i va ser capaç d'encarrilar la transformació de l'estat del benestar en el que ara es coneix com la societat del benestar.
Però per canviar de model cal que les retallades i les reformes tinguin un objectiu polític transformador. Com que Rajoy no sap no contesta, aquí van cinc de les grans reformes que Espanya hauria d'emprendre per situar-se en el segle XXI:
1.- Acabar amb el "café para todos". Suprimir totes les autonomies ordinàries, que haurien de quedar reduides a organismes administratius i no polítics. Només Catalunya i el País Basc -com a molt, també Galícia-.haurien de mantenir l'autonomia política en el marc d'un estat federal o, fins i tot, confederal, on les atribucions i competències estiguin clarament definides, fixades i garantides.
2.- Acabar amb el model decimonònic d'ensenyament públic, inspirat en el model militar d'escoles-caserna repartides per tota la geografia del país amb un exèrcit de funcionaris que imparteixen coneixements estandaritzats i uniformadors segons un model pedagògic únic, si és que n'hi ha algun. Amb la introducció de l'estat de les autonomies aquest model va seguir sent substancialment igual, simplement va canviar de mans, es va fer més provincià i va adoptar continguts i models pedagògics i més afins a la ideologia del poder local.
La reforma sueca ha consistit en acabar amb el monopoli públic de l'ensenyament, promocionant escoles lliures o independents que ofereixen als pares la capacitat d'elegir entre mètodes pedagògics, models d'escola o simplement triar l'escola que consideren més eficient. L'estat garanteix la gratuitat de l'educació, habitualment a través de l'anomenat xec o vaucher escolar, així com la permanència de l'escola pública en les zones rurals o en aquells indrets on no hi ha opcions alternatives. La creació d'escoles lliures o independents es pot facilitar també cedint edificis d'escoles públiques a cooperatives de mestres o la iniciativa privada.
3.- Acabar amb el semimonopoli públic sanitari espanyol. L'Estat s'hauria de limitar a garantir la gratuitat de l'atenció mèdica, especialment als que no se la podrien pagar, així com vetllar per la seva qualitat i evitar fraus o sistemes injustos de selecció de pacients.
El nou sistema suec promou la llibertat d'elecció i de competència. El pagament del servei sanitari es fà, com a l'escola, a través d'un xec o vaucher sanitari a càrrec de l'estat. Els nous centres mèdics privats suecs han de cobrir totes les despeses efectives del tractament dels seus pacients, la qual cosa ha incentivat als proveidors de serveis de salut a invertir en mesures de prevenció.
4.- Abolir el sistema de pensions de repartiment, basat en l'estafa de la piràmide, i substituir-lo progressivament per un sistema de capitalització.
A Suècia s'ha creat un sistema mixt de repartiment i capitalització en què gairebé tots els estalvis segueixen anant al fons comú (que té un component no gens menyspreable de capitalització), però ara també es permet que una porció dels estalvis vagin als comptes individuals d'estalvi. El treballador decideix amb tota llibertat en quin fons privats diposita aquests estalvis entre un total de més de 700 opcions autoritzades. També és important esmentar que s'ha separat totalment el sistema de pensions del pressupost de l'estat.
5.- Acabar amb la "dictadura legislativa". Cal simplificar l'entramat legislatiu i donar-li coherència. Cal abolir totes les lleis, normes, reglaments i regulacions que no serveixen de res i que entren en contradicció amb altres lleis, normes i reglamentacions convertint la la legislació espanyola en un autèntic laberint jurídic. No endebades l'Estat i les Comunitats Autònomes publiquen un milió de pàgines cada any en els seus butlletins oficials.
Per explicar algunes d'aquestes reformes he fet referència a la reforma del model suec. Cal dir, però, que si bé la reforma sueca ha estat positiva també és cert que ha estat clarament insuficient. Suècia necessita fer encara altres reformes per guanyar competivitat i embranzida econòmica.Aquí, però, encara no n'hem fet cap, llevat d'una tímida reforma laboral, necessària però que es queda curta.
Fins quan?
Però per canviar de model cal que les retallades i les reformes tinguin un objectiu polític transformador. Com que Rajoy no sap no contesta, aquí van cinc de les grans reformes que Espanya hauria d'emprendre per situar-se en el segle XXI:
1.- Acabar amb el "café para todos". Suprimir totes les autonomies ordinàries, que haurien de quedar reduides a organismes administratius i no polítics. Només Catalunya i el País Basc -com a molt, també Galícia-.haurien de mantenir l'autonomia política en el marc d'un estat federal o, fins i tot, confederal, on les atribucions i competències estiguin clarament definides, fixades i garantides.
2.- Acabar amb el model decimonònic d'ensenyament públic, inspirat en el model militar d'escoles-caserna repartides per tota la geografia del país amb un exèrcit de funcionaris que imparteixen coneixements estandaritzats i uniformadors segons un model pedagògic únic, si és que n'hi ha algun. Amb la introducció de l'estat de les autonomies aquest model va seguir sent substancialment igual, simplement va canviar de mans, es va fer més provincià i va adoptar continguts i models pedagògics i més afins a la ideologia del poder local.
La reforma sueca ha consistit en acabar amb el monopoli públic de l'ensenyament, promocionant escoles lliures o independents que ofereixen als pares la capacitat d'elegir entre mètodes pedagògics, models d'escola o simplement triar l'escola que consideren més eficient. L'estat garanteix la gratuitat de l'educació, habitualment a través de l'anomenat xec o vaucher escolar, així com la permanència de l'escola pública en les zones rurals o en aquells indrets on no hi ha opcions alternatives. La creació d'escoles lliures o independents es pot facilitar també cedint edificis d'escoles públiques a cooperatives de mestres o la iniciativa privada.
3.- Acabar amb el semimonopoli públic sanitari espanyol. L'Estat s'hauria de limitar a garantir la gratuitat de l'atenció mèdica, especialment als que no se la podrien pagar, així com vetllar per la seva qualitat i evitar fraus o sistemes injustos de selecció de pacients.
El nou sistema suec promou la llibertat d'elecció i de competència. El pagament del servei sanitari es fà, com a l'escola, a través d'un xec o vaucher sanitari a càrrec de l'estat. Els nous centres mèdics privats suecs han de cobrir totes les despeses efectives del tractament dels seus pacients, la qual cosa ha incentivat als proveidors de serveis de salut a invertir en mesures de prevenció.
4.- Abolir el sistema de pensions de repartiment, basat en l'estafa de la piràmide, i substituir-lo progressivament per un sistema de capitalització.
A Suècia s'ha creat un sistema mixt de repartiment i capitalització en què gairebé tots els estalvis segueixen anant al fons comú (que té un component no gens menyspreable de capitalització), però ara també es permet que una porció dels estalvis vagin als comptes individuals d'estalvi. El treballador decideix amb tota llibertat en quin fons privats diposita aquests estalvis entre un total de més de 700 opcions autoritzades. També és important esmentar que s'ha separat totalment el sistema de pensions del pressupost de l'estat.
5.- Acabar amb la "dictadura legislativa". Cal simplificar l'entramat legislatiu i donar-li coherència. Cal abolir totes les lleis, normes, reglaments i regulacions que no serveixen de res i que entren en contradicció amb altres lleis, normes i reglamentacions convertint la la legislació espanyola en un autèntic laberint jurídic. No endebades l'Estat i les Comunitats Autònomes publiquen un milió de pàgines cada any en els seus butlletins oficials.
Per explicar algunes d'aquestes reformes he fet referència a la reforma del model suec. Cal dir, però, que si bé la reforma sueca ha estat positiva també és cert que ha estat clarament insuficient. Suècia necessita fer encara altres reformes per guanyar competivitat i embranzida econòmica.Aquí, però, encara no n'hem fet cap, llevat d'una tímida reforma laboral, necessària però que es queda curta.
Fins quan?
dilluns, 9 d’abril del 2012
La perfecta explotadora
Edurne Uriarte:
Si Karl Marx pudiera resucitar por un día tendría la oportunidad de conocer la versión más perfecta de su teoría de la explotación. Se llama Arianna Huffington y es una importante empresaria de comunicación que fundó The Huffington Post, lo convirtió en un medio digital de enorme éxito y lo vendió por nada menos de 315 millones de dólares a AOL. Y aquí viene lo que maravillaría al propio Marx, la teoría de la plusvalía llevada a su máxima realización. Pues Huffington no es que pagara una mínima parte de sus beneficios a los trabajadores del Huffington Post, no, es que no les pagaba nada. Que es lo que hacía con la legión de blogueros que colaboraron gratuitamente con su medio durante años y, por supuesto, no cobraron un duro de los beneficios logrados por la venta.
dimecres, 4 d’abril del 2012
dimarts, 3 d’abril del 2012
dilluns, 2 d’abril del 2012
Banc Mundial: Europa ha de votar contra Obama
Xavier Sala i Martín:
Dentro de un par de meses se tiene que “elegir” un nuevo presidente del Banco Mundial. Hay tres candidatos. El propuesto por los Estados Unidos es el doctor Jim Yong Kim, nacido en Korea del Sur, actualmente el presidente de la Universidad de Dartmouth y médico especialista en SIDA. Como era de esperar, Europa no ha propuesto ningún candidato. Y desde los países emergentes han surgido de manera espontánea, la ministra de finanzas de Nigeria, la señora Ngozi Okonjo-Iweala y el ex ministro de finanzas de Colombia, don José Antonio Ocampo. Estos dos candidatos son economistas con experiencia de gobierno en países en desarrollo y ambos han realizado su trabajo correctamente. Okonjo-Iweala, además, tiene experiencia en el propio Banco Mundial donde ha trabajado como economista y directora ejecutiva.
Okonjo-Iweala
De los dos candidatos del mundo emergente, yo prefiero a Okonjo-Iweala básicamente porque, siendo ministro de finanzas en Colombia, el gasto público durante la época Ocampo se infló de manera inexplicable. Y en los tiempos que corren, el Banco Mundial necesita un presidente que no piense que la solución a todos los problemas sea más gasto público.
En cualquier caso, los dos candidatos emergentes son tremendamente superiores al Dr. Kim, propuesto por Barak Obama. No solo Kim no es economista y nunca ha tenido que tomar decisiones difíciles en situaciones complicadas en países con pocos recursos, ni dirigido ningún ministerio de ningún país, ni ha administrado ni una organización internacional (aunque sí es cierto que, como experto en SIDA, dirigió el grupo de SIDA de la Organización Mundial de la Salud). Pero nada de esto es el problema. Al fin y al cabo, ninguno de sus predecesores tampoco tenía experiencia en ninguna de esas áreas. Tampoco me preocupa que haya nacido en Korea del Sur y que parezca que Obama nos toma el pelo haciendo ver que un americano nacido en Korea es menos americano que los demás, por lo que debería ser aceptado por los países emergentes que quieren cambiar la tradición (aunque por ese intento de tomadura de pelo, Obama ya debería ser castigado con la no elección de su candidato). Lo realmente preocupante de Kim es su visión económica del desarrollo económico. En 2000 escribió un libro titulado “Dying For Growth”. En ese libro se dice que “la búsqueda del crecimiento del PIB y los beneficios empresariales ha empeorado la vida de millones de hombres y mujeres”. Dejando de lado el hecho de que eso es una sandez (en diferentes artículos he demostrado que el crecimiento económico ha reducido la pobreza en todos los países del mundo), el problema es que ese tipo de afirmaciones van contra la visión del Banco Mundial que el Dr. Kim pretende dirigir.
(...)
La elección del Dr. Kim como candidato por parte de Obama es una oportunidad de oro para que Europa vote en contra de Kim y a favor de Okonjo-Iweala. No porque la hegemonía de Europa y Estados Unidos en la dirección de las dos instituciones económicas internacionales más importantes les haga perder credibilidad. Que también. Sino porque ya es hora de que el Banco Mundial sea liderado por alguien que esté capacitado para el cargo y crea de verdad que la pobreza sólo se va a erradicar a través de la economía de mercado y la creación de empresas. Europa debe votar a favor de Ngozi Okonjo-Iweala.
La presa de pèl dels Pressupostos 2012
Xavier Sala i Martín:
Se abre el telón y salen Montoro y Sáenz de Santamaría con lagrimitas en los ojos diciendo que han hecho un sacrificio muy serio de 27.000 millones y resulta que 13.400 son sacrificios de los ciudadanos a los que se había prometido no subir impuestos, 5.000 de las comunidades autónomas y solo unos 8.400 millones van a ser recortes de la administración centra! Y además, se les dice a toda una pandilla de delincuentes multimillonarios que están perdonados si traen el dinero que Rajoy necesita para cuadrar los números y sólo pagarán la cuarta parte de lo que hemos pagado la gente legal. Todo un sainete. Toda una farsa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)