le mouvement altermondialiste a été victime de son propre succès. Issu d'une véritable initiative citoyenne, d'une réaction commune à nombre d'individus, il a su verbaliser et imager des craintes et des refus qui parlaient au public et aux médias, et qui lui ont valu d'être exonéré de sa violence intrinsèque (légitimité au lieu de légalité). Cependant, cette énergie et cette nouveauté n'ont pas tardé à susciter l'intérêt des partis et mouvances politiques traditionnels, avant tout de gauche et d'extrême-gauche, qui se sont joints au courant et ont contribué à grossir ses rangs, mais ont également apporté leurs propres messages. Du coup, les réunions altermondialistes se sont transformées en un agglomérat disparate de causes plus ou moins convergentes, unies sous la bannière d'un refus sans cesse plus flou ; entre les militants tiers-mondistes, les activistes communistes mal dissimulés, les collectifs luttant contre la déforestation, les OGM ou les barrières à l'immigration, ces réunions valaient surtout par leur caractère chamarré et festif. Mais la fête ne dure pas éternellement.
Le mouvement a en effet été rapidement confronté à sa propre origine, à ses préjugés occidentaux, et le constat de son impopularité croissante dans certaines parties du monde a été dégrisant. Il a connu son apogée lors des grandes manifestations contre la guerre en Irak, et la démocratisation de ce pays souligne a posteriori l'immoralité et l'égoïsme d'une telle position ; aujourd'hui, c'est l'anti-américanisme qui demeure son ressort le plus puissant, avec toutes les influences que cela peut supposer. Mais dès que le mouvement a tenté d'aller au-delà de la contestation, il a été confronté aux divergences d'intérêts entre nations, entre corporations, et les mesures souvent protectionnistes préconisées en Europe heurtent par exemple de front les pays en développement. Après des années de réunions et de discussions, l'altermondialisme a été incapable de fournir des solutions aux problèmes liés à la globalisation des échanges, à l'interconnexion des économies, et moins encore aux risques découlant du choc concurrentiel des cultures et des identités.
(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
diumenge, 29 de gener del 2006
El moviment antiglobalització? Connais pas!
dissabte, 28 de gener del 2006
Hamas imposarà l'apartheid de sexe a les escoles palestines
Encara no han format govern i ja comencen. El número 2 de la candidatura de Hamas al Consell Legislatiu o parlament palestí, Abu Teir, en una entrevista concedida a "The Globe and Mail", deixa clar que la sharia serà, d'ara en endavant, la font d'inspiració legal a Cisjordània i Gaza i que els nens i les nenes aniran a classes separades. També diu que no s'agenollaran per pidolar les subvencions occidentals. The incoming Hamas government will move quickly to make Islamic sharia “a source” of law in the West Bank and Gaza Strip and will overhaul the Palestinian education system to separate boys and girls and introduce a more Islamic curriculum, a senior official in the movement said yesterday.En un gest de tolerància liberal diu que, de moment, no s'obligarà a les dones a portar el vel ni hi haurà una prohibició estricta de l'alcohol i que promocionaran aquests valors islàmics predicant amb l'exemple, fins que a la gent els surti de dins.
Spelling out the domestic agenda of Hamas for the first time since the group's stunning victory in a legislative election this week, Sheik Mohammed Abu Teir also said Hamas would not go to foreign donors on bended knee if they withdrew aid to the Palestinian Authority.
The armed struggle against Israel will continue as long as Israel continues its occupation of Palestinian lands, he added.
The sheik, a resident of the Um Tuba neighbourhood of East Jerusalem, did say that he believes the consumption of alcohol is wrong, and that the Koran indicates women should dress modestly. He said Hamas hoped to lead by example and thus persuade people to change their ways and follow the teachings of Islam more closely.
“We will not force a woman to wear the hijab [Islamic head scarf]; we hope that decision will come from inside her. I don't care to have women put on the hijab and then take it off when no one is looking,” he said.
El 57% dels americans a favor d'una intervenció militar a l'Iran
The poll, conducted Sunday through Wednesday, found that 57% of Americans favor military intervention if Iran's Islamic government pursues a program that could enable it to build nuclear arms.
Support for military action against Tehran has increased over the last year, the poll found, even though public sentiment is running against the war in neighboring Iraq: 53% said they believe the situation there was not worth going to war.
The poll results suggest that the difficulties the United States has encountered in Iraq have not turned the public against the possibility of military actions elsewhere in the Middle East.
L'Estatut i la seva reforma
Més sobre les conseqüències de la victòria de Hamas
Avec le Hamas au pouvoir, il sera impossible d’imaginer encore une Autorité Palestinienne incapable d’empêcher des actes terroristes relevant d’une volonté guerrière, d’une ambition combattante. La communauté internationale devra accepter la réalité d’un conflit opposant un Etat à un proto-Etat, d’une guerre conduite par deux gouvernements élus et responsables.Alain Hertoghe destaca el principal incovenient que troba Hamas per governar en solitari l'Autoritat Palestina: l'amenaça de la retirada de fons internacionals sinó acaba amb les accions terroristes i renuncia a la destrucció d'Israel.
En toute logique, cette symétrie devrait lui imposer une neutralité et une impartialité inédites, passant par la suspension - ou l'égalisation - de toute aide économique aussi longtemps que dureront les hostilités ; elle devrait également l’amener vers une certaine parité entre belligérants, notamment en ce qui concerne l’application du droit des conflits armés. Du côté israélien, cet avantage serait exploité au maximum en continuant à se soustraire aux armes palestiniennes, en poursuivant à la fois les retraits des territoires disputés et la construction de la barrière de séparation. Toute initiative aboutissant à rapprocher la guerre actuelle d’un conflit classique entre Etats ne ferait que renforcer la légitimité des actions armées israéliennes face aux attaques palestiniennes. Tout en mettant les Nations Unies face à l’obligation d’appliquer leur propre charte.
Le Hamas rechigne à accepter le pouvoir que les urnes lui ont donné. Curieuse réaction pour une formation politique en position de diriger seul son "pays". Mais le mouvement islamiste et terroriste se retrouve dans une situation délicate. S'il forme le prochain gouvernement sans renoncer à la lutte armée et à la destruction d'Israël, les principaux bailleurs de fonds de l'Autorité palestinienne devraient lui couper les vivres. S'isoler ou se renier, tel est le choix qui s'offre au groupe djihadiste.
Le gouvernement israélien a lancé un appel très ferme en ce sens à la communauté internationale. George W. Bush a répondu sans équivoque. Sans surprise, l'Union européenne (UE) n'a pas encore adopté une position claire et définitive. Si la Commission de Bruxelles a prévenu qu'elle ne collaborera qu'avec un exécutif pacifique, elle hésite à brandir l'arme financière. Alors que l'UE représente le principal soutien financier de l'entité palestinienne, à hauteur de 500 millions d'euros par an.
Sort que els medis catalans no són la Cope
Hi ha dues interrupcions en negre. No en feu cas, el vídeo continua.
divendres, 27 de gener del 2006
dijous, 26 de gener del 2006
Hamas guanya les eleccions
Fins abans d’ahir, Hamas era una organització terrorista. Avui, després de la seva victòria electoral, n’hi ha que comencen a posar-ho en dubte. Com si el fet de passar per les urnes et deixés tan net i polit com pasar per la rentadora. Ni les urnes van convertir Hitler en demòcrata ni les urnes canviaran la naturales totalitària de Hamas. Pels que confonen la democràcia amb l’aritmètica, les urnes ho legitimen tot, fins i tot els seus botxins. Aquest ha estat sempre l’error de les democràcies acomplexades i aquest és l’error que es va cometre a Algèria i que s’ha comès a Palestina: permetre que un partit no democràtic pugui presentar-se a les eleccions. Alguns confien ara en el miracle que l’exercici del poder autolimiti els objectius i la naturalesa de Hamas, però això és confondre els desitjos per realitats. Els candidats a primer ministre d’Israel a les eleccions de març hauran de tornar a prometre sang, suor i llàgrimes.
Síria i les armes de Saddam

Saddam Hussein hauria amagat el seus estocs d’armes de destrucció massiva a Siria, segons assegura l’exgeneral de la força aèria iraquiana, Georges Sada, en el llibre « Els secrets de Saddam ». El dictador iraquià hauria aprofitat l’ajuda humanitària facilitada per Síria amb motiu d’unes inundacions provocades per l’esfondrament d’una presa el juny del 2002 per transportar les ADM cap a Siria a través de dos Boeings de l’Iraqui Airwais, als que se’ls hi van treure tots els seients. Els dos avions van fer un total de 56 viatges per evacuar tot l’arsenal. Sada fa un resum del seu llibre en una entrevista al New York Sun. (Via Chroniques de l’Extrême-Centre).
ADDENDA.- Barcepundit amplia aquesta informació amb alguns links complementaris.
Bush dóna suport al pla nuclear de Moscou per a l'Iran
Aquest és el despatx de France Press:
Le président américain George W. Bush a indiqué jeudi qu'il était favorable à la proposition de la Russie, qui propose de fournir du combustible nucléaire à l'Iran et d'en récupérer les déchets.
"J'ai été clair, je crois que l'Iran devrait avoir un programme nucléaire civil énergétique", a déclaré M. Bush lors d'une conférence de presse à Washington.
"Si le combustible est fabriqué en Russie, fourni à l'Iran sous la surveillance de l'AIEA (Agence internationale à l'énergie atomique), pour être utilisé dans cette centrale, dont les déchets seraient récupérés par les Russes et retournés en Russie, je crois que c'est un bon plan", a-t-il précisé.
"Les Russes ont eu cette idée et je la soutiens (..), parce que je crois que les gens devraient avoir le droit d'avoir de l'énergie nucléaire civile", a-t-il encore déclaré.
L'Iran s'est déclaré favorable mercredi à la proposition du Kremlin d'enrichir son uranium en Russie pour lever les craintes des Occidentaux, mais a menacé une nouvelle fois de lancer lui-même son programme d'enrichissement si le Conseil de sécurité de l'Onu était saisi.
La commissaire européenne aux Relations extérieures Benita Ferrero-Waldner s'est dite "plutôt sceptique" face cette réaction iranienne, tandis que la Chine a annoncé qu'elle se ralliait au plan russe.
Rappelant qu'il était fermement opposé à ce que des "régimes non transparents menaçant la sécurité du monde", comme celui au pouvoir à Téhéran, acquièrent l'arme nucléaire, M. Bush a expliqué: "nous travaillons dur pour continuer la diplomatie nécessaire et envoyer un message clair au gouvernement iranien: +votre désir d'une arme (nucléaire) est inacceptable+", a-t-il dit.
Interrogé sur son éventuel soutien à des initiatives parlementaires demandant à l'administration américaine de soutenir activement des groupes d'opposition visant à hÔter un changement de régime ou des réformes démocratiques, M. Bush s'est contenté d'affirmer que les Etats-Unis "(soutiendraient) les mouvements pour la liberté partout dans le monde".
ERC diu la veritat
En aquest moment hem entrat de ple en la política de l'absurd, en una batalla de protagonismes per capitalitzar una ficció. Els uns, per fer creure que han parit la hòstia i els altres per no quedar-se orfes d'enemic i de política.
Ridícul i lamentable.
Israel no va aconseguir matar bin Laden el 1996
An Israeli investigation was eventually able to identify Bin Laden's confidante, prompting officials to press her to join the operation. The efforts were made through cooperation with intelligence officials in the country where the woman was born and that maintains secret ties with Israel. According to the plan, the woman was eventually supposed to assassinate her boss, Bin Laden. The woman agreed to cooperate and the operation got under way, with Bin Laden's killing only a matter of time. However, as it turns out, a crisis between Israel and the Palestinian Authority put a freeze on ties between the Mossad and the foreign intelligence service involved in the operation. By the time cooperation resumed, Bin Laden already moved to another country and the operation was never carried out.
dimecres, 25 de gener del 2006
El Consell d'Europa es queda a mig camí en la condemna dels crims del comunisme
En les conclusions de l'informe es diu:
L’idéologie communiste, partout et à toutes les époques où elle a été mise en œuvre, que ce soit en Europe ou ailleurs, a toujours débouché sur une terreur massive, des crimes et des violations des droits de l’homme à grande échelle. Quiconque analyse les conséquences de l’application de cette idéologie ne peut que constater des analogies avec les effets de la mise en pratique d’une autre idéologie du 20ème siècle, le nazisme. En dépit de leur hostilité mutuelle, ces deux régimes ont en commun un certain nombre de caractéristiques.Finalment, però, tot s'ha quedat en les mitges tintes. L'Assemblea parlamentària del Consell d'Europa ha aprovat una resolució condemnant els crims del comunisme i donant suport a les víctimes, però ha rebutjat el projecte de recomanació que demanava al Consell de Ministres, òrgan executiu del Consell d'Europa, "una delcaració oficial" a favor d'una condemna internacional d'aquests crims. És a dir, que es condemna amb la boca petita una ideologia responsable de la mort de gairebé 100 milions de persones durant el segle XX, però s'impedeix que aquesta denúncia tingui conseqüències concretes.
Toutefois, si le caractère criminel et condamnable du régime nazi est demeuré incontesté, du moins pendant un demi-siècle, et si ses dirigeants ainsi que beaucoup d'auteurs de crimes ont dû rendre des comptes, les régimes communistes n'ont pas suscité de réaction comparable. Leurs crimes ont rarement fait l'objet de poursuites et nombre de leurs auteurs n'ont jamais été traduits en justice. Des partis communistes sont encore actifs dans certains pays et ils n’ont jamais ne serait-ce que pris leurs distances par rapport à la période passée pendant laquelle ils ont apporté leur soutien et leur collaboration aux régimes communistes criminels.
Des de feia setmanes, de Praga a Zagreb, passant per Berlín, Atenes o París, els partits comunistes s'havien mobilitzat contra una possible condemna. Una vegada més, han tingut èxit.
Perseguir la tortura o els Estats Units?
1) Que els americans no torturen els seus presoners, però que la CIA hauria creat un sistema de “deslocalització” dels centres de detenció, ”subcontractant” la tortura a països tercers (Egipte, Síria, Jordània...)
2) Que es molt improbable que els governs europeus, o si més no els seus serveis secrets, no n'estiguessin al corrent d’aquestes operacions.
Tot i això, aquestes conclusions no es fonamenten en cap dada nova, ja que l’informe es limita pràcticament a ser un compendi de tot el que s’ha publicat i dit en els mitjans de comunicació, especialment nord-americans. Certament, no es per culpa de Marty sinó de les òbvies dificultats per portar a terme una investigació d’aquesta naturalesa.
Però el que sorprèn més de tot plegat és que la investigació, parlamentària i mediàtica, sembli interessar-se més per acusar els Estats Units que en perseguir fins al final aquesta xacra inacceptable de la tortura. I es que pels europeus és més fàcil posar-se amb Washington que amb països musulmans com Siria, Jordània o Egipte. Si s'ha de cantar la canya s'ha de cantar a tothom i segons les seves responsabilitats. Com diu Monnerat avui :
Cette révélation marquante, qui balaie nombre d'accusations visant directement les Etats-Unis, devrait logiquement amener une nouvelle orientation aux préoccupations exprimées : dès lors que la collaboration avec un tortionnaire est certainement moins grave que la torture elle-même, le Conseil de l'Europe devrait maintenant activement identifier les "sous-traitants" pratiquant ce crime et exercer des pressions visant à son abolition. Faute de quoi la véritable cible de cette démarche ne serait pas la torture, mais bien les Etats-Unis.
La hipocresia de Google
dimarts, 24 de gener del 2006
Reporters sense Fronteres, també contra el CAC

En una carta adreçada al conseller primer, Josep Bargalló, Reporters sense Fronteres demana la derogació de la capacitat sancionadora del CAC per ser contrària a la llibertat d'expressió.
Les articles 80.f, 111, 113, 116, 128.c-2, 132.e et 140.1 de la loi catalane permettent au Conseil de l’audiovisuel de Catalogne (CAC) de sanctionner les médias par de fortes amendes allant de 90 000 à 300 000 euros et de prononcer leur fermeture en retirant leurs licences territoriales. D’après ces mêmes articles, les médias doivent respecter « le principe de véracité de l’information, résultant de la vérification des faits » et ne doivent pas « entraver l’activité de surveillance du gouvernement ».
Ainsi, la loi attribue au Conseil de l’audiovisuel, dont les membres sont élus à la majorité des deux tiers par le Parlement catalan et sur proposition d’un minimum de trois groupes parlementaires, des pouvoirs de sanction aussi étendus que ceux d’une autorité judiciaire. La « véracité de l’information » est une formulation qui permet des interprétations restrictives et abusives. Ces dispositions s’inscrivent en contradiction flagrante avec la législation européenne en vigueur, beaucoup plus favorable au principe de la liberté d’expression.
Nous vous demandons donc, Monsieur le Premier Conseiller, de soumettre au Parlement les articles de la loi cités ci-dessus à des amendements afin de la rendre conforme aux standards européens en vigueur.
ERC ho reconeix: "s'ha desvirtuat la proposta d'Estatut"
"No és una canvi de model i no ofereix garanties de més ingressos per a Catalunya, perquè no concreta el futur del Fons de Suficiència, ni tampoc assegura que es compliran els compromisos de més inversió en infraestructures", ha explicat Antoni Soy. Segons la seva opinió, "per a això no feia falta canviar l'Estatut i s'hagués pogut negociar en el Consell de Política Fiscal i Financera" i ha insistit que per a la seva formació la referència segueix sent el model "híbrid entre federal i confederal" que proposava l'Estatut del 30 de setembre pactat al Parlament.
La comissió de finançament d'ERC ha calculat que sense retallades en el Fons de Suficiència el nou sistema amb aquesta cistella d'impostos aportaria 4.320 milions d'euros més per a Catalunya, que suposaria reduir el dèficit fiscal en un 2,4% del PIB. Però eliminant el Fons de Suficiència, només es generarien 1.822 milions d'euros anuals més per a Catalunya i això significaria que el dèficit fiscal es reduiria en un 1%, segons la documentació lliurada avui per ERC. El Fons de Suficiència va aportar a Catalunya el 2005 gairebé 2.300 milions d'euros, amb el que la seva possible eliminació neutralitzaria l'efecte positiu per als ingressos que generaria l'augment de la cistella d'impostos, que ERC ha calculat en més de 14.300 milions d'euros. Però com que fins i tot Catalunya podria acabar sent pagador net, com ho són Madrid i les Balears, podria arribar a quedar-se tal com està ara, segons les anàlisis fetes per ERC.
"S'ha desvirtuat la proposta de l'Estatut, que tenia el suport del 90% del Parlament", ha lamentat avui Antoni Soy, qui s'ha mostrat molt crític amb la proposta, si bé ha dit que "ERC continuarà negociant fins a l'últim dia, minut i segon". Per a Soy, es tracta d'un model "continuista, totalment insuficient i no respon a les expectatives i necessitats de Catalunya" i ha lamentat que no reconegui de manera explícita ni l'esforç fiscal de Catalunya, ni la transparència que necessita el sistema, ni el dèficit fiscal històric ni el dèficit en infraestructures.
De l'Estatut i de la rigidesa impertorbable
L'error d'Acebes l’11-M no va ser que mentís o que amagués informació, sinó que es va quedar fosilitzat en una interpretació dels atemptats que es contradeia amb les dades que ell mateix anava donant. L'error d’ara és no adonar-se’n que ja no hi ha Estatut i que el que queda d’ell és perfectament assimilable i compatible amb totes les crítiques a la manera de fer de Zapatero, començant per la vulneració de la seva promesa que el centre de gravetat política seria sempre el parlament i no la bodeguilla.
L’agència EFE publicava ahir, per exemple, les grans similituds que hi ha entre el que van pactar Mas i Zapatero i la proposta en matèria de finançament presentada per Josep Piqué el 16 de febrer passat:
Segons el pacte entre CiU i PSOE, en de dos anys es constituirà un consorci paritari entre l'administració estatal i la catalana per gestionar els impostos, mentre que la independència o coordinació del que cada administració recapti com a impostos propis o compartits es negociarà al seu moment.Per si això no fós poc, el ministre d'Economia, Pedro Solbes, ha assegurat, segons l'agència EFE, que el model de finançament inclòs a l'acord sobre l'Estatut de Catalunya és, "lògicament, extensible a altres comunitats autònomes". Per tant, res de bilateralitat.
En la seva proposta de finançament, Josep Piqué, assenyalava que "cal crear l'agència tributària de Catalunya per a la gestió dels tributs propis, cedits i de la capacitat normativa sobre tributs estatals". "Aquesta agència -i les de la resta de comunitats autònomes- es podrà consorciar amb l'agència estatal de l'administració tributària per garantir la plena coordinació i l'intercanvi fluid i en temps real de la informació rellevant, així com els criteris de gestió i d'inspecció i verificació, permetent així el ple exercici de la capacitat normativa".
Respecte a les inversions, el pacte entre Artur Mas i el president del Govern garanteix que s'invertirà a Catalunya l'equivalent al seu PIB (avui el 18,5% de l'espanyol), un compromís que suposarà una inversió extra d'entre 2.500 i 3.000 milions d'euros en set anys, que servirà per recuperar el dèficit en infraestructures.
En aquesta matèria, Piqué havia proposat a la resta de partits catalans un acord polític sobre les infraestructures que necessita Catalunya -amb un horitzó d'"entre 15 i 20 anys"- com a fórmula per reduir el dèficit fiscal de Catalunya que, segons ell, havia de situar-se "entre el 5 i el 6%" del PIB català per ser "assumible". "El dèficit fiscal català s'ha de reduir, fonamentalment, mitjançant un increment substancial de les inversions de l'Estat a Catalunya, a través de mecanismes com ara convenis a llarg termini entre la Generalitat i els ministeris més rellevants, en especial Foment, Medi Ambient, Habitatge o Indústria", assenyalava Piqué llavors.
En matèria d'impostos, el nou Estatut pactat per PSOE i CiU i avalat per PSC i ICV amplia la cistella d'impostos de la Generalitat: 50% d'IRPF, 50% d'IVA i 58% d'impostos especials, encara que no se cedeix en impost de societats.
De la seva banda, Piqué va dir que el model de finançament actual és "federal" i que el seu partit apostava perquè la Generalitat i la resta de comunitats poguessin "participar" en la recaptació de l'Impost de Societats, i va comentar que "puc preveure" que el 33% de l'IRPF sobre el qual té competències la Generalitat "s'hagi convertit en insuficient". "Cal ampliar la capacitat normativa en els trams autonòmics de certs impostos estatals de caràcter especial i revisar els percentatges de participació, mantenint el fons de suficiència lligat a l'evolució dels ingressos tributaris de l'Estat, i assegurar el compliment de l'article 15 de la LOFCA quant a l'anivellament dels serveis bàsics", assenyalava Piqué en la seva proposta.
El vicepresident ha avançat que convocarà a final de mes al Consell de Política Fiscal i Financera -en què estan representats el Govern i totes les comunitats- per a un primer debat sobre l'Estatut i sobre la seva compatibilitat amb la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), que haurà de ser modificada.Pel que fa al finançament, i des d'una òptica liberal, el fet que l'Estat manegui menys diners i que la seva gestió s'acosti als ciutadans, no és un disbarat.
La nova norma, ha explicat, afectarà totes les comunitats i, "evidentment, els elements de participació en els recursos de l'Estat han de tenir un tractament equivalent" a totes elles.
Ha defensat l'augment de la participació de Catalunya en els ingressos tributaris -fins al 50 per cent a l'IRPF, el 50 per cent en l'IVA i el 58 per cent en impostos especials-, perquè cada vegada se cedeix a les comunitats més competències i és raonable, ha considerat, que disposin de més recursos.
A més, ha precisat, "estem parlant d'una aportació addicional perfectament assumible, en la mesura en què està compensada per un Fons de Suficiència".
Ha apuntat, en aquest sentit, que "haurem de debatre" sobre el sistema d'anivellament i solidaritat derivat del nou repartiment dels ingressos.
Pel que fa a la creació d'una Agència Tributària a Catalunya consorciada amb l'Estat i que conviurà amb l'actual, Solbes ha explicat que és un avanç en la tesi de més coresponsabilitat fiscal, amb espais fiscals separats però marcats per la cooperació.
El vicepresident ha rebutjat fer un càlcul dels recursos addicionals que obtindrà Catalunya amb el nou model, perquè "no és el tema fonamental" i perquè dependrà de l'evolució dels ingressos i del nou sistema d'anivellament que s'acordi.
Solbes ha dit que està disposat a acudir al Parlament a explicar els termes financers de l'acord sobre l'Estatut i ha assegurat, finalment, que ERC, que encara no ha donat el seu suport al text, "ha estat i espero que segueixi sent un soci magnífic" del Govern.
En una visión más liberal, es mejor que el Estado recaude menos y que las comunidades lo hagan más, para que sean más corresponsables y tengan más incentivos para gestionar eficazmente sus recursos. En una visión más tradicional, el Estado debe ostentar el máximo de recursos para asegurar la cohesión, la solidaridad y la ordenación general de la economía. El Gobierno ha primado la visión más liberal en el nuevo modelo. El Estado sólo controla ya el 20,7% del total del gasto público, sin incluir el 30,7% que representa la Seguridad Social. Las Administraciones Territoriales —especialmente las autonomías— controlan el 48,6%.
L'autèntic problema en aquests moments ja no són les definicions històriques o nacionals, que s'han quedat com estaven, sinó l'existència d'un Estatut intervencionista fins el moll de l'os, que embrida la societat catalana i que la fa més dependent del poder polític. En contradicció amb els seus principis socials, els nostres progres han afeblit la capacitat intervencionista de l'Estat central en nom del nacionalisme català. Però no hi ha mal que per be no vingui. Ara ens toca als ciutadans de Catalunya, amb l'ajuda dels liberals que quedin, afeblir el poder gairebé omnímode que es volen atorgar els polítics catalans amb el queda del projecte d'Estatut. El que queda, és a dir, el que per a ells és realment irrenunciable.
Europa entra en guerra
Mais les temps changent. Les perceptions évoluent. La France, par la voix de son président, affirme sa disposition à employer l’arme nucléaire en cas de menace grave, symétrique ou non ; tollé prévisible et vain. La « troïka européenne » refuse de reprendre les négociations avec l’Iran tant que celui-ci poursuit ses activités nucléaires illicites. Les nations européennes, dans le cadre de l’OTAN, s’engagent progressivement toujours plus en Afghanistan et encaissent sans broncher leurs pertes en hausse. Les accusations d’alignement sur les Etats-Unis sont un indice supplémentaire de cette évolution vers l’extérieur.Els únics que s'entesten a ignorar aquests canvis són la major part dels polítics, dels intel·lectuals i dels periodistes. I per aquesta mateixa raó s'estan marginalitzant, allunyant de l'opinió pública.
Une évolution qui trouve son pendant à l’intérieur, où les pressions populaires se font croissantes pour une adaptation non seulement des forces de sécurité, mais également des règles de vie en société. Au Pays-Bas, le parlement vient de voter une loi visant à réduire l’immigration sans intégration par le biais d’un test préalable ; cette mesure a également été discutée dans d’autres pays. En Grande-Bretagne, suite aux attentats de Londres, des méthodes militaires ont été intégrées par les forces de l’ordre pour faire face à la menace d’attentats-suicides ; les prédicateurs islamistes appelant au djihad ont fini par perdre leur immunité. En France, l’état d’urgence a été mis en place pour maîtriser des violences urbaines de dimension insurrectionnelle. De tels développements auraient été inimaginables voici quelques années encore.
Ils s’expliquent en grande partie par des événements ou des déclarations qui ont eu un impact majeur. L’identification des terroristes ayant attaqué les transports publics londoniens a montré le danger potentiel de communautés immigrées et non assimilées ; la criminalité issue de telles communautés, la composante ethnique des émeutes en Europe et bien entendu le meurtre de Theo van Gogh ont également attiré l’attention. Au Danemark, dans un cas qui a un retentissement mondial, les menaces de mort adressées au journal ayant publié des caricatures de Mahomet ont révélé au grand public les risques qui pèsent sur la liberté d’expression. Par ailleurs, les appels au génocide lancés de façon répétée par le président iranien et l’échec de l’apaisement recherché par la diplomatie européenne ont contribué à écarter nombre d’illusions. Des menaces pèsent sur nous. Elles peuvent être proches ou lointaines, immédiates ou distantes, ouvertes ou clandestines, mais elles existent.
La grande redistribution du pouvoir occasionnée par la révolution de l’information réduit toutefois l’influence de ceux que l’on appelait les faiseurs d’opinion. L’échec de la constitution européenne dans plusieurs pays, malgré le soutien majoritaire des classes politique, académique et médiatique, symbolise cette évolution. Il en va de même dans le domaine sécuritaire, et le durcissement des gouvernements répond sans aucun doute aux inquiétudes exprimées par la population. Des mots sont d'ailleurs jetés au visage des dirigeants qui se risquent à de tels durcissements : on parle d’Etat policier, ou même de Gestapo, pour dénigrer l’activité croissante des services de renseignement ; on parle de « mur de la honte » pour délégitimer chaque barrière de protection ; on parle de « goulag » pour diaboliser les camps de prisonniers comme celui de Guantanamo. Quant à ceux qui osent parler de guerres, les annoncer, les juger inévitables, ce sont naturellement de vils traineurs de sabres, des bellicistes bornés, voire tout bonnement des fous furieux.
L’exagération délibérée et le recours aux symboles totalitaires soulignent le caractère émotif de ces réactions. Elles révèlent souvent le refus instinctif d’un monde qui change trop et trop vite, l’espoir d’échapper aux conséquences du changement, l’envie de figer le temps pour éviter les remises en question. Mais cet état d’esprit n’est pas généralisé ; les citoyens européens moyens n’ont pas cessé de croire à la supériorité de certaines valeurs, tout comme à la primauté de la sécurité physique, et si la majorité d’entre eux ne se sentent pas en guerre, ils n’en ont pas moins exprimé les refus qui en sont le préalable. La question n’est donc pas de savoir si l’Europe fera pleinement la guerre au fascisme islamiste, mais bien si elle saura le faire sans perdre son identité composite et ses fondations démocratiques.
