Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 31 de desembre de 2005

BON ANY A TOTHOM!

Pilar Rahola en defensa de la COPE

Miren ustedes, servidora quiere vivir en un país donde la Cope pueda existir, y una pueda ejercer el libre albedrío de apagarla. Un país cuya madurez social no la convierta en una radio escuchada. Y, sobre todo, un país donde las leyes actúen si son vulneradas. Pero ahórrenme ustedes organismos censores, cuya eficacia es tan nula que no sólo no resuelve un problema, sino que lo multiplica. Con el informe del CAC, hoy la Cope es más fuerte, va más de víctima y probablemente tiene más oyentes. Y encima, no sólo no estamos los ciudadanos más protegidos de los abusos, sino que ahora tenemos que protegernos también de los que quieren protegernos. No sé, pero alguien la jodió cuando hizo el invento.

L'article sencer, aquí.

divendres, 30 de desembre de 2005

Hamas vol alliberar Sevilla


La Giralda, a la llum de la mitja lluna
Els esforços esmerçats per Miguel Angel Moratinos perquè la UE retirés Hamas de la llista d'organitzacions terroristes no han servit de gaire. Ho diu Rachel Ehrenfeld, directora de l'American Center for Democracy, que assegura que l'organització terrorista palestina Hamas ha situat Espanya entre els seus objectius. O sigui, alliberar Sevilla i Espanya dels infidels i retornar-la als musulmans i a l'imperi de la llei islàmica. Si més no, això és el que predica ara Hamas als nens palestins. Ja no n'hi ha prou amb alliberar Palestina, ara també cal alliberar Al Andalus!



Spanish Foreign Minister Miguel Angel Moratinos’ efforts earlier this year to remove HAMAS from the European Union’s terrorist list, have done little to change HAMAS’ agenda. It is not only Palestine that children in the West Bank and Gaza are asked to liberate; now they are asked to liberate Seville. The HAMAS children’s magazine, Al-Fateh, in a recent issue, (No. 66), tells the children about the city called Asbilia (Seville) and calls on them to free it, together with the whole country, from the infidels and to reinstate Muslim rule.
(...)
Apparently encouraged by successful Jihad against Israel, HAMAS is now raising the ante, going international. Just as they have indoctrinated a generation of Palestinian children to commit suicide attacks against Israelis, they are now expanding their targets to include the rest of the Caliphate – beginning with Spain. It is only a matter of time, before today’s Palestinian children, and others exposed to HAMAS’ publications start offering themselves up for the next stage of Jihad in Spain.
L'article sencer, aquí.

Evo Castro i Fidel Morales


...y el comandante mandó a parar













La primera visita d'Evo Morales a l'estranger és a Cuba, el Vaticà de l'esquerranisme més ranci i tronat.

Vitalici com un Papa, Fidel Castro prega silenci als fidels davant l'aparició de la reencarnació de la revolució pendent. Aquèlla que va començar, una mica fatxenda, amb Perón i que va seguir amb el "Che" i Fidel, els montoneros i els tupamaros, Salvador Allende o Daniel Ortega, i fa poc per Hugo Chávez.

Abans de sortir cap a Cuba a bordo del català, Evo Morales va tenir temps per atendre els humoristes de la cadena Al Jazeera. Aquestes són algunes de les "bromes" que ha deixat anar el nou president de Bolívia i de les que no sembla disposat a disculpar-se.

"Bush es el único terrorista, porque es el único que interviene militarmente en los asuntos de otros países. Eso es terrorismo de estado, pero aquellos que reclaman sus derechos, esos no son terroristas".

"Ellos (la administración de EEUU) son los asesinos, por practicar el terrorismo de estado y lanzar una guerra sucia contra nosotros"

"Quiero alabar a (el presidente del gobierno español, José Luis Rodríguez) Zapatero por su decisión de retirar las tropas de su país de Irak, y llamo a EEUU a hacer lo mismo para poner fin a la brutal invasión de ese país"

"Necesitamos socios y no dueños; voy a coordinarme con el presidente venezolano (Hugo) Chávez, los presidentes de Brasil y Argentina y de otros países como parte de una campaña para recuperar el control de nuestros recursos naturales sin esperar que EEUU o el Banco Mundial vengan a ayudarnos"

dijous, 29 de desembre de 2005

El 64% dels americans a favor de les escoltes telefòniques contra el terrorisme


Rasmussen Report En l'etern debat entre llibertat i seguretat, el 64% dels americans aposten per la seguretat. Convençuts que la força de les seves institucions democràtiques no permetran que les mesures excepcionals del govern es tornin en contra dels seus ciutadans, es manifesten clarament i sense complexos per permetre que l'Agència de Seguretat Nacional pugui interceptar les comunicacions telefòniques dels sospitosos de terrorisme. Un nou revés per a l'estratègia demòcrata de terra cremada. Així ho constata l'últim sondeig de Rasmussen Reports.

Sixty-four percent (64%) of Americans believe the National Security Agency (NSA) should be allowed to intercept telephone conversations between terrorism suspects in other countries and people living in the United States. A Rasmussen Reports survey found that just 23% disagree.

Sixty-eight percent (68%) of Americans say they are following the NSA story somewhat or very closely.

Just 26% believe President Bush is the first to authorize a program like the one currently in the news. Forty-eight percent (48%) say he is not while 26% are not sure.

Eighty-one percent (81%) of Republicans believe the NSA should be allowed to listen in on conversations between terror suspects and people living in the United States. That view is shared by 51% of Democrats and 57% of those not affiliated with either major political party.

Evo Morales, la nova desgràcia de Bolívia

Evo Morales, Hugo Chavez o Fidel Castro no són millors que Augusto Pinochet, Jorge Rafael Videla o Alfredo Stroessner. Encara que només sigui pel nombre de víctimes, les de Castro gairebé dupliquen les de tots els altres (9.000 desapareguts a l’Argentina, segons CONADEP; 2.296 a Xile, segons l’informe Rettig; uns 17.000 mil afusellats a Cuba entre 1959 i 1997, 100.000 cubans passats per la presó i el 20% de la població a l’exili).

Que ningú no s’enganyi amb l’excusa del comunitarisme indígena, Evo Morales portarà Bolívia al desastre total si abans no cau del cavall camí de Damasc, o de Caraques o de l’Havana.

Els goril•les de dreta i d’esquerra han marcat una gran part de la història de l’Amèrica Llatina. Ara, després d’un intent de consolidar la democràcia i la llibertat econòmica i política -sabotejada tant per la dreta i com per l'esquerra- els goril•les del populisme tornen a l’escena. Només Xile sembla quedar-ne al marge.

Té remei, l’Amèrica Llatina?

No ho sé, però si hem de fer cas a les prediccions de Simón Bolívar en la seva famosa carta-testament a Juan José Flores del 9 de novembre de 1830, la cosa està peluda. Les conclusions de Bolívar no poden ser més clares, crues i contundents:
“Usted sabe que yo he mandado veinte años y de ellos no he sacado más que pocos resultados ciertos:
1) La América es ingobernable para nosotros.
2) El que sirve a una revolución ara en el mar.
3) La única cosa que se puede hacer en América es emigrar.
4) Este pais [La Gran Colombia] caerá infaliblemente en manos de una multitud desenfrenada, para pasar después a tiranuelos casi imperceptibles, de todos los colores y razas.
5) Devorados por todos los crímenes y extinguidos por la ferocidad, los europeos no se dignarán conquistarnos.
6) Si fuera posible que una parte del mundo volviera al caos primitivo, éste sería el último periodo de la América."

ADDENDA.- Articles del GEES sobre Bolívia EL “ETNONACIONALISMO”: LAS NUEVAS TENSIONES INTERÉTNICAS EN AMÉRICA LATINA BOLIVIA-ECUADOR-PERÚ, 2003-2004: ¿TEMPESTAD EN LOS ANDES? Bolívia o la terca insistencia en el disparate (Carlos Alberto Montaner) Biografia d'Evo Morales a Wikpedia

El "sex appeal" de la UE


Després de tants fracassos, els polítics europeus s'espremen el magí per trobar alguna gràcia al projecte comunitari i fer revifar la passió per la bella Europa, que fa temps que ja no rapta ningú. Després de donar-hi moltes voltes, el govern austríac s'ha tirat de la manta i ha omplert els carrers del país amb les imatges més sexis de la fins ara casta i avorrida Europa.

"European citizens do not like the European Union. In an effort to make the EU more sexy the Austrian authorities decided to subsidize a publicity campaign with a series of 150 posters. 75 artists from various places in Europe were asked to each make two posters, but some of them apparently took the request to present the EU in a sexy fashion too literally. In addition to the one depicted here there is a poster which shows two naked women and one naked man in a sexual pose. The man is wearing a mask with the features of the French President Chirac and the women are masked as Queen Elizabeth of Britain and… the American President W. Bush (one may wonder what he has to do with the EU and why Europeans are meant to see him as a woman). Readers will find a selection of the posters here. The posters are currently displayed on 400 billboards in Vienna and will be hung in other Austrian towns in the following weeks.

On January 1 Austria takes over the presidency of the EU for a half year period. The poster campaign costs the government 500,000 euros, which is 10% of the total cost. 90% is paid for by private sponsors. The campaign is intended to celebrate Austria’s EU presidency, as well as the 60th anniversary of the Austrian constitution and the 10th anniversary of Austria’s EU membership". (The Brussels Journal)

dimecres, 28 de desembre de 2005

Igualtat contra Llibertat

Precisament perquè és un diari prepotentment antiliberal, el "El País" es concedeix la gràcia de publicar, de tant en tant, algun article políticament incorrecte, coartada elegant de la seva imparcialitat i generositat mediàtica. D'aquesta manera, dues o tres vegades a l'any podem llegir en les seves pàgines a Mario Vargas Llosa o, ahir, a la professora María José Villaverde, en un magnífic article sobre Alexis de Tocqueville.

Ese Estado benefactor, al que se otorga más y más poder y al que se exige que resuelva todos los problemas, alcanza así con sus largos tentáculos los últimos reductos de la vida humana, hasta controlar toda su existencia. Nos creemos cándidamente que la soberanía del pueblo conjura la amenaza del despotismo. Pero la soberanía popular puede convertirse en la tapadera que lo esconde, en la farsa que convierte al pueblo en actor durante el tiempo necesario para elegir a los nuevos amos a los que unos ciudadanos negligentes, incapaces de asumir responsabilidades, se encomiendan en cuerpo y alma. El despotismo democrático convierte de este modo a la nación en un rebaño de animales pastoreado por el Gobierno. Tocqueville no sólo alerta del peligro, sino que propone soluciones para prevenir las desviaciones de la democracia: se necesita una sociedad civil alerta y fuerte, estructurada en asociaciones múltiples que fijen frenos a los poderes públicos, una prensa libre, una justicia independiente y una gran descentralización administrativa.

Pero tal vez el mayor peligro que acecha a las sociedades democráticas sea la pasión por la igualdad, que reduce al mismo rasero a todos los individuos, que descabeza lo que sobresale, lo que destaca, lo excéntrico y lo diferente, que la mayoría de los ciudadanos no tolera. Vivimos en una época en la que la opinión de la mayoría y el poder arrollador de la opinión pública amenazan gravemente la libertad. Modela sutilmente nuestras mentes, nos oprime y nos coarta sin que nos demos cuenta. La voz de Tocqueville, como la de Stuart Mill o la de Acton, nos anima a luchar contra esa opresión silenciosa que nos hace dependientes de lo que nos dictan los demás, a asumir sin miedos nuestras opiniones y creencias, y a tomar las riendas de nuestras vidas en nuestras manos. De toda su valiosa obra tal vez sea ése el mensaje que más le hubiera gustado legarnos.

Vegeu també Tocqueville compleix 200 anys.

El silenci dels anyells


World Press Freedom CommitteeAmb data 23 de desembre, el World Press Freedom Committee va adreçar una carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i al president del Parlament, Ernest Benach, demanant que es demantelli el CAC, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, i que no es retirin les llicències d'emissió a la COPE. Segons el WPFC, el CAC és un organisme de censura que recorda el franquisme:
La mera existencia de este Consejo Audiovisual de Cataluña se estrella de plano contra las normas democráticas y de libertad de expresión aceptadas por la Unión Europea, la Corte Europea de Derechos Humanos y la inmensa mayoría de los países democráticos del mundo. De hecho, no se recuerda en España algo parecido desde los órganos censores franquistas que controlaron con extraordinario celo los medios de comunicación del país durante casi 40 años.

El CAC no es una entidad judicial, sino un ente político controlado por la mayoría nacionalista del Parlamento Catalán. Como tal, no es ni independiente de consideraciones políticas ni está equipado con los mecanismos procesales requeridos para ofrecer un juicio justo a un acusado. Se da la circunstancia que las expresiones de la COPE se oponen a las metas políticas de dicha mayoría parlamentaria. El antagonismo político de ambas entidades, en una democracia plena, no tiene mayor relevancia. Lo que encontramos extremadamente grave es el hecho de que un gobierno —ya sea nacional, regional o local—, abuse del poder conferido en las urnas para silenciar las voces que le parecen incómodas o disonantes.
Per què serà que la crítica més important i més dura que s'ha fet mai contra el CAC gairebé ha passat desapercebuda en els mitjans de comunicació de Catalunya?

dimarts, 27 de desembre de 2005

Hi ha un altra Mas

Manuel Mas, diputat del PSC a Madrid i exalcalde de Mataró
He descobert el blog del diputat del PSC a Madrid i exalcalde de Mataró, Manuel Mas, i m'ha sorprès trobar una presa de posició tan inequívocament crítica amb el projecte d'Estatut que enarbola el tripartit, amb el socialista Pasqual Maragall al capdavant.

Conec Manuel Mas de fa molts anys, des de les catacumbes de l'antifranquisme i dels molts anys en que va ser alcalde de la nostra ciutat comuna: Mataró. Com a periodista, he mantingut amb ell una relació habitualment crítica. Això no obstant, no és cap impediment per reconèixer la seva independència de criteri.

En una de les seves últimes anotacions explica el que s'ha trobat mentre feia alguns "bolos" sobre l'Estatut:
He escrito bastante sobre el Estatuto, tanto en Capgros.com como en este blog, y en tono crítico, para pensar que mi posición heterodoxa, distante y ciertamente discrepante sobre la conveniencia, el proceso, y el resultado del proyecto de nuevo Estatuto podría no ser bien recibida y aceptada. Les hablo de porqué pasan las cosas que pasan. Qué perspectiva hay a la luz de las reacciones existentes. Porqué se producen estas reacciones visto el proyecto presentado. Porque se ha hecho este proyecto, y porque en Cataluña hay el ambiente que hay. Empiezo con la transición del 77 y acabo confesando que no sé como se acabará la película. ¡Vaya!, todo lo que ya he dicho en esta bitácora.
Pues, no. Todo lo contrario. Debo manifestar una cierta sorpresa en la reacción que he encontrado en el público asistente, unas veinte personas en cada acto. Les he encontrado receptivos a lo que he dicho, y las intervenciones posteriores a mi exposición no ha sido críticas con mi posicionamiento, sino que corroboran un estado de ánimo que indica un hartazgo del ambiente nacionalista que parece que hasta ha impregnado a los socialistas. Están hartos, ellos son socialistas, no nacionalistas. Pues si, la gente dice que ya es suficiente y me dan las gracias por decirles lo que ellos también piensan. Al menos los que se expresan.

Sobre el disbarat del nou Estatut he trobat més coses, com aquesta que posteja Excomunió:
Amb tots els seus defectes, la Constitució espanyola de 1978 acaba jurídicament i institucionalment amb el nacionalisme espanyol a l'acceptar, entre altres coses, la cooficialitat de les llengues en l'àmbit político-administratiu corresponent i la creació o reconeixement d'institucions polítiques autònomes. Amb la Constitució del 1978, Espanya fa la transició no només d'una dictadura a una democràcia sinó també d'una concepció espanyolista de l'Estat i de la Nació a una altra fonamentada en la societat dels iguals en oposició a la societat dels idèntics, segons expressió de Fernando Savater.

Pel contrari, els pares espirituals i materials de l'actual projecte d'Estatut caminen cap a una altra direcció, i en molts aspectes en sentit invers. El nou Estatut és l'expressió jurídica del revisionisme històric i polític que s'ha manifestat en la demanada d'una segona transició, en oposició a la primera, considerada incompleta i condicionada. I tenen raó. Espanya va fer la transició, però ells no. Mentalment i política, estan situats abans del 78, és a dir, en el millor dels cassos en l'antifranquisme i, en el pitjor, en la guerra civil. Són ells, doncs, els que encara han de fer la transició, no Espanya. El problema, però, és que el seu problema s'està convertint en el problema de tots.

dijous, 22 de desembre de 2005

dimecres, 21 de desembre de 2005

COPE, pitjor el remei que la malaltia

El problema de les queixes contra la COPE no és si aquestes són o no fonamentades. El problema és que les denúncies s’estan dirimint en un àmbit polític i no judicial. En un Estat de dret, jutjar un delicte d’abús en la “llibertat d’expressió”, d’injúria i calumnia, o de falta de veracitat en la informació, correspon als tribunals i no a cap instància política o administrativa. La Llei de l’Audiovisual, aprovada ahir pel Parlament de Catalunya, no fa res més que transferir a un organisme de l’administració, per més autònom que sigui, una facultat que correspon al poder judicial. I aquest sí que és un problema gruixut, perquè afecta a la base del sistema democràtic de la separació de poders i de garanties constitucionals. Els insults de la COPE, els reals i els imaginaris, no afecten els fonaments del sistema democràtic sinó a la seva credibilitat com a mitjà de comunicació. Certes expressions i el to que empren massa vegades alguns dels seus periodistes no m’agrada, però ningú no m’obliga a escoltar-los. Tocqueville deia que la llibertat d’expressió és tant important que hem de tolerar els seus excesos. Aquí, no només no els tolerem sinó que ens emboliquem a crear mecanismes i institucions que acaben siguent un remei pitjor que la suposada malaltia.

ADDENDA:- Text íntegre de l'acord del CAC sobre la COPE | Text íntegre de la Declaració del Consell de l'Audiovisual de Catalunya sobre l'exercici dels drets a la llibertat d'informació i a la llibertat d'expressió en l'àmbit de la comunicació audiovisual | La Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya considera incontitucional la Llei de l'Audiovisual | El Col·legi de Periodistes de Catalunya dóna suport al CAC

ADDENDA 2.- Sobre el tema dels límits a la llibertat d'expressió no us perdeu l'article de Ralf Dahrendorf "La libre expresión, en el banquillo".

El torturat Saddam

Saddam torturat per BushPer poc em fa plorar. Assegut a la banqueta dels acusats, Saddam Hussein acusava els americans d’haver-lo apallisat i torturat. No saben la pena que em fa. Saddam, no només té l’oportunitat de defensar-se en un judici públic -cosa que ell va negar sistemàticament a tots els iraquians durant la seva dictadura- sinó també la possibilitat de denunciar qualsevol vulneració dels seus drets. Resulta curiós, però, que hagi trigat dos mesos des que va començar el judici per denunciar els suposats maltractaments i les tortures. Fer-ho ara, just després de les segones eleccions legislatives a l’Iraq, possiblement era la seva personal contribució a la minimització de l’èxit democràtic i esquitxar-lo intentat desacreditar el judici. Un judici sense precedents al Pròxim Orient en el que per primera vegada un líder àrab ha de respondre del seus crims. Un judici exemplaritzant, no per la importància de la condemna o l’absolució de l’acusat, sinó pel simple fet de celebrar-se, amb procediments legals homologats, en una part del món on la justícia no existia.
Este juicio servirá como una línea divisoria para el surgimiento del mandato de la ley en un país gobernado por un régimen sin ley durante tres décadas. Ahora mismo, la mayoría de los iraquíes parecen impacientes con los procedimientos judiciales; desean ver a Saddam ejecutado y acabado. El juicio es por consiguiente, primero y por encima de todo, una lección cívica para una generación entera acostumbrada a las cortes de injusticia que pisotearon con impunidad al más básico de los derechos humanos y a la dignidad humana.
Per una informació completa del judici, cliqueu aquí.

dimarts, 20 de desembre de 2005

Torna la revolució cultural



“D’ara en endavant –ha promulgat el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, com a cap del Consell Suprem de la Revolució Cultural- la televisió i la ràdio han d’evitar promoure la música occidental i decadent i posar l’accent en la música nacional i tradicional, però també en la música relaxant i la que evoqui el període de la revolució”. Segons la llei, la ràdio i la televisió estan obligades a aplicar les decissions del Consell. Paral·lelament, el ministre de Cultura, Mohammad-Hossein Saffar-Harandi, ha anunciat restriccions pel cinema iranià. “Les pel·lícules que insultin la religió i la cultura del poble (...) i les pel·lícules decadents i estúpides han de ser prohibides”. D’aquesta manera s’acaba amb la tímida obertura que durant els anys de govern del president Khatami (1997-2005) s’havia produit, especialment en matèria cultural.

Què passarà amb les revolucions culturals que totes són iguals?

Més informació: BBC

dilluns, 19 de desembre de 2005

La tabarra de la retirada de tropes

Fa mesos que els demòcrates i gran part del poder mediàtic dels EUA no paren de donar la tabarra demanat o "revelant" suposats plans per a la retirada de les tropes americanes de l'Iraq. Tot i que el president Bush ha dit sempre que no hi hauria retirada o reducció sense haver consolidat la victòria, alguns membres de la seva administració i del partit republicà, més atents a la política interior i a mantenir la cadira o per la il·lusió de crear falses expectatives davant l'esviaxament mediàtic, han filtrat constantment suposats calendaris de retirada. Aquesta matinada, el president Bush, en una alocució radiotelevisada al país, ha sortit al pas d'aquesta inútil polèmica per deixar clara i inequívoca la seva posició:
Se aproxima un año nuevo, y hay ciertas cosas que todos los estadounidenses esperan ver. Veremos más sacrificio, de parte de nuestros militares, sus familias y el pueblo de Iraq. Veremos un esfuerzo concertado por mejorar las fuerzas policiales de Iraq y combatir la corrupción. Veremos a los militares iraquíes tener más fuerza y confianza, y al proceso democrático avanzar. En la medida que se alcancen dichos logros, serán necesarios menos soldados estadounidenses para lograr nuestra misión. Tomaré decisiones sobre las tropas fundamentadas en el progreso que veamos en el terreno y la asesoría de nuestros líderes militares, no en base a plazos artificiales fijados por políticos en Washington. Nuestras fuerzas en Iraq están camino a la victoria, y ese es el camino que las llevará a casa.

En los próximos meses, todos los estadounidenses tendrán parte en el éxito de esta guerra. Los miembros del Congreso deberán proporcionar recursos para nuestros militares. Nuestros hombres y mujeres que llevan el uniforme, que ya han hecho tanto, continuarán su labor valiente y urgente. Y esta noche, les pido a todos ustedes que escuchan, que consideren detenidamente lo que está en juego en esta guerra para que se den cuenta de qué tan lejos hemos llegado y el bien que estamos haciendo, y que tengan paciencia en esta causa difícil, noble y necesaria.

También quiero dirigirme a aquéllos de ustedes que no respaldaron mi decisión de enviar tropas a Iraq: He escuchado su discordancia y sé cuán profunda es. Sin embargo, existen ahora solamente dos opciones para nuestro país: la victoria o la derrota. Y la necesidad de la victoria es mayor que cualquier Presidente o partido político, porque la seguridad de nuestro pueblo está en juego. No espero que respalden todo lo que haga, pero esta noche tengo una solicitud: No caigan en la desesperación ni renuncien a esta lucha por la libertad.
Però seria bo també que oficialment l'administració Bush reconegués que el Pentàgon es va equivocar alhora d'avaluar el nombre d'efectius militars necessaris per garantir l'èxit de l'ocupació i els seus objectius. Segurament, s'haurien estalviat molts mal de cap, com senyala Robert Kagan a "La tabarra de la retirada de tropes":

La fuerza norteamericana era, para empezar, demasiado pequeña, y continuó siéndolo durante la mayor parte de los últimos dos años. Como consecuencia, no desempeñó el papel que una fuerza de ocupación tiene que asumir a la hora de llevar la estabilidad a un país, los requisitos para dar lugar a un Irak seguro y capaz de mantenerse en pie. En lugar de preocuparse por una "huella" americana excesivamente grande, la Administración y los funcionarios militares deberían haberse ocupado de impedir que se extendiese la oposición armada, así como de la responsabilidad moral y práctica de proporcionar seguridad al pueblo cuyo país habían invadido.

Ahora que las fuerzas iraquíes comienzan a luchar en mayor número y con más eficacia podemos estar llegando al punto en que la actual presencia norteamericana, de más de 150.000 efectivos, sea la adecuada para proporcionar a los iraquíes la seguridad y la estabilidad necesarias. Puede que estemos hoy donde deberíamos haber estado hace dos años. Si los niveles de efectivos americanos se mantienen constantes y los de las fuerzas iraquíes se incrementan, cambia gradualmente el equilibrio del conflicto a nuestro favor. Pero con casi total certeza tendremos que mantener parte de dichos niveles durante otros dos años, y probablemente durante más tiempo.


ADDENDA.- Segons un sondeig d'Ipsos per l'agència Associated Press el 57% dels americans es declaren contraris a una retirada immediata de l'Iraq.

El racisme del Katrina




Se'n recorden del Katrina? D'aquell huracà que, segons els objectius de moltes càmares, va demostrar el racisme de la societat americana ja que la majoria de víctimes eren els negres pobres i no els rics blancs, com si tots els blancs ho fóssin? Se'n recorden? Doncs, bé, les xifres publicades per les autoritats sanitàries de Lousiana capgiren aquesta versió manipuladora i falsa donada per la majoria dels mitjans de comunicació.

Segons les estadístiques oficials el 50% dels morts per l'huracà són negres i el 47% blancs. Si tenim en compte que Nova Orléans té un 67% de població negra i un 26% de població blanca, la conclusió és òbvia: en relació al seu pes demogràfic hi va haver més morts blancs que negres.

Hi haurà alguna una rectificació, autocrítica o assumpció de responsabilitats per aquest "error" informatiu?

ADDENDA.- Pajamas Media també parla del tema.

ADDENDA 2.- KATRINA, UN HURACÀ D'ANTIAMERICANISME. No us perdeu aquest complet, detallat i excel·lent treball sobre el tema, publicat per alexandreleupin.com

diumenge, 18 de desembre de 2005

El peatge civil de la guerra











Interessant article publicat pel Sunday NYT que mostra com l'atenció mediàtica categoritza les víctimes: les de primera, les de segona i les que s'ignoren.

La prova irrefutable de l'escalfament global










(Via ExtremeCentre)

Religió i escola, o quan els socialistes encara tenien seny


Jean Jaurès
El debat sobre la religió a l'escola em treu de pollaguera. Jo, que sóc ateu i crec en un Estat laic i/o secular, no entec ni la condescendència de certs progres amb la religió islàmica ni el seu revifat anticlericalisme respecte la religió catòlica. El laicisme -així l'entenc jo, si més no-, no vol dir imposar una educació contra la religió, sinó al marge de la religió. L'Estat laic no és aquell que pretén aconseguir una societat no religiosa o antireligiosa -això seria un estat ateu-, sinó aquell que, renunciant a imposar o promoure una determinada religió, es compromet a garantir el dret de tots els ciutadans a exercir lliurement la seva fe. Com a contrapartida, l'Estat laic només imposa una condició: que totes les religions (o ideologies) siguin compatibles amb la tolerància, la llibertat política i personal i la democràcia.

Una part de la nostra progressía, que encara no ha paït la caiguda del mur de Berlín que l'ha deixat orfe d'alternativa, sembla haver trobat refugi en la radicalitat antisistema, en l'embadaliment davant el nihilisme revolucionari. De la mateixa manera que utilitza la mala consciència pels reals i suposats excessos del colonialisme europeu per justificar tots els atacs contra el capitalisme i la globalització, la condescendència -quan no l'admiració- per l'Islam revolucionari els porta a ser encara més intransigents respecte el cristianisme. Però no es tracta tan d'una qüestió intel·lectual o política com d'un problema personal, d'allò que Pascal Bruckner va definir com "Le sanglot de l'homme blanc". És a dir, de la deserció definitiva de la intel·ligència i la honestedat.

Per això, val la pena llegir una carta que el dirigent socialista francès, Jean Jaurès, va escriure al seu fill respecte al tema de la religió a l'escola. Una carta que desconeixia i a la que he tingut accés gràcies a un mail que m'ha enviat el meu amic Toni A.
Hay que confesarlo: la religión está íntimamente unida a todas las manifestaciones de la inteligencia humana; es la base de la civilización; y es ponerse fuera del mundo intelectual y condenarse a una manifiesta inferioridad el no querer conocer una ciencia que han estudiado y que poseen en nuestros días tantas inteligencias preclaras. Ya que hablo de educación: ¿para ser un joven bien educado, es preciso conocer y practicar las leyes de la Iglesia? Sólo te diré lo siguiente: nada hay que reprochar a los que las practican fielmente y con mucha frecuencia hay que llorar por los que no las toman en cuenta. No fijándome sino en la cortesía, en el simple «savoir vivre», hay que convenir en la necesidad de conocer las convicciones y los sentimientos de las personas religiosas.

Si no estamos obligados a imitarlas, debemos, por lo menos, comprenderlas, para poder guardarles el respeto, las consideraciones y la tolerancia que les son debidas. Nadie será jamás delicado, fino, ni siquiera presentable sin nociones religiosas. Querido hijo: convéncete de lo que te digo: muchos tienen interés en que los demás desconozcan la religión; pero todo el mundo desea conocerla. En cuanto a la libertad de conciencia y otras cosas análogas, eso es vana palabrería que rechazan de consuno los hechos y el sentido común. Muchos anti-católicos conocen por lo menos medianamente la religión; otros han recibido educación religiosa; su conducta prueba que han conservado toda su libertad.

dissabte, 17 de desembre de 2005

Espanya participa d'amagat en operacions vinculades a l'Iraqi Freedom



Felicito al govern espanyol del Sr. Zapatero i del ministre Bono per tornar a participar, encara que sigui d'amagatotis, en l'operació "Iraqi Freedom". Les informacions, facilitades per la US Navy, semblen inequívoques:
ABOARD USS THEODORE ROOSEVELT (NNS) -- USS Theodore Roosevelt (CVN 71) Operations Specialist 2nd Class Keison Hunt reenlisted aboard the Spanish ship Alvaro de Bazan (F 101) in the Persian Gulf Oct. 2. Hunt is currently part of the U.S. Communications Assistance Team (CAT) that has been assigned in the integration of Bazan into the Theodore Roosevelt Carrier Strike Group (TRCSG).Bazan is the first European ship with the Aegis weapons system and is assisting the TRCSG with Maritime Security Operations in the Gulf.
Tot i que incialment es tractava d'una participació en exercicis tècnics i doctrinals a l'Atlàntic, a la base de Norfolk, a partir de l'1 de setembre va esdevenir una participació en una operació directament vinculada a l'Iraqui Freedom, com la mateixa US Navy explica:
The USS Theodore Roosevelt (CVN 71) Carrier Strike Group (TRCSG), along with Carrier Air Wing (CVW) 8, has been deployed in support of Operation Iraqi Freedom (OIF) and Maritime Security Operations (MSO) for more than two months, and continues to make a positive impact on the Gulf region. Since departing Naval Station Norfolk, Va., Sept 1., the nearly 7,500 Sailors who make up TRCSG and CVW-8, have used teamwork to successfully support Iraqi oil platform security; Visit, Board, Search and Seizure (VBSS) operations; and provide support to coalition troops in Iraq.(...)
The Theodore Roosevelt Carrier Strike Group includes the Norfolk-based aircraft carrier Theodore Roosevelt, with its embarked air wing, CVW-8; the Norfolk-based guided-missile cruiser San Jacinto; the Norfolk-based guided-missile destroyers Oscar Austin and Donald Cook; the Spanish frigate SPS Alvaro de Bazan (F101); and the combat logistics ships USNS Mount Baker (T-AE 34) from Naval Weapons Station Earle, N.J., and USNS Kanawha (T-AO 196) from Norfolk.
El govern d'Aznar, davant la decissió americana de derrocar Saddam Hussein, va haver de triar entre l'ètica dels principis i l'ètica de la responsabilitat. És a dir, entre fer el que creia que era correcte o optar per desentendre's com li demanava la majoria de l'opinió pública espanyola. Va triar per donar suport als EUA i, per a molts, es va equivocar. Però no va enganyar a ningú.
Ara, el govern de Zapatero, una vegada pagat el seu deute amb l'ètica dels principis pacifistes sembla haver retornat a l'ètica de la responsabilitat. Felicitacions sinceres. Pèro, a diferència del dimoni d'Aznar, ho fa d'amagat, com aquell que no vol la cosa, buscant excuses per eludir la realitat quan algun periodista s'atreveix a caure en la incorrecció política.
(Via Barcepundit)

divendres, 16 de desembre de 2005

Eleccions a l'Iraq: discreció mediàtica contra apoteosi democràtica

Les eleccions d’ahir a l’Iraq han estat un èxit que ha desbordat les previsions més optimistes. La participació, segons els observadors, ha superat la de les dues anteriors convocatòries electorals –les eleccions de gener i el referèndum d’octubre- situant-se probablement bastant per sobre del 61%. Una de les causes d’aquest augment ha estat la participació dels sunnites, que han rectificat la seva política de boicot electoral, davant l’evidència que el procés democràtic i de reconstrucció era irreversible, per més terror que les diferents faccions baazistes i islamistes hi hagin posat. En alguns col•legis electorals de Fallujah, per exemple, es van acabar les paperetes electorals.

En les eleccions d’ahir els iraquians han elegit un parlament de 275 membres per quatre anys, tancant així el període constituent. El parlament designarà un Consell presidencial –un president i dos vice-presidents- i el President demanarà la formació de govern al partit o coalició que hagi obtingut més escons, que haurà de triar un primer ministre i els membres del nou govern.

La discreció amb que la majoria de mitjans han tractat la informació és, una vegada més, inversament proporcional a l'èxit democràtic i a la trascendència política del que va passar ahir a l'Iraq. Però, lamentablement, les coses són així. Per a una gran part de mitjans, tot allò que no quadra amb el pensament únic políticament correcte s'ignora, i, quan això no és possible, es minimitza.

Benhauradament, avui disposem de mitjans alternatius per acostar-nos a la realitat. Un d'aquests mitjans són els blogs, com ahir ho van demostrar Pajamas Media i Iraq The Model.

ADDENDA.- Mentre els propagandistes continuen parlant del "fracàs" de Bush a l'Iraq i es dediquen a destacar suposats plans de retirada per minimitzar l'èxit de les eleccions i les seves causes, altres -en un mena de pseudorectificació implícita- parlen de que per fi les coses comencen a anar bé després, això sí, del desastre de dos anys d'ocupació militar. El problema és que aquests últims no saben com explicar perquè si totes les coses havien anat tan malament, de cop i volta ara puguin anar tan bé.

L'explicació és tan senzilla com inasumible per a certs mitjans. Les coses van bé perquè mai havien anat tan malament com ells les pintaven. Per demostrar-ho només cal fer un petit repàs a les coses que han passat en aquests dos anys:

derrocament de Saddam Hussein en 3 setmanes de combats,
represa de l'economia iraquiana,
instauració de les llibertats individuals,
refundació de les forces armades,
formació d'un govern provisional,
mandat de l'ONU legitimant la presència internacional a l'Iraq,
organitació de les primers eleccions a una Assemblea constituent,
repressió del terrorisme sunnita i islamista,
redacció i aprovació d'una Constitució,
superació del boicot sunnita,
eleccions generals per a la formació d'un govern definitiu.


Tots aquests, entre altres, són els "errors" que expliquen perquè les coses estan anat raonablement bé.

dijous, 15 de desembre de 2005

La jubilació russa de "tovarich" Schröder

Putin i Schröder presideixen, el 8 de setembre del 2005, la firma de la creació de la North European Gas Pipeline
Divendres passat, l'excanceller alemany, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, va ser nomenat conseller assessor de relacions internacionals de l'empresa petrolera i gasística russa de propietat estatal Gazprom i president del consell d'administració de la NEGP, North European Gas Pipeline Company, que ha de construir una conducció de gas de la mar Bàltica a Alemanya. La NEGP és una joint-venture entre Gazprom, que controla el 51% de les accions, i les empreses alemanyes BASF i E.ON, que en tenen el 24,5% cadascuna. Coincidències de la vida, els acords bilaterals entre Alemanya i Rússia els van firmar Schröder i Putin el passat 8 de setembre, deu dies abans de les eleccions anticipades que el canceller socialdemòcrata va perdre. S'estava assegurant la jubilació?.
La notícia gairebé ha passat desapercebuda. Però si el seu protagonista hagués estat George Bush o Dick Cheney els puc assegurar que seria tema de portada un dia si i un altra també.

No emmoïnem Fidel més del compte

Les Dames de Blanco en una manifestació per l'amnistia el mes de març a l'Havana Fidel Castro, l'amic encara de molts progres europeus, ha prohibit que una delegació de les "Damas de Blanco", col·lectiu que aplega mares i dones de presos polítics cubans (aquells que no existeixen al paradís del marxisme tropical), viatgés a Strasbourg per rebre el premi Sajarov 2005 del Parlament Europeu. L'acte es va celebrar ahir en absència de les guardonades. En el seu nom hi va assistir Blanca Reyes, esposa del dissident recentment alliberat, el periodista Raúl Rivero. Blanca Reyes va demanar que una representació del Parlament Europeu es traslladés a Cuba per lliurar el premi, però el president de la magna institució democràtica, Pepe Borrell, li va contestar que no hi havia precedents, ja que la Cambra no tenia per costum desplaçar-se als països d'orígen dels guardonats, però que ho estudiaria. Borrell va donar així llargues a l'assumpte, no fos el cas que Fidel s'emmoïnés més del compte.

dimecres, 14 de desembre de 2005

De drets i de "matons"

Un grup de maulets van interrompre durant una hora la presentació a Girona de la plataforma Ciutadans de Catalunya, que va anar a cura d'Albert Boadella (a la foto), Francesc de Carreras i Maria Teresa Giménez Barbat
En aquest país fa massa temps que l'exercici de la llibertat d'expressió i manifestació dels més enfervorits sembla estar per sobre dels drets i llibertats de les altres persones. I el que és pitjor, els governs acomplexats que tenim no fan res per impedir-ho. Els que es creuen investits amb el dret de limitar els drets dels seus conciutadans per fer escoltar la seva veu actuen amb tota impunitat, mentre que la resta han de suportar resginadament les seves "matonades", ja sigui perquè boicotegen un acte acadèmic, cultural o polític -com va passar ahir a Girona en la presentació de la plataforma "Ciutadans de Catalunya"-, o perquè impedeixen cada dimecres la lliure circulació de milers de persones a la ronda de Dalt de Barcelona.
Un Estat de Dret no pot tolerar aquests comportaments. Els que boicotegen una conferència no estan fent us d'un dret a la llibertat de manifestació, estan delinquint. Perquè impedir l'exercici dels drets civils i polítics dels altres és un delicte. A que espera, doncs, la consellera Tura per actuar? A que espera la fiscalia?

Per a més informació, aquí.

Els 30.000 morts de Bush

Soposo que han llegit i escoltat la notícia: Bush reconeix la mort de 30.000 civils iraquians des del començament de la guerra. El problema pels mitjans que l'han publicada és que Bush no va dir això. La transcripció literal de la pregunta del periodista i de la resposta de Bush ho deixa clar:
Pregunta: "Since the inception of the Iraqi war, I’d like to know the approximate total of Iraqis who have been killed. And by Iraqis I include civilians, military, police, insurgents, translators.”
Resposta:“How many Iraqi citizens have died in this war? I would say 30,000, more or less, have died as a result of the initial incursion and the ongoing violence against Iraqis. We’ve lost about 2,140 of our own troops in Iraq.”

dimarts, 13 de desembre de 2005

La llibertat obstaculitza la integració?

La diputada liberal Ayaan Hirsi AliAyaan Hirsi Ali, la diputada liberal d’origen somalí i autora del guió del documental “Submissió” de l’assassinat Theo Van Gogh, ha provocat la polèmica a Holanda al demanar l’abolició de l’article 23 de la Constitució holandesa que garanteix la llibertat d’educació religiosa. Segons Hirsi Ali, aquest article obstaculitza la integració dels joves musulmans perquè tots acaben en escoles islàmiques i demana que l’Estat eduqui tots els nens i nenes en escoles públiques per garantir que aprenguin la tolerància.

Aquesta presa de posició ha provocat una divisió en el partit liberal, entre els que donen suport a la proposta de la diputada i els que s’hi oposen. Cal suprimir la llibertat per evitar que alguns n’abusin? Es perillós l’Islam perquè és una religió? Els valors musulmans difereixen dels europeus per les arrels cristianes d’aquests últims o perquè són laics?

Val la pena afegir-se a la polèmica perquè afecta a l’educació, un dels pilars de les societats modernes. Coincideixo amb Hirsi Ali en que s’ha de prohibir la creació d’escoles que transmetin valors incompatibles amb els valors seculars de la democràcia, la tolerància i la llibertat, tant si són religioses com si no. Però no hi estic d’acord en que això s’hagi de fer necessàriament retornant al monopoli estatal. No perquè cregui que aquest monopoli hagi sigut històricament dolent en països democràtics –als Estats Units, paradigma de societat liberal, tota l’educació primària i secundària és pública, llevat de rares excepcions- sinó perquè s’ha de retornar als pares la responsabilitat de triar l’educació que volen pels seus fills, com s’ha fet a Suècia on s’ha implantat els últims anys el xec escolar. El cas suec mostra que la llibertat no és incompatible amb el control democràtic de les escoles.


Altres informacions dels amics de l'islam

GRUPS MUSULMANS S'OPOSEN A LA REPRESENTACIÓ D'UNA OBRA DE VOLTAIRE A FRANÇA

ELS 12 ACUDITS QUE L'ONU I LA CONFERÈNCIA ISLÀMICA VOLEN CENSURAR

dilluns, 12 de desembre de 2005

Els iraquians més optimistes que nosaltres


El 68% espera una situació millor o molt millor en el termini d'un any.
Enquesta de la BBC a tres dies de les eleccions. El contingut íntegre de l'enquesta en pdf, aquí. Veure més gràfiques, aquí.

Mont-real i el fantasma del canvi climàtic




Si vostès han seguit la informació de la cimera de Mont-real sobre el canvi climàtic que han donat els principals mitjans de comunicació catalans hauran pogut observar dues coses. La primera, que els Estats Units continuen sent els dolents de la pel•lícula. Fins aquí, res de nou. I la segona -i aquí si que hi ha novetat- que han modificat de manera subliminal el seu discurs sobre les causes del canvi del clima.

Davant la impossibilitat d’ignorar permanentment els fets, ara ja no parlen de responsabilitat exclusiva o principal de l’activitat humana en el suposat escalfament global, sinó que, dissimuladament i sense la més mínima autocrítica, ara diuen que el canvi climàtic és possiblement un fenomen natural que l’activitat humana accentua. Però si ara creuen això, com és possible que segueixin defensant el protocol de Kyoto i atacant els que s’hi oposen?.

Els que s’oposen a Kyoto, tant els Estats Units com una bona part de la comunitat científica, inclòs l’ecologista escèptic Bjorn Lomborg, el que diuen és que gastar quantitats ingents de diner per reduir mínimament l’augment de la temperatura no té cap justificació i que la millor manera de fer front a un escalfament natural del planeta –si és que es produeix- és ajudar a que els països en desenvolupament prosperin perquè, si tenen més recursos, podran gestionar millor els efectes que l’hipotètic canvi climàtic els pugui ocasionar.

Si els media fóssin conseqüents això seria el que haurien de deduir, però no poden fer-ho perquè molts perderien la seva raó d'existir, que no és tant la d'informar com la de predicar, especialment contra els Estats Units i el capitalisme salvatge (no s’oblidin salvatge, com recorda sempre Sala-i-Martin). Si realment els preocupés l’escalfament global, la bronca se l’haurien d’haver clavat a països com Espanya, Portugal, Grècia, Canadà, Nova Zelanda, Irlanda o Finlàndia, que han augmentat les emissions de gasos d’efecte hivernacle entre 1990 i el 2003 en percentatges que oscil•len entre el 41 i el 21%, mentre que en el mateix període els Estats Units ho han fet només un 13%. Però això seria demanar massa.

dissabte, 10 de desembre de 2005

Optimisme a l'Afganistan quatre anys després de l'enderrocament dels talibans




Després d'una setmana sense poder fer anotacions, aprofito per recuperar algun tema i deixar-ne constància. El primer, l'enquesta de l'ABC News sobre la situació a l'Afganistan quatre anys després de la caiguda dels talibans. El resultat de l'enquesta no podria ser més positiu: Four Years After the Fall of the Taliban, Afghans Optimistic About the Future. L'enquesta, en pdf, aquí.

Com diu Barcepundit
Y luego pensad si esto es lo que se nos cuenta de Afganistán, o si hay alguien que considere la posibilidad de que algo parecido acabe ocurriendo en Iraq; al fin y al cabo, hasta hace poco todos los afganos rechazaban a los malditos invasores, ¿no?

dilluns, 5 de desembre de 2005

El llibre negre de Saddam Hussein



Seguint la saga dels llibres negres, que va començar amb "El llibre negre del comunisme", arriba ara el "Livre Noir de Saddam Hussein" un llibre col·lectiu, coordinat i dirigit pel periodista Chris Kutschera, amb el prefaci de Bernard Kouchner.
Un llibre que no agradarà gaire als sectaris de la correcció política que tant es van oposar a l'enderrocament de Saddam Hussein, però que servirà sinó per justificar si per explicar la necessitat d'una intervenció exterior per acabar amb la brutalitat d'una de les pitjors dictadures del nostre temps.

divendres, 2 de desembre de 2005

Castelldefels

Espada la clava:
Un editorial de la prensa socialdemócrata clama contra la política de reinserción social. Porque dos asesinos que ayer apuñalaron a una familia en Castelldefels no habían sido reformados con éxito. Ser socialdemócrata es realmente maravilloso. A cada conflicto su causa y su inmediata comisión creada. El hombre es bueno y (sobre todo) raso y es esta pútrida asistencia social la que lo empeora. El despotismo con que las teorías estrictamente culturalistas de la conducta ejercen su dominio en los medios es grotesco
Seguiu llegint.

Calendari

L'últim refugi dels que han perdut bous i esquelles oposant-se a l'alliberament de l'Iraq i al derrocament de Saddam Hussein és ara la demanda d'un calendari de retirada. Oblidant que el calendari ja existeix i que l'última paraula la té el poble iraquià, volen salvar el que puguin del seu naufragi polític. Ho explica amb pèls i senyals Amir Taheri:
Aquellos políticos Demócratas de Washington que habían respaldado la guerra con tanto entusiasmo como George W Bush utilizan ahora el tema de la retirada como medio de distanciarse de sus posiciones iniciales. Los reaccionarios árabes que se estremecieron de emoción ante el pensamiento de un déspota derrocado por la intervención exterior se aferran ahora al lema de la retirada, con la esperanza de sabotear el proceso de democratización en Irak. En Europa, los antiamericanos profesionales de todo pelaje intentan ocultar su desnudez política con la hoja de parra de "la retirada".

La verdad sin embargo es que ha existido en vigor un calendario desde el primer día de la guerra que puso fin a la tiranía ba´azista en el 2003. En ese calendario, la presencia militar de la coalición en Irak está vinculada al programa de reconstrucción política de la nación, como debería ser. En otras palabras, las fuerzas de la coalición están en Irak con el fin de lograr una tarea política precisa, y no para proporcionar a Estados Unidos o a cualquier otra potencia extranjera una plataforma de expansión en Oriente Medio.

El gran objetivo de esa tarea era arrancar el poder de las manos de un exclusivo grupo liderado por Saddam Hussein para entregarlo de nuevo al pueblo de Irak. La idea no era imponer la democracia sobre Irak, como afirman algunos círculos anti-liberación. La idea era eliminar los obstáculos a la democratización de Irak. Los iraquíes no son forzados hoy a crear una democracia. Pero tienen la oportunidad de hacerlo, si quieren. La tarea de la coalición consistía en proporcionarles la oportunidad. Y en ese sentido, el proyecto de Irak ha sido un tremendo éxito.