Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 30 de gener de 2005

No votis No

Fa dies que molta gent em pregunta què votaré en el referèndum sobre la Constitució europea. Alguns, amb confessada mala intenció, m’apressen a que digui si votaré de bracet amb Zapatero i Rajoy o amb Carod i Llamazares.

He de confessar les dificultats que tinc per donar una resposta ràpida, senzilla i entenedora.

El Tractat Constitucional és, com la majoria de les coses en la història de la construcció europea, un equilibri d’ambigüitats. És per aquesta raó que tant Zapatero com Rajoy l’hi poden trobar quasi totes les gràcies i Carod i Llamazares no trobar-n’hi cap, i viceversa. Decidir el vot en funció d’això em sembla, docns, un infantilisme.

La realitat, ens agradi o no, és que la Unió Europea no l’han construït els liberals. El liberalisme com a força política va desaparèixer amb la primera guerra mundial. Els arquitectes de l’Europa unida van ser la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia, dues ideologies fortament intervencionistes però formalment respectuoses amb els grans principis liberals, com la separació de poders o l’imperi de la llei. Principis que els Estats Units van promoure intensament a l’Europa devastada pels nazis després de la segona guerra mundial.

Aquesta realitat ha comportat un gran èxit però també un gran fracàs. El gran èxit no és altra que haver permès als europeus resoldre els seus problemes renunciant a la guerra, cosa que per si sola ja justifica el projecte europeu. Per contra, el gran fracàs ha estat la creació, per dalt, d’un edifici institucional d’inspiració liberal però incomplet (un Parlament pràcticament sense competències) i, per baix, un laberint de normes, directives i legislació d’un profund caràcter reglamentista. És a dir, al creació d’un mastodont de vol gallinaci que pesa com el plom sobre la societat europea fent-la menys competitiva, més rígida i més apàtica. Això, que constitueix l’anomenat “model europeu”, és la Unió Europea realment existent. Podria haver sigut diferent, certament, però ha estat així perquè les forces polítiques i les tradicions nacionals que l’han forjat, i que continuaran fen-t’ho en el futur immediat, son les que són i no unes altres.

En aquest context i quan per primera vegada podem pronunciar-nos directament sobre el procés de construcció europea, crec que no seria gaire intel·ligent fer-ho per despit o per fer la punyeta a l’adversari polític (recordem el referèndum sobre la OTAN). Alguns liberals diuen que el referèndum del 20 de febrer no servirà de res, ja que el seu resultat no és vinculant i que la seva única finalitat és convertir-lo en un plebiscit pel govern de Zapatero, cosa a la que comprensiblement s’hi oposen. Altres, argumenten que amb el nou Tractat Espanya perdrà pes polític i, sobre tot, perdrà 12.600 milions d’euros en subvencions dels fons europeus. Per aquestes raons tan poc liberals aquests amics criden a votar NO.

El problema és que si guanya el NO, ningú no l’atribuirà a les aspiracions liberals dels electors sinó a la demanda de més intervencionisme públic de l’electorat més progressista o d’esquerres. I no pot ser d’una altra manera perquè, com he explicat més amunt, els liberals, ens agradi o no, són una força política pràcticament inexistent a la UE. Per tant, a la pràctica, votar NO és votar per més intervencionisme i menys liberalisme. El mateix passa amb l’abstenció, que difícilment podrà ser adjudicada a una esperança liberal decebuda.

Per a mi, doncs, la millor opció és la del vot en blanc. Un vot que demostra la voluntat ciutadana de participar i no abstenir-se en la construcció europea. Un vot que no engreixa les posicions dels intervencionistes antiliberals i que identificaria els que volem l’Europa dels individus i de la llibertat.

dissabte, 29 de gener de 2005

Havel contra Zapatero

El mateix dia que els governs europeus commemoraven a Auschwitz el 60è aniversari de l'alliberament d'aquest camp d'extermini, els ministres d'afers estragers de la UE decidien suspendre les sancions contra Cuba. Es tracta, segur, d'una lementable coincidència, però no per això menys greu i significativa. És més, per a nosaltres es tracta d'una decisió vergonyosa ja que el seu promotor ha estat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Una decisió que no ha merescut cap resposta per part dels innombrables defensors dels drets humans de casa nostra, tan preocupats sempre per l'ocupació de l'Iraq o la qualitat de vida dels presoners de Guantànamo. La resposta moral ha tingut de venir de l'altra punta d'Europa, de l'expresident txec i excap de la dissidència pacífica anticomunista, Vàclav Havel. En un article publicat a "Le Figaro", Havel qualifica la decisió de la UE "d'indecent homenatge a Fidal Castro".
Une des institutions démocratiques des plus puissantes et des plus fortes au monde, l'Union européenne, n'a aucun scrupule à faire une promesse publique à la dictature cubaine pour instituer de nouveau un apartheid diplomatique. Les ambassades européennes de La Havane vont maintenant préparer leurs listes d'invités selon les souhaits du gouvernement cubain. La vision politique étriquée du premier ministre espagnol, le socialiste José Zapatero, l'a emporté.
Segons Havel, la UE pren aquesta decisió en contradicció amb el que proclama en el seu rimbombant Tractat Constitucional.
Je ne peux trouver aucun meilleur moyen pour l'Union européenne de salir le noble idéal de liberté, d'égalité et de respect des droits de l'homme qu'elle défend : les principes mêmes qu'elle réitère dans son traité constitutionnel. Pour protéger les profits des entreprises européennes dans l'île, les pays de l'Union représentés à La Havane cesseront d'inviter des gens avec une certaine ouverture d'esprit dans leurs ambassades en biffant leurs noms sur un froncement de sourcil du dictateur et de ses complices. Il est difficile d'imaginer une pratique plus honteuse.
Amb aquesta decisió, la UE rellisca una vegada més per la pendent de la ignomia sense saber on s'aturarà.
Où cela s'arrêtera-t-il ? À la libération de Milosevic ? Au refus de visa pour le militant des droits de l'homme russe Sergey Kovalyov ? Aux excuses présentées à Saddam Hussein ? À l'ouverture de pourparlers de paix avec al-Qaida ? Il est suicidaire pour l'Europe de mettre en avant l'un de ses pires travers politiques qui consiste à dire que, pour parvenir à une certaine paix, le meilleur moyen est de rester indifférent à la liberté des autres. La vérité est à l'opposé : de telles politiques pavent le chemin de la guerre. Après tout, l'Europe s'unit pour défendre sa liberté et ses valeurs, pas pour les sacrifier à l'idéal de la coexistence harmonieuse avec des dictateurs et ainsi risquer l'infiltration progressive de son âme par un état d'esprit antidémocratique.
Havel confia en que els governs de la "nova" Europa, sorgits del fred soviètic, puguin impedir la deriva immoral de la "vella" Europa, segons la va definir Rumsfeld amb gran indignació de les planyideres polítiques, intel·lectuals i periodístiques de la nostra Europa autista, satisfeta, egocèntrica i tan políticament correcte.
Je suis fermement convaincu que les nouveaux membres de l'UE n'oublieront pas leur expérience du totalitarisme et de l'opposition non violente au mal, et que cette expérience se reflétera dans la manière dont ils se comporteront au sein des institutions européennes. Cela pourrait très bien être, en effet, la meilleure contribution qu'ils puissent apporter aux fondements communs spirituels, moraux et politiques d'une Europe unie.

dijous, 27 de gener de 2005

Savater veu les orelles del llop que Sostres identifica amb Joan Barril

En un article que publica avui a "El País" en relació als incidents de la manifestació de dissabte a Madrid, Fernando Savater es pregunta:
¿cómo se ha llegado a la situación de que muchas víctimas del terrorismo y muchas personas preocupadas por él, así como por los fervores separatistas que real o supuestamente amenazan nuestro Estado de derecho, puedan llegar a ver en el Gobierno de la nación y en el partido socialista insensibilidad ante su causa o manipulación culpable de ella?
Per intentar trobar-hi una resposta, Savater ens explica la història d'un anònim donostiarra no nacionalista durant la setmana passada. Una història de solitud, d'impotència i de ràbia. I conclou:
En fin, los que consideran indiscriminadamente fachas a la mitad de la población que no piensa como ellos deberían empezar a rezar porque aquí no aparezca un Le Pen o un Haider que aglutine a los más brutos de la clase con temas como la reforma de los estatutos autonómicos (la canción de las autonomías el día de mañana: "Antes muertas que sencillas, digo que sencillamente españolas"), las víctimas de ETA, la inmigración y yo que sé más.

Empezamos a verle las orejas al lobo. Es decir, se las ven casi todos menos quienes gritan sin cesar "¡al lobo, al lobo!". En ese momento, las reflexiones de él o de ella [es refereix a l'anònim donostiarra no nacionalista] se interrumpen, porque aparece Llamazares en la pantalla explicando que las víctimas llevan dos legislaturas manipuladas. Y ella o él apagan el televisor, porque a un cristiano o cristiana se le puede exigir todo menos que aguante al líder de Izquierda Unida hablando de progresismo...
Paral·lement, a IdeesXAvui Salvador Sostres identifica les orelles d'un llop amb pell de xai:
L’altre dia Joan Barril va dir a BTV que al PP li interessa una ETA ben viva. D’aquesta manera es cagava el rei de la metàfora en tots i cadascun dels militants i dirigents el Partit Popular que ETA ha assassinat per aquest motiu. I es cagava també en tots els bascos que encara avui han d’anar amb vigilància pel simple fet d’atrevir-se a pensar d’una determinada manera. Després diu Bono que des del franquisme no s’insultava com el van insultar a la manifestació de dissabte. Deu ser perquè el senyor ministre no pot veure BTV, el vòmit de misèria que Barril va vessar damunt de massa cadàvers com per atrevir-te a dir això si ets la meitat d’una persona decent. Pot ser que Zapatero sigui el president de la fi d’ETA, però si el final pot semblar ara tan a la vora és per l’enorme esforç que Aznar va fer durant els 8 anys que fou president, amb una política antiterrorista impecable: poc a poc i amb eficàcia, primer una cosa i després l’altra. I sense robar ni matar, que era l’estil sociata. Crispació a Euskadi? Sí, i què? Em crispen molt més 30 morts l’any, què volen que els digui. I aleshores el que és d’una mesquinesa repugnant és que surti un com Barril a dir que el partit que més ha patit el terrorisme vol “una ETA ben viva”. Barril cobra de la COM, cobra de BTV i cobra d’El Periódico. Entenc que tingui a l’armari una extensa col·lecció de genolleres. I que s’hagi fet posar el Diu, per si fes falta. Però fins i tot més enllà de l’asfixiant sectarisme de les esquerres, que ja és anar enllà, queda sempre un petit espai per l’ànima, alguna cosa que ningú no et demana que venguis. En aquest cas la cosa era el respecte pel terrorífic dolor que tantes famílies del PP han hagut de suportar i suporten encara. I és a ells, Barril, és als assassinats, als perseguits, als humiliats per ETA als qui has anat a dir-los que la volen ben viva. Viva per a què, poeta? Perquè els torni a matar?

dimecres, 26 de gener de 2005

Arthur Pauling i el retorn de les dues Espanyes

Revelador i encertat article del periodista i analista nord-americà Arthur Pauling sobre els incidents de la manifestació contra el terrorisme on es va intentar agredir el ministre de defensa, José Bono. L’article sencer el trobareu aquí. (Vía maty).

Pauling contextualitza la situació així:
Para un observador de la evolución de España este clima de enfrentamiento podría nacer de la distinta importancia que se le dio a las víctimas del terrorismo tras el 11M: los 926 muertos por ETA quedaron relegados por los 192 de los atentados islamistas. Pilar Manjón, madre de un joven muerto en los trenes de Madrid, surgió como una mártir como nunca lo habían sido las madres de los asesinados por ETA. Con una diferencia: el hijo de la señora Manjón fue víctima de un atentado masivo en el que cualquiera pudo morir. No iban a por él, sino a por cualquiera. Los asesinados por ETA, en su mayoría, eran objetivos buscados, no accidentales.
Revela detalls del que realment va passar:
No había banderas preconstitucionales. No hubo gritos fascistas. Solo reproches como “sinvergüenza”, “hipócrita”, “caradura” y “traidor”. Dice José Bono que recibió un puñetazo en una costilla, pero quien escribe esta crónica-análisis, que estaba muy cerca de él en aquél momento, no percibió nada más que violencia verbal, aunque también un enorme bochorno en el político. (...) Sorprendentemente, quienes increpaban a Bono no hacían lo mismo con Rosa Díez, valiente denunciante de todos los que apoyan a ETA. Solo molestaron al ministro. Ella lo defendía y le decía a los increpantes que lo respetaran, que estaba con las víctimas.Aún más importante, la cadrática vasca Gotzone Mora, también socialista, que circulaba entre los manifestantes, era saludada con gritos de "Valiente", "Heroiza", "Viva Gotzone".
I en treu la següent conclusió:
Cuando se polarizan los sentimientos, hoy dan unos, y mañana agredirán los que recibieron antes, y así será perennemente. Y en esta España, en lugar de serenar los ánimos, unos y otros están exaltándolos. Los políticos y muchos medios de comunicación han decidido separar a la ciudadanía en dos bandos: progresistas o reaccionarios. Se trata de que no haya un término medio, un equilibrio, y se está consiguiendo.

Les bones notícies del Pròxim Orient-2

El govern d'Israel ha anunciat que aturarà les operacions selectives contra líders de les organitzacions terroristes a les zones on la policia palestina garanteixi la seguretat.
Sur le front militaire, un haut responsable israélien a assuré que l'armée israélienne ne mènerait plus d'opérations de "liquidation ciblée" dans les secteurs où les policiers palestiniens assureront le calme et la sécurité. "En revanche, l'armée israélienne continuera à tout faire pour intercepter des bombes vivantes sur le point de commettre un attentat si les policiers palestiniens ne font rien pour les arrêter", a ajouté ce responsable. (segons France Press)
Ariel Sharon ha autoritzat avui la represa del diàleg polític amb l'Autoritat Palestina, que s'ha concretat en una trobada a Jerusalem entre el ministre palestí encarregat de les negociacions, Saeb Erekat, i l'assessor de Sharon, Dov Weisgalss. A la reunió s'ha concretat, entre altres temes, la preparació d'una cimera entre Mahmud Abbas i Ariel Sharon.
La présidence du Conseil israélienne a publié un communiqué à l'issue de la rencontre indiquant que les contacts avaient repris à la suite "de développements positifs du côté de l'Autorité palestinienne, qui s'efforce d'empêcher le terrorisme".
Israelians i palestins han acordat també, a més a més del desplegament de la policia palestina pel sud de la franja de Gaza, que en el període de deu dies prenguin el control de la seguretat a cinc ciutats de la Cisjordània (Ramallah, Kalkiliya, Tulkarem, Jericó i una altre a concretar més endavant).

dimarts, 25 de gener de 2005

"Des del franquisme"

Reprodueixo -amb autorització- l'article de Salvador Sostres a IdeesXAvui sobre la manifestació de l'Associació de Víctimes del Terrorisme on es va itnentar agredir el minsitre de defensa José Bono.
L’Associació de Víctimes del Terrorisme i la seva manifestació boicotejada pel govern, que a la vigília va dir que no hi aniria i a última hora va enviar-hi un ministre d’emergència, boicotejada també també per la policia ja que no va haver-hi cap mesura de seguretat, cap ni una i boicotejada finalment per Peces-Barba, l’alt comissionat de la cosa, que també es va negar a assistir-hi. I en acabat el numeret de Bono presentant-se per sorpresa a l’acte d’una gent humiliada pel govern que representa. Home, jo no dic que el PSOE volgués provocar la situació amb l’objectiu de desacreditar encara més aquesta Associació perquè no la controla. Però fixa’t: no faltava cap ingredient provocatiu, i si haguessin volgut provocar el drama no ho haurien pogut fer millor. Ben segur que els incidents són condemnables, però és molt cruel sortir el dia següent i dir que tota aquesta gent és d’extrema dreta quan l’única cosa extrema que tenen és el dolor d’haver patit el terrorisme massa a la vora. Bono va dir que des del franquisme no havia vist incidents tan greus en una manifestació. Quins collons. A les manifestacions de març Aznar va ser insultat i acusat d’assassí i Alícia Sánchez Camacho va haver de ser duta a l’hospital. Qui va encendre la foguera? Qui va deixar anar els gossos? Qui va convocar manifestants davant les seus del PP el dia de reflexió? Qui va riure les gràcies als de les boles de caca i els vidres trencats aquella nit? També El País s’afegia diumenge al club de la hipocresia i denunciava “una tendència a la crispació política a la qual no són aliens certs mitjans de comunicació”. Que Prisa s’atreveixi a dir això. La Prisa del “pásalo”. La Prisa dels terroristes suïcides. La Prisa que fa de braç armat del govern perquè Francisco González plegui de la presidència del BBVA. Va home, va. Si als periodistes d’El País i de la SER només els falta anar amb pistola a la redacció.

dissabte, 22 de gener de 2005

Cheney confirma que l'Iran ja ocupa el primer lloc en la llista de prioritats de l'administració Bush

Cheney ho ha deixat molt clar: l'Iran és ara el primer objectiu de l'administració Bush. I no només ha dit això, també ha explicat que si les negociacions entre els europeus i Teheran no acaben amb la supressió del programa nuclear iranià, el tema s'haurà de portar al Consell de Seguretat de l'ONU per a l'aprovació de sancions. Cheney ha dit també que si les coses no van pel bon camí, Washington difícilment podria evitar que Israel sigui el primer en actuar.
In bluntly threatening terms on inauguration day, Vice President Dick Cheney removed any doubt Thursday that in its second term the Bush administration intends to confront the theocracy in Iran directly.

Cheney, who often has delivered the Bush team’s toughest warnings internationally, said Iran is “right at the top” of the administration’s list of world trouble spots, and expressed concern that Israel “might well decide to act first” to destroy Iran’s nuclear program.
Per a més informació, cliqueu aquí.

El grup insurgent iraquià "Exèrcit de Muhammad" el va crear Saddam Hussein i està armat i finançat per Síria i l'Iran

Muayed Al-Nasseri, que va dirigir l' "Exèrcit de Muhammad" de Saddam Hussein durant el 2004, ha explicat al canal de televisió iraquià Al-Fayhaa Tv com es va crear aquest grup armat i com es manté gràcies a l'ajuda financera i militar de Síria i l'Iran.
Per veure el vídeo, subtitulat en anglès pel MEMRI, cliqueu aquí.
La transcripció en anglès la podeu llegir aquí.

dijous, 20 de gener de 2005

Les bones notícies del Pròxim Orient 1

(Gràcies Chrenkoff!)
No es estrany que quan hi ha bones notícies relatives al conflicte israeliano-palestí sigui quan menys se'n parli en els mitjans de comunicació. Això és així per una doble raó, econòmica i política. La primera, perquè se suposa que només venen les males notícies, i la segona i probablement més decisiva, perquè no encaixa amb la visió del món "políticament correcta" que hegemonitza la línia editorial de la gran majoria de mitjans de comunicació.

El nou president palestí, Mahmud Abbas, al que els mitjans de comunicació s'entesten de manera no gaire innocent en identificar-lo encara pel seu nom de guerra Abú Mazen (el Dr. Shaker Al-Nabulsí demana als àrabs que deixin de fer-ho perquè "ja no és un revolucionari o el líder d'una banda de guerrillers" sinó "un líder polític i un home d'estat") ha començat a moure fitxa.

Aquesta setmana s'ha reunit amb diverses organitzacions terroristes palestines per dir-los que està disposat a aturar els atacs contra Israel i que seria més intel·ligent que acceptéssin un alto-el-foc per les bones. Les Brigades dels Màrtirs d'Al-Acsa ja s'hi han apuntat. Difícilment ho faran la Jihad i Hamas, tot i que avui un diputat palestí ha revelat que Abbas i Hamas estarien a punt d'arribar a un "acord d'abast nacional".

Però el més important de tot no és això, sinó que, per primera vegada, l'Autoritat Palestina sembla disposada a posar tots els mitjans al seu abast per impedir la violència terrorista contra Israel.

Aquesta matinada passada, membres dels serveis de seguretat israelians i palestins s'han reunit i han acordat coordinar-se per evitar els atacs palestins contra territori israelià. A canvi, Israel s'ha compromès a reobrir el pas fronterer de Rafah per permetre a milers de palestins tornar a casa seva. Poques hores després de la reunió, les forces del'Autoritat Palestina han començat a desplegar-se pel nord de la Banda de Gaza.

Hi ha molts elements que fan pensar que el compromís de Mahmud Abbas d'arribar a un acord amb Israel sembla seriós i autèntic. Tants, que ja està amenaçat de mort per part dels radicals palestins, una amenaça que mai havia tingut Arafat. Per aquest motiu, les mesures de seguretat a l'entorn de Mahmud Abbas s'han triplicat respecte les que tenia el seu antecesor.

Un responsable de la seguretat palestina ha declarat a France Press que "Arafat, mentre era viu, mai havia estat amenaçat de mort pels extremistes. No hi havia un sol palestí que el volgués matar i, per tant, garantir la seva seguretat era més fàcil". Mahmud Abbas, pel contrari, està amenaçat i "necessita d'una seguretat reforçada". En concret, tres cordons de seguretat envolten el nous rais palestí en tots els seus desplaçaments. El primer cordó el formen els seus guardaspatlles personals; el segon, els agents que protegien Arafat (tots ells ensinistrats pels Estats Units) i el tercer, els agents dels serveis de seguretat.

Curiosament, el primer ministre israelià, Ariel Sharon, ha tingut de reforçar també la seva seguretat per por a un atemptat de l'extrema dreta israeliana que vol impedir com sigui que porti a terme la retirada unilateral de Gaza i d'algunes parts de Cisjordània. El fantasma de l'assassinat de Rabin, doncs, recórre Israel.

Tots aquests fets apunten a una voluntat clara dels dos mandataris de portar a terme els seus projectes polítics. Si sobreviuen, potser la pau arribi més aviat del que sembla.


diumenge, 16 de gener de 2005

Contra el determinisme de "la naturalesa de l'islam"

Vull aprofitar l'anotació que ha fet Anonymous al meu últim post sobre la situació al Pròxim Orient per expressar una opinió que fa temps tenia ganes de publicar però que no havia trobat el moment per fer-ho.

Agraeixo a Anonymous el seu esforç proselitista i pedagògic per fer-me veure la veritat, però, sincerament, no calia. Tot el que diu ja ho sabia i, per tant, lamento que hagi perdut el temps intentant convertir el convertit. Amic Anonymous, estem en el mateix bàndol front al fanatisme islamista.

Però estar en el mateix bàndol no vol dir compartir la mateixa concepció determinista de la realitat, ja sigui de la història o de les civilitzacions. Cada dia que passa sóc més alèrgic al determinisme històric, font de tota mena de totalitarisme. Potser és per això que em sento còmode en el liberalisme.

La civilització conformada per l'islam, com totes les altres, no és ni monolítica ni homogènia, ni la seva expressió consuetudinària entre les persones que en formen part és idèntica, ni tant sols similar. Els grups islamistes, especialment els seus dirigents, són més un producte del pensament occidental que de la religió musulmana i cal fer-hi front d'una manera similar a la que Occident va fer servir per lluitar contra el comunisme.

Permeteu-me un cita, una mica extensa però molt aclaridora del que vull dir, del llibre de Fareed Zakaria "El futuro de la libertad":
Si el islam es el problema ¿cuál es el conflicto actual? ¿Por qué el fundamentalismo islámico sólo despegó tras la Revolución iraní de 1979? El islam i Occidente han coexistido durante catorze siglos. Ha habido épocas de guerra, pero los periodos de paz en total han sido mucho más largos. Muchos estudiosos han señalado que, hasta la década de 1940, las minorías, y en particular los judíos, fueron menos perseguidas bajo dominio musulmán que bajo el dominio de cualquier otra religión mayoritaria.Éste es el motivo por el que oriente próximo albergó durante siglos a tantas minorías. Se suele alegar que un millón de judíos emigraron o fueron expulsados de los países árabes tras la creación de Israel en 1948, pero nadie empieza por preguntarse qué hacian tantos judíos viviendo en países árabes.

El problema de las declaraciones altisonantes acerca de la "naturaleza del islam" es que el islam, como cualquier otra religión, no es lo que los libros dicen de ella sino lo que las persones hacen de ella. Olvidémonos de las soflamas de los fundamentalistas, que, al fin y al cabo, constituyen una minoria. La mayor parte de la vidas cotidianas de los musulmanes no confirma la idea de una fe intrínsecamente antioccidental o antimoderna. El país musulmán más poblado del mundo, Indonésia, ha tenido gobiernos laicos desde su independencia en 1949, y una oposición religiosa minúscula (si bien está aumentando en la actualidad). Y respecto a la compatibilidad con el capitalismo, hasta hace poco Indonesia era un ejemplo modélico de país tercermundista para el Banco Mundial, habiendo liberalizado su economia y creciendo a una tasa de 7% anual durante case tres décadas. Ahora ha abrazado la democracia (todavía un experimento frágil) y ha elegido a una mujer como presidenta. Después de Indonesia, las tres mayores poblaciones musulmanas en el mundo se encuentran en Paquistan, Bangladesh y la India. No es sólo que estos países hayan tenido una larga experiencia democratica, sino que todos ellos han elegido a mujeres coma primeras ministras, y lo hicieron mucho antes que los países occidentales. Por tanto, aunque alguns aspectos del islam son incompatibles con los derechos de las mujeres, sobre el terreno la realidad se muestra en ocasiones distinta.

divendres, 14 de gener de 2005

El terrorisme palestí torna a sabotejar qualsevol intent de reprendre el procés de pau

Cada vegada que es dóna un pas endavant o que s'obre una nou camí per trobar una solució al conflicte israelo-àrab, el terrorisme palestí s'encarrega de dinamitar-lo. Això és el que va passar amb el acords de pau d'Oslo. Cada pas que es feia en la seva aplicació era contestat amb un atemptat més gran que l'anterior. Mentre el procés de pau avançava en progressió aritmètica els atemptats terroristes ho feien en progressió geomètrica. Això va provocar, amb la complicitat d'Arafat i els errors israelians (especialment de Benjamin Netanyahu), la mort dels acords de pau d'Oslo.

L'atemptat suïcida d'ahir a la nit a Karni, a la franja de Gaza, executat conjuntament per tres organitzacions terroristes palestines, entre elles les Brigades dels Màrtirs d'Al-Aqsa, braç armat del partit d'Arafat, tenen el mateix objectiu: impedir un nou procés de pau. D'una banda, intentant sabotejar el pla israelià de retirada unilateral de Gaza i d'una part de Cisjordània i de l'altra, neutralitzar el nou president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, recordant-l'hi qui és que mana en realitat a Palestina.

Esperem que l'experiència del passat eviti als palestins moderats, els israelians i la comunitat internacional cometre els mateixos errors.

dimarts, 11 de gener de 2005

L'operació més gran d'ajuda humanitària de la història és militar i no civil

La cobertura informativa del desastre provocat pel tsunami al sud-est asiàtic no podia quedar al marge de la manipulació política. Alguns mitjans reiteren un dia i un altra també el tòpic de la reacció tardana dels EUA, de les "ajudes dels Estats" que o bé són "crèdits" o bé no arriben en la seva totalitat (sense explicar el perquè) i l'elogi del suposat paper protagonista de l'ONU. Ludovic Monnerat desmonta els tòpics i explica exactament quina és la realitat:

L’Organisation des Nations Unies reste mal adaptée aux situations d’urgence, et le tsunami l’a encore démontré. Prise de court par la catastrophe, l’ONU n’a pas fourni de contribution tangible pendant des jours, et ses représentants sur le terrain ont manqué d’informations, de liaisons et de personnel pour influencer l’aide militaire et civile croissante. Il faudra d’ailleurs attendre le 7 janvier pour que la côte ouest de l’Indonésie fasse l’objet d’une évaluation interagences par l’ONU. Les premiers déploiements des grandes agences ont même paru se concentrer sur les besoins des fonctionnaires onusiens.

Les prétentions de l’ONU a vouloir donner l’impression de diriger les opérations, alors que les Etats-Unis ont créé une coalition de nations intervenant directement avec des moyens militaires, soulignent les différences d’approche et d’efficacité à court terme. Elles ont aussi mis en évidence le déséquilibre en matièe de planification sous pression de temps : alors que le Commandement du Pacifique a dès le 29 décembre choisi et investi la base d’Utapao en Thaïlande comme centre de commandement et point logistique principal, il faudra une semaine de plus à l’ONU pour fixer son hub à Sebang, en Malaisie.

dilluns, 10 de gener de 2005

El primer informe de la comissió independent que investiga el programa "Petroli per Aliments" responsabilitza l'ONU

La comissió independent de l'ONU, encapçalada per l'expresident de la Reserva Federal dels EUA Paul A. Volcker, encarregada d'investigar l'escàndol del programa "Petroli per Aliments" ha publicat avui la primera part de les seves conclusions. En concret, ha fet públiques les 58 auditories internes que l'ONU s'havia negat a publicar i un resum on senyala la responsabilitat de les Nacions Unides en malbaratament de milions de dòlars. A finals de gener, la Comissió publicarà un informe provisional de conclusions.

Una "contra" per l'Iraq?

Segons Newsweek, els governs dels EUA i de l'Iraq estan estudiant la possibilitat de recuperar les receptes aplicades per l'administració Reagan a l'Amèrica Central, especialment al Salvador contra el FMLN o a Nicaragua contra els Sandinistes. Es tractaria de la "The Salvador Option" i consistiria en crear a l'Iraq una "contra" que combati els terroristes islamistes i baazistes.

dimecres, 5 de gener de 2005

Els minuts de silenci i la hipocresia europea

Europa, i més concretament la Unió Europea, tot ho soluciona amb gestos. És una manera barata de sortir per la tele i demostrar que existeix. Però davant de les tragèdies del món es necessita alguna cosa més que la vella Europa no té: valor per arremangar-se i mullar-se. Aquesta falta de valor l'ha demostrada a Bòsnia, al Kosovo, a l'Iraq i ara en la catàstrofe natural del sud-est asiàtic. Tota la nostra solidaritat s'ha limitat a tres minuts de silenci i a fotre mà a la cartera per donar-los una bona almoina. Però d'allò que necessiten aquells països ara més que mai -que els obrim el nostre mercat als seus productes-, res de res. Pel contrari, la Comissió Europea està implementant una nova tarifa penalitzadora anti-dumping contra l'Índia i Tahilàndia, dues de les nacions més afectades pel tsunami.

ADDENDA.- Aquest article de "The Scotsman" explica molt bé com la UE dóna amb una mà el que treu amb l'altra.

Xavier Sala-i-Martín i "l'èxit" de la LOGSE

No diu res de nou, però és un resum brillant, precís i concís del perquè del fracàs de la LOGSE.
No us el perdeu. Aquí.

La victòria parlamentària d'ETA és la definitiva derrota moral i política del PNB

Pedro J. Ramírez ho ha resumit com ningú:
“Suceda lo que suceda, ETA siempre podrá alegar a partir de ahora que el 30 de diciembre de 2004 un parlamento elegido democráticamente por los vascos acordó liquidar el Estatuto de Guernika y emprender el camino de la autodeterminación. Si Ibarretxe no lo consigue por las buenas, ellos se sentirán expresamente legitimados para seguir intentándolo por las malas. Ésta y no otra es la verdadera dimensión de la tragedia”

No tinc prou temps i l'actualitat es desborda. S'imposa, doncs, un canvi d'estratègia anotadora: el minimalisme.

Cada vot dispositat a les urnes de l'Iraq serà com una bala contra Ossama bin Laden

Ni Bin Laden ni Al-Zarqawi volen que se celebrin eleccions a l'Iraq el 30 de gener. Qualsevol retard, doncs, seria interpretat com una victòria dels terroristes. Una victòria que els enfortiria i que encara faria més difícils unes altres eleccions en el futur. No oblidem que el que volen islamo-feixistes no és ajornar les eleccions sinó que no se'n facin.

Ho explica molt bé al "The New York Post", Ralph Peters:
Osama and Zarqawi share an understanding of their weakness. Given a choice, few men and women prefer to be oppressed. Elections are the best weapon humanity has developed against the age-old hierarchies that concentrate power and wealth in the hands of a few, letting grim old men exterminate simple joys.

The Islamic-extremist vision of a world governed by the harshest interpretation of their faith could not survive where people pick their own leaders. The terrorists know it. And they fear it. Like other self-appointed elites, they pretend to speak for the average man while despising him as unworthy of having a voice in his own affairs. (A reality-TV show about Islamic terrorism might be called "Intellectuals Gone Wild.")

Osama possesses no religious authority to condemn Iraqis for voting. Pretending to revere Islamic tradition, he and his fellow terrorists make up the rules as they go. The slaughter of the innocents, videotaped executions, kidnappings and the assassinations of political candidates have no basis in the Koran. Terrorist Islam is a primitive blood-cult.

That cult could not survive in a Middle East where elections became the norm.

The upcoming vote in Iraq will be messy, at best. Sunni Arabs may stay home, intimidated by terror and poisoned by demagoguery. But that would no more invalidate the election results than a boycott by college professors would negate the legitimacy of a U.S. election. In a democracy, those who lack the courage or will to vote must bow to the ballots of those who take a stand.

The choices Iraqis will make next month may appear as much a rebuke to America as to the terrorists. That, too, is democracy. Instead of worrying about the short-term, we should focus on the long term: Democracy is addictive. As we just saw in Ukraine, democracy allows voters to learn from past mistakes. Any vote is an ultimate win for America.
Les eleccions s'han de fer, fins i tot si són caòtiques o imperfectes. No oblidem que són les primeres, no les últimes.
The elections will be the most important test yet for the people of Iraq — Arabs, Kurds, Turcomans and others. We can't predict the outcome of the elections because the Iraqis themselves don't know what's going to happen.

Will they turn out in masses, defying the prophets of doom as the Afghans did? Will they choose religious leaders over secular technocrats? Will elections be used to settle old scores or to make a new start?

How many Sunni Arabs will defy the terrorists and vote? How many Iraqis will die as they stand in line at the polling stations? Will other Arab governments — terrified of democracy themselves — condemn the results no matter how much courage Iraqis demonstrate? Will a successful election intensify the cruelty of the terrorists?

The only thing of which we may be certain is that our deadliest enemies are doing all they can to stop Iraq's elections. It's the one goal on which the various terrorist factions and insurgent groups agree. If we needed any further proof that our struggle against terror is about human freedom and the dignity of the common man and woman, our enemies are laying it in front of us.

diumenge, 2 de gener de 2005

L'estat de l'amenaça terrorista amb armes de destrucció massiva a finals del 2004

"The Washington Post" ha publicat els últims dies del 2004 una sèrie de reportatges analitzant en quin punt ens trobem respecte a una amenaça terrorista amb armes de destrucció massiva.

Els especialistes consultats pel rotatiu de la capital dels EUA consideren que el perill més immediat són les armes químiques i no tant a les nucelars i les biològiques. Segons ells, fins i tot en l'opció més fàcil que es comprar o robar una bomba atòmica o un agent bacteriològic, aquests grups encara no tenen ni els coneixements ni la logística necessària per fer-los operatius amb una garanties mínimes d'eficiència.

El perill immediat continua sent, avui per avui, la utilització d'elements convencionals com a armes de destrucció massiva, seguint l'estratègia de l'11-S de convertir avions comercials en míssils.

Els especialistes creuen que els terroristes podrien optar, per exemple, per sabotejar indústries químiques, magatzems de productes tòxics o camions cisternes, per provocar un efecte Bhopal (per l'accident de la fàbrica de pesticides de la Union Carbide a Bhopal, a l'Índia, el 1984) i, en el terreny nuclear, per la construcció d'una "bomba bruta", formada per un explosiu convencional farcit de residus radioactius).

Els articles els podeu llegir clicant aquí, aquí i aquí (cal registre gratuit).