També ens enganyen amb l'etanol

La ideologia ecologista també té les seves víctimes. D’entrada, els milions de morts per la malària a causa de la prohibició del DDT. I ara, l'amenaça de fam per a milions de persones que sobreviuen gràcies a la soja o el blat de moro. Una soja o blat de moro que s’estan tornant prohibitius ja que l’augment de la demanda, provocada per la “necessitat” de produir energies alterrnatives suposadament netes com l’etanol, n’ha disparat el preus. Si ho recorden, a Mèxic ja va provocar al revolta dela “tortilla”, fa unes setmanes.

Doncs, bé. Sembla que la combustió amb etanol no només no disminuieix les emissions de CO2 sinó que les augmenta.

El etanol es un alcohol que al quemarse produce tanto CO2 por litro como el que produce un litro de gasolina. Y como su poder energético es menor que el de la gasolina, un coche por kilómetro recorrido con etanol emite más CO2 que si va con gasolina (¿cuánto?, no lo sé, no es fácil encontrar el dato, creo que alrededor de un 30 % más pero este dato esencial procuran camuflarlo)

C2H5OH + 3 O2 → 2 CO2 + 3 H2O + energía

A la gente descaradamente se le hace creer en la propaganda oficial y en la publicidad privada que el etanol es un combustible "limpio", que no emite CO2. Pues sí emite, y mucho, aunque haya en algún lugar del mundo un campo de soja, de maíz o de lo que sea, que en ese mismo momento está absorbiendo CO2 de la atmósfera destinado a convertirse en nuevo etanol y remplazarlo.

Por otra parte, para cultivar la soja o el maíz y luego para fabricar ese etanol de remplazo, se necesita pasar por una serie de procesos (arar, regar, cosechar, transformar) en los que también se utilizan combustibles que emiten CO2. Según el profesor Pimentel, de la Universidad de Cornell, si el etanol fabricado proviene del maíz se necesita un input total de energía para fabricarlo que es un 29 % mayor que la

Després de cedir davant d’ETA, també cedirà Zapatero davant d’Al Qaeda?

No hi ha diferència entre tenir tropes a l’Iraq i a l’Afganistan. “Els països de l’Islam són una mateixa cosa” i, per tant, la guerra que els enfronta amb Occident és la mateixa. Per aquells que encara no ho tenen clar, un vídeo difós avui per Al Qaeda ho ha explica de manera inequívoca:

En el vídeo aparece un hombre encapuchado mientras lee un comunicado advirtiendo al Gobierno austríaco que "no siga el ejemplo del gobierno socialista en España que ha engañado a su pueblo al retirar a sus tropas de Irak y enviar a otros 600 soldados a Afganistán".

"Los países del Islam son una misma nación, y él (el gobierno español) con el envío de tropas (españolas) a Afganistán pone en peligro otra vez a su país", advierte el hombre enmascarado.

Vergonya

La ruptura del consens constitucional a Espanya ha portat a la vergonya de l'enfrontament civil. De moment, només verbal, però amb paraules carregades d'un odi i ressentiment inconcebibles 70 anys després de la guerra i 30 de democràcia. Ahir, a l'acte en memòria de les víctimes de l'11-M, vam veure reeencarnats tots els fantasmes del passat. Vam veure la fragilitat de la convivència democràtica descalçada per la gran estupidesa de voler superar unilateralment l'única cosa bona i ben feta que va fer aquest país en tot el segle XX: l'acord constitucional de 1978.

Al finalizar el acto y cuando ya se habían ido las autoridades, se ha producido otro momento de tensión cuando un grupo de personas ha proferido graves insultos contra Zapatero, al que han llamado "cabrón" e "hijo de puta". Otra parte de los asistentes ha respondido verbalmente a estos ataques.

"¡La culpa es vuestra, que estáis calentando España!", increpó un hombre a una mujer que llevaba una pegatina de la COPE en el abrigo. "¡Vosotros habéis montado todo esto, qué vergüenza!", bramó una señora señalando El País que llevaba bajo el brazo un hombre de mediana edad.

No eran dos o cuatro personas aisladas y alteradas. Eran más. Decenas de ciudadanos enfrentados durante al menos una hora en discusiones sueltas, hombres y mujeres echándose a la cara los muertos del 11-M, los de ETA, los de la Guerra Civil, la República, la dictadura de Franco... las dos Españas. "¡Los rojos son los mayores asesinos de la Historia!", agitó un jubilado.

"¿Pero qué dices, facha? ¡Aznar asesino. No a la Guerra!", contraatacó un joven al que su mujer trataba de alejar del lío. Y mientras, muchos otros, la mayoría, mirando y negando con la cabeza, soltando fastidios en voz baja. "¿Pero, qué ejemplo vamos a dar a nuestros hijos?", decía un señor.

Finalmente, ambos grupos se han disuelto sin que el enfrentamiento haya ido a mayores.

Ho estan empitjorant tot

Fernando Savater escriu un magnífic article sobre l'excarceració de De Juana Chaos a "El Correo". (Via Barcepundit que cita Daniel Tercero):

Los que dicen que la excarcelación del etarra en huelga de hambre se debió a razones humanitarias -empezando por el propio Zapatero, la directora de Instituciones Penitenciarias y los propagandistas afines- mienten como bellacos: o peor, mienten como si fuésemos bellacos los ciudadanos y no nos mereciésemos más que mentiras. Pero, naturalmente, tras hablar de humanitarismo enseguida mencionan que así se han evitado otras muertes o situaciones de violencia en el País Vasco: es decir, conveniencias políticas. La nota oficial del Gobierno vasco auguraba que esto relajaría la tensión en Euskadi; y Patxi López, ni corto -bueno, un poco corto sí- ni perezoso proclamó ante la asamblea socialista que la excarcelación hacía que se viviera mejor aquí. O sea que la tensión, la crispación y la incomodidad se acaban cuando se da gusto a los violentos que tienen por héroe a un asqueroso 'serial-killer'. Que las víctimas, sus familiares, los que no han perdido aún el sentido moral por culpa de la obcecación política, es decir, los ciudadanos vascos decentes que todos éstos estén crispados y sientan que viven peor desde que el criminal y sus amigos se pavonean triunfantes ante ellos, eso no es un problema ni entra en consideración. Lo importante es que estén sosegados los que dan miedo, los demás ya se apañarán.

(...)

La argumentación más inconsistente y menos convincente para apoyar el disparate gubernamental con De Juana es apelar a las supuestas excarcelaciones de etarras antes del plazo debido por parte del Gobierno de Aznar o los acercamientos de presos realizados en el mismo período, para probar la 'hipocresía' de la oposición (la palma se la lleva la 'Ser', que siempre bate el récord de bajura con este tema, proclamando la gran noticia de que 'el Gobierno de Aznar' no actuó contra De Juana cuando el miserable pidió 'champán y langostinos' para celebrar el asesinato de Tomás Caballero: ¿sólo le falta decir que se los envió Aznar pagados de su bolsillo!). Como sabe cualquiera que se moleste en enterarse de las cosas, el PP insistía en cambiar la legislación para hacer cumplir íntegras las penas pero entretanto, como no podía ser de otro modo, cumplía con la legislación vigente y sus reducciones de condena. En cuanto a los acercamientos de presos, no respondían al chantaje de ningún recluso, sino a reiteradas peticiones parlamentarias y de medios ilustrados de comunicación. Pero en fin, aunque no fuera así: ¿y qué? Si el Gobierno Aznar lo hizo mal entonces (aunque lo que hizo nada tiene que ver con la excarcelación mediante chantaje de De Juana Chaos) ¿por qué el PSOE no se lo reprochó en su día, cuando tantas cosas le censuraba en otros campos? Aún peor: si aquello fue un error, ¿por qué ahora se utiliza como justificante en lugar de haberlo tomado como advertencia de lo que no debe hacerse, visto el resultado? Es floja excusa para equivocarse el que otros se hayan equivocado antes y uno repita de buena fe los errores.

Pues no, las explicaciones del Gobierno no hacen más que empeorar las cosas. Y las de sus propagandistas que se empecinan en informarnos día y noche de lo malo que es el PP, que no gobierna, en lugar de explicarnos por qué gobierna mal quien gobierna, tampoco mejoran ni ánimos ni inteligencias. ¿Que hay crispación? Claro, como la hubo cuando Aznar metió al país en la invasión de Irak. La gente se indignó con razón y se echó a la calle (los decentes junto a representantes del peor lumpen extremista del país) lo mismo que hoy otra decisión errónea gubernamental subleva a tantos, que se manifiestan junto al indeseado Inestrillas y compañía. Ya ven, la historia se repite y la histeria también. Entretanto seamos optimistas y esperemos que Batasuna, con su nombre o con otro postizo, no termine por poder presentarse a las elecciones de mayo, como le solicitan al Gobierno sus aliados parlamentarios en contra de lo que quiere la inmensa mayoría del país (por cierto, nunca tan pocos han fingido representar a tantos como hoy sucede en el Parlamento español). Si finalmente sucediera tal cosa, como algunos temen que la excarcelación de Iñaki de Juana preludie, habrá llegado la hora de ponerse serios de verdad. Basta de juegos con lo que no es de jugar.

Conversions forçades al Regne Unit

Segons publica "The Times", noies hindus o sikhs del Regne Unit són forçades a convertir-se a l'islam per joves musulmans radicals. Per aconseguir-ho, les droguen, les violen i les fotografien mentre són agredides sexualment. Si no accepten la conversió le amenacen amb difondre les fotografies entre la seva família i entorn.

Radical Muslims are being accused of blackmailing young Hindu and Sikh women into changing religion in “groomed conversions” on campuses.

The men aggressively target vulnerable university students by using the fear of being dishonoured to force them to convert, community leaders have told The Times. Many befriend their victims, then threaten to tell their families that they are in a sexual relationship with a Muslim. Some teenagers are said to have been drugged and photographed in compromising positions.

Many comply because they are so afraid of shaming their parents or being rejected by their communities.

Police are aware of the problem. Sir Ian Blair, the Commissioner of the Metropolitan Police, recently attended a Hindu conference where the issue was raised. But police are powerless to act unless incidents are reported. This rarely happens because the stigma of a child converting to Islam often silences Sikh and Hindu parents.

Community elders say that the practice is widespread but their estimates vary from 100 annual incidents nationwide to 120 in the past few months in the South East alone.

Ministre belga va a veure "Una veritat incòmoda" en helicòpter

El ministre belga de Defensa, el socialista André Flahaut, va utiltizar un helicòpter Augusta A-109 per anar a veure el documental d’Al Gore, “Una veritat incòmoda”. Segons el diari “La Libre Blegique”, el desplaçament del ministre –uns 90 km- va costar 2.500 euros, però sobre tot va comportar l’emissió de 250 kg de CO2 per quilòmetre. És a dir, més de 22 tones d’anhídric carbònic llançades a l’atmosfera. Una de dues: o Flahaut està convençut que no es pecat contaminar per una bona causa o la realitat és que tampoc no s’ho creu.

La decepció Sarkozy o a França no hi ha vida fora de l’Estat

Abans de l’inici de la precampanya electoral, Nicolas Sarkozy resultava francament atractiu. Era una novetat en el panorama polític francès per les seves preses de posició liberals i proamericanes. Però a mesura que es va acostant la cita electoral, Sarkozy ha anat capgirant la seva imatge fins a fer-la, en paraules de Sorman, indistingible de la Jacques Chirac o Valery Giscard d’Esteig. Decididament, a França no hi ha vida fora de l’Estat.

Ce qui, en définitive, caractérise Sarkozy, mais aussi tous ses concurrents, c’est la foi en l’Etat, le culte de l’Etat. À toutes les questions qui lui sont posées au cours de la campagne, Sarkozy, à chaque fois, répond que l’Etat s’en occupera. Sans doute, cette passion de l’Etat répond-elle à la tradition française, à l’attente des électeurs ; ceux qui espéraient un discours plus fondé sur la responsabilité personnelle, sur la société civile ou sur les mécanismes du marché en sont déçus.

À aucun moment, Sarkozy n’a envisagé que l’Etat pouvait ne pas résoudre les problèmes mais qu’au contraire, l’Etat était le problème. Il ne s’interroge pas trop sur le déficit public, l’échec des interventions économiques de l’Etat (lui-même fut très interventionniste lorsqu’il était ministre des Finances) et la stagnation française. Sarkozy, ce n’est pas Reagan, ni Thatcher, ni même Blair. Mais comment le serait-il ? Homme politique depuis l’âge de vingt ans, n’ayant jamais vécu hors de l’Etat – comme Jacques Chirac – comment n’idéaliserait-il pas l’Etat qu’il souhaite conquérir et, comme tous ses prédécesseurs, servir et asservir ? On observera que Sarkozy n’envisage pas de réduire les pouvoirs du Président de la République qui sont déjà gigantesques, sans équivalent dans aucune démocratie ; bien au contraire, il souhaite diminuer le rôle du Premier ministre et concentrer plus de pouvoirs encore dans ses mains.

Si Sarkozy est élu, l’Etat français restera donc immuable ; mais la société française changera plus vite que l’Etat. Cette élection illustre une déconnexion croissante entre la France et ses politiciens ; il est significatif que les Français les plus jeunes sont aussi les plus hostiles à ce régime que le regretté François Revel appelait la « monarchie élective ».

Un exdirigent iranià entrega als EUA proves sobre els víncles de Teheran amb el terrorisme

El passat 15 de febrer el president dels Estats Units, George W. Bush, va acusar el govern de l'Iran de subministrar armes a la insurgència iraquiana. Quatre dies abans, l'11 de febrer, el portaveu de les tropes nord-americanes a l'Iraq, William Caldwell, havia mostrat a la premsa restes d'armament utilitzat en atacs contra l'exèrcit, com projectils de morter i detonadors, que se suposava havien estat fabricats a l'Iran.

Aquestes informacions van ser rebudes pels media amb escepticisme i van ser considerades com una excusa per a justificar una intervenció militar contra l'Iran, de la mateixa manera que les armes de destrucció massiva havien servit de coartada per atacar Saddam Hussein. Més atents a les seves pròpies interpretacions sobre les intencions de la Casa Blanca que a contrastar la veracitat de les dades sobre el suport material de Teheran a la insurgència, els media es van dedicar a especular sobre els plans de guerra de Washington i la possible imminència d'un atac. Tot plegat, foc d'encenalls.

Obsessionats per veure només la palla en l'ull de Bush van passar per alt la desaparició a Istambul, el 7 de desembre passat, de l'exviceministre de defensa iranià, Ali Reza Asghari. Una desparició que ha possat molt nerviós el govern de Teheran, que ha acusat el Mossad o la CIA d'haver-lo segrestat. La preocupació dels aiatolàs és comprensible, perquè aquest home coneix de primera mà l'estructura de defensa de l'Iran i les relacions d'aquest país amb diverses organitzacions terroristes islàmiques.

Finalment, ahir, fonts nord-americanes recollides pel Washington Post asseguraven que Ali Reza Asghari s'havia "passat de bàndol", que havia demanat asil polític als Estats Units i que estava passant informació als serveis secrets. Cal recordar que Reza Asghari va ser viceministre de defensa fins l'any 2005, sota la presidència del moderat Mohammad Khatami.

Avui, el diari israelià Haaretz, citant el diari panàrab Al-Sharq al-Awsat, aporta més dades sobre el tema assegurant que Ali Reza Asghari ha entregat documents als Estats Units sobre els víncles entre l'Iran i grups terroristes islàmics, com la Jihad Islàmica, Hezbollah o la insurgència iraquiana.

The Iranian former deputy defense minister who disappeared in Turkey last month left his country with documents that prove that there is a link between the Iranian military establishment and terror groups including Islamic Jihad and Hezbollah, the pan-Arab newspaper al-Sharq al-Awsat reported Friday.

A former colleague of Ali Reza Asghari, 63, told the newspaper, which is published in London, that the document also cites groups such as the Mahdi Shi'ite militia operating in Iraq.

Asghari, a retired general in the elite Revolutionary Guards, went missing in what may have been a Western intelligence operation. Turkish newspaper Hurriyet said in an unsourced report that he was involved in Iran's nuclear program. If so, he would be a major asset for Western or Israeli interrogators.

Les peces del "puzzle" sembla, doncs, que van encaixant i que les acusacions sobre la implicació de l'Iran no són simples sospites sinó que estan fonamentades amb proves documentals.

Els cent dies del nou tripartit

Per Francesc de Carreras, a La Vanguardia, en aquests primers cent dies de govern de l'Entesa hi ha hagut un canvi d'estil, però els problemes de fons continuen intactes. Montilla és més discret i tranquil que el tabalot de Maragall i ERC sembla disposada a cooperar millor amb els seus socis de govern, sobretot perquè Puigcercós controla "la tropa, Carod inclòs".

Ahora bien, en las cuestiones de fondo, persisten los problemas porque también persisten las diferencias entre el PSC y ERC: un electorado muy distinto al que hay que dar satisfacción, unos objetivos a medio plazo también diferentes, los socialistas condicionados por el PSOE y ERC condicionada por CiU. Además, aunque el estilo de los consellers republicanos sea distinto al del glorioso tripartito anterior, la cultura política de sus militantes y de muchos votantes no es nada seguro que haya cambiado: algunos partidarios debe de tener Carretero.

De momento ha habido sólo escaramuzas: bandera española, tercera hora de castellano, ley de Dependencia, aplicación del Estatut. La hora de la verdad será el momento de afrontar la sentencia del Tribunal Constitucional, como la hora de la verdad en el tripartito anterior fue el referéndum. Ahí las bases de ERC se impusieron a la dirección. Y las bases -que no pisan la moqueta de los despachos- siguen ahí, al acecho, así como también la opinión pública, además de la probable actitud demagógica de CiU. ¿Podrá Montilla controlar el momento culminante? ¿O volveremos a las andadas y la situación se volverá a desestabilizar? En los primeros cien días, todos los fuegos han podido apagarse.

Per Xavier Bru de Sala, també a La Vanguardia, l'element comú entre l'actual i l'anterior tripartit és el plom. Abans el tenia a l'ala i ara el té en els peus.

El primer tripartito se propuso hacer algo de veras importante, con resultado de sobras conocido. El segundo no plantea nada relevante. ¿Logrará algo más? A lo mejor, convencer a la ciudadanía de su capacidad para gestionar el día a día sin sustos ni aspavientos. En términos generales, es lo que se le pide.

El elemento en común es el plomo. Maragall y Carod lo llevaban en el ala. Montilla y Carod se lo han puesto hasta en las suelas de sus zapatos. De otro modo no hubieran durado ni cien días. Hay ahora más plomo que entonces, mucho más, pero está en un lugar, los pies, que no contribuye a la ligereza de andares (ni a la de cascos), pero resulta muy útil si lo que se pretende es la estabilidad.

El segundo tripartito se ha planteado como un tentetieso. Tal vez no lleve a cabo una grácil andadura ni llegue muy lejos (salvo en el tiempo). Tal vez vaya desprovisto de una auténtica agenda. Puede recriminársele su falta de iniciativa política, pero como el muñeco así denominado, resulta imposible de tumbar. En caso de zozobra recobra la verticalidad por sí mismo. Dadas las circunstancias, a mucho más no podríamos aspirar sin sufrir serios riesgos. ¿Cuánto va a durar esta tesitura? Si el plomo no se topa con un insospechado fusible, unos 500 días. Tal vez hasta mil.

Una comparació incòmoda

El Centre Jurídic Tomas Moro ha presentat una querella contra el fotògraf José Antonio Moreno Montoya, el servei de publicacions de la Universitat d'Extremadura i la Conselleria de Cultura de la Junta d’aquèlla Comunitat Autònoma, per un pressumpte delicte d’ofensa als sentiments religiosos per una publicació en la que es reprodueixen fotografies de Jesucrist masturbant-se o l'àngel de l'anunciació trempant davant d'una despullada verge Maria.

No publico aquesta entrada per tornar a reflexionar sobre els límits de la llibertat d'expressió. Ja s'encarregaran els tribunals de decidir-ho, en aquest i en tots els casos que hi pugui haver, perquè aquesta és la manera en que es resolen els conflictes en un estat de dret.

Però si vull constatar algunes coses:

1.- Al costat d'aquestes fotografies, les caricatures de Mahoma són d'una innocència infantil. Però mentre les primeres s’editen amb el suport de les institucions públiques, la publicació de les segones per la premsa independent es va considerar una provocació i una irresponsabilitat, contrària a l’aliança de civilitzacions i al respecte multicultural, per part d'aquestes mateixes institucions.

2.- Les caricatures daneses no es van fer tant com una burla a una creença religiosa sinó com una resposta crítica a una amença islamista real, encara que aquesta provingui de grups minoritaris i radicals. Pel contrari, es difícil creure que les fotografies extremenyes responguin més a una crítica de la intolerància religiosa que a les ganes d’escandalitzar de l’artista. Les caricatures van provocar morts, ferits i destrucció de béns en diversos països del món musulmà. En contrast, les fotografies han motivat simplement la interposició d’una querella davant dels tribunals. Uns tribunals que hauran de garantir ara tant la llibertat de creació de l’artista com la reparació dels ofesos, si hi ha motius jurídics per aquesta reparació.

3.- Que la llibertat d'expressió es pugui aplicar sense restricions quan es tracta de criticar la religió catòlica però s'hagi d'autocensurar quan es tracta de la religió musulmana, supera àmpliament els marges d’una simplre contradicció. Pel contrari, sembla més el retorn ideològic de l’esquerra a l'anticlericalisme més tronat respecte l'Església catòlica i a la complicitat més vergonyant amb el totalitarisme, en aquest cas islamista, entès com a expressió revolucionària dels oprimits per l'imperialisme i la globalització.

4.- Aquest retorn de l’anticlericalisme no respon a cap amenaça real per part de l’Església catòlica que ja fa temps –per convicció o per la força- ha acceptat les institucions de la societat democràtica liberal. És a dir, l’existència d’un Estat laic i/o aconfessional en el que la pràctica de la religió és un dret civil dels ciutadans i no una imposició del poder. Òbviament, l’Eslgésia catòlica, com tothom, defensa els seus drets i privilegis. Uns privilegis tan discutibles com el d’altres col·lectius socials, però que no comporten una limitació als drets dels que no som creients. Pel contrari, si que existeix una tendència en alguns sectors polítics i socials a intentar impossar des de l’Estat una determinada concepció laicista de la societat. I això si que és una amenaça a la llibertat de creences perquè l’Estat democràtic ha de ser neutral en matèria de fe i de moral. No pot ser catòlic, ni protestant, ni musulmà, però tampoc ateu o promotor de valors propis d’una ideologia concreta. El laicisme –que és una ideologia- ,és una cosa i l’Estat laic, una altra de molt diferent.

Els “demòcrates” del BNG

El BNG, el bloc nacionalista gallec, vol expulsar de la direcció de Vigo al seu president, Pedro Gómez-Valadés, perquè dirigeix una entitat de suport a Israel. Es tracta de l’"Asociación Galega de Amizade con Israel" (AGAI). Ho explica Pilar Rahola en el seu blog:

Nada de lo que está pasando, pues, en Galicia, me resulta sorprendente. Que la UPG, cualificada formación integrante del BNG, quiera expulsar a un dirigente local porqué no defiende el catecismo ideológico impuesto, y porqué no tolera la libertad de pensamiento, forma parte de la mejor tradición de las checas comunistas. ¿Cual es la lesa culpa de Pedro Gómez Valadés? Nacionalista gallego, hombre de izquierdas y militante comprometido, Pedro ha cometido un pecado de incorrección que ha sacado del armario a la vocación inquisidora de su partido, y el resultado es el intento de expulsión: ha creado una asociación de amistad con Israel. Es decir, desde su capacidad de pensar individualmente, más allá del pensamiento único, y convencido de la validez de la dialéctica como método de razonamiento, ha llegado a conclusiones sobre Oriente Medio que no son las mayoritarias en su partido. ¿Actos de la asociación? Algunos encuentros culturales, el recuerdo del Holocausto, y más buenas intenciones que presupuestos. Pero ha sido suficiente para animar a una auténtica caza de brujas interna que, incluso, ha llevado al diputado Francisco Rodríguez, en una asemblea general, a asegurar que los únicos amigos posibles de su partido son la Cuba de Fidel, la Venezuela de Chávez y, ¡ay!, la República Islámica de Irán. Obviamente, ante esta tríade de paraísos de la libertad, la democracia israelí no tiene cabida. De momento, pues, Pedro está sufriendo todo tipo de improperios, ha sido llamado a filas, ha recibido descalificaciones públicas y tiene un proceso de expulsión abierto, aún no resuelto. Y todo por pensar más allá de la consigna.

Els Cherokees discriminen els negres

Ho explica "Liberation":

Les Cherokees ont décidé d'exclure de leur nation les descendants des anciens esclaves noirs. Selon des résultats rendus publics dimanche, 77 % ont voté en ce sens. Les Cherokees, deuxième nation indienne des Etats-Unis après les Navajos, bénéficient, comme toutes les tribus indiennes officiellement reconnues par le gouvernement des Etats-Unis, d'avantages et de subventions, et les critiques ne voient dans ce scrutin qu'une façon d'écarter de ces avantages ceux qui ne sont pas de pur sang indien. Avant la guerre de Sécession, les Cherokees, comme d'autres tribus indiennes du sud des Etats-Unis, avaient des esclaves noirs. Ceux-ci ont été libérés à la fin de la guerre, mais nombre d'entre eux sont alors restés dans les tribus où ils étaient, et certains se sont mariés à des Indiens. Ce sont leurs descendants que les Cherokees veulent exclure. Le résultat du scrutin n'est toutefois pas encore officiel, car il doit être validé par la commission électorale de la nation cherokee. On ne s'attend toutefois pas à un changement du résultat.

Els musulmans seculars planten cara a l'islamisme

Com era d'esperar, la gran majoria dels nostres mitjans de comunicació no han dit ni una sola paraula de la Cimera de l'Islam Secular que durant dos dies s'ha celebrat a Sant Petersburg, a Florida. Una cimera que ha aplegat els més destacats dissidents de l'Islam de tot el món, la gran majoria exiliats dels seus països.

La cimera ha aprovat una declaració, la Declaració de St. Petersburg, que diu això:

We are secular Muslims, and secular persons of Muslim societies. We are believers, doubters, and unbelievers, brought together by a great struggle, not between the West and Islam, but between the free and the unfree.

We affirm the inviolable freedom of the individual conscience. We believe in the equality of all human persons.

We insist upon the separation of religion from state and the observance of universal human rights.

We find traditions of liberty, rationality, and tolerance in the rich histories of pre-Islamic and Islamic societies. These values do not belong to the West or the East; they are the common moral heritage of humankind.

We see no colonialism, racism, or so-called “Islamaphobia” in submitting Islamic practices to criticism or condemnation when they violate human reason or rights.

We call on the governments of the world to


reject Sharia law, fatwa courts, clerical rule, and state-sanctioned religion in all their forms; oppose all penalties for blasphemy and apostacy, in accordance with Article 18 of the Universal Declaration of Human rights;

eliminate practices, such as female circumcision, honor killing, forced veiling, and forced marriage, that further the oppression of women; protect sexual and gender minorities from persecution and violence;

reform sectarian education that teaches intolerance and bigotry towards non-Muslims;

and foster an open public sphere in which all matters may be discussed without coercion or intimidation.


We demand the release of Islam from its captivity to the totalitarian ambitions of power-hungry men and the rigid strictures of orthodoxy.

We enjoin academics and thinkers everywhere to embark on a fearless examination of the origins and sources of Islam, and to promulgate the ideals of free scientific and spiritual inquiry through cross-cultural translation, publishing, and the mass media.

We say to Muslim believers: there is a noble future for Islam as a personal faith, not a political doctrine;

to Christians, Jews, Buddhists, Hindus, Baha’is, and all members of non-Muslim faith communities: we stand with you as free and equal citizens;

and to nonbelievers: we defend your unqualified liberty to question and dissent.

Before any of us is a member of the Umma, the Body of Christ, or the Chosen People, we are all members of the community of conscience, the people who must chose for themselves.


Endorsed by:

Mona Abousenna
Ayaan Hirsi Ali
Magdi Allam
Mithal Al-Alusi
Shaker Al-Nabulsi
Nonie Darwish
Afhin Ellian
Tawfik Hamid
Shahriar Kabir
Hasan Mahmud
Raquel Evita Saraswati
Wafa Sultan
Ibn Warraq
Mourad Wahba
Manda Zand Ervin
Bonafsheh Zand-Bonazzi

Per a una informació detallada de la cimera, a banda de la web oficial, podeu trobar-la al blog Gateway Pundit.

Els brindis de De Juana

Tots sabem -o hauriem de saber- quina classe d'individu és De Juana Chaos. Díficilment, doncs, ens pot sorprendre res de nou. Tot i això, és possible sentir encara més repugnància per ell davant proves documentals com aquesta que publica avui el diari ABC:




Per si no ho llegiu gaire bé, el text diu això:

Con motivo de la jubilación forzosa del franquista antivasco Tomás Caballero Pastor y como celebración extraordinaria, solicito se me proporcione por demandadero.

1 botella de champán (francés)
1 tarta
1 kg de langostinos

Melilla a 6 de mayo de 1998

EUSKAL PRESOAK, EUSKAL HERRIA

Corre! Corre! Vete a entregarle la instancia al periódico ABC; que yo estoy feliz.

ADDENDA.- Pel que sembla, la vaga de fam de De Juana va estar perfectament calculada, ja que després de més de 100 dies de fer-la no només no estava mig moribund sinó que va poder baixar de l'ambulència per ell mateix. Dóna la impressió que més que una vaga de fam el que a fer De Juana va ser una teràpia d'aprimament, a l'estil del que fan certes models aspirants al raquitisme fashion, convenientment difosa en el moment oportú per facilitar, així, una decissió política "humanitària" del govern. Tot un muntatge, vaja. La mentida va durar el que dura el trajecte de Madrid al País Basc. Allà, De Juana no va necessitar ni camilla ni cadira de rodes. Va baixar a peu de l'ambulància i es va instal·lar còmodament en una "suite" hospitalària, que no és res més que una oficina de relacions públiques de la que el govern civil actua com a secretària. Ho publica "El Confidencial Digital".

Según ha podido saber El Confidencial Digital, el ‘gudari’ de ETA, Iñaki de Juana Chaos, recibe diariamente en su cama una lista de la subdelegación del Gobierno en Donosita-San Sebastián (Guipúzcoa) para que seleccione a sus visitantes. Él mismo veta o permite la entrada de sus acompañantes.

ADDENDA 2.- Segons algunes informacions radiofòniques, diversos presos etarres van intentar divendres passat començar una vaga de fam a l'estil de la De Juana. No se sap si són molts ni si tindrà continuitat. Caldrà esperar i veure.

Ferida, però tossuda

L'amic A. A. m'envia aquesta referència: "Fa divuit mesos, May Chidiac, periodista estrella de la televisió libanesa, coneguda per parlar clar, és el blanc d'un atemptat amb cotxe bomba a Beirut. Hi deixa una cama i una mà, però no la seva tossuderia. En el seu llibre, "El Cel m'esperarà..." (Edicions Florent Massot), que surt a la venda el 8 de març (Dia Internacional de la Dona treballadora), explica el seu combat per reprendre la seva feina, i sobre tot la seva vida de dona".

À la lecture de votre ouvrage, "Le Ciel m'attendra..." , on a l'impression qu'en tant que femme, avant l'attentat, vous vous sentiez totalement à l'abri des attaques. Pensiez-vous vraiment qu'une femme, même journaliste, ne pouvait pas être une cible?

May Chidiac : Je le croyais, oui. Même quand on évoque la guerre civile au Liban, bien que beaucoup de femmes soient tombées sous les obus, jamais aucune n'avait été touchée personnellement aussi violemment. À aucun moment, je n'ai cru quelqu'un capable de placer des explosifs sous le siège de ma voiture. À travers moi, mes agresseurs ont voulu faire passer un message au pays : c'est le Liban tout entier qu'ils ont voulu faire taire.

L'entrevista la publica "Le Figaro. Madame".

Channel 4 emetrà un documental titulat “La gran timada de l’escalfament global”

Via Barcepundit m’assabento que la televisió britànica Channel 4 emetrà dijous vinent a les 9 de la nit un documental políticament incòmode de Martin Durkin titulat “The Great Global Warming Swindle” (“El gran timo del calentamiento global”). Que jo sàpiga és el primer reportatge d’aquestes característiques que s’emet en “prime time” al Regne Unit. Esperem, com demana Josep Miquel Guàrdia, que l’exemple s’encomani i alguna de les moltes cadenes públiques o privades d’aquest país s’atreveixen a comprar-ne els drets i a programar-la també en un horari de gran audiència.

The film brings together the arguments of leading scientists who disagree with the prevailing consensus that a 'greenhouse effect' of carbon dioxide released by human activity is the cause of rising global temperatures.

Instead the documentary highlights recent research that the effect of the sun's radiation on the atmosphere may be a better explanation for the regular swings of climate from ice ages to warm interglacial periods and back again.

The film argues that the earth's climate is always changing, and that rapid warmings and coolings took place long before the burning of fossil fuels. It argues that the present single-minded focus on reducing carbon emissions not only may have little impact on climate change, it may also have the unintended consequence of stifling development in the third world, prolonging endemic poverty and disease.

The film features an impressive roll-call of experts, including nine professors – experts in climatology, oceanography, meteorology, environmental science, biogeography and paleoclimatology – from such reputable institutions as MIT, NASA, the International Arctic Research Centre, the Institut Pasteur, the Danish National Space Center and the Universities of London, Ottawa, Jerusalem, Winnipeg, Alabama and Virginia.

The film hears from scientists who dispute the link between carbon dioxide levels and global temperatures.

Censurarà Eurovisió la cançó elegida per Israel?

Els israelians han elegit una cançó que ridiculitza els terroristes islàmics perquè representi el seu país al festival d'Eurovisió. Com no podia ser d'altra manera, els organitzdors del festival s'han acollonit i s'ha afanyat a dir que la poden prohibir pel seu "missatge polític inadequat". La cançó porta per títol "Prémer el botó" i ha estat composada pel grup israelià Teapacks.

Teapacks members and their families experience the brunt of Islamic terrorism first-hand. The band was formed in 1988 in the Kassam rocket-pocked city of Sderot.Lead singer Kobi Oz said that his group knew that the trilingual song crosses accepted norms, but is heartened by the fact that it was chosen by a majority of Israelis in the recent televised voting.

Més informació, aquí.

El planeta Mart també s'escalfa

La puntilla. Via Barcepundit, llegeixo que el director de l’Observatori Astronòmic de Pulkovo a Sant Petersburg, Habibullo Abdussamatov, sostè que l'escalfament planetari també s'observa a Mart i que l'evolució de les variacions climàtiques en els dos planetes han sigut paral·les. Segons les investigacions d'Abdussamatov, l’escalfament simultani de la Terra i Mart indicarien que el canvi climàtic obeeix a causes naturals -a l’increment de la radiació solar- i no a l’activitat humana. Ho explica al National Geographic News:

In 2005 data from NASA's Mars Global Surveyor and Odyssey missions revealed that the carbon dioxide "ice caps" near Mars's south pole had been diminishing for three summers in a row. Habibullo Abdussamatov, head of the St. Petersburg's Pulkovo Astronomical Observatory in Russia, says the Mars data is evidence that the current global warming on Earth is being caused by changes in the sun. "The long-term increase in solar irradiance is heating both Earth and Mars," he said.

Solar Cycles

Abdussamatov believes that changes in the sun's heat output can account for almost all the climate changes we see on both planets. Mars and Earth, for instance, have experienced periodic ice ages throughout their histories.
"Man-made greenhouse warming has made a small contribution to the warming seen on Earth in recent years, but it cannot compete with the increase in solar irradiance," Abdussamatov said. By studying fluctuations in the warmth of the sun, Abdussamatov believes he can see a pattern that fits with the ups and downs in climate we see on Earth and Mars. Abdussamatov's work, however, has not been well received by other climate scientists.

Demostrar la innocència

Entre les pedres angulars de l’estat de dret n’hi ha dues de fonamentals: la igualtat de tots davant la llei i que tot ciutadà és innocent mentre no es demostri el contrari. Però aquests principis angulars estan cada dia més amenaçats. D’una banda, per lleis discriminatòries com la que penalitza diferent la violència de gènere segons quin sigui el sexe de l’agressor. D’altra banda, per l’augment del poder sancionador pràcticament impune de les administracions públiques que, sota l’excusa de garantir la seguretat –i no precissament de la seguretat antiterrorista o antimàfies delictives-, acaba considerant tots els ciutadans com a culpables potencials.

De facto, les administracions públiques esdevene jutge i part en molts aspectes que sobrepassen llargament l’àmbit merament administratiu per envair drets fonamentals de les persones, provocant-los indefensió. D’aquesta manera, el poder polític descalça una altra pedra angular de l’estat de dret: la seguretat jurídica.

Aquest fenònem creixent de la preminència de la política sobre el dret és un fenòmen general en les societats europees “socialdemocratitzades”, que a Espanya i Catalunya s’ha aguditzat amb l’arribada de Zapatero i el tripartit al poder.

L’últim abús de l’administració l’expliquen aquests dies alguns mitjans de comunicació. No s’ho perdin perquè és relament orwellià.

La Generalitat va posar en marxa fa poc un sistema per detectar i actuar amb la màxima rapidesa davant de casos greus de maltractaments infantils. Ho va fer sota els efectes de l’anomenat cas Alba, la nena que va ser maltractada pels seus pares i que va estar un any en coma.

Segons aquest sistema, només amb la sospita d’un metge, sense proves contrastades i sense intervenció judicial, es pot retirar temporalment la custòdia d’un fill. Aquest és el cas d’una família de Les Planes d’Hostoles, a la comarca de la Garrotxa, que van portar la seva filla a l'hospital perquè havia sofert un cop accidentalment amb el bressol i van ser considerats sospitosos de maltractaments. Sense esbrinar res, ni fer-los cap pregunta sobre els fets, els van comunicar que portrien la nena a un centre d’acollida. Ni tan sols els van preguntar si hi havia altres familiars que s'en poguessin fer càrrec. Després de vàries setmanes d’incertesa, ahir la jutge va decidir tornar la custòdia al pares.

De Juana no és un màrtir de la democràcia sinó un dels seus botxins

La decissió del govern espanyol d’enviar a casa De Juana Chaos estaria plenament justificada -“legal i humanitàriament”, com ha dit Rubalcaba- si l’etarra patís d’una malaltia greu, senil o terminal. Però De Juana no està malalt contra la seva voluntat, De Juana està mig moribund per voluntat pròpia, que és molt diferent. L’etarra no vol morir, no és un suïcida que té remordiments de consciència pels crims que va cometre, l’únic que vol és obtenir una victòria política, ideològica i tribal. Com tots els assassins de la politica, només creu que les victòries s’obtenen posant cadàvers sobre la taula, incòs el seu si és necessari.

No desitjo la mort de ningú, i tampoc la de De Juana Chaos. Però respecto el seu dret a morir. I crec que l’Estat l’hauria de respectar també, tan si li convè políticament com si no. En cap cas, la mort de De Juana seria un mort heroica, sinó estúpida. Front a De Juana no hi ha ni Auschwitz ni el Gulag, ni tan sols els sòtans dels germans Creix a la Via Laietana de Barcelona. Front a De Juana el que hi ha és un règim democràtic i un estat de dret, que es pot equivocar però que li concedeix totes les garanties jurídiques i polítiques. De Juana no és un màrtir de la democràcia, sinó un dels seus múltiples botxins.

ADDENDA.- José Luis Díez Ripollés, catedràtic de Dret Penal, escriu això a EL País:

A mi juicio, el debate reciente, con motivo de la huelga de hambre de De Juana Chaos, no entra en el fondo del asunto. La cuestión no reside en cómo mantenerle vivo -en casa o en la cárcel-, ni mucho menos en si se ha de acceder o no a su pretensión -lo primero parece que supondría ponerle inmediatamente en libertad-, sino en cómo hacer compatible su ejercicio de la libertad de expresión y de disponer de su propia vida, con el deber de los poderes públicos de asegurar el cumplimiento de la pena definitiva impuesta. Y la solución, a mi entender, parece clara. Se ha de interrumpir la alimentación forzosa, y asumir las consecuencias: De Juana debe decidir, si no lo ha hecho ya, qué prefiere: dejarse morir o cumplir con normalidad el resto de pena que le queda. Y la Administración penitenciaria debe aplicar sin privilegios las previsiones penitenciarias, incluida la posible concesión de la libertad condicional.

En cualquier caso, tanto persistir con la alimentación forzada, como pasar al tercer grado o liberar condicionalmente al penado a partir de preceptos penitenciarios fundados en razones humanitarias por enfermedades incurables -que desde luego no están pensados para supuestos en que el recluso se autolesiona-, supone hacer primar, indebidamente, las soluciones políticas sobre las jurídicas.