Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 19 de setembre del 2007

El fantasma d'un segon Osirak

Dotzenes d'iranians i siris han mort durant un assaig amb armes químiques a Halab, al nord de Síria, segons dades de la revista "Jane's" recollides avui pel "Jerusalem Post".

Proof of cooperation between Iran and Syria in the proliferation and development of weapons of mass destruction was brought to light Monday in a Jane's Defence Weekly report that dozens of Iranian engineers and 15 Syrian officers were killed in a July 23 accident in Syria.

According to the report, cited by Channel 10, the joint Syrian-Iranian team was attempting to mount a chemical warhead on a Scud missile when the explosion occurred, spreading lethal chemical agents, including sarin nerve gas.

Reports of the accident were circulated at the time; however, no details were released by the Syrian government, and there were no hints of an Iranian connection.

Lògicament, Síria ha mantingut en silenci aquests fets de la mateixa manera que ha intentat evitar el màxim ressò a l'operació militar israeliana de fa unes setmanes contra un objectiu encara no confirmat en territori israelià. Per què? Doncs, perquè Síria estaria ficada fins el coll en l'ensamblatge d'armes de destrucció massiva.

Segons una exclusiva de Christiane Amanpour de la CNN, l'objectiu del recent bombardeig israelià en una zona despoblada de l'est de Síria seria un magatzem vinculat amb el lliurament d'armes a la Hizbollah libanesa. Però aquesta explicació no sembla gaire consistent, ja que sembla difícil pensar que Israel s'arrisqués a una guerra per un objectiu no vital per a la seva seguretat immediata. Pel contrari, l'agència israeliana Metula considera que l'objectiu atacat per Israel seria una base de míssils Scud amb caps químics i/o biològics, sense descartar un objectiu nuclear, com apuntava The New York Times (via Haaretz) al fer-se ressò de la possibilitat que recentment Corea del Nord hagués venut a Damasc part del seu programa atòmic.

Si realment es tracta d'un centre d'armes de destrucció massiva s'explicaria pel que Síria ha tingut tant d'interès en no fer soroll, limitant-se a una denúncia per violació de l'espai aeri. Una denúncia feta dies després de l'atac quan els rumors ja no es podien amagar. Per molts analistes, l'operació israeliana podria tractar-se d'un segon Osirak.

Per més informació:
"Aussi fort que la destruction d’Osirak" de Jean Tsadik

Què farà ERC?

Esquerra Republicana de Catalunya ha rebutjat sempre la violència i ha optat inequívocament per l’acció democràtica a través de les institucions. És per aquest motiu que resulta imprescindible que prengui mesures, ràpides i clares, contra un dels seus militants que va amenaçar de mort els membres del PP que van participar a l’ofrena floral a Rafael Casanova el passat 11 de setembre. L’agència de detectius Método 3 contractada pel diari El Mundo ha identificat l’autor de les amenaces de mort. Es tracta de Marc Palacios i Manuel, veí de Montmeló, que es va presentar a la candidatura d’ERC a les últimes eleccions municipals. ERC no pot deixar que un brètol esquitxi la seva credibilitat democràtica, o si?

Vídeo dels incidents durant la Diada:

dimarts, 18 de setembre del 2007

Cau la simpatia dels musulmans per l’islamisme

Les últimes enquestes Pew’s enregistren un punt d’inflexió de l’opinió pública musulmana internacional en relació amb Al Qaeda i el terrorisme islamista. La proporció de musulmans que justifiquen els atemtpats suïcides ha caigut a més de la meitat. A mesura que els propis musulmans també són víctimes dels islamistes, la simpatia o la condescendència inicial cap a ells ha derivat en una hostilitat creixent. Així, els que tenien plena confiança en que Bin Laden actuava correctament s’han reduit a Jordània, entre el 2003 i el 2007, d’un 38 a un 2 per cent; a Indonèsia, d’un 19 a un 3 per cent, i a Turquía, d’un 7 a un 1 per cent.

Manipulant Greenspan

Tan previsible com la nit segueix al dia, la premsa socialdemòcrata està que no caga (amb perdó) amb una línia del llibre de 531 pàgines d’Alan Greenspan en el que diu que la guerra de l’Iraq es va fer pel petroli. Descontextualitzada i, sobre tot, sense tenir en compte el que ha dit el mateix Greenspan per explicar el que realment deia, la internacional mediàtica tira la pedra i amaga la mà. Tot s’hi val perquè vostà pensi que també Greenspan està contra Bush per la guerra de l’Iraq. Greenspan, certament, critica Bush per haver-se comportat com un socialdemòcrata qualsevol gastant més del compte i provocant un dèficit important, però en cap cas per haver enderrocat Saddam Hussein. Ho explica Bob Woodward al Washington Post:
Alan Greenspan, the former Federal Reserve chairman, said in an interview that the removal of Saddam Hussein had been "essential" to secure world oil supplies, a point he emphasized to the White House in private conversations before the 2003 invasion of Iraq.
Greenspan, who was the country's top voice on monetary policy at the time Bush decided to go to war in Iraq, has refrained from extensive public comment on it until now, but he made the striking comment in a new memoir out today that "the Iraq War is largely about oil." In the interview, he clarified that sentence in his 531-page book, saying that while securing global oil supplies was "not the administration's motive," he had presented the White House with the case for why removing Hussein was important for the global economy. "I was not saying that that's the administration's motive," Greenspan said in an interview Saturday, "I'm just saying that if somebody asked me, 'Are we fortunate in taking out Saddam?' I would say it was essential."

Més mentides de Michael Moore i companyia

Michael Moore, polítics i periodistes han inflat en nombre dels que no tenen assegurança mèdica als Estats Units per afavorir el projecte de cobertura universal. Parlen de 47 milions de persones quan en realitat amb prou feines supera els 8 milions. Ho explica Johan Norberg.

When we look closer at the uninsured there are other problems with the idea of a gigantic, permanent health care underclass in America: 8.3 million of the uninsured make between $50,000 and $74,999 a year and another 8.7 million make more than $75,000 a year. And about half of the low-income households without an insurance are eligible for a public health insurance, but have chosen not to enrol. Almost 10 million of the uninsured are not American citizens, and almost the whole increase in the number of uninsured since 1990 is a result of growing immigration.

One leftist leaning foundation
estimates that the real number of chronically uninsured (those uninsured for two years or more) is 8.2 million. That´s still a lot of people. But it´s not 47 million.
Es pot ser partidari de la cobertura mèdica universal als EUA, però no es poden dir mentides.

Zapatero el malestruc

Zapatero té fama de malestruc o “gafe”. Freelancer Corner publica una relació d’esdeveniments en els quals es posaria envidència aquesta “facultat” del nostre president del govern. Com diu el seu autor: “según los estudiosos, con los gafes sucede como con las meigas; que nadie cree en ellos aunque haberlos, haylos.”
Aquí en teniu uns quants:
- Noviembre de 2004. Rodríguez Zapatero muestra públicamente su apoyo a la candidatura demócrata a las elecciones presidenciales de Estados Unidos, encabezada por John Kerry. Como consecuencia, George W. Bush es reelegido por los votantes norteamericanos.
- Mayo de 2005. Rodríguez Zapatero se hace presente en el corazón de Europa, junto a uno de sus principales ventrículos, Jacques Chirac, para apoyar la campaña gubernamental francesa por el sí en el referendum para aprobar la llamada Constitución Europea. Con pundonor, en excelente francés, Zapatero vaticina: “¡L’Espagne vote güi, la France vote güi, L’Europe vote güi!”. A los pocos días, la France votaba mayoritariamente que non, echando una paladita más de tierra sobre el prestigio, ya subterráneo, de Jacques Chirac.
- Julio de 2005. Rodríguez Zapatero acude en su papel institucional a dar apoyo a la candidatura de la ciudad de Madrid como sede olímpica del año 2012. La equivocación en el voto de un compromisario provoca que la designación vaya a parar a la ciudad de Londres.
- Septiembre de 2005. Rodríguez Zapatero acude, en esta ocasión, a Renania, feudo tradicional del SPD, también en pleno corazón de Europa, a mostrar su apoyo al canciller Gerhard Schröder, y no tiene empacho en calificar a la rival de éste, Angela Merkel, como fracasada. A las pocas fechas, la fracasada Merkel emerge de las brumas del fracaso para derrotar a Schröder, quien desaparece del mapa político.
- Diciembre de 2006. En comparecencia ante los medios de comunicación, un Rodríguez Zapatero henchido de orgullo afirma que, en materia terrorista, “estamos mejor que el año pasado y el año que viene estaremos mejor que éste”. Al día siguiente, la banda asesina ETA hace estallar un potente coche bomba en el aparcamiento de la Terminal 4 del aeropuerto de Barajas con resultado de dos muertos.

Salvem el planeta dels salvadors del planeta



APUNTEU-VOS A:



El retorn de l'idiota i la seva claca

Álvaro Vargas Llosa, escriu:
El actual renacer del idiota latinoamericano ha precipitado el regreso de sus homólogos: los condescendientes idiotas estadounidenses y europeos. Una vez más, importantes académicos y escritores están proyectando su idealismo, sus conciencias culposas o sus reclamos contra sus propias sociedades sobre la escena latinoamericana, prestando sus nombres a nefastas causas populistas. Premios Nobel, incluidos el dramaturgo británico Harold Pinter, el novelista portugués José Saramago y el economista estadounidense Joseph Stiglitz; lingüistas estadounidenses como Noam Chomsky y sociólogos como James Petras; periodistas europeos como Ignacio Ramonet y muchos corresponsales extranjeros de medios como Le Nouvel Observateur en Francia, Die Zeit en Alemania y el Washington Post en los Estados Unidos, están propagando, una vez más, disparates que forjan las opiniones de millones de lectores y santifican al idiota latinoamericano. Este desliz intelectual sería inocuo si no tuviese consecuencias. Pero, en la medida en que legitima el tipo de gobierno que se encuentra en realidad en la raíz del subdesarrollo político y económico de América Latina, constituye una forma de traición intelectual.

Al Qaeda amenaça amb accions d'"extrermini col·lectiu"

Un vídeo atribuit a Al Qaeda i penjat en la mateixa pàgina web que va anunciar l'últim vídeo de Bin Laden fa una crida a cometre accions "d'extermini col·lectiu" per terroritzar Occident.
"Il faut porter le terrorisme islamique dans les pays d'Occident pour en faire un phénomène semblable à celui des catastrophes naturelles", déclare la voix. (...)

"Ainsi, se produiront des actes d'extermination collective (en Occident), où les gens sentiront que leur bien-être leur apporte aussi la mort (...), créant alors un équilibre de dissuasion entre nous et eux", ajoute la voix. (...)

"L'Amérique est à la tête des criminels qui ont commis le crime de la création d'Israël, ce crime qui persiste depuis 50 ans. Et la nation de l'islam ne peut pas accepter la poursuite de ce crime", lance pour sa part Ayman al-Zawahiri, en s'adressant au peuple américain.

La recessió de Ben Bernanke

Per a l'economista liberal francès Jean-Pierre Chevallier la crisi de les hipoteques d'alt risc als Estats Units és la conseqüència d'una bombolla financera mal gestionada per Ben Bernanke al capdavant de la Reserva Federal. Segons Chevallier, la causa de tot plegat és haver mantingut els tipus massa baixos durant massa temps i després apujar-los molt amunt durant molt de temps. Tot a punta a que, finalment, Bernanke els abaixarà avui d'un quart de punt.

La crise du subprime va avoir des conséquences plus importantes que ne le croient Ben Bernanke et les autres membres du FOMC.
Martin Feldstein et Elizabeth Duke donnent des explications pertinentes sous des angles différents.
*
Pour Elizabeth Duke, les Américains sur-endettés vont avoir beaucoup de difficultés à s’en sortir, et le ralentissement de la croissance va provoquer davantage de défauts de paiements chez d’autres ménages qui pour l’instant arrivent à payer leurs échéances.
En effet, les revenus vont globalement baisser avec la baisse de la croissance car des emplois sont et seront supprimés dans le secteur financier, la restauration, les loisirs, le commerce, etc.
En prévision de ces mauvais jours à venir, les Américains ont déjà réagi en épargnant davantage : M2-M1 a augmenté de $75 milliards dans les 2 semaines du 6 au 20 août.
Comme ils augmentent leur épargne de $5 milliards en moyenne chaque semaine, ce sont $65 milliards qu’ils n’ont pas dépensés en 2 semaines du fait de cette crise du subprime, $65 milliards de biens et services qu’ils n’ont pas acheté et qui n’ont donc pas été produits, ce qui correspond à un ralentissement de la croissance du PIB (la demande baisse, l’offre s’adapte).
La récession qui se prépare est auto-entretenue : le ralentissement de la croissance engendre davantage de ralentissement de la croissance !
Elizabeth Duke a déclaré lors de son audition devant la Commission bancaire du Sénat le 2 août : "Malheureusement j'ai de l'expérience avec les problèmes de dette, et je crains que de ce point de vue là les choses empirent avant d'aller mieux".
*
Martin Feldstein rappelle qu’une crise dans l’immobilier précède toujours une récession.
Il rejoint Elizabeth Duke dans ses analyses mais il s’intéresse surtout à la bulle financière provoquée par les taux que la Fed a maintenus à un niveau trop bas pendant trop longtemps.
En effet, les Américains ont profité des taux bas pour renégocier leurs prêts hypothécaires.
Certains ont revendu leurs biens immobiliers. Ils ont ainsi encaissé du cash qu’ils ont investi dans des valeurs mobilières. Les cours des actions ont monté à des niveaux record.
Ainsi, de l’argent non gagné a circulé, de plus en plus au fil des mois, constituant ainsi une bulle financière d’autant plus dangereuse qu’une partie de cet argent a été investi dans des fonds spéculatifs (hedge funds) et en particulier dans le subprime.
*
Tout se passe bien jusqu’au jour où l’édifice s’écroule à partir des pertes dans ce secteur.
Quand un navire sombre, ceux qui sortent les premiers ont le plus de chances de survivre.
Les investisseurs les plus avisés sont sortis dès le mois de juin du subprime en limitant leurs pertes (en récupérant en grande partie leurs investissements).
Ceux qui ne sont pas sortis sont dans l’expectative. Le pire peut arriver. Certains investisseurs perdront une grande partie de leur capitaux. Pire, certains ont emprunté pour investir !
Les pertes peuvent se transmettre à d’autres créanciers, en particulier à des établissements financiers, des institutionnels imprudents : des banques allemandes, des compagnies d’assurance, des fonds mutuels et même des fonds de pension ! dont le rendement des placements baisse dangereusement.
Tout le secteur financier est plus ou moins touché : les revenus (commissions) vont baisser, les bénéfices et les ratios de rentabilité aussi. Les trésoreries des entreprises souffrent car l’argent à court terme est rare et cher, ce qui paralyse beaucoup de projets.
$1 000 milliards de capitalisation boursière se sont évaporés ! Les Américains sont moins riches…
*
Toutefois, cette crise du subprime ne peut pas dégénérer en une crise systémique (un écroulement du système bancaire) car les sommes directement en jeu sont faibles : les actifs des hedge funds se montaient à 1 670 milliards de dollars fin juin et le subprime n’en représente que 10 % seulement.
Les dommages collatéraux sont et seront importants. Ce sera, c’est déjà une récession.
*
Les dirigeants de la Fed sont la cause de tous ces désordres en maintenant trop longtemps des taux trop bas, puis en les relevant trop haut et trop longtemps !


Per la seva banda, i amb motiu de la presentació del seu llibre "The Age of Turbulence", l'expresident de la Reserva Federal, Alan Greenspan, ha dit que creu que les bombolles financeres són inevitables:

Octogénaire soucieux de soigner sa place dans l'histoire, Alan Greenspan déplore dans le Wall Street Journal l'abandon de la discipline budgétaire par le Congrès républicain et la Maison-Blanche depuis 2001. À l'inverse, il nie que ses baisses de taux de 2001 à 2004 aient provoqué une « bulle immobilière » qui, en éclatant, met depuis l'économie américaine en péril. Répondant au New York Times, il argue que l'euphorie immobilière a été un phénomène mondial, déclenché par une chute sans précédent et planétaire des taux d'intérêt à long terme. La politique de la Fed ne saurait être l'unique responsable de cette tendance lourde. Plus généralement, il maintient que la Fed ne pouvait pas « faire éclater les bulles » sans risquer de précipiter une récession. Les hausses de taux de la Fed à partir de 1994 n'avaient pas non plus empêché le gonflement de la bulle boursière. « J'en conclus que les bulles sont inévitables », déclare-t-il au Financial Times.

Tant inevitables com que "quan es perd... es perd", segons l'anàlisi de l'economista català Xavier Sala-i-Martín:

Como siempre que ocurren crisis de este tipo, ya han aparecido los políticos que reclaman la intervención del gobierno y de la Reserva Federal para que facilite dinero barato a esas empresas con el objetivo de evitar que se vayan al garete. Eso sería un error: una de las bases del sistema financiero es que los beneficios elevados se consiguen sólo si uno asume riesgo. Es decir, el retorno es el premio para quien se arriesga a ganar mucho… o perder mucho. Y los financieros sabían que recibían un interés más elevado de lo normal, única y exclusivamente porque estaban prestando a clientes “peligrosos”. Si la cosa hubiera salido bien, ellos se hubieran quedado el dinero. Ahora que ha salido mal son ellos, y no los contribuyentes, los que deben pagar las consecuencias. Salvarlos ahora de la ruina tendría los mismos resultados que el programa de devolver el dinero a quien juega a la ruleta y pierde: aparte de malversar recursos públicos, aparecerían muchos nuevos financieros con ganas de especular con riesgos excesivos porque sabrían que, en caso de que las cosas salieran mal, el gobierno les salvaría el trasero.
Todo esto no quiere decir que el gobierno no deba intervenir. Lo debe hacer en dos áreas distintas. Primera, si la crisis se contagia al resto de la economía, entonces y sólo entonces, deberá bajar los tipos de interés. Pero no como una cosa especial, sino siguiendo las mismas reglas que utilizaría la crisis hubiera sido causada por un aumento de los precios del petróleo, un ataque terrorista o una recesión en China. Segundo, el gobierno debe asegurarse que las familias no fueron engañadas con el anzuelo de intereses subsidiados al principio seguido de intereses usureros a partir del quinto año. Si las familias sabían y entendían lo que estaban haciendo, no hay problema. Pero si fueron inducidas al engaño, los timadores deben ser perseguidos. Y para impedir que futuros financieros abusen de los clientes siguiendo esa estrategia, el estado podría aprobar una ley que permitiera a cualquier cliente devolver el resto de la hipoteca en cualquier momento y sin penalización. De este modo, si un financiero decide subsidiar los intereses durante cinco años, allá él: los clientes aceptarán encantados ese regalo porque, llegado el quinto año, podrán pedir otro préstamo a tipos normales y devolver el dinero al usurero con lo que éste se quedará sin negocio.
Dicho esto, lo que no debería hacer el gobierno es imponer regulaciones y barreras que impidan la aparición de nuevos empresarios financieros que se arriesguen e innoven. Al fin y al cabo, aunque todo esto acabe en una crisis, el episodio del crédito “subprime” ha permitido que millones de familias pobres pudieran comprar casas. Y, de hecho, el 97% de ellas ha resultado ser lo suficientemente solvente para devolver el dinero e impedir que eso pueda volver a suceder sería un error.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Sorpresa a Grècia?

No. La sopresa no l'han tinguda els grecs, sinó nosaltres. Una opinió pública que s'havia cregut les interpretacions fàcils i interessades dels nostres mitjans de comunicació. Uns mitjans més interessats en buscar culpables que en explicar els fets, que magnificaven una manifestació d'un centenar de persones però ignoraven o minimitzaven moltes altres coses, com per exemple les accions del govern tendents a permetre que els afectats puguéssin recuperar-se de les pèrdues provocades pel foc.

Les apocalíptiques dimensions dels incendis forestals d'aquest estiu a Grècia no comportaven -tot i la insistència mediàtica- una relació directament proporcional a la responsabilitat del govern, ja que tots els recursos humans i tecnològics disponibles van quedar superats, obsolets, per l'abast d'una catàstrofe sense precedents. Qualsevol govern hauria quedat depassat per una situació com aquèlla. Però la internacional mediàtica només va trobar un culpable: el govern conservador de Costas Caramanlis.

Però una cosa és el verdicte de la premsa socialdemòcrata i un altra molt diferent el verdicte de les urnes. I aquestes han revalidat la majoria absoluta de Caramanlis i han castigat l'oposició socialista.

Els incendis de Grècia han socarrimat una mica més la credibilitat informativa de molts mitjans.

Bernard Kouchner: "We have to prepare for the worst, and the worst is war"

No ho ha dit ni Bush ni un neocon qualsevol. Ho ha dit el ministre francès d'Afers Estrangers, Bernard Kouchner:

The world must "must prepare for the worst" - including the possibility of war - in light of the Iranian nuclear crisis, French Foreign Minister Bernard Kouchner said Sunday.

"We have to prepare for the worst, and the worst, sir, is war," Kouchner said in an interview on LCI television and RTL radio.

Kouchner's comments follow a similarly hawkish statement by French President Nicolas Sarkozy, who said last month in his first major foreign policy speech since taking office that a diplomatic push by the world's powers was the only alternative to "an Iranian bomb or the bombing of Iran."

divendres, 14 de setembre del 2007

Patriotes de pacotilla



Així es veuen...

"Burlant la fèrria vigilància de la dictadura, ahir al vespre milers de patriotes es van jugar la pell sortint al carrer per protestar contra la presència del rei d’Espanya a Girona. Els manifestants van aconseguir cremar unes fotografies del dictador i la seva esposa i cridar consignes a favor de la democràcia i la llibertat abans que diverses unitats dels “grisos” de Valladolid arribéssin al lloc dels fets. La contundència de la càrrega policial va provocar 23 ferits. Les forces repressives van detenir 14 manifestants, que van ser traslladats a la prefectura de la Via Laietana de Barcelona on han estat torturats durant tota la nit pels germans Creix."


...però així són:

"Un centenar de joves, en exercici del seu dret constitucioal a la llibertat d'expressió i manifestació, han sortit al carrer per protestar contra la presència del rei d’Espanya a Girona. Els manifestants, escortats per diversos membres dels Mossos d’Esquadra i de la policia local, han improvitzat una foguera de Sant Joan utilitzant els retrats dels reis d’Espanya com a combustible. Després s’han passejat tranquil·lament cantant els Segadors i cridant consignes a favor de Terra Lliure. Enlloc d’anar a parar a la Via Laietana han acabat a la bodega de la cantonada amb una copa de més."



ADDENDA.- El president del PP de Catalunya, Daniel Sirera, ha assegurat que els Mossos d'Esquadra van rebre instruccions de no intervenir tant en la cremada de fotos dels rei a Girona com davant les amenaces de mort que es van adreçar als dirigents populars durant la Diada Nacional de Catalunya. Sirera ha dit que ha obtingut aquesta informació de responsables sindicals de la policia catalana.

Efectivament, aquest i no altra és el problema: la inhibició interessada i partidista dels nostres governants alhora de fer complir la llei.

Tant en el cas de les fotografies cremades del rei -i quedi clar que crec que això no hauria d'estar penalitzat i que s'hauria d'acceptar com un element més de la llibertat d'expressió- com sobre tot i especialment en el cas de les amenaces de mort, el Sr. Saura no pot amagar el cap sota l'ala. No pot dissimular, ni treure-li importància. Ha d'actuar. I ho ha de fer amb rapidesa, energia i convicció. Com a cap suprem de la policia catalana ha de garantir la seguertat de tots els ciutadans, inclosos els del PP, quan algú els amenaça de mort. I també ha d'actuar amb la mateixa rapidesa, energia i convicció en defensa de les institucions democràtiques quan aquestes són escarnides en violació flagrant de la legalitat.

I si -com jo- no li agrada algun aspecte d'aquesta legalitat, la seva obligació és doble: fer-la complir mentre estigui vigent i posar-se a treballar per modificar-la. El Sr. Saura no ha fet ni una cosa ni altra. L'únic que ha fet és, com sempre, continuar agafat a la poltrona.

Res no renta millor el cervell que l'islam



Extret d'un programa de televisió emès a l'Aràbia Saudita.
(Via Chroniques de l'Extrême-centre)

El 43% dels nord-americans dónen suport a les recomanacions del general Petraeus

Segons ho recull un sondeig de Rasmussen Reports:

Forty-three percent (43%) of Americans favor the recommendation made by General David Petraeus to withdraw 30,000 soldiers from Iraq but leave 130,000 troops in place at least through the summer. A Rasmussen Reports national telephone survey found that 38% are opposed and 19% are not sure.

The survey also found that Americans may have resigned themselves to the fact that U.S. troops are likely to remain in Iraq for a long time. Seventy-one percent (71%) say that it is somewhat or very likely that “a large number of U.S. soldiers will remain in Iraq five years from today.” That would mean a large troop presence in Iraq when the next President’s first term is drawing to a close.


I quines eren, en síntesi, les recomanacions del general?

Aquestes:

S'han fet progressos significatius sobre el terreny en la batalla contra Al Qaeda i contra les milícies d'Al Sadr; aquests progressos permeten la possibilitat d'una reducció prudent del nombre de tropes nord-americanes a partir de mitjans de l'any que ve.

El nombre de víctimes civils pels grups armats s'ha reduit considerablement gràcies a un augment de l'esforç de les forces nord-americanes contra els grups violents. Tot i això, la guerra està lluny d'acabar, especialment perquè les comunitats ètniques i religioses estan implicades en una cursa violenta pel control dels recursos i del poder.

Simultàniament, la República Islàmica de l'Iran continua els seus esforços per organitzar en territori iraquià un èxerit paral·lel a l'estil d'Hezbollah que pot esdevenir una amenaça permanent per a l'estabilitat de l'Iraq.

És per tant important que els Estats Units mantinguin una presència militar a l'Iraq. Una retirada precipitada augmentaria el nivell de violència sectària, relaxant la pressió contra Al Qaeda i l'Iran, permetens a uns i altres crear en territori iraquià santuaris que els serviran després per estendre la Jihad.

Un altre informe Volcker per a una altre institució corrupte

Dos dels més coneguts diaris internacionals, "Le Monde" i el "Wall Street Journal", editorialitzen sobre el mateix tema: Robert Zoellick réforme la lutte anticorruption de la Banque mondial, segons "Le Monde", i World Bank Reckoning (Another Volcker report for another corrupt institution) pel Wall Street Journal. (Vía Chroniques de l'Extrême-Centre).


Le Monde: Deux mois après le départ de Paul Wolfowitz pour népotisme, son successeur, Robert Zoellick, le président de la Banque mondiale, a décidé, mercredi 12 septembre, de réformer son service de déontologie institutionnelle (Institutional Integrity Department ou INT), après avoir reçu un rapport critique de Paul Volcker, l’ancien président de la Réserve fédérale (Fed).

Le WSJ: The report endorses the work of the INT, which was created a mere six years ago and which has been under what it calls a “particularly strong” institutional attack ever since. The INT, the Volcker panel says, “is staffed by competent and dedicated investigators who work hard and long hours with professionalism” and deploy “advanced investigative methods to detect and substantiate allegations of fraud and corruption.” And it goes on to recommend that the anticorruption crusaders “should be nurtured and maintained as an exemplary investigative organization” within the bank.In a phone interview yesterday, Mr. Volcker added that he gives “high marks” to current INT director Suzanne Rich Folsom. Mr. Volcker’s endorsement should stop cold the recent attempts by some in the bank’s entrenched bureaucracy to run Ms. Folsom out of the bank, as they did Paul Wolfowitz.

Le Monde qui n’est pas du tout interesse par le rapport Volker, mais lui prefere celui d’une ONG gauchiste ( Government Accountability Project, GAP) a ca a dire de Folsom : Il ( Wolfowitz) avait nommé à la tête de l’INT une proche du Parti républicain américain, Suzanne Rich Folsom - qui n’en référait qu’à lui - avec mission de traquer les détournements des fonds de la Banque/…/Ses critiques portent aussi bien sur le conflit d’intérêt né de la double casquette de Mme Folsom, à la fois directrice de l’INT et conseillère du président, que sur une trop grande connivence de l’INT avec des organismes proches du Parti républicain, ou encore sur la surreprésentation des Américains (41 %) au sein du personnel de l’INT.

On notera que Le Wall Street Journal renvoie a un lien sur le rapport de Volker, alors que Le Monde se garde bien d’en faire autant…

"Antes cabeza de ratón que cola de león"

Cayetana Alvarez de Toledo a "El Mundo":

No son argumentos objetivos, sino reflejos instintivos, los que todavía impiden a muchos españoles preocupados por España apoyar al PP. Prejuicios, recelos y aversiones que están ligados a nuestra historia colectiva y nuestras historias individuales. El fondo de la cuestión no está en un análisis racional, sino en lo que podríamos llamar el bloqueo biográfico que sufre buena parte de la izquierda española.

«Yo dejé de ser de izquierdas hace 20 años. Pero tuvieron que pasar otros 15 para que pudiera votar al PP». La confesión del intelectual catalán José García Domínguez resume el problema mejor que cualquier disquisición académica. Estamos ante una cuestión ontológica: ser de izquierdas es una cuestión de piel, irracional, atávica, existencial. Quienes lucharon contra el franquismo, quienes pueden adornar sus biografías con regates a los grises y una estancia más o menos prolongada en la cárcel, quienes se ganaron el derecho a albergar un sentimiento de superioridad moral y atesoran el recuerdo sepia de Suresnes, siguen, de un modo u otro, cautivos de su biografía. No consiguen desprenderse de sus prejuicios. El rechazo a la derecha se mantiene vivo, como una corriente subterránea que riega a toda la izquierda y brota con mejor o peor intención según las hipotecas y las sensibilidades de cada biografía.

(...)
La izquierda española, tanto la que representan Zapatero y su círculo de estrategas sin principios como la que sí tiene una idea de España y de la libertad, sigue anclada en el pasado. Desprovista de argumentos por el triunfo aplastante del capitalismo y la consolidación de una derecha liberal en España, se aferra a la Historia: su contribución a la lucha por las libertades durante la dictadura sirve para justificar su oposición al único partido que hoy defiende esas mismas libertades.

(...)
Frente a los escrúpulos políticos, ideológicos o incluso estéticos, les propongo un ejercicio: cojan ustedes el programa electoral del PP, bien el de 2004, bien el que pronto se va a presentar; revisen, una a una, todas sus propuestas; y al acabar apunten en un papel todas aquéllas con las que no estén de acuerdo. Apuesto doble a sencillo a que la lista será muy breve. La defensa de los valores constitucionales, la apuesta por la derrota definitiva del terrorismo sin contrapartidas políticas, la bajada de impuestos, el apoyo a las familias, la firmeza ante la inmigración ilegal, la apuesta por una educación de calidad libre de dogmatismos, clericales y anticlericales... El ideario del PP refleja mejor que ningún otro lo que sienten, piensan y quieren la inmensa mayoría de los españoles.

Lo que falta en España no son partidos políticos, sino una izquierda libre de prejuicios. No es imposible. En Europa, ante los grandes retos nacionales, destacadas figuras de la izquierda están superando sus viejos recelos para unir fuerzas con la derecha. El ejemplo más evidente es el de Francia, donde la fuga de cerebros socialistas hacia las filas de Sarkozy refleja una voluntad generosa y real de servir a su país. En Alemania, Merkel encabeza una Gran Coalición. Y en el Reino Unido, Gordon Brown ha emprendido una campaña de captación de dirigentes y militantes conservadores bajo un lema inteligente e integrador: Todo el talento.

L'optimisme de Rajoy dels últims dies prové, segons El Confidencial Digital, d'un sondeig que els dóna 5 diputats més que el PSOE.

Según ha podido saber El Confidencial Digital, la encuesta que manejan los dirigentes de Génova confirma que los socialistas han perdido la confianza de sus electores. Este dato, aseguran los hombres fuertes de Rajoy, no sólo se deduce de este sondeo de consumo interno sino que también se constata en la última cuestación del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS).

Ambos trabajos de campo coinciden, explican desde el PP, en que “el partido del gobierno pierde diez puntos porque sus votantes están cansados”. Según las previsiones de los ‘populares’, estos votos, generalmente de un sector más centrista que de izquierdas, irán a parar al partido que lidera Mariano Rajoy.

El sondeo en cuestión refleja otro detalle que ha llenado de satisfacción a los dirigentes del partido: el 84% de los ciudadanos que votaron al PP en las elecciones del 14 de marzo de 2004 repetirán. Esto se interpreta de forma muy positiva.

dijous, 13 de setembre del 2007

Comença el Ramadan


El 2014, la refundació del catalanisme i la Coca-Cola

"Nuestro 11-s de cada año" de Francesc de Carreras a "La Vanguardia":

Este año los grandes temas oficiales han sido dos: primero, el año 2014 Catalunya debe declararse ya independiente de una vez y, segundo, es necesario refundar el catalanismo. Temas enjundiosos, qué duda cabe y, sobre todo, urgentes necesidades deseadas por la mayoría de ciudadanos. Creo que durante este largo fin de semana no se hablaba de otra cosa en las comidas familiares, las cenas en los restaurantes, durante las copas hasta las tantas de la madrugada. Catalunya, un caso ejemplar de conciencia nacional.

Efectivamente, lo que nos hizo Felipe V en 1714 fue una inmensa trastada, desde entonces no somos felices, hay que volver a aquellos viejos tiempos, los habsburgos, los austrias, qué buena gente, leal, trabajadora, eficaz, respetuosa con los catalanes, preocupada por nuestras libertades. Los borbones, en cambio, qué horror, qué desgracia. Sí, claro, a partir de los borbones empezamos a prosperar, se organizó el país, pudimos comerciar con América, comenzó la industrialización... Todo ello es verdad, lo demostró Pierre Vilar en sus cuatro pesadísimos tomos. Pero, al fin y al cabo, todo eso son ventajas meramente materiales, hay que ir a lo espiritual, hay que tener ambición nacional, no basta con el progreso económico.

La idea de ser ya independientes en el año 2014 no puede ser más oportuna. Catalunya habrá pasado 300 años bajo la bota española y así, mediante un número redondo, el 300, lo recordaremos fácilmente en cualquier examen. "¿Cuántos años duró la ocupación española en Catalunya?". "300 años", chupao. Ahora, en cambio, recordar los años que duró la reconquista es francamente complicado: desde el 711 hasta 1492. Hagan la resta. Menos mal que están las calculadoras. Dudo que sin ellas lo pueda resolver un joven que esté cursando el 2.ª de bachillerato con cuatro asignaturas colgadas de primero. Mejor no preguntárselo, es demasiado difícil y no aprobaría, no entraría al año siguiente en la universidad. O sea, que la idea de Carod-Rovira es buena, muy útil.

Floja, en cambio, me parece la idea de refundar el catalanismo, propuesta por Artur Mas. Primero, creo que no es muy original, me parece que, con esas u otras palabras, cada año alguien publica un libro que sostiene algo semejante y acaba repitiendo lo de siempre. O sea, que, total, no sirve de nada. Pero, segundo, ¿por qué refundar el catalanismo? ¿Es que Mas se avergüenza de las ideas de Prat de la Riba, de Cambó, de Macià y de Companys? ¿Es que lo que hemos venido diciendo durante todos estos años está mal fundado? ¿Acaso hemos cometido algún error? ¿Hemos engañado a alguien? Entonces, ¿a qué viene una refundación? ¿Es que Mas se avergüenza de Jordi Pujol, que es quien le puso donde está, si no de qué?

Vicenç Villatoro a "El País":

El catalanismo, a lo largo del siglo, ha perseguido tres cosas al mismo tiempo. La primera es el mantenimiento de unos elementos básicos de la identidad colectiva, sobre todo en el terreno cultural y muy especialmente la lengua. Podríamos decir que el catalanismo persigue como objetivo la persistencia de la nación cultural y que la nación cultural se identifica básicamente con la lengua. Existe el catalanismo para que continúe existiendo la lengua catalana. Ciertamente, hay otros signos distintivos valiosos para el catalanismo, pero ninguno con la fuerza de la lengua. Casi todos los demás son distintos hoy a como eran hace un siglo. Elementos identitarios que parecían esenciales a nuestros abuelos nos resultan hoy prescindibles y viceversa. Pero en cualquier caso podríamos decir que el objetivo principal del catalanismo es preservar la catalanidad. Y la catalanidad no se ha definido nunca en términos religiosos o étnicos, sino culturales y lingüísticos.

El segundo componente de la fórmula es una idea de progreso y de bienestar económico. ¿Por qué se hacen catalanistas los catalanistas de hace un siglo? Para salvar la lengua, por descontado. Pero también para construir un modelo económico de progreso y bienestar, para vivir mejor. Si mantener la lengua significase convertirse en Albania, el catalanismo que hasta hoy hemos conocido no se daría en absoluto por satisfecho. El catalanismo ha ido ligado no a uno, sino a diversos modelos sociales y económicos, pero todos tenían en común una voluntad explícita de crecimiento económico basado en el trabajo y el esfuerzo y de lecturas diversas -y a veces contrapuestas- de una noción de justicia social.

El tercer ingrediente de la fórmula es sin duda el poder político. El catalanismo quiere mantener la lengua y aumentar la riqueza, pero quiere también hacerlo a través del autogobierno. Y no sólo por razones instrumentales: el poder político es condición necesaria para los otros dos objetivos. Pero también es un objetivo en sí mismo. Hasta el punto de que si un régimen centralista garantizase -de una forma que hoy nos resulta inimaginable- el respeto a la identidad cultural catalana y el mantenimiento de un sistema de progreso y bienestar, pero no dejase a los catalanes decidir sobre su propio futuro, el catalanismo tampoco lo consideraría un éxito. De la misma forma que el catalanismo no consideraría satisfactorio conseguir poder político -incluso todo el poder político- si por el camino se perdiese la lengua o la expectativa de progreso.

Per què Imaz tira la tovallola?

"Una ponencia que viene, un presidente que se va", de Joseba Arregi a El Mundo:

Josu Jon Imaz ha percibido con bastante claridad que el nacionalismo vasco no puede, en el complejo mundo de hoy, seguir pensando en términos de soberanía. Lo afirma en su despedida: el nacionalismo tiene que aprender a pensar en categorías distintas a las de los espacios cerrados con fronteras implicados en el término soberanía. Aunque las fórmulas que él mismo ha propuesto en ese intento de renovación -ni imponer, ni impedir / derecho a decidir y obligación de pactar- sigan encerrados en esa reserva de soberanía -la tengo, pero en aras de no se sabe exactamente bien qué, renuncio a ejercitarla, porque el mundo ha cambiado, porque ya no se lleva, porque las sociedades están entrelazadas y no es posible la autarquía-.

También ha percibido Josu Jon Imaz otra razón para la renuncia -una vez reconocida- al ejercicio de la soberanía, pero que no termina de desarrollar todas sus implicaciones en sus propuestas. Si Imaz habla de la necesidad de un acuerdo transversal, está implícitamente reconociendo que el término soberanía no se puede aplicar sin más a la realidad vasca, pues ese término requiere de algún tipo de homogeneidad que no se da en la sociedad vasca.

Las propuestas del presidente saliente del PNV han tratado de introducir la imposibilidad de la vía de la soberanía para articular el futuro de la sociedad vasca desde fuera de ella: la complejidad del mundo, la necesidad de pactar con España -seducirla-, la globalización, la desaparición de las fronteras.

Pero el nacionalismo nunca se renovará en profundidad, nunca superará la limitación que supone toda reserva de soberanía, mientras no reconozca que el punto de partida para su planteamiento político y para su proyecto político es la sociedad vasca real, en su complejidad y su pluralismo, y no la imaginada comunidad homogénea ancestral, unida en su sentimiento de pertenencia construido a través de los siglos de forma clara -en contraposición a todo lo que enseña la historia científica-.