El comissari sortint Mario Monti diu que l'eix Blair-Aznar era útil pel futur de la UE, mentre que l'eix Paris-Berlín és un fre

El comissari europeu de la Competència, actualment en funcions, l'italià Mario Monti, ha dit en unes declaracions al "Corriere della Sera" que França i Alemanya són un fre per la UE, tant pel que fa a una major integració europea com per adoptar mesures liberals que fomentin la competència. Segons Monti, l'eix Blar-Aznar s'ha mostrat molt més últil que l'eix Chirac-Schroeder.

"Ces dix années passées à Bruxelles m'ont convaincu que, pour être compétitive, l'Europe doit être plus libérale. En simplifiant, l'axe Blair-Aznar s'est révélé plus utile que celui Chirac-Schroeder", a-t-il dit.

"Une Italie qui veut être positive en Europe doit comprendre que la France et l'Allemagne, à qui l'Union doit beaucoup, représentent aujourd'hui un frein à l'intégration", a poursuivi M. Monti.

Il a également reproché à son pays d'avoir soutenu dans certaines occasions Paris et Berlin sans défendre les intérêts nationaux italiens sur le long terme.

"Il ne convient pas, pour se rendre sympathique aux puissants, de leur rendre des services que ceux-ci ne retourneront pas", a-t-il dit.

Le commissaire européen reproche aux deux pays, et spécialement à la France, de favoriser quelques entreprises nationales au détriment du développement économique général sur le long terme.

Le dernier contentieux en date avec la France est le groupe France Télécom, auquel M. Monti veut demander de rembourser 1,1 milliard d'euros, plus intérêts, d'avantages fiscaux pour compenser les bénéfices tirés par l'opérateur du régime dérogatoire de taxe professionnelle dont il a bénéficié jusque fin 2002.

"La France est devenue un problème pour elle-même et pour l'Europe. Elle vit mal ses succès, et souvent elle ne les voit pas, et attribue à l'Europe ses échecs, qui sont souvent imaginaires", assène Mario Monti.

M. Monti prend comme exemple la Grande Bretagne et l'Irlande "qui ont décidé de privilégier les facteurs de production, le capital et le travail, ainsi que les consommateurs, indépendamment de la nationalité".

"Londres a ainsi renoncé au contrôle de l'industrie automobile et d'institutions financières historiques, mais son économie est aujourd'hui plus compétitive qu'hier", a-t-il souligné.

Tout en plaidant pour le respect du Pacte de stabilité, M. Monti a également estimé que celui-ci pouvait être maintenant "mieux articulé".

"Il y a eu un Pacte pour la grossesse et l'enfance de l'euro. Nous aurions besoin d'une autre version adaptée à sa maturité dans laquelle il serait possible de faire la distinction entre la dépense publique destinée à alimenter la consommation de celle destinée aux investissements, définis de manière rigoureuse et contrôlable", a-t-il dit.

M. Monti s'est également plaint dans cette interview d'avoir été d'une certaine manière trahi par le chef du gouvernement italien Silvio Berlusconi qui a nommé le centriste Rocco Buttiglione, ministre chargé des Affaires européennes, pour lui succéder à Bruxelles.

"Nous avions convenu tous les deux de l'opportunité que je poursuive mon engagement comme commissaire européen", a-t-il affirmé.

"Un Italien qui ne s'est pas fait beaucoup d'amis ces dernières années à Paris et Berlin parce qu'il avait appliqué à la France et l'Allemagne les règles valables pour tous les autres pouvait représenter une opportunité", a-t-il dit.

"Pour cette raison, j'ai refusé d'autres postes publics dans le passé et maintenant je regrette énormément de ne pas pouvoir continuer cette oeuvre", a conclu M. Monti.

El papanatisme de la medalla d'or i el cainisme polític

 

Utilitzar un lobby que es té contractat per raons d'Estat per obtenir de passada una gratificació política personal potser no sigui un delicte, però és d'una fatuitat i d'un papanatisme molt greus. Tant greu com la manipulació informativa amb que s'ha tractat el tema, perquè s'ha volgut donar a entendre que el govern de José M. Aznar havia contractat aquest lobby amb l'objectiu d'aconseguir, amb un cost de 2 milions de dòlars, que el Congrés dels Estats Units li donés la medalla d'or, cosa que no es veritat.

Segons sembla, aquesta mena de contractes es van començar a fer l'any 1983, quan Julio Feo va anar Washington en representació del govern de Felipe González per adquirir aquests serveis. Des d'aleshores, els diferents governs espanyols els han anat mantenint o renovant, inclòs l'actual govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Es tracta de contractes per acostar i promocionar les relacions entre Espanya i els Estats Units en funció dels interessos nacionals.

L'última firma d'un contracte d'aquesta naturalesa, però ara amb caràcter d'autèntic lobby, va tenir lloc el 30 de desembre de 2003 entre Lloyd Hand, de Piper Rudnick, i l'ambaixador espanyol a Washington, Javier Rupérez, i va ser supervisat per la Intervenció de l'Estat. Madrid no volia ser menys que Alemanya, que té 14 "lobbys" treballant per ella, o el Japó que en té 21. Segons publica ABC:

En el contrato se precisa que el objetivo del mismo es asistir «al Gobierno de España en la promoción de unas relaciones más cercanas con Estados Unidos». La compañía americana se comprometía a «asesorar al Gobierno de España en todas las materias relacionadas con la diplomacia pública, la estrategia de comunicación con los medios y la evaluación de los eventos programados por la Embajada de España» y asistirá y asesorará al Gobierno para estrechar «sus relaciones con la Casa Blanca, el Departamento de Estado y otros Departamentos y Agencias, así como con el Congreso de Estados Unidos».

L'única referència a la concessió de la medalla d'or del Congrés americà a José M. Aznar apareix en una carta-informe de Piper Rudnick, del 2 de març del 2004, en la que exposa els diversos serveis pactats pel mes de gener. Cal recordar, però, que la idea de donar aquesta medalla a Aznar va sorgir per iniciativa del congresista republicà Jim Gibbons el mes de maig del 2004, set mesos abans de la firma del contracte. Una iniciativa a la que s'hi van sumar també els demòcrates.

El pecat del govern d'Aznar hauria estat, en tot cas, l'haver donat una empenta a través de Piper Rudnick per garantir que la iniciativa de Gibbons arribés a bon port.

Per tant, una vegada les coses clares, que "cada palo aguante su vela". Els aznarians, la de la vanitat infantil i papanates. I els antiaaznarians, la del cainisme i el sectarisme malaltís.

De com el progressisme reforça el complex de culpa

El progressisme no només no ens ha allibertat dels prejudicis judeo-cristians sinó que, paradoxalment, els ha reforçat. Especialment pel que fa al sentiment de culpa. Els occidentals -segons els progres de tots els partits, com deia Hayek- som els responsables de gairebé totes les dissorts de la humanitat. Qualsevol indígena mort pels conqueridors, qualsevol africà deportat o mort a l'època de l'esclavatge, qualsevol africà o asiàtic mort durant la colonització o les guerres per a l'alliberament nacional, pesa sobre la memòria de tots i cadascun de nosaltres i esdevé una culpa que hem d'expiar.

Per aquests grans defensors de la humanitat, les responsabilitats no són personals sinó col·lectives i es transmeten per herència. És a dir, que inverteixen el principi bàsic de la democràcia i de l'estat de dret al jutjar les persones pel que són -descendents dels explotadors colonials- i no pel que fan.

Contra aquesta deriva totalitària del progressime occidental, l'escriptor i pensador francès Pascal Bruckner va escriure l'any 1983 un llibre polèmic i desmitificador: Le Sanglot de l´homme blanc. Un llibre en el que conclou que el sentiment de culpa no només perjudica inútilment l'Occident sinó que, sobre tot, perjudica els ciutadans del Tercer Món al focalitzar només les pressumptes responsabilitats en el passat colonial i ignorar el despotisme, la corrupció i la crueltat de la majoria dels governs que van sorgir de les independències dels anys seixanta.

Un altra aspecte, i més actual, d'aquest complex de culpa progressista, és la falsa idea que els occidentals sóm els més racistes i xenòfobs. El recent Informe anual de la UE sobre els drets humans  no ajuda ha superar aquest prejudici. Com explica lúcidament Antonio Escohotado en el article al diari El Mundo: 

Pero estar en la sesentena, y haber hecho viajes de duración considerable a cuatro de los cinco continentes, me lleva a pensar que -por fortuna- Europa es hoy uno de los lugares menos racistas y xenófobos del planeta. En efecto,
cuando hablamos de discriminación no podemos evitar hacerlo en términos relativos, atendiendo a cómo son tratados los europeos en otros países, cuáles son sus respectivas leyes de extranjería y qué grado de igualdad reina allí entre locales y foráneos. Nos parecería una iniquidad cargar al inmigrante o al turista con dobles precios por el hecho de no ser un nacional, o tener la piel de otro color; y no menos inicuo prohibirle comprar propiedades y abrir negocios, o exigir que lo hiciese con un socio nativo agraciado por el 51% de la casa o empresa en cuestión. Nos parecería monstruoso exigirle que adoptara cierto credo religioso, vistiera de cierto modo o siguiera nuestras costumbres en dieta alimenticia, matrimonio, preferencias sexuales o ideario político.
En rechazar canallerías de esta índole se cifra nuestro progreso. El rechazo no es mutuo, evidentemente, y prospera en una mayoría de países. Si queremos casarnos con una campesina en la India habremos de comprarla a su familia, y hacer lo propio en Pakistán sumará al pago en metálico una conversión a la fe mahometana. En China, donde los matrimonios mixtos han estado milenariamente prohibidos y siguen sujetos a autorización gubernativa, parece un gracioso obsequio permitir que el extranjero compre en Shanghai inmuebles por un plazo de 70 años, aunque grandes y muy numerosas colonias chinas en todo el planeta compran inmuebles como es debido, a perpetuidad. En Birmania es obligatorio cambiar hasta la última divisa en el control de pasaportes, cosa molesta cuando su moneda (el kyat) vale oficialmente 4 por dólar, mientras en la calle nos darán más de 600 si tuvimos la precaución de sobornar al aduanero. Lo mismo sucedía, y quizá sucede, en Haití. En toda Africa no sólo es temerario confiar en los contratos, sino ir por la calle sin protección de algún nativo o abundante armamento. En partes de Iberoamérica y el Sureste asiático los dobles precios pueden coexistir con abierta hostilidad.

Ni Bush ni Blair van mentir. Per què ho va fer Saddam?

De la mateixa manera que la setmana passada un comitè bipartidista del Senat americà va responsabilitzar la CIA, i no la Casa Blanca, dels errors d'informació respecte l'arsenal d'ADM de Saddam Hussein, ara "l'informe de Lord Butler arriba a la mateixa conclusió respecte els serveis d'intel·ligència britànics. Butler diu que els informes dels serveis secrets, que van servir de base al famós dossier de Downing Street, contenien seriosos defectes en les dades sobre les suposades armes de destrucció massiva i que no era fiable la informació que deia que el règim de Saddam podia desplegar-les en 45 minuts. L'informe assegura també que Tony Blair no és responsable de les errades dels serveis secrets i que, igual que Bush, no va intentar influir-hi.

Aquests informes, doncs, deixen clar que ni Bush ni Blair van mentir. Però ara, la pregunta és: per què els principals serveis secrets del món es van equivocar?.

La polsaguera aixecada pel moviment antiguerra i per la divisió del Consell de Seguretat ha fet oblidar que fins el precís moment en que l'administració Bush va anunciar que el seu pròxim objectiu era l'Iraq, la majoria de governs occidentals -inclosos els de França i Alemanya- i, sobre tot, la gran majoria de centres d'estudis estratègics internacionals i per la pau de tot el món, estaven convençuts que Saddam disposava d'armes de destrucció massiva.

Per a una gran part d'aquestes institucions, majoritàriament de tendència progressista, l'objectiu de les seves denúncies no era tant Saddam Hussein com els Estats Units, a qui responsabilitzaven d'haver facilitat el desenvolupament de l'arsenal iraquià, donat que durant els anys 80 Bagdad va ser un aliat de Washinton en la contenció de la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran.

La utilització d'armes químiques i biològiques contra els kurds i contra els iranians era una prova fefaent que l'Iraq disposava d'aquestes armes. Proves que després de la guerra del Golf es van ampliar a altres camps, com el nuclear, a conseqÚència de les inspeccions de les Nacions Unides. Per tant, existia una pràctica total unanimitat en la convicció que el règim de Saddam Hussein disposava d'armes de destrucció massiva. I aquesta convicció era compartida també per la CIA i altres serveis secrets occidentals.

Les inspeccions posteriors a la guerra no han trobat cap arsenal d'armes de destrucció massiva a punt de ser utilitzades però si moltes proves que l'Iraq disposava dels coneixements i la tecnologia per desenvolupar-los en qualsevol moment i que en alguns camps concrets el seu desenvolupament havia continuat, tot i el règim d'inspeccions internacionals.

Així les coses, el que cal esbrinar ara no és per què va mentir Bush -que com s'ha demostrat no ho va fer- sinó per què va mentir Saddam?.

Daniel Pipes n'avançava fa temps una explicació:

Si no existen armas de destrucción masiva, el verdadero misterio no es cómo la administración Bush cometió el mismo error que todos los demás; el misterio es por qué Saddam creó la falsa impresión de que las tenía. ¿Por qué se puso en la extraña posición simultánea de aparentar fabricar armas de destrucción masiva y aparentar esconder su inexistente arsenal?.

Probablemente, su meta era mejorar su posición. Como especulan Walter Pincus y Dana Priest, del Washington Post, "pudo haber puesto en marcha un programa de doble fraude dirigido a convencer al mundo y a su propio pueblo de que era una amenaza mayor de lo que realmente era".

Sin embargo, en algún punto la charada de Saddam se volvió en su contra. Fingir poseer armas de destrucción masiva significó sanciones económicas continuadas que le privaron de billones de dólares al año, debilitaron su base económica y vaciaron su arsenal convencional. Lo que es peor (desde su punto de vista), el timo impulsó su caída, la ejecución de sus hijos, y su probable captura o derrota.

¿Por qué un líder que alcanzó la cumbre resbaladiza con astucia supina, persiste en una política tan ineficaz?. Sus biógrafos, Efraim Karsh e Inari Rautsi, describen las cualidades de Saddam Hussein como "precaución obsesiva, paciencia sin fin, perseverancia tenaz, habilidades manipulativas impresionantes y crueldad total". ¿Cómo es que no pudo reducir sus pérdidas, reconocer la inexistencia de su programa de armas de destrucción masiva, y haber salvado así su dictadura?.

Este error se puede explicar mejor como resultado de que Saddam viviera la circunstancia autoindulgente única de la autocracia totalitaria, con sus dos cualidades principales:

Arrogancia: El soberano absoluto puede hacer todo lo que quiera, por lo que cree carecer de fronteras a su poder.
Ignorancia: El soberano que lo sabe todo no incurre en contradicción alguna, así que sus ayudantes, temiendo por sus vidas, le dicen solamente lo que desea oír.
Ambas discapacidades empeoran con el tiempo y el tirano se aleja cada vez más de la realidad. Sus caprichos, excentricidades y fantasías dominan la política del estado. El resultado es un patrón de errores monumentales.

El Congrés americà condemna la CIA i absol Bush pels errors sobre les ADM de Saddam Hussein

Com era de preveure, les conclusions de la comissió d'Intel·ligència del Senat americà sobre la qualitat de les informacions que tenia la CIA sobre l'Iraq abans de la guerra no han tingut gaire ressò en els media locals. Per què? Doncs, perquè les conclusions no perjudiquen Bush sinó a la CIA. Si fós l'inrevés, no menjariem altra cosa des de fa dies.

L'informe, titulat "Report on the U.S. intelligence community's prewar intelligence assessments on Iraq", acusa la CIA d'haver exagerat l'amenaça de les armes de destrucció massiva abans de la intervenció militar per derrocar Saddam Hussein. Els investigadors demòcrates i republicans de la Comissió asseguren també "no haver trobat cap prova que l'adminsitració Bush hagués intentat influir o pressionar perquè els analistes de la CIA modifiquéssin les conclusions sobre l'existències d'armes de destrucció massiva".

El president de la comissió, el republicà Pat Roberts, ha estat contundent: "els serveis secrets han dit al president, al Congrés i a la opinió poública que Saddam tenia stocks d'armes químiques i biològiques i que disposaria de bombes nuclears en aquest decenni, i ara sabem que tot això era fals". Pel vicepresident de la comissió, el demòcrata John Rockefeller, "les mancances dels serveis secrets tindran conseqüències per a les futures generacions i han comportat un cop molt dur a la credibilitat dels Estats Units en tot el món".

Una entrevista imprescindible a Xavier Sala i Martín

No us perdeu l'última entrevista a Xavier Sala i Martín. Com és habitual en ell, explica les coses aparentment més complicades de la manera més clara i senzilla possible, d'una manera didàctica i, fins i tot, divertida.

Sobre el problema del preu de la vivenda i si el govern ha de fer alguna cosa perquè baixi, Sala i Martí diu coses com aquesta:

Si ahora los precios de las casas bajaran a la mitad, todos los obreros de los barrios de Barcelona, que son propietarios de sus casas, perderían una millonada. Es decir, cuando las casas suben, los propietarios de las casas, que son casi todos, se enriquecen. ¿Qué hay de malo en ello?(...) Una persona que tiene una casa que vale 19 millones de pesetas sabe que ha pagado tres millones. Si creemos realmente que hay un problema con los jóvenes, pues hay que solucionar su renta. En lugar de eso, ¿qué pretende hacer el Gobierno? Casas baratas de bajísima calidad para los jóvenes. ¿Es que los jóvenes deben renunciar a la calidad de la vivienda? Para solucionar esto, hay procurar que trabajen la mujer y el hombre, y que compren la casa que quieran.(...)Las grandes corrupciones de este país no están en el Gobierno central, ni en los autonómicos, sino en los ayuntamientos. Pero esto, por sí solo, no explica por qué los precios han subido los últimos cinco años. La razón fundamental es que estamos viviendo los tipos de interés más bajos de la Historia, lo cual ha llevado a todo el mundo a pedir hipotecas.

El talent i les dones, segons Salvador Sostres

D'en Salvador Sostres NO m'agraden l'arrogància i la grolleria amb la que escriu massa sovint. Però m'agrada el seu liberalisme, perfectament compatible amb el catalanisme però difícilment soluble amb el nacionalisme exaltat que moltes vegades transpúa. Quan parla seriosament pot assolir nivells d'excel·lència, com en aquest article que reprodueixo íntegrament. Llàstima que la conclusió final no sigui la que s'hauria de despendre, en bona lògica, de les premises.

El talent i les dones
El talent no és una característica de les dones. Els diaris es maten buscant dones escriptores per satisfer la quota i escolta, hi ha excepcions, excepcions com l'Ima Sanchís, per exemple, de La Vanguardia. O com la Isabel-Clara de l’Avui. Passa també amb la cuina: tenim la Carme Ruscalleda i tenim la Paquita Rexach. Però què més tenim? La resta són homes. No em parlin de la submissió històrica de les dones, perquè la cuina precisament és una de les obligacions de la dona sotmesa i al capdavall la Paquita i la Carme provenen d’una època de teòrica submissió femenina i bé que van sortir-se’n. Se’n van sortir perquè tenien talent i perquè s’ho mereixen, i per la mateixa raó les que no tenien talent i les que no s’ho mereixien es van quedar allà on eren. Es veu més clar amb el cas de la literatura: la literatura és plena d’homes sotmesos que han deixat obres colossals, i moltes vegades aquestes obres han estat colossals precisament perquè els homes que les han escrites han estat sotmesos o perseguits o vés a saber quins desastres infinitament més cruels que el masclisme. La dictadura va donar Llach, Raimon o Serrat: i la democràcia no va millorar-los. El talent només té a veure amb el talent, si el tens explota i si no el tens no hi ha res a fer. La llibertat no passa de pur accessori en aquesta qüestió. Molts mediocres posaven el franquisme com a excusa però quan va arribar la democràcia no va sortir cap gran novel·la, ni cap gran assaig ni cap gran poema escrit durant els anys foscos i que no s’hagués publicat abans. Les dones amb el masclisme han fet el mateix, i el resultat ha estat i serà el mateix que amb el franquisme: no res. Al final, no res. Les dones tenen astúcia, capacitat de direcció i de gestió, són bones executives i acostumen a fer plantejaments útils i realistes. Però el talent no és la seva característica. On són les grans pintores, on són les grans poetesses, on són les grans cuineres més enllà dels fogons particulars de casa seva? Hi ha algunes excepcions, fins i tot algunes altíssimes excepcions. Però el talent, quan n’hi ha, és nostre.

La conclusió lògica de les premises seria que el talent el té qui el té, sigui home, dona, negre, blanc, de dretes o d'esquerres, alumne o professor. I que, per tant, tots els artificis d'enginyeria social o política -per promocionar un grup o per mantenir-ne un altra- són moralment perversos i estan destinats al fracàs.

Més vergonyes periodístiques

Escribe la familia Puerto Rovira


SOBRE LOS HECHOS OCURRIDOS EN ONDA


El pasado 2 de julio periódicos y medios de comunicación nacionales y regionales recogían la noticia de la muerte en circunstancias trágicas de una madre y un hijo en la localidad castellonense de Onda, María Julia Rovira, de 56 años, y Rafael Puerto, de 31. Los hechos, a los que sin duda deberían haberse atenido, difundidos desde el primer momento por una escueta y exacta nota de la Guardia Civil, no justificaban en modo alguno las interpretaciones abusivas y a veces moralmente insidiosas que hemos visto en algunos de estos periódicos y medios de comunicación y que hoy hacen necesario este comunicado.

Los hechos, la muerte violenta de dos personas, madre e hijo, en presencia de la mujer de éste último, la existencia de dos cuchillos en el lugar de los hechos y los gritos previos al desgraciado accidente, dieron pie a mixtificaciones irresponsables y falsas que cristalizaron en titulares como éste: "Una madre y su hijo mueren tras acuchillarse en una pelea, en Onda" (El País, 2 de julio de 2004), y que no hacen sino sumar el dolor de la mentira a la tristeza de la verdad.

Ni hubo "fuerte pelea entre ambos" ni se acuchillaron madre e hijo ni existía un problema de drogas, como se ha escrito. El hijo atravesaba desde hacía unos días un agudo estado de ansiedad asociado a un exceso de trabajo,que derivó a un cuadro de patología nerviosa y alucinatoria. Su mujer, conociendo el ascendiente afectivo que la madre de su marido tenía sobre su hijo, y con el consentimiento de éste, llamó a su suegra, que a acudió para tranquilizarlo. Después de haber estado hablando madre e hijo sosegada y largamente, en presencia de su mujer, el hijo acuchilló de modo inopinado a la primera.

Desarmado por su mujer y recuperado acaso su estado de consciencia o sacudido por el choc que pudo producirle el acto brutal que acababa de cometer con la persona a la que más quería y que más le quería, volvió por otro cuchillo y se quitó la vida delante de su madre, ya muerta o agonizante, y de su mujer. Así ha quedado probado y recogido en las diligencias policiales, de un caso ya archivado.

Los hechos admiten pocas interpretaciones fuera de lo que ha sido un espantoso accidente causado por una patología y circunstancias que sólo hace fatales el desenlace de esa trágica naturaleza. Por si a alguien le interesara saberlo: Rafael fue siempre un joven encantador, de quien su madre, a la que él adoraba, se sentía orgullosa, como él lo estaba del amor de su madre, de su familia y de su propia mujer, como nosotros del amor que sentíamos, y seguimos sintiendo, por él y por su madre. La familia Puerto Rovira agradecería vivamente, en medio de su desolación, que se publicasen o difundieran esta líneas, sobre todo en aquellos medios que mostraron
demasiadas prisas para "una primera versión" y no han encontrado todavía tiempo ni espacio para difundir únicamente la secuencia real de los hechos.

Familia Puerto Rovira.

El discurs del canvi forma part de l'espectacle de la societat irresponsable

Magnífic article de l'exconseller basc del PNB, Joseba Arregui, descobrint el que s'amaga al darrera del discurs políticament correcte del canvi.

Una flor que no farà estiu: l'agència France Press s'atreveix a explicar la vida real a l'Iraq

Publico íntegrament un teletip de l'agència France Press perquè no es habitual que donin informacions no catastrofistes sobre la situació a l'Iraq. Podria semblar que aquesta informació mostra un situació inèdita al país, però en realitat reflexa el que és habitual des de la fi de la guerra. Només cal consultar els blogs de ciutadans iraquians on expliquen la seva vida quotidiana per comprovar-ho.

Beaucoup d'Irakiens continuent de croire, à l'exemple de Zakaria al-Kaissi, un employé des services de l'eau, en un avenir meilleur en dépit de la violence et des incertitudes politiques.
Debout dans une longue queue devant un magasin de téléphones cellulaires dans le centre de Bagdad, M. Kaissi, comme des centaines d'autres habitants de la capitale, est sur le point de réaliser un de ses rêves: s'acheter un portable.
"La vie est sans conteste meilleure aujourd'hui que sous Saddam Hussein", affirme-t-il. "Aujourd'hui je peux m'acheter un téléphone portable car mon salaire est passé de 20.000 dinars environ (14 dollars) par mois à 50.000 dinars (35 dollars)".
"Pour beaucoup il y a encore quelques mois, posséder un cellulaire était impensable", ajoute l'employé.
Comme lui, nombreux sont les Irakiens qui espèrent que le transfert de souveraineté en Irak, opéré le 28 juin, offrira au pays de meilleures perspectives économiques.
"Les affaires ont augmenté ces derniers mois", constate Foud Fahamy, un marchand de prêt-à-porter âgé de 37 ans.
"Une des raisons principales de cette amélioration des ventes est le fait que les salaires des gens ont explosé, ce qui se traduit par une hausse de mon salaire, qui est passé d'environ 200.000 dinars à 300.000 dinars".
Selon M. Fahamy, un fonctionnaire sous le régime de Saddam était rétribué de 10.000 à 15.000 dinars mensuels. "Maintenant ceci a été multiplié par dix", calcule-t-il.
Omar Ali, qui vend des bicyclettes et des jouets dans la capitale, abonde en ce sens. "Avant je ne vendais que cinquante bicyclette par semaine. Aujourd'hui j'en vends presque 250".
Il explique qu'"avant les gens ne pouvaient même pas offrir une bicyclette à leur enfant. Mais les choses changent et je pense que cela témoigne de la reprise économique. Mes ventes ont connu une croissance de 20 à 30% ces derniers mois".
La hausse de la demande a, selon lui, des conséquences vertueuses sur le chômage endémique en Irak, estimé à 20 à 50% de la population active: "J'ai recruté six personnes supplémentaires ces derniers mois et je suis sûr que d'autres chefs d'entreprise font pareil".
Clairement, les actes de violence quotidiens en Irak ne dissuadent pas la population de se rendre dans les magasins.
Des échanges de tirs ont opposé mercredi matin des membres de la Garde nationale et des hommes armés dans le centre de Bagdad, alors qu'au moins cinq Irakiens ont été blessés par des tirs de mortier près de la résidence du Premier ministre Iyad Allaoui.
Autre signe d'optimisme, les niveaux d'épargne bancaire croissent. "Nos dépôts ont augmenté de presque 30% en un an, car les habitants disposent de davantage d'argent à épargner", a indiqué un haut responsable d'une banque privée de la capitale, la Bank of Baghdad.
La principale succursale de cette banque accueillait d'ailleurs, le jour où le journaliste de l'AFP s'y est rendu, des dizaines de clients qui attendaient de pouvoir consulter leur compte ou déposer leurs économies.
"Nous envisageons de proposer une nouvelle palette de services, comme les cartes de crédit", a-t-il souligné.
"Nous pensons ouvrir une nouvelle succursale à Bagdad et quelques autres dans le pays, alors que le commerce augmente", a-t-il dit. La Bank of Baghdad possède 19 succursales dans le pays, dont huit à Bagdad.

Les xifres d'afectats per la SIDA al món estan sobredimensionades

Ningú no dubta que la SIDA és una de les més grans amenaces per a la salut mundial. L'informe fet públic avui per l'ONU senyala que hi ha 38 milions de persones infectades, especialment al continent africà, i que l'epidèmia s'està estenent ràpidament per l'Àsia. Però, i si la situació no fós tant greu? Si les xifres d'infectats i de morts per la SIDA estiguéssin sobredimensionades?. Diversos investigadors han denunciat que les xifres que fan servir l'ONU i molts governs nacionals no responen a la realitat, ja que tant les mostres com els models informàtics utilitzats per fer els càlculs no són fiables. Aquests autors, sense minimizar la importància de la SIDA i la necessitat de combatre-la, consideren que la millor manera de fer-ho es tenir dades fiables i evitar la histèria i el catastrofisme. Investigadors com l'austríac Christian Fiala o el sudafricà Rian Malan, consideren que "L'Àfrica no s'està morint de SIDA", però que la sobredimensió política i mediàtica d'aquesta malaltia en fa oblidar d'altres, com el paludisme o la tuberculosi, que provoquen una mortalitat similar. Segons Rian Malan, la SIDA és "la malaltia més política que mai s'ha conegut" i, precisament per això, no s'ha escapat a l'oportunisme de molts governs i de moltes organitzacions humanitàries.

We all know, thanks to Mark Twain, that statistics are often the lowest form of lie, but when it comes to HIV/Aids, we suspend all scepticism. Why? Aids is the most political disease ever. We have been fighting about it since the day it was identified. The key battleground is public perception, and the most deadly weapon is the estimate. When the virus first emerged, I was living in America, where HIV incidence was estimated to be doubling every year or so. Every time I turned on the TV, Madonna popped up to warn me that ‘Aids is an equal-opportunity killer’, poised to break out of the drug and gay subcultures and slaughter heterosexuals. In 1985, a science journal estimated that 1.7 million Americans were already infected, with ‘three to five million’ soon likely to follow suit. Oprah Winfrey told the nation that by 1990 ‘one in five heterosexuals will be dead of Aids’.

El fracàs de la discriminació positiva

Thomas Sowell acaba de publicar un nou llibre -"Affirmative Action Around the World: An Empirical Study"- denunciant que la discriminació positiva crea més problemes dels que resol. Pràcticament tothom està d'acord amb el principi teòric de la discriminació positiva, però la majoria desconeix el que passa a la pràctica. I això és el que mostra Sowell en el seu llibre. A tot arreu on les diferències de grup s'han polititzat -Estats Units, l'Índia, Malaisia, Sri Lanka, Nigèria...- els desafavorits de veritat no n'ha tret profit, o molt poc, mentre que les relacions entre els grups s'han tornat molt pitjors. La discriminació positiva ha creat poca igualtat i molt de resentiment. Significativament, els més beneficiats per la discriminació positiva han estat aquells grups que es dediquen a garantir aquesta discriminació positiva.

Aturem el genocidi i l'esclavisme al Sudan!

L'administració Bush ha decidit intervenir per aturar el genocidi a la regió de Darfour, a l'oest del Sudan i fronterera amb el Txad. Colin Powell, acompanyat -qui ho aniria a dir!- del secretari general de l'ONU, Kofi Annan, van volar fa uns dies a Khartum per exigir al govern islàmic que aturi la neteja ètnica i les matances contra la població negra, cristiana i animista, d'aquesta regió sudanesa. Una exigència que no exclou el recurs a la força. Aquesta notícia ha tingut poc ressò en els nostres mitjans de comunicació i un seguiment nul. No interessa perquè els americans podrien quedar bé. Però no us preocupeu, quan trobin alguna "explicació" que serveixi per denunciar les secretes intencions de l'imperialisme yankee al Sudan, aleshores menjarem Sudan cada dia.

Després d'un conflicte que ha durat 20 anys al sud del Sudan i que ha fet dos milions de víctimes -un conflicte que ha acabat recentment amb un acord entre el govern de Khartum i el Moviment per a l'alliberament dels pobles del Sudan que preveu un govern autonòmic al sud del país i compartir els recursos petrolers- el conflicte s'ha extès ara, especialment a partir del mes de desembre passat, a la regió occidental de Darfour, poblada majoritàriament per negres musulmans.

Dos senadors republicans, Mike DeWine, d'Ohio i John McCain, d'Arizona, van visitar la regió i van fer un informe pel Congrés americà. Les conclusions a que van arribar les van publicar el 23 de juny en un article al "The Washington Post". (No he trobat l'article però si la versió en francès feta pel Departament d'Estat).

Région située dans la partie ouest du Soudan et dont la superficie est égale à celle du Texas, le Darfour est le lieu de la pire crise humanitaire que le monde connaisse de nos jours. Depuis décembre, le gouvernement soudanais composé en grande partie d'Arabes s'est allié avec un groupe de milices arabes, les djandjawids, pour mettre fin à la rébellion au Darfour. Les méthodes que le gouvernement et les djandjawids emploient sont tout à fait horribles. Ils massacrent des
civils en mettant en oeuvre une tactique systématique de la terre brûlée destinée à "épurer etniquement" toute la région de la population noire. En bombardant des villages en commettant de nombreux viols, en pillant les biens et en détruisant délibérément les habitations et les sources d'eau, le gouvernement et les djandjadwids sont en train de parvenir à leurs fins.

Les chiffres sont effrayants. Près de 1,1 million de personnes ont été chassées de leurs foyers et près de 30.000 sont déjà mortes. L'Agence des Etats-Unis pour le développement international estime que, même dans des "conditions optimales", 320.000 personnes risquent de mourir d'ici à la fin de l'année et qu'il est fort possible que ce nombre soit encore plus élevé. Face à cette catastrophe, le gouvernement et les djandjawids continuent de bloquer l'aide humanitaire, et les massacres et les destructions se poursuivent. Alors que la population civile s'enfuit, les bombardiers Antonov du gouvernement visent les puits, les granges, les habitations et les récoltes de manière à ce
que les djandjawids puissent s'emparer des villages débarrassés de leurs habitants. Pendant ce temps, la famine fait son apparition.

Aquesta neteja ètnica que va pel camí de convertir-se en un genocidi similar al de Rwanda contempla també i des de fa anys un fenòmen esfereïdor: l'existència d'un mercat d'esclaus que funciona amb total impunitat. Maria Sliwa, germana de Curtis Sliwa fundador de les patrulles dels Àngels Guardians que atenien les víctimes de la violència urbana al metro de Nova York, ha creat l'organització Freedom Now per lluitar contra l'esclavisme a tot el món i especialment al Sudan. A banda de les denúncies, que la majoria de les vegades acaben sent papaer mullat, es dediquen a alliberar esclaus comprant-los als seus negrers a 14$ per cap. Aquest mercat d'esclaus està organitzat pels musulmans del nord del Sudan i les víctimes solen ser els negres cristians o animistes del sud del país. Però aquesta història tampoc és notícia en els mitjans occidentals, probablement perquè els esclavistes són de cultura islàmica. Si fóssin cristians o occidentals el tema ens sortiria per les orelles.

Firmeu la petició perquè l'ONU intervingui d'immediat al Sudan per aturar el genocidi i l'esclavisme.

9 de juliol, jornada internacional per la llibertat i la democràcia a l'Iran

M'acabo d'assabentar (via Barcepundit) que un grup d'iranians que lluiten per la democràcia al seu país -veure Free Iran- han convocat una jornada de protesta internacional contra el règim dels aiatolàs pel pròxim dia 9 de juliol. També han fet un manifest i recullen firmes.

A diferents ciutats del món, grups de ciutadans sol·lidaris amb la lluita contra els règims medievals, terroristes, islamofeixistes i fanàtics com el de l'Iran, han convocat concentracions o manifestacions pacífiques per aquesta data o en dates properes(Washington, Los Angeles, Seattle, Toronto, Berlín, Hamburg, Heidelberg, Munic, Stockholm, Göteborg, París, Oslo, Brussel·les, Helsinki, entre altres). A tot arreu menys a Espanya. Seran poquets i no sortiran al diari ni a la tele, però hi seran. Aquí no hi haurà ningú. Aquí, sortir al carrer per lluitar per la llibertat dels altres no mola, però sortir al carrer per evitar que Bush els alliberi, sí.